dissabte, 31 d’agost de 2019

Seguint el solc dels argonautes

Quan estava en edat escolar, jo no tenia noció de l'existència de Geòrgia i els altres països del Caucas; eren dominis de la Unió Soviètica. Els adults parlaven dels xiquets de Rússia. Durant la guerra civil, uns tres mil infants foren evacuats des de les zones republicanes i enviats a la Unió Soviètica. El 21 de març de 1937, el vaixell Cabo de Palos salpà del port de València amb un grup de setanta-dos xiquets que procedien de Madrid, Màlaga, Almeria, Xàtiva, Gandia, Oliva i altres pobles valencians. Es dirigiren al port de Jalta, en Ucraïna. En arribar-hi, foren traslladats a la rodalia de Moscou. Foren allotjats en uns establiments denominats Cases de Xiquets, que disposaven de comoditats inexistents a l'Espanya d'aleshores. A causa de la invasió nazi de 1941 calgué traslladar la xicalla a l'oblast' de Sarátov —a la vila de Krasnoarmeisk, per exemple— i fins i tot a llocs més remots com Samarcanda i Kokand (Uzbekistan) i Tbilisi (Geòrgia). Les condicions de vida dels desplaçats empitjoraren dràsticament. Alguns van contraure el tifus o la tuberculosi i moriren. Les baixíssimes temperatures en plena hivernada i la fam també provocaren víctimes.

Altres s'allistaren a l'Exèrcit Roig. En les batalles de Moscou, Leningrad i Stalingrad perderen la vida molts. Desconec totalment el nombre i la identitat dels xiquets xativins que partiren amb el Cabo de Palos. Suscita la meua curiositat saber què se n'haurà fet d'ells. ¿Acabaria algun en Geòrgia, pàtria de Stalin? El nom del país començà a fer-se familiar en 1991. Amb el col·lapse de la Unió Soviètica, va emergir un garbuix de nacions i grups ètnics, lingüístics i religiosos que reclamaven llur independència. El laberint caucàsic esdevingué escenari de múltiples conflictes i guerres. Avui, alguns països de la zona, com ara Txetxènia o el Daguestan, formen part de la Federació Russa, però Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan són repúbliques independents. Nagorno-Karabakh, Abkhàzia i Ossètia del Sud han establert estats independents de facto que només són reconeguts per Rússia, Nicaragua, Veneçuela i unes illes del Pacífic. Geòrgia considera Ossètia del Sud i Abkhàzia part del seu territori nacional. Doncs bé, a principis de mes, vaig viatjar a la regió amb vàries persones —una dona xativina entre elles. En realitat, no vam sortir d'Europa.
















Durant dotze dies trepitjàrem terres d'Ibèria, regne que s'estengué per l'est de l'actual Geòrgia entre els segles IV i III aC —res a veure amb la nostra península— i Còlquida. La mitologia grega situa en aquesta regió occidental de Caucàsia el lloc on Jàson i els argonautes trobaren el velló d’or. Prometeu, el tità que pujà a l'Olimp per a furtar el foc als déus i donar-lo als homes, fou encadenat en una roca del Caucas per ordres de Zeus. Sobta que un país tan menut haja pogut conservar els seus trets identitaris malgrat les contínues invasions de veïns ben poderosos (perses, turcs, russos). Des del segle IV, el cristianisme i un estrany alfabet formen part de la identitat georgiana. El país, verd i muntanyós, conserva un immens patrimoni històric i artístic. Vam camejar per les seues ciutats (Tbilisi, Mtskheta, Kutaisi, Gori, Borjomi, Mestia, Telavi). Visitàrem castells, esglésies i monestirs amb pintures murals antiquíssimes, conjunts urbans troglodites (Vardzia i Uplistsikhe, fita en la Ruta de la Seda), viles plenes de torres medievals...

Arribàrem als peus de muntanyes enormes, com el pic Shkhara, tercer més alt del Caucas i cota màxima de Geòrgia (5193 m), o el Kazbeg (5047 m), davant del qual s'alça, a 2170 m, el temple de la Santíssima Trinitat de Gergeti, símbol nacional. Vam tastar el vi de Kakheti, el formatge georgià, l'aigua carbonatada de Borjomi, el khinkali i el khachapuri (plats típics), la churchkhela (dolç del país). Gaudírem de la música i el ball tradicionals, i del cant polifònic georgià, inscrit en la llista de patrimoni oral i immaterial de la UNESCO. Ens acompanyaren durant els trajectes Mª José i Tini. Mª José Riquelme del Valle, periodista nascuda a Cadis i criada en Barcelona, viu a Geòrgia des de fa deu anys. Ha escrit reportatges per a diversos mitjans i dóna classes d'espanyol a la Universitat de Tbilisi. ¡Una acompanyant de luxe! Coneix molt bé Geòrgia i els conflictes que proliferen al Caucas. Patírem els inconvenients d'un país pobre, amb carreteres infernals, però ens queda, ja retornats a casa, el record d'instants superbs a la terra del velló d’or.

(publicat a Levante-EMV, el 31/08/2019)

dimecres, 28 d’agost de 2019

¿Què fem amb les inclinacions incorrectes?

La correcció política ha suposat un gran avanç per a la convivència i la igualtat. Avui, l'ús en àmbits públics d'un llenguatge respectuós amb totes les persones —l'ús d'un estàndard que no ofenga ningú per raons de gènere, raça, capacitat, religió o cultura— no és qüestionat per quasi ningú. Sobre això existeix un ample consens social. (Això sí, els llenguatges col·loquial i vulgar que es fan servir als àmbits privats encara estan lluny de l'estàndard.) La correcció política ha tingut, però, alguns excessos. Ha propiciat el sorgiment d'allò que els reaccionaris titllen de "dictadura de la cultura progre". Algú pot ser aficionat a la tauromàquia, posem per cas, i tenir vergonya de dir-ho en públic, per por a quedar com una persona retrògrada o sense sensibilitat. Conclusió: sovint, alguna gent es veu impel·lida a mentir o dissimular als àmbits públics. A poc a poc s'ha obert una esquerda entre els grups socials; gustos, costums i estils de vida d'uns no connecten amb els d'altres. L'esquerda és transversal, recorre totes les classes. A ningú no pot estranyar, doncs, que la batalla cultural haja esdevingut un element central de la lluita política als països democràtics.

La dreta populista, que ocupa deu escons al nostre parlament autònom, aprofita els excessos de la correcció política. En la seua obra L'establishment i com se'n surt, l'escriptor Owen Jones suggereix que l'esquerra hauria de centrar-se en un objectiu principal, l'emancipació de la classe treballadora, i col·locar altres causes en un segon pla. Jo només trobe un objectiu equiparable: la igualtat de les dones. Molts drets socials que cal reivindicar són legítims. No s'ha de desatendre la defensa de les minories o els animals —causes importantíssimes—, però caldria subordinar aquesta defensa a les tasques principals. Deixem que altres organitzacions se'n facen càrrec dels assumptes sectorials. La socialdemocràcia fa justament el contrari. Aplica la política econòmica neoliberal —la famosa austeritat—, que perjudica clarament la classe treballadora, i es perd en un oceà de mesures sectorials "progressistes". La dreta populista, que prolifera per tot Europa —el nostre país era fins ara una excepció—, se n'aprofita. Ha convertit la guerra cultural en una lluita de classes vertical. De moment, va guanyant batalles. Augmenta la incorrecció pertot.

Com molta gent se sentia abandonada pels partits tradicionals, aquests han hagut de canviar la seua estratègia. «Polítics i intel·lectuals d'esquerres fan burla del patriotisme del ciutadà comú, i titllen de provincianes les seues preocupacions sobre la immigració», proclamava Theresa May en un congrés del seu partit. Jeremy Corbyn, líder dels laboristes anglesos, diu des de fa temps que el seu partit vol una immigració controlada. Altres líders d'esquerra, com Sahra Wagenknecht, dirigent del partit alemany Die Linke, es mostren també partidaris del control migratori. Els caps del PSOE no ho diuen públicament, però actuen en aqueixa línia. En una entrevista recent, Jorge Verstrynge, assessor d'Unidas Podemos, deia açò: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. Naturalment, aquestes paraules causen escàndol entre molts militants i simpatitzants d'esquerres. En realitat, controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa. El rebuig als costums dels immigrants també és titllat de pobletà.

Menysprear preferències culturals alternatives pot tornar-se en contra dels sectors progressistes; la gent amb gusts apartats de la correcció política també vota. Burlar-se de llurs inclinacions no condueix enlloc. Els partits de dreta reaccionària i populista —Vox, posem per cas— presenten l'esquerra, sobretot la radical, com destructora de les llibertats individuals i càndida amb els immigrants i les minories. Durant la campanya presidencial de 2016, Trump anuncià que prendria mesures contra els immigrants i les empreses deslocalitzades. Això li donà el triomf en estats on la crisi havia provocat xifres d'atur esgarrifoses. Afortunadament, nosaltres encara no tenim un Trump o un Matteo Salvini —Abascal n'és un aprenent— capaç de collir el vot dels empipats. Com no crec que es puga suturar fàcilment la fissura cultural que esgarrinxa el teixit social, el futur de l'esquerra s'albira poc confortant si no ajusta el seu discurs i el seu programa. La política de retalls i l'elitisme cultural formen una combinació que no atrau l'electorat més desfavorit.

divendres, 23 d’agost de 2019

Tibant la corda

Crisis com la de l'Open Arms tenen la virtut de provocar reaccions simplistes a problemes molt complexos. És òbvia l'obligació moral de salvar les persones que es troben en perill imminent de perdre la vida a la mar. Però el salvament també és una obligació legal regulada per diferents lleis i convenis internacionals: Conveni Internacional per a la Seguretat de la Vida Humana a la Mar de 1974 (Conveni SOLAS), Conveni Internacional sobre Cerca i Salvament Marítims de 1979 (Conveni SAR d'Hamburg), Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar de 1982 (Convenció CONVEMAR), Conveni Internacional sobre Salvament Marítim de 1989, Conveni de Brussel·les de 23 de setembre de 2010, Llei 14/2014 de 24 de juliol de Navegació Marítima... Fins ara, aquestes normes estaven pensades bàsicament per als capitans, patrons i tripulacions de naus pertanyents als serveis oficials de salvament marítim i per als capitans o patrons de vaixells comercials que coneguen una situació de perill o reben crides d'auxili. Tenen l'obligació de rescatar les persones en risc de perdre la vida i han de portar-les a un lloc segur.

El capità de la nau salvadora és responsable de la seguretat i el benestar dels rescatats fins que siguen desembarcats en un port, on seran atesos per l'autoritat competent. Aquestes obligacions tenen el seu origen en tradicions ancestrals. Tanmateix, han sorgit nous actors, les ONG que es dediquen específicament a buscar gent que es troba en perill de desaparèixer en la mar. Ja no es tracta de rebre crides d'auxili o de trobar-se casualment amb una nau en perill de naufragi, sinó de buscar deliberadament persones en situació de risc. Està molt bé tenir humanitat i sentiments solidaris, però la tasca de salvament hauria de complir alguns requisits, sobretot relatius a la seguretat. ¿Estan adequadament condicionats els vaixells que es fan servir? ¿S'organitzen torns de treball per a garantir que les tripulacions no vegen minvades llurs aptituds? ¿Es compta amb naus nodrisses a les quals puguen ser traslladades les persones rescatades? (Les embarcacions de salvament no solen ser idònies per a estatjar gent durant molts dies.) Em tem que la resposta als interrogants és no. Prevalen per damunt de tot l'ardor humanitari i l'escassetat de mitjans.

En conclusió, tenim organitzacions que fan la meitat d'una obra solidària ben meritòria, salvar vides humanes, però traslladen l'execució de l'altra meitat, l'acollida dels salvats, al conjunt de la societat; aquestes organitzacions no tenen cap infraestructura acollidora (hospitals, albergs) per a fer-se'n càrrec —llurs recursos financers, escassos, provenen de donatius. Per tant, ha de ser el contribuent qui assumisca l'empar dels nouvinguts. Això suscita problemes; a la societat hi ha parers molt diversos sobre el fenomen migratori i l'acollida d'estrangers. Aquesta diversitat es transmet a les diferents formacions polítiques. Algunes fan servir molta demagògia, és cert, però els partidaris de rebre els immigrants sense cap restricció tampoc no estan lliures del simplisme. De moment, gran part de la nostra societat encara té sentiments hospitalaris; molts conciutadans recorden el nostre passat d'exili i emigració. Ara bé, si tibem massa la corda, es trencarà. No és raonable acollir tothom indiscriminadament. De fet, molts subsaharians acaben vagant pels carrers o acceptant treballs submergits amb salaris de misèria. Els empresaris, ¡encantats!

L'arribada massiva de mà d'obra barata estrangera pot empentar a la baixa el salari mitjà dels treballadors autòctons i generar problemes culturals i socials. A la llarga, la mateixa democràcia estaria en perill si pogués arribar al nostre país qualsevol. Les formes de la vicepresidenta del govern central en funcions, avisant al capità de l'Open Arms que no té permís per a rescatar, són detestables; no cal demanar permís per a salvar vides. La senyora Calvo ha perdut l'oportunitat d'entrar al fons de la qüestió. Sense tenir acreditats els requisits exigibles, l'Open Arms podria estar realitzant funcions atribuïdes als serveis oficials de salvament marítim. L'organització actua arrogant-se una representativitat que no està contrastada. (És el tarannà típic de moltes ONG; actuen en nom de la majoria sense haver-se sotmès a cap procés referendari o electoral.) És més, pretén dictar la política del govern en matèria de salvament i acollida d'immigrants. (El capità de l'Open Arms ha arribat a demanar una entrevista personal amb Pedro Sánchez.) Jo trobe exagerades tals pretensions. La decisió en aquests assumptes correspon als electors.

Al llarg de la història, sempre hi ha hagut persones que han interpel·lat la consciència moral col·lectiva. Això està bé, perquè fa avançar les conviccions humanitàries. Però un problema de tanta magnitud, la presència massiva de pasteres a la Mediterrània, amb persones que fugen dels conflictes i la fam de l'Orient Mitjà, el Magrib i l'Àfrica subsahariana, no s'ha de solucionar per lliure. Tampoc no s'han de donar facilitats a les màfies que trafiquen amb persones. En realitat, la solució a la tragèdia que s'esdevé diàriament davant les costes mediterrànies hauria de venir de la Unió Europea. El nostre continent està envellit i necessita immigrants. Tanmateix, l'acollida de gent que busca refugi s'ha de fer de manera ordenada. Els països de la UE que es neguen a col·laborar-hi haurien de ser sancionats. No és acceptable que tota la càrrega del problema recaiga només sobre uns, mentre altres es llaven les mans. Les persones acollides han de ser integrades en la societat i el sistema democràtic. Si les deixem en la marginació, els seus fills i els seus néts es revoltaran. (Això ja ha passat a França, sense anar massa lluny.) Proliferaran els grups polítics supremacistes i xenòfobs. Els fills dels qui ara netegen les nostres llars i torquen el cul dels nostres avis ens odiaran. El futur del nostre estil de vida esdevindrà ben fosc. En definitiva, les respostes simplistes sobren.

dissabte, 17 d’agost de 2019

Agost a Subiaco

Subiaco és una xicoteta població d'uns 9.000 habitants pròxima a Roma. La vila té algunes filles il·lustres; Lucrècia Borja i Gina Lollobrigida (Luigia Lollobrigida) hi van nàixer en 1480 i 1927 respectivament. A més a més de les vinculacions borgianes, la localitat, situada terra endins, té diversos paral·lelismes amb Xàtiva: una muntanya amb castell, molta calor estiuenca i un agost ben festiu. A la rodalia de Subiaco, en unes grutes excavades a les parets rocalloses pròximes al riu Aniene, s'establí Benet de Núrsia als inicis del segle VI. Hi fundà un abadiat que arribà a comprendre tretze monestirs. Avui, només en queda un, el de Santa Escolàstica. Al segle XII, es construí el del Sacro Speco en les coves on s'havia estat per primera vegada l'anacoreta. Des de la regla de Sant Benet, els abats eren elegits pels monjos. Al segle XV sorgí, però, la comenda. Papes i reis nomenaven abats comendataris, ço és, imposaven una persona que fins i tot podia ser secular, amb dispensa de la professió religiosa. Roderic de Borja fou abat comendatari de Subiaco (també ho fou de Santa Maria de la Valldigna, a la Safor) i n'usufructuava les rendes.

El xativí, encara cardenal, finalitzà la restauració del castell (la rocca) de Subiaco, iniciada pels seus predecessors. Era residència dels abats. L'edifici experimentaria múltiples reformes posteriors entre els segles XVI i XVIII. El seu aspecte actual, de palau neoclàssic, data del pontificat de Pius VI. El nom del recinte és Rocca Abbaziale, però els habitants de la contrada li diuen Rocca dei Borgia. Roderic hi anava sovint a descansar. Havia conegut en 1465 la jove Vannozza Cattanei, que seria la seua amant durant quinze anys, amb una relació quasi conjugal. El Borja sempre la protegí. Vannozza portava una vida molt confortable. Solia viure en una casa pròpia. Tenia una petita cort que la seguia a tot arreu quan ella es traslladava a algun castell propietat del Borja —al de Subiaco sobretot— en estiu o si hi havia avís d'epidèmia. Allí esperava que el cardenal anés a reunir-se amb ella. Al castell de Subiaco van nàixer tres dels quatre fills que engendrà amb el futur papa: Joan, Cèsar i Lucrècia. Vanozza passà els últims mesos del seu embaràs de Lucrècia en aquest lloc. Per tant, els ecos del llinatge valencià més universal se senten per tota la contrada.

Però tornem als paral·lelismes amb la nostra ciutat. Subiaco celebra el 10 d'agost, diada de Sant Llorenç, una gran fira per a commemorar la fundació de la vila en època romana. Les parades serpentegen per una successió de trams de la via principal (Cesare Battisti, Vittorio Veneto, Garibaldi, Petrarca) que travessa el nucli urbà d'un extrem a l'altre —aquesta via és en realitat una carretera. Les semblances amb l'Albereda de Xàtiva són nombroses: parades amb productes típics, menjar, roba, llepolies, atifells, joguines, eines; aglomeració de visitants; cotxes damunt les voreres i grans embussos a les entrades de la localitat; calor, música, atraccions, espectacles, competicions. ¡Com si estiguérem a la fira de Xàtiva! Podem imaginar Lucrècia, acompanyada de sa mare o les seues mainaderes, quan encara era una nena, recorrent les parades de la Fira de Sant Llorenç, que ja es devia celebrar, i demanant llepolies. La Lollobrigida infant i adolescent també passejaria amunt i avall per via Vittorio Veneto i via Garibaldi, mirant totes les parades.

El 14 d'agost, el mateix dia en què s'inaugura la fira xativina, Subiaco organitza el ritual de la Inchinata (la Inclinada), que recorda el cerimonial xativí de les Cortesies —encara que aquest se celebra Dimecres Sant. Dues processons procedents de diferents punts conflueixen. Una, amb la imatge del Salvador, parteix de la basílica de Sant'Andrea. L'altra, amb l'Assumpció, surt de Santa Maria della Valle. Quan les dues es troben, l'Assumpció s'inclina tres vegades davant del Salvador. De seguida se senten els crits dels fidels, el so de les campanes de totes les esglésies i l'estrèpit dels coets tronadors llançats des de les muralles del Castell dels Borja. L'endemà hi ha festa gran. A Xàtiva, la diada de l'Assumpció és primer jorn de fira. (Ja es veu que la festa de la Dormideta, o Mare de Déu d'Agost, se celebra pertot.) Des de 1993, he visitat Subiaco tres vegades, sempre en agost. He camejat pels carrers costeruts. He recorregut les sales del castell. He dinat a Le Cantine dei Borgia. En totes les ocasions, he tingut la sensació d'estar a casa.

(publicat a Levante-EMV, el 17/08/2019)

dijous, 8 d’agost de 2019

¿Una florera, el Ministeri de Sanitat i Consum?

Durant el paperot negociador fallit entre PSOE i UP, els líders de la formació morada manifestaren les seues queixes perquè els socialistes només els oferien pitxers xinesos. Denominaren així, per exemple, el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social. Efectivament, moltes competències d'aquest ministeri estan transferides a les Comunitats Autònomes. Però jo trobe excessiu titllar-lo de florera decorativa. Que no manege massa pressupost no significa que manque de competències i de capacitat per a influir en la vida dels ciutadans. Durant el govern del PP, més de 700.000 persones deixaren de tenir dret a la assistència sanitària a causa d'un reial decret firmat per Ana Mato. Des del Ministeri de Sanitat, un govern d'esquerres podria impulsar moltes mesures progressistes. Es pot regular una cobertura sanitària universal sense excepcions. Recordem que el PP en va excloure tots els immigrants sense papers. Pensem que la legislació bàsica en moltes àrees sempre és competència de l'Estat.

El Ministeri de Sanitat i Consum podria proposar la regulació legislativa de l'eutanàsia i el suïcidi mèdicament assistit, i els diversos requisits per a l'aplicació de la normativa al respecte. En qualsevol cas, podria almenys, impulsar la despenalització. La regulació de l'eutanàsia és una reivindicació de molts col·lectius socials i encara està pendent d'abordar-se. La persona titular del departament haurà d'estudiar la inclusió de l'atenció primerenca en la cartera bàsica de serveis del Sistema Nacional de Salut (SNS). Caldria atendre precoçment els endarreriments del desenrotllament de tota la població pediàtrica, per tal d'assegurar que els xiquets i les xiquetes maximitzen les seues capacitats. Caldria garantir la igualtat a tot el territori estatal. Avui, hi ha una insuficiència general manifiesta de l'atenció primerenca; s'acumulen llistes d'espera eternes i es deixen desatesos molts xiquets que, a causa d'aqueixes llistes, superen el límit d'edat establert. El nou govern hauria de proposar la derogació de la Llei 15/97 (de noves formes de gestió del SNS) i redactar una Llei de Gestió Pública del Sistema Nacional de Salut. (Les Comunitats Autònomes que privatitzen centres sanitaris s'emparen en la llei del 97.) Cal incorporar a la cartera básica de serveis del SNS prestacions com l'atenció bucodental o la interrupció voluntària de l'embaràs, prestades en centres públics.

