dilluns, 11 de juny de 2007

La unitat de l’esquerra

Cada vegada es comprèn menys l'existència de dues forces d'esquerres. A hores d'ara, tots els partits socialistes defensen, amb diferents matisos, programes de caire socialdemòcrata. Com que l'Esquerra Unida (al nucli de la qual, no ho oblidem, es troba el PC) es veu obligada a presentar el mateix programa, ha de buscar trets (el pacifisme, l'ecologia...) que diferencien la seua oferta política. En realitat, però, el seu espai electoral es comprimeix cada cop més. Les polítiques dutes a cap pel govern de Rodríguez Zapatero (la sortida d'Iraq, el matrimoni de les persones homosexuals...) van deixant a poc a poc Esquerra Unida sense propostes alternatives. Els resultats que ha obtingut a les darreres eleccions municipals i autonòmiques, conseqüència lògica del que s'acaba de dir, ja es veien venir des de fa temps. Els seus afiliats es troben, per tant, en un dilema: tornar a postulats absolutament caducs, per tal de mantenir una identitat diferenciada, o quedar absolutament desdibuixats al panorama polític (corrent, tant en un cas com en l'altre, el risc d'acabar fora de les institucions, víctimes del vot útil). Ficats en aquesta disjuntiva, els militants d'Esquerra Unida farien bé de seguir l'exemple d'antics membres, com ara Santiago Carrillo, Cristina Almeida o Diego López Garrido, que decidiren fa temps de recalar a les files socialistes. Sense Esquerra Unida competint pel mateix espai electoral, el PSOE trauria més fàcilment, al conjunt de l'Estat, les majories parlamentàries necessàries per a governar sense ensurts. Que aquestes majories foren útils per al redreçament nacional del País Valencià és, però, altra història.