Imatge massa negativa

El 23 de febrer, vaig viatjar a terres de Múrcia. Vaig passar un dia a la capital i dos a Cartagena, que també és, en realitat, una capital. A la Qart Hadasht fundada pel general Asdrúbal es troben les seus d'un comandament naval i una capitania marítima, i les instal·lacions de la base més important de l'Armada a la Mediterrània. Pel que fa a l'administració autonòmica, estan a la ciutat l'Assemblea Regional de Múrcia i la Conselleria de Turisme. ¡Quina enveja! (Durant el procés de redacció del nostre primer Estatut d'Autonomia s'arribà a parlar d'emplaçar les Corts Valencianes en algun edifici històric de Xàtiva, però la cosa quedà en no res.) A més, Cartagena ha esdevingut una capital molt populosa; té vora dos-cents vint mil habitants. Allò que atrau els visitants és, però, la gran riquesa del seu patrimoni històric i artístic; conserva elements púnics i sobretot romans, fortificacions del XVIII, nombrosos edificis modernistes, historicistes i eclèctics bastits entre la darreria del segle XIX i la primeria del XX, i museus del màxim interès.

Passejant pel nucli històric de Cartagena, em venien al cap discursos sobre la nostra ciutat vella que voregen la propaganda negativa; poden espantar potencials visitants. Em referisc a pregonar reiteradament que el patrimoni històric de Xàtiva es troba en un estat llastimós. La rehabilitació i el manteniment de monuments antics exigeixen invertir moltíssims diners. Sovint, les distintes administracions públiques no donen l'abast; han de respondre altres demandes dels electors, que són, en teoria, els qui decideixen en quines despeses s'han d'esmerçar els impostos. A Cartagena s'han fet moltes inversions en patrimoni. Es destapà el Teatre Romà junt al qual s'alça el museu projectat per Rafael Moneo. Es van museïtzar diversos jaciments arqueològics (la Casa de la Fortuna, l'Augusteum, el Barri del Fòrum, als peus del turó Molinete...). En 2008 s'inaugurà l'ARQUA (Museu Nacional d'Arqueologia Subaquàtica) i en 2021, el Museu Romà del Fòrum, bastit sobre les restes de la cúria. Molts antics pavellons militars d'estil neoclàssic són ara dependències de la Universitat Politècnica de Cartagena. Tanmateix, les zones degradades sovintegen a ciutat vella.

Façanes sostingudes per bastiments que tapen solars buits jalonen la ruta modernista i eclèctica. Alguns edificis es mantenen miraculosament dempeus, però les seues cares estan cobertes amb xarxes, ja que el risc de despreniments és elevat. S'ha dit que onze elements de Xàtiva figuren a la llista roja del patrimoni que publica periòdicament Hispania Nostra. Cartagena té vint-i-cinc a la llista. De fet, només l'antiga Carthago Nova té el 39% de tots els monuments de la regió de Múrcia inclosos a la llista roja. Xàtiva i Cartagena són ciutats d'art. Llurs ajuntaments difícilment poden fer front a les exorbitants despeses de rehabilitació i conservació sense ajuda d'altres administracions. Això no obsta perquè els ciutadans pressionen els seus governs locals, sovint inclinats a desentendre's de l'assumpte. I no tot el patrimoni històric és de titularitat pública. Sí, els particulars han de complir amb les seues obligacions —també l'Església Catòlica, per cert—, però fer servir exclusivament el càstig no resol el problema; molts propietaris no tenen mitjans econòmics per a mantenir els béns culturals de què són titulars. I és que es troben a faltar ajudes públiques.

Però cal distingir, segons el meu parer, entre allò que paga la pena conservar i allò irrecuperable o d'escàs interès. I han d'estar definits els usos dels edificis que vulguem rehabilitar. Urgeix més recuperar totalment Sant Domènec, Santa Clara i l'ermita del Puig que l'antic molí Serrampedra. L'Associació d'Amics de la Costera, posem per cas, ha demanat a l'Ajuntament de Xàtiva que inste la Generalitat a declarar Bé d'Interès Cultural les restes dels banys àrabs del Raval. L'entitat ha demanat igualment que es recupere el vell projecte de rehabilitació redactat fa una dècada. Però no corren bons temps per a la cultura; el conseller del ram ja ha mostrat quins són els seus punts de vista sobre la matèria de què és responsable. No podem esperar massa del nou govern valencià. Així i tot, no hem de desistir de les denúncies. Jo he criticat més d'una vegada la desídia municipal. Però projectem una imatge massa negativa de Xàtiva quan la crítica esdevé pura matraca, sobretot si ens oblidem de divulgar els atractius de la ciutat, que són nombrosos.

(publicat a Levante-EMV, el 23/03/2024)

Centenari d'Estellés

La dona en l'art

La celebració d'actes relacionats amb la Diada de la Dona Treballadora —o Dia Internacional de la Dona— es prolongarà fins al 19 d'abril. Des de dilluns es pot visitar a la Casa de Cultura la "XV Exposició Dones Pintores", organitzada per Tyrius Xàtiva. Pintores i escultores existeixen des de milers d'anys abans de la nostra era. I no cal anar tan lluny en el temps; són perfectament coneguts els noms d'artistes medievals, renaixentistes, barroques, romàntiques... Em vénen al cap Hildegard of Bingen, Sofonisba Anguissola, Lavinia Fontana, Artemisia Gentileschi, Luisa Roldán, Henriette Lorimier, Rosario Weiss, Jane Nasmyth... El Museu del Prado guarda obres magnífiques de Sofonisba, Artemisia i Rosario. Però la dona, com ha passat als camps de la producció científica i literària, era sistemàticament bandejada de l'àmbit de la creació artística. L'ensenyament oficial va estar monopolitzat per les acadèmies durant els segles XVIII i XIX. Era molt difícil que les dones hi accediren. Si ho aconseguien, no podien cursar assignatures bàsiques com anatomia o composició. Això frenava les seues possibilitats de desenvolupament artístic. ¡Una injustícia!

Facen una prova. Entren a la Casa de l'Ensenyança, el nostre Museu de Belles Arts. Acull una col·lecció interessant de pintura, escultura, gravat... Trobaran peces medievals i renaixentistes —ben poques— i moltes obres dels períodes barroc i posteriors. Hi destaquen diverses pintures del taller de Ribera, els gravats de Goya, uns llenços excel·lents de Vicente López i creacions de José Guiteras, Santiago Rusiñol, José Benlliure, José Gutiérrez Solana, Joaquín Tudela... També estan representats els pintors contemporanis: Juan Francés, Manuel Boix, Antoni Miró. Intenten vostès trobar una obra amb signatura femenina. No ho aconseguiran. Algú dirà: «És un museu dedicat sobretot a artistes locals. Si els xativins han pintat i les xativines no...» Mmm. ¡Vés a saber si hauran existit pintores antigues de Xàtiva que no coneixem! Prenent com a referència el que s'ha esdevingut en altres llocs... El cas és que ara sí n'hi ha. (Fins al 15 de febrer es podia veure a la Casa de Cultura l'exposició "Del roig al violeta", de Fina Caldés, xativina d'adopció.)

Les dones començaren a fer-se lloc al panorama artístic a mitjan segle XIX. Així i tot, hagueren d'esforçar-se per mantenir aqueix lloc. Sorgiren astres rutilants. Berthe Morisot, posem per cas, fou l'artista plàstica més destacada del seu temps, una pintora que superava en audàcia els seus companys del moviment impressionista (Monet, Manet, Renoir, Degas...). No era l'única, però sí la millor. Tanmateix, història i crítica relegaren les dones a un segon pla. Van ser etiquetades com "artistes femenines", quan eren artistes a seques. Edma, germana de Berthe i també pintora —exposaven juntes a l'inici de les seues carreres—, hagué d'abandonar els pinzells en casar-se. Avui, ningú no dubta que Berthe fou una artista de primera fila. També resulta cridaner el cas de la sueca Hilma af Klint, feminista, teòsofa i pionera de l'art abstracte. Fins ara, el rus Vassili Kandinski figurava en totes les històries de l'art com el fundador de l'abstracció. Afirmava que la seua Erstes abstraktes aquarel, pintada en 1910, era la primera obra abstracta de la història. Ara sabem que Hilma af Klint ja havia executat una sèrie de pintures abstractes cinc anys abans.

Durant l'anterior període municipal, edificis històrics i espais públics de Xàtiva acolliren unes exposicions esplendoroses, dedicades a Andreu Alfaro, Artur Heras, Rafael Armengol i Manuel Boix, les quals van atraure nombrosos visitants a la ciutat. No sé si l'actual govern de coalició pensa repetir l'experiència. (La cosa no és fàcil; calen disponibilitat pressupostària i conformitat dels artistes.) Ara tocaria celebrar una magna exposició dedicada a alguna dona. I ja no s'hi val a dir que no hi ha excel·lents artistes valencianes contemporànies. Carmen Calvo és sens dubte una de les més brillants. En fi, el Dia de la Dona serveix per a recordar les diferències laborals i salarials, els sostres de cristall, el repartiment gens equitatiu de les cures als dependents, la violència masclista, les desigualtats en assumptes com la conciliació, l'educació, la salut i l'accés al poder polític o econòmic. Però altres camps solen passar més desapercebuts. Les pintores, les acadèmiques o les directores d'orquestra i de cinema s'han d'obrir camí en un món de mascles.

(publicat a Levante-EMV, el 09/03/2024)

Sempre Mordillo

Dia per a recordar la desigualtat

El pròxim divendres se celebra el Dia Internacional de la Dona, bona ocasió per a reflexionar sobre com avança la igualtat a casa nostra. En 2023, Espanya fou el quart país de la UE amb major índex d’igualtat entre homes i dones, segons l'informe publicat per l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE). Només tenia per davant Suècia, Països Baixos i Dinamarca. Són notícies magnífiques. En 2012, un informe elaborat per l'ONG Social Watch, que mesurava diferències entre homes i dones en educació, salut, influència econòmica i poder polític, per a calcular la mitjana de desigualtat, col·locava Espanya, amb 81 punts sobre 100, a la part alta de la taula, en setena posició. Només Noruega, Finlàndia, Islàndia, Suècia, Dinamarca i Nova Zelanda estaven per davant. A nivell europeu, quan l'índex de l'EIGE començá a publicar-se, Espanya també ocupava la setena posició, però baixaria després a l'onzena. Ara, torna a estar amunt. (El Ministeri d'Igualtat atribuí la millora a l'existència del departament i a l'aposta decidida per lleis i polítiques igualitàries.) Les coses no rutllen igual a nivell global; España ocupava en 2023 el lloc 18 en una llista de 155 països. Havia retrocedit, per tant. En qualsevol cas, el nostre Estat es troba entre els vint del món més igualitaris. Com ja vaig dir en certa ocasió, va i resulta que la Plana, la Foia de Bunyol, la Costera o el Baix Vinalopó, contrades llatines i mediterrànies, estan més a prop del món escandinau —de països boreals com Noruega i Suècia— del que podíem imaginar. Quines coses! Quant als estats pitjor situats a l'índex de 2023, els últims de la cua eren República Democrática del Congo, Pakistan i Afganistan, el país amb la major bretxa de gènere de tot el planeta. En l'informe de l'EIGE, Romania és el país de la Unió Europea amb més desigualtat de gènere. Conclusió: encara h ha marge per a la millora.

¿Hauria de renunciar l'acta de diputat?

Tornen la corrupció i coses que ja sabíem. Estàvem assabentats, per exemple, que la corrupció és transversal; afecta tots els partits quan governen. Koldo, el qui era assistent de l'exministre José Luis Ábalos, aconseguí a través d'un intermediari que diverses administracions adquiriren mascaretes a Soluciones de Gestión, empresa propietat de Juan Carlos Cueto. Aquest personatge té un llarg historial judicial i vinculacions amb el PP. Anem a pams. En 2017, José de la Mata i Eloy Velasco, jutges d'instrucció números 5 i 6 de l'Audiència Nacional van obrir el mateix dia dues operacions, Trajano y Lezo; estaven unides per un nexe, Pablo González, germà del llavors president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González. Pablo era director d'operacions de Mercasa, societat pertanyent al SEPI. Els dos germans saquejaven empreses públiques utilitzant com a cortina de fum l'expansió a l'estranger, principalment a Hispanoamèrica. La trama Lezo saquejà el Canal d'Isabel II. Per aquest motiu, Ignacio González acabaria ingressant en presó. Havia amagat a Colòmbia 5,4 milions d'euros. Però seguim amb les estranyes connexions.

I és que José Herrero de Egaña y López del Hierro, nebot d'Ignacio López del Hierro, marit de l'aleshores secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, participà en Mercasa a través de la societat Ibadesa, de la qual era propietari. La trama Trajano guanyà 8,9 milions d'euros en negocis tèrbols. Anteriorment, en 2014, Pablo Ruz, jutge de l'Audiència Nacional, havia ordenat la presó preventiva de Cueto com un dels principals implicats en el cas Defex. Aquesta empresa amb participació pública vengué armes a Angola per 152 milions d'euros. Com que aquelles armes només havien costat 35 milions, subornadors i subornats es van embutxacar 117 milions, que acabaren en paradisos fiscals. Cueto està pendent de judici. Se li demanen 41 milions de multa i cinquanta anys de presó. I ves per on, en època d'Aznar, María Dolores de Cospedal era consellera de Defex. Al final, dos i dos sumen quatre. Però tornant al principi, també sabíem perfectament que la corrupció és inherent a la política. («La corrupció és sistèmica», es diu ara d'una manera més sofisticada.) Per tant, tots els controls i els filtres per a impedir-la són pocs.

Durant la pandèmia s'eliminaren controls i es van fer adjudicacions directes i contractes verbals per la necessitat d'aconseguir urgentment material sanitari en moments d'escassedat d'oferta i excés de demanda. El terreny estava adobat per als corruptes. Fins ara, només havien tingut rellevància el cas Medina i el cas Díaz Ayuso. Aquest, protagonitzat pel germà de la presidenta madrilenya, fou arxivat; la fiscalia europea no va trobar acreditat que el preu abonat per les mascaretes fos desproporcionat, ni que hagués patit cap increment indegut per la intervenció d'intermediaris. D'altra banda, sembla que Tomàs Díaz Ayuso va declarar a Hisenda el guany obtingut. En qualsevol cas, alguns periodistes —Manuel Rico, posem per cas— no han deixat de remarcar que caldria haver investigat molt més. ¿Coneixia o no coneixia, Isabel Díaz Ayuso, el negoci del seu germà? ¿Hi hagué tracte de favor per part del fiscal Alejandro Luzón? Tots aquests interrogants són pertinents, perquè el preu pagat per cada mascareta subministrada per la trama de Koldo fou inferior al pagat per cadascuna de les aconseguides per Tomàs Ayuso.

El cas Koldo hauria quedat en quasi res si els implicats hagueren declarat els guanys a Hisenda. Els amagaren. Per això se'ls acusa de pertinença a organització criminal, tràfic d'influències, blanqueig, suborn a funcionaris i delicte contra la Hisenda Pública. (¡Qui tot ho vol tot ho perd!) La cosa té més transcendència ètica i política que penal. De fet, el jutge Ismael Moreno els ha deixat en llibertat amb mesures cautelars molt lleugeres. De moment, José Luis Ábalos no té la condició d'investigat. La guàrdia civil no ha detectat cap conversa telefònica en què l'exministre recomane a responsables d'altres institucions la compra de les màscares oferides per Cueto. Però Ábalos té responsabilitat política. ¿Com va confiar en un personatge com Koldo? Empleat d'una empresa de seguretat, arribà a treballar en algun club de cites on es violaven els drets humans de les dones. Havia tingut problemes amb la justícia per apallissar dues persones, un adult i un adolescent en un camp de futbol. ¡Un socialista modèlic! Ábalos diu que li'l recomanà Santos Cerdán. Aquest afirma que advertí el ministre del perill de confiar en Koldo. ¿Qui diu la veritat?

I no oblidem l'estètica. ¿Un ministre del govern necessita un assistent personal? Això recorda la mili dels anys setanta, quan el capità tenia un assistent que li netejava les sabates i li feia serveis personals inclús fora de la caserna. Un ministre pot designar cap de gabinet i Secretaris d'Estat. No necessita guardaesquenes; l'Estat li proveeix d'escorta policial. Quant a secretària personal —o secretari— i xòfer, es poden triar entre els funcionaris. Resulta antiestètic això de l'assistent personal. Ábalos col·locà en organismes governamentals Koldo i la seua família (la seua dona fou secretària del ministre). En el pecat està la penitència. I després apareixen altres incògnites. ¿Sánchez ja sabia en 2021 que la trama Koldo estava sent investigada? Sembla que Hisenda havia detectat pagaments en metàl·lic que la guàrdia civil investigava. Que el PSOE obrís una auditoria interna no resulta massa versemblant; Àbalos fou secretari d'organització del partit fins a juliol d'aquell any. ¿Quin sentit tindria que un Pedro Sánchez coneixedor del cas permetés que Ábalos es presentés a les últimes eleccions generals com nº 2 per la circumscripció de València?

És més factible que el fracassat intent de moció de censura en Múrcia i les eleccions anticipades madrilenyes, que donaren la majoria absoluta a Isabel Díaz Ayuso, foren la causa de la pèrdua de confiança en Ábalos. En tot cas, hi ha opinions publicades per a tots els gustos. Alguns diuen que es volia garantir que l'exministre estiga aforat en cas d'acabar imputat; la causa seria vista pel Tribunal Suprem. Fins ara, la instrucció del cas Koldo està a càrrec del jutge Ismael Moreno de l'Audiència Nacional. Aquest antic policia nacional provoca recel; va arxivar un cas contra Falange, ficà a la presó els titiriteros, dóna classes a la Fundació Ramón Areces (instituïda pel fundador d'El Corte Inglés)... Com diu el refrany, tant se val morir refredat com constipat. A la sala segona del TS, l'exministre es trobaria amb el jutge Marchena i companyia. De tota manera, si existí sortida pactada, l'executiva del PSOE l'ha feta miques, a menys que tot siga pur teatre. ¿Hauria de renunciar l'acta de diputat? També s'escolten opinions dispars. Alguns creuen que el ja diputat del grup mixt és víctima innocent d'una purga decretada pel cap suprem i el politburó.

¡Expulsió pel bé superior del partit! Sánchez necessita un tallafoc. No n'hi haurà. Com ja s'ha dit adés, la corrupció afecta tots els partits, però no causa el mateix dany a l'esquerra que a la dreta. El PP ho sap i pensa utilitzar el cas Koldo, de manera ben hipòcrita, per a desgastar un govern que havia fet bandera de la lluita contra la corrupció. Jo no tinc formada una opinió definitiva. Provisionalment, només provisionalment, puc acceptar que Ábalos —ara un polític empestat—no s'haja enriquit amb les màscares, però crec que té responsabilitat, culpa in eligendo i culpa in vigilando. Dec ser de la vella escola. Dóna unes explicacions molt confuses. ¿Com s'explica que la banda de Koldo li clavés un gol per l'esquadra? U espera que els governants siguen desperts i atents. Ábalos hauria de renunciar l'acta. Si no sabia res, mal. Si sospitava i no escrutà, pitjor. I si fos còmplice.... El cas posa en un destret greu un govern d'esquerres agafat amb pinces que ha de lidiar amb el daltabaix gallec, el lawfare del TS, la llei d'amnistia, el malestar al sector agrari, l'austeritat que exigirà la UE, la consegüent conflictivitat social... ¡Mare meua! ¡Quin futur més negre!