Calen mesures de transparència, seguiment i rendició de comptes de les inversions en I+D+I. S'han de fixar els preus dels medicaments. Cal aprofitar les àmplies competències del ministeri en política farmacèutica. Es podria estudiar la creació d'una empresa farmacèutica de titularitat pública que coordine els treballs d'I+D+I, integre els diversos centres públics d'investigació sanitària i facilite el desenvolupament clínic i la comercialització de medicaments. El ministeri també pot abordar la creació d'un institut de salut pública i polítiques de salut amb una doble tasca formativa i generadora de propostes que es puguen desenvolupar amb mesures concretes. S'hi hauria de donar participació a societats científiques, grups de pacients i organitzacions ciutadanes sempre que no tinguen conflictes d'interessos amb la indústria farmacèutica. (Aquestes connivències amb les farmacèutiques s'han de combatre decididament des dels poders públics.) Cal coordinar-se amb els altres ministeris implicats per a integrar el funcionariat en el règim general i acabar amb la sanitat de dues velocitats (població general i funcionaris que poden demanar assistència a proveidors privats pagats amb diners públics). Existeix des de fa temps un grup de població amb accés directe als especialistes sense necessitat de volant, codicions especials de copagament i algunes prestacions sanitàries no incloses en l'atenció que es dóna a la resta de població (ulleres o material ortoprotèsic, per exemple). El concepte d'universalitat hauria d'implicar que tota la població estiga coberta pel mateix sistema públic de salut.

El ministeri hauria d'impulsar mesures fiscals encaminades a la consecució d'una millor salut pública, com ara imposts específics per a begudes ensucrades i brioixeria industrial, causants d'obesitat, i per als jocs d'atzar, propiciadors de les ludopaties. Tota aquesta enumeració de capacitats i competències —se'n podrien esmentar més— dóna idea del despistament que suposa titllar de florera xinesa el Ministeri de Sanitat i Consum. És un dels departaments governamentals que major incidència té en les persones i la seua salut. És un dels departaments que ha rebutjat UP durant el curt procés de negociació per a la formació fallida d'un govern de coalició format per forces polítiques d'esquerra. El fracàs demostra que s'haurien d'haver dedicat més temps i esforç a l'estudi profund d'un programa.

(Font: Colectivo Silesia)

dimarts, 6 d’agost de 2019

Guerra als Orsini

 
Castell Orsini de Bracciano

Alexandre VI declarà la guerra oberta als Orsini, que havien donat també llur suport als francesos. (Els Orsini eren una de les famílies nobiliàries més importants de Roma i Itàlia.) El papa nomenà el duc de Gandia capità general i gonfanoner de l'Església. El jove obtingué algunes victòries parcials. En atacar, però, la fortalesa de Bracciano, fracasà vergonyosament. Més tard, en gener de 1497, Joan fou ferit i derrotat al nord de Roma. El papa hagué d'arribar a un acord amb els Orsini. El "Gran Capità" prengué el castell d'Òstia i Giuliano della Rovere, aliat dels francesos, hagué de marxar. Mentrestant, la fatxenderia del duc de Gandia no coneixia límits. Una nit, el cardenal Ascanio Sforza el va convidar a sopar. Durant l'àpat, el jove va donar mostres de la seua altivesa. Llavors, un majordom del cardenal es va burlar d'ell fent al·lusió als seus orígens bastards. El jove abandonà la festa molt enutjat. Marxà al Vaticà per a contar al pare l'ofensa que havia rebut. Aquest, enfurit, envia les forces papals al palau Sforza. El majordom fou penjat.

dissabte, 3 d’agost de 2019

El sou dels polítics

Des de la celebració de les darreres eleccions municipals, l'augment de sou dels nous alcaldes i regidors ha estat notícia contínua. En quasi tots els casos, les pujades de salari alcen crítiques de l'oposició política i d'alguns sectors ciutadans. Jo veig molta demagògia en aquestes censures. Dies enrere, el professor José Luis Villacañas contava, en un article titulat "Virtud republicana", publicat en aquestes pàgines, com Cató exercia càrrecs mentre llaurava els seus camps. Caldria recordar que la Roma republicana estava governada per la classe senatorial. Les magistratures solien recaure, per tant, en gent acabalada. Avui, qualsevol pot ocupar càrrecs públics. Ara bé, aquests han d'estar remunerats. Altrament, la gent sense recursos suficients no tindria accés a allò que els romans denominaven cursus honorum (els diferents esglaons de la carrera política). Sols la gent amb diners podria gestionar la res publica. Aquesta reflexió parteix d'una premissa: els polítics, amb independència de la seua extracció social, haurien de ser persones honorables; els corruptes, pobres o acabalats, sempre trobaran la manera d'enriquir-se a costa de l'erari.

