dijous, 22 de maig de 2014

Eleccions europees

Tothom parla de les eleccions europees, que se celebraran proper diumenge. En general hi ha unanimitat a l’hora d’abordar l’assumpte. Sembla que l’abstenció serà altíssima. Com més va, més augmenta la desafecció cap als polítics. Al PP li val la previsible abstenció; com que el PSOE no alça el vol en les enquestes, un triomf pepero per la mínima serà venut com una victòria colossal. «La gent percep que les coses milloren; malgrat els problemes, els espanyols han tornat a confiar en nosaltres», proclamaran exultants els líders del PP. Serà mentida, naturalment. A tot estirar, només obtindran un 30 o un 32% dels vots vàlids emesos. Una insignificança, tenint en compte el previsible 60% d’abstenció; dels 36.500.000 electors convocats a les urnes el pròxim dia 25, només exerciran el seu dret al vot uns 14.600.000. D’aquestes persones, quatre milions i mig podrien votar als peperos. Dir que la majoria dels quaranta-set milions d’espanyols confien en el PP és pur sarcasme.

De tota manera, un partit no està guanyat fins que no conclou el temps reglamentari. La cagada masclista d’Arias Cañete podria mobilitzar l’electorat socialista. En qualsevol cas, sembla que es produirà un empat tècnic entre els dos grans partits estatals. I això ens porta a la següent pregunta: ¿Què provoca tanta abstenció? Se m’acudeixen vàries raons. Primer, la percepció que la Unió Europea no és una veritable democràcia. Durant les últimes setmanes, Angela Merkel ha repetit contínuament que s’haurà de negociar el nom de la persona que vaja a ocupar la presidència de la Comissió Europea. Ara bé, en qualsevol sistema democràtic, només hauria d’ocupar aqueix càrrec qui comptés amb suficient recolzament parlamentari, és a dir, qui guanyés les eleccions o fos capaç de formar una majoria parlamentària estable. Sembla que la senyora Merkel pretén botar-se aquest principi bàsic. És més, com que el tradicional bipartidisme —que també existeix a escala europea— comença a presentar algunes esquerdes, ja es parla d’una gran coalició entre conservadors i socialdemòcrates. ¿Per què?

Perquè la desconfiança envers els grans partits hegemònics provocarà altre fenomen: l’auge, segons els sondejos, de les formacions més petites. A casa nostra, per exemple, això podria traduir-se en l’obtenció de molts escons per part de la Izquierda Plural (6), l’Esquerra pel Dret a Decidir (3), Coalición por Europa (2), Podemos (1), Primavera Europea (1)... Però tot no són bones notícies; en altres contrades europees (França, Regne Unit, Països Baixos, Àustria...) es produirà un ascens espectacular de l’extrema dreta. Són les conseqüències d’aplicar unes mesures d’ajust que han empobrit les classes mitjanes i han disparat els percentatges de penúria. Pactar amb la dreta un programa que no altere substancialment les premisses econòmiques inductores de l’actual crisi resultaria devastador per a l’esquerra. Sóc un europeista convençut. Sé perfectament que la culpa dels mals que patim no és d’Europa, sinó de la dreta que controla la Comissió Europea i el Consell de Ministres. Però molta gent no sap fer la distinció.

La barreja d’ignorància i rancúnia —per les directrius i els retalls que imposen les institucions europees— adoben el camp de l’abstencionisme. La dreta, ¡encantada! Per això volia una campanya electoral plana i sense soroll. En fi, el passotisme no solucionarà la crisi econòmica, ni l’atur, ni la desigualtat, ni les injustícies socials... La solució per als problemes dels europeus és més democràcia. El 75% de les decisions polítiques que afecten les nostres vides es prenen a la Unió Europea. Hauríem d’exigir, per tant, que es prenguen de manera democràtica. Ja sé que aquesta reflexió servirà de poc a qui tinga pensat d’anar al camp o la platja, el pròxim dia 25, però l’abstenció no va a solucionar els problemes dels sis milions d’aturats. Si estem cansats de les promeses dels grans partits, votem almenys a forces alternatives. Jo ja he votat per correu. Així, podré marxar de viatge aquest cap de setmana.