dissabte, 31 de maig del 2014

Anar en boca de tots

Tothom —jo el primer— troba sorprenent el resultat electoral obtingut per Podemos el passat dia 25. Ara bé, en algunes formacions polítiques, la sorpresa s’ha barrejat amb preocupació, recel i desgrat. És lògic. A nivell estatal, la formació de Pablo Iglesias li ha fet un sorpasso a UPyD i ha arrabassat molts vots a PSOE i IU. Al País Valencià, Podemos ha quedat per davant de Primavera Europea. A Xàtiva, la llista de Podemos, per molt que li hagen posat un capell de leninista, obtingué 782 vots. (En unes eleccions municipals, aquests vots li haurien garantit un regidor.) Ja sabran vostès com és d’alta la probabilitat d’apel·lar, en un debat, a la reductio ad Hitlerum (expressió encunyada pel filòsof Leo Strauss, professor de la Universitat de Chicago, per a referir-se a una fal·làcia recurrent, la de comparar Hitler amb els adversaris que causen desgrat). Esperanza Oña, alcaldessa de Fuengirola, vicepresidenta del parlament andalús i militant del PP, comparà Pablo Iglesias amb Hitler. Los nazis también ganaron unas elecciones, va escriure al seu compte de Twitter. Els qui solten bajanades com aquesta obliden la màxima dels publicistes: «Anar en boca de tots és una propaganda impagable.» S’atribueix a Lola Flores aquesta frase: Que hablen de mí, aunque sea mal.

Es comprensible la reacció dels directament afectats pels resultats de Podemos, però altres bocamolls podrien estar fent un càlcul d’oportunitat. Esteban González Pons, posem per cas, ha dit el següent: Nuestros votantes no se han ido a otros partidos, han estado en la abstención, pero la extrema izquierda está devorando al PSOE por los pies. L’home sembla estar la mar de content amb la patacada dels socialistes, que deixa el PP sense un adversari consistent. Per a la dreta, la temptació d’engrossir Podemos, per a perjudicar els socialistes, és molt forta. Al País Valencià, els peperos matarien dos ocells d’un tret: PSPV i Compromís —la seua particular bèstia negra. Però la coalició nacionalista pensa que això no passarà. En unes eleccions locals i autonòmiques, Podemos no podria repetir els resultats del dia 25, perquè manca d’influència social, implantació territorial i estructura organitzativa. Molts pensen que la formació de Pablo Iglesias serà incapaç de superar en un any aquestes mancances. (En canvi, el treball polític de Compromís ve de lluny i ha donat un resultat magnífic: presència en totes les institucions.)

A nivell estatal, el president de Metroscopia, José Juan Toharia, fa un raonament anàleg: Podemos es una anécdota en el panorama político español. Ha recogido el voto del desahogo pero tendrá poco recorrido porque no podrá afrontar candidaturas en 8.000 municipios. S’ha d’anar amb cura amb aquestes afirmacions, que obliden una evidència: els creadors de Podemos han estat capaços de traure endavant la seua proposta en cinc mesos. És més, pertot arreu han sorgit —gràcies als mitjans de comunicació, les xarxes socials i el boca-orella— múltiples plataformes ciutadanes articulades com alternativa política. Recordem el Movimento Cinque Stelle, el partit més votat a les eleccions generals italianes de 2013, o les revoltes de la Primavera Àrab, per posar alguns exemples. (Cinque Stelle havia obtingut majoria absoluta als ajuntaments de Parma, Mira o Comacchio.) No s’ha de descartar, per tant, la possibilitat que Podemos siga capaç d’organitzar-se al País Valencià abans de les pròximes eleccions locals.

Dimecres, llegia unes declaracions de Ferran Martínez, portaveu valencià de la nova formació. El perfil d’aquest jove coincideix amb el de molts votants i candidats de Podemos. És llicenciat en Econòmiques i està aturat. Projecta marxar a l’estranger a buscar feina. Diu que la seua plataforma ja té trenta-cinc cercles al País València i que els arriben milers d’adhesions. PSPV, EUPV i Compromís farien bé de prendre’s seriosament el fenomen. ¿Algú creu que mai no podria aparèixer en Xàtiva un grup d’universitaris sense feina disposats a confeccionar una llista de Podemos i presentar-la a les properes eleccions municipals? No caldria ni que els candidats foren esquerrans empedreïts; Ferran Martínez explica que les propostes de la seua formació no són d’esquerres ni de dretes, són de sentit comú, es guien per uns objectius mínims, per tal que tots el ciutadans hi puguen estar d’acord. El paral·lelisme amb Cinque Stelle, que governa en ciutats italianes semblants a la nostra, és evident. En fi, si els propers comicis locals deparen un resultat com el del dia 25, ¿qui governarà en Xàtiva? ¿Un bipartit, un tripartit o un tetrapartit?

