dimecres, 26 d’abril de 2017

L'aigua en èpoques romana i islàmica

La remor de l'aigua, que es percep pertot, és un dels elements més característics de Xàtiva, denominada aviat “ciutat de les mil fonts” (així ho confirmen diferents testimonis). Bé que puga semblar hiperbòlica, aquesta denominació podria ajustar-se prou a la realitat. Ventura Pascual afirma, en la seua obra El turista en Játiva, que la ciutat arribà a tenir 750 fonts. Aquesta abundància hídrica s'explica per l'enorme cabal que proveeixen, des d'antic, diferents brolladors. L'aigua ha estat un element articulador de primer ordre per a la societat xativina. En temps passats, l'abundància d'aigua, ben administrada i ben repartida, constituí una fita al voltant de la qual es desenvolupà la vida ciutadana. Carrers i places plenes de bullícia van créixer a l'entorn de les fonts. L'eco d'aquella bullícia ressona encara; moltes persones, autòctones i foranes, continuen utilitzant les fonts públiques, la dels vint-i-cinc dolls per exemple, per a omplir els seus receptacles. L'origen del subministrament hídric a les fonts de Xàtiva és antiquíssim.

Des de temps immemorials, les característiques orogràfiques de Xàtiva i les possibilitats de supervivència i desenvolupament que permet l'abundància d'aigua han atret múltiples pobles i cultures. La Saetabis Augusta romana, posem per cas, es dotà d'un dels primers sistemes de captació d'aigua. Es tractava d'un conjunt de mines o caves ("alcavons") que extreia aigua de les capes freàtiques existents a l'interior de la Serra del Castell i la conduïa fins als llocs de suministrament. L'assumpte ha estat estudiat pel cronista local, Agustí Ventura, que publicà un article, “L’aljub de Montsant en el solar de la Xàtiva Romana”, en l'obra Homenaje a Domingo Fletcher, volumen II, publicat per la Diputació Provincial de València en 1989. Més tard, en època islàmica, aquest sistema de distribució i control de l'aigua (que encara es conserva i, en part, s'utilitza) progressà molt ràpidament, gràcies a l'evolució dels enginys hidràulics. En realitat, els musulmans adoptaren i milloraren, a tot arreu, els sistemes hidràulics inventats pels romans.

S'especula amb la possibilitat que puguen trobar-se, sota l'antiga Aljama —actual Montsant— o la Torre del Sol, diversos pous i una mina (qanāt) d'època islàmica. Es tracta d'un nou argument per a oposar-se al museu que Inelcom projecta construir entre la Penya Roja i les muralles de Llevant. Això només ho podria verificar una excavació arqueològica. La probabilitat que aquests enginys hídrics estigueren situats fora dels murs, quan la ciutat encara no havia ultrapassat el Bellveret, és molt baixa. Durant un atac, l'existència d'una mina amb sortida a l'exterior podia ser utilitzada, en cas de setge, per les hosts atacants. Qüestió distinta és la séquia de la Vila, estudiada per M. González. Aquest autor afirma que el primer subministrament d'aigua per a consum humà de la nova Madinat al-Sateba situada al nord del Bellveret provingué de la séquia de la Vila. En qualsevol cas, si es trobaren restes fins ara desconegudes dels sistemes hidràulics romans o islàmics, haurien d'estar garantides la seua consevació i la seua protecció.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Transparència

