Halt! Imatges que pensen

 Diumenge, Artur Heras va cloure la seua gran exposició a Xàtiva.

Habemus Papam

¿Fins a quan tindrà les mans lliures?

En 2017, el doctor Daniel J. Siegel, professor clínic de psiquiatria a l'Escola de Medicina de la Universitat de Califòrnia en Los Ángeles (UCLA), escrivia açò: «No sabrem si algú que tus i esternuda en l'altre extrem del vagó pateix una grip, bronquitis, un refredat, una pneumònia o una al·lèrgia, però no cal que un metge ens diga que el tossidor està malalt. Sabem que és més segur mantenir-se allunyat d'ell. També podem pensar que té un estat mental força qüestionable qui exalta les persones un dia i n'abusa el següent, qui implora l'aprovació de la gent inclús quan l'ataca, qui menteix compulsivament, contradient-se a tothora. No sols és més segur estar-ne lluny. També cal mantenir-lo allunyat de situacions en què puga fer mal.» La reflexió de Siegel anava dedicada a Donald Trump, que havia guanyat les eleccions presidencials en novembre de l'any anterior —no per vot popular, sinó gràcies al peculiar sistema electoral nord-americà— i exercia el seu primer mandat. El símil del tossidor utilitzat pel psiquiatra li anava que ni pintat a Trump, que ja donava mostres de sobra del seu tarannà i les seues actuacions força inquietants.

Imaginem algú amb els següents trets de personalitat: s'obsessiona amb fantasies d'amor ideal, bellesa, èxit i poder il·limitats; la seua percepció de la pròpia importància és exagerada; creu ser especial i únic, i que només poden comprendre'l persones especials o d'alt estatus, les úniques amb què hauria de relacionar-se; exigeix una admiració excessiva; sempre pensa que està en el seu dret; alberga unes expectatives poc raonables de rebre un tracte de favor especial i espera l'acompliment automàtic d'aqueixes expectatives; tendeix a l'explotació de les persones, per a traure'n profit o utilitzar-les en la consecució dels seus objectius; presenta actituds arrogants i superbes... Les semblances amb Trump són evidents. La manca d'empatia el duu a la incapacitat de reconèixer sentiments i necessitats d'altres persones i d'identificar-se amb elles. Molt sovint, té enveja dels altres o creu que els altres li la tenen. Experimenta variacions extremes en l'estat d'ànim. Té dificultats per a obtenir retroalimentació adequada de la seua conducta. Diu mentides freqüents per a mantenir l'autoestima i la il·lusió d'èxit. Té altres conductes antisocials afegides.

¿Com està la salut mental del mandatari nord-americà? No sé. Però són fàcilment observables el seu comportament i totes les conseqüències nefastes que se'n deriven: persecució i deportació de grups de persones, incloent minories religioses i immigrants, que són vistos com una amenaça; degradació, ridiculització i menyspreu dels rivals i els crítics; foment del culte a l'home poderós; apel·lació freqüent a la por i la ira; promeses de solució dels problemes si tothom confia en ell; intent de reinventar la història; nul·la preocupació per la veritat. Trump mai no demana disculpes ni admet errors d'importància. Mostra una seguretat i una confiança excessives en si mateix. No veu necessitat de persuadir racionalment ningú. Menysprea i rebaixa les dones mentre al·lega enaltir-les. Desdenya institucions públiques com els tribunals, quan no estan subordinades a ell. Defèn la supremacia nacional sobre el dret internacional i el respecte a les altres nacions (és una amenaça total per al medi ambient, la societat i les relacions internacionals). Incita i excusa la violència pública dels seus partidaris. Intenta desmuntar l'estat de dret i la democràcia liberal.

 

El president nord-americà ha inventat una nova manera d'exercir el poder de forma totalitària, el trumpisme. Trump 2.0 té molt més poder que al primer mandat. Controla Congrés, Senat, Cort Suprema i vint-i-set dels cinquanta estats de la federació. Fins ara —ja veurem quant li dura—, comptava també amb el suport de grans empreses, que pensaven beneficiar-se de les decisions fiscals i comercials que prenga Trump. Sent que té les mans lliures per a fer el que vulga. La qüestió bàsica és saber fins a quan preferirà el Partit Republicà que Trump li traga les castanyes del foc; el president narcisista dels EUA està adoptant una sèrie de mesures controvertides que molts congressistes republicans no s'atrevien a liderar (comiat de funcionaris, atac a la sanitat, l'educació i els serveis socials, lleis contra la immigració, mur de separació amb Mèxic, retirada de tractats comercials, greuges a països aliats, represa de l'explotació del carbó...). Això sí, donen el seu suport si les lidera altre. Però alguns empresaris —els del petroli, per exemple— ja estan penedits. És possible que, atès el caos desencadenat, alguns trumpistes caiguen del cavall.

Sempre hi ha hagut nazis

Creure que els EUA sempre han estat modèlicament democràtics és una falsa creença. El país va nàixer sobre unes bases (el puritanisme cristià, el genocidi dels pobles nadius i l'esclavisme) que marcarien el seu futur. A més, s'hi van incorporar factors (violència i ús abusiu de les armes) encara presents a la societat nord-americana. Hi ha altres creences infundades. La suposició que el nazisme no tingué simpatitzants als EUA n'és una. Hi havia americans que donaven suport a Hitler, com ara el magnat de la premsa William Randolph Hearst o l'avi matern nord-americà d'Elon Musk. També hi hagué simpatitzants del nazisme al Regne Unit i França. L'elit financera nord-americana estava a favor de Hitler. Es conta una anècdota sobre el gran actor i cineasta Charles Chaplin. Per encàrrec de Hitler, Leni Riefenstahl rodà el documental de propaganda política més cèlebre des de la invenció del cinema, El triomf de la voluntat, cent catorze minuts destinats a enaltir els aconseguiments del nacionalsocialisme i a propagar internacionalment la imatge d'una nova Alemanya restaurada després del fracàs de la Primera Guerra Mundial.

El documental es projectà al MOMA de Nova York. Entre els espectadors estaven René Clair i Chaplin. El francès contà que algú començà a petar-se de riure. La gent es girà bruscament per a mormolar el maleducat i descobrí amb estupor que el rialler era ni més ni menys que el còmic més famós del moment, Charles Chaplin. El documental li donà la inspiració per a escriure i rodar la pel·lícula satírica El gran dictador. Durant el rodatge, rebé pressions i amenaces. A Espanya no s'estrenaria fins a la mort de Franco. Chaplin acabaria expulsat dels EUA acusat de simpaties comunistes i activitats antiamericanes. I ja que parlem de les Espanyes, el franquisme, varietat autòctona del feixisme, va simpatitzar inicialment amb el nazisme, encara que després de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, Franco decidís amagar les creus gammades. El franquisme mai no ha desaparegut del tot, malgrat el final de la dictadura. L'endemà de morir Franco, milions de franquistes intentaren fer creure que eren demòcrates. ¡Això és pura ficció! Si no s'hagués tancat la capella ardent, encara hi hauria cua per a veure el fèretre del dictador.

I algunes d'aquelles persones que feien cua encara viuen i victoregen Franco a la primera ocasió. Fills i néts de franquistes han sentit en casa els vítols a Franco. La resistència contra la dictadura fou heroica i minoritària —protagonitzada per un grapat de comunistes, perquè el PSOE estava desaparegut. Quaranta anys de feixisme van crear un franquisme sociològic que encara roman. Es parla del pacte de la Transició. En realitat, fou un tracte aprofitat: democràcia a canvi d'oblit dels crims de la dictadura. I el partit que esdevingué hegemònic a la dreta, el PP, fou fundat per Fraga, ministre de Franco. Fraga havia firmat tres sentències de mort. També fou ministre de la Governació del govern d'Arias Navarro. El seu mandat es va caracteritzar per la repressió i episodis com la matança de cinc treballadors a Vitòria, la detenció de líders de l'oposició i i els successos de Montejurra. Fraga aprovà l'operació del búnker contra els carlistes integrats en Coordinació Democràtica. L'operació, en què participaren sicaris ultres italians i argentins, se saldà amb dos morts i diversos ferits. Fa riure sentir dir que Fraga era partidari de la llibertat i la democràcia.

