dissabte, 25 de novembre de 2017

Museu de la Impremta

Un amic meu, que viu a Puçol i és col·leccionista d'art, m'enviava per WhatsApp, a principis de setmana, aquest missatge: «¿Per a quan un museu valencià del llibre i les arts gràfiques? A Xàtiva es fabricà el primer paper d'Europa, i a València s'imprimiren els primers llibres de la Península Ibèrica, però els madrilenys es posen al davant de nosaltres. Un abraçada.» Tot seguit, l'amic afegia l'enllaç a la URL d'un conegut diari que s'edita a la capital de les Espanyes. He d'advertir que jo solia comprar molt aqueix diari. Durant tres dècades, tinguí reservats en un conegut quiosc de l'Albereda l'exemplar de diumenge i el suplement setmanal. El 30 d'octubre de l'any passat vaig parlar amb la quiosquera: «Estic pensant de dir-te que deixes de guardar-me el diari. Com més va, menys m'agrada.» La xica va somriure. «No ets l'únic. Sí, la seua venda ha baixat prou. Moltes persones han cancel·lat el seu abonament. Aquest diari ja no és el que era.» En fi, com ja no llig el periòdic en qüestió, m'havia passat totalment desapercebut un reportatge que publicava el passat dia 19. Atrapa ese ‘ex-libris’, n'era el títol.

L'Ajuntament de Madrid ha adquirit per 750.000 euros la col·lecció d'arts gràfiques Del Olmo y Vilas. «És un dels conjunts més importants d'arts gràfiques que existeix en Espanya. Té una gran rellevància internacional, tant per la quantitat de peces com per la qualitat de les mateixes», han dit els responsables de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Madrid. La col·lecció, formada per vora 70.371 objectes, ampliarà els fons del museu Imprenta Municipal-Artes del Libro. Les peces adquirides foren reunides durant cinc dècades per Javier García del Olmo i Esther Vilas, dos grans apassionats del món de l'escriptura. Ambdós col·leccionistes van recórrer botigues, encants, antiquaris i mercadets d'Europa, cercant objectes relacionats amb la lletra escrita o impresa. La col·lecció està dividida en dos blocs. El primer consta de llibres, periòdics, revistes, retalls de premsa, manuscrits —incloent corrons i taules alcoràniques—, partitures, quaderns. El segon està format per peces d'art, antiguitats —algunes centenàries— i altres elements d'interès per a l'estudi de l'escriptura i la impremta. Entre aquests darrers hi ha mostres de ephemera (materials escrits o impresos de curta durada), exlibris, peces relacionades amb la cal·ligrafia, les arts plàstiques i la fabricació de llibres (plomes, àbacs, cisalles, compassos, tallaplomes), materials per a realitzar diferents classes d'il·lustracions i elements que es fan servir als processos de gravat. Un conjunt divers i molt interessant.

Aquesta notícia em recorda que el Museu de la Impremta emplaçat fins ara al Monestir de Santa Maria del Puig s'està desmuntant per a ser traslladat a un altre lloc. Sé que les nostres autoritats municipals ja s'han interessat per l'assumpte. Estaria bé que Xàtiva, bressol del primer paper europeu, allotgés un futur Museu Valencià de la Impremta i el Gravat. Les arts gràfiques tenen molta tradició a la nostra ciutat. Els actuals propietaris de l'antiga impremta de Blai Bellver conserven eines, màquines i elements diversos —com ara els materials xilogràfics del segle XIX— que enriquirien les col·leccions de l'hipotètic museu. D'altra banda, Xàtiva comença a tenir molta nomenada entre els gravadors de tot el món gràcies a la Biennal Internacional de Gravat Josep de Ribera, de la qual se celebra aquests dies la XIV edició, en què ha resultat guanyador l'artista colombià Alberto Rincón-Cárdenas.

Com que els gravats guardonats passen a ser propietat municipal, el patrimoni artístic local acreix. Ignore si aquestes peces estan conservades en les condicions que cal. (Un gravat exposat a la llum massa temps es deteriora amb rapidesa.) La Casa de l'Ensenyança també alberga una magnífica col·lecció de gravats de Goya. El projecte de museu haurà de superar, però, alguns entrebancs. El primer és l'emplaçament. Caldria buscar un edifici que allotge dignament col·leccions i serveis auxiliars. Això costa diners. Tanmateix, l'escull més important és el polític. La Directora General de Cultura i Patrimoni, que visità Xàtiva fa poc, diu que "certs museus" han d'estar al cap i casal. ¡Bonica idea de la descentralització té Carmen Amoraga! En qualsevol cas, m'agradaria saber quin nivell d'influència política tenen els nostres governants locals. Si no en tenen cap, l'assumpte està perdut.

(publicat a Levante-EMV, el 25/11/2017)

diumenge, 12 de novembre de 2017

Centenari de la revolució bolxevic

En l'anterior columna, recordava el cinquè centenari de la reforma protestant. Però també fa cent anys de la revolució russa. La revolta contra l'absolutisme dels tsars no fou un fet puntual. En realitat es tracta d'un llarg procés que culminà en 1917. El 8 de març (23 de febrer al calendari julià), s'organitzà a Petrograd, llavors capital de Rússia, la primera gran manifestació contra el tsar, inici de la Revolució de Febrer. Quatre dies després, els soldats de la base de Kronstadt, situada en una illa de la mar Bàltica a prop de la ciutat, s'aliaren amb els obrers, alliberaren els presos polítics i prengueren diversos edificis. La nit del 13, les manifestacions es multiplicaren i la multitud revolucionària s'emparà de Petrograd, actual Sant Petersburg. Atès el carés que prenien els esdeveniments, el tsar Nicolau II es veu obligat a presentar l'abdicació el 15 de març. Rússia esdevingué república. S'hi establí un govern provisional. Però l'activitat revolucionària obrera no cessaria. Entre el 7 i el 8 de novembre fou enderrocat el govern i es formà un de nou, revolucionari, dirigit per Lenin, que fou nomenat president del Consell de Comissaris del Poble.

Començà la revolució pròpiament dita, la primera comunista declarada al segle XX. Les dates no es corresponen amb el calendari vigent a Rússia en 1917. El 7 de novembre, dia en què els bolxevics prengueren el Palau d'Hivern, era en realitat el 25 d'octubre al calendari julià. Per això, els fets han passat a la posteritat amb el nom d'Octubre Roig o Revolució d'Octubre. Fa, per tant, cent anys d'un capítol històric que ha influït enormement en la història contemporània. L'onada revolucionària s'escampà pertot arreu. Arribà també a terres hispàniques, on ja existien dues organitzacions obreres: el PSOE, des de 1879, i la CNT, des de 1914. L'aparició dels partits comunistes suposà una escissió en la Internacional Socialista. Es creà la III Internacional (la Komintern). Precisament, el Partit Comunista d’Espanya sorgiria en 1922 com una escissió del PSOE. A Xàtiva, l'agrupació local del PCE es fundà en 1932. Al principi, estava formada per forasters. El militant xativí més reeixit seria José Aragonés Saborit, company de Patrocinio Camús, la jove que desfilà darrere la bandera tricolor en proclamar-se la República a Xàtiva.

Aragonés provenia de les Joventuts Socialistes, però s'afilià al PCE per influència de dos amics seus, els pintors Carreño i Renau. Durant la Guerra, José Aragonés fou director del setmanari Unidad Antifascista i responsable de finances de Socorro Rojo. Per la seua banda, la CNT arribaria a tenir 571 afiliats a Xàtiva i la seua demarcació, en l'any 1931. Aquesta implantació s'explica per l'impacte que la revolució russa produí en els nuclis hispànics d'obrers i camperols. (Durant un temps, la CNT va pertànyer a la Internacional Comunista.) A Xàtiva, els anarquistes crearen el Sindicato Único de Oficios Varios. Rafael Martínez Ballester "Canina", Vicente Sancho "Chorrota", Vicente Prats, Vicente Marzal José Sanchis i Bautista Sanz foren alguns dels anarquistes locals més reeixits. Durant la postguerra, quasi tots aquests personatges patiren mort, presó o exili. En acabar la dictadura, el comunisme local aparegué dividit en múltiples grupuscles. El PCE aconseguí, això sí, una representació mínima al nou ajuntament democràtic.

L'adveniment de la democràcia deparà algunes sorpreses; personatges com Rafael Pérez Contel, antic director de l'Institut Josep de Ribera, reivindicaren llur passat comunista. (Pérez Contel i altres no havien mantingut una actitud digna durant la dictadura; el seu procedir no havia estat acomodatici, sinó servil amb les autoritats franquistes.) En fi, tots els vells comunistes anaren desapareixent i els nous es diluïren en una nova plataforma, Esquerra Unida. A nivell global, caigué el Mur de Berlín i foren engolits pel desguàs de la història molts règims comunistes. Sols en queden a la Xina —on s'ha inventat una combinació perfecta de comunisme i capitalisme—, Vietnam, Corea del Nord i Cuba. ¿I a Xàtiva? No sabria dir. Mentre preparava aquest text, he preguntat a representants de l'agrupació local d'EUPV si militen al PCPV. Ho han negat. Costa creure-ho, però sembla que no queden comunistes a la nostra ciutat. El primer centenari de la revolució bolxevic russa no ha tingut, per tant, qui el celebre en aquest costat del riu Cànyoles.

(publicat a Levante-EMV, l'11/11/2017)