dissabte, 4 de juliol de 2020

Remolí de dies i esdeveniments esfumats

En matèria de son, l'home passava per fases diferents. De tant en tant, tenia una ratxa de nits bones; dormia com un tronc. En aquest estadi, quan obria els ulls, no recordava haver somniat res. De vegades, la seua cònjuge li preguntava: «¿Has tingut algun somni bonic aquesta nit?» ¡Uf! No ho sabia, però calia quedar bé amb la mitja taronja. «És clar, amor. He somniat que ens estimàvem apassionadament.» Ella solia posar cara d'escepticisme. Tanmateix, quan ell entrava en la fase més habitual de dormir prim, com les llebres, recordava perfectament cada somni. Es despertava amb molta facilitat. Es produïen pauses al repòs nocturn i era fàcil conservar vívides les imatges oníriques que li havien passat pel cap a l'entreson. Unes vegades, les imatges eren plaents. Però també recordava els malsons. Una nit, en tingué un de ben angoixós. Havia eixit de casa; volia visitar els monuments fallers. Però places i carrers estaven deserts. No sonava cap tronador, no se sentia olor a pólvora. I, encara més estrany, havien desaparegut les falles.

Tornà pansit a la llar. El somni continuava. Mirà el calendari. Arrencà el full de març, el rebregà i el llançà a la paperera. El 4 d'abril s'inaugurava Alfaro a la ciutat, diàleg amb la història, una bona mostra antològica del gran escultor, gravador i dibuixant que podria visitar-se en diferents espais expositius del nucli històric: la Casa de l'Ensenyança, Sant Domènec... Dissabte, però, no hi havia una ànima pels carrers. Tots els edificis antics de la ciutat estaven tancats. Caigué en compte que tampoc no se celebraven els concerts i les xerrades d'Increscendofest a la Casa de Cultura. ¡Ostres! ¿I els trasllats de Setmana Santa? ¿Què passava amb les Cortesies, el Natzarè i la processó de Divendres Sant? Les esglésies també estaven tancades. En principi, pensà que s'hauria proclamat la III República. Les manifestacions religioses al carrer estarien prohibides. Per això, la romeria al Puig tampoc no s'havia anunciat per al diumenge següent a la Pasqua de Sant Vicent. Però després recordà que tant el 25 d'abril com la romeria tenien caràcter cívic.

Començà a imaginar, sense eixir del somni, que una host d'alienígenes havia envaït la contrada. Tot el veïnat havia escapolit. ¿I ell? ¿Com és que no se n'havia assabentat? ¿Què feia tot sol en una ciutat deserta? ¿On eren els extraterrestres? De sobte, un estrèpit provinent del Bellveret el tragué de l'abstracció. Es va girar i li semblà veure unes enormes cassoles que mans invisibles colpejaven insistentment. Cada vegada estava més aclaparat. Mirà de nou el calendari. Ja era juny. Es va acostar a la finestra. S'adonà que algunes persones, poques, deambulaven pel carrer. Alleujat, pensà que el perill havia passat; els expatriats tornaven. Però tots es tapaven el rostre amb màscares. ¿Els set vicis del ball de la Moma? ¡No! Era 14 de juny, però qualsevol vestigi del Corpus s'havia esvaït. Altre full del calendari arrencat i rebregat. El malson entrava en un remolí vertiginós de dies i esdeveniments esfumats. La nit del Ros, les fogueres de Sant Joan i les nits al castell eren absorbides pel vòrtex. L'home també fou atret pel buit format al centre de l'espiral. La força d'un estrany fluid en moviment el llançà a terra. S'alçà atordit. Mirà el mòbil.

Era 15 d'agost, però no hi havia ni barraques ni atraccions de fira a l'Albereda. Les rodes, el tren del terror, els cotxes de xoc, els carrusels, les tómboles, el castell encantat, les engronsadores gegants, les cadires voladores, el pèndol i la caiguda lliure s'havien esfumat. Es trobà amb l'amo de Cavallets Tortosa, que li féu: «Dels firers, ningú no se'n recorda. No tenim cap ajuda. ¿Que el tambor no és tropa? ¡La ruïna per al negoci!» El protagonista del malson marxava a casa i s'hi quedava reclòs vàries setmanes amb els dies i les nits corresponents. Patia, dins del somni, la síndrome de la cabana. «¡Com a casa, enlloc!», es deia. En pensar que hauria d'eixir algun dia, li venia l'ansietat. Va somniar que somniava —els malsons són com les matrioixques— un fet estrany: la seua ciutat estava en una nova realitat; mentre una meitat de veïns i veïnes adults treballava en bars, restaurants, cafeteries, cerveseries, snack-bars i pubs, l'altra meitat era clienta dels establiments, cosa evidentment absurda. De sobte, es desvetllà. «¿Has somniat alguna cosa bonica?», preguntà la dona. «Que t'estimava fogosament en un set cinematogràfic», contestà ell.

(publicat a Levante-EMV, el 04/07/2020)

diumenge, 28 de juny de 2020

Nou matrimoni de Lucrècia


A l'esquerra, Lucrècia amb el petit Roderic, i a la dreta, Alfons d'Aragó (Bernardino di Betto il Pinturicchio, Palazzo dei Priori, Perugia)

El 21 de juliol de 1498, es va celebrar el segon matrimoni de Lucrècia Borja, aquesta vegada amb el príncep Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie, germà de la seua cunyada Sança. Sembla que els esposos es van estimar de debò. L'any següent naixia Roderic, el fill dels ducs de Bisceglie. El batejaren a la Capella Sixtina del Vaticà. En fou padrí Joan Cervelló, amic del pare i capità de la guàrdia vaticana. La vida d'Alfons a la cort papal no va ser fàcil. Alexandre VI i Cèsar Borja preparaven una aliança amb els francesos, enemics seculars dels Aragó de Nàpols.

dimarts, 23 de juny de 2020

El rei comissionista

Sovintegen molt les crides a la moralització de la política. Ara bé, tothom sap com és de difícil conjugar ambdues coses. Malgrat les bones intencions, dignes d'encomi, s'oblida que política i ètica sempre han estat esferes distintes; la primera és domini del "pot ser" i la segona, del "deu ser". Hi ha, però, alguns elements polítics que resten al marge de la regla general. Un d'ells és la suprema autoritat de l'estat en les democràcies parlamentàries. En un sistema parlamentari, el cap d'estat disposa d'escasses atribucions executives. Al cap i a la fi, sols és una magistratura de caràcter essencialment simbòlic. Un president de república i un monarca —en els casos força discutibles de democràcia que adopta la forma de monarquia parlamentària— estan per damunt de les rivalitats partidistes. Governa el primer ministre. El cap d'estat ha de ser, per tant, model de moralitat i exemple d'honradesa. Es demana especialment al monarca una vida privada digna a canvi dels enormes privilegis de què gaudeix. Doncs bé, els fets han demostrat que l'anterior monarca espanyol no era model ni exemple de res. En tot cas, era exemple de poca vergonya.

Queden poquíssims defensors de Joan Carles, però encara se senten comentaris exculpatoris: «Amb la seua vida privada, podia fer allò que li vingués de gust, i cobrar comissions no és un delicte.» És més, els lletrats de les Corts han dictaminat que el rei emèrit no pot ser investigat per actuacions privades realitzades quan era cap d'estat, perquè gaudia d'inviolabilitat i d'irresponsabilitat. Amb independència que la seua auctoritas està ara mateix per terra, resulta incomprensible que la irresponsabilitat, referida únicament als actes de la corona realitzats en l'exercici de les seues funcions, siguen d'aplicació a l'esfera privada del cap d'estat. Posaré un exemple extrem: si el rei, conduint a més velocitat de l'autoritzada i en estat d'embriaguesa, atropellés un transeünt i el matàs, ningú no entendria que l'autor dels fets fos declarat irresponsable. L'emèrit no va matar ningú (mentre fou cap d'estat), però va cometre diversos i presumptes delictes. Algú es preguntarà: ¿cobrar comissions multimilionàries per fer d'intermediari en negocis entre tercers i acceptar donacions són activitats delictives? No, és clar. Però els guanys han de ser transparents.

Els fets simples no són constitutius de delicte, però les seues derivades van des de la infracció administrativa fins a la comissió d'actes tipificats al Codi Penal. Primerament, cal recordar que qui es dedica a cobrar comissions per vendes té l'obligació d'estar donat d'alta com autònom. (Hagués resultat xocant —entrem en el terreny de l'ètica— que el rei, perceptor d'unes sumes abundoses a càrrec dels pressupostos generals de l'Estat, figurés al registre d'autònoms com a comissionista.) També s'han de tenir clars altres detalls: una persona que ingressa diners per comissions està obligada a emetre factures de les seues operacions, ha de declarar els ingressos percebuts i ha d'efectuar els pagaments trimestrals de l'IVA que s'aplique a la seua activitat. Per últim, el comissionista ha d'incloure en totes les factures el percentatge de retenció a compte de l'IRPF que li corresponga per tal que els compradors dels seus serveis retinguen les quantitats i les ingressen en Hisenda. A la fi de l'any, mitjançant el model de formulari oficial adient, el perceptor de comissions deixarà constància de les retencions suportades, per al càlcul final del seu l'IRPF.

¿Va fer algun d'aquests tràmits, l'emèrit? No. I ara entrem al terreny penal: ocultació d'ingressos (també amagà donacions i múltiples pagaments en espècie), evasió de diners a paradisos fiscals, frau a Hisenda... Mentre predicava en els seus discursos de Nadal que tots els espanyols han de col·laborar en el benestar comú, mentre emfatitzava que la justícia és igual per a tots, Joan Carles, un hipòcrita dels grossos, anava a la seua. Tenia molta habilitat per a traure comissions. Cobrava d'adjudicataris i adjudicadors. Aconseguí que les empreses concessionàries de l'Ave Medina-la Meca feren l'oferta més barata. És una pràctica habitual a la pell de brau. Per això, les obres públiques sempre acaben costant el doble del pressupostat. Però els saudites no devien conèixer la martingala. Així és que, en compensació per la suposada millor oferta, la família reial àrab regalà presumptament a Joan Carles cent milions de dòlars. Al rei emèrit li ha passat igual que al fill de Jordi Pujol. És perillós contar els negocis tèrbols a les amants. Quan se senten despitades, se'n van de la llengua. Ara bé, les probabilitats que el Borbó pose mai un peu a la presó són nul·les.

dissabte, 20 de juny de 2020

L'engronsadora

Abans de la pandèmia, portava sovint els meus néts als parcs infantils. Al més menut li encanten les engronsadores. El seia al travesser, li deia que s'agarrés fort de les cadenetes i l'empentava. El gronxador es regeix per les lleis del pèndol. Però les seues oscil·lacions van esmortint-se si no l'empenys. L'energia del sistema oscil·lant es dissipa a poc a poc per la fricció de les cadenes amb la barra de què pengen i per la resistència que oposa l'aire al balanceig. Si deixava de fer pressions sobre l'esquena del xiquet, el vaivé anava reduint gradualment la seua amplària i el travesser arribava finalment al punt d'equilibri. Llavors, el xiquet em cridava: «Iaio, ¡espenta'm més!» El passat dia 7, El Temps publicava una columna del meu amic Xavi Aliaga titulada "No, la pandèmia no ens farà millors". En certa mesura, li estic plagiant l'inici; ell començava contant una anècdota viscuda amb la seua filla i jo estic amb raons sobre el meu nét. El text de Xavi és pessimista. Segons diu, va creure en algun moment que podien sorgir, del terrabastall provocat per la covid-19, coses aprofitables. Ara pensa que no eixirà res de bo. Jo no ho veig tot negre.

Bé que els indicis no conviden a l'optimisme, em sembla massa d'hora per a traure conclusions definitives. Jo compararia les successives fases de la crisi pandèmica —els moments previs, les setmanes de màxima expansió i la situació posterior— a la trajectòria que descriu el moviment d'una engronsadora. Estire cap a mi el travesser i l'eleve molt. Quan el solte, escapa i puja fins a la mateixa cota d'eixida. Si no el toque més, les oscil·lacions aniran alentint-se a poc a poc i s'arribarà al punt d'equilibri. Abans de la pandèmia, el desgavell social i econòmic havia arribat a una altura exorbitant. El coronavirus ho va llançar tot cap avall, però la inèrcia pendular ho tornarà a projectar cap amunt al final de la crisi. És la famosa "V" de sociòlegs i economistes. L'oscil·lació té sentit. Qui ha estat reclòs a casa sis setmanes, vol eixir al carrer. Qui ha tingut un negoci tancat, el vol obrir de nou. Els governs (central, autonòmics i locals) auxilien de maneres diverses els sectors més necessitats: amb ajudes fiscals a les PIME i els autònoms, els ERTO, l'ingrés mínim vital. Naturalment, tots els actors empresarials volen pujar al carro de les ajudes.

Seguim tenint una enorme dependència dels serveis —especialment del turisme i les seues activitats connexes—, la qual cosa obliga a fer cessions: rebaixes fora de temporada, ampliació de la capacitat de locals, terrasses i platges, obertura de fronteres al turisme estranger... ¿Això vol dir que tornarem mil·limètricament a la situació anterior? Vegem. És evident que algunes mesures són provisionals. Per altra banda, els mitjans de comunicació informen que una part dels serveis no superarà la crisi. Si s'acurten les cadenes del gronxador social, romandrà més alt quan atenya el punt estàtic. Però la nova situació no serà idèntica a l'anterior. Llavors arribarà l'oportunitat de la política. El govern d'esquerres no s'hauria d'acovardir davant la crispació política i l'ambient irrespirable provocat per l'extrema dreta. Serà l'hora de dissenyar un nou model econòmic sostenible, de millorar els serveis socials, de combatre les injustícies, de fer reformes fiscals, de frenar la contaminació i el canvi climàtic... Done per descomptat que no s'acabarà la divisió ideològica. També tinc clar que el capitalisme no corregirà els seus excessos de motu proprio.

Qui hagués arribat a pensar que el coronavirus eliminaria les rivalitats i els odis era un il·lús. El patogen tampoc no ha acabat amb la lluita de classes. Per tant, parlar de "nova normalitat" és una bajanada. Però dir en aquests moments que tot seguirà igual o anirà a pitjor és prematur. El govern ho té difícil, sí. La crisi econòmica que s'aproxima serà terrible. La dreta vol enderrocar el bipartit tant sí com no. Mirem-ho pel costat positiu: els atacs ferotges dels grups reaccionaris podrien mobilitzar i unir l'esquerra. Per altra banda, la dreta també està esglaiada; la gestió de les residències d'ancians durant la pandèmia és un assumpte extremadament greu que pot tenir unes conseqüències demolidores per al PP. Els demòcrates hem de combatre la falsedat. I els governs d'esquerres han de suprimir la pobresa i l'exclusió social. El pànic no serveix de res. Si traslladem aquesta reflexió a Xàtiva, la conclusió és clara: necessitem una ciutat distinta, amb activitat econòmica innovadora, sense tant de trànsit, amb més zones verdes, respectuosa amb el patrimoni, que no discrimine ningú. ¡Ah! I l'esquerra ha de procurar no caure de l'engronsadora.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 20/06/2020)

diumenge, 14 de juny de 2020

Enderrocant estàtues

Les protestes per la mort violenta de l'afroamericà George Floyd, a mans d'uns policies blancs inhumans, han tingut una derivada inesperada; obres d'art (escultures, pel·lícules, novel·les) han esdevingut diana de les ires dels moviments antiracistes. Jo trobe perfectament raonable retirar de la via pública certes estàtues. Em semblà bé, per exemple, que el consistori barceloní retirés en 2018 l'estàtua d'Antonio López, primer marqués de Comillas. La figura d'aquest personatge enriquit amb el tràfic d'esclaus s'alçava a la plaça homònima de Via Laietana. Però les coses són molt complicades. Des dels albors de la humanitat, la història —amb l'antecedent prehistòria— s'ha anat construint sobre la base de dominacions successives d'uns grups sobre altres, amb les seues seqüeles de morts i diverses formes d'esclavatge. Per no allunyar-nos massa, podríem començar per l'Imperi Romà. La seua expansió s'aconseguí gràcies a la conquesta militar i la reducció a l'esclavitud de totes les nacions vençudes. Roma fou anihilada pels pobles germànics —bàrbars, en deien els romans— que tampoc no eren precisament germanetes de la caritat.

Després arribaria l'islam. Durant el califat, Còrdova esdevingué el major mercat d'esclaus de tot Europa. Quan els diferents monarques de les Espanyes van començar a guanyar territoris a la Mitja Lluna, els habitants musulmans —posteriorment moriscos— foren sotmesos a la servitud i finalment expulsats de la Península Ibèrica. Paral·lelament, al centre de les estepes asiàtiques, diferents capdills mongols i xinesos no s'estalviaven atrocitats a l'hora d'eixamplar llurs imperis. Els nostres Reis Catòlics practicaren una política racista. L'Imperi Espanyol actuà de manera racista en Amèrica, com també ho feren francesos i anglosaxons. Aquests també sotmeteren a l'esclavatge nombroses poblacions d'Àfrica, Austràlia, Oceania... El rei Leopold II de Bèlgica mereix ocupar un lloc d'honor en la història universal de la infàmia. Els penúltims capítols ominosos de les cròniques estan protagonitzats pel feixisme, el nazisme i l'estalinisme. I la infàmia no cessa. En realitat, fins al segle XVIII la noció de drets humans era pura entelèquia manejada per filòsofs. Aqueixos drets anirien incorporant-se a la legislació dels estats al llarg dels segles XIX i XX.

Una de les discriminacions que més trigà a caure fou la patida per les dones. De fet, a penes hi ha escultures de figures femenines a les places i els carrers de les ciutats. En èpoques pretèrites també era força difícil l'accés de la dona a la creació artística (arts plàstiques, música, literatura). En l'actualitat hi ha poques dones i persones pertanyents a minories ètniques que dirigisquen pel·lícules. La vida pública sempre fou masculina. Per tant, la presència d'icones a l'espai públic (estàtues, rètols) està desequilibrada a favor dels homes de raça blanca. Amb seguretat, moltes peces exhibides en diferents espais (museus, edificis institucionals, vies públiques) recordaran personatges masclistes, racistes, esclavistes, sanguinaris. Sovintegen els polítics, els monarques o els militars responsables de nombroses morts. ¿En quin punt temporal posem l'estallador de la correcció política? Si hem d'eliminar imatges de la infàmia de qualsevol època, caldrà desfer-se de quasi totes les figures dels antics emperadors romans, hauríem d'enderrocar les escultures de Jaume I, Colom i els Reis Catòlics, tocaria esborrar la memòria dels emirs i els califes de Còrdova.

¿S'han de proscriure totes les expressions d'incorrecció política? Aleshores s''hauria d'eliminar qualsevol tribut honorífic a artistes o escriptors com Pablo Picasso, que sempre fou un masclista empedreït, o Juan Ramon Jiménez, que maltractava psicològicament la seua dona Zenòbia Camprubí. També hauríem de publicar un gruixut índex d'obres d'art i literàries prohibides. Caldria vetar pel·lícules on apareguen personatges fumadors. La llista d'interdictes seria ben llarga. En definitiva, viatjaríem en línia recta cap a l'absurd. El llegat —polític, artístic o cultural— i el comportament moral d'una persona sempre són producte d'un context històric. Jo trobe lògic ajustar comptes amb el passat recent. Però el remot s'ha de deixar en pau. És millor dedicar els esforços a l'avanç de l'educació, la justícia i la igualtat ara i ací. I cadascú ja jutjarà allò que crega convenient quan contemple una pel·lícula o l'estàtua d'un personatge del qual ens separa una gran distància. La fletxa del temps corre veloçment i no torna enrere. A més, l'excés absurd de correcció alimenta batalles culturals entre sectors socials sense cap benefici pràctic.

dissabte, 6 de juny de 2020

1% de matèria grisa

Al dramaturg francès André Birabeau li són atribuïdes moltes màximes. A mi m'agrada una que és de rigorosa actualitat: «En alguns envasos de formatge, pots llegir: "45% de matèria grassa". A les portades de certs periòdics s'hauria d'advertir: "1% de matèria grisa".» Jo imagine que la policia judicial és la matèria grisa de les forces i cossos de seguretat; auxilia el poder judicial i la fiscalia en la investigació de diferents delictes: prevaricació, suborn, frau fiscal, narcotràfic, violació, segrest, homicidi, assassinat. Aquests dies s'ha conegut un episodi cridaner. Una jutgessa hauria ordenat a guàrdies civils de Madrid que assoliren funcions de policia judicial per a investigar el presumpte comportament delictiu d'un polític. Fins ací, tot normal. Tanmateix, hi ha detalls en aquest afer que criden l'atenció. Quan redactaven l'informe en què havien de recollir el resultat de la seua perquisició, els agents seguiren el procediment de tallar i enganxar. ¿Què retallaren? ¡Notícies de periòdics amb només un 1% de matèria grisa! Va eixir, és clar, un text plenet de boles, errades i falòrnies adobades amb testimonis tergiversats, un text amb excés de greix.

A més, hom sospita que el cap dels redactors, un coronel, filtrà a la premsa un informe que sols havia de lliurar a la jutgessa. També s'ha dit que aquesta podria haver actuat irregularment; José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, afirma que la decisió judicial d'investigar el delegat del govern a Madrid, per no haver prohibit les concentracions del 8-M, resulta absolutamente insólita, carente de sustento legal y desprovista de cualquier motivación racional. Ignorem com acabarà l'assumpte, però aquesta escassesa de matèria grisa a la policia, la magistratura i alguns mitjans l'hem vista en moltes ocasions. I seguirem veient-la. Sense anar massa lluny, el dia 28 de maig fou detingut l'ínclit veí d'Énguera Ignacio Jordà —més conegut pel seu nom "artístic", Nacho Vidal. L'antic actor de pel·lícules porno fou conduït el sendemà als jutjats de Xàtiva. Està acusat d'homicidi imprudent i delicte contra la salut pública. L'amo de la titola d'or, del pardal més gran i eixerit de la Canal de Navarrés i part de l'estranger, es dedicava últimament a practicar el xamanisme en la seua finca d'Énguera, on havia plantat una iurta.

Aquest home és un compendi d'habilitats. Havia descobert que les glàndules paròtides d'un petit gripau que viu a Sonora (regió de Mèxic), el Bufo alvarius o Incilius alvarius, produeixen una potent substància al·lucinògena, la bufotenina —molècula de Déu, en diuen. Nacho organitzava rituals xamànics. Els convidats fumaven cristalls de bufotenina en una pipa, amb propòsits curatius o al·lucinògens. En 2016, l'actor relatava la seua experiència a través de Youtube: Yo había visto a Dios, tenía el Santo Grial y quería que todo el mundo lo viera. Recomiendo el uso del sapo para volver a conectar con la tierra y la madre naturaleza. Fa onze mesos, el fotògraf José Luis Abad volgué provar la molècula de Déu. Però el verí del gripau és perillosíssim. Abad patí un infart i morí. Nacho i dos acompanyants, que devien estar ben "desfasats", no saberen copsar la gravetat de la situació. S'esperaren vint-i-dos minuts abans de trucar a emergències. José Luis Abad havia estat col·laborador d'Urban VLC —suplement de Levante-EMV— i de publicacions prestigioses, com ara Vogue, Tatler Hong Kong, 2Bexposed NY, Oxxo magazine...

Els investigadors de l'equip de policia judicial, pertanyents a la comandància de la guàrdia civil de Xàtiva, han tardat mesos a desembolicar la troca. I això que ho tenien fàcil; la família d'Abad havia proporcionat un vídeo, gravat amb el mòbil del finat, i un complet reportatge fotogràfic de la sessió xamànica. No calia molta matèria grisa per a saber què havia passat. «Alguns afirmen que basta mirar el teu voltant per a contar bones històries. Jo no ho crec; segons això, tots els policies serien Ingmar Bergman», digué Massimo Troisi. És evident que el famós actor, director i guionista cinematogràfic italià no devia estar pensant en la policia judicial de Celtibèria quan pronuncià la frase. La titular del Jutjat d'Instrucció nº 2 de Xàtiva deixà el rei de les lleterades en llibertat provisional sense fiança. Veig difícil que arribe a entrar en Picassent. Diu que tot fou un accident. Al final, si els fets són qualificats d'imprudència menys greu, només caurà una multa. En tot cas, alguns escodrinys dels nostres detectius policials són veritables nyaps. No haurien servit ni per al guió d'un episodi de Comissario Montalbano. ¡A la matèria grisa li falta un bull!

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 06/06/2020)

dimecres, 3 de juny de 2020

La veritat de les residències d'ancians

Que la situació de les residències d'ancians durant la pandèmia de covid-19 suscita en aquests moments una enorme preocupació és ben evident. Però no ho és tant —o sí— que la inquietud es projecta cap al futur immediat. La cúspide de la piràmide de població del nostre país s'està eixamplant progressivament. Alguns i algunes —jo per exemple— ja tenim més de seixanta anys. El dia en què esdevindrem persones necessitades de cures s'aproxima a velocitat de vertigen. Tradicionalment, els fills —preferentment les filles— es fan càrrec dels seus pares majors. Això serà cada vegada més difícil. Avui és molt habitual que els dos membres de les parelles treballen fora de casa —sempre que no figuren a les llistes de l'atur, clar. Tenen fins i tot problemes per a fer-se'n càrrec dels fills fora de l'horari escolar. Els salaris ínfims i els pisos de dimensions reduïdes han transformat les característiques de les unitats familiars. La meua dona i jo havíem pensat sovint que hauríem de marxar a una residència quan perdem autonomia personal, a fi de no ser una càrrega per a la nostra descendència. Ara, però, tenim molts dubtes.

La publicitat de les llars geriàtriques difon una imatge idíl·lica. Contrasta amb notícies d'escenes esgarrifoses, en algunes residències, que fan posar els cabells de punta. Crèiem que eren casos excepcionals. Ara ja sabem que deficiències de tota mena estan a l'ordre del dia. La immensa majoria d'establiments geriàtrics pertanyen a empreses, grups inversors i fons voltor que fan negoci a costa de retallar costos en atenció, neteja i alimentació dels avis. Per altra banda, qui haja entrat sovint en una d'aquestes institucions —fins i tot en una que funcione raonablement— s'haurà adonat de l'ambient depressiu que generalment hi regna. Hi solen estar allotjades persones molt majors que ja no poden viure en les seues llars habituals per causa de malalties invalidants que limiten la seua capacitat funcional per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària —és a dir, manquen d'autonomia suficient per a viure soles. Aquests centres porten noms eufemístics d'allò més variat: Nou Horitzó, Hotel de Majors, Edat d'Or, Llar de la Tercera Edat, Casal d'Ancians, Residència Nova Edat... Els eufemismes intenten endolcir la realitat.

Al País Valencià hi ha un milió de persones majors de 60 anys —un 20% dels cinc milions de població total. En 2019, el 2,7% d'aquestes persones habitava en residències, és a dir, unes 27.000. Evidentment, la gran majoria dels residents —hi ha excepcions— pertany als esglaons més alts de la nostra piràmide d'edat. Els majors de 80 anys són uns 225.000. Van a parar a les institucions geriàtriques aquells que no poden ser atesos a les seues cases o en les d'un familiar. Sovint, això provoca estrés; els fills volen fer-se'n càrrec, però la seua situació econòmica, les condicions arquitectòniques de les seues llars, les peculiaritats o necessitats específiques de les persones majors —pensem en aquelles que pateixen alzheimer o immobilitat absoluta— i les jornades laborals dels encara actius no ho permeten. Les administracions concedeixen ajudes a la dependència, però l'atenció domiciliària és sovint inassequible, malgrat la prestació pública. En alguns casos es necessita una persona assistent 24 hores al dia, contractada directament o a través d'empreses de serveis a la dependència. Fins i tot és possible que calga més d'un assistent.

La contractació legal del cuidador pot ser molt aclaparant per a la família; ha d'examinar salari, cotitzacions, temps lliure, vacances, funcions i capacitació. Sovintegen la manca de formació i l'absentisme. Al nostre país, moltes persones estrangeres accepten aquest treball per necessitat, però l'abandonen si troben una ocupació millor. Cal tenir present que cuidar ancians desvalguts és un treball molt dur. Trobar gent amb formació i sensibilitat per a tractar correctament la persona major no és fàcil. En conseqüència, molts ancians es veuen abocats a les residències. (Tampoc no s'ha d'oblidar que moltes famílies es desentenen simplement dels seus ancestres.) En una institució geriàtrica privada, els preus mensuals no baixaran d'uns 2.000 euros, bé que l'administració pública cobrirà part del cost en molts casos. Però els familiars que opten per aquesta solució s'arrisquen a dipositar l'ancià a la bona de Déu. Hi ha asils que es queden amb els béns dels avis. També pot passar que la persona major no tinga una atenció correcta, digna, afectuosa. Alguns residents no reben mai visites de cap familiar, experimenten una gran solitud.

Les persones majors abandonades, o sense parents, es veuen privades de sortides i passeigs si tenen la mobilitat molt disminuïda. Per tant, no poden gaudir de trobades o festes familiars com ara natalicis i diades onomàstiques, bé que algunes residències les celebren. Els avis abandonats no tenen qui els acompanye a consultes mèdiques o l'hospital, a comprar roba o a qualsevol altre assumpte. La manca de relacions íntimes i la indiferència causen estralls, sobretot psicològics. (També cal aclarir que, de vegades, alguns majors reben el mateix tracte que ells han infligit, sent més joves, als seus cònjuges o als seus fills.) Quan una persona ingressa en un geriàtric, perd gradualment qualitats, capacitats o identitat. Deixa de ser el senyor o la senyora, el doctor o la doctora, el professor o la professora amb el seu nom complet. Sovint és tractat com un infant. Alguns treballadors de cures fan servir amb els interns diminutius, hipocorístics (Sento, Fineta, Ximet) o sobrenoms. L'ancià pot perdre la noció de la seua adreça, la seua ocupació, els seus hàbits, les seues aficions (cuinar, llegir, arreglar la seua llar, pintar, escoltar música, escriure).

El resident ja no elegeix els seus programes favorits de televisió. No pot llegir els diaris o les revistes que li agraden —en general, només té a l'abast revistes i llibres vells. Tampoc no pot decidir què menjar o què beure. L'horari és imposat per la institució, que els iaios anomenen irònicament l'internat, la caserna, la presó... El funcionament de les residències depèn de la disponibilitat de personal, generalment escassa. S'acaben la intimitat, els gusts i els desigs. Adéu al gimnàs, la bici, els amics i les amigues, els menjars preferits, la copeta de vi... Ara bé, les circumstàncies varien molt d'uns geriàtrics a d'altres. Hi ha llars d'ancians, poques, molt bones (que també són les més cares, clar), però algunes són antres dantescos (atenció indigna, manca d'higiene, maltractament, menjar pèssim). El SARS-CoV-2 ha destapat les vergonyes de moltes residències de majors: personal insuficient, escassesa de mitjans de protecció... Novaedat de Xàtiva se n'ha sortit bé; a hores d'ara, no s'han infectat de covid-19 ni treballadors ni residents.

A més, la residència xativina té les seues portes obertes —durant la pandèmia s'ha vist obligada a tancar-les. L'horari de visites de familiars i amics és amplíssim. Els interns amb mobilitat i plena capacitat cognitiva ixen i entren lliurement. Tanmateix, l'ambient de les residències és en general molt depriment. Moltes cadires de rodes i molta senilitat. Conclou l'activitat sexual dels residents solitaris, encara que no és infreqüent el sorgiment de relacions sentimentals entre ancians. Els majors que ingressen sense parella solen compartir habitació amb altra persona del mateix sexe. Per les nits, s'han de suportar desvetllaments, sorolls, roncs d'una persona amb qui no es té en principi cap relació. També hi ha petites o grans lluites de poder. Això passa en totes les institucions que alberguen molts individus. Hi ha qui ocupa una butaca al saló d'esbarjo, una cadira al menjador i un banc al jardí i es creu que són possessions seues exclusives. Pot arribar a haver-hi baralles, discussions, furts. Una llar d'ancians és un microcosmos. Proliferen les enraonies, els dicteris, les temptatives d'obtenir tractes de favor o privilegis dels cuidadors.

Les residències no són hospitals, però haurien de comptar amb alguns serveis sanitaris mínims: assistència mèdica i d'infermeria, fisioteràpia, rehabilitació, gimnàs... Els usuaris dels geriàtrics haurien de tenir accés ràpid als serveis de salut. Quant a la inspecció per part de l'administració pública, és clarament insuficient. La desídia de funcionaris, legisladors i autoritats és aclaparant i les conseqüències per als majors, devastadores. Manquen equips d'inspecció competents en geriatria i gerontologia. La gent de la meua generació, pròxima usuària de les llars d'ancians, ha d'exigir un canvi radical de paradigma. Cal reivindicar unes residències públiques de qualitat gestionades d'acord amb criteris científics, tècnics i socials, i amb la participació dels usuaris. Hem d'alçar la veu per a reclamar uns establiments on es respecte la dignitat dels majors, atesos per personal format, protegit i ben remunerat. Avui són els nostres pares i les nostres mares les víctimes de grups inversors i fons voltor que només pensen en el negoci. Si no exigim canvis radicals, demà serem nosaltres els qui caurem en les seues mans. La covid-19 n'és un avís.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 21/05/2020)

dijous, 28 de maig de 2020

¿Cap al descontrol absolut?

La gestió de la crisi se li'n va de les mans al govern central. Com més va, més patent queda que moltíssima gent està farta de l'estat d'alarma. En alguns moments, ja no hi ha cap manera de contenir les desbandades. I no és possible posar un policia darrere de cada persona. Tot va començar pel mal exemple. En general, la Comunitat de Madrid ha estat la reina indiscutible de les conductes poc edificants. Amb la clausura de l'hospital de campanya d'Ifema, la presidenta oferí un pèssim model de conducta i donà peu a prendre'n norma. «Com els polítics fan el que volen, ¿jo també puc, no?», degué pensar una part de la ciutadania. Després vingueren les aglomeracions al barri de Salamanca. Molts senyorets —i no tan senyorets— de casa bona van aprofitar la franja en què està permès el passeig per a fer protestes col·lectives contra el govern, manifestacions organitzades de manera subreptícia —sense complir cap requisit legal— en què no es respectaven les normes de l'estat d'alarma. ¿Distància interpersonal de dos metres? ¿Grups de menys de deu persones? ¡Ha! En realitat, s'estava produint una revolta de l'extrema dreta.

El fenomen s'escampà a capitals d'altres comunitats autònomes. També començaren a proliferar els escraches. Ni PP ni Vox han desautoritzat aquestes concentracions. Més bé encoratgen a seguir realitzant-les. En definitiva, formen part d'una campanya de setge al govern i apleguen el milloret de cada casa: fatxendetes, grups feixistes que exhibeixen símbols franquistes, pobres vergonyants, algun empresari... La policia els tracta amb guant de seda. En part, perquè molts agents simpatitzen amb la revolta. En part, perquè tampoc no es pot ordenar una càrrega. Davant d'una manifestació pacífica, s'ha d'actuar amb proporcionalitat. El govern diu que la cosa no té major importància; calcula que la majoria ciutadana ha "filat" els congregats. Pensa que aquestes manifestacions acabaran perjudicant qui les convoca. Però també cap altra lectura: l'enemic tractat amb guant de seda s'embraveix, perquè creu que se li té por. I jo no descartaria que el govern comence a tenir por per la dimensió que pren la barreja d'intrigues i desafecció a l'estat d'alarma. A més, després de la bullanga reaccionària, podrien arribar les revoltes del pa.

Siga com siga, les estampides cap a platges, terrasses i zones d'oci ja comencen a ser habituals, amb independència de la fase de desescalada en què es trobe el territori on es produeixen. Fa l'efecte que molta gent ha desconnectat de la situació d'emergència. Paral·lelament, el govern té cada vegada més problemes per a seguir allargant l'estat d'alarma. És molt possible que ja no aconseguisca vots suficients per a una pròxima pròrroga. O potser estiga negociant el preu amb ERC i EAJ-PNV, als dirigents del qual els sentà malament l'acord del PSOE amb EH Bildu per a derogar la reforma laboral del PP. Els errors dels socialistes, que ja són molts, compliquen la supervivència de les seues aliances parlamentàries. De fet, el govern no té clar si demanarà més pròrrogues. Sánchez està en un dilema: o acaba ell amb l'estat d'alarma o aquest degenerarà en un descontrol absolut. És un dilema endimoniat; no importa quina opció elegisca, es podria produir un rebrot de la pandèmia. Michel Foucault, en Vigilar i castigar, diu açò: «La pesta com a forma real i alhora imaginària del desordre té per correlat mèdic i polític la disciplina.»

Sánchez ja ha comprovat l'abast i els límits de la disciplina. Luca Dobry, en un article per a ctxt, titulat "Ensayo general de distopía", llança la següent hipòtesi: La actual conmoción global a causa del coronavirus, y la gestión que de ello están haciendo los gobiernos, no es tanto (o no es solo) una respuesta adecuada y medida a la situación, como un ensayo general para la gestión de más crisis de nivel planetario imparable que seguro habrán de venir. El reto no es tanto (o solo) parar el virus, sino probar cómo parar el mundo en un espacio de pocas semanas, comprobar cuánto se puede hacer antes de su colapso, e instalar nuevas y profundas herramientas de poder y su ejercicio. Si els líders del PSOE, amb l'anuència d'UP, a més de frenar la pandèmia, volien fer un assaig general de cara a la pròxima crisi, ja saben què dóna de si un estat d'alarma. La dreta, que no s'ha conformat amb un paper de mera observadora, també n'haurà tret conclusions. La imputació a José Manuel Franco, delegat del govern a la Comunitat de Madrid, és la prova palmària del pla dissenyat per la reacció: abatre Sánchez amb l'excusa del SARS-CoV-2.

Podríem estar als inicis d'un lawfare (guerra judicial) contra el govern d'esquerres. Sovint, els impulsors del lawfare pretenen donar un cop d'estat tou, accedir al poder sense utilitzar l'exèrcit. Fins ara, els gups reaccionaris no havien passat de l'agitprop: el foment de les divisions socials, les campanyes de mentides a través de la xarxa i els mitjans de comunicació... El lawfare marca un salt qualitatiu. Es va assajar contra els líders independentistes catalans. Ara, la primera peça a batre és José Manuel Franco, però la més cobejada és el mateix Pedro Sánchez. Alguns voldrien veure'l a la sala del Tribunal Suprem presidida pel magistrat Manuel Marchena. De moment, el govern ha fet uns primers moviments de blitzkrieg (guerra rellamp), les destitucions d'un coronel i un tinent general de la guàrdia civil, molt mal explicades pel ministre de l'Interior. Esperem que les coses no arriben massa lluny. En tot cas, vist com se les gasten els components del deep state, cal fer-se la següent pregunta: si la dreta està en el poder durant una pròxima emergència, ¿com gestionarà la situació? Jo preferiria que no hi haja oportunitat de saber-ho. ¡Toquem ferro!

dimecres, 27 de maig de 2020

L'extrema dreta allarga l'espectacle

Transparència

L'arbitrarietat és combat amb transparència absoluta. Però aquesta brilla per la seua absència en la gestió de la pandèmia. Pedro Sánchez i Salvador Illa anunciaren que la desescalada de l'estat d'alarma es faria per territoris i de manera asimètrica. A l'hora de decidir quins territoris anirien eixint gradualment de les restriccions a la lliure circulació i l'activitat econòmica, les autoritats es guiarien exclusivament pels informes dels experts, que s'elaborarien atenent criteris objectius, quantitatius i qualitatius, consensuats amb els experts sanitaris de les comunitats autònomes. Tot açò està molt bé, però hi ha un problema de transparència; no coneixem ni la llista dels experts ni els seus informes. El ministre diu que els informes els elaboren els experts del CCAES i la Direcció General de Salut Pública, però no vol publicar els seus noms per a estalviar-los pressions que posarien en perill la seua objectivitat. ¡Sorprenent! Amb independència que el secretisme és el major enemic de l'objectivitat, ocultar noms no és habitual en la funció pública. Són coneguts els magistrats que dicten les sentències, els professors que aproven o suspenen els alumnes... He estat tota la vida professor. I he patit sovint tota mena de pressions. Entraven en el meu sou. Molt abans de jubilar-me, es féu obligatori conservar els exàmens, que els alumnes o els seus tutors tenen dret a revisar. Cal alçar acta de totes les sessions que se celebren en un centre acadèmic. Si hi ha discrepàncies per una avaluació, es posen en marxa diferents mecanismes: la revisió pel departament de l'examen objecte de controvèrsia (amb absència de l'examinador), la possibilitat d'apel·lar a inspecció... En última instància sempre estan els tribunals. El ministre Illa féu aquest anunci: «Tots els informes en què ens hem basat per a permetre o desautoritzar l'eixida de la fase 0 es faran públics quan totes les comunitats autònomes hagen passat a la fase 1.» ¿Per què? Informes i actes, en què hagen quedat reflectides les diferents opinions, s'han de fer públics immediatament. Les dilacions poden suscitar sospites de falsificació o manipulació. A més, la justícia tardana no és justícia. I descobrir una errada quan aquesta ja no és esmenable no té cap sentit. Finalment, dilluns, es van públicar. Només un, el de Madrid, porta firma digital i registre de sortida. Els altres estan signats a mà. Per tant, plana la sospita que hagen estat elaborats a posteriori.

dilluns, 25 de maig de 2020

El País Valencià, un comodí en el joc polític

Com que no sóc metge, entenc sobre virus i epidèmies el justetet. Sobre política, intente estar més informat. Trobe que la desescalada de l'estat d'alarma, decretat en març per a frenar la pandèmia de covid-19, com més va menys té d'estratègia sanitària i més s'assembla a una tàctica purament política. Cada vegada em queda més clar que Pedro Sánchez no s'atreví a incomunicar Madrid, quan s'hi multiplicaven els contagis, per por —en realitat, una barreja de por i de l'etern centralisme dels partits d'àmbit estatal. ¿A què tenia por? A les reaccions de la dreta, la patronal, i les grans empreses de l'Ibex, a l'empipament d'un sector de la ciutadania madrilenya, a la desobediència i la subsegüent necessitat d'haver d'usar la força... Presoner en aquest laberint, el govern decidí que totes les comunitats autònomes havien de patir la mateixa sort. Així, Madrid n'era una més. S'aplicà a l'Espanya plurinacional la vella medicina de sempre. Vam tenir una nova versió del cafè per a tots. Però aquesta actitud centralista no podia durar; el govern manca de majoria parlamentària suficient per a poder fer allò que li vinga en gana. Hagué de recular.

Començà a parlar de desescalada asimètrica, de tractar cada territori de manera diferenciada atenent exclusivament criteris mèdics. Però faltava definir la unitat territorial de referència. Es decidí que seria la província. ¡Nova dosi de centralisme! Algunes comunitats autònomes —la valenciana, posem per cas— vindicaren que els departaments o les àrees de salut foren la unitat territorial de referència. Sánchez acceptà per a no posar en perill el possible suport d'ERC, que finalment ha perdut a pesar de tot. Això tenia l'inconvenient que els peperos havien suprimit feia temps la divisió per àrees de salut en la comunitat uniprovincial de Madrid. Ximo Puig donà per descomptat que tots els departaments de salut valencians passarien a la fase 1 el dia 11. Molts empresaris de l'hostaleria es fiaren de la seua paraula i es dedicaren a comprar gènere perible. Però les dades d'alguns departaments de salut —els de les tres capitals provincials i altres grans ciutats, per exemple— no adobaven l'optimisme de Puig. Finalment, només passaren a la fase 1 deu departaments. Les sospites sobre l'eterna discriminació del País Valencià eren inevitables.

Tot Euskadi, amb més incidència acumulada del virus en els 14 dies anteriors, passava a la fase 1. Per altra banda, dies abans, s'havia comunicat a la Generalitat que el País Valencià no podia rebre el 10% (que li pertoca per població) dels 16.000 milions d'euros posats a disposició de les comunitats autònomes pel govern central. S'al·legà que la nostra situació sanitària era millor que la de Catalunya, Madrid o Euskadi. La reacció del president Puig i la consellera Barceló fou inusitadament dura. Tots recordaran les paraules de Puig: Lealtad no es sumisión. No s'ha de descartar que valencians i valencianes fórem discriminats novament. Sánchez necessita els vots de partits com l'EAJ-PNV. El valencianisme no li és tan necessari, perquè té una representació mínima al Congrés dels Diputats. Això explica el menyspreu amb què seria tractat Joan Baldoví per la ministra María Jesús Montero, la qual afirmà que els valencians ens inventem problemes d'infrafinançament que no existeixen. Amb el pas dels dies, les autoritats de la Generalitat van rebaixar el to de la protesta; no seria estrany que hagueren rebut alguna trucada de Moncloa.

Però els ciutadans de peu podem sospitar que el País Valencià s'utilitza com a comodí en el joc polític. Bona part de Catalunya està en fase 1, però algun gran territori més, no governat pel PP, havia d'acompanyar Madrid, per a donar sensació de neutralitat. ¿Euskadi? ¡Home, no! El País Valencià. El mateix dia 8, jo vaig pronosticar que tornaríem a la província com a referència i unitat de destí en l'universal. Atès que els territoris han de romandre catorze dies en cada fase de desescalada, no era previsible que departaments de salut com els de Xàtiva-Ontinyent i Gandia passaren a fase 2 el dilluns 25. «Ens tocarà estar en fase 1 tres setmanes», vaig apostar. I ja es veu que no m´he equivocat. ¿Per motius sanitaris? ¡No! Per motius polítics; dissabte passat, el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent tenia 0 ingressats per covid-19, 0 infectats confinats al seu domicili i 0 morts. Allò més cridaner de l'assumpte és que el mateix govern valencià ha decidit de retornar al "tancat" provincial. No ha demanat el passe de cap territori a una nova fase. De fet, és l'unica comunitat autònoma que ha adoptat aquesta decisió de motu proprio.

Potser han produït efecte les trucades telefòniques. En qualsevol cas, la conclusió és clara: tots els territoris del País Valencià acompanyen la Comunitat de Madrid. Com a rerefons, la falta total d'autonomia política. La "cogovernança" és un mite. Durant la vigència de l'estat d'alarma, el govern central podria haver impedit la lliure circulació entre les diferents comunitats autònomes i haver deixat que cadascuna dissenyés la seua desescalada. La Generalitat podria haver decidit en quins territoris valencians podia alleujar les mesures d'aïllament i l'aturada d'activitats i en quins no. També hauria estat factible la circulació entre àrees de salut contigües que estigueren a la mateixa fase de desescalada. Els habitants de les comarques centrals, per exemple, hauríem pogut moure'ns per la Costera, la Safor, la Vall d'Albaida, el Comtat, l'Alcoià, la Marina... (Cal recordar que el projecte de Comarques Centrals estava pensat per a vertebrar el País Valencià.) Com que no existeix la possibilitat d'autogovern ple, la Generalitat ha optat per ser ella mateixa qui es castigue cara a la paret, sense esperar la decisió del mestre Sánchez. ¡Vergonyós!

dissabte, 23 de maig de 2020

Cent quaranta agüelets pagats per conselleria

A primeries de 2016, alguns xativins —Alfonso Rus entre ells— foren traslladats a les casernes de la guàrdia civil de Benimaclet i Patraix. L'antic patró passà dues nits a la garjola. Després de comparèixer davant del jutge, fou deixat en llibertat provisional amb una fiança de dos milions d'euros. ¿Per què? ¡Ha! Segons ell, per no res. Sempre nega les acusacions. L'any passat, abans d'una nova compareixença judicial, declarava a la premsa: «Estem acostumats. Açò ja ho conec com si fora ma casa. Jo estic imputat des que vaig prendre la comunió. Donarem la cara. No me n'he anat a l'Equador.» A molts semblarà que aquests episodis s'esdevingueren al Paleolític superior. La crisi desfermada per la pandèmia de covid-19 ha estès una enorme capa de silenci sobre molts assumptes. Però hi ha històries que es resisteixen a passar desapercebudes. Fa tres setmanes, s'alçà el secret de la peça separada de l'Operació Taula en què s'investigava el presumpte finançament il·lícit de l'Olímpic amb fons obtinguts de facturacions fictícies a Imelsa i suborns lliurats per empreses adjudicatàries d'obres i serveis per a diverses administracions públiques.

Un informe de la guàrdia civil narra les aventures d'Alfonso Rus, Marcos Benavent i diversos ajudants —entre els quals alguns funcionaris de l'Ajuntament de Xàtiva. Pel que es veu, Rus i Benavent es dedicaren a recaptar comissions i desviar diners d'Imelsa. La suma total obtinguda puja a 756.000 euros. Els investigadors creuen que una part dels diners anà a parar a les arques de l'Olímpic i l'altra, a les butxaques de pilot i copilot d'una veritable gimcana de factures falses, sobres, empreses pantalla receptores de diners, comptabilitats en B, notes manuscrites i estranys feixos d'entrades al camp de la Murta. Ha costat de desfer l'embolic. El jutge Joaquim Bosch va dir: «Perseguim en bicicleta corruptes que van en Mercedes.» I açò em recorda altra frase cèlebre dita per Ferruccio Lamborghini, fabricant italià d'automòbils esportius i rival acèrrim d'Enzo Ferrari: «Quan vols ser algú, condueixes un Ferrari. Quan ja ets algú, condueixes un Lamborghini.» De moment, l'anterior alcalde de Xàtiva no passà del Ferrari, però mai no se sap. Jo trobe molt interessants els diàlegs que enregistrava subreptíciament el jonqui dels diners.

El meu interès té molt a veure amb la passió pel cinema i la literatura. En una escena d'El Padrí, el mafiós Peter Clemenza anuncia: «El negociador és a casa meua jugant als naips amb els meus homes. Està content. El deixen guanyar.» El nostre padrí local li explicava a Marcos Benavent com havia d'actuar amb l'amo de Cleop, l'empresa constructora que es quedà la llar d'ancians de Xàtiva:

     —En la residència és on es guanyen els diners —instruïa Rus.
     —¿He de dir que li enviaran cent quaranta agüelets pagats tots per conselleria? —s'interrogava el jonqui—. ¡Me cagüen la puta, hòstia! Vint milions de pessetes és poquet.
     —Noo. Anem a vore, Marcos. Les coses cal fer-les bé...
     —Ja comprenc —interrompia Benavent—. Se li diu: ¿A tu t'interessa açò? Jo podria fer que fóra per a tu.
     —Sí senyor —assentia Rus—. Però també li has de dir: Por hacer eso, a mí me tienes que dar algo. I sempre en negreta.

Ja veuen vostès el nivell. Parlaven d'adjudicar la construcció i l'explotació de la llar d'ancians Novaedat a canvi d'uns "untets". Això dóna una idea de com s'haurà adjudicat bona part de les residències per a la tercera edat escampades per tota la pell de brau, en què han mort moltíssimes persones majors per causa de la covid-19. (Afortunadament, a la residència xativina no hi ha hagut cap contagiat.)

Però la creativitat de la banda no coneixia límits. Quan l'Olímpic jugà contra el Real Madrid els setzens de la Copa del Rei, en 2013, era impossible comprar entrades per Internet, o amb tarja; s'havien de pagar en metàl·lic. A més, els talonaris no tenien matriu. Avui, molts socis encara sostenen que la recaptació per aquell partit s'esfumà. I a través de tota mena de martingales, que semblen estretes d'una novel·la de Ferran Torrent, l'antic alcalde reuní els diners adés esmentats. «¿Però què són 756.000 euros comparats amb l'amor d'una mare o la immensitat de l'oceà?», es preguntarà, murri, qualsevol bergant que haja aconseguit conduir un Lamborghini. L'interrogant té tot el sentit; la peça judicial de l'Olímpic és la punteta de l'iceberg Imelsa. I tothom sap que el volum que es mostra sobre el nivell de l'aigua és només un 10% del volum total d'un iceberg. En 2015, Rus explicava als periodistes que acceptava una comissió d'investigació perquè tenia la consciència tranquil·la. Jo em quede amb la sentència de Marcos Mundstock, el desaparegut membre del grup Les Luthiers: Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 23/05/2020)

dimarts, 19 de maig de 2020

La gent de "casa bona" es revolta

La Constitució no permet suspendre els drets i les llibertats fonamentals durant la vigència d'un estat d'alarma. Només permet d'establir limitacions al seu exercici. El 14 de març, el govern instaurà l'estat d'alarma per a combatre la pandèmia de covid-19. En el marc d'aqueix estat, decretà el confinament obligatori de tota la població a les seues llars, amb algunes excepcions; estava permès de traslladar-se als ambulatoris, a les farmàcies, a comprar aliments... Algunes veus, sobretot de polítics de l'oposició, afirmen que les mesures dictades per a frenar la covid-19 suposen una suspensió de drets fonamentals. Es tracta d'una afirmació infundada. Cal distingir entre limitació i suspensió d'un dret. El nucli del dret o la llibertat no admet restriccions, es una cosa que es té o no es té, sense matisos possibles. Durant l'estat d'alarma, els drets fonamentals no desapareixen (només durant un estat de setge podrien deixar de tenir vigor provisionalment). El de manifestació és el dret a protestar col·lectivament en l'espai públic, bé que la Constitució permet prohibir manifestacions si existeix perill (per a la salut o la vida de les persones, per exemple).

Si el dret a manifestar-se estigués suspès, no se'n podrien convocar manifestacions de cap tipus. Ara bé, el dret continua en vigor. Com s'esdevé en una situació de total normalitat, qualsevol pot convocar una manifestació. Si l'autoritat creu que suposa perill per a la vida o la salut de les persones, podrà prohibir-la. Ara mateix, el perill de transmissió del patogen en aglomeracions de gent dóna peu a la prohibició de manifestacions. Però el dret no està suspès. Per tant, els convocants poden acudir a un jutge que controle si efectivament s'hi dóna el perill o no. En definitiva, durant l'estat d'alarma poden limitar-se amb proporcionalitat algunes manifestacions accessòries dels drets fonamentals, però no està eliminat el seu nucli. La teoria està clara, però passar a la pràctica és complicat. Les concentracions de protesta que es fan al barri madrileny de Salamanca —esteses a d'altres ciutats—, ¿són veritables manifestacions? Fer una reunió de més de vint persones a la via pública sense haver-ho comunicat prèviament, o sense haver obtingut autorització judicial després d'una denegació administrativa, és susceptible de sanció.

La celebració de concentracions o manifestacions sense prèvia comunicació podria suposar una infracció administrativa de què serien responsables, en principi, només els organitzadors o els promotors. El problema és que les concentracions a boqueta nit per a protestar contra el govern no tenen un organitzador concret. Hom pot sospitar que les promou per sota mà aquest o aquell partit polític, però es convoquen de manera molt difusa a través de les xarxes. Difícilment es pot sancionar ningú. Per altra banda, l'actuació de les autoritats davant d'una concentració no ajustada a dret ha de regir-se sempre pel principi de proporcionalitat. Si la concentració es pacífica, les forces de seguretat poden demanar als participants que dissolguen la mateixa. També poden obrir un expedient per possible infracció administrativa, si la concentració no ha estat notificada amb anterioritat, però un desallotjament violent de l'espai public fent servir una força desproporcionada no seria gens acceptable. Ja sé que alguns em recordaran l'actuació policial a Catalunya l'1 d'octubre de 2017. Sí, aquella actuació fou absolutament desproporcionada.

Es pot procedir igual que amb altres persones que no acaten les prescripcions de l'estat d'alarma. Aquest no anul·la, com ja s'ha dit, el dret a la protesta; pot exercir-se sempre que es respecten les mesures establertes per a protegir la salut col·lectiva: guardar les distàncies entre persones, eixir al carrer durant la franja horària adient, evitar les aglomeracions... Si la policia observa una reunió que congrega més gent de la permesa per la fase de desescalada i en què no es guarden les distàncies de seguretat, hauria d'identificar els infractors i incoar la corresponent proposta de sanció. Tot això ja s'ha fet en altres casos de manera potser massa exagerada. Ara, ningú no entendrà que es passe bou per bèstia grossa al barri de Salamanca o l'eixampla de València. No es tracta de penalitzar un dret, sinó d'assegurar que cap grup d'irresponsables no provoque un rebrot de la pandèmia i llance per la borda el sacrifici de la majoria. La norma ha de regir tant al barri obrer com al barri on habita gent de "casa bona". En fi, ja vaig entenent que el govern no volgués aïllar Madrid a l'inici de la pandèmia. ¿Li feia por la possible revolta dels fatxendetes?

dissabte, 16 de maig de 2020

Ciència i societat

La ciència és un conjunt de coneixements (i l’activitat que es desplega per tal d'aconseguir-los) amb dues característiques, una pràctica i altra formal. Pràcticament, els coneixements han de tenir la capacitat de fer previsions exactes sobre el comportament d'una part de la realitat. Formalment, un coneixement és un saber conscient i capaç d’ésser comunicat i discutit. Cal, per tant, que totes les persones preparades adequadament en comprenguen la formulació de la mateixa manera i siguen capaces d’efectuar les operacions que permeten d’establir si aqueixa formulació és vertadera o falsa, prenent com a criteri de validesa l’adequació amb la realitat. La ciència (del llatí scientia, ‘coneixement') és, per tant, un sistema ordenat de coneixements estructurats que estudia, investiga i interpreta els fenòmens naturals i socials. El motor del saber és sempre la tafaneria, que suscita preguntes i hipòtesis. Al saber científic s'arriba pel mètode científic, que té com a fonament l'observació sistemàtica i la recollida de dades.

Mitjançant aquestes i l'experimentació (bé que experimentar no sempre és factible) es verifiquen les hipotèsis i es responen els interrogants. El procés permet fer prediccions comprovables de què es deduïran o induïran els principis i les lleis amb què s'elaboraran models, teories i sistemes de sabers que puguen generar a la seua vegada nous coneixements, perquè expliquen el comportament d'un sistema i prediguen com actuarà aquest en determinades circumstàncies. Per tant, el principal criteri de validesa de la ciència, com ja s'ha dit abans, és l’adequació de les prediccions fetes per ella al comportament de la realitat. Lògicament, des de l'antiguitat, hom ha volgut organitzar i classificar els sabers segons diferents criteris teòrics o pràctics. En cada moment històric, la solució elegida ha estat distinta. També ha variat la consideració cap a les diverses branques de la ciència. Avui, comptem amb més d'una classificació possible: ciències formals, ciències naturals i ciències humanes; ciències formals, ciències naturals i ciències socials; ciències bàsiques i ciències aplicades; ciències i lletres; ciències i humanitats; ciències dures i blanes...

En principi, algunes opcions són fàcils d'entendre. Seria bàsica aquella ciència merament especulativa, que no té una finalitat pràctica. En canvi, les ciències aplicades (l'enginyeria i la medicina) són eminentment pràctiques, remeten al camp de la tecnologia. Més complicat és aclarir-se amb altres dicotomies, com ara la distinció entre ciències dures i blanes. Aquesta divisió, com la divisió entre ciències i lletres o ciències i humanitats, està molt relacionada amb el cientifisme. Els seus seguidors afirmen l'aplicabilitat universal del mètode científic, defensen la idea que la ciència empírica proporciona l'única cosmovisió vàlida, la més acreditada, el saber més valuós, amb exclusió d'altres punts de vista. Els cientifistes titllen les ciències socials i les humanitats (història, geografia, filosofia, filologia, lingüística, semiologia, literatura, crítica literària, dret, economia, ciència política, psicologia, antropologia, sociologia, estètica, teoria de l'art, crítica d'art, arts plàstiques i escèniques, música, musicologia, ciències de la comunicació) de ciències "blanes", una manera eufemística de negar-les qualsevol caràcter científic.

Només les ciències "dures" (les ciències naturals i físiques), caracteritzades com experimentals, empíriques i quantificables, que fan servir exclusivament dades objectives i investiguen seguint el mètode científic, serien veritables ciències, rigoroses, exactes i capaces de fer prediccions. En realitat, el criteri de cientificitat tampoc no és universalment acceptat. Avui, però, les ciències formals (les matemàtiques, la lògica) i sobretot les ciències naturals (física, astronomia, geologia, química, biologia) tenen molt més prestigi social que les ciències humanes o socials. Per cert, ¿a quin camp pertany la medicina? Hi ha qui la col·loca dins les ciències socials, junt amb sociologia, economia... Altres la consideren una ciència aplicada, ço és, una tecnologia. Finalment, sobta que es distingisca entre ciències humanes i ciències socials. En les primeres se solen incloure filosofia, filologia, hermenèutica, ciències de la religió, ciències de l'educació, ciències del dret, estètica i ciències de l'art, i en les segones, sociologia, demografia, ciència política, economia, semiologia i lingüística. ¿A quin dels dos camps pertanyen l'arqueologia, la història, la història de la cultura i les idees, la psicologia, l'antropologia i la geografia?

En fi, bé que les ciències socials no constitueixen un grup de disciplines separades, sinó una disciplina única que s’ocupa de la societat en desenvolupament, hom en pot distingir dos grups: les descriptives, com ara l’arqueologia, l’antropologia i la sociologia, que descriuen les formes passades i presents de les societats, llurs interaccions i llur desenvolupament i que poden ésser englobades en la història humana; i les analítiques, que intenten de descobrir les relacions subjacents que determinen els diferents aspectes del comportament de les societats i que inclouen l’economia, el dret, l’educació, i també la psicologia, la filosofia moral i l’estètica. En definitiva, sense discutir totes les tesis fornides per l’epistemologia, hom pot indicar dues conclusions bàsiques sobre la validesa del coneixement científic: tot resultat científic és establert amb pretensió de veritable, però qualsevol resultat científic és una barreja de veritat i falsedat. No és tracta de posar en qüestió la veracitat del saber científic, sinó de constatar les seues limitacions. Cal mantenir la distinció entre coneixement positiu i concepció del món.

S'ha de tenir present que si, per mitjà d’aquell, hom accepta una concepció determinada, aquesta no queda provada en sentit positiu. Inversament, una concepció del món no dóna cap raó de la validesa o falsedat d’un coneixement científic determinat. Per tant, hom pot afirmar que és la comunitat científica interessada qui dóna validesa a una teoria o, més en general, a una ciència. Aquesta és una obra col·lectiva i es pot definir com un conjunt de resultats que, prèviament criticats, són validats pels especialistes, els quals els admeten, i no sempre racionalment. La garantia final de les ciències és un consens d'ordre social. Una branca científica qualsevol és formada per un nombre determinat de teories poc o molt integrades entre elles. I cal advertir dels perills que suposaria confiar-nos al poder de la ciència i de la comunitat científica, si l'elit burgesa en té el control mentre el conjunt de la ciutadania roman alié al desenvolupament científic i tecnològic; estaríem exposats a una nova eina d'opressió. Si sols atén les necessitats del poder, la ciència no serveix para resoldre els problemes de la majoria social.

dimecres, 13 de maig de 2020

Els instal·lats

Vaig llegir un article del socióleg Emmanuel Rodriguez, publicat a ctxt, que em va deixar una mica perplex. Es titula "Sociología (breve) del estado de alarma". La seua tesi central és la següent: «En la societat espanyola hi ha un grup especial que imposa la por 'dominant', una por més legítima que les altres, la por dels 'instal·lats', un col·lectiu que ha gaudit d'una biografia molt 'pròspera'.» Òbviament m'he donat per al·ludit, perquè defineix el grup d'aquesta manera: «Els 'instal·lats' són un segment social d'edat imprecisa però ben reconeixible pertot arreu. Els membres d'aquest grup viuen millor que els seus pares i que els seus néts. Entraren al mercat laboral en plena expansió de l'ocupació professional i el treball públic, després de la primera gran ona 'democratitzadora' de l'educació superior. Ocuparen posicions de 'responsabilitat' molt d'hora. Van ser professors, metges, periodistes, advocats que, amb poc més de trenta anys, van assolir allò que avui s'obté (si s'obté) als cinquanta: ser alts funcionaris, directors de periòdics i, fins fa no res, polítics professionals. Es només un segment social, no una generació pròpiament dita. Es refereix només a les anomenades 'classes mitjanes', als veritablement posicionats.»

Estic prou d'acord amb aquesta caracterització. En tot cas, trobe a faltar la inclusió dels affluent workers, la capa més privilegiada dels assalariats. Efectivament, jo forme part d'aqueix segment social. Sóc professor emèrit, vaig ser director d'un centre acadèmic, em vaig dedicar a la política activa durant un temps i cobre una pensió més alta que el sou de les meues filles. Però no compartisc moltes de les conclusions que extrau l'autor de l'article. No podem ser el col·lectiu amb més poder en la societat, perquè la immensa majoria dels seus membres ja està jubilada. Sembla confondre's capa més alta de la classe treballadora —la denominada classe mitjana— amb classe dominant, quan s'afirma que el segment dels instal·lats manté importants posicions patrimonials. Però anem al moll de la hipòtesi plantejada: els instal·lats hem imposat la por dominant durant la pandèmia de covid-19. ¿D'on ix aquesta conclusió? ¿S'ha fet una enquesta o un estudi de camp durant els dies de confinament? Si es trau de la pura especulació o d'una mirada superficial a l'entorn immediat, no mereix massa crèdit. Cal recordar que l'únic criteri de validesa d'una formulació científica és la seua adequació al comportament de la realitat.

Jo també puc elucubrar a partir d'observacions superficials sobre el meu entorn. Gent molt més jove —no pertanyent, per tant, al segment dels instal·lats— ha sucumbit a la por, ha exercit com a policia de balcó, aplaudeix les mesures repressives... En canvi, prou persones —entre les quals m'incloc— del segment dels 'instal·lats', gent amb més de 65 anys, jubilats, antics funcionaris o professionals liberals, hem mostrat des del primer moment moltíssimes reticències envers l'estat d'alarma tal com s'ha aplicat. I hem rebutjat la possible pèrdua de llibertats i drets democràtics, la militarització del discurs contra el patogen, la presència de soldats al carrer, la sobreactuació de la policia, les mesures incomprensibles, els aspectes totalitaris en les decisions del govern... ¿Unanimitat? Crec que no ha existit, bé que el govern l'ha reclamada amb insistència. Hi ha hagut, això sí, una dosi ben alta d'obediència a l'autoritat competent. Però inferir sense proves convincents que l'acatament majoritari a les ordres ha estat impulsat pels vells jubilats i jubilades nascuts als anys cinquanta em sembla increïble. Cal recordar que nombroses persones d'aquest grup han participat en moviments reivindicatius molt variats: els iaioflautes, la plataforma per unes pensions dignes...

La tornada a l'estat protector —si s'esdevé— ja no beneficiarà el segment de què forme part. En tot cas —jo no hi confiaria massa—, beneficiarà els nostres fills i els nostres néts. Tampoc no entenc altra afirmació contradictòria: «La crisi ha estat salvada exclusivament per una multitud de treballadors dels sectors sanitari i de cures.» Si acceptem que el confinament ha estat acatat unànimement, alguna participació en el remei haurà tingut el conjunt de la societat; si s'hagués produït una revolta majoritària contra el confinament, el sistema sanitari hauria col·lapsat. I no s'ha d'oblidar que molts iaios vam participar en les marees que exigien una sanitat pública més digna. En fi, s'acaba un món, però no el nostre, que ja estava liquidat abans de la pandèmia. S'acaba el món de les generacions posteriors a la nostra, que porten ara mateix les regnes de la política i l'economia. La gent com jo, nascut en el 52, ja no portem les regnes de res.

dilluns, 11 de maig de 2020

Quan no hi ha manera d'aclarir-se

Des que començà la pandèmia de covid-19, cada vegada resulta més evident l'embolic de xifres que ens proporcionen les administracions públiques. Divendres passat, per exemple, fou un dia gloriós. Aquest jorn es donava a conèixer la llista de territoris que anaven a passar a la fase 1 del pla de desescalada asimètrica. Al País Valencià només han passat deu departaments de salut. Els altres catorze, els de les capitals provincials entre ells, continuen en la fase zero. L'empipament del president de la Generalitat i de la consellera de Sanitat Universal i Salut Pública va assolir dimensions descomunals. Ximo Puig escrivia açò al seu compte de twitter: No compartimos la decisión de @sanidadgob. Hemos justificado con criterios técnicos las condiciones por las que toda la C. Valenciana debía pasar a Fase 1 para proteger a la sociedad valenciana. Ana Barceló deia: «No ho entenem. Estem en moltíssimes millors condicions que altres comunitats autònomes. Un dels criteris exigits pel ministeri era que la incidència acumulada dels últims 14 dies per cada 100.000 habitants fos baixa. A la Comunitat Valenciana aquesta xifra se situa en el 13,59%. Hi ha comunitats autònomes que superen el 60% i han passat a la fase 1. A més, el nostre número reproductiu del coronavirus és del 0,66, xifra molt per sota de l’1, criteri màxim marcat pel Ministeri de Sanitat. En una reunió bilateral amb el ministeri se'ns va dir que la nostra proposta era de matrícula d’honor. No li estic posant la nota jo, trasllade el que va dir la gent del ministeri. Continuarem lluitant i demanarem que siguen justos en la seua decisió.»

Per la seua banda, el ministre Salvador Illa i el director del CCAES, doctor Fernando Simón, van afirmar que la decisió s'havia pres atenent els criteris acordats amb les comunitats autònomes i seguint els informes dels tècnics i els científics. ¿A qui hem de fer cas? Doncs, com el confinament proporciona molt de temps lliure, l'endemà dissabte, dia 9, vaig entrar a la pàgina web del Ministeri de Sanitat. Vaig buscar l'informe diari sobre l'evolució de la pandèmia de covid-19. En un primer quadre es resumien les dades d'infeccions en tots els territoris de l'Estat.


Doncs, tenia raó la consellera. Aragó, Cantàbria, Extremadura, Galícia, Navarra, Euskadi i la Rioja tenien taxes d'incidència acumulada superiors a la valenciana i han passat a la fase 1. (En tots els casos, l'increment d'infectats era inferior a 1.) El nombre de casos nous no té rellevància si no es relaciona amb el nombre d'habitants de cada comunitat autònoma. Posarem alguns exemples. Euskadi tenia 10 casos nous, però té uns 2.150.000 habitants. Pitjors eren les dades de Navarra, que només té 645.000. Per la seua banda, el País Valencià, amb 5.100.000 habitants, havia experimentat 42 nous casos i un increment del 0,40 per cada 100.000 habitants. Amb aquestes xifres, no s'entén que Euskadi i Navarra, amb 13.111 i 5.039 infectats respectivament i el 33,74 i el 62,98 d'incidència acumulada durant els 14 últims dies, passaren a la fase 1 i, en canvi, 14 departaments de salut del País Valencià continuen en fase 0.

Com és natural, aviat, els comentaris sobre l'eterna discriminació del País Valencià començaren a proliferar: Los números que cantan. La columna final es la incidència acumulada en 14 días. Algunos territorios nos doblan o triplican y han tenido el ok. A los vascos, que tienen 2,2 millones de habitantes, contra 5,1 millones nosotros, y que nos ganan en casos, les han dado la fase 1. Apoteósico. «No puc comprendre com se'ns deia la setmana passada que no podíem rebre el 10% (que ens pertoca per població) dels 16.000 milions d'euros posats a disposició de les comunitats autònomes pel govern central. Al·legaven que la nostra sanitat estava molt millor que la de Catalunya, Madrid o Euskadi. Ara, aquelles més necessitades de diners per la gravetat de la seua situació sanitària, com Euskadi, passen a la fase 1. No puc entendre les decisions.» Tanmateix, van aparèixer noves dades. El mateix dissabte, Levante-EMV publicava un article titulat Los datos que pueden explicar el 'suspenso' a la Comunidad. El text anava acompanyat de dues gràfiques, una sobre incidència acumulada i altra sobre nous casos en els últims 14 dies.


El redactor explicava que el ministeri només té en compte les dades de contagis confirmats mitjançant proves PCR quan analitza l'evolució de la pandèmia. En canvi, la Generalitat només ofereix dades desagregades (resultats de PCR i de tests ràpids) en les xifres totals del País Valencià, la qual cosa significa que les dades de cada departament de salut són la suma dels positius als dos tipus de proves. El diari havia utilitzat la informació per departaments per a elaborar les gràfiques. Reconec que sóc de lletres. És possible que se m'escape alguna cosa, però treta la mitjana, sumant la taxa de cada departament i dividint per 24, la incidència acumulada del País Valencià seria de 46, 05 per cada 100.000 habitants, molt superior a l'11,89 que apareix en el quadre del ministeri. En les gràfiques de Levante-EMV destaquen molt les dades francament negatives de les tres capitals provincials i Sagunt. Des d'aquesta segona perspectiva, és possible que el govern valencià anés molt sobrat quan anunciava massa d'hora que tot el país anava a passar a la fase 1. Potser, el president de la Generalitat s'havia precipitat; havia venut la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat.

Però es poden traure altres conclusions d'aquest ball de números. Les distintes administracions públiques no donen dades homogènies. Ni tan sols es pot confiar plenament en la seua fiabilitat. Quant al subministrament de xifres, s'han produït al llarg d'aquestes setmanes episodis si més no cridaners. Algun funcionari hauria de donar fe pública de les informacions que surten de cada administració. Hom ja arriba a sospitar que són molt possibles les manipulacions d'informes. Crec que els ciutadans formats tenim dret a dades fiables i intel·ligibles. ¿Per què les diferents autoritats no ens envien les xifres de manera que puguen ser enteses per totes les persones, incloses les de lletres? No s'ha de descartar que les valencianes i els valencians hàgem estat discriminats novament. Pedro Sánchez necessita els vots de partits com l'EAJ-PNV, posem per cas. El valencianisme polític no li és tan necessari; té escassa representació parlamentària al Congrés dels Diputats. Però també convé saber, amb xifres en la mà, que s'han produït quasi 2.000 nous infectats de covid-19, durant els últims 14 dies, als departaments de salut valencians que romandran a la fase 0.

dissabte, 9 de maig de 2020

L'era postcoronavirus

De vegades, algunes persones hem mostrat preocupació pel futur de la nostra ciutat. Sense anar massa lluny, el passat 15 de febrer, l'edició impresa em publicà un text titulat "Manteniment i despeses ordinàries". No se'm podia passar pel cap, mentre escrivia la columna, que viuríem una crisi com la causada per la pandèmia de covid-19. De fet, aquella columna l'havia enviada a la redacció comarcal l'última setmana de gener, tres dies abans d'emprendre un viatge cap a la República Argentina. Encara estava a Buenos Aires quan es publicà. ¿Quina era la reflexió central de l'article? Que els governs municipals de Xàtiva solen fer polítiques conservadores. «¡Molta despesa ordinària i poca inversió!» Lamentava que la nostra ciutat continue ensopida i que els successius governs no tinguen pensat cap model o no l'expliciten suficientment. Doncs bé, aquella reflexió està totalment superada per la gran crisi que ha desfermat el SARS-CoV-2. Sovint, una situació dolenta és susceptible d'empitjorar per causa d'un esdeveniment inesperat.

Les mesures de seguretat —desinfecció d'espais, eines i mercaderies, cites prèvies, reducció de la capacitat dels locals, distàncies, pantalles de protecció, ús de guants i mascaretes— podrien suposar la mort d'un comerç local que ja estava en declivi. Amos de botigues, perruqueries, bars o restaurants tindran problemes per a mantenir la rendibilitat dels negocis. Els governs central, autonòmic i local han pres mesures fiscals, han aprovat nombrosos ERTO i estan destinant recursos —i seguiran destinant-los— a pal·liar els efectes desastrosos que causarà en xicotetes empreses, autònoms i treballadors assalariats el cessament d'activitat econòmica. Però la crisi no acabarà mentre no existisca cura o vacuna per a la covid-19. Hom preveu, per tant, que el final de la pandèmia no arribarà abans d'un any. Mentrestant, els propietaris de comerços hauran de decidir si alcen la persiana o la deixen definitivament abaixada. L'aspecte de les vies urbanes comercials podria canviar substancialment. ¡Un panorama depriment! Altres activitats del sector terciari —la venda de cotxes, posem per cas— potser també experimentaran una contracció. És possible que baixe igualment el preu dels habitatges. (Alguna bona notícia s'havia de donar.)

¿I el sector secundari? Jo veig poc probable que l'activitat industrial, que ja era escassa, repunte en l'era postcoronavirus. Quant al turisme, alguns hem demanat sovint a les autoritats xativines una política més eficaç. Ara mateix, això és somniar truites. Pensem, per exemple, que el PIB de les Illes Balears tindrà un descens del 31% (un 19,6% del qual provocat per la caiguda de la demanda turística). Els empresaris andalusos de l'hostaleria han calculat que desapareixerà el 25% dels hotels de la seua comunitat autònoma. La temporada turística 2020 està perduda. Amb tancament de fronteres, cancel·lacions de vols, restriccions de la lliure circulació, mesures de contenció del coronavirus i, sobretot, el pànic al contagi, ¿algú es creu que arribaran munions de visitants a casa nostra? A més, la viabilitat d'un model turístic massiu i global s'ha de posar en qüestió per raons socials, sanitàries i ambientals. En definitiva, les nostres expectatives de rebre turisme de qualitat van a experimentar una frenada en sec a curt termini. Més endavant, quan haja passat el perill, podríem idear un model de turisme cultural que atraga visites a la ciutat.

Però no ens hem d'enganyar. Aquest turisme serà òbviament minoritari —almenys en un primer moment— i difícilment podrà aportar un 10% al PIB local. La cultura, atractiu potencial per a forans, serà altra gran damnificada pel patogen. Els actes amb públic (concerts, obres de teatre, festes populars, conferències, exposicions) hauran de reduir la capacitat dels espais en què se celebren. Tots els professionals de les diverses arts ja noten les conseqüències de la pandèmia (cancel·lació de contractes, disminució d'ingressos). Atès que poquíssims sectors econòmics de la ciutat se salvaran, ¿la pèrdua de llocs de treball assolirà nivells insuportables? No sé. Però tot indica que gran part de la nostra societat eixirà ben malmesa de la crisi que estem patint. Amb una ocupació disponible escassa i precària, una baixa renda mitjana dels xativins i una demanda deprimida, no seria estrany que la ciutat entrés en un bucle de què siga difícil escapar. Si pensar un futur diferent i avançat per a Xàtiva ja era convenient abans de la pandèmia, a partir d'ara és peremptori. ¿Serem capaços tots, governants i governats, de canviar el xip i fugir de la llangor?

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 09/05/2020)

dilluns, 4 de maig de 2020

Els amos del corral i del carrer

La gent del PP no té remei. «La meua xiqueta és l'ama / del corral i del carrer, / de la fulla de la parra / i la flor del taronger», fa una cançó de bressol tradicional. La dreta ha cregut sempre que és l'ama del corral i del carrer. Els membres del seu partit més representatiu, el PP, fan coses que, mirades així a primer cop de vista, poden semblar molt estranyes. Però no ho són gens. Actuen —¡no caldria sinó!—, com el puto amo. Pablo Casado es dedica des de fa dies a visitar empreses, granges i altres llocs de treball com si fos el president del govern en persona. La cosa no tindria major importància si no fos per un xicotet detall: la immensa majoria de ciutadans ha estat confinada a sa casa seguint les instruccions de l'autoritat competent. Mentrestant, Casado, que només presideix un partit, ha estat deambulant per on li ha vingut en gana. Imagine que cap policia no l'haurà aturat per a indagar la raó dels seus desplaçaments. Més exemples de fatuïtat. El dia 30 es muntà un bon numeret en Ifema, un acte multitudinari amb motiu del tancament de l'hospital de campanya. Havia estat convocat per la presidenta de la Comunitat de Madrid.

Havia invitat l'alcalde de la capital, alts càrrecs del PP i C's i representants de les altres forces polítiques. ¿Per a què? Segons Díaz Ayuso, es volia agrair la tasca abnegada dels sanitaris. Tot indica, però, que es tractava d'un acte propagandístic que congregà uns quants centenars de persones (polítics, bombers, policies, sanitaris i periodistes) en un moment en què estaven prohibides les aglomeracions. No es van respectar les distàncies. Es van donar besos i abraços. Algunes persones no duien mascaretes. Es van repartir entrepans. Es va ballar. ¿Dol pels morts? ¡Ha! ¡Visca la xerinola! En diferents llocs de la geografia ibèrica, moltes persones han estat sancionades per molt menys. La presidenta madrilenya hagué de demanar disculpes amb la boca xicoteta. «Va ser una cosa espontània, sense mala intenció», digué amb posat innocent. L'acte fou molt aclaridor. Va palesar algunes coses que ja sabíem: la gent del PP es passa pel folre les instruccions que hem d'acatar els altres ciutadans; els sanitaris estan dividits. ¿Dividits? ¡Sí!

Uns ballaven i es feien selfies amb la presidenta. Altres sostenien una pancarta enorme en què es reivindicava sanitat pública i tests per a tots els professionals que atenen malalts de covid-19. Díaz Ayuso aplaudia les consignes. ¿Es feia la longuis en assumptes de la seua incumbència o se'n fotia? Vistes les imatges del sarau, jo he trobat explicació a l'actitud hipercrítica contra el govern central que venen mostrant alguns metges en diferents tertúlies televisives: són directius d'hospitals de la Comunitat de Madrid i hauran estat nomenats per la conselleria del govern autonòmic. (Al Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent passa el mateix; gerent i directors dels hospitals són nomenats pel conseller o la consellera de torn.) És difícil —impossible, no— que un directiu sanitari madrileny critique el PP. Ara, jo tinc un dubte: ¿a qui hem de dedicar els aplaudiments de les vesprades, als dels selfies o als de la pancarta? I encara quedava el colofó, l'acte del 2 de maig, dia de la Comunitat de Madrid. S'han suspès falles, processons de Setmana Santa, fira d'abril de Sevilla, Rocío, sanfermines... Potser se suspenguen també la fira de Xàtiva i els moros i cristians d'Ontinyent.

Però els líders del PP madrileny havien de celebrar la diada del 2 de maig. Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida van convidar el cap del seu partit. Pablo Casado actuà com si fos la més alta jerarquia estatal. Arribà a Puerta del Sol i passà revista, com fan els caps d'estat, a una formació de sanitaris, policies, bombers, voluntaris de protecció civil... Tots amb els seus uniformes. (Cal pensar que els homes i les dones de la bata blanca, metges i infermers, serien els dels selfies.) El cap del partit estava flanquejat per la presidenta i l'alcalde de Madrid. ¿Que què? ¿Són o no són els amos del corral i del carrer? Segons han dit, volien fer un homenatge a les persones que han lluitat en primera línia contra la pandèmia. Recordem que també han fet el seu particular homenatge als morts per covid-19. I no sembla importar-los que Sánchez haja anunciat l'organització d'una gran cerimònia d'estat, dedicada a "tots" els morts pel coronavirus i aquells que l'han combatut, quan s'acabe la pandèmia. En fi, arribats en aquest punt sorgeix la pregunta lògica: ¿els peperos no podrien esperar-se una miqueta? ¿Esperar-se els amos de les Espanyes? ¡Au, vinga!

dissabte, 2 de maig de 2020

El provincialisme ranci ha ressuscitat

La pandèmia del coronavirus dóna peu a moltes cobles. Se'ns diu contínuament que el SARS-CoV-2 no entén d'ideologies, fronteres o territoris. Ens repeteixen com una lletania que hem d'estar tots units, que som interdependents, que l'homogeneïtat ha beneficiat tothom fins ara. Altres cobles amb què ens amartellen el cervell són "Hi ha massa setciències que entenen de tot" o "Ja criticarem després; ara toca arrimar el muscle". En fi, primer s'ha de dir que el govern espanyol d'esquerres es troba en una situació absolutament atzarosa, entravessada. Els esculls que entrebanquen la seua singladura són innombrables: discrepàncies al si de la coalició; escàs suport parlamentari; el laberint català; resistència dels poders econòmics a reformes fiscals, laborals i socials; les escomeses ferotges de la dreta, que sol digerir molt malament la pèrdua de les eleccions... Només faltaven el coronavirus —amb les seues seqüeles d'infectats, col·lapse sanitari i gran quantitat de morts—, l'aturada de totes les activitats i la subsegüent crisi social i econòmica. ¡Pitjor, impossible! Amb tot açò, les probabilitats de naufragi són altíssimes.

Generalment se sol acceptar que tothom ha de donar suport a qui porta el timó durant una gran tempesta, amb vents fortíssims i ones de quinze metres. A qualsevol li semblarà raonable que les coses siguen així. Doncs, a la dreta espanyola, ¡no! El timó ha d'estar sí o sí en les seues mans. Per això, quan la nau és governada per un capità d'esquerres, el motí està assegurat. A l'oposició reaccionària tant se li'n dóna la tempesta. ¿Vent huracanat? ¿Ones de quinze metres? ¿Perill de naufragi? Tots recordaran la frase del ministre Montoro: Que caiga España. Ya la levantaremos nosotros. Per a carregar-se el pilot val tot: insults, injúries, calúmnies, mentides, acusacions infundades, conxorxes, conspiracions, crides al cop d'estat... A més, les campanyes contra els adversaris polítics compten avui amb eines tecnològiques poderosíssimes. Diferents líders populistes americans i europeus —Trump, Salvini, Bolsonaro— han demostrat com són d'eficaces per a guanyar vots les campanyes de mentides i odi difoses per les xarxes a velocitat de vertigen mitjançant Cheap Bots. La dreta i la ultradreta espanyoles han après el mètode.

En aquest context, la pandèmia passa a un segon pla. Ara mateix, el gran objectiu del PP i Vox és abatre el govern de Pedro Sánchez, que gestiona amb els seus encerts i els seus errors la lluita contra el coronavirus. I aqueix és el problema, que el govern comet molts errors. I els errors són criticables. Ara bé, amb l'allau d'insídies que reben el PSOE i UP, criticar algunes de les seues errades implica riscs: que t'acusen de fer-li el joc a la dreta, per exemple. És l'eterna cançó: A la guerra cal estar en un costat de la ratlla o en l'altre. Romandre enmig suposa rebre cops a tort i a dret. El govern ho sap. Per això impulsa una de les cobles més escoltades aquests dies: «Ja criticarem després; ara toca arrimar el muscle.» Jure que intente posar fre als meus impulsos desaprovatoris, però arriba un punt en què el cos demana dir les coses pel seu nom. Moltes veus adverteixen que algunes decisions —la de prendre la província com a patró de desescalada, posem per cas— tenen un claríssim biaix polític, centralitzador, personalista i autoritari. Jo tinc cada vegada més clar que s'intenta aprofitar la pandèmia per a fer la guitza a l'independentisme.

El president afirma coses que s'haurien de verificar. No està clar que l'homogeneïtat haja tingut com a objectiu beneficiar tots els territoris estatals. Més bé sembla un pretext per a no passar el tràngol d'haver d'imposar o tolerar mesures específiques i distintes en algun territori. Es decidí que tots els habitants de la pell de brau compassàrem les nostres vides al ritme que marca l'evolució de la pandèmia a la Comunitat de Madrid. Sánchez repeteix contínuament que tots els espanyols som interdependents. ¿Som o ens fan interdependents a la força? Crec que sempre plana l'ombra de Catalunya. Quim Torra proposà que s'establiren franges horàries per a l'eixida dels xiquets. El govern rebutjà la idea amb el subsegüent desori del dia 24. ¿Quin problema hi havia si una comunitat autònoma decidia establir franges horàries? Al final, l'autoritat competent —quina expressió— les ha acabat acceptant; des d'avui hi ha horaris. I així tot. Sánchez també s'ha afartat de dir que el SARS-CoV-2 no entén de fronteres ni territoris. Però la fal·làcia ha quedat al descobert; la desescalada de l'estat d'alarma es farà per territoris. ¿Per comunitats autònomes?

¡No! ¡Per províncies! ¿Per què? Per a no deixar en mans d'autoritats autonòmiques l'execució de les mesures d'alleujament de l'estat d'alarma. De nou l'ombra de Catalunya i Madrid. Es podrà adduir que algunes autonomies no són de fiar. Excuses paternalistes, o autoritàries. Dirigents ineptes hi ha en tots els nivells administratius. Tan inepta pot ser la màxima autoritat d'un estat —Trump, per exemple— com la d'una regió, una autonomia o un estat federat. Una majoria d'electors de Madrid ha volgut que la senyora Díaz Ayuso siga la seua presidenta. L'Estat té mecanismes per a intervenir una autonomia si les circumstàncies ho exigeixen. Però sembla que això només serveix per a Catalunya. L'espectacle deparat pel tancament de l'hospital d'Ifema fou vergonyós. Però l'executiu central ha preferit solucionar els embolics amb "interdependència" i "homogeneïtat". ¡Donar a tothom el mateix tracte! Els valencians hem rebut, per tant, una ració de centralisme. Tanmateix, el nostre tripartit ha gestionat raonablement bé la crisi.

Jo no trobe cap raó objectiva que desaconselle dissenyar la nostra pròpia desescalada. Podríem decidir si la fem per comarques, per departaments de salut, per poblacions. El discurs de Pedro Sánchez, ple de metàfores bèl·liques i de contínues apel·lacions al patriotisme i la disciplina, ha acabat per semblar-se moltíssim al de la dreta. Ha dit i ha fet coses que titllaríem de feixistes si les hagués dit o les hagués fet la dreta. Sé perfectament que les autoritats s'han de comunicar en temps de crisi fent servir el llenguatge que toca: compadir-se per les víctimes, agrair l'esforç de tots els ciutadans, cridar a la responsabilitat, exalçar la solidaritat... Ara bé, tot aquest llenguatge políticament correcte no aconsegueix d'amagar altres formulacions que preocupen molt. Com ja he dit abans, costa de fer retrets a un govern teòricament progressista que compta amb el suport parlamentari de grups com ERC, BNG o Compromís. Però mai no hagués pensat que el líder del PSOE gosaria ressuscitar el provincialisme vell i ranci per a, ¿frenar un virus? ¡Centralisme a la callada! M'entren ganes de repetir la frase cèlebre: «¡Cos a terra, que venen els nostres!»