El projecte de museu d'Inelcom està generant molta informació i molta rumorologia. Sovint, des de l'entorn de l'equip de govern municipal arriben afirmacions difícils de casar. «A Quilis se li han oferit altres alternatives, perquè no construïsca el museu a la Serra del Castell», diuen uns. «Hi ha hagut contactes informals, però cap negociació; l'empresari no ha anat a l'Ajuntament a presentar cap projecte», diuen altres. En realitat aquestes dues versions són complementàries; sembla clar que, durant diversos contactes informals amb Inelcom, l'alcalde ha rebutjat les idees variables de l'empresa —que ha anat introduint modificacions en la seua proposta inicial. Ara bé, una visita formal a l'Ajuntament, una presentació del projecte pel conducte administratiu i la sol·licitud de la llicència corresponent no han existit. Gent del PSPV, posem per cas, assegura que Quilis no ha posat un peu en la Casa de la Ciutat per a parlar de l'assumpte amb l'alcalde. En canvi, sembla que ha visitat diverses autoritats autonòmiques per a vendre-les la seua idea. Ningú no s'ha d'estranyar que l'empresa faça feina de lobby. Mentre no hi haja intent de comprar voluntats, aquestes gestions, prou habituals en casos semblants, no són il·lícites, però alcen tota classe de sospites quan acaben transcendint a l'opinió pública. Els polítics locals es queixen de l'estratègia d'Inelcom i afirmen que no es deixaran influir per ningú. De fet, l'alcalde ho deixava clar, setmanes enrere, en una entrevista. Per altra banda les pretensions de l'empresa afecten un BIC que gaudeix de la màxima protecció. Qualsevol actuació exigiria una modificació de les normes generals i urbanístiques en vigor que hauria de comptar amb el vistiplau de la Direcció General de Patrimoni. És poc probable que aquesta resolgués seguint els dictats de presidència o d'alguna conselleria. Finalment, s'oblida que el de Xàtiva és un govern local tripartit. Si EUPV, posem per cas, no dóna suport als plans d'Inelcom, totes les gestions discretes que hagués fet la mercantil haurien resultat vanes. Em resulta impensable que el PSOE s'aliés amb PP i C's per a votar a favor de la ubicació proposada per l'empresa; això rebentaria l'actual govern local. (A més, una part de la militància socialista rebutja tocar la Serra del Castell.) En fi, les autoritats xativines han manifestat els seu interès perquè la Col·lecció Inelcom es quede a Xàtiva. Jo crec que mereixen un marge de confiança, però caldrà exigir màxima transparència quan finalment s'inicien les negociacions formals amb la mercantil.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Secularització

S'acaba la Setmana Santa, el període més sagrat per a tots els cristians convençuts. Els escèptics també tenen motius per a desitjar l'arribada d'un d'aquells tres dies que llueixen més que el sol; per a molta gent, Dijous Sant és l'inici d'uns jorns de descans laboral. En fi, aquesta distinció entre escèptics i convençuts no és ociosa; bé que el cristianisme sociològic encara impregna molts costums del nostre país, el nombre d'ateus, agnòstics i, sobretot, indiferents no deixa de créixer constantment. Les dades són inapel·lables; al conjunt de l'Estat, sols el 22% de les bodes se celebra davant d’un altar. En algunes comunitats autònomes —a Catalunya, posem per cas—, el percentatge encara és més baix. Al País Valencià, els matrimonis civils també superen els oficiats per un capellà. A poc a poc, l'Església Catòlica perd rellevància en la societat. Segons el CIS, a la pell de brau hi ha un 73,9% de creients (catòlics i d'altres religions). Si es pregunta als catòlics quines són les seues pràctiques religioses —més enllà de ritus socials com el bateig, la comunió, el matrimoni o el funeral—, només el 12% diu que va a missa diumenges i festius.

El 64,7% dels catòlics no hi acut quasi mai. Si sumem les persones que hi van almenys una vegada a la setmana, i descomptem els fidels d'altres religions, resultaria que només el 10% del total dels ciutadans de l'Estat compleix allò que mana la Santa Mare Església. Per analogia, podríem dir que molts xativins i xativines són una cosa estranya: catòlics no practicants. (És com si jo digués que sóc saltador de perxa no practicant, perquè mai no he botat per damunt de cap llistó.) Però encara hi ha dades més preocupants per a l'Església Catòlica. La secularització de la societat té com a conseqüència una enorme crisi de vocacions sacerdotals. En moltes diòcesis, l’envelliment accelerat del clergat i la manca de relleu obliguen a l'agrupació de parròquies sota un sol rector. La jerarquia també es veu obligada a confiar l'administració d'alguns sagraments a homes i dones laics. Fins i tot atorga l'orde diaconal a homes casats, a fi de suplir la mancança de sacerdots. Atesa la gran concurrència de públic —fidels i espectadors— a les processons de la Setmana Santa xativina, ningú no diria que la pràctica religiosa estiga sota mínims.

A la processó de la "Burreta", un detall palesava l'escassesa de canonges. Els dos rectors que acompanyaven l'abat de la Col·legiata eren africans —feien funcions de diaca i sotsdiaca, bé que aquest segon orde està suprimit des del pontificat de Pau VI. En realitat, les processons han esdevingut una manifestació etnològica, folklòrica. En moltes poblacions castellanes i andaluses —Valladolid, San Vicente de la Sonsierra, Múrcia, Sevilla, Màlaga—, la Setmana Santa és un aiguabarreig d'elements devocionals, socials, etnològics i teatrals amb gran seguiment popular i múltiples derivacions (seus per a guardar els passos, tabernes propietat de cada confraria obertes tot l'any, reunions, assajos, juntes directives, cartells anunciadors, enorme afluència de visitants durant les celebracions...). Algunes d'aquestes derivacions són molt presents a la Setmana Santa xativina. Per això, els trasllats i les desfilades de les confraries més populars, les "Cortesies" i la processó general de Divendres Sant esdevenen unes manifestacions tan multitudinàries.

És possible que l'Església perda rellevància social, però el catolicisme encara forma part de l'ambient, impregna l'aire social que respirem. El suport brindat pels organismes oficials a una confessió en decadència —segons les xifres adés esmentades— i l'ocupació excessiva dels espais públics són objecte de crítica. ¿Són raonables, aquestes crítiques? Des del punt de vista etnològic, la Setmana Santa és un esdeveniment equiparable a les falles, que també s'emparen de l'espai públic durant molts dies de l'any amb tota mena d'actes: revetlles, cercaviles, ral·lis, despertades... (Lògicament, la màxima ocupació arriba amb la plantada dels monuments fallers.) S'hauria d'arribar a un punt d'equilibri. Això sí, jo trobe criticable que les autoritats presidisquen actes religiosos. Si els membres d'un govern local d'esquerres van darrere les imatges, ¡bona nit i tapa't! Hi ha coses (la presència institucional d'autoritats i cossos militars o policials i la interpretació de la marxa reial en processons) que repugnen en un país laic, plural i democràtic.

(publicat a Levante-EMV, el 15/04/2017)

diumenge, 9 d’abril de 2017

¿Només impacte ambiental?

Entre els problemes que podria crear la construcció del museu d'Inelcom junt a les muralles de llevant no està sols l'impacte ambiental. Hi ha altres aspectes pràctics que preocupen a la gent interessada en l'assumpte. Un n'és el següent: ¿com s'introduiria la maquinària pesant necessària per a fer obres en la part posterior del carrer Sant Pasqual i l'hort de Sant Onofre? Jo no ho tinc gens clar. ¿Podrien passar, camions i excavadores, pel carrer Sant Pasqual? No. ¿Potser entrarien travessant l'hort de Granero? Per altra banda, el procés de desenvolupament del projecte també planteja altres incògnites. ¿Quines garanties de continuïtat ofereix? (Seria catastròfic que, un cop iniciades les obres, el projecte quedés paralitzat per alguna circumstància sobrevinguda.) ¿Demanarien, les administracions públiques, alguna caució —una fiança, posem per cas— en previsió d'aquesta possibilitat? La península està plena de projectes megalòmans que romanen a mitjan construir després d'haver-s'hi invertit molts diners o d'haver-se alterat l'entorn. Finalment, Inelcom i l'equip de govern de l'Ajuntament haurien d'explicar, si seuen a negociar —sembla que encara no ho han fet de manera formal—, quines fórmules barallen per a dotar de personalitat jurídica el museu, un cop aquest estigués enllestit al lloc que s'elegís. ¿Se cediria la seua titularitat a una fundació sense ànim de lucre, participada per la Generalitat, l'Ajuntament i el promotor privat, o seria de l'exclusiva propietat d'Inelcom? (Pense que aquesta segona opció s'hauria de descartar.) En fi, són moltes qüestions, tècniques i jurídiques, sobre les quals encara no hi ha informació. També convindria saber si la col·lecció d'art es pensa cedir al museu de forma permanent o per períodes de temps prorrogables. És difícil, per tant, formar-se una opinió sòlida i definitiva sobre un oferiment que, en principi, sembla altruista i molt interessant per a la ciutat. Quan es tinguen totes les dades a la mà, tothom podrà adoptar una posició fonamentada. Mentrestant, l'Ajuntament hauria de tenir marge per a la negociació. Seria lamentable que certes reaccions maximalistes malmeteren qualsevol possibilitat d'acord amb els propietaris d'Inelcom.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Gegants


Corria entre monuments que havien esculpit gegants i un oceà encrespat.
Trepitjava platges d'arenes i pedres negres batudes per les galernes.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Elecció d'emplaçament

L'aspecte més polèmic del museu que l'empresa Inelcom projecta construir a Xàtiva és la seua proposta d'emplaçar-lo a la Serra del Castell. He intentat entendre els mòbils que han portat els propietaris de la mercantil a elegir aqueixa ubicació. Per a copsar millor quines en són les motivacions, seria interessant analitzar les iniciatives museístiques dutes a cap en altres indrets, a Màlaga, posem per cas. La ciutat andalusa té, a hores d'ara, una densitat museística envejable. Compta, entre d'altres, amb el Museo de Málaga —semblant a l'antic Almodí de Xàtiva, amb pinacoteca i secció d'arqueologia—, el Museo Picasso, el Museo Carmen Thyssen, el Centro Pompidou Málaga i la Colección del Museo Ruso (San Petersburgo / Málaga), sengles delegacions del Centre Nacional d'Art i Cultura Georges Pompidou de París i l'Ermitage de Sant Petersburg. Centrant-nos en tres (el Pompidou, el Picasso i el Carmen Thyssen), constatem una primera diferència amb el Projecte d'Inelcom: els conjunts immobiliaris que alberguen els tres museus de Màlaga eren o són propietat de les administracions públiques local i autonòmica.

Les obres que s'hi exposen són cedides. El Picasso i el Thyssen estan regits per les respectives fundacions i compten amb diversos patrocinadors. Tita Cervera ha cedit les seua col·lecció fins a l'any 2025, però la cessió pot prorrogar-se. El Beaubourg cedeix les 70 obres exposades en la ciutat andalusa per períodes de 5 anys prorrogables. La col·lecció del Picasso és permanent. Les inversions que es van fer per a construir o rehabilitar els recintes museístics també anaren a càrrec de les administracions públiques. (A Xàtiva, en canvi, Inelcom ho posaria tot, edificis i col·lecció, si el museu es construís sota les muralles de llevant.) Tant al Palau de Buenavista, seu del Picasso, com al Palau de Villalón, seu del Carmen Thyssen, conviuen l'arquitectura antiga i la moderna (en els dos casos han calgut edificacions annexes). Als dos llocs s'han fet excavacions arqueològiques. S'hi han trobat restes fenícies i romanes —les fenícies del Museu Picasso són visitables. Potser açò dóna moltes pistes sobre l'interès de Vicent Quilis per unir art contemporani i arqueologia. Pel que sé, aqueixa idea ronda pel seu cap des del primer moment.



Per això, s'ha dedicat a comprar les parcel·les dels volts de Montsant. Les desafeccions de terreny públic no diuen res en favor seu; estan pendents de possible reversió o, almenys, d'explicacions per part de l'autoritat competent. En descàrrec de l'empresari s'ha de dir que, amb aquestes adquisicions, preparava el terreny per al museu d'art contemporani. Possiblement és fa sentir la influència de l'arquitecte Arturo Sanz. La planta xativina d’Inelcom (projecte de Sanz i Carmel Gradolí) és un estimable edifici modern que obtingué el Premi del COACV a la millor obra del bienni 1994-95. Com vaig dir en altre text, el currículum del tàndem Gradolí-Sanz impressiona. És responsable de les restauracions de l’Alt Forn nº 2 de Sagunt i una torre medieval a Moixent, o d’un estudi per a la reintegració de les torres i muralles islàmiques del Barri del Carme, a València. (Gradolí encapçala l'equip que dissenya l'estratègia global per al barri del Cabanyal.) S'haurien d'estudiar altres alternatives —el monestir de Santa Clara, posem per cas—, però la presència de Sanz és garantia que les coses es farien bé si s'optés per la Serra del Castell.

I açò em porta de nou a Màlaga. El contenidor del Centre Pompidou és el Cubo, un immoble dissenyat pels arquitectes de la Gerència Municipal d'Urbanisme i soterrat al subsòl. La planta superior està coronada per una gran claraboia de forma cúbica, feta d'acer i vidres tintats, que dóna nom al conjunt. Sense la presència d'aquesta llanterna, l'existència del museu passaria totalment desapercebuda. Evidentment, l'entorn del Centre Pompidou de Màlaga no té res a veure amb el del Castell de Xàtiva. Però el Cubo demostra que la proposta d'Inelcom és viable. En fi, discutir si la construcció d'un conjunt museístic als peus de la Penya Roja tindria impacte sobre el patrimoni arqueològic i natural del paratge (sobre la seua flora i la seua fauna) no té massa sentit. Caldria analitzar, més bé, si l'impacte seria mínim i assumible. Com que no coneixem les especificacions tècniques del projecte, debatre l'assumpte en aquests moments és molt difícil. Al final, quan es tinga més informació a l'abast, els xativins hauran de dir la seua. Mentrestant, no estaria mal que l'Ajuntament oferís alternatives a l'empresari.



(publicat a Levante-EMV, el 01/04/2017)