En realitat, la Llei Celaá està ben lluny dels postulats de l'esquerra. L'actual govern ha redactat una norma que ni de bon tros pot considerar-se revolucionària, en part perquè no li ho permeten ni la Constitució ni el Concordat amb el Vaticà, i en part perquè el PSOE sol ser molt timorat a l'hora de fer reformes. Tanmateix, la moderació no li ha servit de res; tota la dreta ha armat un sagramental. L'article 16.3 de la nostra Carta Magna estableix que l'Estat mantindrà relacions de cooperació amb l'Església Catòlica. L'article 27 no esmenta la llibertat d'elecció de centre, sinó la llibertat d'ensenyança, que és cosa distinta, però garanteix la formació religiosa (apartat 3) i la llibertat de creació de centres docents (apartat 5). Si es mira amb deteniment aquest article, es veurà que no apareix en cap apartat el lloc (escola, parròquia) on els xiquets hagen de rebre la formació religiosa. Tanmateix, el govern central està molt constret per l'acord de 1979 entre l'Estat i la Santa Seu relatiu a ensenyança i assumptes culturals. Es tracta del famós Concordat.
L'article I d'aquest acord diu: A la luz del principio de libertad religiosa, la acción educativa respetará el derecho fundamental de los padres sobre la educación moral y religiosa de sus hijos en el ámbito escolar. En todo caso, la educación que se imparta en los centros docentes públicos será respetuosa con los valores de la ética cristiana. L'article II: Los planes educativos en los niveles de Educación Preescolar, Educación General Básica y Bachillerato Unificado Polivalente (BUP) y Grados de Formación Profesional correspondientes a los alumnos de las mismas edades incluirán la enseñanza de la religión católica en todos los centros de educación, en condiciones equiparables a las demás disciplinas fundamentales. Com l'acord és un tractat internacional que obliga les parts, tots els centres d'infantil, primària i secundària han d'oferir l'assignatura de religió sí o sí. Per tant, ¿què hauria de fer un govern d'esquerres? Denunciar els acords amb el Vaticà. Però el PSOE mai no s'ha atrevit a donar aqueix pas. Diversos juristes han explicat l'anomalia del Concordat, el contingut del qual podria ser fins i tot anticonstitucional.
El govern sorgit de les eleccions constituents de 1977 estava negociant-lo mentre es redactava el text de la Carta Magna, quan allò més lògic era esperar-se a la seua promulgació per a començar a negociar acords amb el Vaticà. Els socialistes sempre han tingut por a la reacció de la dreta si es trencava el Concordat. ¿Volien apaivagar la fera? No ho han aconseguit, atès l'aldarull que està alçant la Llei Celaá. Vegem: si la dreta igualment ha de muntar el sagramental, ¿per què el progressisme no va a totes d'una vegada? ¡Es denuncia el Concordat i llestos! Si la reacció va sense ambages quan governa, ¿per què no fa exactament el mateix, el bloc progressista? És molt depriment que l'ensenyança infantil, primària i secundària d'un estat en teoria aconfessional i democràtic haja d'estar supeditada en la pràctica al dictat dels bisbes, com si la pell de brau s'hagués quedat congelada al segle XVI. ¿Quan acabarà l'esquerra amb això de l'assignatura de religió —tant li fa que siga avaluable o no— als centres acadèmics? Sense Concordat seria més fàcil. Estaria bé un revulsiu en la dinàmica ja vista de derogar la llei quan hi ha canvi de govern.
La continuïtat de l'ajuda pública a empreses privades prova el caràcter gens radical de la Llei Celaá. (L'ensenyament privat no és sols un negoci ideològic, també és una activitat lucrativa.) Malgrat les mentides que es diuen, la llei no elimina els centres concertats; no pot fer-ho mentre la xarxa pública siga insuficient. Però prohibeix que col·legis privats finançats pel contribuent reben diners de les famílies, veda donar terrenys públics per a la creació de centres concertats i els impedeix cobrar quotes i organitzar activitats extraescolars pagades dins l'horari escolar. Cal reconèixer que això va en la bona direcció. Però l'assignatura pendent de l'esquerra és completar una xarxa pública, als llocs on governe, amb prou places per a tots els alumnes d'ensenyaments preuniversitaris. Només així, aquells que volgueren portar fills a un centre privat s'ho haurien de pagar. El teatret exagerat muntat per la dreta no passa. Quan mana ella, fa el que li dóna la gana. No accepta propostes o esmenes de l'oposició. En fi, s'agrairia que tots els governs d'esquerra foren valents en aquest i altres assumptes, perquè els trens que es perden no tornen a passar.
L'article I d'aquest acord diu: A la luz del principio de libertad religiosa, la acción educativa respetará el derecho fundamental de los padres sobre la educación moral y religiosa de sus hijos en el ámbito escolar. En todo caso, la educación que se imparta en los centros docentes públicos será respetuosa con los valores de la ética cristiana. L'article II: Los planes educativos en los niveles de Educación Preescolar, Educación General Básica y Bachillerato Unificado Polivalente (BUP) y Grados de Formación Profesional correspondientes a los alumnos de las mismas edades incluirán la enseñanza de la religión católica en todos los centros de educación, en condiciones equiparables a las demás disciplinas fundamentales. Com l'acord és un tractat internacional que obliga les parts, tots els centres d'infantil, primària i secundària han d'oferir l'assignatura de religió sí o sí. Per tant, ¿què hauria de fer un govern d'esquerres? Denunciar els acords amb el Vaticà. Però el PSOE mai no s'ha atrevit a donar aqueix pas. Diversos juristes han explicat l'anomalia del Concordat, el contingut del qual podria ser fins i tot anticonstitucional.
El govern sorgit de les eleccions constituents de 1977 estava negociant-lo mentre es redactava el text de la Carta Magna, quan allò més lògic era esperar-se a la seua promulgació per a començar a negociar acords amb el Vaticà. Els socialistes sempre han tingut por a la reacció de la dreta si es trencava el Concordat. ¿Volien apaivagar la fera? No ho han aconseguit, atès l'aldarull que està alçant la Llei Celaá. Vegem: si la dreta igualment ha de muntar el sagramental, ¿per què el progressisme no va a totes d'una vegada? ¡Es denuncia el Concordat i llestos! Si la reacció va sense ambages quan governa, ¿per què no fa exactament el mateix, el bloc progressista? És molt depriment que l'ensenyança infantil, primària i secundària d'un estat en teoria aconfessional i democràtic haja d'estar supeditada en la pràctica al dictat dels bisbes, com si la pell de brau s'hagués quedat congelada al segle XVI. ¿Quan acabarà l'esquerra amb això de l'assignatura de religió —tant li fa que siga avaluable o no— als centres acadèmics? Sense Concordat seria més fàcil. Estaria bé un revulsiu en la dinàmica ja vista de derogar la llei quan hi ha canvi de govern.
La continuïtat de l'ajuda pública a empreses privades prova el caràcter gens radical de la Llei Celaá. (L'ensenyament privat no és sols un negoci ideològic, també és una activitat lucrativa.) Malgrat les mentides que es diuen, la llei no elimina els centres concertats; no pot fer-ho mentre la xarxa pública siga insuficient. Però prohibeix que col·legis privats finançats pel contribuent reben diners de les famílies, veda donar terrenys públics per a la creació de centres concertats i els impedeix cobrar quotes i organitzar activitats extraescolars pagades dins l'horari escolar. Cal reconèixer que això va en la bona direcció. Però l'assignatura pendent de l'esquerra és completar una xarxa pública, als llocs on governe, amb prou places per a tots els alumnes d'ensenyaments preuniversitaris. Només així, aquells que volgueren portar fills a un centre privat s'ho haurien de pagar. El teatret exagerat muntat per la dreta no passa. Quan mana ella, fa el que li dóna la gana. No accepta propostes o esmenes de l'oposició. En fi, s'agrairia que tots els governs d'esquerra foren valents en aquest i altres assumptes, perquè els trens que es perden no tornen a passar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada