dissabte, 31 d’agost de 2019

Seguint el solc dels argonautes

Quan estava en edat escolar, jo no tenia noció de l'existència de Geòrgia i els altres països del Caucas; eren dominis de la Unió Soviètica. Els adults parlaven dels xiquets de Rússia. Durant la guerra civil, uns tres mil infants foren evacuats des de les zones republicanes i enviats a la Unió Soviètica. El 21 de març de 1937, el vaixell Cabo de Palos salpà del port de València amb un grup de setanta-dos xiquets que procedien de Madrid, Màlaga, Almeria, Xàtiva, Gandia, Oliva i altres pobles valencians. Es dirigiren al port de Jalta, en Ucraïna. En arribar-hi, foren traslladats a la rodalia de Moscou. Foren allotjats en uns establiments denominats Cases de Xiquets, que disposaven de comoditats inexistents a l'Espanya d'aleshores. A causa de la invasió nazi de 1941 calgué traslladar la xicalla a l'oblast' de Sarátov —a la vila de Krasnoarmeisk, per exemple— i fins i tot a llocs més remots com Samarcanda i Kokand (Uzbekistan) i Tbilisi (Geòrgia). Les condicions de vida dels desplaçats empitjoraren dràsticament. Alguns van contraure el tifus o la tuberculosi i moriren. Les baixíssimes temperatures en plena hivernada i la fam també provocaren víctimes.

Altres s'allistaren a l'Exèrcit Roig. En les batalles de Moscou, Leningrad i Stalingrad perderen la vida molts. Desconec totalment el nombre i la identitat dels xiquets xativins que partiren amb el Cabo de Palos. Suscita la meua curiositat saber què se n'haurà fet d'ells. ¿Acabaria algun en Geòrgia, pàtria de Stalin? El nom del país començà a fer-se familiar en 1991. Amb el col·lapse de la Unió Soviètica, va emergir un garbuix de nacions i grups ètnics, lingüístics i religiosos que reclamaven llur independència. El laberint caucàsic esdevingué escenari de múltiples conflictes i guerres. Avui, alguns països de la zona, com ara Txetxènia o el Daguestan, formen part de la Federació Russa, però Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan són repúbliques independents. Nagorno-Karabakh, Abkhàzia i Ossètia del Sud han establert estats independents de facto que només són reconeguts per Rússia, Nicaragua, Veneçuela i unes illes del Pacífic. Geòrgia considera Ossètia del Sud i Abkhàzia part del seu territori nacional. Doncs bé, a principis de mes, vaig viatjar a la regió amb vàries persones —una dona xativina entre elles. En realitat, no vam sortir d'Europa.
















Durant dotze dies trepitjàrem terres d'Ibèria, regne que s'estengué per l'est de l'actual Geòrgia entre els segles IV i III aC —res a veure amb la nostra península— i Còlquida. La mitologia grega situa en aquesta regió occidental de Caucàsia el lloc on Jàson i els argonautes trobaren el velló d’or. Prometeu, el tità que pujà a l'Olimp per a furtar el foc als déus i donar-lo als homes, fou encadenat en una roca del Caucas per ordres de Zeus. Sobta que un país tan menut haja pogut conservar els seus trets identitaris malgrat les contínues invasions de veïns ben poderosos (perses, turcs, russos). Des del segle IV, el cristianisme i un estrany alfabet formen part de la identitat georgiana. El país, verd i muntanyós, conserva un immens patrimoni històric i artístic. Vam camejar per les seues ciutats (Tbilisi, Mtskheta, Kutaisi, Gori, Borjomi, Mestia, Telavi). Visitàrem castells, esglésies i monestirs amb pintures murals antiquíssimes, conjunts urbans troglodites (Vardzia i Uplistsikhe, fita en la Ruta de la Seda), viles plenes de torres medievals...

Arribàrem als peus de muntanyes enormes, com el pic Shkhara, tercer més alt del Caucas i cota màxima de Geòrgia (5193 m), o el Kazbeg (5047 m), davant del qual s'alça, a 2170 m, el temple de la Santíssima Trinitat de Gergeti, símbol nacional. Vam tastar el vi de Kakheti, el formatge georgià, l'aigua carbonatada de Borjomi, el khinkali i el khachapuri (plats típics), la churchkhela (dolç del país). Gaudírem de la música i el ball tradicionals, i del cant polifònic georgià, inscrit en la llista de patrimoni oral i immaterial de la UNESCO. Ens acompanyaren durant els trajectes Mª José i Tini. Mª José Riquelme del Valle, periodista nascuda a Cadis i criada en Barcelona, viu a Geòrgia des de fa deu anys. Ha escrit reportatges per a diversos mitjans i dóna classes d'espanyol a la Universitat de Tbilisi. ¡Una acompanyant de luxe! Coneix molt bé Geòrgia i els conflictes que proliferen al Caucas. Patírem els inconvenients d'un país pobre, amb carreteres infernals, però ens queda, ja retornats a casa, el record d'instants superbs a la terra del velló d’or.

(publicat a Levante-EMV, el 31/08/2019)