Però tornem al sou dels polítics. Els regidors alliberats del consistori xativí veuran augmentades llurs retribucions un 12,8%. El tinent d'alcalde Reig —posem per cas— cobrarà 40.000 euros bruts anuals. Les dietes per assistència a juntes, comissions i plens, tant dels membres de l'equip de govern com de l'oposició, es veuran incrementades un 10%. L'alcalde continuarà cobrant uns 50.000 euros bruts anuals. En altres ajuntaments de la rodalia també s'han produït augments. El sou de l'alcalde popular de l'Olleria ha pujat un 500% i el de l'alcalde nacionalista d'Agullent, un 115%. (Les retribucions del primer sumaran 42.000 euros bruts anuals i les del segon, 32.000.) En Ontinyent, l'alcalde i els seus regidors alliberats s'han pujat l'assignació salarial un 20%. Hi ha hagut intents frustrats d'augment. A la Font de la Figuera, independents, socialistes i populars han impedit que l'alcalde es puge la paga. A Benigànim, també s'han produït desavinences entre PSOE, guanyador de les eleccions, i Compromís, que volia llevar-li el salari a l'alcaldessa. Tot açò pot crear cert escàndol entre la ciutadania, però convindria explicar molt bé les coses.

Trobe que 50.000 euros bruts per a l'alcalde d'una ciutat com Xàtiva no és una exageració. ¡Ep!, sempre que el seu treball al servei dels conveïns siga productiu. En cas contrari, qualsevol quantitat, fins i tot la més menuda, em semblaria diner llançat al fem. Qüestió distinta és explicar molt bé els augments salarials superiors a l'establert per al conjunt dels treballadors. En alguns dels consistoris esmentats, els primers edils han passat d'una dedicació parcial, de mitja jornada o menys, a una d'exclusiva. Per altra banda, respectant els límits legals, la regla general hauria de ser que ningú no cobre menys pel càrrec polític que per la seua ocupació professional, quan ha d'abandonar aquesta per a dedicar-se a la res publica. Si es paga mal, només se sentiran atretes pel treball polític persones que no tinguen cap ocupació, o —pitjor encara— que esperen obtenir guanys il·lícits. ¡També cap l'altruisme, és clar! Al final, però, la dedicació de franc sols se la poden permetre els rics, com en temps de Cató, si és que hi ha algú que faça res debades.

Un exemple. Imaginem un professor d'institut amb trenta-cinc anys de servei i funció directiva que cobre uns 40.000 euros nets anuals. ¿No seria lògic que cobrés almenys aqueixa quantitat si fos elegit alcalde d'una ciutat mitjana i demanés l'excedència per serveis especials? Quan està en l'oposició, l'esquerra fa demagògia amb aquest assumpte. En fa fins i tot quan governa. (Durant la campanya electoral, el candidat d'una de les formacions de l'anterior tripartit va prometre que cobraria, si era elegit alcalde, 15.000 euros menys que Roger Cerdà.) L'esquerra deixa el llistò de l'abnegació massa alt. Després, quan arriba al poder, els seus adversaris li recorden que està baixant el nivell que ella mateixa ha fixat. Hauríem de rebutjar disputes demagògiques i posar les coses al seu lloc. El batle de Xàtiva no percep 50.000 euros anuals. A la seua retribució bruta se li han de restar la cotització a la Seguretat Social i la retenció a compte de l'IRPF. ¿Costa molts diners el primer edil? Això depèn. Veurem en què es tradueix el salari que li paguem.

(publicat a Levante-EMV, el 03/08/2019)