(publicat a Levante-EMV, el 31/05/2014)

divendres, 30 de maig del 2014

Reguitzell d’improperis

Felipe González, repapat davant d’un plafó amb logotips del grup “La Caixa” (principal accionista de l’empresa Gas Natural Fenosa, al Consell d’Administració de la qual va pertànyer l’antic líder socialista), ha afirmat el següent, referint-se al resultat electoral de Podemos: Sería una catástrofe que prendieran alternativas bolivarianas. Pel que es veu, l’expresident socialista considera que les alternatives bolivarianes, influïdes per utopies regressives, menen al repartiment de misèria. Per la seua banda, Elena Valenciano, vicesecretària general del PSOE, havia titllat Pablo Iglesias de demagog. La reacció de Rosa Díez, diputada i portaveu d’UPyD, també ha estat peculiar: Las propuestas de Marine Le Pen tienen muchos puntos de conexión con el programa de Podemos. El reguitzell d’improperis és inacabable. Carlos Floriano s’ha manifestat preocupat perquè més d’un milió de persones haja votat a un partit que s’inspira en la Veneçuela de Maduro i la Cuba dels Castro. Per al sociòleg Pedro Arriola, assessor de Rajoy, Pablo Iglesias i els seus companys són uns frikis. (El marit de Celia Villalobos ha insultat, per tant, els electors de Podemos.) Des del TDT party, l’artilleria és de gros calibre. Està clar que els membres de la “casta” han reaccionat malament perquè veuen amenaçat el seu territori. A la selva també es produeixen batusses, quan una bandada de quadrúpedes vol emparar-se del territori d’altra. És una llei eterna: els joves acaben desbancant els vells.

dimarts, 27 de maig del 2014

Ressaca electoral

Les previsions s’han quedat curtes. El bac dels dos partits hegemònics ha estat major del que s’esperava. A nivell estatal, no han arribat a obtenir ensems ni el 50% dels vots emesos. La trompada dels socialistes ha estat especialment greu a Catalunya; han obtingut un 14% dels vots i han quedat relegats a la tercera posició. Al País Valencià, la davallada del PSPV no ha estat tan dramàtica —conserva la segona posició i retalla distàncies al PP—, però ha obtingut els seus pitjors resultats històrics tant en percentatge com en número de vots. Només n’ha comptabilitzat 372.401 i un 21,64% (330.000 vots i 16 punts menys que en 2009). Per contra, les formacions petites han obtingut bons resultats, especialment EUPV i UPyD. També cal destacar l’obtenció d’un diputat per part de Primavera Europea i l’important número de vots recollits per Podemos, que esdevé la quinta força política del País Valencià, per davant de Compromís. Extrapolar mil·limètricament aquests resultats als comicis locals i autonòmics pot induir a l’error; en les eleccions europees, la temptació abstencionista és enorme, i els riscos d’enviar advertiments als partits amb què hom simpatitza, mínims. El bipartidisme està ferit, però no mort.

Això no obstant, els resultats d’aquestes eleccions poden servir d’avis per a navegants. La irrupció de Podemos en el panorama polític estatal ha descol·locat Izquierda Unida i, especialment, UPyD. Al País Valencià, la coalició Compromís s’ha vist desplaçada a la sisena posició (baixa graons en les províncies d'Alacant i, sobretot, Castelló). A Xàtiva, si s’hagueren celebrat eleccions municipals, un repartiment de vots com el de diumenge hauria inaugurat nou cicle polític. Un tetrapartit d’esquerres —en comptes del tripartit tan temut pels peperos— governaria la nostra ciutat. Si s’hagueren presentat en coalició, EUPV i Podemos haurien esdevingut la segona força política del municipi. La suma de vots de les dues formacions, un 24% del total, hauria situat la hipotètica coalició a un punt del PP. Tot açò és parlar per no callar, perquè ja sabem que en política dos i dos no solen sumar quatre, però PSOE i Compromís podrien haver quedat relegats a la tercera i quarta posició respectivament. Tindríem un alcalde d’EUPV —Miquel Lorente, possiblement. ¡Un terratrèmol electoral considerable! I tot açò, pura ficció de moment, podria materialitzar-se en els pròxims comicis locals i autonòmics si Podemos és capaç d'elaborar llistes electorals coherents.

Es parla molt del final del bipartidisme. A nivell global és possible, però, que l’electorat haja volgut enviar més d’un missatge. Molta gent està farta del bipartidisme, sí, però també rebutja el funcionament anquilosat dels partits, la corrupció i l’absència de canals de participació. En general, les formacions polítiques són meres maquinàries electorals dedicades a fabricar llistes i designar candidats per cooptació. Els governs actuen d’esquena a la ciutadania i al dictat dels poders fàctics. Als partits d’esquerres, aquests comportaments els solen passar factura. El PSOE, que no ha après res de les seues patacades electorals, ha patit les conseqüències de paralitzar la renovació interna i el procés d’obertura a la societat. Corre el perill d’esdevenir un partit marginal. Però Izquierda Unida, UPyD i Compromís també haurien de reflexionar sobre el seu funcionament intern. En aquestes eleccions, el model tradicional de partit s’ha pegat un bac majúscul. Caldria traure‘n conclusions. Donada la creixent desafecció cap als polítics, els partits menuts que reproduïsquen els vicis dels grans també podrien pegara-se la patacada.

