dissabte, 28 de maig de 2016

Fantasmes, llegendes i oblits

Acaba maig i finalitzen els actes borgians programats per l'Ajuntament. El primer, un congrés titulat "Els Borja en l'art", tingué la virtut de convocar alguns fantasmes familiars: la llegenda negra, la rivalitat entre Xàtiva i Gandia, el desaprofitament turístic dels Borja... En sentir la intervenció del professor Santiago La Parra, un amic meu protestava: «Els papes són nostres, no de Gandia. Els gandians, per comparació a nosaltres, no tenen res.» En realitat, ni xativins ni gandians tenim restes corpòries, tangibles, dels Borja. Els habitants de Stratford-upon-Avon conserven les cendres de Shakespeare en un temple local, la Holy Trinity Church. Nosaltres hem de viatjar a Roma, Viana, Ferrara o Madrid per a veure les tombes dels grans personatges borgians (Calixt III, Alexandre VI, Cèsar, Lucrècia i el tercer general dels jesuïtes). Els xativins guardem, això sí, alguns edificis i diversos objectes amb l'empremta d'Alfons i Roderic de Borja i els seus parents més pròxims. Només tenim, en definitiva, la memòria d'una antiga esplendor.

Els humans solem ser mitòmans. La mitomania empeny molts viatgers a visitar Graceland, la casa d'Elvis Presley en Memphis (a l'estat nord-americà de Tennessee). Jo també sóc mitòman. He repetit tres vegades un itinerari borgià per Bolonya, Venècia, Ferrara, Spello, Spoleto, Civita Castellana, Roma, Subiaco, Siena, Florència... "La Itàlia dels Borja" és el títol d'aquesta ruta que he completat cada vegada amb diferents companys de viatge. També és possible de fer una ruta borgiana per terres valencianes. Els Borja atrauen. I la llegenda negra que pesa sobre Alexandre VI i els seus fills no és aliena a l'atracció. Sense aquesta llegenda, ningú no se'n recordaria. Els mites borgians ens beneficien; molts viatgers estaran encantats de visitar la Torreta de Canals, la casa natalícia de Roderic de Borja a Xàtiva, els temples on foren batejats els dos futurs papes, els tresors arquitectònics i artístics vinculats als Borja que conserven els carrers, les esglésies i els museus xativins... És qüestió de saber difondre la nostra història i el nostre patrimoni.

Hem de llevar-nos de damunt el fantasma de Gandia. La capital de la Safor és un pol d'atracció per al turisme de sol i platja. Els gandians han sabut rendibilitzar elements culturals propis —la història del ducat, la figura de Francesc de Borja— i manllevats. No calen grans esforços per tal d'aconseguir que els banyistes abandonen un moment la platja i visiten el Palau Ducal. Alguns estiuejants sortiran convençuts que el papa Alexandre VI era oriünd de la Safor. En fi, si Gandia estigués situada terra endins, la figura de Francesc de Borja només atrauria pelegrinatges —com els atrau el castell navarrès de Javier. Els xativins no hem de capficar-nos amb allò que fan els altres, sinó amb allò que han deixat de fer els polítics que vam elegir durant vint anys. Recordem que els Borja de Xàtiva són els veritables valencians universals. Amb Calixt III, la cort pontifícia s'omplí d'aragonesos, catalans i valencians (el papa sols podia confiar en els seus familiars). Dio mio! I Chiesa in mani dei catalani!, exclamaven els romans.

La llengua habitual a l'entorn d'Alexandre VI fou, com demostra la seua correspondència familiar, el valencià. Lucrècia sabia parlar-lo. En canvi, María Enríquez, duquessa regent de Gandia, castellana i cosina de Ferran el Catòlic, es va distanciar del seu sogre, el papa, i va contribuir a la castellanització del Regne de València. El seu fill Joan, tercer duc de Gandia, fou un dels nobles més destacats en la lluita contra els agermanats. Això li valgué l'amistat de Carles V. Els vincles entre els Borja gandians i la monarquia espanyola es feren molt estrets. El nét de María Enríquez, Francesc de Borja, fou ja un personatge plenament identificat amb la cort madrilenya i amb la contrareforma de l'Església. Durant la Guerra de Successió, l'onzè duc, Lluís Ignasi Francesc, fou partidari dels Borbó —dada que sol silenciar-se. Els xativins tenim motius, doncs, per a sentir-nos orgullosos dels "nostres" Borja. Hauríem d'oblidar obsessions inútils i dedicar-nos a promoure adequadament la nostra història i la memòria dels personatges nascuts a casa nostra. Sortosament, el programa cultural d'aquest mes ha anat en la bona direcció. Cal, però, no defallir.

(publicat a Levante-EMV, el 28/05/2016)

dimecres, 25 de maig de 2016

¿Company de viatge o bajoc útil?

Criticar el comunisme des de l'esquerra no ha estat mai gens fàcil. Ara mateix, però, és més complicat si cap. Arran d'haver-se produït l'acord entre Izquierda Unida y Podemos per a concórrer junts a les pròximes eleccions generals, la dreta política i mediàtica ha desfermat una campanya clàssica: ¡Que vénen els comunistes! En aquest context, qui mostre qualsevol indici d'antipatia contra el comunisme serà acusat de connivència amb l'enemic de classe. Tanmateix, negar la possibilitat de crítica a les idees del denominat "socialisme científic" —com molt sovint fan els seus fidels, incapaços també de l'autocrítica— confirma l'escassa credibilitat dels seus postulats. Les concrecions històriques del comunisme —a Rússia, Romania, Xina, Cambodja o Corea del Nord, per ficar uns pocs exemples— han estat un fiasco. El nombre de víctimes —assassinades o empresonades en gulags per l'estalinisme o les revolucions culturals maoistes— supera, segons alguns estudis, la xifra de víctimes del nazisme.

Certament, els militants dels actuals partits comunistes, que solen amagar llurs sigles dins de coalicions o plataformes complexes (recordem les velles teories comunistes sobre el paper de l’avantguarda i els seus companys de viatge petitburgesos), afirmen que no tenen res a veure amb les experiències històriques fallides. Aquesta afirmació no em convenç massa, perquè no s'acompanya d'una explicació raonable dels fracassos, ni d'un nou model comunista creïble. Sóc dels qui aposten per una tercera via entre el comunisme inservible —als països occidentals, ha estat incapaç, durant els últims setanta anys, d'obtenir algun objectiu remarcable— i la socialdemocràcia decadent. Semblava —només semblava— que Podemos podia encarnar, a nivell estatal, aqueixa tercera via. En realitat, com he escrit vàries vegades, la formació de Pablo Iglesias va mostrar aviat les grapes leninistes que amagava al seu interior, malgrat els esforços per fer creure que l'esquema esquerra-dreta havia perdut vigència i ja no tenia utilitat.

En pactar amb Izquierda Unida, Podemos confirma que la seua transversalitat proclamada no ha existit mai. Al País Valencià, els comicis de desembre havien deixat EUPV fora del parlament. No era qüestió de vessar llàgrimes de cocodril. (Jo encara recorde com, l'any 2007, l'aleshores diputada Glòria Marcos titllà de sicilians els electors valencians, perquè l'esquerra havia tret un resultat decebedor.) Però des de Compromís se'n vessaren. Hom pot entendre les llagrimetes de Mònica Oltra (al cap i a la fi, ella prové del corrent Esquerra i País d’EUPV), però les dels líders del Bloc... En les pròximes eleccions, els votants de Compromís col·laborarem en el reflotament de la nau afonada. En desembre, haguérem de fer el cor fort per a votar a Compromís-Podemos-És el moment; una mateixa papereta servia per a votar a Joan Baldoví i algun paracaigudista de Podemos. Aquest vot a contracor tingué, però, una recompensa molt minsa. Pablo Iglesias no fou gens lleial; s'havia compromès a permetre la formació d'un grup parlamentari valencià o, en el seu defecte, a fer possible la via del recurs al Tribunal Suprem.

Com que els quatre diputats de Podemos i la independent Rosana Pastor incompliren allò pactat, els quatre parlamentaris restants, de Compromís, no pogueren acudir al Suprem (cal un mínim de cinc diputats per a formar grup). El proper 26 de juny, el vot de molts militants o simpatitzants de Compromís encara serà més difícil de digerir; en Alacant, per exemple, la mateixa papereta servirà per a votar a candidats de Compromís i EUPV, i al paracaigudista madrileny Txema Guijarro, que serà el número tres de la llista per aqueixa circumscripció. ¡Estem apanyats! Em vénen al cap les eleccions de 1986. EUPV presentà l'advocada Cristina Almeida, oriünda d'Extremadura, com a cap de llista per Alacant. No millorem. Els partits centralistes —d'arrels comunistes en els casos que estic comentant— fan a casa nostra coses que no gosarien fer a Catalunya o el País Basc. ¡Solucions a la valenciana! No puc evitar, per tant, fer-me la següent pregunta: «Si vote de nou a Compromís, ¿seré un company de viatge o un bajoc útil?»

dilluns, 23 de maig de 2016

La plata d’Amèrica

La institució de la festivitat del Corpus Christi està relacionada amb una sèrie de "prodigis" que tingueren lloc en diferents contrades d'Europa, durant època medieval. El primer fou el Miracle dels Corporals, fet extraordinari esdevingut ben a prop de Llutxent, a la Vall d’Albaida, amb uns draps que es veneren a la ciutat aragonesa de Daroca. Assabentat del prodigi, el papa Urbà IV va declarar la festivitat del Corpus Christi en 1263. Un any després, s’esdevingué a Bolsena (Itàlia) altre miracle relacionat amb l’eucaristia. La festivitat del Corpus s’estengué ràpidament per tota la cristiandat i arrelà a la pietat popular. El papa Joan XXII universalitzà la festa el 1316. La celebració assolí una ostentació més pròpia d’una festa pagana que d'una solemnitat cristiana. Serví a l'Església per a venerar públicament l'eucaristia, exaltant la doctrina del Cos de Crist enfront dels qui la negaven. Els seus aspectes més festius foren adoptats ràpidament pels diferents estaments de la societat medieval i han arribat fins als nostres dies.

Entre les celebracions més reeixides destaquen les processons de València i Xàtiva. El Corpus de València és, des de l’últim terç del segle XIV, festa grossa. Tenen renom les roques, carros monumentals que desfilen pel carrer. A Xàtiva, les notícies més antigues de la festivitat daten de 1381, any en què regnava Pere el Cerimoniós. A finals del segle XIV, per tant, ja s’havia instaurat el costum de celebrar la processó xativina del Corpus. A partir de llavors, sorgí la necessitat de disposar d’un ostensori o custòdia que permetés d’exhibir la Sagrada Forma pels carrers de la ciutat. Els consellers encomanaren la manufactura a uns argenters de València. Ben aviat, pels volts de 1500, l’encàrrec estigué enllestit. Encara ressonaven els ecos de dos fets recents: la pujada de Roderic de Borja al soli pontifici i la descoberta del nou continent americà. En contemplar als carrers de Xàtiva la magnificència de la Custòdia Major, algú va dir que era un present del papa Alexandre VI. I clar, la imaginació popular es va desfermar.

S’estengué la creença que l’objecte litúrgic era regal del papa, i que la custòdia s’havia fabricat amb la primera plata americana que Colom havia lliurat als Reis Catòlics. Els monarques havien regalat al pontífex el metall preciós. De res no serví la constatació de les pèssimes relacions entre Ferran el Catòlic i Roderic de Borja. El rei havia regalat l’argent americà al papa i prou! Roderic, nostàlgic de la seua pàtria, havia enviat l’argent al cardenal Lluís Joan del Milà i Borja, cosí seu i bisbe de Lleida, que hauria encomanat l’elaboració de l’ostensori a uns argenters lleidatans. Finalment, la plata esdevinguda custòdia havia arribat a Xàtiva, després d’un llarg periple des de les Antilles. La llegenda s’escampà a la velocitat del raig. La plata esdevingué or i pedreria (perles, maragdes, robins...). Encara al segle XIX, l’historiador Vicent Boix i el poeta Teodoro Llorente se’n feien ressò. La Custòdia Major fou seleccionada per a l’exposició commemorativa del IV Centenari del Descobriment, celebrada a Madrid en 1892.



Amb la proclamació de la II República, la celebració eucarística tornà a l’interior de la Seu i la Custòdia Major fou amagada. Però en acabar la guerra civil, la processó sortí novament als carrers. A partir dels anys vuitanta del segle XX, diferents entitats cíviques rescataren l’antiga esplendor del Corpus xativí, bé que algunes de les seues fites (la casa de les roques, per exemple) eren ja irrecuperables. A poc a poc, la processó cívica en honor de la Sagrada Eucaristia anà recobrant el protagonisme perdut. Començaren a participar-hi, entre d'altres, els col·legis de la ciutat, les associacions de pares, l'Escola de Danses, la Colla dels Gegants. Tornaren a desfilar els elements profans característics: les banderes, els gegants i els nans, els cirialots, els apòstols, els evangelistes, la Moma, els balls i altres figures i misteris. Algunes persones reprengueren el costum de guarnir altarets, entapissar els carrers de volta... Fins i tot es va crear una Associació del Corpus, que col·labora amb l'Ajuntament en l'organització i coordinació dels actes.

Molta gent de Xàtiva i les contrades veïnes acut a presenciar la crida i la representació dels misteris, a veure de prop les roques, a contemplar la processó. I encara se senten, quan la Custòdia passa per davant del públic, xerrades de saberut: «Aquesta custòdia és un regal del papa Alexandre VI i es fabricà amb la primera plata que arribà d’Amèrica.»

dissabte, 21 de maig de 2016

Alfons de Borja

Alfons pertanyia a una branca més modesta del llinatge Borja. El seu pare, Domènec (o Domingo) de Borja era ciutadà o generós, és a dir, tenia un nivell social inferior al de donzell. Conreava terres «lliures» (no sotmeses a jurisdicció feudal) i es va dedicar a oficis militars, com ara la custòdia de castells fronterers (Montesa, Bunyol...). Potser, no era senyor de possessions pròpies. La Torre de Canals, lloc de naixement d'Alfons, devia ser propietat de Roderic Gil de Borja, de Xàtiva, casat amb Sibil·la Escrivà. Domènec només n'era l'administrador. Després de nàixer Alfons, Domènec traslladà la seua família a Xàtiva i obrí un negoci de tintoreria. Una filla seua, Isabel, es va casar amb un fill de Roderic Gil. Aquest matrimoni, entre la filla de l'empleat i el fill de l'amo, fou possible perquè el germà de la núvia, Alfons, el futur Calixt III, ja era un jurista reconegut. Ell pagà el dot d'Isabel, uns 3.000 florins.

dijous, 19 de maig de 2016

Quinze anys d'oblit

Entre els dies 4 i 7, l'antic convent de Sant Domènec acollí les sessions d'un congrés titulat "Els Borja en l'art", activitat principal d'un programa més extens, organitzat per l'Ajuntament de Xàtiva, en què s'han inclós també exposicions, concerts i recitals que aniran celebrant-se al llarg de tot el mes de maig. El seguit de conferències, taules redones, comunicacions i ponències del congrés, a càrrec d'un grup d'especialistes (Joan Francesc Mira, Marià Carbonell, Mariàngela Vilallonga, Miquel Navarro, Manuel Gracia, Santiago La Parra, Mercedes González, Antonio Huertas i un llarg etcètera), ha permès d'escoltar notícies ben interessants sobre la nostra família més universal. En realitat, els xativins de la meua generació mai no hem oblidat els Borja. El 1992, amb motiu de celebrar-se el cinquè centenari de l'exaltació de Roderic de Borja al pontificat, el consistori xativí, governat pels socialistes, dissenyà un excel·lent programa d'actes que incloïa diverses exposicions, conferències, publicacions, concerts de música culta i popular, teatre, activitats didàctiques... S'encarregà el cartell commemoratiu al pintor i escultor Manuel Boix.


Eduard Francés, Antoni Marzal i jo mateix vam rebre l'encàrrec de fotografiar les nombroses petjades borgianes que conserva la nostra ciutat. Férem una exposició titulada Xàtiva, l'espai dels Borja; itinerari fotogràfic, que primer s'exhibí a la nostra ciutat (en la Casa de Cultura i l'Almodí) i posteriorment viatjà per diversos indrets: Gandia, Canals, Dénia, València (Club Diario Levante), etc. El catàleg comptà amb una nota introductòria de Marià González Baldoví. Se celebrà la mostra de pintura Els Borja, una visió actual. Es presentà la suite per a banda Xàtiva, els Borja, del compositor i organista alemany Josef Lammerz. També es rememorà la visita a Xàtiva de Roderic de Borja, esdevinguda el 1473 quan encara era cardenal i vicecanceller de l'Església. (El papa Sixt IV l'havia enviat a les Espanyes com a legat ad latere.) El 5 d'agost de 1992, la corporació presidida per Miquel Calabuig convidà el cardenal Vicent Enrique i Tarancón a descobrir una làpida commemorativa a la façana de la casa natalícia d'Alexandre VI. Xàtiva, els Borja, Quaderns de Xàtiva nº 4, suplement del Llibre de Fira d'aquell any, se'n feia ressò fotogràfic.


