Tibant la corda

Crisis com la de l'Open Arms tenen la virtut de provocar reaccions simplistes a problemes molt complexos. És òbvia l'obligació moral de salvar les persones que es troben en perill imminent de perdre la vida a la mar. Però el salvament també és una obligació legal regulada per diferents lleis i convenis internacionals: Conveni Internacional per a la Seguretat de la Vida Humana a la Mar de 1974 (Conveni SOLAS), Conveni Internacional sobre Cerca i Salvament Marítims de 1979 (Conveni SAR d'Hamburg), Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar de 1982 (Convenció CONVEMAR), Conveni Internacional sobre Salvament Marítim de 1989, Conveni de Brussel·les de 23 de setembre de 2010, Llei 14/2014 de 24 de juliol de Navegació Marítima... Fins ara, aquestes normes estaven pensades bàsicament per als capitans, patrons i tripulacions de naus pertanyents als serveis oficials de salvament marítim i per als capitans o patrons de vaixells comercials que coneguen una situació de perill o reben crides d'auxili. Tenen l'obligació de rescatar les persones en risc de perdre la vida i han de portar-les a un lloc segur.

El capità de la nau salvadora és responsable de la seguretat i el benestar dels rescatats fins que siguen desembarcats en un port, on seran atesos per l'autoritat competent. Aquestes obligacions tenen el seu origen en tradicions ancestrals. Tanmateix, han sorgit nous actors, les ONG que es dediquen específicament a buscar gent que es troba en perill de desaparèixer en la mar. Ja no es tracta de rebre crides d'auxili o de trobar-se casualment amb una nau en perill de naufragi, sinó de buscar deliberadament persones en situació de risc. Està molt bé tenir humanitat i sentiments solidaris, però la tasca de salvament hauria de complir alguns requisits, sobretot relatius a la seguretat. ¿Estan adequadament condicionats els vaixells que es fan servir? ¿S'organitzen torns de treball per a garantir que les tripulacions no vegen minvades llurs aptituds? ¿Es compta amb naus nodrisses a les quals puguen ser traslladades les persones rescatades? (Les embarcacions de salvament no solen ser idònies per a estatjar gent durant molts dies.) Em tem que la resposta als interrogants és no. Prevalen per damunt de tot l'ardor humanitari i l'escassetat de mitjans.

En conclusió, tenim organitzacions que fan la meitat d'una obra solidària ben meritòria, salvar vides humanes, però traslladen l'execució de l'altra meitat, l'acollida dels salvats, al conjunt de la societat; aquestes organitzacions no tenen cap infraestructura acollidora (hospitals, albergs) per a fer-se'n càrrec —llurs recursos financers, escassos, provenen de donatius. Per tant, ha de ser el contribuent qui assumisca l'empar dels nouvinguts. Això suscita problemes; a la societat hi ha parers molt diversos sobre el fenomen migratori i l'acollida d'estrangers. Aquesta diversitat es transmet a les diferents formacions polítiques. Algunes fan servir molta demagògia, és cert, però els partidaris de rebre els immigrants sense cap restricció tampoc no estan lliures del simplisme. De moment, gran part de la nostra societat encara té sentiments hospitalaris; molts conciutadans recorden el nostre passat d'exili i emigració. Ara bé, si tibem massa la corda, es trencarà. No és raonable acollir tothom indiscriminadament. De fet, molts subsaharians acaben vagant pels carrers o acceptant treballs submergits amb salaris de misèria. Els empresaris, ¡encantats!

L'arribada massiva de mà d'obra barata estrangera pot empentar a la baixa el salari mitjà dels treballadors autòctons i generar problemes culturals i socials. A la llarga, la mateixa democràcia estaria en perill si pogués arribar al nostre país qualsevol. Les formes de la vicepresidenta del govern central en funcions, avisant al capità de l'Open Arms que no té permís per a rescatar, són detestables; no cal demanar permís per a salvar vides. La senyora Calvo ha perdut l'oportunitat d'entrar al fons de la qüestió. Sense tenir acreditats els requisits exigibles, l'Open Arms podria estar realitzant funcions atribuïdes als serveis oficials de salvament marítim. L'organització actua arrogant-se una representativitat que no està contrastada. (És el tarannà típic de moltes ONG; actuen en nom de la majoria sense haver-se sotmès a cap procés referendari o electoral.) És més, pretén dictar la política del govern en matèria de salvament i acollida d'immigrants. (El capità de l'Open Arms ha arribat a demanar una entrevista personal amb Pedro Sánchez.) Jo trobe exagerades tals pretensions. La decisió en aquests assumptes correspon als electors.

Al llarg de la història, sempre hi ha hagut persones que han interpel·lat la consciència moral col·lectiva. Això està bé, perquè fa avançar les conviccions humanitàries. Però un problema de tanta magnitud, la presència massiva de pasteres a la Mediterrània, amb persones que fugen dels conflictes i la fam de l'Orient Mitjà, el Magrib i l'Àfrica subsahariana, no s'ha de solucionar per lliure. Tampoc no s'han de donar facilitats a les màfies que trafiquen amb persones. En realitat, la solució a la tragèdia que s'esdevé diàriament davant les costes mediterrànies hauria de venir de la Unió Europea. El nostre continent està envellit i necessita immigrants. Tanmateix, l'acollida de gent que busca refugi s'ha de fer de manera ordenada. Els països de la UE que es neguen a col·laborar-hi haurien de ser sancionats. No és acceptable que tota la càrrega del problema recaiga només sobre uns, mentre altres es llaven les mans. Les persones acollides han de ser integrades en la societat i el sistema democràtic. Si les deixem en la marginació, els seus fills i els seus néts es revoltaran. (Això ja ha passat a França, sense anar massa lluny.) Proliferaran els grups polítics supremacistes i xenòfobs. Els fills dels qui ara netegen les nostres llars i torquen el cul dels nostres avis ens odiaran. El futur del nostre estil de vida esdevindrà ben fosc. En definitiva, les respostes simplistes sobren.