dissabte, 30 de març del 2019

Patrimoni industrial en perill

¿Quines construccions han de considerar-se patrimoni històric i artístic? La resposta és àrdua. Poca gent nega la condició de béns patrimonials als immobles amb molts anys d'antiguitat. Ara bé, concretar què s'ha d'entendre per "molts anys" no resulta gens fàcil. ¿Un edifici construït en 1919 és molt antic? Se sol acceptar majoritàriament que algunes construccions dels segles XIX i XX —les modernistes o les contemporànies amb firma d'autor famós— són valuoses. Hi ha un ampli ventall d'edificacions, ben conservades o convertides en ruïnes, que cal protegir: palaus, fonts, temples i convents, muralles i castells, teatres, ponts... Les grans oblidades són, però, les fàbriques antigues, bé que l'arqueologia industrial, branca de la història sorgida a mitjan segle XX (dedicada a l'estudi dels espais, els mètodes de producció i la maquinària utilitzada al procés industrial des del segle XVIII) propugna que les velles fàbriques siguen considerades patrimoni històric. A finals del segle XIX, el sector secundari xativí ja era apreciable. Des de llavors, la ciutat sempre ha tingut una activitat manufacturera generadora d'arqueologia industrial.

Moltes velles edificacions fabrils (almàsseres, molins, fàbriques de ceràmica, midó i teixits, destil·leries) han desaparegut, però altres encara sobreviuen. En podríem enumerar algunes: la paperera San Jorge, el molí Serrampedra, una fàbrica de sabó i tres naus industrials al carrer Reina, la fàbrica de Ramon Esplugues situada al carrer Caldereria, que produïa taulells, rajoles i pedra artificial, la impremta de Blai Bellver... ¿Què s'hauria de fer amb tots aquests elements? Conservar-los, segons el meu parer. Caldria declarar béns protegibles (béns d'interés cultural o de rellevància local) aquells que no compten amb cap protecció, per a evitar la seua desaparició. El pas següent seria donar-los ús si no en tenen; els immobles buits es degraden ràpidament. Altres ciutats ens poden servir d'inspiració. En Avilés, La Curtidora, fàbrica de pells adobades alçada l'any 1820, un dels millors exemples d'arquitectura industrial asturiana, és avui un viver d'empreses. Les naus del conjunt estan decorades amb totxos de color roig i carreus blancs.

Terrassa salvà el Vapor Aymerich, Amat i Jover, magnífic edifici industrial modernista obra de l'arquitecte Lluís Muncunill. El Vapor (denominat així perquè utilitzava una màquina de vapor per a produir força motriu), construït en 1907, fabricava teixits. Fou adquirit per la Generalitat en els vuitanta. Una vegada rehabilitat, acollí el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. La vila biscaïna de Gernika conserva l'edifici administratiu d'Astra, empresa que es dedicà a fabricar pistoles fins a 1999. La construcció és d'estil art-déco, amb elements constructivistes, cubistes i futuristes. La pressió social, impulsada pel moviment Astra Gernikentzako (Astra per a Gernika), aconseguí que l'edifici fos adquirit per l'ajuntament, que el dedicà a usos culturals. A la part posterior de les antigues oficines d'Astra s'ha afegit un annex multicolor dissenyat per l'arquitecte Liam Gillick. A València, tenim el cas de Bombas Gens, síntesi d'elements art-déco i racionalistes. El conjunt fou projectat per l'arquitecte valencià Cayetano Borso di Carminati. Una fundació privada adquirí l'antiga fàbrica per a restaurar-la i convertir-la en museu.

¿Què fem a la nostra ciutat? És evident que l'Ajuntament mai no podrà adquirir tots els elements d'arqueologia industrial que encara conservem. Cal, per tant, la col·laboració de la Generalitat i d'institucions privades amb finalitats altruistes. Hauríem d'evitar la desaparició de les exigües peces del patrimoni industrial que sobreviuen. Tanmateix, dies enrere, dues d'aquestes peces, el molí Serrampedra i la paperera San Jorge, foren notícia. L'Ajuntament ha decidit desentendre's del molí. Fonts municipals afirmen que manca de valor, perquè ja no conserva la maquinària. Quant als terrenys de la paperera (la fàbrica de Gregorio Molina, empresa i nom lligats a la biografia i la memòria sentimental de molts xativins i xativines), aquest diari informava que una constructora havia adquirit una parcel·la d'11.000 m2 amb les corresponents instal·lacions. De moment, les parts en procés de ser declarades bé de rellevància local no estan afectades per l'activitat a la parcel·la venuda. Ara bé, el perill sobre el patrimoni industrial xativí no cessa.

(publicat a Levante-EMV, el 30/03/2019)

dimecres, 20 de març del 2019

Modernitat i falles a Madrid

A primeries de març, vaig viatjar a Madrid. ¿Què feia un socarrat a la Villa y Corte? Vaig dedicar el dissabte dia 2 i el matí de diumenge dia 3 a visitar diferents espais d'art. Tenia una excusa perfecta; coincidint amb la celebració de la 38ª edició d'ARCO, Inelcom presentava les últimes adquisicions per a la seua col·lecció d'art contemporani. Els directius m'havien convidat a assistir-hi. Molts recordaran la polèmica que va suscitar, en 2017, el projecte de Centre d'Art i Arqueologia que l'empresa volia construir a Xàtiva, entre els murs de llevant i la Penya Roja. La proposta dividí de manera irreconciliable les posicions d'algunes persones tan aviat com aquell projecte transcendí a l'opinió pública. Ni l'hipotètic benefici que la creació d'un nou museu d'art contemporani podia reportar a la ciutat concità una opinió unànime. Ara bé, moltes persones parlaven d'oïda; poquíssima gent havia vist les obres d'art de Quilis. Quan les discussions es trobaven al punt àlgid, em vaig preguntar si uns i altres coneixien la Col·lecció Inelcom, si ja havien visitat l'edifici que l'alberga, el centre de recerca de l'empresa en Pozuelo de Alarcón.

Hom podia estar parlant sense coneixement de causa. Calia aclarir si la col·lecció era realment interessant o no. D'això, però, ningú no deia ni pruna. Doncs bé, ja conec el conjunt d'obres que podria haver vingut a Xàtiva. No era l'únic xativí present a les instal·lacions de la tecnològica en Pozuelo; vaig tenir el plaer de saludar allí alguns amics i amigues: els dissenyadors gràfics Xavi Sellés i Patricia Bolinches, Artur Heras... També hi eren, com és natural, diversos directius de la planta xativina d'Inelcom: Ángel Martínez, Juan Eugenio Mompó. Era com estar a casa; el personal de l'Hotel-Restaurant Montsant serví el còctel i les tapes. Les botelles de La Socarrada s'exhauriren en un tres i no res. Vicent Quilis em va presentar Ricardo Martí-Fluxá, diplomàtic, polític conservador i president del Patronat del Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia. Amb ell i la seua filla Pilar, vaig recórrer totes les sales en què s'exposen les peces d'art d'Inelcom: pintures, escultures, dibuixos, fotografies, instal·lacions, vídeos... Possiblement es tracta de la millor col·lecció privada d'art contemporani de l'Estat i una de les millors d'Europa.



Obres de la Col·lecció Inelcom d'Art Contemporani

Els meus acompanyants s'interessaren per Xàtiva. Jo no podia evitar certa malenconia en pensar que la nostra ciutat es perdia un conjunt artístic de primera magnitud. Diumenge, vaig visitar altres espais d'art: el Museu Thyssen-Bornemisza, en què s'exposa una antològica de Balthus, el Palacio de Cristal del Retiro, que acull unes escultures enormes de Jaume Plensa, i la Fira de Madrid, per a passejar pels estands de l'edició 2019 de la Fira Internacional d'Art Contemporani (ARCO). ¿Què en podríem dir? La paraula "fira" ho explica tot. ARCO és un gran firal amb tota classe d'atraccions. Les nostres falles no desmereixerien en aquell espai. Certament, era possible trobar-hi obra de grans artistes, vius o traspassats: Guillermo Pérez Villalta, Joan Miró, Manuel Hernández Mompó, Juan Genovés, Chillida, Manolo Millares... Però proliferaven artefactes que costa considerar artístics. Em cridaren l'atenció dos llenços amb les mateixes dimensions pintats d'un color blanc impol·lut. Pintura de interior i Pintura de exterior eren els títols respectius. ¡Ha! Desconec el preu d'aquelles "pintures". Ignore si hi hauria clients disposats a adquirir-les.


Al garbuix, amb fòtils destinats a épater le bourgeois, no podia faltar un ninot. Santiago Sierra i Eugenio Merino protagonitzaren una nova provocació en ARCO. L'any passat, Sierra ja havia suscitat polèmica amb la seua obra Presos políticos en la España contemporánea, que fou retirada per l'organització de la fira. Merino havia exposat en una edició anterior Always Franco, un ninot del dictador ficat en una màquina de refrescos. Enguany, Sierra i Merino portaren a ARCO un ninot gegant de Felip VI —té quatre metres d'alçada. El contracte de venda estipula que el ninot, valorat en 200.000 euros, haurà de cremar en un any. «Documentarem la crema i lliurarem la performance en vídeo», van explicar els dos artistes. En fi, ja es veu que l'ambient d'Ifema era molt faller. Els xativins, amb un Felip V boca per avall i nombrosos ninots que cremen el dia 19, podem donar idees. Però no acabem de connectar amb la modernitat.

(publicat a Levante-EMV, el 16/03/2019)

dissabte, 2 de març del 2019

¿Vols més el pare o la mare?

Sovint, la política depara espectacles difícils d'entendre. Setmanes enrere, vaig fer una primera temptativa d'explicar-me el trencament de l'agrupació local de Compromís. Les tensions al si de la formació política no eren cap novetat. De fet, en 2016, la renúncia de Joanjo Garcia a l'acta de regidor ja havia palesat la conflictivitat interna. Els retrets mutus, entre el dimissionari i les altres regidores, no transcendiren en aquell moment. Més tard, però, vam saber que la comunicació de l'estructura orgànica amb el grup municipal era inexistent. Qui haja sigut cuiner abans que frare sabrà com és de difícil el govern, o el treball polític, si no es compta amb suport dels companys de partit —o de coalició, en aquest cas. Potser, el conflicte larvat havia nascut l'endemà del 24 de maig de 2015; la llista xativina de la coalició nacionalista havia rebut menys paperetes que la llista autonòmica. Part de la militància criticà Cristina Sunyer. L'acusaven de ser un fre per al creixement de l'opció valencianista a Xàtiva. Sorprèn, però, que les coses hagen arribat tan lluny; al cap i a la fi, el sector crític ja havia matat la mare —en sentit freudià, naturalment.

El Bloc havia elegit nou secretari. La segona vicealcaldessa ja no formava part de l'executiva. A més, anuncià que no volia postular-se per a encapçalar la llista de Compromís en les pròximes eleccions municipals. Alguns pensem que Empar Penadés era un bon recanvi; ha tingut temps de foguejar-se en la gestió municipal i cal suposar que haurà heretat tot el bagatge d'experiència acumulat per les seues predecessores. En fi, el passat dia 10 de gener, una estranya assemblea, el desenvolupament de la qual ja vaig explicar en una columna anterior, desactivà la candidatura de Penadés. Jo em preguntava si l'espifiada descomunal encara tenia solució. Doncs, no. La ruptura és definitiva. ¿Com ha quedat la situació de les regidores nacionalistes? No han dimitit —dimitir a vuitanta dies de la pròxima contesa electoral mancava de sentit—, però han hagut de passar al grup de no adscrits. Compromís s'ha quedat sense grup municipal. Els militants que se n'han donat de baixa, regidores incloses, han anunciat la presentació d'una llista independent. Ha començat la guerra. Encara que, ben vist, les canonades venen de moment només d'una banda.

«L'única cosa que defenen [les tres regidores] és llur supervivència personal», ha retret Joanjo Garcia. «Presentar una llista independent significa seguir al servei del PSOE i perpetuar la vella política», ha rematat. Ja se sap que les parts d'un conflicte no poden ser jutges equànimes. Pel que jo sé, totes les persones que han abandonat Compromís tenen solucionada la seua vida laboral o professional. No es pot dir el mateix del candidat a l'alcaldia que ha elegit la coalició. D'altra banda, el carisma, el tremp i la competència d'aquest candidat encara s'han de contrastar. De moment, només es coneixen les seues declaracions altisonants, les bastonades que etziba a PSOE i Xàtiva Unida. En el fons, l'agrupació local de Compromís no acaba d'assumir coses elementals: des de les eleccions de 2015, ja no estava en l'oposició; bé que PSOE i EUPV no necessitaven els nacionalistes per a formar majoria de govern, els demanaren d'integrar-s'hi; en el pròxim cicle, tota col·laboració serà poca per a revalidar la majoria de progrés a Xàtiva.

També planteja incògnites la llista independent. A la llarga, no té cap sentit; algun dia s'haurà de recompondre l'espai unitari del nacionalisme xativí. Tampoc no està garantit l'èxit electoral de la nova opció. Pot arreplegar vots d'empipats amb la línia seguida per Compromís o decebuts pel candidat de la coalició, però el sistema electoral penalitza la divisió. ¿Minvarà el nombre de vots nacionalistes? La duplicitat d'opcions posa en un dilema el votant valencianista. Fill meu, ¿vols més el pare o la mare? ¡Aneu els dos a fer punyetes! «Qui tria massa tria malament, o s'emporta la pitjor part», diu el refrany. En definitiva, una de les dues candidatures podria quedar-se sense representació institucional. ¿Era precís aquest espectacle? ¡No! S'hauria d'haver imposat el diàleg. Mentrestant, les seqüeles de la tragèdia grega —o bufa, no sé— ja es deixen sentir. Qui tinga amics reals o imaginats en algun dels bàndols sabrà de què parle. Tant de bo no es perda cap vot progressista per culpa del desficaci. ¿Desficaci de qui? ¡Del dimoni sabater!

(publicat a Levante-EMV, el 02/03/2019)