En 1993 s'organitzà un cicle de conferències en què intervingueren Vicent Ros, Vicent Ribes, Miquel Navarro, Max Cahner, Leandro Tormo, Miquel Batllori, Ximo Company, Marion Hermann-Röttgen, Herwarth Röttgen, Agustí Ventura i Vicent Pons. (Els textos serien arreplegats al volum Els temps dels Borja, coeditat tres anys després per l'Ajuntament de Xàtiva i el Consell Valencià de Cultura.) En 1994, el nostre consistori edità un nou llibre fotogràfic, Els Borja a la Sotsgovernació de Xàtiva, en què participàrem Rafael Calabuig, Eduard Francés, Antoni Marzal, Xavier Soro i jo. En aquesta ocasió, l'estudi introductori anava signat per Isaïes Blesa, arxiver municipal. Però el tribut més important als papes xativins fou, sens cap dubte, l'exposició Xàtiva, els Borja: una projecció europea, celebrada entre febrer i abril de 1995. S'edità un magnífic catàleg dividit en dos toms —un d'ells amb articles d'estudiosos especialitzats en temes borgians. En definitiva, la ciutat commemorà com cal el cinquè centenari del papat d'Alexandre VI. Un cop celebrades les eleccions municipals de 1995, la nova corporació del PP havia de prendre la torxa.



De desembre de 2000 a febrer de 2001, com a colofó de l'Any Borja, que commemorava el jubileu de 1500 decretat per Alexandre VI, es féu una nova exposició a Xàtiva, El hogar de los Borja —que també comptà amb el catàleg corresponent, íntegrament escrit en castellà. A partir de llavors, però, el nou alcalde, Alfonso Rus, es desentengué dels Borja. Foren altres els qui van crear un Institut d’Estudis Borgians. En 2007, coincidint amb el cinquè centenari de la mort de Cèsar Borja, Acció Cultural del País Valencià i l’Ajuntament de Gandia organitzaren el II Simposi Internacional dels Borja. Acció Cultural organitzà una exposició commemorativa. A la mostra s'exhibien peces procedents de la Biblioteca Ambrosiana de Milà: unes cartes de la filla del papa, adreçades a l’humanista venecià Pietro Bembo, i un floc de cabells daurats de Lucrècia, conservat en un ostensori. Es programaren sengles visites al palau ducal de Gandia i la catedral de València. Igualment, es presentaren unes còpies digitalitzades dels documents dels arxius secrets vaticans relatius als Borja, còpies que podien ser consultades pels investigadors.

Xàtiva restà totalment al marge dels actes programats. L'Ajuntament i la Diputació, presidits per Rus, no mostraren cap interès per la documentació. La desídia municipal es repetí en 2008, any en què es commemorava el cinc-cents cinquanta aniversari de la mort de Calixt III, l’iniciador de la gran peripècia històrica dels Borja. El seu regnat fou breu; l’ancià oriünd de la Torreta de Canals ascendí al soli el 1455 i traspassà el 1458. Els serveis d'Alfons de Borja a l’Església i la Corona d’Aragó foren, però, nombrosos; les seues gestions jurídiques i diplomàtiques posaren fi al Cisma d’Occident i permeteren l’annexió de Nàpols als dominis d'Alfons V el Magnànim. D'altra banda, poc abans d’ascendir al pontificat, el futur papa conegué un succés que marcaria el trànsit de l’Edat Mitjana a l’Edat Moderna: l’entrada dels turcs a Constantinoble. Calixt III fou, per tant, el primer pontífex d’un temps nou. Dedicà molts esforços a frenar l'avanç dels turcs otomans per l'Europa Oriental. Tanmateix, el traspàs del papa es commemorà amb una mostra itinerant d'escassa transcendència (uns panells fotogràfics enganxats sobre cartró ploma).


Les diferències amb Gandia eren evidents. En 2010, la ciutat ducal celebrà el cinquè centenari del naixement de Francesc de Borja amb un congrés, conferències, concerts i un CD de música renaixentista interpretada per la Capella Reial de Catalunya i Hespérion XXI, els grups que dirigeix Jordi Savall. Potser per a contrarestar les celebracions gandianes, Rus organitzà unes representacions teatrals de carrer que ja havien vist els veïns de Llombai. Als festeigs, uns 120 espectacles que pretenien recrear l’època d’esplendor de la cèlebre nissaga xativina, hi havia el cartró pedra, les parades d’artesania i l’olor de guarda-roba típics de qualsevol fira medieval. Definitivament, la ineptitud del govern local xativí estenia la idea que els Borja eren oriünds de Gandia. Hi havia massa improvisació i molta incompetència entre els nostres gestors locals. Sortosament, el congrés borgià celebrat la setmana passada, dirigit per Purificació Mascarell, i els actes programats fins a finals de mes per les diverses ponències municipals reprenen un fil que mai no hauria d'haver-se tallat. Les noves autoritats xativines recuperen la memòria. Ja era hora.

(publicat a Levante-EMV, el 19/05/2016)

dimarts, 17 de maig de 2016

Favor reial als Borja

En la Guerra de la Unió, els Borja van estar al costat de Pere el Cerimoniós. Aviat, van establir aliances amb llinatges de noblesa més alta. Van emparentar amb els Oms (originaris del Rosselló, que al seu torn enllaçaren amb els Fenollet i, a través d'aquests, amb els Castre i Pinós) i amb els Escrivà. La besàvia paterna de Roderic era una Fenollet-Oms i l'àvia, una Escrivà de Pròixida, família directament relacionada amb el cardenal Ram, bisbe d'Osca i Lleida, i partidari de Ferran d'Antequera en temps del Compromís de Casp. Aquesta relació propiciaria el favor reial, com ara la protecció de la reina Maria en casos de necessitat. Per exemple quan Jofré de Borja, pare de Roderic, que havia recolzat el comte d'Urgell, va participar amb el seu cunyat Bartomeu Serra en la mort violenta del síndic d'Ontinyent: Jofré va fugir a Castella, va ser jutjat i condemnat a mort, però poc més endavant la reina el va indultar.


dissabte, 14 de maig de 2016

Repartiment equitatiu

L’educació no és una matèria asèptica, aliena a la confrontació ideològica. Ni la mera instrucció —transmissió de continguts—, ni l’educació pròpiament dita —transmissió de valors i pautes de comportament—, ni el currículum ocult són processos neutrals. S'ha dit moltes vegades. Per això, cada govern pretén fer la seua reforma educativa. Quan ja s'acabava el seu mandat, l'anterior consellera María José Catalá s'espolsà les següents declaracions: Desde el Consell se quiere dar un no rotundo a la educación de pensamiento único y un sí decidido a la libertad de elección de las familias. Defendemos el modelo de educación concertada en aras de un concepto educativo plural. És evident que la senyora Catalá desconeixia una cosa elemental: als centres públics no impera el pensament únic; hi ha docents de totes les ideologies i de totes les creences —o descreences. El professorat que treballa a l’ensenyament públic és molt variat. Per a comprovar-ho, només cal fer un tomb per qualsevol col·legi o institut. Els peperos tenen una idea fixa: que algú inocula als docents públics, quan aproven les oposicions, el virus de l’esquerranisme.

¡Pura esquizofrènia! Hi ha funcionaris docents que no amaguen les seues simpaties pel PP. Als centres públics, la varietat de formes de pensar assegura una ensenyança plural. En canvi, els centres concertats propietat de l’Església —la gran majoria— només accepten professors que demostren les seues conviccions catòliques i estiguen disposats a transmetre-les. És més, hom podria sospitar que certs corrents ultramuntans —gents del Camí Neocatecumenal o Kikos, pel seu fundador Kiko Argüello— controlen alguns centres de l'Església —a Xàtiva, sense anar massa lluny. El model d’educació que s'imparteix a l’ensenyament públic recolza en tres pilars: els valors consagrats a la Constitució, les lleis educatives vigents i el respecte a la diversitat dels alumnes. (El projecte educatiu de centre, aprovat democràticament en consell escolar, no pot ignorar aquestes premisses.) Pel contrari, els col·legis pertanyents a l’Església no poden apartar-se un mil·límetre de la doctrina dels bisbes en matèria de moral i costums. Podríem arribar a la conclusió, per tant, que la neutralitat educativa sols està plenament garantida als centres públics.

Com que el nou equip de Conselleria té les idees clares, ha recuperat un principi que anteriors gestors educatius havien oblidat: l'administració pública, que ha de garantir una plaça a tots els xiquets en edat d'escolarització obligatòria, només firmarà concerts amb centres privats quan la xarxa pública no puga cobrir tota la demanda. L'anterior administració del PP havia pervertit el sistema; subvencionava col·legis privats a tort i dret en detriment de la xarxa pública. (Sovint, ni mirava prim a l'hora d'exigir les condicions establertes per la llei.) A Xàtiva, posem per cas, l'anterior govern local del PP mostrà la seua conformitat amb la supressió de sengles unitats a dos col·legis públics, l'Attilio Bruschetti i el Taquígraf Martí. Es tracta d'un greuge comparatiu; el Claret té subvencionades unitats amb una ràtio molt per sota dels màxims que marquen les normes. L'Església callava. Ara, però, com les supressions afecten els seus centres, posa el crit al cel. Diu que s'atempta contra la llibertat d'elecció dels pares. L'equip directiu del Claret afegeix un argument de collita pròpia: «¡Se'ns ha suprimit una unitat de la línia en valencià!»

