Només com a hipòtesi —desconec les dades exactes—: crec que, des de fa prou de temps, la gent que marxa d'Israel supera la gent que hi arriba. Açò té una explicació: encara que es viu molt bé a certes contrades —a Tel Aviv, posem per cas—, és evident que un país en conflicte permanent no convida a acudir-hi. En Israel existeixen unes anomalies difícils d'entendre pels estrangers. La comunitat haredim (ultraortodoxa), un 13% de la població total del país, aporta molt poc a l'economia i rep, en canvi, molts subsidis i ajudes de l'estat —sobretot des que Netanyahu va necessitar els partits ultres per a formar govern. La majoria dels homes haredim no treballa; es dedica a estudiar la Torà tota la vida. Aquesta minoria religiosa està exempta del servei militar. Únicament moltes de les dones treballen fora de casa, sobretot en ocupacions poc qualificades (neteja, ajuda a dependents...). Durant l'escolarització, aliena al sistema normalitzat, els fills no reben ensenyaments em matèries pràctiques (matemàtiques, informàtica, tecnologia, anglès...). Les seues perspectives de trobar ocupació ben remunerada en fer-se adults són molt baixes.
La taxa de natalitat dels ultraortodoxos és elevada. Cal tenir en compte que, a partir del quart fill, reben de l'estat un subsidi específic. Tot i això, els haredim i altres comunitats —palestins israelians, palestins de territoris ocupats que treballen a Israel, treballadors immigrants, persones discapacitades— engreixen l'índex de pobresa. També hi ha una figura peculiar: la del jueu que resideix a l'estranger però fa l'aliyah (l'emigració a Israel), s'hi està un breu període de temps i retorna al seu país d'origen (França, Alemanya, EUA...). Això permet d'obtenir la nacionalitat israeliana (tindrà, per tant, doble nacionalitat), però no aporta res a l'economia de l'estat hebreu. Segons alguns coneixedors de la realitat, són moltes les famílies que envien els seus fills fora. Al cap i a la fi, els jueus acomodats viuen molt bé en països de la UE o als EUA. En definitiva, les perspectives de creixement de la població activa d'Israel són poc falagueres. No és immune a un fenomen molt generalitzat pertot arreu: els països en què augmenten la classe mitjana i el seu nivell de benestar veuen com disminueix llur taxa de natalitat. Els pobres es multipliquen més.
Israel té la demografia en contra; els palestins pobres tenen una taxa de natalitat més alta que els israelians acomodats i rics. Atesa la violència que exerceix sobre els palestins des de fa setanta-cinc anys, el futur d'Israel és molt negre. Per tant, la ideologia sionista, que ho impregna quasi tot a l'estat jueu, somnia amb una pàtria sense palestins musulmans. ¿Com s'aconsegueix això? ¡Amb un genocidi o una deportació massiva o una combinació d'ambdues coses! L'estat sionista està embarcat ara mateix en aqueixa "solució". Ignore si la comunitat internacional, amb EUA i UE al front, permetran que el genocidi es consume. El govern nord-americà comença a mostrar símptomes d'estar preocupat per la situació. En qualsevol cas, els assassinats indiscriminats de civils innocents —especialment de xiquets— no farà sinó augmentar el nombre dels musulmans radicalitzats. La terrorífica campanya militar desfermada pel govern de Netanyahu ja no l'entén ni Lloyd Austin, secretari de Defensa dels EUA: «La població civil és el centre de gravetat. Si la llances en braços de l'enemic, converteixes una victòria tàctica en una derrota estratègica.»
La taxa de natalitat dels ultraortodoxos és elevada. Cal tenir en compte que, a partir del quart fill, reben de l'estat un subsidi específic. Tot i això, els haredim i altres comunitats —palestins israelians, palestins de territoris ocupats que treballen a Israel, treballadors immigrants, persones discapacitades— engreixen l'índex de pobresa. També hi ha una figura peculiar: la del jueu que resideix a l'estranger però fa l'aliyah (l'emigració a Israel), s'hi està un breu període de temps i retorna al seu país d'origen (França, Alemanya, EUA...). Això permet d'obtenir la nacionalitat israeliana (tindrà, per tant, doble nacionalitat), però no aporta res a l'economia de l'estat hebreu. Segons alguns coneixedors de la realitat, són moltes les famílies que envien els seus fills fora. Al cap i a la fi, els jueus acomodats viuen molt bé en països de la UE o als EUA. En definitiva, les perspectives de creixement de la població activa d'Israel són poc falagueres. No és immune a un fenomen molt generalitzat pertot arreu: els països en què augmenten la classe mitjana i el seu nivell de benestar veuen com disminueix llur taxa de natalitat. Els pobres es multipliquen més.
Israel té la demografia en contra; els palestins pobres tenen una taxa de natalitat més alta que els israelians acomodats i rics. Atesa la violència que exerceix sobre els palestins des de fa setanta-cinc anys, el futur d'Israel és molt negre. Per tant, la ideologia sionista, que ho impregna quasi tot a l'estat jueu, somnia amb una pàtria sense palestins musulmans. ¿Com s'aconsegueix això? ¡Amb un genocidi o una deportació massiva o una combinació d'ambdues coses! L'estat sionista està embarcat ara mateix en aqueixa "solució". Ignore si la comunitat internacional, amb EUA i UE al front, permetran que el genocidi es consume. El govern nord-americà comença a mostrar símptomes d'estar preocupat per la situació. En qualsevol cas, els assassinats indiscriminats de civils innocents —especialment de xiquets— no farà sinó augmentar el nombre dels musulmans radicalitzats. La terrorífica campanya militar desfermada pel govern de Netanyahu ja no l'entén ni Lloyd Austin, secretari de Defensa dels EUA: «La població civil és el centre de gravetat. Si la llances en braços de l'enemic, converteixes una victòria tàctica en una derrota estratègica.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada