Un vell de barba blanca que travessa parets

Si es repassen els dogmes de les diferents confessions, podem arribar a la conclusió que la religió té poc d’universal. Però els experiments han fet brollar una capa subjacent més simple. Per exemple, uns psicòlegs van contar a grups de voluntaris una història en què Déu atenia cinc problemes alhora. Els creients de qualsevol confessió monoteista acceptaren la narració amb naturalitat; Déu té, segons ells, poders cognitius il·limitats. Però si se’ls demanava recordar la història una estona després, quasi tots contaven que Déu atenia els cinc problemes un darrere l’altre: el seu subconscient havia humanitzat l’omnipotent Déu de la doctrina. Les recents investigacions en psicologia cognitiva, neurobiologia i antropologia cultural han revelat que la majoria dels creients, sense importar el seu culte, té interioritzat un model extremadament antropocèntric de Déu. No sols posseeix figura humana, sinó que utilitza els mateixos processos de percepció, raonament i motivació que les persones. Les creences explícites sobre la divinitat són molt distintes entre religions, però els supòsits tàcits són quasi idèntics per a la majoria de persones. La característica central de qualsevol religió és un nucli de creences sobre actants no físics. Aquesta mena de “percepcions sobrenaturals” —que també apareix en la fantasia, els somnis i les supersticions— està molt condicionada pel nostre coneixement del món real. D’acord amb aquest coneixement, un esperit seria una classe especial de persona, capaç de travessar parets. Déu comparteix, doncs, moltes limitacions humanes dins el cap dels creients. Les creences subconscients de la gent religiosa de qualsevol credo són extraordinàriament semblants: els actants sobrenaturals exerceixen una vigilància permanent sobre el comportament moral de la persona, amb accés instantani als seus pensaments i als seus desitjos més íntims. Els creients de qualsevol culte també alberguen creences sobre l’existència i les propietats d’aqueixos ens sobrenaturals, i solen guardar símbols o amulets que els representen, i celebrar rituals en el seu nom. Cada grup social sol atribuir a aqueixos ens el seu sistema moral, i la seua pròpia cohesió social. Els científics cognitius han reunit moltes evidències que proven com aquesta espècie de religió natural sorgeix de qualitats humanes universals —com la capacitat per a simular relacions amb personatges ficticis— que no són específiques de l’experiència religiosa, sinó conseqüència de tenir el cervell més desenvolupat i les estructures socials més complexes i estables que les evolucionades en cap espècie animal del planeta.

Qüestió de noms

Molta gent haurà parat esment en un detall: és relativament freqüent l’arrel ‘gal’ en el nom dels antics pobles cèltics. Sembla que es referien a si mateixos com gal o kel. Ho podem comprovar en la denominació de molts pobles i moltes llengües cèltiques: galli (els gals de la Gàl·lia, que habitaren les actuals França i Bèlgica), gálatae o gálatai (celtes de la província romana del centre de l’actual Turquia anomenada Galatia), galaici (els habitants de Galícia, al nord-oest d’Hispania), gaelige (celtes d’Irlanda), keltoi (com eren anomenats pels grecs). La zona nord-occidental de la península Ibérica (més ampla que l’actual Galícia) fou anomenada pels grecs καλλαικoι, mot amb què es referien a si mateixos els habitants de la contrada descendents dels pobladors celtes arribats en dues onades successives, entre el 1800 i el segle IV aC (els celtes de Hallstatt). El topònim evolucionà a Gallaecia sota la dominació romana.

Durant l’Edat Mitjana, el país es deia Galiza, en galaicoportuguès. El topònim caigué en desús pels volts del segle XV, coincidint amb la decadència de la literatura escrita en gallec. La forma Galicia fou l’única que seguí usant-se de forma ininterrompuda fins al segle XIX. A primeries d’aquest segle, amb el sorgiment del galleguisme cultural i polític, els intel·lectuals i els literats van recuperar l’ús de Galiza. Ja en el segle XX, l’oficialitat d’aquest terme esdevingué una de les principals reclamacions del nacionalisme. Però des de l’establiment de l’autonomia, la forma Galicia es l’única que es fa servir institucionalment. Galiza és, però, el topònim usat pel Bloc Nacionalista Gallec i els seus adlàters, l’únic que apareix a la seua proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia i l’únic que feia servir, durant el govern de coalició amb els socialistes, a les diverses àrees que va controlar en la Junta de Galícia. Segons el reintegracionisme, corrent que vindica la unitat de gallec i portuguès, Galiza és l’únic topònim que s’hauria de fer servir.

