Al segle XXI, justificar filosòficament la forma monàrquica d'estat és dificilíssim —si damunt la corona gaudeix de privilegis exagerats, impossible—; la democràcia ha de garantir a totes les persones sense excepcions la igualtat de drets i deures. Des del punt de vista polític, només la utilitat pràctica pot justificar la relíquia monàrquica. Ja sabem que la democràcia no garanteix l'elecció dels millors, però dóna almenys la possibilitat de poder rectificar. El monarca no s'elegeix i la seua capacitat depèn exclusivament de l'atzar genètic. En tot cas, el rei ha de ser útil per a tots. Si només ho és per a la meitat de les persones del reialme, per a la classe alta i els adlàters, l'altra meitat se sentirà frustrada amb tota raó. Utilitat i neutralitat són indestriables. El rei pot pensar com vulga però ha d'exercir les funcions constitucionals amb neutralitat. Alguna gent esperava massa del discurs reial de la nit de Nadal. No tenim un rei neutral. Per això resulta descoratjador que el PSOE seguisca donant suport a la monarquia. Només se m'acut una explicació: la cúpula socialista també forma part del conglomerat corona-exèrcit-església-judicatura-policia-ibex35.
Casualment, el dia 23, el segon canal de Televisió Espanyola havia emès The Royals, the British Aristocracy and the Nazis, un documental molt interessant. L'efímer rei Edward VIII del Regne Unit —que abdicà per a poder casar-se amb la divorciada nord-americana Wallis Simpson— era simpatitzant dels nazis. Molts membres de l'aristocràcia britànica eren nazis. Edward fou succeït pel seu germà Albert, que prengué el nom de George VI. La seua esposa, cunyada d'Edward i mare de l'actual reina, fou filmada fent el salut nazi. Membres de la burgesia i l'aristocràcia van crear una organització secreta. En formaven part lords, burgesos —parlamentaris molts d'ells—, propietaris d'empreses periodístiques, dones adinerades... S'hi arribà a ordir un cop d'estat. Els involucrats pretenien tornar a col·locar Edward VIII al tron, perquè col·laborés amb l'Alemanya nazi. Churchill ordenà la detenció de nombroses persones. George VI, el govern i gran part de l'establishment rebutjaren el feixisme. Però conservadorisme, classisme i anticomunisme de la classe alta britànica, que arriben fins als nostres dies, tingueren efectes nefasts per a Espanya.
Quan els nord-americans volgueren tombar Franco, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Churchill els ho va llevar del cap. Creia que pagava la pena mantenir un règim dictatorial si aquest servia de bastió contra el comunisme. Els habitants de la pell de brau ens menjàrem una dictadura de quaranta anys. I ací rau la diferència més important entre ibèrics i britànics. Els primers veiérem impotents com Franco moria vell al seu llit. Els segons derrotaren el feixisme. La divisió de classes és semblant al Regne Unit i al Regne d'Espanya. De fet, les simpaties nazis de reialesa, aristocràcia i burgesia angleses tenien un motiu: la sort dels seus iguals russos en esclatar la revolució bolxevic. El tsar Nicolau II i el rei George V eren cosins —Nicolau i la seua família serien assassinats pels revolucionaris. La classe treballadora del Regne Unit també estava immersa en la misèria absoluta. La classe alta britànica temé un contagi revolucionari que no s'arribaria a produir. En definitiva, la victòria sobre el nazisme, la tradició parlamentària i l'alineament en el bloc occidental durant la guerra freda li assegurà el pedigree democràtic.
Les coses rutllaren de manera distinta en Espanya, amb molta tradició d'intervencionisme reial i militar als afers polítics. El feixisme no fou derrotat. Franco restaurà la monarquia borbònica, eliminada durant el breu període republicà. Durant la transició cap a la democràcia, els hereus del dictador s'asseguraren l'amnistia per als crims del franquisme i exigiren que no hi hagués cap depuració, ni als aparells de l'Estat ni als cercles econòmics. Restà tot atado y bien atado. La comparació amb Argentina, per exemple, ens deixa molt malparats. Al país austral, tots els membres de les juntes militars acabaren asseguts a la banqueta davant dels tribunals. Ací, res de res. Nosaltres tenim, en conseqüència, tot el pack complet: monarca, església, forces armades, judicatura, cossos policials i empreses sorgides al caliu de la dictadura que conserven l'ADN franquista. Cap país no està lliure de rebrotades feixistes. Però el feixisme s'ha mantingut sempre ben viu a casa nostra. Per això, aquells que anuncien insistentment la imminència de la tercera república pequen d'optimisme. La cosa està verda. Caldrà treballar molt perquè arribe.
Mentrestant, el dilema no és monarquia o república, sinó democràcia autèntica o conglomerat franquista amb aparença de democràcia. En el passat, aquests dilemes se solucionaven amb un moviment revolucionari. Avui, les probabilitats d'un canvi radical són remotíssimes. Veig més factible que el deteriorament de la família reial augmente progressivament i la monarquia es veja abocada a un cul-de-sac. Veurem. No hem d'oblidar, però, el paper de guardians de jutges i membres de les forces armades. A més, ja sabem quines conseqüències porta un enfrontament entre les dues Espanyes. Conclusió: si almenys tinguérem un rei veritablement constitucional que exercís les seues funcions amb exquisida neutralitat i donés exemple d'ètica, respecte a totes les sensibilitats i transparència... De moment, això és somniar truites; Felip VI no fa cap esforç per semblar neutral i mostrar empatia amb tothom. La gent que esperava del Borbó un discurs nadalenc distint és molt somniadora. Ara, totes les expectatives es traslladen a la pasqua militar pròxima. ¿Seran capaços el rei i el govern de posar ferma tota la tropa? Mmm. No crec.
Casualment, el dia 23, el segon canal de Televisió Espanyola havia emès The Royals, the British Aristocracy and the Nazis, un documental molt interessant. L'efímer rei Edward VIII del Regne Unit —que abdicà per a poder casar-se amb la divorciada nord-americana Wallis Simpson— era simpatitzant dels nazis. Molts membres de l'aristocràcia britànica eren nazis. Edward fou succeït pel seu germà Albert, que prengué el nom de George VI. La seua esposa, cunyada d'Edward i mare de l'actual reina, fou filmada fent el salut nazi. Membres de la burgesia i l'aristocràcia van crear una organització secreta. En formaven part lords, burgesos —parlamentaris molts d'ells—, propietaris d'empreses periodístiques, dones adinerades... S'hi arribà a ordir un cop d'estat. Els involucrats pretenien tornar a col·locar Edward VIII al tron, perquè col·laborés amb l'Alemanya nazi. Churchill ordenà la detenció de nombroses persones. George VI, el govern i gran part de l'establishment rebutjaren el feixisme. Però conservadorisme, classisme i anticomunisme de la classe alta britànica, que arriben fins als nostres dies, tingueren efectes nefasts per a Espanya.
Quan els nord-americans volgueren tombar Franco, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Churchill els ho va llevar del cap. Creia que pagava la pena mantenir un règim dictatorial si aquest servia de bastió contra el comunisme. Els habitants de la pell de brau ens menjàrem una dictadura de quaranta anys. I ací rau la diferència més important entre ibèrics i britànics. Els primers veiérem impotents com Franco moria vell al seu llit. Els segons derrotaren el feixisme. La divisió de classes és semblant al Regne Unit i al Regne d'Espanya. De fet, les simpaties nazis de reialesa, aristocràcia i burgesia angleses tenien un motiu: la sort dels seus iguals russos en esclatar la revolució bolxevic. El tsar Nicolau II i el rei George V eren cosins —Nicolau i la seua família serien assassinats pels revolucionaris. La classe treballadora del Regne Unit també estava immersa en la misèria absoluta. La classe alta britànica temé un contagi revolucionari que no s'arribaria a produir. En definitiva, la victòria sobre el nazisme, la tradició parlamentària i l'alineament en el bloc occidental durant la guerra freda li assegurà el pedigree democràtic.
Les coses rutllaren de manera distinta en Espanya, amb molta tradició d'intervencionisme reial i militar als afers polítics. El feixisme no fou derrotat. Franco restaurà la monarquia borbònica, eliminada durant el breu període republicà. Durant la transició cap a la democràcia, els hereus del dictador s'asseguraren l'amnistia per als crims del franquisme i exigiren que no hi hagués cap depuració, ni als aparells de l'Estat ni als cercles econòmics. Restà tot atado y bien atado. La comparació amb Argentina, per exemple, ens deixa molt malparats. Al país austral, tots els membres de les juntes militars acabaren asseguts a la banqueta davant dels tribunals. Ací, res de res. Nosaltres tenim, en conseqüència, tot el pack complet: monarca, església, forces armades, judicatura, cossos policials i empreses sorgides al caliu de la dictadura que conserven l'ADN franquista. Cap país no està lliure de rebrotades feixistes. Però el feixisme s'ha mantingut sempre ben viu a casa nostra. Per això, aquells que anuncien insistentment la imminència de la tercera república pequen d'optimisme. La cosa està verda. Caldrà treballar molt perquè arribe.
Mentrestant, el dilema no és monarquia o república, sinó democràcia autèntica o conglomerat franquista amb aparença de democràcia. En el passat, aquests dilemes se solucionaven amb un moviment revolucionari. Avui, les probabilitats d'un canvi radical són remotíssimes. Veig més factible que el deteriorament de la família reial augmente progressivament i la monarquia es veja abocada a un cul-de-sac. Veurem. No hem d'oblidar, però, el paper de guardians de jutges i membres de les forces armades. A més, ja sabem quines conseqüències porta un enfrontament entre les dues Espanyes. Conclusió: si almenys tinguérem un rei veritablement constitucional que exercís les seues funcions amb exquisida neutralitat i donés exemple d'ètica, respecte a totes les sensibilitats i transparència... De moment, això és somniar truites; Felip VI no fa cap esforç per semblar neutral i mostrar empatia amb tothom. La gent que esperava del Borbó un discurs nadalenc distint és molt somniadora. Ara, totes les expectatives es traslladen a la pasqua militar pròxima. ¿Seran capaços el rei i el govern de posar ferma tota la tropa? Mmm. No crec.
