Arriba el Nadal més estrany

Les coses no solen ser blanques o negres. És evident que no cal arriscar la salut o la vida, d'u mateix o d'altres persones, per celebrar de manera irresponsable unes festes nadalenques que tenen molt de gran orgia consumista i poc de celebració religiosa. Efectivament caldrà seguir els consells dels sanitaris i les normes de les autoritats, per tal d'evitar que la pandèmia de covid-19 s'escampe encara més. Però menysprear aquell a qui sap greu que es fiquen moltes restriccions al Nadal no és massa encertat. Si llevem a la celebració totes les capes que l'envolten, veurem al seu nucli un component social i emotiu que no pot obviar-se. En tots els països i totes les cultures del món se solen dedicar uns dies de l'any al retrobament familiar, a la renovació dels nostres vincles amb els éssers estimats. Al marge de creences o descreences religioses, Nadal és, en la cultura a què pertanyem, una ocasió per a l'aplec de la família extensa. Jo recorde amb nostàlgia les festes nadalenques de la infantesa. A cals avis es reunia una munió de parents: pares, mares, fills, filles, germans, germanes, cunyats, cunyades, oncles, ties, néts, nétes, cosins, cosines...

Érem setze o dèsset persones a la taula. Algunes, com una tia i la seua família, vivien lluny de Xàtiva. Tornaven a casa per Nadal, com en l'anunci de torró. En aquells temps, les festes nadalenques no eren tan consumistes; encara no havien rebut influències anglosaxones. A les llars humils, els xiquets no tenien massa oportunitats de rebre estrenes o regals. Esperaven amb delit la nit de Nadal i la diada dels Reis d'Orient. Quan els meus germans i jo ens vam casar i tinguérem fills i filles, continuava la tradició. Abans del traspàs dels meus avis, el nombre de parents augmentava. A les meues filles els feia molt de comboi ajuntar-se amb les cosines. Per tant, bé que la tradició s'haja adulterat, no es pot despatxar sense més el Nadal, com fan algunes persones. A més, hi ha circumstàncies ben doloroses. Cal recordar les persones molt majors —ma mare, per exemple, té 92 anys— que estan soles i confinades des de fa mesos. Es parla sovint de la limitació de drets constitucionals que ha provocat la pandèmia de coronavirus. ¿Sabem de què parlem?

A Novaedat, on encara hi ha infectats, els residents no poden sortir de les seues habitacions. La llar està tancada i no admet visites. Altres anys, els majors podien abandonar l'establiment unes hores o uns dies per a sopar o dinar amb les seues famílies, i per a veure els seus fills i els seus néts. Enguany, ¡res de res! Els residents tenen triplement limitats els seus drets fonamentals; han de suportar les limitacions derivades de viure en una residència geriàtrica, les limitacions que pateix la ciutadania en general i les addicionals que imposa Salut Pública a les llars d'ancians amb focus de coronavirus. El Nadal 2020 serà força estrany per a tota la ciutadania. Per a molts iaios i iaies, ¡un malson! Alguna gent jove es queixa. Podria ficar-se en la pell de persones amb més de vuitanta anys que no fan vida social normal des de fa molt de temps. Porten mesos sense poder reunir-se físicament amb llurs famílies. Estan confinats. Ancians i ancianes tenen un risc altíssim de contraure la covid-19. En molts casos, no es poden acostar als seus néts.

Jo acate les normes de l'autoritat —algunes certament absurdes— i podré aguantar les pròximes setmanes allunyat de gent que estime. Al cap i a la fi, se celebra Nadal tots els 25 de desembre. Però no puc suportar les banalitats que es diuen, especialment a través de les xarxes socials. Frivolitzar el fons de la celebració és sobrer, perquè importa a gran quantitat de persones. Els governants locals, autonòmics i estatals repeteixen sovint que cal salvar les festes d'anys vinents encara que es perden les d'enguany. Sí, però no hauríem d'oblidar que la pròxima nit de Nadal podria ser l'última per a nombroses persones, sobretot majors. Ja n'hi ha hagut moltes que han mort en la més absoluta solitud. Per tant, qui amolla que les festes de Nadal són una bajanada prescindible —sense matisar l'afirmació— invisibilitza el patiment de persones que no voldrien renunciar a l'aplec familiar nadalenc; ignoren si tindran altra oportunitat de celebrar-lo. Estaran soles en contra de la seua voluntat. Si qui diu paraules de menyspreu és una autoritat política, la seua aportació al foment de la responsabilitat compartida en la lluita contra la pandèmia és nul·la.

La veritat de les residències d'ancians

Que la situació de les residències d'ancians durant la pandèmia de covid-19 suscita en aquests moments una enorme preocupació és ben evident. Però no ho és tant —o sí— que la inquietud es projecta cap al futur immediat. La cúspide de la piràmide de població del nostre país s'està eixamplant progressivament. Alguns i algunes —jo per exemple— ja tenim més de seixanta anys. El dia en què esdevindrem persones necessitades de cures s'aproxima a velocitat de vertigen. Tradicionalment, els fills —preferentment les filles— es fan càrrec dels seus pares majors. Això serà cada vegada més difícil. Avui és molt habitual que els dos membres de les parelles treballen fora de casa —sempre que no figuren a les llistes de l'atur, clar. Tenen fins i tot problemes per a fer-se'n càrrec dels fills fora de l'horari escolar. Els salaris ínfims i els pisos de dimensions reduïdes han transformat les característiques de les unitats familiars. La meua dona i jo havíem pensat sovint que hauríem de marxar a una residència quan perdem autonomia personal, a fi de no ser una càrrega per a la nostra descendència. Ara, però, tenim molts dubtes.

La publicitat de les llars geriàtriques difon una imatge idíl·lica. Contrasta amb notícies d'escenes esgarrifoses, en algunes residències, que fan posar els cabells de punta. Crèiem que eren casos excepcionals. Ara ja sabem que deficiències de tota mena estan a l'ordre del dia. La immensa majoria d'establiments geriàtrics pertanyen a empreses, grups inversors i fons voltor que fan negoci a costa de retallar costos en atenció, neteja i alimentació dels avis. Per altra banda, qui haja entrat sovint en una d'aquestes institucions —fins i tot en una que funcione raonablement— s'haurà adonat de l'ambient depressiu que generalment hi regna. Hi solen estar allotjades persones molt majors que ja no poden viure en les seues llars habituals per causa de malalties invalidants que limiten la seua capacitat funcional per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària —és a dir, manquen d'autonomia suficient per a viure soles. Aquests centres porten noms eufemístics d'allò més variat: Nou Horitzó, Hotel de Majors, Edat d'Or, Llar de la Tercera Edat, Casal d'Ancians, Residència Nova Edat... Els eufemismes intenten endolcir la realitat.

Al País Valencià hi ha un milió de persones majors de 60 anys —un 20% dels cinc milions de població total. En 2019, el 2,7% d'aquestes persones habitava en residències, és a dir, unes 27.000. Evidentment, la gran majoria dels residents —hi ha excepcions— pertany als esglaons més alts de la nostra piràmide d'edat. Els majors de 80 anys són uns 225.000. Van a parar a les institucions geriàtriques aquells que no poden ser atesos a les seues cases o en les d'un familiar. Sovint, això provoca estrés; els fills volen fer-se'n càrrec, però la seua situació econòmica, les condicions arquitectòniques de les seues llars, les peculiaritats o necessitats específiques de les persones majors —pensem en aquelles que pateixen alzheimer o immobilitat absoluta— i les jornades laborals dels encara actius no ho permeten. Les administracions concedeixen ajudes a la dependència, però l'atenció domiciliària és sovint inassequible, malgrat la prestació pública. En alguns casos es necessita una persona assistent 24 hores al dia, contractada directament o a través d'empreses de serveis a la dependència. Fins i tot és possible que calga més d'un assistent.

La contractació legal del cuidador pot ser molt aclaparant per a la família; ha d'examinar salari, cotitzacions, temps lliure, vacances, funcions i capacitació. Sovintegen la manca de formació i l'absentisme. Al nostre país, moltes persones estrangeres accepten aquest treball per necessitat, però l'abandonen si troben una ocupació millor. Cal tenir present que cuidar ancians desvalguts és un treball molt dur. Trobar gent amb formació i sensibilitat per a tractar correctament la persona major no és fàcil. En conseqüència, molts ancians es veuen abocats a les residències. (Tampoc no s'ha d'oblidar que moltes famílies es desentenen simplement dels seus ancestres.) En una institució geriàtrica privada, els preus mensuals no baixaran d'uns 2.000 euros, bé que l'administració pública cobrirà part del cost en molts casos. Però els familiars que opten per aquesta solució s'arrisquen a dipositar l'ancià a la bona de Déu. Hi ha asils que es queden amb els béns dels avis. També pot passar que la persona major no tinga una atenció correcta, digna, afectuosa. Alguns residents no reben mai visites de cap familiar, experimenten una gran solitud.

Les persones majors abandonades, o sense parents, es veuen privades de sortides i passeigs si tenen la mobilitat molt disminuïda. Per tant, no poden gaudir de trobades o festes familiars com ara natalicis i diades onomàstiques, bé que algunes residències les celebren. Els avis abandonats no tenen qui els acompanye a consultes mèdiques o l'hospital, a comprar roba o a qualsevol altre assumpte. La manca de relacions íntimes i la indiferència causen estralls, sobretot psicològics. (També cal aclarir que, de vegades, alguns majors reben el mateix tracte que ells han infligit, sent més joves, als seus cònjuges o als seus fills.) Quan una persona ingressa en un geriàtric, perd gradualment qualitats, capacitats o identitat. Deixa de ser el senyor o la senyora, el doctor o la doctora, el professor o la professora amb el seu nom complet. Sovint és tractat com un infant. Alguns treballadors de cures fan servir amb els interns diminutius, hipocorístics (Sento, Fineta, Ximet) o sobrenoms. L'ancià pot perdre la noció de la seua adreça, la seua ocupació, els seus hàbits, les seues aficions (cuinar, llegir, arreglar la seua llar, pintar, escoltar música, escriure).

El resident ja no elegeix els seus programes favorits de televisió. No pot llegir els diaris o les revistes que li agraden —en general, només té a l'abast revistes i llibres vells. Tampoc no pot decidir què menjar o què beure. L'horari és imposat per la institució, que els iaios anomenen irònicament l'internat, la caserna, la presó... El funcionament de les residències depèn de la disponibilitat de personal, generalment escassa. S'acaben la intimitat, els gusts i els desigs. Adéu al gimnàs, la bici, els amics i les amigues, els menjars preferits, la copeta de vi... Ara bé, les circumstàncies varien molt d'uns geriàtrics a d'altres. Hi ha llars d'ancians, poques, molt bones (que també són les més cares, clar), però algunes són antres dantescos (atenció indigna, manca d'higiene, maltractament, menjar pèssim). El SARS-CoV-2 ha destapat les vergonyes de moltes residències de majors: personal insuficient, escassesa de mitjans de protecció... Novaedat de Xàtiva se n'ha sortit bé; a hores d'ara, no s'han infectat de covid-19 ni treballadors ni residents.

A més, la residència xativina té les seues portes obertes —durant la pandèmia s'ha vist obligada a tancar-les. L'horari de visites de familiars i amics és amplíssim. Els interns amb mobilitat i plena capacitat cognitiva ixen i entren lliurement. Tanmateix, l'ambient de les residències és en general molt depriment. Moltes cadires de rodes i molta senilitat. Conclou l'activitat sexual dels residents solitaris, encara que no és infreqüent el sorgiment de relacions sentimentals entre ancians. Els majors que ingressen sense parella solen compartir habitació amb altra persona del mateix sexe. Per les nits, s'han de suportar desvetllaments, sorolls, roncs d'una persona amb qui no es té en principi cap relació. També hi ha petites o grans lluites de poder. Això passa en totes les institucions que alberguen molts individus. Hi ha qui ocupa una butaca al saló d'esbarjo, una cadira al menjador i un banc al jardí i es creu que són possessions seues exclusives. Pot arribar a haver-hi baralles, discussions, furts. Una llar d'ancians és un microcosmos. Proliferen les enraonies, els dicteris, les temptatives d'obtenir tractes de favor o privilegis dels cuidadors.

Les residències no són hospitals, però haurien de comptar amb alguns serveis sanitaris mínims: assistència mèdica i d'infermeria, fisioteràpia, rehabilitació, gimnàs... Els usuaris dels geriàtrics haurien de tenir accés ràpid als serveis de salut. Quant a la inspecció per part de l'administració pública, és clarament insuficient. La desídia de funcionaris, legisladors i autoritats és aclaparant i les conseqüències per als majors, devastadores. Manquen equips d'inspecció competents en geriatria i gerontologia. La gent de la meua generació, pròxima usuària de les llars d'ancians, ha d'exigir un canvi radical de paradigma. Cal reivindicar unes residències públiques de qualitat gestionades d'acord amb criteris científics, tècnics i socials, i amb la participació dels usuaris. Hem d'alçar la veu per a reclamar uns establiments on es respecte la dignitat dels majors, atesos per personal format, protegit i ben remunerat. Avui són els nostres pares i les nostres mares les víctimes de grups inversors i fons voltor que només pensen en el negoci. Si no exigim canvis radicals, demà serem nosaltres els qui caurem en les seues mans. La covid-19 n'és un avís.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 21/05/2020)

Cent quaranta agüelets pagats per conselleria

A primeries de 2016, alguns xativins —Alfonso Rus entre ells— foren traslladats a les casernes de la guàrdia civil de Benimaclet i Patraix. L'antic patró passà dues nits a la garjola. Després de comparèixer davant del jutge, fou deixat en llibertat provisional amb una fiança de dos milions d'euros. ¿Per què? ¡Ha! Segons ell, per no res. Sempre nega les acusacions. L'any passat, abans d'una nova compareixença judicial, declarava a la premsa: «Estem acostumats. Açò ja ho conec com si fora ma casa. Jo estic imputat des que vaig prendre la comunió. Donarem la cara. No me n'he anat a l'Equador.» A molts semblarà que aquests episodis s'esdevingueren al Paleolític superior. La crisi desfermada per la pandèmia de covid-19 ha estès una enorme capa de silenci sobre molts assumptes. Però hi ha històries que es resisteixen a passar desapercebudes. Fa tres setmanes, s'alçà el secret de la peça separada de l'Operació Taula en què s'investigava el presumpte finançament il·lícit de l'Olímpic amb fons obtinguts de facturacions fictícies a Imelsa i suborns lliurats per empreses adjudicatàries d'obres i serveis per a diverses administracions públiques.

Un informe de la guàrdia civil narra les aventures d'Alfonso Rus, Marcos Benavent i diversos ajudants —entre els quals alguns funcionaris de l'Ajuntament de Xàtiva. Pel que es veu, Rus i Benavent es dedicaren a recaptar comissions i desviar diners d'Imelsa. La suma total obtinguda puja a 756.000 euros. Els investigadors creuen que una part dels diners anà a parar a les arques de l'Olímpic i l'altra, a les butxaques de pilot i copilot d'una veritable gimcana de factures falses, sobres, empreses pantalla receptores de diners, comptabilitats en B, notes manuscrites i estranys feixos d'entrades al camp de la Murta. Ha costat de desfer l'embolic. El jutge Joaquim Bosch va dir: «Perseguim en bicicleta corruptes que van en Mercedes.» I açò em recorda altra frase cèlebre dita per Ferruccio Lamborghini, fabricant italià d'automòbils esportius i rival acèrrim d'Enzo Ferrari: «Quan vols ser algú, condueixes un Ferrari. Quan ja ets algú, condueixes un Lamborghini.» De moment, l'anterior alcalde de Xàtiva no passà del Ferrari, però mai no se sap. Jo trobe molt interessants els diàlegs que enregistrava subreptíciament el jonqui dels diners.

El meu interès té molt a veure amb la passió pel cinema i la literatura. En una escena d'El Padrí, el mafiós Peter Clemenza anuncia: «El negociador és a casa meua jugant als naips amb els meus homes. Està content. El deixen guanyar.» El nostre padrí local li explicava a Marcos Benavent com havia d'actuar amb l'amo de Cleop, l'empresa constructora que es quedà la llar d'ancians de Xàtiva:

     —En la residència és on es guanyen els diners —instruïa Rus.
     —¿He de dir que li enviaran cent quaranta agüelets pagats tots per conselleria? —s'interrogava el jonqui—. ¡Me cagüen la puta, hòstia! Vint milions de pessetes és poquet.
     —Noo. Anem a vore, Marcos. Les coses cal fer-les bé...
     —Ja comprenc —interrompia Benavent—. Se li diu: ¿A tu t'interessa açò? Jo podria fer que fóra per a tu.
     —Sí senyor —assentia Rus—. Però també li has de dir: Por hacer eso, a mí me tienes que dar algo. I sempre en negreta.

Ja veuen vostès el nivell. Parlaven d'adjudicar la construcció i l'explotació de la llar d'ancians Novaedat a canvi d'uns "untets". Això dóna una idea de com s'haurà adjudicat bona part de les residències per a la tercera edat escampades per tota la pell de brau, en què han mort moltíssimes persones majors per causa de la covid-19. (Afortunadament, a la residència xativina no hi ha hagut cap contagiat.)

Però la creativitat de la banda no coneixia límits. Quan l'Olímpic jugà contra el Real Madrid els setzens de la Copa del Rei, en 2013, era impossible comprar entrades per Internet, o amb tarja; s'havien de pagar en metàl·lic. A més, els talonaris no tenien matriu. Avui, molts socis encara sostenen que la recaptació per aquell partit s'esfumà. I a través de tota mena de martingales, que semblen estretes d'una novel·la de Ferran Torrent, l'antic alcalde reuní els diners adés esmentats. «¿Però què són 756.000 euros comparats amb l'amor d'una mare o la immensitat de l'oceà?», es preguntarà, murri, qualsevol bergant que haja aconseguit conduir un Lamborghini. L'interrogant té tot el sentit; la peça judicial de l'Olímpic és la punteta de l'iceberg Imelsa. I tothom sap que el volum que es mostra sobre el nivell de l'aigua és només un 10% del volum total d'un iceberg. En 2015, Rus explicava als periodistes que acceptava una comissió d'investigació perquè tenia la consciència tranquil·la. Jo em quede amb la sentència de Marcos Mundstock, el desaparegut membre del grup Les Luthiers: Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 23/05/2020)

Setmanes de passió a les llars d'ancians

Des que es desfermà la crisi del coronavirus, dues dates ens han causat gran impacte: la taxa de letalitat de l'epidèmia és més alta en Espanya que als països centreeuropeus; a més, les persones velles són majoria aclaparadora entre els morts per covid-19. Segons dades del Ministeri de Sanitat, difícils d'interpretar per mi —sóc de lletres—, el 95% de la gent traspassada tenia més de 60 anys. Esgarrifa sobretot el gran nombre de víctimes que superaven els 70. Primer s'hauria d'explicar la diferència entre taxa de mortalitat i taxa de letalitat. La primera expressa la relació entre morts i població total del país. Ara mateix, la taxa espanyola de mortalitat per coronavirus és del 0'03%. En canvi, la de letalitat expressa la relació entre morts i nombre total d'infectats pel patogen. La nostra taxa de letalitat és altíssima, un 9,9%. (Em referisc, naturalment, a les darreres dades oficials, que poden anar canviant.) Hom tracta de buscar explicacions per al fet. S'ha dit, per exemple, que la població espanyola està més envellida que la xinesa, però això no explica per què en Alemanya, amb una població també envellida, la letalitat és molt més baixa.

Alguns experts posen èmfasi en l'absència de dades reals; hi hauria molts infectats que ningú no ha detectat. També s'apel·la a les diferències genètiques. Jo, que no sóc metge ni expert, llance una hipòtesi. ¿Podria ser que les condicions de les residències geriàtriques tingueren alguna cosa a veure amb l'elevada letalitat del virus entre els vells? Mirem les dades. Dimecres passat, a Madrid, havien mort 5.586 persones per covid-19. Segons el vicepresident de la comunitat, 4.750 dels òbits (4.260 per coronavirus) s'havien produït en llars d'ancians. Madrid compta amb 473 residències, privades la gran majoria —només 25 són públiques. Els polítics es dedicaren a privatitzar aquest servei durant dècades, perquè hi havia oportunitat de negoci. (Als sectors de serveis geriàtrics i funeraris sempre hi ha demanda.) Bona part de les llars d'avis, madrilenyes, valencianes i de tot arreu, pertany a potents grups empresarials: els francesos Orpea i Amavir, els britànics Domusvi i Sanitas, l'espanyol Clece (de Florentino Pérez). L'Església també és titular de moltes cases de majors. Regular aquests establiments és competència autonòmica.

Dins el món dels centres residencials hi ha molta varietat: privats, privats concertats, mixtos. Hi ha també moltes diferències pel que fa a les condicions en què viuen els residents. Sovint han estat notícia de primera plana les descobertes de "llars" en què l'amuntegament, la brutícia i els maltractaments dibuixaven panorames dantescos. Les irregularitats i la falta de llicències també hi estan a l'ordre del dia. Les sancions per aquests comportaments solen recaure majoritàriament sobre centres privats. La prioritat de traure màxim rendiment al negoci, explica l'estat de moltes residències privades: escassetat de personal auxiliar, alta rotació, salaris baixos, poca formació, externalització de serveis (de menjador, posem per cas). A la pèrdua d'identitat, intimitat, hàbits, aficions, preferències i relacions que pateix qui entra en una llar d'ancians cal sumar la rigidesa d'horaris i, sovint, el tracte despersonalitzat. ¿Com estan les coses per la nostra terra? A hores d'ara ja haurien mort 218 persones en les residències valencianes. Dos establiments, sobretot, un a Torrent i altre en Alcoi (propietat de Domusvi), se'n duen la palma quant a xifres de morts.

A Xàtiva —bé que l'autoritat no dóna dades desagregades—, sabem que regna la calma. Només tenim una residència privada concertada, Novaedat, que també és centre de dia. La llar de Sant Antoni ja no existeix. (¡De bona s'han lliurat les Germanetes dels Ancians Desemparats!) A Novaedat no s'ha registrat cap cas de contagi. És propietat de Gerocleop, filial del grup Cleop de Carlos Turró, personatge que fou notícia temps enrere; se l'acusà d'estar involucrat en alguns dels casos de corrupció que esguitaven la política valenciana. Per causa de la crisi del rajol, Cleop, dedicada a la construcció i l'obra pública, fou embargada per Hisenda i entrà en concurs. Hagué de desfer-se dels seus geriàtrics en Balears. En 2018, arribà a un acord amb els creditors per a saldar el deute. Les residències i els centres de dia que conserva a terres valencianes són la seua principal font d'ingressos. En fi, els iaios residents en moltes institucions geriàtriques ja vivien setmanes de dolor. Ara, la pandèmia els depara unes setmanes de passió que semblen haver passat de llarg per Xàtiva, gràcies a l'esforç dels treballadors de Novaedat. ¡Toquem ferro!

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 10/04/2020)

Acaben 145 anys d'història

La Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats vol tancar la llar de Sant Antoni. ¿Per què? ¡Ves a saber! Circulen fa dies versions distintes del motiu. Potser, si ajuntem totes les explicacions que s'han donat —és possible fins i tot que se'n donen encara més—, tindrem un relat que s'ajuste prou a la realitat. Dies enrere, el senyor abat de Xàtiva, durant una entrevista que li feren en una ràdio local, va dir que Xàtiva hauria de reflexionar; les monges de diverses congregacions (les clarisses, les germanes dels ancians) abandonen la nostra ciutat. «¿Per què serà?», es preguntava el titular de la Col·legiata. Aquesta pregunta de l'examen és fàcil. Com més va, menys vocacions religioses hi ha. El fenomen s'estèn per la pell de brau. Molts convents i monestirs sobreviuen gràcies a la importació de monges del tercer món, de Sud-Amèrica, de l'Índia... Si no fos per aquest pla B, moltes més cases religioses ja haurien tancat les portes. Ara mateix sembla que els moviments ultracatòlics són l'únic viver de vocacions. Tenim exemples de monestirs recuperats gràcies a aquests moviments —la Trinitat de València, posem per cas.

Ara bé, qui ha de reflexionar sobre la manca de vocacions religioses és la Santa Mare Església, no Xàtiva. Jo, per exemple, no he de fer cap reflexió; el tema no és de la meua incumbència. Això afectarà, en tot cas, els catòlics. Sembla que el senyor abat ha fet altra observació als seus feligresos. Les monges pleguen per culpa dels sindicats. Preguntat sobre això, ha contestat que els periodistes són uns mentiders. Podem fer suposicions. ¿Serà que l'asil del carrer Caputxins no compleix la normativa sobre accessibilitat? ¿Serà que part del seu personal està en situació irregular amb la coartada del voluntariat? Una pregunta més: ¿algú haurà acudit als sindicats per a informar-se dels seus drets? Segons siga la resposta a aquests interrogants, estaríem davant de tot un clàssic. Es tira la culpa d'una irregularitat a qui la denúncia, però no a qui incompleix la norma. En qualsevol cas, l'explicació oficial, escassesa de monges, és inapel·lable; avui, la vida conventual atrau poca gent. Una residència no pot ser atesa per set religioses. ¿Solució? Només n'hi ha una: imitar els col·legis concertats de l'Església, contractar personal laboral laic.

Això es pot fer de dues maneres: cobrant el cost real de la plaça de resident o concertant places amb la Generalitat. Altrament, el centre no sobreviurà. Ara bé, la primera opció exclouria de l'atenció persones velles amb escàs poder adquisitiu. La residència esdevindria un establiment sols per a rics, traint així els principis d'una congregació que diu atendre ancians desemparats. ¿S'havia intentat la via del concert? No; la Llar de Sant Antoni no compleix els requisits exigits per a formar part de la xarxa pública. (De fet, les monges diuen que adaptar el centre els resulta inviable econòmicament.) A més, estar concertat implica donar plaça respectant l'ordre de la llista pública de peticionaris. Sense concert, la residència pot admetre, però, qui vulga. ¿Com es finança, llavors, el centre? Els interns donen tota la seua pensió, més alta uns, més baixa altres. (Imagine que alguns hi estaran acollits per caritat.) I ningú no rep ajudes a la dependència. Això de pagar cadascú segons la seua capacitat semblarà molt "comunista", però la realitat és altra.

S'ha funcionat en bona mesura d'acord amb postulats del segle XIX. L'asil fou creat fa més de 145 anys. Recorde l'òbol periòdic que donava mon pare a les mongetes. El centre també compta amb l'acció solidària de voluntariat. Però, clar, vivim en el segle XXI. Ara, la caritat ha d'estar subordinada al dret de rebre una atenció pública adequada. Un establiment que atén gent major ha d'oferir serveis estàndards, cosa que no és incompatible amb la solidaritat, amb les donacions que puguen millorar els serveis mínims exigibles. Les llars per a la tercera edat haurien de tenir almenys metge, infermers, fisioterapeuta, treballador social i personal auxiliar suficient. En fi, a ningú no pot agradar que les monges abandonen l'asil. Fan un treball abnegat per vocació. Cal agrair llur dedicació a persones sovint desvalgudes. Qui tinga pares majors sabrà com són de desagradables certes tasques. Llàstima que uns criteris de funcionament poc actualitzats puguen deixar en situació de desempar, ves per on, seixanta-nou residents i una vintena de treballadors.

(publicat a Levante-EMV, el 18/01/2020)