dijous, 22 de maig del 2014

Eleccions europees

Tothom parla de les eleccions europees, que se celebraran proper diumenge. En general hi ha unanimitat a l’hora d’abordar l’assumpte. Sembla que l’abstenció serà altíssima. Com més va, més augmenta la desafecció cap als polítics. Al PP li val la previsible abstenció; com que el PSOE no alça el vol en les enquestes, un triomf pepero per la mínima serà venut com una victòria colossal. «La gent percep que les coses milloren; malgrat els problemes, els espanyols han tornat a confiar en nosaltres», proclamaran exultants els líders del PP. Serà mentida, naturalment. A tot estirar, només obtindran un 30 o un 32% dels vots vàlids emesos. Una insignificança, tenint en compte el previsible 60% d’abstenció; dels 36.500.000 electors convocats a les urnes el pròxim dia 25, només exerciran el seu dret al vot uns 14.600.000. D’aquestes persones, quatre milions i mig podrien votar als peperos. Dir que la majoria dels quaranta-set milions d’espanyols confien en el PP és pur sarcasme.

De tota manera, un partit no està guanyat fins que no conclou el temps reglamentari. La cagada masclista d’Arias Cañete podria mobilitzar l’electorat socialista. En qualsevol cas, sembla que es produirà un empat tècnic entre els dos grans partits estatals. I això ens porta a la següent pregunta: ¿Què provoca tanta abstenció? Se m’acudeixen vàries raons. Primer, la percepció que la Unió Europea no és una veritable democràcia. Durant les últimes setmanes, Angela Merkel ha repetit contínuament que s’haurà de negociar el nom de la persona que vaja a ocupar la presidència de la Comissió Europea. Ara bé, en qualsevol sistema democràtic, només hauria d’ocupar aqueix càrrec qui comptés amb suficient recolzament parlamentari, és a dir, qui guanyés les eleccions o fos capaç de formar una majoria parlamentària estable. Sembla que la senyora Merkel pretén botar-se aquest principi bàsic. És més, com que el tradicional bipartidisme —que també existeix a escala europea— comença a presentar algunes esquerdes, ja es parla d’una gran coalició entre conservadors i socialdemòcrates. ¿Per què?

Perquè la desconfiança envers els grans partits hegemònics provocarà altre fenomen: l’auge, segons els sondejos, de les formacions més petites. A casa nostra, per exemple, això podria traduir-se en l’obtenció de molts escons per part de la Izquierda Plural (6), l’Esquerra pel Dret a Decidir (3), Coalición por Europa (2), Podemos (1), Primavera Europea (1)... Però tot no són bones notícies; en altres contrades europees (França, Regne Unit, Països Baixos, Àustria...) es produirà un ascens espectacular de l’extrema dreta. Són les conseqüències d’aplicar unes mesures d’ajust que han empobrit les classes mitjanes i han disparat els percentatges de penúria. Pactar amb la dreta un programa que no altere substancialment les premisses econòmiques inductores de l’actual crisi resultaria devastador per a l’esquerra. Sóc un europeista convençut. Sé perfectament que la culpa dels mals que patim no és d’Europa, sinó de la dreta que controla la Comissió Europea i el Consell de Ministres. Però molta gent no sap fer la distinció.

La barreja d’ignorància i rancúnia —per les directrius i els retalls que imposen les institucions europees— adoben el camp de l’abstencionisme. La dreta, ¡encantada! Per això volia una campanya electoral plana i sense soroll. En fi, el passotisme no solucionarà la crisi econòmica, ni l’atur, ni la desigualtat, ni les injustícies socials... La solució per als problemes dels europeus és més democràcia. El 75% de les decisions polítiques que afecten les nostres vides es prenen a la Unió Europea. Hauríem d’exigir, per tant, que es prenguen de manera democràtica. Ja sé que aquesta reflexió servirà de poc a qui tinga pensat d’anar al camp o la platja, el pròxim dia 25, però l’abstenció no va a solucionar els problemes dels sis milions d’aturats. Si estem cansats de les promeses dels grans partits, votem almenys a forces alternatives. Jo ja he votat per correu. Així, podré marxar de viatge aquest cap de setmana.

dimarts, 20 de maig del 2014

A tot arreu se'n fan, de bolets

Sempre m’han semblat sobreres les traduccions que el GC (generador de caràcters) mostra a la pantalla del televisor, quan algun polític —Nuñez Feijóo, posem per cas— parla en gallec; se l’entén perfectament. En canvi, durant les meues estades a terres gallegues, he tingut dificultats per a entendre la gent que parlava gallec. Una vegada, prenent un refresc en una terrassa de Camariñas, vaig preguntar a un home que seia al meu costat per què hi havia tanta diferència entre les formes de parlar dels polítics i la gent corrent. Em va contestar a la gallega: Es que el gallego tiene muchos dialectos. En realitat, els polítics solen parlar un gallec molt castellanitzat. La llengua pròpia de Galícia, declarada oficial pel seu Estatut d’Autonomia, és objecte de polèmiques.

El gallec pertany, junt al portuguès, a la soca comuna del galaicoportuguès. Segons uns, la independència portuguesa en època medieval afavorí l’evolució del portuguès i el gallec com a llengües distintes, ja diferenciades al segle XV. Però el reintegracionisme sosté, en canvi, que el gallec i el portuguès són diferents varietats dialectals del mateix idioma i que la separació de les normatives portuguesa i gallega és producte de la castellanització del gallec (única varietat galaicoportuguesa amb ortografia semblant a la castellana). Al darrere d’aquestes opinions lingüístiques hi ha, evidentment, diferències ideològiques i polítiques. Alguns partidaris del reintegracionisme utilitzen directament la normativa portuguesa. Segons aquest corrent, gallec i portuguès pertanyen al mateix diasistema lingüístic, conegut internacionalment com portuguès. Una ortografia diferent divideix l'idioma comú.

El portuguès compta amb dues normes, l’oficial a Portugal i els països lusòfons d’Àfrica i la vigent a Brasil.  Entitats com l’Associaçom Galega da Língua, el Movimento de Defesa da Língua, l’Associação de Amizade Galiza-Portugal, les Irmandades da Fala da Galiza e Portugal, l’Associação Sócio-Pedagógica Galaico-Portuguesa, l’Academia Galega da Língua Portuguesa i diversos col·lectius cívics vindiquen el reintegracionisme. Els seus defensors entenen que la normativa oficial, Normas Ortográficas e Morfolóxicas do Idioma Galego, de la Real Academia Galega (RAG) i l’Instituto da Lingua Galega (ILG), és inapropiada; consagra la castellanització del gallec.

Per als seguidors del reintegracionisme, l’última normativa de la RAG, aprovada en 2003 (denominada ‘de la concòrdia’), no resol el problema; manté les preferències lexicogràfiques castellanes i conserva trets molt cridaners de castellanització, com ara l’ús de la grafia ‘ñ’, en comptes del dígraf ‘nh’, i dels sufixos ‘-ción’, ‘-ería’ i ‘-ble’ (be que accepte les variants ‘-aría’ i ‘-bel’). L’Associaçom Galega da Língua (AGAL) i altres entitats proposen una norma gràfica essencialment comuna a la portuguesa que, alhora, preserve les peculiaritats gallegues: ‘nh’ en comptes de ‘ñ’ i ‘lh’ en comptes de ‘ll’, però ‘-çom’ en comptes de ‘-ção’. Altres grups, com el Movimento de Defesa da Língua, utilitzen indistintament la norma de l'AGAL i la portuguesa.

Finalment, altres grups, titllats habitualment de lusistes, com l’Associação de Amizade Galiza-Portugal i les Irmandades da Fala da Galiza e Portugal han optat per la norma del portuguès acordada a Lisboa (Acord Ortogràfic de la Llengua Portuguesa de 1990). En fi, ja es veu que l’estratègia de la desunió està molt generalitzada pertot arreu. En qualsevol cas, el futur del gallec és problemàtic; el PP promulgà en 2010, gràcies a la majoria parlamentària de què gaudeix, un decret de plurilingüisme que posterga el gallec en benefici del castellà. En matèria lingüística, els valencians no som un cas extraordinari; a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. He recordat tot açò, perquè dissabte passat se celebrava el dia de les lletres gallegues.

dissabte, 17 de maig del 2014

Els baixos fons municipals

Un secretari d’ajuntament —funcionari de l’administració local amb habilitació de caràcter nacional, en poblacions com Xàtiva—, té, entre d’altres, l’obligació de controlar la legalitat de tots els actes i els acords que adopten els distints òrgans municipals, i de fer els apercebiments preceptius a l’alcalde i la corporació, quan estime que van a prendre’s decisions il·legals o fora de competència. Doncs bé, cal recordar que l’Ajuntament de Xàtiva no té secretari. Cap funcionari ha volgut ocupar la plaça vacant —potser perquè s’ha corregut la veu i tothom coneix el pa que s’hi dóna al nostre consistori. Així les coses, un vicesecretari en comissió de serveis —que encara no era llicenciat en Dret quan ocupà la plaça— exerceix les funcions de secretari des de fa temps. De vegades m’assalta un dubte: ¿Compleix amb la seua obligació, aquest vicesecretari, o simplement fa tasques de fontaneria per a l’alcalde i el seu equip de govern? En octubre passat, ja contava el cas d’una senyora que no trobava enlloc una parcel·la seua desapareguda. Fa pocs dies, les planes d'aquest diari se’n feien ressò, perquè l’assumpte encara cueja. ¿Quin paper ha jugat el vicesecretari municipal en la desaparició? Un paper una mica estrany.

Faré un poc de memòria. La parcel·la rústica “evaporada” està ocupada per una illa de la ronda nord. La propietària es dirigí a l’Ajuntament, ara farà un any, i el vicesecretari li expedí una certificació en què s’afirma el següent: En la actualidad dicha parcela no existe físicamente dado que fue ocupada para la construcción de la ronda, si bien la misma no fue objeto de expropiación dado que su aprovechamiento urbanístico se reservó para la reparcelación del polígono industrial H. No obstante lo anterior, dado el retraso que se ha producido en la tramitación de la reparcelación del polígono industrial H, los terrenos ocupados por la ronda, a su paso por este polígono, aparecen todavía a nombre de sus antiguos propietarios. Una vez ejecutadas las obras de construcción de la ronda norte, este suelo pasa a formar parte del dominio público, por lo que sus antiguos propietarios carecen de cualquier tipo de uso o disfrute de los mismos [...]. El document, datat el 3 de juny de 2013, amb firma electrònica de l’alcalde i el vicesecretari, certifica que la senyora ha estat despullada de la seua parcel·la de manera irregular; ni existeix resolució d’expedient expropiador ni consta acta d’ocupació.

¡Es veu cada cosa! El vicesecretari ha tingut el valor de posar per escrit que dicha parcela no existe físicamente —tot i no haver estat expropiada—, que és parte del dominio público i que sus antiguos propietarios carecen de cualquier tipo de uso o disfrute. La senyora no ha cobrat, per tant, cap indemnització, ni gaudirà de cap compensació fins que no es reparcel·le el polígon industrial esmentat. (Donada l’actual crisi, és possible que això s’esdevinga quan les granotes crien pèl.) ¿Com pot firmar aquestes “certificacions” el funcionari encarregat de vetllar per la legalitat dels acords i els actes municipals? Encara que, ben pensat, els polítics ja tenen previst un pla B, per a eludir possibles apercebiments d’il·legalitat. Aquests dies s’ha sabut, ves per on, que la Regidoria de Gestió Patrimonial ha adjudicat a dit, sense concurs públic ni contracte, l’explotació de la Casa de la Llum, emplaçada al paratge de la Cova Negra.

Les presses per obrir l’establiment —arribava Pasqua— podrien haver explicat la pífia, però s’ha sabut que una germana del regidor treballa a l’empresa adjudicatària —creada ad hoc; fou inscrita al Registre Mercantil pocs dies abans de l’adjudicació. És inevitable, per tant, presumir l’interès personal. El regidor ha declarat, però, que «tot es deu a un error burocràtic». ¿Un error burocràtic? En fi, com que l’han apartada de la comissió i el plenari —heus ací el pla B—, la martingala no ha pogut rebre cap apercebiment d’il·legalitat per part de la secretaria —perdó, la vicesecretaria. (Allò que no figura a l’ordre del dia no existeix.) ¿Que algú detecta el frau? ¡Error burocràtic! La veritat: passen coses molt estranyes a l’Ajuntament. I no crec que l’alcalde les desconega; ningú no pot fer res en les dependències municipals sense permís o manament expressos del cap. ¿Principi de legalitat? ¿Seguretat jurídica? Escolte, aquest no és un país boreal, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
 
(publicat a Levante-EMV, el 17/05/2014)

dimecres, 14 de maig del 2014

Bilbao Contemporani (i II)

La setmana passada es va saber que Frank Gehry havia obtingut el Premi Príncep d’Astúries de les Arts. Aquest arquitecte, nascut a Toronto, ja havia guanyat anteriorment el Pritzker, com a reconeixement a les formes innovadores i peculiars dels edificis que dissenya. Ningú no pot negar que Gehry té un estil molt personal. La seua arquitectura es impactant. Les seues façanes solen estar realitzades amb materials innovadors, preferentment metàl·lics. Sovint, les seues construccions tenen l’aspecte d’estar inacabades. El joc de formes geomètriques simples i el ritme visual que s’estableix entre elles constitueixen els trets més característics de l’obra de Gehry. Al principi, els seus dissenys no eren fàcils de valorar per l’observador corrent. Hom pensava que estava davant d’arquitectures efímeres. El joc de volums i materials fets servir a les façanes remetia als decorats , o a la forma de certes escultures contemporànies. Efectivament, Gehry és un dels representants més destacats del corrent deconstructivista, un dels arquitectes contemporanis que considera l’arquitectura com una activitat escultòrica.




Per a Frank Gehry, l’edifici ha de ser una obra d’art, una escultura. Per tal d’aproximar-se cada vegada més a aquesta premissa, l’arquitecte ha anat dissenyant edificis com més va, més “escultòrics”. Atorgar-li el Príncep d’Astúries implica acceptar allò que el guardonat sempre ha defès: l’arquitectura és art per damunt de qualsevol altra implicació o conseqüència. Però això no és del tot cert; l’arquitectura és funció i forma. Les construccions han de tenir una funció (servir com a museu, habitatge, biblioteca...) i estar revestides d’una forma que remeta a la seua funció. En aqueix sentit, la decisió del jurat és polèmica; reconèixer el component plàstic —per damunt de valors socials o criteris econòmics— contrasta amb la línia actual de l’arquitectura, que intenta adaptar-se a la situació social, transformar-se en una disciplina més funcional que visual. La concessió del guardó suscitarà molts debats; s’ha premiat una de les estrelles més resplendents de la denominada arquitectura icònica, concepció que avui blasma tothom. A Bilbao, la construcció del Guggenheim ja fou  molt polèmica en el seu dia.




En realitat, la trajectòria de Gehry sempre ha estat objecte d’intensos debats, amplificats ara per l’actual situació de crisi. Els detractors li censuren els costos elevats, el manteniment difícil, la falta d’integració amb l’entorn... Jo he visitat el Guggenheim de Bilbao en dues ocasions (en 2005 i 2013). He de reconèixer que vaig quedar impactat quan el vaig veure per primera vegada. És una escultura bellíssima i monumental. Ha servit de motor per a la revitalització de la ciutat. Em sembla, però, un enorme contenidor amb un escàs contingut. Fins i tot la seua arquitectura interior s’imposa de manera aclaparant sobre les obres exposades. Tots els elements —les escales, els ascensors, els finestrals, els murs, les bigues, les claraboies— atrauen l’atenció del visitant. El joc d’espais, plans, volums i llums fascina més que l’exposició permanent. (Només La materia del tiempo, instal·lació de Richard Serra que ocupa una enorme sala del museu, aconsegueix de dominar l’espai.) Potser per això, el museu programa últimament moltes exposicions d’art antiga. En qualsevol cas, Bilbao té un deute de gratitud amb Frank Gehry.



dilluns, 12 de maig del 2014

Se’ls acumula molta feina

S’acosten eleccions i els caps del PP valencià no saben què fer per a contrarestar les perspectives electorals raonablement optimistes de l’oposició. El seu balanç de quasi vint anys de govern és absolutament impresentable; els peperos s’han acabat el nostre territori, les caixes d’estalvis valencianes, la televisió autonòmica i el nostre teixit productiu (el País Valencià té un 28% d’atur, molt per damunt de la mitjana espanyola). Així les coses, l’altre dia, el PP va tirar mà del seu recurs favorit: l’anticatalanisme. El grup parlamentari popular va muntar un numeret ben histriònic a les Corts Valencianes. Feia més de 15 anys, des dels temps del desaparegut González Lizondo, que no s’escoltaven a les Corts burrades com les dites per Jorge Bellver, portaveu pepero. «El pancatalanisme porta anys intentant apropiar-se de coses que no són seues: la llengua dels valencians, el Misteri, les Columbretes, Ausiàs March i Sant Vicent Ferrer. Els lladres de les nostres senyes d’identitat volen saquejar-nos,  intenten entrar por Vinaròs, i no per Almansa, perquè ací hi ha alguns que estan disposats a obrir-los la porta. El vòmit catalanista escampa el seu verí, vol apropiar-se de l’Albufera, que qualifica de tresor natural dels Països Catalans.»

La cosa no li va sortir massa bé al PP. Per una part, l’oposició no va entrar al drap; es va desentendre del numeret. «Set-cents mil parats i parlant de pancatalanisme», censuraren  PSPV, Compromís i EUPV, que acusaren el PP de muntar polèmiques artificials en comptes de buscar solucions als problemes. Per altra part, el PP ja no compta amb Canal 9. La seua estratègia manca, per tant, d’un amplificador. És més, les pretensions de disgregar el nostre idioma topen amb els dictàmens de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Les trifulgues peperes ja no arriben a la gent com abans. S’ha de tenir en compte, a més, que una enormitat de gent ha estudiat valencià a l’escola i l’institut, i certes afirmacions del portaveu del PP sonen a xinès. (Potser per això el govern valencià vol carregar-se l’ensenyament de la llengua.) Tenim, per últim, l’incident parlamentari en què es véu involucrada la diputada Mònica Oltra, que farà oblidar ràpidament el numeret patriòtic que acabem de ressenyar. En fi, no s’ha de descartar la possibilitat que la senyora Oltra forcés la situació, sabent el pa que s'hi dóna. El president de les Corts no es caracteritza precisament per l’equanimitat i la flexibilitat a l’hora de dirigir els debats.

Tot va començar amb els habituals insults i brometes que es llancen des de la bancada pepera als parlamentaris de l’oposició en l’ús de la paraula, per a tractar de desestabilitzar-los. Pel que es veu, Rita Barberà es va quedar a gust: Siempre estás de juerga, li va amollar a la senyora Oltra. Altre diputat del PP féu al·lusions a les hores extraordinàries d’un germà del diputat Baldoví. Com que Mònica Oltra no se sol mossegar la llengua, començà la batussa. La portaveu adjunta de Compromís ha delcarat el següent: «Els diputats del PP es passen la vida increpant-nos, insultant-nos, faltant-nos al respecte. No coneixen l’educció ni respecten la institució. No sé per què Cotino ens ha de cridar l’atenció quan ens defensem.» Efectivament, el president de les Corts, després d’amonestar vàries vegades la diputada, ordenà que abandonés l’hemicicle. La senyora Oltra es negà a alçar-se; al·legà que només l’havien cridat a l’orde dues vegades —i no les tres que calen per a una expulsió, com marca el reglament de la cambra. Cotino hagué de suspendre temporalment el plenari. Després, ja no volgué reprendre la sessió, per tal d’estalviar-se una intervenció incòmoda del portaveu d’EUPV, que volia preguntar sobre un cas de corrupció.

