Sempre que hi ha soroll de sabres, ix a relluir el passat gloriós i heroic de l'exèrcit espanyol. En realitat, aquests dies no hi ha sabres; els militars que es dediquen a escriure missatges feixistes en whatsapp i cartes al rei ja estan retirats. (Això no lleva que puguen haver-hi militars en actiu que seguisquen la línia de pensament dels retirats, la qual cosa ha de preocupar els demòcrates.) Alguns mitjans es desfan en elogis a les forces armades. En realitat, ¿és tan gloriós el passat de l'exèrcit espanyol? La resposta ha de ser llarga per força. Caldria remuntar-se al període 1500 - 1600 per a trobar gestes militars dignes de menció. Les victòries començaren amb la conquesta del regne de Nàpols per les tropes que comandava Gonzalo Fernández de Córdoba. (Allò fou un assumpte de família; Ferran II volgué prendre un reialme que era en mans dels hereus bastards d'Alfons el Magnànim.) L'actual exèrcit espanyol reivindica aquell grup expedicionari del Gran Capità com el precedent més antic dels terços i l'actual infanteria de marina. Cal recordar, però, que encara no existia en 1500 un estat anomenat Espanya. I Ferran era rei de la Corona d'Aragó.
Les gestes glorioses continuaren durant els regnats de Carles I i Felip II. L'emperador derrotà França i els protestants alemanys. Les tropes imperials, formades per soldats de molt diferents nacionalitats, protagonitzaren el Sacco di Roma. Hernán Cortés, Francisco Pizarro i altres conqueridors castellans s'empararen de bona part d'Amèrica. (Als súbdits de la Corona d'Aragó no se'ls permeté participar a l'aventura americana.) Hi hagué també episodis menys decorosos, com la Guerra de les Germanies, o la dels Comuners. Durant el regnat de Felip II augmentà la colonització americana i foren descobertes les illes Filipines. Els soldats del rei infligiren càstigs als aragonesos i als moriscos de l'Alpujarra, i derrotaren els francesos i els habitants dels Països Baixos. Participaren a la coalició internacional que vencé els turcs otomans a Lepant. (Les naus de Felip patiren, això sí, una gran desfeta a les costes d'Anglaterra i d'Irlanda.) Fent un balanç global, el saldo de victòries bèl·liques fou netament favorable per als dos reis. En aquells temps, la guerra era patrimonial. Es desfermava per tal d'augmentar el patrimoni del rei i la noblesa.
Però aquelles gestes no foren realment espanyoles. A tot estirar, ¡castellanes! A partir de 1598, el declivi, amb poquíssims respirs, fou inacabable: expulsió dels moriscos, múltiples derrotes en Anglaterra, Irlanda, Països Baixos... Un fet demostra que no existien ni Espanya ni l'exèrcit espanyol. En 1640, regnant Felip IV, el comte-duc d'Olivares va voler imposar a catalans, aragonesos i valencians la Unió d'Armes. Castella, que ja no guanyava cap guerra, es queixava que els territoris de la Corona d'Aragó no aportaven homes ni diners a les empreses de la monarquia hispànica. Els catalans es revoltaren i les conseqüències foren la invasió castellana del Principat, la pèrdua de Portugal, la intervenció de França, la derrota del monarca hispànic i la firma del Tractat dels Pirineus, que suposà la renúncia al Rosselló i part de la Cerdanya. Més endavant vindria la Guerra de Successió, un conflicte entre les corones de Castella i Aragó (amb intervenció de diversos països estrangers) que acabaria amb derrota de catalans, aragonesos i valencians, pèrdua dels furs i prohibició de l'ús del català. El tractat d'Utrecht posà fi a la guerra.
El nou monarca, Felip V, hagué de cedir Gibraltar als britànics. Els Borbó foren els primers a crear una armada i un exèrcit pròpiament espanyols. Però les derrotes no tindrien aturador. En època de Ferran VI es van perdre algunes reduccions guaranís dels jesuïtes situades a Paraguai, que passaren a Portugal. El rei Carles III va perdre l'Havana i Manila. Per a recuperar-les, hagué de lliurar la Florida i el golf de Mèxic. Durant el regnat de Carles IV s'esdevingué la desfeta de Trafalgar. Més tard, els generals de Napoleó agranaren l'exèrcit espanyol en un tres i no res. Els francesos serien expulsats gràcies a l'acció combinada de grups guerrillers, les restes de l'exèrcit regular i tropes britàniques. La lluita contra el francès i la Constitució de 1812 redactada a Cadis infantaren l'estat nació espanyol tal com el coneixem avui. Sols a partir de llavors es pot parlar amb propietat d'Espanya. Les seues armes seguirien col·leccionat derrotes. El retorn de Ferran VII, el rei Felón, propiciaria la gradual independència de quasi totes les colònies americanes, sense que l'armada i l'exèrcit espanyols pogueren fer res per impedir-ho. Continuava el declivi.
Les guerres carlines, enfrontaments entre espanyols, van ser el teló de fons d'una bona part del regnat d'Isabel II. Durant el del seu nét Alfons XIII, el vell imperi perdé les colònies que encara li restaven: Cuba (la Perla de les Antilles), Puerto Rico, Filipines i Guam. La guerra del Marroc també proporcionà a l'exèrcit espanyol vergonyes tan llegendàries com el Desastre d'Annual. Per fi vindria la Guerra Civil, la dictadura franquista i l'adéu oprobiós al Sàhara, Ifni i Guinea Equatorial. Per tant, els militars que desitgen evocar velles glòries es remeten al segle XVI o a èpoques anteriors, quan no existien encara ni Espanya ni l'exèrcit espanyol, per a trobar alguna proesa digna de menció —si és que n'existeix cap; adjudicar-se les victòries de Roger de Llúria o els almogàvers és posar-hi molta imaginació. Per altra banda, a la guerra hi ha poca poesia. Hi sovintegen les atrocitats: barbàrie, mort, destrucció, genocidi, tortura, violació... Les seqüeles són terribles: ferides, invalidesa, trauma mental, ruïna, desaparició d'éssers estimats... Jo trobe particularment injustes les guerres imperialistes i colonialistes, com les dels Àustria i els Borbó.
Només es podria considerar justa la guerra de defensa contra l'atac immotivat d'alguna potència estrangera. Però no es recorda que l'armada i els exèrcits espanyols hagen guanyat una veritable guerra de defensa des que existeixen. Faccions militars han donat, això sí, múltiples cops d'estat. I també han guanyat algunes guerres civils. No hi ha motius per a enorgullir-se'n. Les guerres civils son especialment infamants, sobretot quan l'exèrcit massacra una part de la població que hauria de protegir. Aquests dies, uns quants militars retirats han mostrat el seu enyor pel cop militar del 18 de juliol de 1936 i per la dictadura franquista. Alguns fins i tot han deixat clar que massacrarien milions de persones sense cap problema de consciència. Naturalment, assalta un dubte. ¿Hi haurà generals i oficials en actiu que compartisquen l'actitud ignominiosa dels seus antecessors emèrits? L'assumpte no s'ha de banalitzar. Al PP li ha costat molt condemnar les expressions deshonorants dels militars retirats. El govern hauria d'investigar els fets de manera exhaustiva, prendre les mesures disciplinàries adients i instar les accions judicials que calga.
Les gestes glorioses continuaren durant els regnats de Carles I i Felip II. L'emperador derrotà França i els protestants alemanys. Les tropes imperials, formades per soldats de molt diferents nacionalitats, protagonitzaren el Sacco di Roma. Hernán Cortés, Francisco Pizarro i altres conqueridors castellans s'empararen de bona part d'Amèrica. (Als súbdits de la Corona d'Aragó no se'ls permeté participar a l'aventura americana.) Hi hagué també episodis menys decorosos, com la Guerra de les Germanies, o la dels Comuners. Durant el regnat de Felip II augmentà la colonització americana i foren descobertes les illes Filipines. Els soldats del rei infligiren càstigs als aragonesos i als moriscos de l'Alpujarra, i derrotaren els francesos i els habitants dels Països Baixos. Participaren a la coalició internacional que vencé els turcs otomans a Lepant. (Les naus de Felip patiren, això sí, una gran desfeta a les costes d'Anglaterra i d'Irlanda.) Fent un balanç global, el saldo de victòries bèl·liques fou netament favorable per als dos reis. En aquells temps, la guerra era patrimonial. Es desfermava per tal d'augmentar el patrimoni del rei i la noblesa.
Però aquelles gestes no foren realment espanyoles. A tot estirar, ¡castellanes! A partir de 1598, el declivi, amb poquíssims respirs, fou inacabable: expulsió dels moriscos, múltiples derrotes en Anglaterra, Irlanda, Països Baixos... Un fet demostra que no existien ni Espanya ni l'exèrcit espanyol. En 1640, regnant Felip IV, el comte-duc d'Olivares va voler imposar a catalans, aragonesos i valencians la Unió d'Armes. Castella, que ja no guanyava cap guerra, es queixava que els territoris de la Corona d'Aragó no aportaven homes ni diners a les empreses de la monarquia hispànica. Els catalans es revoltaren i les conseqüències foren la invasió castellana del Principat, la pèrdua de Portugal, la intervenció de França, la derrota del monarca hispànic i la firma del Tractat dels Pirineus, que suposà la renúncia al Rosselló i part de la Cerdanya. Més endavant vindria la Guerra de Successió, un conflicte entre les corones de Castella i Aragó (amb intervenció de diversos països estrangers) que acabaria amb derrota de catalans, aragonesos i valencians, pèrdua dels furs i prohibició de l'ús del català. El tractat d'Utrecht posà fi a la guerra.
El nou monarca, Felip V, hagué de cedir Gibraltar als britànics. Els Borbó foren els primers a crear una armada i un exèrcit pròpiament espanyols. Però les derrotes no tindrien aturador. En època de Ferran VI es van perdre algunes reduccions guaranís dels jesuïtes situades a Paraguai, que passaren a Portugal. El rei Carles III va perdre l'Havana i Manila. Per a recuperar-les, hagué de lliurar la Florida i el golf de Mèxic. Durant el regnat de Carles IV s'esdevingué la desfeta de Trafalgar. Més tard, els generals de Napoleó agranaren l'exèrcit espanyol en un tres i no res. Els francesos serien expulsats gràcies a l'acció combinada de grups guerrillers, les restes de l'exèrcit regular i tropes britàniques. La lluita contra el francès i la Constitució de 1812 redactada a Cadis infantaren l'estat nació espanyol tal com el coneixem avui. Sols a partir de llavors es pot parlar amb propietat d'Espanya. Les seues armes seguirien col·leccionat derrotes. El retorn de Ferran VII, el rei Felón, propiciaria la gradual independència de quasi totes les colònies americanes, sense que l'armada i l'exèrcit espanyols pogueren fer res per impedir-ho. Continuava el declivi.
Les guerres carlines, enfrontaments entre espanyols, van ser el teló de fons d'una bona part del regnat d'Isabel II. Durant el del seu nét Alfons XIII, el vell imperi perdé les colònies que encara li restaven: Cuba (la Perla de les Antilles), Puerto Rico, Filipines i Guam. La guerra del Marroc també proporcionà a l'exèrcit espanyol vergonyes tan llegendàries com el Desastre d'Annual. Per fi vindria la Guerra Civil, la dictadura franquista i l'adéu oprobiós al Sàhara, Ifni i Guinea Equatorial. Per tant, els militars que desitgen evocar velles glòries es remeten al segle XVI o a èpoques anteriors, quan no existien encara ni Espanya ni l'exèrcit espanyol, per a trobar alguna proesa digna de menció —si és que n'existeix cap; adjudicar-se les victòries de Roger de Llúria o els almogàvers és posar-hi molta imaginació. Per altra banda, a la guerra hi ha poca poesia. Hi sovintegen les atrocitats: barbàrie, mort, destrucció, genocidi, tortura, violació... Les seqüeles són terribles: ferides, invalidesa, trauma mental, ruïna, desaparició d'éssers estimats... Jo trobe particularment injustes les guerres imperialistes i colonialistes, com les dels Àustria i els Borbó.
Només es podria considerar justa la guerra de defensa contra l'atac immotivat d'alguna potència estrangera. Però no es recorda que l'armada i els exèrcits espanyols hagen guanyat una veritable guerra de defensa des que existeixen. Faccions militars han donat, això sí, múltiples cops d'estat. I també han guanyat algunes guerres civils. No hi ha motius per a enorgullir-se'n. Les guerres civils son especialment infamants, sobretot quan l'exèrcit massacra una part de la població que hauria de protegir. Aquests dies, uns quants militars retirats han mostrat el seu enyor pel cop militar del 18 de juliol de 1936 i per la dictadura franquista. Alguns fins i tot han deixat clar que massacrarien milions de persones sense cap problema de consciència. Naturalment, assalta un dubte. ¿Hi haurà generals i oficials en actiu que compartisquen l'actitud ignominiosa dels seus antecessors emèrits? L'assumpte no s'ha de banalitzar. Al PP li ha costat molt condemnar les expressions deshonorants dels militars retirats. El govern hauria d'investigar els fets de manera exhaustiva, prendre les mesures disciplinàries adients i instar les accions judicials que calga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada