La tragèdia que no cessa

"Trencaclosques" i "Palestina", il·lustracions d'Olivier Ploux

¿Amenaça nuclear a l'horitzó?

A hores d'ara és difícil saber com acabarà la guerra desencadenada per Israel i EUA contra Iran. Sembla que les coses no van massa bé per als agressors imperialistes i sionistes. La resistència iraniana els ha sorprès. Les contradiccions de Donald Trump són constants, però plana la sospita que voldria escapolir-se de l'embolic que ell mateix ha provocat. ¡Difícil! Fer passar per honrosa una retirada és missió impossible. D'altra banda, Netanyahu està empipat davant la perspectiva que els EUA deixen sol Israel. Trump podria estar temptat de repetir, abans de marxar, la decisió nefasta de Nixon a la guerra de Vietnam, uns bombardejos terribles i indiscriminats, la qual cosa tampoc no suposaria cap alteració substancial del que ja s'ha fet fins ara. Els bombardejos diaris sobre territori iranià des que començà l'agressió han de ser titllats de crims de guerra. S'ataquen objectius que no tenen caràcter estrictament militar: escoles i liceus, universitats, centres de recerca científica, zones residencials, infraestructures civils (aeroports, ponts, dessaladores, dipòsits de combustible, centrals elèctriques...), hospitals, fàbriques de productes mèdics...

Deixar un país sense energia elèctrica, medicaments, centres mèdics, escoles i altres serveis de primera necessitat posa en perill la vida de milers de civils innocents i atempta contra el dret internacional humanitari. Donald Trump ha dit que vol retornar Iran a l'edat de pedra abans d'abandonar l'escenari bèl·lic, és a dir, ha confessat les seues intencions criminals. La incògnita és saber què farà Israel. ¿Continuarà les hostilitats contra Iran i el Líban en solitari? ¿Seguirà comptant amb subministraments militars dels EUA? ¿I Iran? ¿Cessarà d'enviar míssils i drons al territori israelià? Les autoritats de Tehrân podrien veure's temptades de martellejar Israel fins a l'hipotètic col·lapse de l'estat jueu. Dubte que ho aconseguiren, però aquesta hipòtesi mena a la darrera pregunta: ¿Estaran pensant les autoritats extremistes israelianes en la utilització del seu arsenal nuclear? Fins ara, la bomba atòmica ha tingut caràcter dissuasiu. Estava descartada la seua utilització. Ara bé, la temptació de fer-la servir si el posseïdor se sent acorralat no s'ha de menystenir. Està latent el perill de llançar una bomba bruta o, directament, una bomba atòmica.

D'altra banda, Israel tampoc no està lliure de l'amenaça nuclear. En 2007, el diplomàtic Ignacio García-Valdecasas publicava a la pàgina web del Real Instituto Elcano l'article titulat "El lobby israelí en Washington y su influencia en el Estado de Israel". En un dels seus paràgrafs, deia el següent: No puedo compartir la opinión de quienes minusvaloran los riesgos de la proliferación nuclear en Oriente Próximo. Oponerse a la proliferación tiene un valor en sí mismo, aunque se esté indirectamente beneficiando a Israel y aunque éste sea el principal causante y responsable de esta proliferación. Tampoco la comparto cuando señalan que es harto improbable que un Estado islámico con tecnología nuclear ponga su armamento a disposición de un grupo terrorista; dependerá de la solidez del régimen y del grado de fanatismo de sus dirigentes. A un grup islamista que decidís d'utilitzar l'arma nuclear no li caldria llançar-la al centre d'Israel; n'hi hauria prou amb llançar-la en qualsevol frontera per a provocar una devastació gegantina. I les repercussions a escala planetària serien inimaginables. La crisi és, per tant, d'extrema gravetat.

Hi ha molts odis creuats i concentrats en una extensió petita de territori. Ampliar les hostilitats a l'antic imperi persa no ha estat una bona idea. Els odis passaran de pares a rebesnéts i l'Estat d'Israel mai no es podrà sentir segur. Crec que el moviment sionista ha errat els càlculs adobant les polítiques agressives de l'estat jueu. La censura impedeix conèixer realment la magnitud dels danys que estan provocant els míssils i els drons iranians. Podrien ser més grans del que es diu. Atesos l'extremisme i el fanatisme religiós dels partits que formen la coalició de govern d'Israel, la temptació d'utilitzar armament nuclear deu ser molt forta. Les autoritats ni afirmen ni neguen la possessió d'arsenal nuclear, però no hi ha dubtes entre els analistes internacionals que Israel compta amb un nombre indeterminat d'ogives nuclears. Si els EUA es retiren de la guerra, si Iran continua martellejant Israel i aquest veu en perill la seua supervivència, qualsevol escenari és factible. En fi, la situació bèl·lica al pròxim orient és força preocupant i ningú no sap a hores d'ara quin final tindrà. El pitjor malson seria que Netanyahu decidís de prémer el botó nuclear.

Botxins

Vinyeta de Maarten Wolterink

Suposicions

En ser assassinat Ali Khamenei, la cúpula del règim iranià designà un triumvirat que havia d'assumir provisionalment les funcions de lideratge de l'aiatol·là desaparegut fins al nomenament del nou líder suprem de la República Islàmica. El triumvirat estava format pel president moderat Masud Pezeshkián, el cap ultraconservador del poder judicial Gholamhossein Mohseni Ejei i el clergue Alireza Arifi. Però cal pensar que hi havia un quart home fort, Ali Larijani, secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional —que ja podria estar mort. Durant uns dies governà una tetrarquia. Finalment, fou elegit successor de l'aiatol·là assassinat el seu fill Mojtaba Khamenei, la qual cosa empipà Trump i Netanyahu. Es fan moltes suposicions sobre Mojtaba. S'ha dit que no apareix en públic perquè ha mort. També corre el rumor que està hospitalitzat a Moscou, perquè fou ferit greument durant l'atac que matà son pare. Però podria haver-hi una explicació més simple: no apareix en públic per a evitar que el detecten. Els EUA han posat preu al seu cap —deu milions de dòlars— i Netanyahu diu que Israel eliminarà Mojtaba com va eliminar son pare.

En qualsevol cas, ja posats a fer suposicions, imaginem que Mojtaba Khamenei està realment mort. El seu nomenament com a líder suprem hauria estat una jugada mestra per dos o tres bones raons: Tehrân hauria enganyat tothom amb una maniobra de distracció; seguiria manant a l'ombra un grup, dividit entre moderats i radicals, cosa que explicaria algunes declaracions contradictòries dels seus membres; la designació de Mojtaba —en realitat una bonica enza per a enganyar— cercaria tocar els nassos a Trump, que aspirava a col·locar un titella com en Veneçuela. Inclús si Mojtaba estigués greument ferit, la cúpula del règim iranià, més complexa del que se sol dir, demostraria que manté el control de la situació, que descarta la rendició, que aposta per una llarga guerra de desgast i que intentarà tocar la moral dels països aliats dels EUA a la zona, provocant de pas una crisi econòmica global. Gent més radical que Ali Khamenei portaria ara el timó. Una de les primeres decisions de la tetrarquia podria haver estat la de completar el procés de fabricació de l'arma nuclear que Iran no tenia fins ara. ¡Males notícies per a Trump i per a Netanyahu!

 

 Vinyeta de Hanif Bahari

També es demostraria que el sistema de govern de la República Islàmica no és una dictadura unipersonal com repeteixen contínuament els polítics i els mitjans de comunicació occidentals. Però tornem al principi. Potser el nou líder suprem d'Iran simplement s'amaga per precaució, bé que exerceix plenament el seu lideratge polític i religiós i les seues funcions. Llavors, Trump i Netanyahu tindrien enfront un home més ultra que el seu antecessor i que ha vist com els EUA i Israel han assassinat el seu pare, la seua mare, la seua esposa, la seua germana, el seu cunyat i una neboda molt petita. ¿Algú esperarà esperit conciliador d'una persona així? Ja es veu que es poden fer múltiples suposicions. Ara bé, siga quina siga la més plausible —tant si Mojtaba està mort com si està viu i en funcions—, el règim dels aiatol·làs no mostra símptomes de col·lapse. No s'ha ensorrat com esperaven EUA i Israel. Al final, l'agressió a Iran només haurà aconseguit que l'establishment del país es replegue sobre si mateix i es torne més fonamentalista. La guerra il·legal allunya les perspectives democràtiques. Les dones continuaran pagant els plats trencats.

Cap gest d'humanitat

Al llarg de tota la història, darrere de les guerres sempre hi ha hagut el mateix mòbil: el robatori de riqueses alienes (territoris, recursos naturals, tresors, patrimoni artístic...). Els grans museus de França, Alemanya, Regne Unit —per posar només tres exemples— estan plens de patrimoni artístic eepoliat a altres nacions sotmeses. Naturalment, darrere de l'agressió contra Iran també està el robatori —de petroli, en aquest cas. En definitiva, el precapitalisme i el capitalisme són sempre els inductors de les conflagracions bèl·liques. Com explica l'historiador i sociòleg Emmanuel Rodríguez, en el seu llibre El fin de nuestro mundo. La lenta irrupción de la catástrofe, la crisi del capitalisme empenta a la cerca de nous mercats, noves matèries primes i nou coneixement, per tal d'augmentar la rendibilitat de les seues inversions. Però l'explotació dels recursos mostra símptomes d'un esgotament creixent. Hi ha cada cop menys terres, menys món que explotar, i l'existent està canviant molt ràpidament —i sembla que no en una direcció de més abundància i diversitat. (La crisi ecològica és només una dimensió de la crisi capitalista.)

Fins a 2008, la sobreabundància de capital en cerca de rendibilitat es dirigia cap a l'especulació dels mercats financers. Però aquesta crossa va entrar en crisi. Per tant, la competència creixent per acaparar els nínxols de rendibilitat disponibles es materialitza en guerres pel petroli i altres recursos, monopolis tecnològics molt tancats i la resurrecció de polítiques proteccionistes que semblaven periclitades. A més del pillatge, poden haver-hi altres motius per a iniciar guerres. La religió i la ideologia també influeixen en el desencadenament de molts conflictes. Encara més: la personalitat, totalitària i/o desequilibrada, del líder d'una potència imperial, és altra espoleta. A l'actual guerra en el pròxim orient es donen pràcticament tots els ingredients per a la tempesta perfecta. D'una banda tenim el capitalisme dels EUA —concentrat especialment en els sectors tecnològic, de l'energia i armamentista, però també en altres— que no vol perdre l'hegemonia mundial. La d'Iran és una guerra pel control del petroli i la seua distribució des del golf Pèrsic, per a fer la guitza a Rússia i, sobretot, a la gran potència emergent, Xina. Quasi tots els règims de la zona que no combregaven amb els plans dels EUA han estat escapçats. Només falta Iran.

Si sumem els interessos de les petrolieres nord-americanes, l'enorme bossa de gas natural davant la costes de Gaza que els israelians pretenen rapinyar, la fantasia sionista d'un Gran Israel que arribe fins al riu Eufrates —engolint-se Líban, Síria i part de Jordània—, el mite religiós de la terra promesa, els problemes legals de Netanyahu per corrupció, les idees reaccionàries de la il·lustració fosca i un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge que ha esdevingut màxim mandatari de la potència militar més gran del món —i que a més està esguitat per l'escàndol Epstein—, tindrem com a resultat una explicació exacta del perquè de la guerra de Trump i Netanyahu. Per a completar la feina, els cal aniquilar els aiatol·làs d'Iran i col·locar-hi un règim titella. ¿Acabar amb la fabricació d'armes nuclears? ¿Alliberar les dones iranianes? ¿Instaurar la veritable democràcia al país? ¡Ha! Precisament, han assassinat Ali Jamenei, el líder religiós iranià que frenava la fabricació de l'arma nuclear. No tenen ni idea de quin país és Iran. Trump no va fer cas dels advertiments del cap de l'estat major del seu exèrcit. S'ha deixat dur per "intuïcions" seues i pels consells del seu gendre, d'un promotor immobiliari i d'un presentador de televisió.

Després de la destrucció d'un país sempre arriben les immobiliàries. Trump ha entrat en un laberint la sortida del qual no troba. La guerra, un dels Genets de l'Apocalipsi, té efectes devastadors; provoca morts, ferits, fam, destrucció (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient) i munions de desplaçats que ho han perdut tot. Aquestes calamitats són constatables a Gaza, Líban i Iran. La doctrina militar d'Israel és clara: quan vol eliminar una persona —un mul·là xiïta, posem per cas— que habita amb la seua família en un bloc de vàries plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense avisar, per a impedir que l'objectiu de l'atac fuja. El nombre de víctimes innocents —xiquets, dones i ancians inclosos— és enorme. El bombardeig d'una escola d'Iran matà cent setanta xiquetes. Un dels atacs més terribles a Tehrân fou el bombardeig d'unes instal·lacions petrolieres. L'incendi dels dipòsits provocà que el combustible ardent es propagués per diverses vies urbanes i es filtrés en el subsol. Per les aixetes d'algunes llars eixia petroli. La "pluja negra" i un núvol gegantí de contaminació tòxica es van estendre durant uns dies sobre tota la ciutat.

L'impacte per a la salut i el medi ambient és brutal. Les pluges negra i àcida que van caure sobre Tehrân després de l'atac són un perill real per a la població civil iraniana. El lloc bombardejat no semblava ser d'ús militar exclusiu. L'atac als dipòsits tindrà efectes a llarg termini; els elements tòxics hauran afectat la salut respiratòria de nombroses persones i hauran contaminat les aigües. L'alliberament massiu d'hidrocarburs, òxids de sofre i composts de nitrogen en l'aire seran duradors. Els impactes sobre víctimes civils poden ser qualificats de crims de guerra, perquè Israel i els EUA no compleixen les obligacions de proporcionalitat i precaució que estableix el dret internacional humanitari. Tota guerra és terrible, però la contemporània més; les potències militars s'ho juguen tot a la tecnologia. Amb avions i míssils poden arrasar tot un país, deixant un paisatge ple de runes, però eviten posar tropes en terra. I l'artilleria guiada per intel·ligència artificial no dóna peu a cap gest d'humanitat. Trump pot ordenar que un B-2 llance una bomba antibúnquer GBU-57 de quasi 14.000 kg guiada amb precisió i anar-se'n a jugar una partida de golf.

Seguir pressionant cívicament

¿Pau en Gaza? Es podia preveure que l'acordat a Egipte només era un alto el foc ben precari. Els Acords d'Oslo foren un pla de pau signat pels dos contendents. Al llevant mediterrani, la pau és cosa d'israelians i palestins, però els segons han de tenir un suport internacional que suplisca la seua situació d'enorme inferioritat. Un full de ruta pactat per Trump i Netanyahu, en què els palestins no han tingut res a dir, no és un pla de pau. Un dels aspectes positius decidits el passat dia 13, l'alto el foc, duu camí d'esvair-se a la carrera. De fet, Israel ja l'ha incomplit; continuen les bombes diàries i les víctimes —xiquets entre elles. Es podia esperar; Israel sempre trenca les treves. A més, compta, en aquesta ocasió, amb el vistiplau de Trump. Resultava obscè escoltar el discurs del president dels EUA davant els diputats de la Knéset: «Netanyahu em trucà moltes vegades demanant-me armes de les quals jo ni havia sentit a parlar. Però te les aconseguírem, ¿veritat? I les vas usar molt bé.» El primer ministre israelià reia. Els dos mandataris han dit que la guerra continuarà si cal. «Completarem el treball», afirma l'israelià. Per tant, vol completar el genocidi.

Bona part de la dreta s'entesta a dir que hi ha guerra a Gaza. La lògica més elemental diu que no. Una guerra és, per exemple, la d'Ucraïna; s'hi enfronten dos exèrcits, l'ucraïnès i el rus (els de l'estat agredit i l'estat agressor). A la Franja de Gaza, però, només hi ha un exèrcit, el d'Israel, el dissetè del món i el més potent amb diferència de l'orient pròxim. (Recordem a més que Israel disposa d'armes nuclears.) Davant de la potència destructiva israeliana, les milícies palestines no deixen de ser formigues davant d'un elefant. D'altra banda, com més va, més clar queda que Israel utilitza Hamàs com un subterfugi. El govern israelià buscarà excuses per tal de seguir aniquilant la població civil desarmada i emparar-se de tots els territoris palestins, tant a la Franja de Gaza com a Cisjordània. La matança indiscriminada de xiquets, dones i ancians persegueix aqueixos objectius. La llista d'iniquitats comeses per l'exèrcit israelià és inacabable: bombardeig i destrucció massiva de ciutats, viles, habitatges, campaments de refugiats, dispensaris, hospitals, escoles, infraestructures, seus d'organismes de l'ONU i ONG... Les imatges de Gaza són devastadores.

Els soldats disparaven —i continuen fent-ho— contra civils desarmats. Han assassinat una xifra estratosfèrica de periodistes —per a desfer-se de testimonis incòmodes del genocidi. Disparaven contra gent que esperava la distribució d'aliments i ajuda humanitària. Es dedicaven al pillatge en les zones que controlaven, es filmaven fent burla de les víctimes i difonien els vídeos per les xarxes. S'ordenaven desplaçaments forçosos i massius dels habitants de la Franja de Gaza. La relatora especial de l'ONU eleva la xifra de morts a 600.000. Deuen haver-hi mils de cadàvers sota els edificis enderrocats. La mortaldat infantil per desnutrició severa fa feredat. Manca aigua potable. Proliferen les malalties infeccioses. Els metges no disposen de mitjans per a atendre malalts i ferits. No hi ha subministraments de combustible i electricitat. El passat dia 13 s'acordà l'entrada massiva d'ajuda humanitària en Gaza, però això tampoc no es compleix. Israel permet sols una entrada mínima. Els crims de guerra són evidents. La crisi humanitària és immensa. El govern d'Israel no respecta el dret internacional humanitari. No era una guerra. Era un genocidi.

 

I com més va, més ciutadans del món ho tenen clar, encara que molts mandataris internacionals miren cap a altre costat. És possible que es reprenga el genocidi, atesos els precedents a què ens té acostumats Israel i la precarietat de l'alto el foc. Caldrà seguir pressionant cívicament. A més, la treva no renta la greu responsabilitat de Netanyahu i alguns dels seus ministres. Recordem que la Cort Penal Internacional ordenà l'arrest de Netanyahu i el ministre de Defensa per crims de guerra i contra la humanitat. En teoria, si viatgen a un estat que reconega la jurisdicció del tribunal, han de ser detinguts. Cal exigir que seguen davant els jutges. Allò que Netanyahu haja pactat amb Trump no elimina les responsabilitats per crims d'extrema gravetat. L'acció que va dur a cap la milícia de Hamás el 7 de octubre de 2023 fou un atac terrorista terrible, però un espant no pot justificar altre encara major. L'atac terrorista, que costà la vida de 1195 persones —766 civils, inclosos 36 xiquets— i la captura de 251 ostatges, no justifica de cap manera que Israel haja contestat amb un genocidi. I també s'hauria de parlar de la complicitat dels EUA.

Simetries i asimetries

Si fem comparacions entre palestins i israelians, amb voluntat d'imparcialitat, no se'ns escaparan detalls que convé tenir presents per a entendre millor l'etern conflicte al llevant mediterrani. Pel que fa a les mentalitats, les simetries són evidents. Alguns partits palestins voldrien eliminar l'Estat d'Israel. Al bàndol contrari, partits israelians somnien amb l'aniquilació del poble palestí. El suport a aquestes idees també és simètric: la immensa majoria dels israelians creu legítima l'aspiració sionista a un Gran Israel que siga llar exclusiva de jueus; per la seua banda, l'objectiu de tenir un Estat propi des del riu fins a la mar mai no ha deixat de ser la màxima aspiració de tot el poble palestí. El recurs a l'ús de la força, per tal d'aconseguir els seus objectius, és ben vist majoritàriament per uns i altres. Els israelians anomenen terroristes tots els palestins. Des del punt de vista sionista, tots els habitants de la Franja de Gaza i Cisjordània són o seran terroristes —per això són assassinats xiquets sense cap escrúpol moral. Entre els palestins està molt estesa la idea que tots els israelians —sobretot policies, soldats i colons— són veritables terroristes.

S'ha de tenir present que l'ús d'armes de foc (pistoles, fusells, metralletes) està permès en Israel. Els colons que ocupen terres palestines a Cisjordània van armats i cometen freqüents assassinats sense conseqüències penals. (A mi, des d'una òptica imparcial, tan terroristes em semblen els soldats del Tzahal com la milícia al-Qassam.) Els milicians diuen que tenen dret a defendre's del colonialisme hebreu. El govern israelià diu que duu a cap una guerra de defensa legítima contra el terrorisme de Hamàs. Els palestins anomenen presoners els israelians retinguts i els 11.000 connacionals tancats a presons de l'estat hebreu. Els israelians fan servir els termes pres per terrorisme i ostatge per a referir-se respectivament a palestins —sovint menors d'edat— i jueus retinguts. Com a conseqüència de l'alto el foc acordat al pla de pau que han negociat, s'ha procedit a un intercanvi de presoners, segons Hamàs, o a un canvi de delinqüents per ostatges, segons el govern d'Israel. En fi, ací s'acaben les simetries. A nivell material, les asimetries són enormes. Les milícies palestines són una formiga i el Tzahal (les forces armades israelianes), un elefant.

Els palestins es defensen de la dominació colonial, l'apartheid, l'ocupació de la seua pàtria i la usurpació de les seues terres. En canvi, Israel és l'estat colonitzador. Els milicians de Hamàs han comès actes terroristes i l'exèrcit israelià, crims de guerra i un genocidi. El territori de la Franja de Gaza ha estat totalment arrasat per les forces armades d'Israel. L'estat hebreu, en canvi, sols ha patit lleugeríssimes pèrdues materials per l'acció de Hamàs. La diferència entre el nombre de víctimes israelianes i palestines (morts, gent amb ferides i amputacions, persones sense llar a causa dels bombardejos...) és sideral. A la Franja de Gaza hi ha malaltia, desnutrició i manca d'ajuda. A Israel no li cal res, llevat de subministrament d'armes, que rep dels EUA i els seus aliats. Els palestins tenen escàs suport internacional; bona part dels estats, fins i tot àrabs veïns, mira cap a altre costat. En canvi, els israelians compten amb el suport de la majoria dels estats occidentals. El suport popular planetari és de signe contrari: enorme a Palestina i escàs al règim sionista israelià. L'actual pla de pau que s'ha negociat a Egipte també és totalment asimètric.

 

S'exigeix a les milícies palestines el lliurament de les seues armes. Els habitants de la Franja de Gaza hauran d'estar totalment desmilitaritzats. Però l'exèrcit israelià només es compromet a una retirada parcial (no s'ha concretat data de la definitiva) i es reserva el dret d'envair Gaza de nou si, a criteri de les autoritats de Tel Aviv, no es compleixen els termes d'allò acordat. Hamàs ha de lliurar tots els ostatges, vius o morts. El govern israelià decidirà si allibera alguns presoners. No vol lliurar, per exemple, Marwan Barghouti, popular líder de les intifades, dirigent de Fatah, laic i possible candidat unitari a succeir el cap de l'autoritat palestina Mahmud Abbas. (Alguns mitjans comparen Barghouti amb Nelson Mandela.) La reconstrucció de Gaza la pagaran estats àrabs, no l'autor de la destrucció. Israel ha deixat Gaza sense aigua, energia, habitatges, escoles, hospitals, comunicacions, infraestructures... Binyamín Netanyahu no serà jutjat per crims de guerra i contra la humanitat. Els caps de Hamàs responsables de l'atemptat de 2023 tampoc; estan morts. La vida és injusta. ¡La llei de l'embut! Els poderosos sempre se surten amb la seua.

Contra el genocidi a Gaza

Països àrabs, moltes paraules i pocs fets

Hi hagué un temps en què jo pensava que el finançament de Hamàs per part del Mossad només havia pretès un objectiu, fer la guitza a l'OLP del desaparegut Yasir Arafat. També pensava que ni Hamàs ni Israel podien esperar una victòria o una derrota absoluta. Només aspirarien, de cara a firmar treves successives, a modificar la situació del conflicte de la millor manera possible en cada moment, és a dir, de la manera més avantatjosa per als seus interessos respectius. Estava equivocat. El finançament inicial de Hamàs tenia, des del punt de vista de la dreta israeliana, un objectiu més important, comptar amb l'excusa perfecta per a desencadenar l'aniquilació dels palestins. També em vaig equivocar en la segona apreciació; Israel té capacitat destructiva de sobres per a no deixar cap petjada de la insurgència palestina, és a dir, pot infligir una derrota absoluta a les milícies palestines. A més a més, jo calculava que els països àrabs circumdants mostrarien la seua solidaritat amb els palestins si l'estat hebreu intentava una neteja ètnica a la Franja de Gaza i Cisjordània, la qual cosa podia suposar un fre per a les intencions israelianes. ¡Cras error! Només els houthis de Iemen han reaccionat. (La milícia libanesa d'Hezbol·là està desactivada i Síria també.) Els governs dels grans països àrabs —especialment Egipte i Aràbia Saudita— semblen muts. Una barreja de por i d'interessos econòmics i estratègics els té tenallats. Fins i tot, hi ha països majoritàriament musulmans, com ara Indonèsia, que semblen donar suport a Israel. Tenim, per tant, una gran paradoxa: milions de ciutadans de països occidentals protesten contra el genocidi a Gaza mentre els mandataris de molts països musulmans semblen estar pesant figues.

No queda temps

Segons "El llibre dels jutges", de la Bíblia, Gedeó fou el cinquè jutge dels hebreus. El llibre bíblic narra que els madianites s'havien emparat d'Israel. Un àngel enviat per Jahvè va anunciar a Gedeó que seria l'alliberador del seu poble. Gedeó va exterminar els madianites amb tres-cents soldats. Els militars de Netanyahu han batejat l'operació d'atac a Ciutat de Gaza com "Carros de Gedeó II". El seu objectiu no és salvar la vida dels ostatges supervivents que capturà Hamàs el 7 d'octubre de 2023. Els fets ho demostren. S'estava preparant a Qatar la negociació d'una treva i l'intercanvi de presoners (ostatges que reté Hamàs per palestins tancats en presons d'Israel). El passat 9 de setembre, l'aviació militar israeliana bombardejà l'hotel de Doha en què s'allotjava l'equip negociador de Hamàs. ¡Més clar, l'aigua! La prioritat de Netanyahu és aplanar la Franja de Gaza. Ho ha dit al discurs pronunciat en l'Assemblea de Nacions Unides: «Anem a acabar el treball.» A més, té molta pressa, perquè sap que se li acaba el temps. La treva no li interessava gens; suposava ajornar seixanta dies la finalització del "treball", és a dir, ajornar la neteja ètnica.

L'operació "Carros de Gedeó II" s'ha avançat un mes. ¿Per què? El govern d'Israel vol buidar de palestins la Franja de Gaza, però sap que no disposa de temps il·limitat. Condemnes i sancions arribaran aviat. Les protestes ciutadanes augmenten pertot arreu. Veig ben difícil que Netanyahu aconseguisca el seu objectiu. Ja ha matat molta gent, però queden a la franja almenys un milió i mig de palestins. És difícil aclarir-se amb les xifres. Francesca Albanese, relatora especial de les Nacions Unides per als territoris palestins ocupats ha suggerit que els morts palestins poden ser 600.000. També han fugit de la franja unes 100.000 persones. Si la població abans d'octubre de 2023 era d'uns 2.200.000 habitants, quedarien 1.500.000. La idea israeliana es traslladar-los a al-Mawasi i Rafah, on fam i malalties (disenteria, polio...) ajudarien a delmar els palestins, que és allò que desitja Netanyahu. En tot cas, ja podria haver "netejat" el 40% de la població de Gaza. És clar que el govern israelià va molt de pressa i els governs suposadament democràtics, a pas de tortuga. El reconeixement de l'Estat de Palestina no haurà servit de res si s'arriba tard.

Bandera palestina a la Penya Roja de Xàtiva

Qui denuncia el genocidi no és antisemita

Molt sovint, el nom d'una cosa és producte de la convenció. Si aquesta es generalitza, la relació entre significant i significat és molt difícil de trencar. Tenim l'exemple del mot "antisemitisme". Durant el segle XIX, es generalitzà la idea de considerar semites diverses poblacions d'orient mitjà i el nord d'Àfrica entre les quals es trobaven els jueus i els àrabs. El terme tenia, per tant, connotacions racials o ètniques. Bona part de l'explicació estava basada en mites. Els semites descendirien de Sem, un dels fills de Noè. Per contraposició a l'ètnia semita estaven la camita, descendent de Cam, i l'ària. Durant el XIX, es va encunyar el concepte de raça caucàsica que englobava els semites, els camites i els aris. En definitiva, el semita era l'individu d'un d'aquests grups ètnics. Avui, la ciència nega amb rotunditat l'existència de races humanes i, per tant, d'una denominada ètnia semita —que en tot cas incloïa també, no ho oblidem, els àrabs. A hores d'ara, tots aquests termes pertanyen exclusivament al camp de la lingüística. Només es pot parlar, per tant, de llengües semítiques, com l'hebreu i l'àrab. Avui, ètnia és sinònim de col·lectiu social.

Però mentrestant, havia sorgit el mot antisemitisme referit exclusivament als jueus. Els nazis, per exemple, eren antisemites. L'antisemitisme és una forma de racisme. Els racistes consideren inferior un grup humà. Els antisemites pensen que els jueus són éssers inferiors, deshumanitzats. Aquesta actitud és doblement rebutjable; no existeixen, ja s'ha dit, races humanes i no hi ha cap població de caire infrahumà. Encara més: no existeix un poble jueu o una nació ètnica jueva. En realitat, és jueu qui professa la religió jueva, siga quin siga el traç dels seus ulls o el color de la seua pell. Amb els jueus passa com amb els cristians. Jo, posem per cas, puc ser considerat cristià en el sentit que vaig nàixer al sí d'una família de tradició cristiana i vaig ser batejat, però no sóc una persona religiosa, ni freqüente les esglésies. També existeixen jueus no practicants. Els noms i cognoms poden donar pistes sobre les arrels d'una persona, però això no és infal·lible. Jo em dic Pérez de segon cognom i hi ha jueus sefardites que també duen el cognom Pérez. (Ma mare era castellana.) A Israel, els jueus que no són religiosos reben el nom de jiloní (secular).

 

Aquesta vinyeta de Perich té molts anys, però no ha perdut vigència.

¿Continuen existint els antisemites? Potser; l'odi al jueu covat des de fa segles pot haver deixat pòsit en la mentalitat d'algunes persones. Però jo no detecte al meu voltant actituds antisemites. Per tant, manquen de lògica les acusacions d'antisemitisme que ens llancen, als qui critiquem el genocidi en Gaza, Netanyahu, Trump, el sionisme internacional, alguns partits i diversos grups d'interès que donen suport a les tesis sionistes. Estar en contra del sionisme genocida no equival a odiar els jueus; són coses distintes. Això no vol dir que l'holocaust en Gaza no puga acréixer les actituds antisemites, molt minoritàries a hores d'ara. («Tal faràs, tal trobaràs», fa la dita.) Cal recordar que jueus de tot el món, religiosos i seculars, condemnen la política de Netanyahu. A Israel, on el sionisme és transversal (impregna el partit laborista i els partits de dreta, i és abraçat per la immensa majoria de la població), també comencen a sortir nombroses veus de protesta contra el genocidi. De fet, hi ha un degoteig de joves (xics i xiques) que es neguen a fer el servei militar, obligatori. I sovintegen les manifestacions multitudinàries contra el corrupte Netanyahu.

Em resulten insuportables les imatges de mort i destrucció a Gaza. Al llarg de la vida, he conegut moltes atrocitats. El genocidi perpetrat en Gaza, transmès diàriament pels noticiaris de televisió, supera amb escreix altres episodis esdevinguts durant el primer terç del segle XXI. Figurarà a la història universal de la infàmia —junt amb els de Ruanda, Cambodja o Sebrenica, per posar tres exemples. Crida l'atenció el debat semàntic en què està embarcada la dreta hispana. ¿Matança, genocidi, crim contra la humanitat? Pel que es veu, està esperant que una autoritat internacional competent definisca jurídicament la massacre de civils desarmats. ¡Una manera com qualsevol altra de perdre temps! A mi, tant se me'n fum la definició jurídica. De tota manera, si el PP té dubtes, pot consultar el Diccionario Panhispánico del Español Jurídico. La immensa majoria de la ciutadania ho té clar. En fi, el boicot i les pressions a l'Estat d'Israel haurien de ser universals. Si es vol evitar que l'extermini dels palestins es consume, la comunitat internacional (almenys la dels estats democràtics mereixedors del qualificatiu), ha d'actuar amb celeritat o arribarà tard.

¿Ús proporcionat de la força?

S'ha de reconèixer que la papereta del govern el diumenge era molt complicada; simpatitzava amb l'anunciada manifestació de protesta contra la presència d'un equip israelià en la Vuelta Ciclista a España, però havia de donar la impressió que protegia el normal desenvolupament de l'esdeveniment esportiu. En el seu monòleg, Alsina ho va resumir així: En Madrid, lo único que pasaba era una prueba deportiva que el gobierno se comprometió a proteger y no quiso, o no supo, hacerlo. Evidentment, el govern difícilment podia justificar una suspensió de la celebració de l'etapa. ¿Què fer? ¿Permetre alhora la celebració de la manifestació i la conclusió de la cursa ciclista? ¡Uf! ¡Quadratura del cercle! Beure i bufar no pot ser, però el govern ho intentà amb un resultat regular. No podia donar la sensació que abdicava una obligació. Per tant, organitzà un dispositiu policial extraordinari. Aquest no aconseguí, però, de contenir els manifestants. Al final, un centenar de milers de persones envaïren les vies públiques per on havien de circular els ciclistes i l'etapa s'acabà suspenent. La solidaritat i la dignitat de la ciutadania se'n va sortir.

Tanmateix, alguna cosa no quadra; Pedro Sánchez va dir que sentia admiració per les persones que s'havien manifestat contra el cruel genocidi perpetrat pel govern d'Israel, però la policia que dirigeix el ministre Grande-Marlaska utilitzà una violència desproporcionada. «Tant et vull, que et trac un ull», diu el refrany. En termes generals, la manifestació fou pacífica i transversal; hi participaren gents de tota edat i condició (inclús moltes famílies amb xiquets.) ¿Pogué haver-hi algun grup aïllat violent? És possible; a les grans aglomeracions sembla inevitable que uns pocs es passen de la ratlla. Però predominaren clarament les actituds pacífiques. Lògicament, una protesta sempre implica cert grau de coacció a l'autoritat (tall de vies públiques, retirada de tanques...), però això no es pot confondre amb violència. ¿A què va obeir, per tant, la força desmesurada desplegada per agents —quadrats com armaris— contra gent que estava darrere de les tanques, dones pacífiques de mitjana edat, homes majors colpejats contra terra? Jo creia que els policies havien de fer un ús proporcionat de la força i que no podien colpejar per damunt de la cintura.

Si es compara l'actuació policial en la manifestació de diumenge amb altres actuacions —contra manifestants d'extrema dreta, per exemple—, les diferències en l'ús de la força són tan enormes que fan sospitar. El sindicat Jusapol ha dit que Grande-Marlaska havia nugat de peus i mans els policies, és a dir, que li sembla poca la llenya que va repartir la UIP. Potser caldria recordar que Jusapol es manifestà a Madrid en març de 2021. Aquesta associació de policies i guàrdies civils va trencar el cordó policial i arribà fins a les portes del Congrés. Representants del PP, Vox i C's sortiren a saludar. ¿La UIP repartí llenya aquell dia? ¡Noo! En canvi, els policies donaren canya diumenge passat, repartiren cops a destra i a sinistra. ¿Els manifestants eren anarquistes radicals i violents que trencaven i cremaven aparadors i mobiliari urbà o agredien algú? No. Ignore si la manifestació contra el genocidi a Gaza estava comunicada, però il·legalitat i disturbi són coses distintes. No està justificada la violència exagerada contra una concentració pacífica. Les forces de seguretat han d'actuar sempre amb moderació i proporcionalitat, no com els gossos rabiosos.

 

El comportament forassenyat d'uns policies acostumats a exercir la violència depèn de dos factors: de la seua ideologia i dels caps que comanden les unitats. Segons dades del CIS i anàlisis de resultats electorals, la majoria dels antiavalots és  d'ultradreta. Si els policies hagueren vist una munió de banderes espanyoles, potser la seua actuació hagués estat la mar de moderada. Però en veure tanta bandera palestina, els degué pujar la testosterona. Els comandaments han de ser molt ponderats. Un cap d'unitat amb seny frena els excessos. Però si falta seny... Ni l'obediència deguda ni el patriotisme de cada qual eximeixen la policia d'actuar amb proporcionalitat. No, l'actitud de la UIP diumenge no és aquella que cal esperar d'una policia democràtica. Va donar canya injustificada en molts casos. Va repartir llenya sense cap mirament. (Tampoc no ens pot estranyar; per al secretari general del PP de Madrid, els manifestants eren gentussa.) Pel que es veu, després de quasi cinquanta anys de democràcia, encara no tenim una policia democràtica i professional. En fi, ¿no era possible suscitar l'admiració del govern sense ser estovat per la UIP?

Rerefons de l'agressió israeliana

A poc a poc, els EUA i Israel, amb l'ajuda d'altres països, han anat destruint els règims que donaven suport als palestins (Sudan, Somàlia, Iraq, Líbia, Síria). En alguns casos, han eliminat físicament —o han deixat fora de circulació— els seus dirigents (Saddam Hussein, Moammar al-Gaddafi, Baixar al-Àssad i els caps de les milícies d'Hezbol·là al Líban i Hamàs a Gaza). ¿Últim enemic a batre? El règim dels aiatol·làs d'Iran. Resulta evident que l'objectiu últim d'Israel no és destruir les centrals nuclear iranianes, sinó enderrocar el règim dels aiatol·làs. Els últims dies, Netanyahu i Trump han deixat caure que podrien matar l'aiatol·là Ali Hosseini Khamenei, líder suprem de l'Iran. (Ho poden fer; ja han assassinat en aquest país científics, polítics i militars.) Sabem per experiència que la destrucció de règims polítics porta aparellada la conversió dels atacats en estats fallits. D'altra banda, les guerres d'Iraq, Líbia i Síria han provocat milions de víctimes (morts, deportats, exiliats). Els EUA i Israel menteixen. Diuen que Iran està a punt d'aconseguir ogives nuclears. ¡Totalment fals! Es repeteix l'episodi de "les armes de destrucció massiva".

El govern iranià ha afirmat sovint que no fabrica armes nuclears. L'agència Reuters es féu ressò d'un informe dels serveis d'intel·ligència estatunidencs segons el qual Iran havia paralitzat en 2003 el seu programa per a desenvolupar armes nuclears. L'OIEA (Organització Internacional d'Energia Atòmica), organisme de l'ONU, corroborà la informació. Cal recordar que Iran i sis països (EUA, Xina, Rússia, Regne Unit, França i Alemanya) van firmar en 2015 un acord que implicava l'aturada del projecte iranià d'aconseguir l'arma nuclear. L'acord fou saludat tant per Obama com per Hassan Rohaní, president d'Iran, però fou molt criticat pel primer ministre israelià Netanyahu. ¿Per què? Perquè deixava sense coartada els seus plans d'eliminar el règim iranià. Tanmateix, Trump, només accedir al seu primer mandat presidencial, decidí d'abandonar l'acord nuclear amb Iran. Tornàvem a la casella de sortida. L'opinió pública internacional, els ciutadans de peu, estan molt intoxicats per les contínues mentides sobre Iran. Més enllà de les seues habituals fanfarronades retòriques, no suposava cap perill existencial per a l'estat d'Israel.

Es pot argüir que els grups proxy d'Iran, Hezbol·là i els houthis de Iemen, sí amenacen Israel, però l'amenaça és més aparent que real; la milícia d'Hezbol·là està molt malmesa. I no s'ha de perdre de vista que les diverses milícies islamistes són la resposta a l'acció genocida israeliana contra els palestins. A més a més, des de fa anys, els atacs injustificats d'Israel a Iran han estat freqüents. A hores d'ara, EUA i Iran tornaven a negociar un acord nuclear. Trump pretenia que Iran destruís totes les centrifugadores d'urani. Iran contestava que havia de conservar-ne algunes per a fins civils. Altres països —Alemanya, per exemple— enriqueixen urani per a usos civils. ¡Tant se val! Netanyahu, necessitat de desviar l'atenció de Gaza i de conjurar els seus problemes polítics i judicials, ha decidit d'atacar Iran amb l'excusa de "les armes de destrucció massiva". Israel mai no ha admès tenir armes nuclears, però sempre s'ha negat a firmar el Tractat de No Proliferació Nuclear. Mordejái Vanunu, un ex tècnic nuclear israelià, revelà detalls del programa nuclear del seu país a la premsa britànica en 1986. Israel posseeix armes de destrucció massiva.

 

En definitiva, les negociacions d'Iran amb EUA estaven a punt de fructificar. Això no interessa a Israel, que pretén ser l'única potència nuclear regional d'Orient Mitjà, cosa que va molt bé als interessos nord-americans. ¿Què faran els EUA? Fins ara, Donald Trump i el Secretari d'Estat Marco Rubio no acabaven de posar-se d'acord. «El govern d'Israel ens ho ha comunicat, però ha actuat unilateralment (Rubio).» «Estàvem perfectament assabentats (Trump).» Menteixen. L'atac israelià durant la nit de dijous a divendres de la setmana passada no hauria estat possible sense el suport dels EUA (abastiment de combustible en vol, informació dels satèl·lits espies...). I a partir d'ara, ¿què? Netanyahu desitjaria que els EUA s'involucraren més, que declararen la guerra a Iran. Mentre escric aquestes línies, Trump no diu ni sí ni no. S'ho està pensant. S'ha empipat amb el primer ministre israelià; li ha trencat la negociació amb Iran. D'altra banda, hi ha divisió d'opinions al si del Partit Republicà: els falcons són partidaris de la guerra total sense més preàmbuls; l'ala més moderada pensa en Iraq i Afganistan i en les possibles conseqüències.

Washington ja té molts fronts oberts. Però se li'n podrien obrir altres —al Pacífic, posem per cas. La "guerra preventiva" —dir-li "agressió unilateral no provocada" sona mal— pot tenir imitadors. En qualsevol cas, com he vist durant la meua vida tantes agressions imperialistes dels EUA, una més no em causaria sorpresa. La condemna internacional hauria de ser contundent contra el règim sionista d'Israel. Recordem quina fou la resposta quan Iraq envaí Kuwait. Però la senyora Úrsula von der Leyen ha parlat amb el criminal de guerra Netanyahu —el Tribunal de la Haia ha decretat contra ell una ordre de detenció «per crims contra la humanitat i crims de guerra»— i li ha dit que Israel té dret a defendre's. La intoxicació de l'opinió pública internacional no va a cessar. ¿Von der Leyen parla en nom dels quatre-cents cinquanta milions d'habitants de la Unió Europea? Doncs, no. Almenys no en el meu nom. L'atac israelià a Iran és una violació del dret internacional i de la sobirania, la seguretat i la integritat territorial del país. I podria ser que els EUA, els únics que han llançat bombes atòmiques, ataquen Iran perquè no puga defendre's.

Agressió israeliana a Iran

En 2015, fa deu anys, vaig viatjar a Iran. Vaig recórrer diferents poblacions i llocs arqueològics: Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Abarkuh, Yazd, Meybod, Na'in, Isfahan, Kashan, Teheran... Quan visite contrades llunyanes, intente conèixer les cultures i les gents que hi viuen, cosa gens fàcil; la barrera de l'idioma entrebanca la comunicació. Al final, sols acabar parlant només amb guies i persones que realitzen activitats vinculades al món del turisme (en hotels i restaurants, en oficines turístiques i tendes de souvenirs, en monuments i museus...). Iran és meravellós, però els seus habitants estan sotmesos a una dictadura teocràtica. Els mitjans globals s'han encarregat de donar-li mala fama al país. Hi ha qui, sense haver-hi estat mai, es creu tot el que li conten. Potser per això, Iran rebia —almenys quan jo el vaig visitar— pocs turistes. Veure estrangers causava l'estranyesa dels iranians. Això permetia cert contacte amb la població. Pel carrer, em preguntaven d'on era: Where are you from? (S'estudia anglès a l'escola.) Quan els contestava, em recordaven amb un somriure que Espanya havia guanyat el Campionat Mundial de Futbol.

Molts iranians volien fer-se selfies. Em vaig adonar ben aviat que part de la població no suporta els aiatol·làs. Sobre això ja he escrit. Ara bé, en occident es passa per alt que els iranians són, per damunt de tot, molt orgullosos. La majoria descendeix dels perses. L'antic Imperi Persa ja existia en 550 aC. (Sota els aquemènides, arribà a ser l'imperi més gran conegut fins aleshores.) El mot "Iran" està emparentat amb "ari". Els iranians, que són amants de llur independència, no suporten pressions externes. Al país predomina l'islam xiïta, però també hi ha minories sunnites, zoroàstriques, cristianes i jueves, que són tolerades. De fet, cristians i jueus tenen representació parlamentària, bé que simbòlica. Vaig tenir ocasió de visitar la magnífica catedral ortodoxa armènia d'Isfahan dedicada a Sant Salvador. Bé que no existeix una veritable llibertat de creació de partits, en Iran es fan eleccions —inexistents en altres monarquies feudals veïnes. Iran no és cap model de democràcia liberal, però hi ha estats amb règims polítics molt pitjors —Aràbia Saudita, posem per cas— que compten, ves per on, amb el suport dels EUA i tots els seus aliats.

¿Per què està demonitzat Iran? Perquè els aiatol·làs rebutgen la política supremacista del règim sionista d'Israel, perquè Iran mai no ha encaixat als plans imperialistes dels EUA, perquè el país té tractes amb Xina, Rússia i Veneçuela, perquè vol fabricar bombes atòmiques... ¿Fabricar bombes atòmiques? ¡Quanta hipocresia! No hauria de tenir-ne ningú. Tanmateix, amb independència que en tenen EUA, Rússia, Regne Unit i França, també disposen d'armes nuclears Israel, Xina, Pakistan, Índia i Corea del Nord. Com que Iran intenta fabricar ogives nuclears, ha estat atacat preventivament per Israel. Que Iran tinga armes nuclears és un perill, diu el govern de l'estat genocida israelià. ¡El mort li diu al degollat! Naturalment, l'estat agredit està exercint el seu dret a la defensa. Cal recordar-ho; conforme passen els dies, Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. ¡Fal·làcia total! Segons el dret internacional, la guerra preventiva és il·lícita. Si Israel no rep cap condemna, s'estableix un precedent molt perillós. Es pot estendre el mal exemple pertot arreu.

En el futur, qualsevol estat podria desencadenar una guerra preventiva contra algun veí. Estem assistint a una escalada bèl·lica entre Israel i Iran de conseqüències impredictibles. La capacitat militar d'Israel i EUA és superior a la iraniana, però la reacció de Teheran no cessa de moment. Allò més preocupant és que es consolide de manera generalitzada l'opinió que un criminal de guerra, el primer ministre israelià, actua com cal quan agredeix Iran. I faltava Donald Trump, que ha aconsellat als habitants de Teheran que abandonen la ciutat. ¿Com? ¿Cap portaveu de la Unió Europea no pensa dir res al respecte? ¿Què pintem els ciutadans de peu quan els nostres representants polítics han de prendre decisions en assumptes de política internacional? Per si algú no ho sap, en la capital d'Iran i la seua àrea metropolitana resideixen més de vint milions de persones. Qualsevol pot imaginar les conseqüències greus de l'estampida d'un nombre tan elevat de persones. Al final resultarà que Israel estava realitzant en Gaza un assaig general. Els ultres que governen l'estat hebreu somnien un Gran Israel que s'estenga des d'Egipte fins a l'Eufrates.

Genocidi en ple segle XXI

Iniquitat a la terra de Crist

Podem veure a les pantalles un cúmul d'atrocitats que adoben el pessimisme —almenys el meu. Alguns fets són especialment colpidors. A títol d'exemple, jo n'enumeraria quatre: el genocidi de Gaza, l'agressió russa a Ucraïna, les deportacions massives i il·legals ordenades per Trump i, sense eixir de Nord-Amèrica, el desmuntatge del sistema democràtic. Tenim, doncs, un pòquer d'iniquitats infames. Però igualment podríem fer gala d'una escala de color o un repòquer. Les possibilitats que ofereixen els diferents escenaris del planeta són infinites. Sobre l'extermini de població innocent a Gaza o la guerra d'Ucraïna ja he reflexionat sovint —bé que no sobra seguir fent-ho. Al top ten de la infàmia universal en aquests inicis del segle XXI, el genocidi de Gaza ocuparia el primer lloc. Però tampoc no podem passar per alt l'enorme angúnia d'una persona innocent que haja estat traslladada a la presó de Tecoluca, en El Salvador, sense cap autorització judicial i sense cap esperança de sortir de l'infern. L'inventor d'aquesta infàmia no és Trump. La inventà la senyora Meloni amb el trasllat forçós d'immigrants a un centre de detenció d'Albània.

Aquestes coses passen i ben poca gent es remou. Veiem coses inaudites que no semblen motiu suficient per a omplir els carrers del món amb milions de manifestants. El govern federal dels EUA ha decidit llevar fons a les universitats (tradicionals espais de llibertat) que han permès protestes i manifestacions contra el genocidi de Gaza. Estudiants i professors d'origen àrab que hagen participat o hagen escrit articles crítics contra al govern israelià en periòdics universitaris veuran negada la sol·licitud de nacionalitat i corren el risc de ser deportats —alguns a països que pateixen règims totalitaris. S'albira un futur de bojos, un horitzó molt negre. En una entrevista, José Miguel Monzón, el Gran Wyoming, deia açò: «Que cadascú, des del seu lloc, faça el que cal, mantenir la decència. No s'ha de llançar la tovallola. Només ha d'haver-hi una veritat que s'impose. No hem de resignar-nos.» Algun signe positiu s'ataülla. El rector de Harvard, posem per cas, ho té molt clar; cap govern no dictarà a la universitat què ha d'ensenyar i a qui. Val més això que res. És impossible canviar el rumb dels esdeveniments sols amb decència individual.

Ignore si, durant els dies de Setmana Santa, els atemptats sagnants contra els drets humans que es produeixen a Gaza o El Salvador han colpit els xativins creients de debò. Utilitze l'expressió "de debò" perquè hi ha algunes persones de profundes conviccions religioses i molts "cristians" de pura façana. Si no, ¿com s'explica que les esglésies estiguen pràcticament buides al llarg de l'any i les processons d'aquesta setmana —la de la Burreta, per exemple— hagen estat la mar de concorregudes? Cal tenir present, a més, que la multitud congregada a l'Albereda o als carres de volta de Xàtiva es divideix en dos grups: el públic que vol contemplar un espectacle de caire etnogràfic i els "penitents" contemplats. Si la gent que desfila en processons de Setmana Santa freqüentara les esglésies de Xàtiva, els temples estarien plens tot l'any. Aquesta contradicció és només aparent. L'esdeveniment religiós té un doble caire, folklòric i pietós, que ha permès de conservar passos, confraries, cobles... Les processons no són allò que semblen a primera vista.

D'altra banda, la religió catòlica és professada, de manera ostensible, per molts conservadors. I, ves per on, la dreta, tant la conservadora com la totalitària, justifica les massacres que realitza el govern d'Israel. La hipocresia no és privativa del catolicisme. Els protestants evangèlics dels EUA, descendents dels Pilgrim Fathers, el puritans calvinistes anglesos que emigraren en la nau Mayflower a les costes nord-americanes, també justifiquen tota mena de barbaritats. Els catòlics salven fàcilment les contradiccions amb el sagrament de la reconciliació: hom confessa que ha pecat, el capellà absol la culpa i llestos. Però jo creia que els protestants, com a herència de les idees calvinistes, estaven predestinats a la salvació només si obraven rectament. ¡Ha! Ja es veu com és de recta la conducta del presbiterià Donald Trump, que voldria deportar tots els habitants de Gaza per a convertir la franja en un enorme holiday resort. En fi, no volia oblidar, de Xàtiva estant, la deshumanització i la insensibilitat que s'escampen pertot com una taca d'oli.

(publicat a Levante-EMV, el 19/04/2025)

Alto el foc

Vinyeta de Ferreres

Egipte en imatges