La història es repeteix

Aquests dies, l'etern conflicte al llevant mediterrani, aguditzat per un atac terrorista de Hamàs i la resposta desproporcionada i sanguinària d'Israel, és notícia de primera plana i qüestiona les nostres vinculacions amb els jueus. Durant l'època medieval, nombroses ciutats de la Corona d'Aragó —Xàtiva, per exemple— tingueren call jueu. A l'opuscle autoeditat i publicat en 2018 Muralles de ponent de Xàtiva, Eliseo Gallego, empresari jubilat sense cap formació acadèmica, basant-se en observacions personals i texts d'historiadors, desenvolupà una hipòtesi interessant sobre l'emplaçament del call de Xàtiva, adossat a les muralles entre la torre de Santa Tecla i la porta de l'Ametlla. Eliseo elucubra sobre els llocs on estaven la sinagoga, la necròpolis... Com altres barris jueus, el xativí fou objecte de ràtzies cristianes —ben cruels en 1391— atiades pels dominics. Cal recordar l'antijudaisme de Vicent Ferrer. Els seus sermons solien incitar assalts als calls. En 1492, alguns jueus es convertiren al cristianisme per a conservar la vida i els béns.

És possible que els lectors es pregunten de quin lloc vingueren els jueus que habitaren terres hispàniques. Fins ara, la hipòtesi de la diàspora jueva després de la destrucció del Segon Temple de Jerusalem era la més acceptada. Els jueus haurien fugit de Palestina i s'haurien estès per tot l'Imperi Romà. (Hispània en formava part.) Shlomo Sand, professor d'història a la Universitat de Tel Aviv, nega aquesta explicació. Sosté que ja hi havia jueus repartits per l'imperi abans que Jerusalem fos conquerida l'any 70 pel futur emperador Titus. D'altra banda, hom havia suposat que els jueus mai no practicaren el proselitisme. El sionisme, que afirma l'existència d'un poble jueu elegit per Déu, és el principal defensor d'aquesta suposició; acceptar el proselitisme és tant com dir que hi hagué gentils convertits al judaisme i que no existeix, per tant, una raça jueva. De nou, el professor Sand aclareix les coses; al seu llibre La invenció del poble jueu, diu que antics cartaginesos i amazics del nord d'Àfrica es convertiren al judaisme, com ha corroborat l'arqueologia. (També hi hagué molts romans, àrabs, túrquics i eslaus que abraçaren la fe jueva.)

Els cristians frenaren el proselitisme jueu, en desfermar la persecució contra els qui eren tinguts per deïcides. Abans, els primers jueus d'Hispània potser havien sigut soldats romans judaïtzats, esclaus, mercaders... La conquesta musulmana de la península Ibèrica en 711 va ser realitzada principalment per tropes berbers que degueren incloure molts destacaments de judaïtzats. Tàriq ibn Ziyad, general de l'exèrcit i primer governador musulmà d'al-Àndalus, era un amazic de la tribu judaïtzada de Nefouça (Gibraltar, Jàbal Tàriq en àrab, significa muntanya de Tàriq). Com els jueus hispans, molt perseguits pels visigots, van donar la benvinguda a Tàriq, foren titllats de traïdors pels cristians. Un cop conquerides, múltiples ciutats quedaren a càrrec de soldats jueus. Caps destacats d'aljames jueves van ocupar càrrecs importants en les administracions central i perifèrica d'emirs i califes de Còrdova. En definitiva, l'arribada de berbers judaïtzats augmentà la demografia de les comunitats jueves peninsulars —la de Madinat al-Xateba, posem per cas.

Tot açò destrossa el mite fundacional del nacionalisme sionista. No existeix un poble jueu o una nació ètnica jueva. Hi ha, això sí, gents de diferents ètnies que professen la cultura i la religió jueves pertot arreu. L'estat d'Israel és un microcosmos on es reflecteix aquesta realitat; hi viuen asquenazites d'origen germànic, sefardites de procedència hispana, jueus eslaus, falaixes etíops i hebreus els avantpassats dels quals no efectuaren cap diàspora, restaren a casa. Generacions de jueus palestins veieren passar per la seua terra bizantins, croats, àrabs, otomans, britànics. Molts jueus abraçaren primer el cristianisme i després l'islam. El professor Shlomo Sand opina que els palestins musulmans potser són més descendents d'Abraham que els mateixos jueus. Israel és una gran barreja ètnica. I si no existeix poble elegit, no hi ha terra promesa. Per tant, s'imposa la convivència pacífica d'uns i altres; ni la desesperança justifica les atrocitats, ni el mite exculpa cometre crims i robatoris. A casa nostra, les expulsions de jueus i moriscos van ser episodis de neteja ètnica. En fi, la història es repeteix amb llocs i actants diferents. I sembla que ningú no n'aprèn.

(publicat a Levante-EMV, el 02/12/2023)