Aquest personatge encunyà la frase cèlebre: La calle es mía. Com a representant de la dreta més reaccionària, podria haver dit tranquil·lament: España es mía. El PP, ple de franquistes, mai no ha volgut condemnar la dictadura. Vox, que és una escissió del PP, enalteix directament Franco i el seu règim. Durant molt de temps, pensàrem que aquestes coses només passaven a Espanya, que l'enaltiment impune de nazisme i feixisme era impossible en Alemanya o Itàlia. Doncs la realitat s'imposa. El nazisme avança en Alemanya. A Itàlia governa una neofeixista. A França, Marine Le Pen estigué a tocar del poder. A Romania, ha guanyat les eleccions un admirador de Trump i Putin. Quant als EUA, podrà sorprendre a moltes persones que Trump i el moviment MAGA estiguen dirigint-se cap al feixisme a velocitat de vertigen, però ja s'ha dit abans que les pulsions nazis (racisme, suprematisme, violència, persecució de la dissidència, imperialisme) no són alienes a la tradició política nord-americana. Amb Trump, està sorgint l'element que faltava, el totalitarisme. I aquest totalitarisme va camí de convertir-se en hegemònic a escala planetària.

Dissabte de diàlegs literaris

Els paellers de Llocnou

He de començar per dir que jo no tenia coneixements sobre els aspectes tècnics de la distribució d'electricitat. Tanmateix, els mitjans de comunicació han intentat donar des de dimarts un curs intensiu sobre la matèria. ¿Quina és la causa de l'apagada de dilluns? Distingir la veritat de la mentida és tasca àrdua, perquè l'incident començà a utilitzar-se aviat com una arma llancívola contra el govern. Jo he procurat llegir o escoltar les opinions de científics, tècnics i divulgadors de ciència i tecnologia. És massa d'hora per a traure conclusions definitives, però ja em faig una idea del que va passar. Hi ha una primera qüestió que tinc molt clara: en cada moment, oferta i demanda d'energia elèctrica han de ser iguals. El sistema ha d'adaptar la generació a la demanda de manera exacta. En cas de desequilibri i manca de mecanismes d'estabilització instantanis, es produeixen oscil·lacions de freqüència que poden provocar el col·lapse. Si les fotovoltaiques introdueixen electricitat en la xarxa d'alta tensió sense sistemes estabilitzadors (que requereixen moltes inversions) pot haver-hi una oscil·lació a la baixa amb caiguda dràstica de generació i apagada monumental.

Dilluns, les centrals tèrmiques de cicle combinat, que funcionen amb gas, i les nuclears podrien haver estabilitzat la xarxa. Però la cobdícia de les empreses elèctriques, que no volen perdre beneficis, abocà al desastre. Amb un pic d'energia renovable que va arribar al 80%, quasi totes les tèrmiques i les nuclears estaven apagades. No volien cremar combustible, perquè el preu de l'electricitat era molt barat —negatiu en alguns moments. La falta de connexió amb França fou altre motiu de desequilibri. Els país veí té una enorme quantitat de centrals nuclears que vol amortitzar exportant l'energia que li sobra. No li interessa, per tant, importar energia renovable barata ni que aquesta travesse el seu territori en direcció a altres països europeus. Per això es diu que Espanya i Portugal són una "illa energètica". Però ja n'hi ha prou, de qüestions tècniques. Els territoris peninsulars es quedaren sense llum durant moltes hores —dotze a Xàtiva. ¿Com s'ho prengué la gent? Segons la premsa i els telenotícies, millor del que u hagués pogut pensar.

Una coneguda participant en tertúlies televisives, cap de la secció d'opinió d'un diari de Madrid, afirmava que la població havia entrat en pànic sense que Pedro Sánchez fes res per alleujar-lo. Jo he vist escenes en alguns noticiaris que desmenteixen l'afirmació: festa al carrer en una gran ciutat; rogles escoltant un transistor a piles —que va experimentar una revifada inesperada—; viatgers davant d'un tren parat enmig del no-res que executaven una coreografia; espontanis que regulaven el trànsit en absència de semàfors... També va revifar momentàniament l'antic costum d'eixir al balcó per a contemplar el carrer. No hi ha hagut un augment destacable de delictes o incidents. És clar que el tall elèctric creà complicacions: als usuaris dels ferrocarrils, als malalts necessitats de certs aparells —respiradors, per exemple—, a qui li urgia traure diners del caixer, als amos de tendes de productes peribles, a gent que es quedà tancada en ascensors, a múltiples empreses... A casa meua, només teníem por de perdre tot el congelat de la nevera, o de no poder dutxar-nos amb aigua calenta, però pànic... ¡Exageracions! També hi hagué altres anècdotes.

Dilluns, a l'hora de dinar, es formà cua als paellers de l'entrada de Llocnou d'en Fenollet —m'ho ha contat Pere, un amic. Jo vaig anar a un establiment de menjar per a emportar. Les rostidores no funcionaven, però vaig arribar a temps de comprar arròs al forn. ¡Uei! La vitroceràmica de casa no s'encenia. Al carrer de la Reina, una colla de xics i xiques van seure, cap a les set de la vesprada, en la terrassa del bar Dexter, que estava tancat. Havien dut de casa o de la tenda d'una gasolinera —ves a saber— cerveses, refrescs, papes, cacaus, tramussos... Van estar de festa fins a la mitjanit. Ho sé perquè el bar està sota el meu pis. En fi, a Xàtiva no passà res. La policia patrullà per a evitar incidents i el Lluís Alcanyís funcionà amb grups electrògens. Esperem que una futura apagada no siga més greu; ja estem avisats de la vulnerabilitat de la tecnologia. De moment, el Barça-Inter de Milà no alterà la xarxa elèctrica. (La transmissió d'un partit de futbol pot produir pujades i baixades de freqüència; baixa en el descans i puja quan es xiula un penal.)

(publicat a Levante-EMV, el 03/05/2025)

Catòlics que no entenen la seua religió

Des que traspassà el papa Francesc, moltes reflexions de persones diverses han girat al voltant de dos interrogants: ¿Ha realitzat canvis en l'Església o no? ¿Era conservador o progressista? Jo també em faig les mateixes preguntes, però cal delimitar el seu abast abans de contestar-les. Hi ha qüestions que només incumbeixen els catòlics. Podem posar un exemple. Francesc ha dit de totes les maneres possibles que la dona ha de tenir més protagonisme en la institució eclesial, però l'accés de les dones al diaconat o al sacerdoci ha quedat aparcat. Açò podrà desagradar a molta gent, però l'última paraula sobre això és de les persones que se senten membres de l'Església. A mi em pot disgustar determinada norma d'un club privat. Puc optar per no afiliar-m'hi o per sol·licitar l'ingrés i intentar canviar els estatuts des de dins. Molts creien que el papa introduiria novetats en una extensa llista d'assumptes eclesials: accés de la dona al sacerdoci, dispensa del celibat eclesiàstic, dispensació de sagraments a divorciats i persones homosexuals, neteja de la Cúria Vaticana, rebuig dels clergues pederastes... En general, les novetats han estat mínimes.

En qüestions que afecten el nucli doctrinal de l'Església (avortament, matrimoni de persones del mateix sexe) la posició de Francesc no s'ha mogut ni un mil·límetre. Titllà de crim l'avortament i de sicaris els metges que el practiquen legalment. Ara bé, els més directament concernits per tot això han de ser els catòlics. A nivell simbòlic, Bergoglio ha intentat modernitzar la imatge de l’Església. El seu pontificat ha estat curull de bones paraules, i de gestos. Fou persona allunyada de la pompa. Sempre donà mostres de senzillesa. Els seus predecessors solien exhibir pectorals d’or i pedres precioses. Ell, una creu de plata. No duia l’esclavina roja de domàs ni l’estola amb brodats d’or que havien lluït anteriors pontífexs en grans solemnitats. (Ell únicament es ficava l’estola per a impartir la benedicció urbi et orbi.) Trià el nom del poverello d'Assís, Francesc, per a exercir el seu pontificat. No volgué ocupar les estances del Palau Apostòlic destinades als papes. I ha quedat per a la posteritat la imatge de les sabates negres desgastades que calçava, en comptes de les roges d'anteriors pontífexs. Els sectors tradicionalistes no estaven molt contents amb aquests gestos.

Tanmateix, les idees morals i doctrinals de Bergoglio eren tradicionalistes. Les seues proclames contra l’avortament i el matrimoni gai no admetien equívocs: Esto es una guerra de Dios contra una movida del diablo. D'altra banda, canviar les inèrcies de la maquinària burocràtica més antiga del món demana un esforç ímprobe. Encara que siguen teòrics monarques absoluts, els pontífexs són sovint ostatges del poder. Bergoglio ha canviat ben poques coses i a mitges. Des del punt de vista estrictament eclesial, els catòlics jutjaran si ha estat un papa progressista o retrògrad. Als no catòlics ens toca opinar sobre el poder d'influència papal en afers externs a l'Església Catòlica. Com els seus predecessors, Bergoglio fou cap d'un estat que manté relacions diplomàtiques amb altres estats. Les opinions del pontífex sobre múltiples assumptes són ateses amb interès per moltes persones de tot el món, polítics inclosos. En els inicis del seu pontificat, Francesc va dir: Jamás he sido de derechas. «Llavors, si no és de dretes, és d'esquerres», van concloure precipitadament alguns. La dreta reaccionària i el feixisme el van posar en el seu punt de mira.

Abascal, Díaz Ayuso o Milei buidaren el pap. Enviado de Satán, l'anomenà el president argentí. Ciudadano Bergoglio, li deia el cap de Vox. Quan el papa ja havia mort, Jiménez Losantos el va deixar com un drap brut. El Espíritu Santo también se equivoca, va dir. No, Francesc no era un comunista. Llavors, ¿per què suscitava tanta animadversió en la dreta? Perquè no estava a favor del corrent dominant entre els conservadors. Toda mi educación se la debo a la escuela pública argentina, va proclamar. (No sé què pensaria de la concertada espanyola.) Quan li preguntaren per què havia permès la benedicció de parelles del mateix sexe, va dir que les benediccions són per a tots. Afirmava que destruir el medi ambient és una ofensa a Déu, un pecat. Sostenia que l'evolució no contradiu la creació, que Déu no és un mag i que la Bíblia no ha de ser presa de manera literal. Demanava justícia social. Va recalcar sovint que els mercats no serveixen a les persones. Deia que el cristianisme ha d'estar al costat dels pobres, que l'individualisme pervers del capitalisme contradiu el missatge cristià. La pobreza está en el centro del Evangelio, repetia.

Potser recordava les paraules de Crist. «Del cert us dic que difícilment entrarà un ric al regne dels cels. Us ho torne a dir: és més fàcil passar un camell per l'ull d'una agulla que entrar un ric en el regne de Déu.» (Mateu 19, 23-30) El papa Bergoglio demanava que els immigrants foren ben acollits. Afirmava que lleis més restrictives o militarització de les fronteres no són útils davant l'enorme drama de la immigració. Deia que rebutjar els immigrants és un pecat greu. Advocava per ampliar les rutes d'accés segures i legals per als nouvinguts, facilitant refugi als qui fugen de la guerra, la violència, la persecució i les calamitats. Referint-se a Espanya, féu aquestes reflexions: Siempre he defendido el derecho a la verdad, el derecho a una sepultura digna, a encontrar los cadáveres. Una sociedad no puede sonreír al futuro teniendo a sus muertos escondidos [...] Nunca vas a tener paz con un muerto escondido. També és coneguda la posició del papa sobre el genocidi perpetrat a Gaza. Trucava tots els dies a la parròquia catòlica de la zona per tal d'alçar l'ànim dels qui hi resisteixen les bombes, la fam, les tortures i la mort.

Inclús quan Francesc emmalaltí, seguí trucant des de l'hospital. En el seu últim missatge públic, demanà alto el foc immediat en Gaza i Ucraïna. Era del parer que l'Església Catòlica no ha d'estar al servei d'idees, sinó de persones. La humanitat ha d'estar per davant dels dogmes. És clar que aquests posicionaments del papa en assumptes que afecten la humanitat creient i no creient suscitaven l'antipatia de la dreta i la simpatia de moltes esquerres. Quan Bergoglio subratllà que no era de dretes, en comptes de dir qualsevol tòpic de l’estil «l’Església Catòlica no és de dretes ni d’esquerres», ¿volia emfatitzar que sempre havia militat a l’altre bàndol? Ves a saber. Segons el meu parer, deduir que el papa era d'esquerres és errat. En realitat, volia tornar als orígens del cristianisme. Jesús de Natzaret vestia humilment i s’ajuntava amb pidolaires, dones, malalts, xiquets... Potser només volia reivindicar els valors del cristianisme primigeni, adulterats pel pas dels segles. (De fet, criticava també l'excés de clericalisme.) Per això es va posicionar davant d'un sistema que produeix pobresa, guerra i col·lapse ecològic, una sola crisi amb moltes cares.

 

 

A la dreta, grafit aparegut en un mur de Roma abans de les exèquies papals

 

A la dreta catòlica no li agradaven les crítiques papals al sistema econòmic que ens està portant a la tragèdia —al·lusió als excessos del capitalisme i el neoliberalisme rampants. Els conservadors tampoc no païen escoltar que l’Església no ha d'estar obsessionada a tothora per assumptes com l’avortament o el matrimoni de persones homosexuals. (¡Bones paraules de nou!) El desgrat només pot tenir una explicació: la dreta no entén la seua pròpia religió. (Els hipòcrites a les exèquies papals eren multitud.) Quan Francesc eliminava distàncies amb els fidels, suprimia l’oripell i rebutjava les vestimentes i els vehicles ostentosos, seguia els consells evangèlics. Les sabates negres gastades i la gent marginada que esperà el cadàver a les portes de Santa Maria la Major simbolitzen molt bé la determinació de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc, d'estar amb els pobres. Intentar trasplantar l'esquema polític esquerra-dreta al context eclesial és, però, missió impossible. Les contradiccions són insalvables. Tornem al principi. ¿Bergoglio era conservador o progressista? No sé. L'extrema dreta no el podia veure i li lladrava. Trump mastegava xiclet durant el funeral.

Romeria 2025

Moment estel·lar per a la fe en el més enllà

Trobar escapatòria al desassossec que la mort provoca en l'ésser humà és el principal estímul que empenta moltes persones a creure en el més enllà. Quan hom és jovenet no sol pensar massa en el final biològic que li arribarà a tothom. Encara més, tenim propensió a imaginar que la cosa no va amb u. El pas dels anys, però, fa replantejar-se moltes coses —que la fletxa del temps és imparable i ens afecta a tots, per exemple. El fet biològic de la mort té la seua lògica; mancaria de sentit que els humans visquérem infinitament en un món finit. I se'ns plantejarien nombrosos interrogants. ¿Hauríem de conviure per sempre amb el mateix cònjuge o hi hauria barra lliure per a la promiscuïtat eterna? ¿I ens reproduiríem també eternament? Si la resposta és afirmativa, caldria una infinitud de planetes com la Terra que proporcionés infinits estatges a una humanitat infinita. Relacionat amb açò està el tema de l'eterna joventut i l'elecció del moment cronològic exacte —¿vint, vint-i-cinc, trenta, quaranta anys d'edat?— que s'hauria de considerar l'òptim per a immortalitzar-nos. Perquè no seria qüestió d'experimentar el mal tràngol de la sibil·la Cumana.

El déu Apol·lo li va prometre la concessió d’un desig a condició de no tornar mai a Eritres. Ella prengué un grapat d’arena amb la mà i demanà de viure tants anys com grans havia agafat. Però s'oblidà de demanar també l’eterna joventut. En complir anys, començà a consumir-se tant que semblava una cigala. Hagueren de tancar-la en una gàbia que penjaren al temple d’Apol·lo. La llegenda diu que va viure nou vides de cent deu anys cadascuna. Els xiquets li preguntaven: «Sibil·la, ¿què vols?» I ella contestava: «¡Morir-me!» Però tornem a les preguntes. ¿Conflictes, guerres i genocidis, avui innombrables, esdevindrien eterns? Totes les preguntes menen a una conclusió: a més d'inexorable, la mort és necessària i equival a renovació. Però cadascú es pren les coses de manera diferent. Hi ha els nihilistes. Com consideren que tot es redueix al no-res, propugnen traure el màxim profit a la vida. En aquest sentit cal entendre el tòpic literari Carpe diem («Viu el moment, perquè vas a morir aviat.») En canvi, hi ha qui aspira a perpetuar la seua memòria a través de les seues aportacions, grans o petites, en algun àmbit de l'activitat humana.

Hi ha, finalment, les persones que, adoctrinades des de la infantesa, creuen en la transcendència, és a dir, en la vida més enllà de l'espai i el temps, en una vida eterna al "cel". Algunes "creuen" amb matisos. Diuen: «No ho tinc molt clar, però per si de cas...» El dels creients és camp adobat per a les religions. Unes prometen la vida eterna en el més enllà, altres la reencarnació... ¡Amb condicions! Cal ser bon xai a la terra per a gaudir del cel. En abril de l'any passat, vaig viatjar a Egipte. Gran part de l'antiga i esplendorosa civilització egípcia girava al voltant de la mateixa aspiració: transcendir la mort. Són inevitables els paral·lelismes entre religió catòlica i creences dels antics egipcis: l'Ull d'Horus i l'Ull de Déu en un triangle; Isis amb el petit Horus als braços i Maria amb el Jesuset; mite de la resurrecció (Osiris, que havia nascut el 25 de desembre, morí i tornà a la vida, com Crist); Horus llanceja Set; Sant Miquel (o Sant Jordi) llanceja el drac; el judici de l'ànima (Anubis pesa el cor del difunt i aquest és devorat per un monstre si el resultat li és desfavorable); túnica blanca de lli dels sacerdots d'Isis i alba de lli dels sacerdots catòlics...

Inclús els dos símbols per antonomàsia de l'alt clergat egipci i catòlic romà, crossa i pectoral, són semblants. Els del summe sacerdot eren bastó i creu amb nansa. Els del summe Pontífex, bàcul i creu llatina. En fi, dilluns de Pasqua morí el papa Francesc i els mitjans de comunicació ens han proporcionat un espectacle ple de sumptuositat al voltant de la mort. ¡I això que Francesc havia disposat que se simplificaren els ritus funeraris! En aquesta ocasió, l'embalsamament del cos ha estat substituït per la tècnica de la tanatopràxia, per tal de poder exhibir-lo públicament durant quatre dies. Moltes frases pronunciades («Ha retornat a la casa del Pare», «Descansa i espera el dia de la resurrecció sota la Mare de Déu», «El papa viu») remeten al mite de la immortalitat en el més enllà. Guàrdia suïssa al voltant del cos present, vetlla a la gran basílica i porpra (color imperial a l'antiga Roma). Vel de seda blanca, bossa amb monedes d'or i plata i tub metàl·lic amb un rogito (acta notarial) introduïts en el fèretre durant el ritu de la seua chiusura (clausura). Escut papal a la tapa, segells de lacre... ¡Un espectacle enlluernador que convida a la credulitat!

Cites culturals

Iniquitat a la terra de Crist

Podem veure a les pantalles un cúmul d'atrocitats que adoben el pessimisme —almenys el meu. Alguns fets són especialment colpidors. A títol d'exemple, jo n'enumeraria quatre: el genocidi de Gaza, l'agressió russa a Ucraïna, les deportacions massives i il·legals ordenades per Trump i, sense eixir de Nord-Amèrica, el desmuntatge del sistema democràtic. Tenim, doncs, un pòquer d'iniquitats infames. Però igualment podríem fer gala d'una escala de color o un repòquer. Les possibilitats que ofereixen els diferents escenaris del planeta són infinites. Sobre l'extermini de població innocent a Gaza o la guerra d'Ucraïna ja he reflexionat sovint —bé que no sobra seguir fent-ho. Al top ten de la infàmia universal en aquests inicis del segle XXI, el genocidi de Gaza ocuparia el primer lloc. Però tampoc no podem passar per alt l'enorme angúnia d'una persona innocent que haja estat traslladada a la presó de Tecoluca, en El Salvador, sense cap autorització judicial i sense cap esperança de sortir de l'infern. L'inventor d'aquesta infàmia no és Trump. La inventà la senyora Meloni amb el trasllat forçós d'immigrants a un centre de detenció d'Albània.

Aquestes coses passen i ben poca gent es remou. Veiem coses inaudites que no semblen motiu suficient per a omplir els carrers del món amb milions de manifestants. El govern federal dels EUA ha decidit llevar fons a les universitats (tradicionals espais de llibertat) que han permès protestes i manifestacions contra el genocidi de Gaza. Estudiants i professors d'origen àrab que hagen participat o hagen escrit articles crítics contra al govern israelià en periòdics universitaris veuran negada la sol·licitud de nacionalitat i corren el risc de ser deportats —alguns a països que pateixen règims totalitaris. S'albira un futur de bojos, un horitzó molt negre. En una entrevista, José Miguel Monzón, el Gran Wyoming, deia açò: «Que cadascú, des del seu lloc, faça el que cal, mantenir la decència. No s'ha de llançar la tovallola. Només ha d'haver-hi una veritat que s'impose. No hem de resignar-nos.» Algun signe positiu s'ataülla. El rector de Harvard, posem per cas, ho té molt clar; cap govern no dictarà a la universitat què ha d'ensenyar i a qui. Val més això que res. És impossible canviar el rumb dels esdeveniments sols amb decència individual.

Ignore si, durant els dies de Setmana Santa, els atemptats sagnants contra els drets humans que es produeixen a Gaza o El Salvador han colpit els xativins creients de debò. Utilitze l'expressió "de debò" perquè hi ha algunes persones de profundes conviccions religioses i molts "cristians" de pura façana. Si no, ¿com s'explica que les esglésies estiguen pràcticament buides al llarg de l'any i les processons d'aquesta setmana —la de la Burreta, per exemple— hagen estat la mar de concorregudes? Cal tenir present, a més, que la multitud congregada a l'Albereda o als carres de volta de Xàtiva es divideix en dos grups: el públic que vol contemplar un espectacle de caire etnogràfic i els "penitents" contemplats. Si la gent que desfila en processons de Setmana Santa freqüentara les esglésies de Xàtiva, els temples estarien plens tot l'any. Aquesta contradicció és només aparent. L'esdeveniment religiós té un doble caire, folklòric i pietós, que ha permès de conservar passos, confraries, cobles... Les processons no són allò que semblen a primera vista.

D'altra banda, la religió catòlica és professada, de manera ostensible, per molts conservadors. I, ves per on, la dreta, tant la conservadora com la totalitària, justifica les massacres que realitza el govern d'Israel. La hipocresia no és privativa del catolicisme. Els protestants evangèlics dels EUA, descendents dels Pilgrim Fathers, el puritans calvinistes anglesos que emigraren en la nau Mayflower a les costes nord-americanes, també justifiquen tota mena de barbaritats. Els catòlics salven fàcilment les contradiccions amb el sagrament de la reconciliació: hom confessa que ha pecat, el capellà absol la culpa i llestos. Però jo creia que els protestants, com a herència de les idees calvinistes, estaven predestinats a la salvació només si obraven rectament. ¡Ha! Ja es veu com és de recta la conducta del presbiterià Donald Trump, que voldria deportar tots els habitants de Gaza per a convertir la franja en un enorme holiday resort. En fi, no volia oblidar, de Xàtiva estant, la deshumanització i la insensibilitat que s'escampen pertot com una taca d'oli.

(publicat a Levante-EMV, el 19/04/2025)

Veritats i mentides

Segons dades d'Eurostat, en 2023, el dèficit comercial nord-americà amb la Unió Europea fou d'uns 158.000 milions d'euros, quasi la meitat del que diu Donald Trump. (Amb Espanya, els EUA tingueren superavit.) Però aquestes xifres només prenien en consideració l'exportació i la importació de béns. A l'apartat de serveis, la UE sortia perdent; Washington tingué un superàvit de 104.000 milions d'euros. Per tant, el desequilibri total fou d'uns 54.000 milions d'euros a favor d'Europa. En canvi, el dèficit dels EUA amb Xina fou de quasi 300.000 milions de dòlars. Trump diu que ha ficat uns aranzels recíprocs a tothom. Això no és cert per al cas d'Europa. Els tipus aranzelaris generals entre els EUA i la UE són prou semblants, amb una mitjana del 3,95 % per als productes estatunidencs i del 3,5 % per als de la UE. (També és cert, per exemple, que Europa grava més els automòbils que els EUA.) Un assumpte que cou a l'altra banda de l'Atlàntic és el poder regulador de la UE, especialment sobre grans tecnològiques com Google, Facebook o X (antiga Twitter) que estan sota vigilància de la UE. Això preocupa a Washington.

 

EUA és el major exportador de serveis del món. Tant per la falta de moderació dels continguts com per l'ús donat a les dades que obtenen, les tecnològiques estan en el punt de mira. La falta de col·laboració amb les autoritats europees podria tenir conseqüències en forma de represàlies per part de la UE. Brussel·les pot augmentar els imposts a les plataformes, revocar els drets de propietat intel·lectual, imposar restriccions addicionals a les empreses consultores i financeres dels EUA o llevar llicències a empreses com Airbnb, propietat de Pheter Thiel, multimilionari de Silicon Valley que finançà la campanya del vicepresident Vance. En ramaderia, agricultura i alimentació també hi ha conflicte. Els reglaments fitosanitaris europeus, estrictes, impedeixen importar carn de boví amb hormones, per exemple, cosa que troben incomprensible les autoritats de Washington. Les regulacions d'indicacions geogràfiques (IG) també impedeixen el comerç de certs aliments, vins i begudes espirituoses etiquetats amb denominacions protegides por la Unió Europea que els productors nord-americans consideren genèrics. Titllen la UE de proteccionista.

Els formatges dels EUA etiquetats com a Parmesà o Roquefort no poden vendre's a Europa, ja que només els produïts en regions amb registres d'IG poden utilitzar aqueixos noms. Relacionat amb açò està el tema cultural. El comportament i les preferències dels consumidors a les dues bandes de l'Atlàntic influeixen molt en les relacions comercials. El dèficit comercial sol reflectir diferències de costos de producció i de qualitat. Això suggereix que els consumidors nord-americans prefereixen els productes europeus als propis, mentre que els consumidors d'Europa prefereixen els seus productes propis als estatunidencs. El resultat és dèficit comercial a favor de la UE. La fortalesa del dòlar hi col·labora; una cotització alta fomenta les importacions. El consumidor americà troba atractius els preus dels béns estrangers. En general, però, els EUA surten molt beneficiats de la relació amb Europa. A la UE es desaprofita l'estalvi dels ciutadans; hi ha trenta-tres bilions d'euros aparcats en dipòsits bancaris o col·locats en fons d'inversió sovint nord-americans. (Els plans de pensions tenen una incidència inversora poc rellevant.)

Cada any, 300.000 milions d'euros d'estalvis europeus viatgen als EUA i acaben finançant les seues empreses. D'això, no se'n parla. Trump diu: «La UE ens estafa. Fou creada per a fotre'ns.» Venint del cap d'una potència que ens colonitza cultural i militarment, la frase resulta ofensiva. Bases militars, McDonald's, Coca-Cola, films de Hollywood a dojo, jeans, action painting... Em ve a la memòria El desafío americano, assaig de Jean-Jacques Servan-Schreiber. La relació amb EUA no és tan sols comercial. Fa poc, Luis María Anson, gens sospitós d'esquerranisme, deia que Espanya és un virregnat dels EUA. Es parla de prendre represàlies. Caldria començar per les empreses de serveis nord-americanes. També caldria evitar que l'estalvi europeu vaja als EUA. Dirigim-lo a inversió productiva en el nostre continent. Aconseguir-ho s'ha convertit en una urgència per a no perdre pes en l'economia global. Trump va barrejar mentides, veritats i mitges veritats en un sol paquet i va iniciar una ofensiva contra les regles diplomàtiques i comercials. Es tracta d'una guerra per a impedir que altres blocs econòmics li lleven l'hegemonia capitalista.

Roig, groc i morat

Marxa enrere de Trump

Des que governa Donald Trump, les seues decisions polítiques i les repercussions econòmiques que se'n deriven semblen una muntanya russa. Els esdeveniments corren a molta velocitat i són imprevisibles. Mentre escrius la teua opinió sobre l'última notícia, és possible que ja s'haja produït altra que invalide l'anterior. Malgrat el caràcter despòtic del president, hi ha vicissituds que se succeeixen amb independència de la seua voluntat. Un dels elements que expliquen les actuals turbulències econòmiques és el deute públic dels EUA. A finals de 2023, ascendia a trenta-tres bilions de dòlars. En 2024, arribà al 121% del PIB. EUA és un dels països més endeutats del món. Gasta més en pagar els interessos del deute que les despeses de defensa. En 2024, el dèficit pressupostari de Washington superà els 1,9 bilions de dòlars; el nivell d'ingressos fiscals, un 25% del PIB en 2023, és molt baix. (La pressió fiscal mitjana a la UE està per damunt del 40%.) Això significa que el govern federal es veu obligat contínuament a refinançar el deute públic. Podria reduir el dèficit pujant imposts. Però això sembla tabú, sobretot des que governa Trump.

El president ha anunciat la seua intenció de suprimir l'IRPF. ¡Augment del dèficit públic i més endeutament! Però durant aquests dies s'ha produït un fet que ha passat molt desapercebut per al públic llec. Els bons nord-americans han baixat de preu. ¿La causa? Generalment, la depreciació del deute públic sol obeir a moviments massius de venda. Inclús s'ha dit que Japó i Xina, els dos màxims tenidors estrangers de bons del Tresor dels EUA, podien estar desfent-se d'aqueixos actius en grans quantitats, com a represàlia pels aranzels de Trump. Quan es produeixen vendes massives, l'emissor dels bons es veu obligat a augmentar llur rendibilitat. Si augmenta molt la prima de risc, les agències qualificadores poden acabar donant una nota negativa. Bàsicament, tot això passa perquè el mercat de bons està regulat per l'oferta i la demanda de diners. Si els inversors no semblen disposats a utilitzar els seus diners en la compra de bons, el preu d'aquests baixa. L'única manera de frenar la caiguda és oferir tipus d'interès més alts, cosa que encareix el refinançament del deute —desorbitat en el cas dels EUA. ¡Un daltabaix per a l'economia!

 

Si la situació no s'atura, els bons nord-americans deixaran de ser un valor de refugi. La Reserva Federal pot contrarestar el daltabaix efectuant compres massives de deute, però això equival a la creació de diners. Quan es posa a funcionar la "màquina" de fer diners, la moneda es devalua. Una devaluació va molt bé per a reduir el dèficit comercial, però té com a conseqüència la inflació, és a dir, l'augment del cost de vida. Trump pot fer tot el teatre que vullga, però la decisió de decretar una moratòria de noranta dies per als aranzels "recíprocs" no ha estat cap mostra de magnanimitat per part seua. (La moratòria és relativa; la mitjana de tipus aranzelaris per als productes de la UE ha passat del 3,5 al 10% i no s'ha reduït l'augment dels aplicats a l'acer i l'alumini.) En realitat, la marxa enrere de Trump ha estat provocada per molts factors. El primer és la caiguda de les borses, que ha arrossegat nombroses empreses —les dels seus amics de l'oligopoli tecnològic, per exemple. Les “set magnífiques” (Apple, Nvidia, Microsoft, Meta, Google, Amazon i Tesla) acumulaven dimarts pèrdues de capitalització d'1,5 bilions d'euros.

 

 

Durant els últims tres mesos, l'empresa Tesla, dirigida per Elon Musk, ha registrat pèrdues que arriben als 700.000 milions de dòlars i una pèrdua de valor de les seues accions, des del màxim pic de desembre, del 41.4%. I el valor de la companyia no para de caure en picat. Totes aquestes xifres són provisionals, perquè la volatilitat i els rebots són constants. Quant a Elon Musk, la caiguda de la seua fortuna personal podria haver arribat als 63.000 milions d'euros. Tot aquest cataclisme és conseqüència dels aranzels de Trump. També s'han depreciat bancs i empreses petrolieres dels EUA (ha baixat el preu del petroli). En definitiva, no costa gens imaginar les pressions que haurà rebut Donald Trump per part de grups poderosos que són donants del Partit Republicà. D'altra banda, Xina i la UE, principals receptors de l'atac aranzelari de Washington, no s'han quedat de braços plegats; Xina ha reaccionat fulminantment i la UE té preparat el seu paquet de represàlies. En qualsevol cas, la depreciació dels bons del Tresor ha estat el cop de gràcia. Trump ha hagut de recular. Però encara pot donar sorpreses —desagradables, és clar!

Moratòria durant el combat

Historieta de Coll

Ficant tothom en el mateix sac

Durant un discurs recent, James David Vance, vicepresident dels EUA explicà que la globalització ha estat un fracàs. Heus ací el seu raonament: «La nostra classe dirigent creia que podem separar el disseny i la fabricació de les coses. La idea de globalització era que els països rics ascendirien en la cadena de valor, mentre que els pobres fabricarien les coses més senzilles. En la capsa d'un iPhone posava que s'havia dissenyat a Cupertino, Califòrnia, la qual cosa implicava, no cal dir, que s'havia fabricat en Shenzhen, Xina, o en qualsevol altre lloc. I sí, algunes persones podien perdre els seus llocs de treball en la fabricació, però podien aprendre a dissenyar —o, fent servir una frase molt suada, aprendre a programar. Crec que ens equivocàrem; les zones geogràfiques en què es fabriquen productes són molt bones dissenyant-los. Hi ha efectes interconnectats. Les empreses que dissenyen productes treballen amb empreses que els fabriquen. Comparteixen la propietat intel·lectual i les millors pràctiques. Sovint, comparteixen fins i tot empleats clau. Pensàrem que altres nacions sempre anirien darrere en la cadena de valor. Tanmateix, a mesura que milloraven en l'extrem inferior, començaren a atrapar-nos en l'extrem superior. I així han anat pressionant-nos des d'ambdós extrems. Altra idea errònia de la globalització és l'avantatge de la mà d'obra barata, una crossa que inhibeix la innovació. De fet, podria dir-se que és una droga a la qual s'han tornat addictes massa empreses dels EUA. Quan es pot fabricar més barat, és massa fàcil optar per abaratir els productes en comptes d'innovar. I tant si deslocalitzàvem fàbriques, cap a economies amb mà d'obra molt barata, com si importàvem aquesta a través del nostre sistema d'immigració, la mà d'obra barata es convertí en la droga de les economies occidentals.»

J.D. Vance explicava clarament els efectes de la globalització des de la seua particular òptica capitalista. La pretensió que el món continués dividit entre "Nord" ric i "Sud" pobre —entre uns pocs estats avançats i una immensa majoria d'endarrerits— no ha funcionat com es preveia. El pobres no són ximples i alguns d'ells han après. El cas de Xina és espectacular. En poques dècades, ha passat de ser un estat subdesenvolupat a esdevenir una gran potència econòmica, científica, tecnològica i militar. En altres paraules: Part del "Sud", Àsia sobretot, no sols eliminà del mercat global la mà d'obra estatunidenca poc qualificada. Gradualment, els pobres començaren a rivalitzar amb l'elit tecnològica del "Nord" i acabaren desplaçant-la. Avui, la mà d'obra asiàtica no sols trau dues o tres dècades d'avantatge en experiència als treballadors occidentals, sinó que també "ha après a programar". Ara, Àsia supera el "Nord" en nombrosos aspectes tecnològics. Com Xina i altres països asiàtics exporten des de fa temps productes d'alta tecnologia i màxima qualitat (semiconductors, panells solars, bateries, cotxes elèctrics, mòbils, ordinadors portàtils, electrodomèstics...) a preus més competitius, la disminució de vendes dels equivalents europeus i nord-americans ha provocat una gran crisi —en Alemanya, posem per cas— i dispara el dèficit comercial dels EUA. Donald Trump afirma que «tots ens han estafat». Amaga, però, que la primera intenció del capitalisme nord-americà era aprofitar-se dels països subdesenvolupats. Que la jugada li haja sortit mal no autoritza a ficar tothom en el mateix sac.

 

¿Hi ha ideologia?

Donald Trump i els seus col·laboradors porten a cap la demolició vertiginosa de l'aparell del govern federal nord-americà. Sembla que estan donant un auto cop. Per tant, és legítim fer-se aquesta pregunta: ¿els guia alguna ideologia concreta més enllà del conservadorisme i l'autoritarisme genèrics? A primera vista pot semblar que Trump no té una ideologia clarament definida i que es guia només pels desitjos del seu caràcter narcisista i megalòman. No. Sota totes les seues actuacions hi ha un substrat amb diverses capes ideològiques: teoria de l'executiu unitari, il·lustració fosca, anarcocapitalisme, nacionalisme, cristianisme sectari, neoliberalisme, imperialisme... Paga la pena detenir-se en alguns d'aquests termes. Que l'executiu siga unitari és una forma eufemística de dir que el president ha de governar com un monarca absolut. La Constitució dels EUA estableix que el poder executiu recau sobre un individu. Els partidaris de l'executiu unitari tenen clar, per tant, que el president concentra la totalitat d'aqueix poder i que la presidència no pot ser controlada ni pels tribunals ni pel legislatiu, llevat que es faça a través de l'impeachment.

Des de fa dècades, venien sovintejant les pressions d'advocats i organitzacions conservadores que volien desmantellar els organismes reguladors independents i restringir les seues facultats d'intervenir als mercats. En febrer, Trump firmà una ordre executiva que li permet de prendre el control d'agències com la Comissió Federal de Comerç, la Comissió Federal de Comunicacions i la Corporació Federal d'Assegurança de Dipòsits. Aquests organismes experts lluiten contra els monopolis, regulen ràdio i televisió, vigilen la seguretat bancària... Eren molt importants per a l'estructura del govern, consolidada durant els darrers cent quaranta anys, i garantien que no hi hagués abusos i que el mercat lliure no esdevingués una batalla campal. Trump està entrant a sac en tot això a través del mecanisme irregular del Departament d'Eficiència Governamental (DOGE), dirigit per Elon Musk, sense autorització expressa del Congrés. Alguns tribunals han decretat mesures cautelars contra decisions de Trump, però aquest en fa un cas com un cabàs.

En realitat, hi ha un límit a la funció executiva. La Constitució estableix que el president ha de vetlar per l'aplicació puntual de les lleis. Ha de facilitar, dins el seu àmbit de competències, el compliment de la llei. En el dret constitucional, la limitació de la funció executiva —que s'ha de limitar a l'acatament exacte de les lleis— es denomina Take care clause i té dues conseqüències: tota actuació executiva que no complisca les lleis és inconstitucional; ha d'existir un mitjà de control dels actes il·legals de l'executiu, per respecte a la supremacia de la carta magna. Les regles constitucionals justifiquen la supervisió judicial dels actes de l'administració, és a dir, invaliden la versió dura de l'executiu unitari. El president ha de complir la llei. Si no ho fa, els tribunals estan facultats per a invalidar els seus actes, al marge que s'inicie el procediment de destitució. La clàusula Take care impossibilita que el president puga ordenar vàlidament que els seus secretaris desobeïsquen les lleis. Tanmateix, els fets ens confirmen que la versió dura de l'executiu unitari s'ha instal·lat a la Casa Blanca, en contra de la democràcia i l'estat de dret.

 

La denominada il·lustració fosca, una ideologia neoreaccionària i antidemocràtica, també guia el president i el seu equip. El pensament d'aquest corrent filosòfic i polític, contrari a la igualtat, fou elaborat per l'enginyer informàtic Curtis Yarvin i el filòsof Nick Land, que va encunyar per primera cop l'expressió Dark Illumination en un assaig homònim en què mostrava el seu rebuig frontal al Segle de les Llums. Els seguidors d'aquest pensament d'extrema dreta no sols rebutgen el socialisme o el marxisme. Van més enllà. Repudien la il·lustració i el liberalisme sorgits al segle XVIII que culminaren en la democràcia liberal i la monarquia constitucional. Neguen que la història seguisca una progressió cap a major llibertat i més il·lustració. Estan a favor d'un retorn a formes de govern de l'Antic Règim, a la monarquia absoluta i altres fórmules més velles de lideratge. Trump i els seus també assumeixen els punts de vista reaccionaris en assumptes com avortament, diversitat de gèneres, relacions racials i migració. I arribats ací, cal citar personatges caracteritzats pel nacionalisme i el cristianisme sectari estès entre els fidels de diferents esglésies —l'Evangèlica sobretot.

Un d'ells és el vicepresident James David Vance. Tothom s'haurà adonat que Vance té molt més protagonisme en el govern que els seus predecessors. Va participar activament en la reunió que tingueren Trump i Zelenski al Despatx Oval. Cal destacar també els dicursos de J. D. Vance en Europa o Groenlàndia. La seua figura ens porta a la del multimilionari de Silicon Valley Pheter Thiel, creador de Paypal i accionista d'Airbnb, Linkedin, Spotify, TransferWise i moltes més empreses. Thiel, nacionalista cristià i gai, afirma que «cal perseguir el progrés tecnològic sense defallir, amb pocs miraments, o cap, pels potencials costos o perills per a la societat». Thiel recomanà a Trump que fitxés Vance com a candidat a vicepresident i finançà la seua campanya amb un donatiu de quinze milions de dòlars. S'ha de tenir present que Vance seria president si a Trump li passés alguna cosa —si empipa l'establishment, per exemple. Trump ja patí un intent d'assassinat. (La desclassificació dels papers relacionats amb l'assassinat de Kennedy reviu la hipòtesi d'una mort que potser comptà amb el vistiplau de la CIA i el deep state.) ¡Mare meua!

Pheter Thiel defensa i finança la nova dreta reaccionària nord-americana, en què s'enquadren els seguidors de la il·lustració fosca, promoguda per un protegit seu, Curtis Yarvin. Al final, totes les peces quadren. Thiel, nacionalista, anarcocapitalista, religiós i creient en la superioritat dels individus "diferents" amb alta intel·ligència (possiblement també feixista), blasma el període de la il·lustració i creu que seria molt positiu per als EUA el govern d'un "rei" fort que gestione el país com ho faria un bon CEO. Segons confessió pròpia, no creu que llibertat i democràcia siguen compatibles, per la contradicció insalvable entre democràcia i normes del capital. Trump i el seu equip tenen ideologia, la qual cosa no lleva que alguns alts càrrecs —el secretari d'Estat, posem per cas— siguen molt incompetents. També tenen agenda, adversaris a la diana i desig d'enriquir-se sense contemplacions. El grup ultra que ha pres el poder als EUA està envalentit, perquè acumula un poder quasi absolut, però vol enllestir la feina amb rapidesa; les eleccions de meitat de mandat podrien posar fi a la festa. ¿Conflicte d'interessos? ¡Ha! ¿Això quina cosa és?

¿Quin museu etnogràfic?

La casualitat ha volgut que haja vist amb pocs dies de diferència dos indrets que alberguen col·leccions etnogràfiques. El 27 de febrer, unes quinze persones, docents jubilats, vam visitar la Casa Cuesa o dels Pròixida. El 18 de març, la vespra de la diada de Sant Josep, jo estava en terres andaluses, concretament en una població de la província de Cadis, Medina Sidònia, que té un magnífic museu etnogràfic. Ignore si tots els lectors coneixen els orígens de la Casa Cuesa. Es tracta d'un dels edificis més antics de Xàtiva. Possiblement s'alçà al segle XVI. Va pertànyer als Procida o Pròixida, llinatge noble valencià originari del regne de Nàpols. Al golf que pren el nom de la ciutat es troba l'illa de Procida. Joan de Pròixida rebé feus al Regne de València —les baronies de Llutxent i Quatretonda, per exemple. Un descendent, Gaspar, senyor de Llutxent, seria elegit pel cardenal Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) marit de la seua filla Lucrècia, bé que el matrimoni mai no arribaria a celebrar-se. El llinatge Pròixida fou propietari de l'actual Casa Cuesa, una alqueria amb torres, capella, cuina, habitacions, andana, quadra...

A la primeria del segle XVIII, altre Joan de Pròixida era maulet. Quan els botiflers entraren a Xàtiva, el capturaren i el mataren al castell. L'alqueria fou requisada i donada a un irlandès que havia lluitat al bàndol borbònic i que la vengué més tard a Antoni de Pròixida. En 1734, va ser adquirida pels Almodóvar. En 1829, estava arrendada a Francesc Juesa. (D'aquest arrendatari li ve el nom a la casa.) Ara, però, és propietat de Pep Gimeno "Botifarra"; la comprà al diplomàtic Fernando Merry del Val i Díez de Ribera, nebot de la VII comtessa d'Almodóvar. El vell edifici havia estat molt de temps abandonat i "okupat". Pep, la seua família i alguns amics han fet un esforç enorme per a restaurar-lo. I s'ha convertit en espai etnogràfic i centre d'activitats culturals de tota mena gràcies a una iniciativa absolutament privada. El nombre d'eines, arreus, paraments de la llar, mobiliari i objectes variats exhibits a l'alqueria sorprèn, i deixa en evidència la manca d'un museu etnogràfic municipal, del qual no se'n tenen notícies. Però anem a Medina Sidònia.

Aquesta població andalusa d'uns 12.000 habitants —Xàtiva en té més del doble— conserva un immens patrimoni històric d'èpoques fenícia i, sobretot, romana (habitacions, criptopòrtics, una calçada, vint metres de cloaques, una gran col·lecció d'escultures, ceràmica, atuells, monedes, sarcòfags, làpides, columnes, capitells i elements diversos exhibits al museu arqueològic). Però vull referir-me específicament al museu etnogràfic de la localitat, emplaçat en un antic palau i dependències annexes. Mostra com eren de diferents les vides dels amos i els criats. Exhibeix, perfectament organitzats, arreus i eines que servien per a treballs relacionats amb l'agricultura i la ramaderia, el mobiliari d'una antiga farmàcia, l'aula d'una escola amb pissarra, mapa, pupitres de fusta, plumiers, estris de costura i exemplars de l'Enciclopedia Álvarez, les habitacions de la gent humil (dormitori amb màrfega i armari, cuina de carbó, sala d'estar amb màquina de cosir, ràdio i taula de braser), tallers i estris d'oficis (de forner, fuster, sabater, barber, terrissaire..).

En altra sala estan les peces d'una casa burgesa: el despatx del senyoret amb màquina d'escriure, exemplar antic de l'ABC i un barret al penja-robes, quadres, un filtre d'aigua, dormitori amb llit, escalfallits, armari rober, còmoda i orinals, un menjador amb tot el seu parament, cortinatges... La conservació del poble, el conjunt d'esglésies, les restes del castell, les portes medievals i els dolços artesanals com l'alfajor atrauen un munt de visitants. A Medina Sidònia s'han multiplicat exponencialment els serveis hostalers (de restauració i allotjament). Mentre, a Xàtiva, els veïns no podem regalar les nostres coses antigues a un museu municipal etnogràfic inexistent. Jo, per exemple, he heretat dels meus avis materns i paterns, i dels meus pares, objectes que hi podrien figurar perfectament. De fet, ja li n'he regalat algun a Pep Gimeno "Botifarra". En certa ocasió, Miquel Gil digué que la Casa Cuesa podria ser un regal per a Xàtiva en un futur. No sé. Però està clar que recórrer món m'ha permès de valorar l'esforç desplegat pel cantaor xativí. Al final, tots acabarem regalant-li les coses dels nostres avantpassats a l'admirat Pep Gimeno. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 05/04/2025)

Cap de setmana de gastronomia i literatura

Sembrant el caos econòmic

Que Trump patisca narcisisme extrem no significa que tinga el quocient intel·lectual baix o que siga un beneit del cabàs. Això sí, el trastorn narcisista de la personalitat pot entrebancar la presa de decisions assenyades. El president dels EUA és una "joia": megalòman, masclista, mentider, superb, fanfarró... Però molta gent d'esquerra sol titllar de burros o ximples personatges que la saben molt llarga. Són errors comuns confondre manca de cultura amb manca d'intel·ligència, o subestimar els adversaris polítics. Darrere les posicions de Trump hi ha interès econòmic i càlcul electoral. Com ja s'ha dit anteriorment, és un especulador immobiliari ficat en política per a forrar-se. I apel·lar als suposats perjudicis que provoquen immigrants, minories i feminisme li dona molts rèdits electorals. Ara bé, que siga un tipus llest no vol dir que les encerte totes. De fet, no n'encerta cap. Totes les mesures que ha pres han començat a tenir uns efectes negatius: trompada de les borses, pèrdua de valor d'empreses —de la companyia Tesla d'Elon Musk, per exemple... I els analistes pronostiquen augment de la inflació i recessió econòmica als EUA.

 

Hi ha un altre aspecte que preocupa: l'alteració del mercat laboral nord-americà. La indústria de defensa ocupa uns sis milions de treballadors. La combinació de retalls anunciats al sector i l'anul·lació de compres de material bèl·lic als EUA per part d'Europa, Canadà o Japó posa en perill nombrosos llocs de treball. D'altra banda, els aranzels que diferents països imposaran a les exportacions nord-americanes —com a reacció a la política aranzelària de Trump— també van a afectar econòmica i laboralment altres sectors. Finalment està la intenció de deportar entre onze i quinze milions d'immigrants. Als EUA hi ha uns set milions d'aturats. Suposant que tots ells acceptaren vacants deixades pels expulsats, les empreses encara necessitarien entre quatre i vuit milions de persones per a treballs sense qualificació. En algun estat —Florida, posem per cas—, els legisladors estan pensant si legalitzen el treball de menors. Tot açò pot derivar en augment de preus per baixada de producció o alça salarial. També pot haver-hi pèrdua de productivitat per la sortida de molta mà d'obra barata de sectors com la construcció, el turisme o la logística.

Com que també minvaran la recaptació fiscal i les cotitzacions, pràcticament sembla garantida la baixada del PIB nord-americà. Molts empresaris donaren suport electoral a Donald Trump per sis motius: li tenen por, els agradava l'anunci de baixada d'imposts, estaven d'acord amb la política proteccionista, rebutgen els excessos del que ells denominen esquerra woke, volien més desregulació (el canvi climàtic i el medi ambient els importa un rave) i els va bé l'imperialisme (l'annexió de Groenlàndia, per exemple, els permetria l'obtenció de valuoses matèries primeres). Tanmateix, en vista del desgavell que s'acosta, comencen a haver-hi veus discrepants. A les files republicanes també se senten opinions negatives sobre allò que fa Trump; alguns pensen que està anant massa lluny. Pot obrir-se, per tant, una fractura imminent entre el capitalisme d'amiguets (l'oligarquia tecnològica) que dóna suport al president i el conjunt del capitalisme global, al qual li agrada de fer negocis sense ensurts. Donald Trump està sembrant el caos en l'economia nord-americana i, de retop, en l'europea. I la classe treballadora pagarà els plats trencats, com sempre.

Adéu a Ramon Ortolà

S'ha mort Ramon Ortolà. Una malaltia patida fa temps s'havia reproduït, afectant òrgans vitals, i l'ha portat a un trànsit ràpid i massa prest, atesa l'esperança de vida de què gaudim actualment. Això sí, ha mort dolçament, acompanyat pel seu fill i la seua filla, i per la seua parella. Ramon va nàixer, en 1946, a Portell de Morella, el poble de sa mare. Son pare hi exercia com a mestre. Malgrat la seua vinculació a la comarca dels Ports, l'amic finat es considerava un xativí més. Llicenciat en Història, es va dedicar a la docència. Fou catedràtic i primer director del nou IES Dr. Lluís Simarro. També dirigí durant uns anys el Centre de Professors (CEP) de Xàtiva, antecedent del posterior Centre de Formació, Innovació i Recursos Educatius (CEFIRE). I cal destacar la dedicació a la política local. Durant el segon període municipal democràtic, fou tinent d'alcalde i regidor d'Urbanisme en el consistori presidit per Miquel Calabuig. En 1999, encapçalà la llista local del PSOE i va ser cap de l'oposició a l'alcalde Alfonso Rus. Des d'aquell any fins a 2007, Ramon seria diputat provincial. Ara, però, estava allunyat de la política i retirat de la docència.

El temps lliure li havia permès de dedicar-se a les seues passions: els viatges, la fotografia i el gravat. Ramon va ser diverses vegades pelegrí de Portell —va participar en la romeria a l'ermita de Sant Pere de Castellfort. També fou autor o coordinador de publicacions sobre aquesta fita. En 2014, per exemple, coordinà el llibre Els Pelegrins de Portell, 25 anys de retrobament, amb fotos d'Antoni Marzal. Finalment, començà a conrear diferents tècniques d'estampació: punta seca, foto-polímer... La gravadora bielorussa resident a Xàtiva Angela Malhyseva fou la seua mestra. Recorde la col·lecció de gravats Portell a la memòria amb la tècnica del foto-polímer, a partir d'unes fotos en blanc i negre realitzades als anys seixanta amb una càmera prestada per Adolfo García. Ramon també realitzà una col·lecció dedicada als Borja. Fa un any, exposà a la Casa de Cultura. A més de les dues sèries esmentades, s'hi exhibien gravats inèdits —inspirats en edificis i fonts de Xàtiva, poemes de Vicent Andrés Estellés i el grup musical del seu fill Pau. L'acte d'inauguració estava presidit per l'alcalde, Roger Cerdà. Res no presagiava la desgràcia.

No puc evitar una tristor i una nostàlgia immenses per l'amic traspassat. Vam coincidir al CEP. Vam ser companys de consistori en el segon període municipal democràtic. Els dos compartíem l'amor per l'art (fotografia, pintura). Són innombrables les vegades que jo he freqüentat sa casa i ell la meua. Tinc sobretot un record ben vívid dels viatges i les excursions que vam fer ensems. En 1999 —jo acabava d'estrenar cotxe—, vam recórrer Extremadura de nord a sud, des d'Hervás fins a Tentudía. ¡Impossible no recordar la copeta de whisky en un dels claustres del monestir de Guadalupe, després de sopar! Ramon em convidà molt sovint a la seua casa de Portell, que havia restaurat amb pulcritud. Amb ell, vaig recórrer per primera vegada els Ports (Vallibona, Vilafranca, el Forcall, Castellfort, la Todolella, Olocau del Rei...) i la comarca valencianoparlant del Matarranya aragonès (Monroig, Pena-roja, Calaceit, Vall-de-roures). Visitàrem pobles ben bonics (Cantavieja, l'Anglesola, Tronchón...). Ramon em descobrí la Santantonada de Portell. Integrat a l'equip d'intendència, vaig viure de prop el pelegrinatge de Portell a Sant Pere de Castellfort.

Ramón Ortolà participà en la fundació de l'Associació d'Amics de la Costera i en moltes de les seues activitats. Paral·lelament, fou guionista, director i narrador de vídeos sobre Xàtiva i el llinatge Borja. Hem perdut un bon docent, un intel·lectual i una persona treballadora i creativa. ¡Et trobarem a faltar, amic! ¡Són tantes les experiències compartides! El meu condol als fills de Ramon, Pau (músic) i Elena (dissenyadora gràfica), a la seua companya Àngels, als familiars i a tots als amics i les amigues que ploren el traspàs de l'ésser estimat. ¡Que la terra li siga lleu!

(publicat a Levante-EMV, el 29/03/2025)