Després de l’aprovació en l'any 2003, per la Reial Acadèmia Gallega, d’una normativa denominada ‘de la concòrdia’, Galiza fou acceptada també com a denominació “legítima” de la comunitat autònoma, però l’única oficialment vàlida —l’única que fan servir, per tant, les diverses administracions i tots els centres educatius públics— continua sent Galicia. ¡Quines coses! Qüestió de noms, en deia Joan Fuster.

Com s’edita un text: les cinc regles Botsford

[Gardner Botsford fou editor de The New Yorker. En aquest extracte de

Life of Privilege, Mostly, exposa unes regles per a editar qualsevol text.]

A principis de 1948, el lliurament de «Carta des de París» i «Carta des de Londres» es traslladà des del diumenge a un dia més civilitzat de la setmana, i a mi em traslladaren amb ella. Altra persona passà a encarregar-se de les nits de diumenge i vaig comencar a dedicar la major part del temps a editar llargues peces factuals: «Perfils», «Reportatges» i textos d’aqueix tipus. Vaig seguir editant Flanner i Mollie Panter-Downes —de fet, a partir de llavors vaig editar tot allò que qualsevol dels dos escrivís per a la revista—, i també m’assignaren diversos escriptors de primera classe del New Yorker, amb molts dels quals vaig formar aliances permanents. Això implicava menys temps amb els escriptors de menor qualitat amb els quals havia començat, els Helen Mears i Joseph Wechsberg. Helen Mears era una escriptora oblidable; Joseph Wechsberg el recordaré sempre. Era un incordi, un Mal Exemple i un ritu de pas per a cada editor junior. Per a començar, era txec i en realitat mai no aprengué anglès. (Ací hi ha una observació biològica de Wechsberg que he conservat intacta al llarg dels anys: «Sense els llargs musells dels abellots, els pensaments i el trèvol roig no poden  fructificar».) A més, havia començat com escriptor de ficció (ara és més conegut, si és que se li coneix per alguna cosa, per alguns relats que publicà a la revista abans de la guerra) i, cada vegada que les dades que necessitava resultaven elusives, se les inventava. Com la seua escriptura estava desvinculada de la gramàtica, el vocabulari i la cordura (veure amunt), podia escriure molt de pressa, i no hi havia ningú més prolífic que ell. Sandy Vanderbilt sempre deia que havia editat més Wechsberg que jo, i que havia editat més Wechsberg del que el mateix Wechsberg havia escrit, per culpa d’una malson recurrent en què treballava en un manuscrit implacable i interminable de Wechsberg que seguia supurant per molt que Sandy treballés. Quan anàrem a la morgue i traguérem l’arxiu de Wechsberg, ningú dels dos no podia recordar qui havia editat què, o, per a ser més precisos, qui havia escrit què. Ens molestava que Wechsberg era immensament popular entre els lectors, la qual cosa volia dir que nosaltres érem immensa, encara que anònimament, populars entre els lectors. Quan arribaren uns editors encara més juniors que jo —Bill Knapp, Bill Fain, Bob Gerdy i un parell de figures transitòries més—, els assignaren a Wechsberg i jo vaig quedar lliure a la fi. No totalment lliure, clar. Como la revista publicava cinquanta-dos números a l’any, la majoria dels quals contenia (llavors) almenys dues peces factuals, era massa esperar que els escriptors de primera fila pogueren satisfer aqueixa demanda. Això obrí la porta a escriptors de segona línia i jo (com Sandy, Shawn i tots els altres) havia de tirar una mà. Era el tipus de treball que em portà a una sèrie de conclusions sobre l’edició.
 

Regla n.º 1: Per a ser bo, un text requereix la inversió d’una quantitat determinada de temps, per part de l’escriptor o l’editor. Wechsberg era ràpid; per això, els seus editors havien d’estar desperts tota la nit. A Joseph Mitchell li costava molt de temps escriure un text, però quan el lliurava, es podia editar en el temps que costa prendre un cafè.
 

Regla n.º 2: Com menys competent siga l’escriptor, majors seran les seus protestes per l’edició. La millor edició, li sembla, és la falta d’edició. No s'atura a pensar que aqueix programa també li agradaria a l’editor, ja que li permetria tenir una vida més rica i plena, i veure més els seus fills. Però no duraria molt de temps en nòmina, ni tampoc l’escriptor. Els bons escriptors es recolzen en els editors; no se’ls acudiria de publicar alguna cosa que ningú no ha llegit. Els mals escriptors parlen de l’inviolable ritme de la seua prosa.
 

Regla n.º 3: Pots identificar un mal escriptor abans d’haver vist una sola paraula que haja escrit si utilitza l’expressió «nosaltres, els escriptors».
 

Regla n.º 4: A l’editar, la primera lectura d’un manuscrit és la més important. En la segona lectura, els passatges pantanosos que vas veure en la primera semblaran més ferms i menys tediosos, i en la quarta o quinta lectura et semblaran perfectes. Això és perquè ara estàs en harmonia amb l’escriptor, no amb el lector. Però el lector, que només llegirà el text una vegada, el jutjarà tan pantanós i avorrit como tu en la primera lectura. En resum, si et sembla que alguna cosa està mal en la primera lectura, està mal, i allò que cal és un canvi, no una segona lectura.
 

Regla n.º 5: Hom mai no ha d’oblidar que editar i escriure són arts, o artesanies, totalment diferents. La bona edició ha salvat la mala escriptura amb més freqüència del que la mala edició ha danyat la bona escriptura. Això és perquè un mal editor no conservarà el seu treball molt de temps, mentre que un mal escriptor pot continuar per a sempre, i ho farà. La bona escriptura existeix al marge de l’ajuda de qualsevol editor. Per això un bon editor és un mecànic, o un artesà, mentre que un bon escriptor és un artista.

Opcions per al dissabte

Ida

L'Associació d'Amics de la Costera continua el cicle de pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Col·labora l’Ajuntament de Novetlè, que cedeix la sala de plens per a les projeccions. El pròxim divendres 27 de març, a les 22 h, projectarem Ida. L'entrada és gratuïta per a tots els públics. A la sala de projecció no es podrà menjar. Advertim açò perquè en altres espais sí ho podíem fer. Informem que l’ajuntament està a mitjan poble, a la carretera, enfront de la font. Al costat hi ha diversos bars on es pot gaudir de la restauració local abans de la projecció. Adjuntem sinopsi i  tràiler.

Ida

Any: 2013
País: Polònia
Director: Pawel Pawlinowski
Actrius i actors: Agata Trzebuchowska, Agata Kulesza, Dawid Ogrodnik

Ida és una pel·lícula especial, clàssica ja des de la seva estrena el 2014. Així ha estat reconeguda per la crítica que l'ha relacionada amb el cinema de Dreyer dels anys 30, amb el de Bresson dels 50, amb el Truffaut d’Els 400 cops o amb la Viridiana de Buñuel. És especial també tècnicament: filmada en blanc i negre, en format 4:3 (dos aspectes infreqüents ara), amb enquadraments originals, amb música sempre escoltada pels actors. Conta una apassionant història en poc més de 80 minuts. Estem en els anys 60, en plena expansió de l’stalinisme en els països del Teló d'Acer. Una novícia, abans de professar els seus vots de monja, ix del convent a visitar el seu únic familiar, la seua tia. El món que veu a través d'ella és pertorbador. El viatge que fan juntes té, a més, intenses ressonàncies dels durs i foscos dies de la Segona Guerra Mundial. L'actriu que fa el paper d'Anna, Ida, (Agata Trzebuchowska), és debutant i va ser escollida pel seu aspecte quan llegia en un cafè de Varsòvia. El director Pawel Pawlinowski, polonés de naixement, viu a Gran Bretanya des dels 14 anys, on ha desenvolupat la seua carrera com a director. És la seua primera pel·lícula polonesa. Ida ha estat guardonada amb multitud de premis. Assenyalem el Premi a la Millor Pel·lícula Europea, Premi Goya a la Millor Pel·lícula Estrangera i Óscar a la Millor Pel·lícula Estrangera.

L’altruisme en la política

En un estat de dret i democràtic, hi ha coses que se saben però no es poden dir explícitament. Imaginem, per exemple, un empresari que està amb l'aigua fins al coll. Com que els negocis li rutllen malament, ni proveïdors ni altres empreses li volen vendre a crèdit. Temen no cobrar mai el valor del gènere o els bens demandats, perquè saben que el demandant es troba en un destret. També podem imaginar una persona de quaranta anys, amb estudis universitaris, que ha perdut la seua feina. Treballava en una gran empresa, però la van llançar al carrer. Acudí als tribunals. Aquests declararen improcedent el comiat, però la persona en qüestió no ha estat readmesa per la seua antiga empresa, que ha preferit pagar una indemnització. El futur dels desocupats de quaranta anys és terrible. Tenen tots els números per a engreixar l’atur de llarga duració. Suposem finalment una jove amb la carrera universitària acabada que no aconsegueix feina. Engreixa les xifres d’atur juvenil.

La gent que es troba en aquestes situacions pot sentir la temptació de buscar en la política una sortida als seus problemes personals. Centrant-nos exclusivament en la política local, el ventall de sortides concretes és ample. El candidat a regidor o alcalde haurà de decidir si s’integra en una formació ja existent, si funda un nou partit o si crea una agrupació independent d’electors. L’opció elegida dependrà de moltes variables: nivell de popularitat —derivada d’anteriors activitats professionals o empresarials—, capacitat d’influir en els partits implantats, recursos amb què compte, formació, contactes... A la nostra comarca han proliferat les agrupacions d’electors. Sense anar massa lluny, Rus es va presentar a les eleccions de 1991 com a cap d’AIX (Associació Independent de Xàtiva).

Sovint, la candidatura independent és un primer esglaó polític per als seus promotors. En 1995, el PP, que tenia molt presents els magnífics resultats obtinguts per AIX en l’anterior contesa electoral, demanà a Rus que encapçalés la llista municipal popular, amb el resultat que tots coneixem. Però tornem a les meues reflexions inicials. El partit que obté la majoria absoluta pot acabar convertint-se en una agència de col·locació. La llista de regidors i regidores que gaudeixen d’un salari o han trobat una sortida laboral gràcies al seu càrrec és extensíssima. A la persona que encapçala una agrupació independent també li pot sortir bé la jugada si obté l’acta de regidor; un empat entre els altres grups polítics la convertirà en àrbitre de la situació política. Llavors, tot es qüestió de deixar-se voler, d’estudiar ofertes. La regidoria d’urbanisme solia ser la més apetitosa.

Vostès i jo podríem posar noms i cognoms a coneguts les circumstàncies dels quals s’ajusten mil·limètricament al perfil dels personatges que imaginàvem al començament d’aquesta columna. Quan han decidit de llançar-se a la lliça electoral, proclamen el seu altruisme i la seua honradesa. Diuen estar moguts únicament per la seua vocació de servei als ciutadans. Afirmen comptar amb uns equips humans extraordinaris, amb unes idees i unes propostes fantàstiques. No s’ha de dubtar de l’honorabilitat de ningú, naturalment, però aquests discursos els hem sentit tantes vegades... No és gens fàcil captar persones competents i altruistes disposades a figurar en una llista electoral. Les millors solen declinar la invitació, perquè la política està molt desprestigiada. Per això, s’acaben integrant en les llistes gents que aspiren, sobretot, a solucionar-se la vida.

Jo trobe admirable, per tant, que els actuals regidors de l’oposició no s’hagen desmoralitzat. Molts d’ells han hagut de simultaniejar de manera altruista les seues professions i l’activitat política —patint, això sí, contínues desconsideracions i nombrosos exabruptes de l’alcalde. Alguna vegada, des d’aquestes mateixes planes, he blasmat els pronunciaments, les iniciatives o les estratègies dels grups opositors, perquè em semblaven erronis. (La incompetència també pot niar als escons de l’oposició.) Al cèsar, però, allò que és del cèsar. En termes generals, ningú no podrà acusar els seus components de buscar sortides personals en l’activitat política. Aquells que decideixen guiar les hosts durant la travessia del desert solen fer-ho desinteressadament. No tinc jo tan clar, en canvi, si en altres files, en altres bàndols, sovinteja l’altruisme.

 

(publicat a Levante-EMV, el 21/03/2015)

Wadjda

L'Associació d'Amics de la Costera continua el cicle de pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Col·labora l’Ajuntament de Novetlè, que cedeix la sala de plens per a les projeccions. El pròxim divendres 20 de març, a les 22h, hi projectarem la pel·lícula Wadjda. L'entrada és gratuïta per a tots els públics. A la sala de projecció no es podrà menjar. Advertim açò perquè en altres espais sí ho podíem fer. Informem que l’ajuntament està a mitjan poble, a la carretera, enfront de la font. Al costat hi ha diversos bars on es pot gaudir de la restauració local abans de la projecció. Adjuntem la sinopsi i el tràiler.

Wadjda

Any: 2012
País: Aràbia Saudita
Directora: Haifaa Al-Mansour
Actrius i actors: Waad Mohammed, Reem Abdullah, Abdullrahman Al-Gohani

Comentari: Wadjda és una pel·lícula amb dues històries. La primera envolta la filmació. És la primera pel·lícula llarga de ficció rodada íntegrament a l'Aràbia Saudita. A més, la direcció és d'una dona, Haifaa Al-Mansour. A causa de les restriccions que té ser dona en aquest país, a Haifaa Al-Mansour no li van permetre estar al carrer durant la filmació; la va haver de dirigir des d'una furgoneta, comunicant-se via walkie-talkie amb el seu equip. La segona història és la pel·lícula en si mateix. Film molt interessant que, a més de mostrar aspectes de la societat saudita en un suburbi de Riyadh, la capital del país, narra les peripècies d'una adolescent, Wadjda, per aconseguir que alguns dels seus somnis puguen realitzar-se, en particular, tenir una bicicleta pròpia, vehicle no apropiat per a una xica en aquesta societat. Aquest impuls constant de la protagonista (interpretada per Waad Mohammed) per traspassar els límits del que és adequat en aquesta societat és manejat amb una solvència inesperada per tot l'equip, tècnic i d'actors, que aconsegueixen una molt digna pel·lícula que arriba a l'espectador.

Novel·la de Josep Lluís Borredà

Un toc contra la desídia

Dos esdeveniments han posat d’actualitat la protecció del nucli històric de Xàtiva: d’una banda, la creació d’una plataforma denominada Iniciativa Cívica pel Centre Històric, que ha llançat un manifest; d’altra, la inauguració d’un nou Museu de Belles Arts a la Casa de l’Ensenyança. Les dues circumstàncies han suscitat un interessant allau de reflexions. El passat dissabte, aquestes planes se’n feien ressò. Tres columnistes, Enric Argente, Salvador Català i Antonio Martín —els dos últims, col·laboradors habituals del diari—, abordaven l’assumpte des de diferents òptiques. Argente, arquitecte, advocava per evitar els processos de gentrificació. L’articulista explicava el concepte, d’origen anglosaxó: procés de transformació urbana durant el qual la població original d’un barri deteriorat és desplaçada per altra de major nivell adquisitiu. Efectivament, la gentrificació no elimina la pobresa, la desplaça.

Ara bé, amb independència dels debats que suscita el fenomen —ni tots els urbanistes ni totes les autoritats locals n’estan en contra—, la reflexió és, segons el meu parer, d’escassa aplicació a Xàtiva; la seua zona més degradada, el districte Ciutat, mai no ha estat una barriada obrera. Al contrari, sempre havia estat una zona aristocràtica, burgesa i comercial. Hi proliferaven les cases pairals, els palaus nobiliaris i les activitats comercials. Com explicava Salvador Català, els immobles d’aquest sector són de difícil manteniment i rehabilitació. Llurs ocupants van emigrar fa dècades a l’eixampla. Curiosament, les zones perifèriques del districte Ciutat, situades en la seua part més meridional, encara mantenen un percentatge elevat de població originària. En canvi, els espais més cèntrics —sobretot la plaça del Mercat i la seua rodalia— han estat ocupats per població marginal i una munió de negocis dedicats a l’oci. 

Les noves activitats d’oci i l’escassesa d’ajuts per a obra nova i rehabilitació d’immobles antics propicien el buidament de la ciutat vella, ràpidament ocupada per població humil o immigrants estrangers que, sovint, hi viuen en condicions precàries. Recuperar la zona per als usos tradicionals no seria, per tant, un procés de gentrificació en sentit estricte. Com posen de relleu alguns teòrics, les àrees degradades poden esdevenir barris de classe alta o zones de classe mitjana associada a col·lectius i activitats de significació cultural: tallers d’artistes, locals comercials dedicats al disseny... La rehabilitació també pot ser un reclam turístic i un incentiu per a l’hostaleria i el comerç relacionats amb el turisme. Això sí, cal respectar la idiosincràsia de les zones rehabilitades. Un dels exemples que aporta Argente —el de Williamsburg, a Nova York— demostra que la renovació d’un barri no implica l’expulsió dels habitants originaris.

Williamsburg, zona de Brooklyn unida a Manhattan pel pont homònim, conserva entre el seu veïnat una comunitat de 75.000 jueus hassids. El judaisme hassídic és un corrent ortodox. Els seus fidels, procedents d’Europa oriental, mantenen rigorosament l’observança de les tradicions relatives a  vestimenta i menjar. Conserven la llengua jiddisch. A Williamsburg, gran part dels habitatges i els negocis hassids flanqueja l’avinguda Lee. Ningú no ha expulsat del barri aquests jueus. A Xàtiva, el districte de Sant Pere —des del carrer d’en Gai fins a porta de Cocentaina— i els Ravals encara mantenen bona part de la seua població. El perill d’experimentar processos de gentrificació és remot. En qualsevol cas, té raó Argente: Xàtiva manca d’un projecte coherent de ciutat. La rodalia de la Seu, la segona major aglomeració de monuments del país, roman deserta, no compta amb oficina d’informació, ni negocis turístics...

El PP ha estat incapaç d’aprovar, durant els últims vint anys, un Pla Especial de Protecció del Centre Històric. Pel que es veu, millorar l’habitabilitat de ciutat vella no figurava entre les seues prioritats. Una nova majoria municipal haurà d’impulsar, per tant, iniciatives que fomenten l’ús residencial dels barris antics. Les zones més degradades del districte Ciutat haurien de recuperar llurs usos tradicionals, residencials i comercials. (Per a evitar el seu declivi inexorable, les ciutats històriques han de fer compatibles la conservació del patrimoni i la supervivència del teixit social.) Aquest sembla ser l’esperit del manifest redactat per Iniciativa Cívica pel Centre Històric de Xàtiva. Que els grups polítics de l’oposició hagen recolzat el document resulta molt gratificant. Un toc contra la desídia sempre va bé. Urgeix aturar la degradació de ciutat vella.

(publicat a Levante-EMV, el 07/03/2015)

Desmoralització

En una batalla, el capità de la companyia ha de confiar en els seus soldats, i els soldats en el seu capità. Altrament, el grup està abocat a la desfeta. Jo treballe a l’ensenyament públic. La meua “capitana” és, per tant, l’honorable consellera María José Catalá Verdet, que l’altre dia es va espolsar les següents declaracions: Desde el Consell se quiere dar un no rotundo a la educación de pensamiento único y un sí decidido a la libertad de elección de las familias. Defendemos el modelo de educación concertada en aras de un concepto educativo plural. És evident que la senyora Català no confia gens en la seua tropa de docents. Els professors i professores que marxem tots els matins a primera línia de front, a instruir i educar infants i adolescents, ja sabem que la nostra capitana ens deixarà tirats a la trinxera quan comencen a xiular els projectils. Pel que es veu, no li agrada la infanteria que comanda.

En realitat, la senyora consellera no coneix la seua tropa, no parla amb els soldats. Si ho fes, sabria una cosa ben elemental: als centres públics no impera el pensament únic; hi ha docents de totes les ideologies i de totes les creences —o descreences. El professorat que treballa a l’ensenyament públic és molt variat. Per a comprovar-ho, només cal fer un tomb per qualsevol col·legi o institut. Als polítics de la dreta se’ls ha ficat aquesta idea entre cella i cella: que algú inocula als docents públics, quan aproven les oposicions, el virus de l’esquerranisme. ¡Pura esquizofrènia! Al meu centre hi ha compnys que no amaguen les seues simpaties pel PP. La varietat de formes de pensar assegura una ensenyança plural. En canvi, els centres concertats propietat de l’Església —la gran majoria— només accepten professors que proven les seues conviccions catòliques i esstiguen disposats a transmetre-les.

En definitiva, el model d’educació que impartim a l’ensenyament públic recolza en tres pilars: els valors consagrats a la Constitució, les lleis educatives vigents i el respecte a la diversitat dels alumnes. (El projecte educatiu de centre, aprovat democràticament en consell escolar, no pot ignorar de capa manera aquestes premisses.) Pel contrari, els col·legis pertanyents a l’Església o les seues organitzacions no poden apartar-se un mil·límetre de la doctrina dels bisbes en matèria de moral i costums. Podríem arribar a la conclusió que la neutralitat educativa sols està plenament garantida als centres públics. Així s’esdevé en estats democràtics i de dret del nostre entorn, com ara França o Finlàndia. En tot cas, el pensament únic niarà a les aules d’alguns centres concertats. ¿S’haurà parat a pensar, la consellera, en la desmoralització que les seues paraules provoquen en els ensenyants públics?