Aquest segon argument és, en realitat, fal·laç. El centre seguirà tenint dues línies de Primària. Pot demanar el Programa d'Ensenyament en Valencià per a una d'elles. Conselleria no negarà l'autorització. Quant a la llibertat d'elecció, molts estudis han explicat com funciona. ¿Religió? ¿Qualitat? ¿Disciplina? Cap d’aquests factors no és determinant a l'hora d'elegir centre. Tothom haurà sentit converses com aquesta: «Hem de portar el xiquet, o la xiqueta, a tal col·legi, perquè així s’ajuntarà amb en tal o amb la filla d’en tal altre». Moltes persones pensen que allò més important per al futur dels fills és la gent amb què es relacionen. Si s'eliminen discriminacions, repartint de manera equitativa fills d'immigrants, xics de famílies amb nivell socioeconòmic baix i alumnes conflictius o amb problemes d'aprenentatge, potser el desequilibri desapareixerà. Cal contemplar un repartiment global d'alumnes entre tots els centres de la ciutat sostinguts amb diners públics. ¿Es poden perdre llocs de treball? Sí, al sector públic (interins) i al privat. Coses de la davallada demogràfica. Però com fa la dita, «Béns ben repartits a tothom li fan profit».

(publicat a Levante-EMV, el 14/05/2016)

dimecres, 11 de maig de 2016

Fa Yeung nin wa

L'Associació d'Amics de la Costera continua el seu cicle de Cinema de Primavera 2016, amb pel·lícules de qualitat en versió original i subtitulades en valencià. El proper divendres 13 de maig, a les 22.00 h, al Centre Cívic La Ferroviària (Plaça de l'Espanyoleto de Xàtiva), es projectarà el film xinès Fa Yeung nin wa (Desitjant estimar). Es recorda que l'entrada a la projecció és gratuïta. S'adjunta sinopsi i tràiler.

Fa Yeung nin wa (Desitjant estimar)
Any: 2001
País: Hong Kong
Director: Kar Wai Wong
Actors: Maggie Cheung, Tony Chiu Wai Leung


Fa Yeung nin wa, més coneguda pel seu títol en anglès, In the mood for love, s'ha convertit en una pel·lícula clàssica, model de com expressar sentiments de manera el·líptica. Narra la relació romàntica entre dues persones (brillantíssimes interpretacions de Maggie Cheung i Tony Chiu Wai Leung). La casualitat fa que es coneguen i descobreixen que les seues vides són simètriques. El director, Kar Wai Wong (1956), utilitza un estilisme preciosista enmig d'una ambientació aclaparadora situada als anys seixanta, època en què el concepte del temps era menys precipitat que l'actual. Tot això subratllat per una música recurrent i, de vegades, amb un ús magistral de la càmera lenta per aconseguir que l'espectador es fique en la tensió de la parella protagonista entre l'atracció platònica i la sensualitat reprimida. La pel·lícula fou premiada el 2000 a Cannes.


dissabte, 7 de maig de 2016

Els orígens dels Borja

Durant el segle XIII, el cognom Borja apareix per diverses parts del Regne de València, especialment a la capital i a la ciutat de Xàtiva. Els Borja valencians eren originaris d'Aragó, potser de la vila de Borja. Aquesta vila fou presa als sarraïns per les hosts d'Alfons I d'Aragó el Bataller. El rei donà en feu el castell i la vila al seu parent Pere Atarés. Ja poderosos, els Borja (o potser els seus cortesans) volien fer creure que el llinatge venia de Pere Atarés, però és sabut que aquest no tingué fills. La majoria dels qui portaven aquest cognom eren gent de llinatge de cavallers. La soca d'on eixirien els papes es va desvincular de l'origen feudal aragonés; eren cavallers valencians, a fur de València.

dimecres, 4 de maig de 2016

Aula Dei, monument difícil de visitar

Els propers dies 27, 28 i 29 de maig, divendres, dissabte i diumenge, l'Associació d'Amics de la Costera té previst de realitzar una excursió a terres aragoneses, per tal d'evocar la figura de Goya i visitar diversos monuments històrics i artístics, un d'ells, la cartoixa d'Aula Dei, de dificilíssim accés. L’itinerari serà el següent:

27 de maig.- Eixida a les 19.00 h, des de la plaça del País Valencià de Xàtiva (rotonda del Portal del Lleó). Aturada per a sopar a l'àrea de servei de Monreal del Campo. Després, continuació del viatge fins a Saragossa. Arribada i repartiment d'habitacions. Hotel a la capital les dues nits.

28 de maig.- De matí, passeig per Saragossa i visita a l'Aljaferia i la Seu, dos símbols destacats de l’arquitectura de l’antiga Corona d’Aragó. De vesprada, visita a la Cartoixa d’Aula Dei. Tornada a Saragossa i temps lliure.

29 de maig.- A Fuendetodos, visita del Museu del Gravat i la casa nadiua de Goya, on van transcórrer els primers anys de la seua infància. A Muel, entrada en l’ermita de la Virgen de la Fuente, que conserva pintures murals de l'artista aragonés universal. Després de dinar, eixida cap a Xàtiva. Es preveu d'arribar sobre les 21.00 hores.

El tiquet, que costa 200 euros per persona, inclou el transport, l’allotjament i el desdejuni a l’hotel, i una mitja pensió. L’allotjament està previst en habitacions dobles. Per habitació individual cal pagar un suplement. El pròxim 12 de maig es tanquen les inscripcions. La gent interessada ha de trucar als telèfons 616 30 68 73 o 655 84 25 25 (preguntant per Paco o Juanjo). Posteriorment, caldrà ingressar els diners en el compte de l'Associació (al justificant d’ingrés, es faran constar les dades personals i el concepte, «excursió a Saragossa»). Les peticions s’atendran per rigorós orde de recepció. El dia de l’excursió, caldrà presentar justificant d’haver ingressat els diners.


La cartoixa d'Aula Dei, fundada el 1563, es troba en una pedania de Saragossa. L'any 1809, l'aplicació del decret napoleònic de supressió de convents la convertí en una caserna. En 1814, els cartoixans hi tornaren, però fou desamortitzada en 1835. Llavors, Aula Dei passà a mans privades. En 1903, els monjos l'ocuparen de nou. Al conjunt, emmurallat, predomina l'estil renaixentista. Les seues dependències s'organitzen al voltant de tres claustres. El més gran dóna accés a 36 cel·les, una mena de petites cases amb capella, dormitori, menjador, estudi, hort i taller. Al centre d'aquest pati està el cementiri. Als altres dos claustres s'obrin les dependències comunes: refectori, sala capitular i biblioteca. L'església té una sola nau coberta amb voltes estrellades adornades amb cassetons de fusta. Darrere l'absis, hi ha una capella barroca, el Sancta Sanctorum, coberta per cúpula gallonada. El campanar, construït en 1682, és barroc. L'església compta amb un magnífic conjunt de pintures murals executades per Francisco de Goya en 1774, molt danyades durant els abandons del cenobi en el segle XIX. Durant la dècada dels noranta del segle passat, foren completament restaurades gràcies a l'ajuda de les administracions públiques.

Les rígides normes de l'orde de Sant Bru prohibeixen, però, l'entrada de dones als recintes monàstics dels cartoixans. (L'entrada d'homes també està molt restringida.) Açò impedia —al col·lectiu femení en particular, però també al masculí—, fins a dates recents, la contemplació de les obres d'art del monestir, restaurades amb diners públics. Quan en 1996, amb motiu de conmemorar-se el 250 aniversari del naixement de Goya, el Govern d'Aragó volgué organitzar visites per a contemplar els frescos d'Aula Dei, la negativa de l'orde a autoritzar l'entrada de dones desfermà una enorme polèmica. La pressió ciutadana féu possible la firma d'un conveni, pel gener de 1998, que minorà el conflicte. Es permeté l'accés dels visitantes (homes i dones), a través d'un passadís, durant dotze dies a l'any (l'últim dissabte de cada mes). La reina Sofía fou la primera dona que hi accedí sense butlla papal —els monjos permeteren que ho fes per la porta principal—; abans, sols tres dones havien visitat la cartoixa, totes amb permís pontifici: la infanta Isabel, en 1913, la restauradora Teresa Grasa en 1978 i la secretària judicial Inés Lafuente en 1995.

Les llargues llistes d'espera provocaren nombroses protestes. Alguns col·lectius ciutadans van sol·licitar l'ampliació de l'horari de visites. Reivindicaven que l'acord entre el Govern d'Aragó i la Cartoixa s'adaptara a la Llei de Patrimoni Cultural Aragonés, l'article 54 de la qual estableix el número mínim de visites, quatre al mes, que han de permetre els titulars de bens patrimonials. Molts mitjans de comunicació, regionals i estatals, es feren ressò de les protestes ciutadanes i dels esforços de les autoritats autonòmiques per arribar a un acord amb els cartoixans. Finalment, aquests decidiren confiar el monestir a altra congregació religiosa que pogués continuar la vocació espiritual del lloc. Amb l'arribada de la Comunitat Chemin Neuf en 2012, s'ha ampliat el recorregut de la visita al monestir, que es permet ara tots els dissabtes de l'any i en certes celebracions (és necessària reserva prèvia).