A causa de l’incident, Mònica Oltra podria ser suspesa temporalment de les seues funcions. El portaveu del PP tingué la barra de dir que la parlamentària de Compromís volia traslladar la campanya electoral a l’hemicicle. El mort li diu al degollat... Total: si finalment sancionen la diputada, llevant-li l’escó durant un temps, està clar que es va a parlar d’això i no dels temes que interessen al PP. Mònica apareixerà com una víctima de la prepotència pepera. No es parlarà d’altra cosa. A Compromís li podria sortir de bades la campanya electoral a les europees. De vegades pense que els capitosts del PP deuen estar molt desesperats. No trobe altra explicació per a certes actuacions estrambòtiques seues. A menys que vulguen llevar-li protagonisme al PSOE amb l’assumpte de la diputada Oltra... Però tindran difícil traure’n profit, perquè se’ls acumula molta feina. Els noticiaris han anunciat que Marina d’Or ha entrat en concurs de creditors. I ha esclatat un nou cas de corrupció a l’Hospital Provincial, en què sembla estar involucrat un nebot de Rafael Blasco. També comença a parlar-se del cas Valmor Sports, que esguita directament el president Fabra. ¡Mare meua! El ramat pepero no guanya per a disgustos.

diumenge, 11 de maig del 2014

De front i de perfil

 
En principi, "cubisme" era un terme despectiu. «És una pintura composta per petits cubs», va dir de les obres de Braque el crític fiancés Louis Vauxcelles, que ja havia anomenat "feres" (fauves) els fauvistes. En realitat, els cubistes intentaven representar la realitat d’altra manera. Tractaven d’abandonar les convencions clàssiques en la representació bidimensional de la realitat: Els pares fundadors del cubisme foren Picasso i Braque. La pintura del malagueny continuaria evolucionant. En els anys trenta, pintaria retrats, com Mujer desnuda en el sillón rojo, en què encara s’aprecien les troballes del període cubista. La cra dels personatges, una mena de lluna, es veu alhora de front i de perfil. Els cubistes volien reflectir la realitat, sobre el pla, d’una manera distinta. Per a ells, no hi havia dalt i baix, davant i darrere, esquerra i dreta. Les coses es podien veure alhora des de molts punts de vista. El cubisme fou a la pintura el mateix que l’objectiu ull de peix, o l’holograma, a la fotografia. Per alguns fotògrafs, però, les coses són més simples; amb un poc de maquillatge n’hi ha prou. De nou els lligams entre fotografia i teatre.

divendres, 9 de maig del 2014

Símbols

Generalment, els nacionalistes espanyols solen negar la major; proclamen que ells no són nacionalistes sinó constitucionalistes, o cosmopolites. Ja s’ha explicat a tort i dret com és de falsa aquesta afirmació. Però hi ha circumstàncies que palesen clarament la falsia. Em referisc a la seua actitud davant dels símbols i la llengua. Cosmopolites seran, en tot cas, els britànics —i tampoc no massa, no anem a creure. El Regne Unit no té constitució escrita. Tampoc no té una bandera o una llengua oficials. La Union Jack és, en realitat, la bandera de la Royal Navy, bé que tothom ha acabat acceptant-la com a símbol britànic per excel·lència. De fet, la bandera oficial és l’estendard de la reina, distint segons que sojorne a Anglaterra, Escòcia o Irlanda. Els escocesos tenen la seua pròpia bandera, una creu de Sant Andreu blanca sobre fons blau celeste. En matèria de símbols, els britànics són molt flexibles.
 
Les nacions del Regne Unit tenen menys competències que les comunitats autònomes espanyoles, però Irlanda del Nord, Gal·les i Escòcia poden utilitzar els símbols nacionals sense cap problema. Cadascuna té la seua selecció de futbol o rugby. L’exèrcit britànic està ple d’unitats (Regiment de Fusellers Gal·lesos, Regiment de Guàrdies Irlandesos, Scottish Guards, Royal Highland Fusiliers...) que desfilen amb el propi uniforme, amb els propis símbols i, si cal, amb faldilles i gaites. I ningú no diu res. Quant a l’idioma anglès, no compta amb cap acadèmia o ens normatiu. Algú ha dit que les normes de l’anglès estàndard les dicta la BBC. En Espanya, en canvi, la Constitució estableix clarament l’idioma i la bandera oficials de l’Estat. És més: es descriu minuciosament la bandera espanyola, vermella i groga, que tots els homes havíem de jurar quan la mili era obligatòria. I també és obligatori aprendre espanyol.
 
En Espanya és impensable una unitat de l’exèrcit que es diga Regiment de Miquelets i desfile sota la senyera, amb saragüells i música de tabalet i dolçaina. ¿Seleccions nacionals, catalana o basca, de futbol? ¡Ni parlar-ne! Ací, la bandera espanyola ha d’onejar, vulgues o no, a tots els edificis oficials. Dies enrere, el president de la Diputació Foral de Guipúscoa, Martín Garitano, presidí un homenatge a la ikurriña. Dit homenatge era conseqüència d’una sentència del Suprem que obligava a penjar la bandera espanyola al balcó de la institució foral. Recentment, el Govern Central ha denunciat vuitanta alcaldes catalans que recolzen el dret de decidir, per negar-se a hissar la bandera espanyola als balcons dels respectius ajuntaments. Si una cosa defineix el nacionalisme és que tolera molt malament els altres nacionalismes. ¿Que els espanyols no són nacionalistes? ¿Que són cosmopolites i oberts? ¡I tant! Ja ho crec.

