dilluns, 24 d’abril del 2023

Papers de la Costera nº 19

A finals de 2022 finalitzava un cicle de conferències dedicat a científics xativins. Pretenia recordar diverses personalitats que han fet aportacions del màxim interés al camp de la ciència —de la medicina especialment— al llarg dels segles. L'Associació d'Amics de la Costera aconseguí de reunir un excel·lent grup de col·laboradors, professors universitaris —emèrits uns, actius altres. Estava previst de celebrar el cicle durant 2021, però la pandèmia de Covid-19 impedí el propòsit. Calgué posposar l’activitat. Finalment, quan les condicions sanitàries ho van permetre, es va desenvolupar el programa entre novembre de 2021 i juny de 2022. Ara, en un número monogràfic de Papers, il·lustrat per l’artista xativí Rubén Colomer, s'ha recollit el contingut de totes les conferències. La revista es presentarà el pròxim dimecres.
 

Un total de nou articles repassa vida i obra d’onze científics nostrats. La gent de Xàtiva —ni que siga pels rètols de diferents edificis i espais públics o per proximitat cronològica i personal— haurà sentit parlar d’alguns, però la trajectòria d’altres és poc coneguda. Els textos sobre Ferrer Torrella, Pere Pintor, Francisco Franco, José Chaix o Juan Morcillo permeten redescobrir un grapat de personatges destacables. Chaix, matemàtic i astrònom, viatjà a l’estranger, col·laborà en treballs d’electromagnetisme, mesura de l’arc de meridià i establiment del patró metre, fou sotsdirector del Reial Observatori de Madrid i ensenyà astronomia. El 1801, publicà els resultats de les seues observacions en Anales de Ciencias Naturales. Aquell mateix any veié la llum el primer volum de les seues Instituciones de Càlculo Diferencial e Integral. En 1807, publicà una Memoria sobre un nou mètode general per a transformar en sèrie les funcions transcendents. José Chaix té dedicat un carrer, perpendicular al d’Argenteria, en la zona sud-oest de Xàtiva.

Altre científic interessant és Juan Morcillo Olalla. Havia nascut en un poble d’Albacete, però gran part de la seua vida va transcórrer a Xàtiva, on exercí com a veterinari i inspector sanitari. Dedicà la seua vida professional a la clínica de solípedes i la inspecció d’aliments. En 1882, fou membre de la Societat Veterinària de l’Aube (França) i rebé la medalla de bronze de la Societat de Medicina Veterinària Pràctica de París per la publicació del seu llibre Guía del Veterinario Inspector. Realitzà observacions sobre la transmissió de la tuberculosi. Pocs xativins coneixien la repercussió dels seus treballs. Hi havia una làpida dedicada a l’il·lustre veterinari en l’antic escorxador municipal situat al final de Baixada del Carme. La peça fou col·locada a les noves instal·lacions, però acabaria desapareixent.

Un article molt interessant repassa la trajectòria d’una saga d’apotecaris, els Artigues, i la biografia d’Ana Artigues i Fillol, última representant del seu llinatge. En temps de lluita per l’emancipació de les dones, Ana destacà pel seu feminisme capdavanter. Malgrat els nombrosos entrebancs posats per un pare autoritari, aconseguí els títols de mestra nacional i llicenciada en Farmàcia. Havia estat alumna de la Residència de Senyoretes, dirigida per María de Maeztu. Aquella institució era l’equivalent femení de la Residència d’Estudiants, creada per la Junta per a l’Ampliació d’Estudis, focus de la intel·lectualitat del moment i producte de les idees renovadores que impulsà Francisco Giner de los Ríos, amb la fundació en 1876 de la Institució Lliure d’Ensenyança. Fou titular de la Botica Central de Xàtiva.

Aquest número de Papers de la Costera té altres aportacions magnífiques. El professor emèrit de la Universitat d’Alacant Emili Soler Pascual, posem per cas, inclou en el seu article dedicat a Diego Ramírez de Arellano un apèndix documental amb la reproducció autògrafa del testament del cosmògraf i la seua transcripció. És la primera vegada que es publica el document, que es conserva a l’Arxiu Històric Provincial de Sevilla. En fi, el contingut del nou lliurament de la revista d’estudis editada per Amics de la Costera serà del grat de tots els lectors i lectores.

