Dies enrera, la polèmica que mantenien dues administracions públiques, sobre l'autenticitat de la hipotètica espasa de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, ocupà les primeres planes dels periòdics. El Museu de l'Exèrcit guardava l'arma en dipòsit des dels anys quaranta sense posar en dubte la seua historicitat. Ara, en ser adquirida per la Junta de Comunitats de Castella i Lleó, han esclatat les picabaralles. Ja se sap que els afers patriòtics i les qüestions de fe sempre mouen molta controvèrsia. Recordem, per exemple, les incògnites que envolten les relíquies de Compostel·la. A qui pertanyen les despulles que guarda la seu gallega? A l'apòstol Sant Jaume, a la dama Lupa o a l'heretge Priscil·lià? "Pertanyen sens dubte al vencedor de la batalla de Clavijo", afirmen els defensors a ultrança dels mites fundacionals d'Espanya (a qui les insinuacions de Martí Luter -"Són les restes d'un gos mort"- semblen senzillament sacrílegues).
Però tornem a la Tizona! Els especialistes han certificat que l'arma, forjada en un taller d'Al-Andalus al segle XI, patí importants modificacions al segle XV. El rei Ferran II el Catòlic la va donar al primer marqués de Falces quan ja feia quatre segles que havia mort el Cid. Tothom es pregunta si el ferro va pertànyer realment a Rodrigo Díaz de Vivar. El Ministeri de Cultura diu que no. Si la Generalitat de Catalunya, posem per cas, hagués adquirit una espasa improbable de Guifré el Pilós, tothom entendria que la ministra de Cultura li llevés importància a l'assumpte, sobretot en campanya electoral. "Manías de los catalanes!", hauria dit Carmen Calvo. Per quins cinc cèntims, però, li provoca un atac de zels l'estoc del Cid? Perquè el seu trasllat desbarata un mite cabdal de l'espanyolisme: la creença que l'heroi castellà fou el primer artífex de l'Espanya imaginada pels camperols de Las Merindades, una terra uniforme que s'estén (amb permís dels portuguesos) des del cap Sant Vicent fins al cap de la Nau, des de la mar Cantàbrica fins al penyal de Gibraltar.
Rodrigo Díaz de Vivar fou en realitat un condottiere (un soldat de fortuna) que canvià de bàndol sempre que convingué als seus interessos: lluità a les ordes de dos reis de Castella, Sanç II i Alfons VI, i de dos cadis de Saragossa, Yusuf al-Mu'tamin i Yusuf al-Musta'in. La deslleialtat de Rodrigo, que sovint feia servir l'engany i la violència gratuïta, fou proverbial: s'enemistà i es reconcilià amb Alfons VI en diferents ocasions; traí i executà el cadi de València ibn Gahhaf, anterior aliat seu; empresonà Berenguer Ramon II i l'alliberà a canvi d'un substanciós rescat i la promesa que els fills respectius, el futur Ramon Berenguer III i Maria, es casarien. El burgalès fou, en definitiva, un brivall.
Tan s'hi val, però, que el personatge fos un pinxo dels grossos! Que el ferro del Cid torne a Burgos podria ser mal interpretat pels enemics de la pàtria. Batasuna, per exemple, demanaria el Guernica de Picasso. Que els límits simbòlics d'Espanya queden confinats a la ria del Nervión trasbalsa els paladins de l'espanyolitat. La Tizona, la Dama d'Elx i el quadre de Picasso han d'estar a Madrid! Aquesta vegada, per tant, el govern de Rodríguez Zapatero (tantes vegades acusat de desmembrar l'Estat), ha fet bé d'avisar que l'espasa és falsa. Altrament, els responsables de "València, Terra i Mar" haurien d'explicar que els particularismes ens volen prendre altre símbol ben nostre (la paella ja ens l'han furtada els catalans) i, de pas, que els socialistes volen fotre'ns una ruta turística ben bonica, El camino del Cid a su paso por Valencia.
Encara que això, si ho pensem bé, tampoc no seria una tragèdia! Inventaríem altra ruta. Com que els valencians sempre hem estimat la figura de Jaume I el Conqueridor, podríem dissenyar una ruta eqüestre: El rei en Chaume cavalga per lo Regne de Valencia. Bé que les nostres autoritats locals sempre han estat més partidàries del bergant castellà (fins a l'adveniment de la democràcia, Xàtiva, que comptava amb una plaça del Cid, no tenia cap espai públic dedicat al monarca), un itinerari com aquest tindria l'èxit assegurat (sempre, clar, que l'Espluga de Francolí no hi figure). Fins i tot podríem aconseguir que València li dedique una gran avinguda al rei Jaume I (al personatge castellà no cal; tot el País va ple de places i avingudes del Cid).
Però tornem a la Tizona! Els especialistes han certificat que l'arma, forjada en un taller d'Al-Andalus al segle XI, patí importants modificacions al segle XV. El rei Ferran II el Catòlic la va donar al primer marqués de Falces quan ja feia quatre segles que havia mort el Cid. Tothom es pregunta si el ferro va pertànyer realment a Rodrigo Díaz de Vivar. El Ministeri de Cultura diu que no. Si la Generalitat de Catalunya, posem per cas, hagués adquirit una espasa improbable de Guifré el Pilós, tothom entendria que la ministra de Cultura li llevés importància a l'assumpte, sobretot en campanya electoral. "Manías de los catalanes!", hauria dit Carmen Calvo. Per quins cinc cèntims, però, li provoca un atac de zels l'estoc del Cid? Perquè el seu trasllat desbarata un mite cabdal de l'espanyolisme: la creença que l'heroi castellà fou el primer artífex de l'Espanya imaginada pels camperols de Las Merindades, una terra uniforme que s'estén (amb permís dels portuguesos) des del cap Sant Vicent fins al cap de la Nau, des de la mar Cantàbrica fins al penyal de Gibraltar.
Rodrigo Díaz de Vivar fou en realitat un condottiere (un soldat de fortuna) que canvià de bàndol sempre que convingué als seus interessos: lluità a les ordes de dos reis de Castella, Sanç II i Alfons VI, i de dos cadis de Saragossa, Yusuf al-Mu'tamin i Yusuf al-Musta'in. La deslleialtat de Rodrigo, que sovint feia servir l'engany i la violència gratuïta, fou proverbial: s'enemistà i es reconcilià amb Alfons VI en diferents ocasions; traí i executà el cadi de València ibn Gahhaf, anterior aliat seu; empresonà Berenguer Ramon II i l'alliberà a canvi d'un substanciós rescat i la promesa que els fills respectius, el futur Ramon Berenguer III i Maria, es casarien. El burgalès fou, en definitiva, un brivall.
Tan s'hi val, però, que el personatge fos un pinxo dels grossos! Que el ferro del Cid torne a Burgos podria ser mal interpretat pels enemics de la pàtria. Batasuna, per exemple, demanaria el Guernica de Picasso. Que els límits simbòlics d'Espanya queden confinats a la ria del Nervión trasbalsa els paladins de l'espanyolitat. La Tizona, la Dama d'Elx i el quadre de Picasso han d'estar a Madrid! Aquesta vegada, per tant, el govern de Rodríguez Zapatero (tantes vegades acusat de desmembrar l'Estat), ha fet bé d'avisar que l'espasa és falsa. Altrament, els responsables de "València, Terra i Mar" haurien d'explicar que els particularismes ens volen prendre altre símbol ben nostre (la paella ja ens l'han furtada els catalans) i, de pas, que els socialistes volen fotre'ns una ruta turística ben bonica, El camino del Cid a su paso por Valencia.
Encara que això, si ho pensem bé, tampoc no seria una tragèdia! Inventaríem altra ruta. Com que els valencians sempre hem estimat la figura de Jaume I el Conqueridor, podríem dissenyar una ruta eqüestre: El rei en Chaume cavalga per lo Regne de Valencia. Bé que les nostres autoritats locals sempre han estat més partidàries del bergant castellà (fins a l'adveniment de la democràcia, Xàtiva, que comptava amb una plaça del Cid, no tenia cap espai públic dedicat al monarca), un itinerari com aquest tindria l'èxit assegurat (sempre, clar, que l'Espluga de Francolí no hi figure). Fins i tot podríem aconseguir que València li dedique una gran avinguda al rei Jaume I (al personatge castellà no cal; tot el País va ple de places i avingudes del Cid).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada