diumenge, 29 de març del 2015

Com s’edita un text: les cinc regles Botsford

[Gardner Botsford fou editor de The New Yorker. En aquest extracte de
Life of Privilege, Mostly, exposa unes regles per a editar qualsevol text.]

A principis de 1948, el lliurament de «Carta des de París» i «Carta des de Londres» es traslladà des del diumenge a un dia més civilitzat de la setmana, i a mi em traslladaren amb ella. Altra persona passà a encarregar-se de les nits de diumenge i vaig comencar a dedicar la major part del temps a editar llargues peces factuals: «Perfils», «Reportatges» i textos d’aqueix tipus. Vaig seguir editant Flanner i Mollie Panter-Downes —de fet, a partir de llavors vaig editar tot allò que qualsevol dels dos escrivís per a la revista—, i també m’assignaren diversos escriptors de primera classe del New Yorker, amb molts dels quals vaig formar aliances permanents. Això implicava menys temps amb els escriptors de menor qualitat amb els quals havia començat, els Helen Mears i Joseph Wechsberg. Helen Mears era una escriptora oblidable; Joseph Wechsberg el recordaré sempre. Era un incordi, un Mal Exemple i un ritu de pas per a cada editor junior. Per a començar, era txec i en realitat mai no aprengué anglès. (Ací hi ha una observació biològica de Wechsberg que he conservat intacta al llarg dels anys: «Sense els llargs musells dels abellots, els pensaments i el trèvol roig no poden  fructificar».) A més, havia començat com escriptor de ficció (ara és més conegut, si és que se li coneix per alguna cosa, per alguns relats que publicà a la revista abans de la guerra) i, cada vegada que les dades que necessitava resultaven elusives, se les inventava. Com la seua escriptura estava desvinculada de la gramàtica, el vocabulari i la cordura (veure amunt), podia escriure molt de pressa, i no hi havia ningú més prolífic que ell. Sandy Vanderbilt sempre deia que havia editat més Wechsberg que jo, i que havia editat més Wechsberg del que el mateix Wechsberg havia escrit, per culpa d’una malson recurrent en què treballava en un manuscrit implacable i interminable de Wechsberg que seguia supurant per molt que Sandy treballés. Quan anàrem a la morgue i traguérem l’arxiu de Wechsberg, ningú dels dos no podia recordar qui havia editat què, o, per a ser més precisos, qui havia escrit què. Ens molestava que Wechsberg era immensament popular entre els lectors, la qual cosa volia dir que nosaltres érem immensa, encara que anònimament, populars entre els lectors. Quan arribaren uns editors encara més juniors que jo —Bill Knapp, Bill Fain, Bob Gerdy i un parell de figures transitòries més—, els assignaren a Wechsberg i jo vaig quedar lliure a la fi. No totalment lliure, clar. Como la revista publicava cinquanta-dos números a l’any, la majoria dels quals contenia (llavors) almenys dues peces factuals, era massa esperar que els escriptors de primera fila pogueren satisfer aqueixa demanda. Això obrí la porta a escriptors de segona línia i jo (com Sandy, Shawn i tots els altres) havia de tirar una mà. Era el tipus de treball que em portà a una sèrie de conclusions sobre l’edició.
 
Regla n.º 1: Per a ser bo, un text requereix la inversió d’una quantitat determinada de temps, per part de l’escriptor o l’editor. Wechsberg era ràpid; per això, els seus editors havien d’estar desperts tota la nit. A Joseph Mitchell li costava molt de temps escriure un text, però quan el lliurava, es podia editar en el temps que costa prendre un cafè.
 
Regla n.º 2: Com menys competent siga l’escriptor, majors seran les seus protestes per l’edició. La millor edició, li sembla, és la falta d’edició. No s'atura a pensar que aqueix programa també li agradaria a l’editor, ja que li permetria tenir una vida més rica i plena, i veure més els seus fills. Però no duraria molt de temps en nòmina, ni tampoc l’escriptor. Els bons escriptors es recolzen en els editors; no se’ls acudiria de publicar alguna cosa que ningú no ha llegit. Els mals escriptors parlen de l’inviolable ritme de la seua prosa.
 
Regla n.º 3: Pots identificar un mal escriptor abans d’haver vist una sola paraula que haja escrit si utilitza l’expressió «nosaltres, els escriptors».
 
Regla n.º 4: A l’editar, la primera lectura d’un manuscrit és la més important. En la segona lectura, els passatges pantanosos que vas veure en la primera semblaran més ferms i menys tediosos, i en la quarta o quinta lectura et semblaran perfectes. Això és perquè ara estàs en harmonia amb l’escriptor, no amb el lector. Però el lector, que només llegirà el text una vegada, el jutjarà tan pantanós i avorrit como tu en la primera lectura. En resum, si et sembla que alguna cosa està mal en la primera lectura, està mal, i allò que cal és un canvi, no una segona lectura.
 
Regla n.º 5: Hom mai no ha d’oblidar que editar i escriure són arts, o artesanies, totalment diferents. La bona edició ha salvat la mala escriptura amb més freqüència del que la mala edició ha danyat la bona escriptura. Això és perquè un mal editor no conservarà el seu treball molt de temps, mentre que un mal escriptor pot continuar per a sempre, i ho farà. La bona escriptura existeix al marge de l’ajuda de qualsevol editor. Per això un bon editor és un mecànic, o un artesà, mentre que un bon escriptor és un artista.