dissabte, 22 d’abril del 2023

Latria i dulia

Enguany es commemoren el centenari del nomenament com a patrona i el cinquantenari de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Seu. Amb motiu de l'efemèride, la imatge ha estat treta del seu cambril. Mentre escric aquestes línies s'anuncia una missa oficiada per Manuel Ureña, arquebisbe emèrit de Saragossa, que se celebrarà dissabte a l'Albereda, presidida per la patrona. L'antiga marededéu, gòtica i negra, fou cremada durant la Guerra Civil. L'actual, també moreneta, és obra de Marià Benlliure. La casualitat ha volgut que encara cuege un esquetx del programa Està passant, emès per TV3, en què es feia una paròdia de la Mare de Déu del Rocío. La sàtira desfermà la crítica de tots els partits —inclosos els d'esquerra—, andalusos i d'àmbit estatal. La televisió pública catalana fou acusada d'andalusofòbia. Posteriorment, una allau de comentaris a favor i en contra de l'esquetx —amb opinions sobre quines coses caldria considerar humor i quines no— inundà mitjans i xarxes socials. Els catòlics integristes estan molt ofesos.

L'Associació d'Advocats Cristians denuncià, per un delicte d'escarn als sentiments religiosos, els tres humoristes que protagonitzaren la facècia. Curiosament, encara no han denunciat una burla anterior a la Mare de Déu de Montserrat. En fi, deixem de banda ofenses reals o imaginàries als andalusos —a hores d'ara, tothom s'haurà format ja una opinió sobre l'afer— i centrem-nos en els aspectes religiosos de la controvèrsia. Des dels seus orígens, el cristianisme ha estat immers en debats freqüents sobre la permissió o no del culte a imatges de Crist, la Mare de Déu i els Sants. Els contraris pensen que les pintures i les escultures indueixen a la idolatria. Durant els segles VIII i IX, hi hagué a l'imperi bizantí dos períodes iconoclastes en què es prohibiren les imatges. A l'Església, però, li venien bé per a fer propaganda —proselitisme o evangelització en terminologia eclesiàstica. Per tant, s'acabà acceptant el culte a les representacions. S'inventà una diferenciació subtil entre latria i dulia —que els costa de comprendre als fidels llecs en teologia.

El culte de latria es dóna a Déu, el de dulia, a sants i àngels —el d'hiperdulia a la Mare de Déu. ¡Uf! Els temples s'ompliren d'imatges, per a il·lustrar gents analfabetes, o unes poques alfabetes; sols el clergat podia accedir a la Bíblia. Luter la traduí a l'alemany, perquè els seus compatriotes pogueren llegir-la. Quasi tots els protestants foren iconoclastes. Ortodoxos i catòlics, partidaris de la iconodulia. I bé que dulia és veneració als sants, no a les seues representacions, el perill de venerar imatges fou molt gran. S'ha de tenir present el gran impacte visual que suscità el barroc. El culte marià havia assolit una gran difusió en època medieval. Els ordes monàstics, sobretot el cistercenc, foren els propagadors principals. A la mort de Bernat de Claravall (1153), el Cister s'estenia per tot Europa. L'orde evangelitzà el centre i el nord del continent, on encara no havia arribat el cristianisme. Dels segles XII i XIII data la gran munió d'imatges trobades per pastors, en arbres, pous i coves, o per camperols, mentre llauraven camps, sempre a la rodalia de petites viles. La proliferació de marededéus provocà gran nombre d'advocacions marianes i romeries.

En teoria, la del Pilar, la de Lourdes, la de Fàtima, la de la Seu o la dels Desemparats —per ficar alguns exemples— són la mateixeta Mare de Déu. Però històries inversemblants fan creure a incomptables fidels de cada lloc que la seua és única i insuperable. ¡La més guapa i enjoiada! La dulia frega l'adoració de les imatges, la idolatria. Els tumults en l'ermita del Rocío, la plaça de la Mare de Déu de València i les processons de Setmana Santa evoquen l'escena de l'adoració del vedell d'or (Èxode 32:4). S'estableixen rivalitats entre unes imatges i altres: a Sevilla, entre l'Esperança de la Macarena i l'Esperança de Triana; a Xàtiva, entre el Natzarè i el Crist de la Palma —això sí, sense els excessos sevillans. El barroquisme i la devoció per les imatges duen a l'exageració. Tornem al principi. Polònia, altre programa de TV3, oferí un nou esquetx en què apareixien juntes la Mare de Déu del Rocío i la Moreneta. Això, duplicar o centuplicar figures sacrosantes, ho ha fet l'Església tota la vida. A Xàtiva es retrà culte —¡d'hiperdulia, eh!— a altra Mare de Déu, la de la Seu. Imagine que l'Albereda estarà ben plena de fervor i veneració. ¡Uei!

(publicat a Levante-EMV, el 22/04/2023)

dilluns, 17 d’abril del 2023

Marededéus negres

A la pell de brau proliferen antigues marededéus negres. ¿Quin és el seu origen? Hi ha teories. Les morenetes originals solen ser romàniques o gòtiques. No s'han de confondre, per tant, amb altres que substitueixen imatges antigues destruïdes o desaparegudes, ni amb imatges modernes de trets facials africans. En principi, una marededéu pot ser negra per causa del material fosc de què estiga feta —pedra i, sobretot, fusta. De vegades, les talles de fusta eren recobertes amb alguna substància viscosa —betum, quitrà, brea— per tal d'evitar humitats i l'acció dels insectes xilòfags i els fongs. Quan la substància s'enduria, s'hi aplicava policromia. Amb el pas del temps, queien els pigments i apareixia la capa negra o marró de protecció contra els insectes. Sovint, els restauradors s'han endut algunes sorpreses; han netejat i restaurat una imatge negra i han descobert que era en realitat blanca. S'ha de fer notar que les marededéus negres no solen tenir trets africans, sinó caucasians, ço és, trets de raça blanca (boca fina i nas molt prim).

Una llegenda sosté que algunes marededéus negres foren tallades per l'evangelista Lluc, inspirat per un versicle del Càntic dels càntics: «Sóc bruna però bonica, filles de Jerusalem, i desitjable, com les tendes de Quedar, com els pavellons de Salomó. / No us fixeu en la meua morenor; és que el sol m'ha embrunit.» La Mare de Déu de Guadalupe, patrona d'Extremadura, posem per cas, s'atribueix a Lluc. Atesos el caire ben eròtic del text de Salomó i l'enorme distància entre Jerusalem i la pell de brau, aquesta atribució no té ni cap ni peus. Sobre la Mare de Déu del Pilar també s'han fet elucubracions ben cridaneres. Com que la deessa Àrtemis era representada a Efes sobre una columna, l'Església volgué que les imatges de la Mare de Déu descansaren sobre un pilar. ¡Veges! Tampoc no s'ha de descartar la influència bizantina a l'art romànic. Amb el pas del temps, la plata de les icones orientals s'ennegreix per oxidació. És possible que alguns croats —els cavallers templers, per exemple— portaren, en tornar a Europa, icones bizantines.

Finalment, hi ha altra teoria difícil de sostenir per manca de proves o referències documentals. Els seus defensors afirmen que les marededéus eren negres perquè l'Església volia absorbir i cristianitzar antics rituals dedicats a deesses paganes de la fertilitat. Es posa l'exemple d'Isis, les figures de la qual solien ser negres. Les creences paganes associaven el color negre amb la terra i la fertilitat. Degueren practicar-se a Europa, abans de la cristianització, rituals en llocs on hi havia roques negres. En qualsevol cas, l'assumpte té molts interrogants i cap resposta definitiva. Això sí, sembla clar que la presència musulmana a la Península Ibèrica no té res a veure amb el fenomen de les marededéus negres; proliferaren en diversos països europeus. A França —on no hi hagué conquesta musulmana— són molt nombroses. La tradició també arribà a terres d'Amèrica; la cara fosca de les imatges hauria sintonitzat amb la sensibilitat indígena.

dissabte, 8 d’abril del 2023

¿S'enlaira la nostra activitat turística?

«Las ciutats són llocs de bescanvi, com expliquen tots els llibres d'història de l'economia, però no s'hi fan només bescanvis de mercaderies, sinó també de paraules, de desitjos, de records...», deia Italo Calvino. I d'emocions, caldria afegir. El turisme cultural és l’únic producte de consum que atrau el client potencial quan aquest desconeix els detalls de la destinació. Allò desconegut funciona millor que allò conegut. El turista no fa un viatge per a veure les mateixes coses que té a casa seua. Viatja per a conèixer nous paisatges, nous monuments, nova gastronomia... Busca, en definitiva, referents culturals diferents dels seus. A l'era d'Internet, hi ha algunes destinacions turístiques molt notòries gràcies a les fotos i els vídeos que circulen per les xarxes. No és el cas de Xàtiva, que encara és una gran desconeguda. D'altra banda, els visitants volen experimentar emocions i atresorar records. Se senten atrets per una identitat cultural distinta. La nostra està formada per la història, les creacions i l'extraordinari conjunt de valors, coneixements, costums i tradicions que hem heretat del passat, a més de les aportacions que fem els xativins actuals.

Aquesta identitat cultural és poc coneguda. Tenim recursos patrimonials enormes (monuments magnífics de diverses èpoques històriques, una llengua pròpia, gastronomia exquisida, una història per descobrir, algunes de les festes i les manifestacions etnogràfiques més espectaculars d’Europa). Si no tenim desenvolupada una indústria turística a l'alçada dels nostres recursos, alguna cosa haurem fet malament. Potser, cal difondre més encertadament el nostre patrimoni cultural. Afortunadament sembla que les coses estan canviant. Per a desenvolupar una indústria turística que genere recursos econòmics —i treball de qualitat, per tant—, cal que tots els nostres recursos culturals siguen valorats des de l’exterior. Sovint es confon identitat turística amb identitat cultural. Identitat turística és la imatge que projectem cap a l’exterior. És, per tant, la visió que els turistes potencials tenen de nosaltres, del nostre patrimoni i de la nostra cultura. Pot esdevenir un incentiu per als forans, però no hem d'emetre una imatge nostra errònia.

Com més potent és la identitat cultural d'una destinació, més possibilitats té aquesta de rebre un turisme de qualitat. La rendibilitat d’una indústria turística alternativa passa necessàriament per modificar la identitat turística. Hem d'aconseguir que aquesta coincidisca amb la nostra identitat cultural. Hem de mostrar a l'exterior la identitat que considerem pròpia. Només així podrem estar a l'altura dels nostres competidors. Ens trobem envoltats per territoris culturalment molt potents: Catalunya, Castella, Andalusia. Les inversions per a promoure la cultura castellana —i la seua variant andalusa— no tenen límits; és la cultura oficial de l’Estat espanyol —i la de part de les nostres comarques, les de parla castellana. És fonamental que els visitants reconeguen els nostres referents culturals. Haurien de notar la diferència entre dues coses: una és allò que pensen de nosaltres quan arriben i altra, molt diferent, allò que en pensaran quan se'n vagen. Dit en altres paraules: una cosa és allò que creuen que som i altra, la gran sorpresa de conèixer el que realment som. En definitiva, hem d'aconseguir que la nostra terra deixe de ser invisible.

En febrer, l'Ajuntament de Xàtiva celebrà una primera reunió de la Comissió Mixta de Turisme, amb assistència de representants municipals, de l'hostaleria, del comerç i dels agents turístics privats. S'hi van estudiar actuacions per a implementar el Pla Estratègic Turístic. Evidentment, la nostra ciutat aspira a ser destinació cultural important. Aquesta setmana, hem conegut dues notícies: el rodatge al castell de diverses escenes per a la segona temporada de la sèrie Andor, de la saga de Star Wars, i la concessió a la nostra ciutat del distintiu de "Municipi de Rellevància Turística". Aquestes dues notícies i la inauguració de la gran exposició "La Llum de l'Art", de Manuel Boix, coincideixen amb temporada alta turística —per la celebració de Setmana Santa i Pasqua. Tot augura, per tant, un nombre elevat de visitants. De fet, els hotels, els allotjaments rurals i els apartaments turístics pengen el cartell de complet. ¿Significa això que per fi s'enlaira la nostra activitat turística? Podria ser, però manquen dades numèriques per a saber-ho del cert.

(publicat a Levante-EMV, el 08/04/2023)

dimecres, 5 d’abril del 2023

¿Sumar o restar?

Des dels seus inicis, Podemos mai no m’ha acabat de fer el pes. ¿Per què? Sempre havia trobat massa personalisme en el funcionament del partit morat. I no és que ho diga jo. Pablo Iglesias es un sabio adaptador de Lenin a las circunstancias actuales, afirmà Julio Anguita en 2015. Un partit polític solvent ha de tenir direcció col·legiada. En la foto del nucli fundador de Podemos, presa en 2014 a Vistalegre, figuraven Juan Carlos Monedero, Carolina Bescansa, Luis Alegre, Tania González, Íñigo Errejón i Pablo Iglesias. En 2019, cinc d'aquelles persones havien desaparegut de la direcció, per desavinences, purgues internes o altres motius. (Errejón fundà Más Madrid.) Abans de marxar, Pablo Iglesias designà successora al lideratge. Podemos et pot caure millor o pitjor. Ara bé, cal reconèixer que la seua aparició menejà el "tauler", significà un revulsiu al panorama polític. Podemos aconseguí formar part del primer govern espanyol de coalició des de la II República. La presència de Podemos a l'executiu s'ha traduït en mesures —no tantes com esperàvem moltes persones— que mai no hauria impulsat una majoria socialista absoluta.

Sobretot, el partit violeta ha transformat el llenguatge polític. Per primera vegada, ciutadans i ciutadanes han sentit com, des del parlament i des dels despatxos de ministres, es diuen les coses pel seu nom, sense eufemismes: que la policia comet sovint il·legalitats i abusos, que molts jutges estan polititzats i són masclistes, que el poder mediàtic manipula la informació, que alguns empresaris ultrapassen la línia d'allò tolerable... La dreta, els poders econòmics i llurs mitjans es llançaren en tromba, des del minut zero, contra Podemos. Les coses que s'han arribat a dir de la ministra Irene Montero mereixen figurar en una antologia de la infàmia. És possible que la formació violeta acabe desapareixent, però convindria no soterrar-la mentre no s'haja mort. Potser Yolanda Díaz crega que l'òbit es produirà després de les imminents eleccions autonòmiques i locals. A mi, la ministra de Treball tampoc no m'acaba de fer el pes. Sumar és un nou intent d'organitzar l'espai polític espanyol a l'esquerra del PSOE. La diversitat nacional no hi pinta res. De fet, les esquerres nacionalistes basca, catalana i gallega no s'han adherit a l'operació de Díaz.
 
Vinyeta de Peridis
 
Només Compromís ha fet el paperot —possiblement en contra del parer d'una gran part dels militants de Més-Compromís (l'anterior BNV, soci majoritari de la coalició). Jo ja he passat per la contrarietat de votar a un Compromís amb adherències que no m'agradaven —en 2015 o 2019, per exemple. I les estranyes aliances dels valencianistes no van donar uns grans resultats electorals. Si s'analitza bé, el front ample d'esquerra no es tan nou com puga semblar a primera vista. És l'enèsim intent dels comunistes i els seus aliats d'assolir algun protagonisme a la vida política espanyola. Yolanda Díaz prové del Partit Comunista i Esquerra Unida. D'altra banda, bé que s'ha dit que la plataforma Sumar ha aconseguit arrossegar més d'una dotzena de partits, la realitat és més simple; de moment, aglutina IU, Más País, Catalunya en Comú i un seguit de grups molt xicotets. (Com s'ha dit adés, Compromís també s'hi ha adherit.) Dóna la sensació que Errejón i Ada Colau intenten agarrar-se a una taula de salvació. Però el desastre electoral podria ser majúscul si Podemos queda al marge. A més, hi ha certes coses que no convencen gens.

Yolanda Díaz ha protagonitzat un llarguíssim procés d'escolta que no acabava mai, cosa que pot haver erosionat massa les seues expectatives. La vicepresidenta mostra un tarannà molt rialler i amorós. Reparteix petons i abraçades a tort i dret. Però només amb rialles —¡he, ha!— i discurs retòric i buit de contingut no s'arriba lluny. Fins ara, la vicepresidenta té prou popularitat, però la seua participació a la campanya de les eleccions gallegues de 2021 no donà als seus coreligionaris els resultats esperats. Durant el procés d'escolta, s'ha afartat de dir que la cosa no va de sigles ni de partits, sinó de recuperar la política des de la gent. En ese movimiento ciudadano, soy una pieza más, pero yo me sumo si vosotros queréis. ¡Només faltaria! ¿Encara hi ha alguna possibilitat d'acord entre Podemos i Sumar? Les relacions estan molt enverinades. L'electorat d'esquerres assiteix atònit a l'espectacle: dos puntals d'una de les forces del govern de coalició —IU i Podemos— tirant-se els trastos pel cap. A les pròximes eleccions locals i autonòmiques, Podemos i membres de Sumar rivalitzaran pel vot —a Xàtiva, sense anar massa lluny. ¿Sumar o restar?

Finalment, hi ha un detall cridaner. El poder mediàtic sembla haver apostat molt descaradament per la plataforma de Yolanda Díaz. És lògic. Per a l'establishment, Podemos és la bèstia Negra. El sistema —en què s'inclou també el PSOE— troba més confortables els somriures, el bon to i el tarannà dialogant de la vicepresidenta. Però el bon rotllo mai no ha servit per a eliminar les situacions d'injustícia. Si els grans mitjans de comunicació, portaveus dels enemics de classe, estan còmodes amb forces polítiques que es reclamen progressistes, alguna cosa no funciona bé. Potser l'establishment està utilitzant la vella tàctica del divideix i venceràs, que podria donar fruits ben apetitosos: la desfeta electoral de l'esquerra i la possibilitat d'un govern de coalició de dreta i ultradreta. En fi, la pretensió (per part dels petits grups integrats en Sumar) que es done a Podemos, si finalment s'arriba a un acord, el mateix tracte que a tots, a l'hora de formar les llistes per a les eleccions generals, deu ser una broma. Semblen ignorar que Podemos és encara una força molt gran i sòcia del govern de l'Estat. En les autonòmiques valencianes, l'embolic està assegurat.