dissabte, 3 de maig del 2014

Literatura i un bon hostal

A finals de febrer, vaig participar en unes jornades de directors d’instituts celebrades a Sogorb. Aquesta ciutat sorprèn els visitants. Té uns 10.000 habitants. És, per tant, molt més menuda que Xàtiva. Però compta amb un abundant patrimoni històric i artístic. Alberga la seu del bisbat Sogorb-Castelló (l’església de Santa Maria de Castelló és cocatedral). La seu sogorbina és, naturalment, la peça artística més notable de la ciutat. Però la capital de l’Alt Palència atresora altres elements històrics. Es conserven el conjunt de muralles medievals —amb diverses torres i portes—, vàries esglésies, un aqüeducte i diferents edificis civils del màxim interès. Destaquen, per exemple, el rehabilitat Teatre Serrano i l’antic palau dels ducs de Sogorb —ocupat a hores d’ara per l’ajuntament i un casino— en què es poden admirar uns magnífics teginats mudèjars del segle XIV. Finalment, cal esmentar la presència de diversos museus. Evidentment, tot açò és una minúcia si es compara amb el patrimoni de Xàtiva. Però Sogorb ens podria donar més d’una lliçó. La seua oferta hotelera és comparativament molt millor que la xativina.



Des que ocupe el meu càrrec, he assistit en diferents viles del país (Gandia, Dénia, Morella, Alcoi, Requena)  a vàries jornades de directors. En les darreres —les celebrades a la capital de l’Alt Palància— van intervenir com a ponents, entre d’altres, Federico Mayor Zaragoza, antic director general de la UNESCO, Amador Guarro, catedràtic de la Universitat de la Laguna, Jorge Arévalo, viceconseller d’Educació del Govern Basc... Les pròximes jornades es faran a Sagunt. «¿Com és que Xàtiva no acull aquests esdeveniments?», pensaran vostès. Perquè la nostra ciutat no té la infraestructura adient. Xàtiva no està preparada per acollir turisme de congressos. No disposa, posem per cas, d’un hotel de qualitat emplaçat en ple centre històric. En canvi, la ciutat vella de Sogorb compta amb dos establiments. Un d’ells, l’hotel Martí l’Humà, de quatre estrelles, ocupa un edifici històric rehabilitat, l’antic hospital Casa de la Misericòrdia, del segle XVIII. Es tracta d’un hotel amb encant que té la capacitat i la infraestructura (salons, mitjans audiovisuals, connexió a Internet) que demana la celebració d’esdeveniments.


Quant a serveis turístics, Xàtiva, amb triple població i una catàleg monumental impressionant, no li arriba a Sogorb a la sola de la sabata. Tota la culpa no és dels polítics; els emprenedors de la nostra ciutat mai no s’han acabat de creure això del turisme. Fa pocs dies, Toni Martín recordava en aquestes mateixes planes un problema que ve de lluny: els restaurants locals solen tancar diumenges i festius. Els visitants vaguen per la ciutat buscant un lloc on poder dinar. Els nostres establiments hostalers, emplaçats fora del nucli històric, tenen escassa capacitat. ¿En quin punt es troben els plans de rehabilitació de Santa Clara? Quan s’anuncià que una empresa privada anava a adquirir l’antic convent, per a transformar-lo en hotel, l’esquerra local s’oposà frontalment. Sempre he pensat que la iniciativa no era tan mala —assegurant, és clar, la titularitat pública del patrimoni moble, la seua conservació en Xàtiva i la possibilitat de visitar el conjunt. No s’ha aconseguit, però, cap objectiu: els béns mobles de les clarisses “van volar” de la ciutat, el conjunt no és visitable i el projecte d’hotel dorm en algun calaix.



Caldria parlar, finalment, de les ciutats velles. La de Sogorb, declarada bé d’interès cultural, està molt cuidada i manté el vigor urbà. La de Xàtiva decau lànguidament; perd habitants i negocis tradicionals, i és envaïda, a poc a poc, per immigrants i gent en situació d’exclusió social. La degradació del nucli històric és incompatible amb l’activitat turística. Atraure visitants exigeix eliminar les bosses de marginació, conservar el patrimoni històric i artístic, i posar en valor la rodalia. En això, el paper dels gestors públics és decisiu. (Sense anar massa lluny, demà, alguns centenars de veïns reclamaran per enèsima vegada que es restaure definitivament l’ermita del Puig.) Però la iniciativa privada ha d’oferir serveis hostalers de qualitat, ha d’incentivar les pernoctacions, ha d’engalipar el visitant amb imaginació... Jo, que viatge moltíssim, em sent especialment atret pels reclams enginyosos. ¿Què és la carta d’un bon restaurant? ¡Una peça literària! ¿Com és que Xàtiva sols rep visitants d’un dia, gent que marxa a les sis de la vesprada, excursionistes que pernocten en Gandia o Cullera? ¡Perquè ens manquen literatura i un bon hostal!

(publicat a Levante-EMV, el 03/05/2014)