[Gardner
Botsford fou editor de The
New Yorker. En aquest extracte de
Life of Privilege, Mostly,
exposa unes regles per a editar qualsevol text.]
A principis de
1948, el lliurament de «Carta des de París» i «Carta des de Londres» es traslladà
des del diumenge a un dia més civilitzat de la setmana, i a mi em traslladaren amb
ella. Altra persona passà a encarregar-se de les nits de diumenge i vaig comencar a
dedicar la major part del temps a editar llargues peces factuals: «Perfils»,
«Reportatges» i textos d’aqueix tipus. Vaig seguir editant Flanner i Mollie
Panter-Downes —de fet, a partir de llavors vaig editar tot allò que qualsevol
dels dos escrivís per a la revista—, i també m’assignaren diversos escriptors
de primera classe del New Yorker, amb molts dels quals vaig formar
aliances permanents. Això implicava menys temps amb els escriptors de menor qualitat
amb els quals havia començat, els Helen Mears i Joseph Wechsberg. Helen Mears
era una escriptora oblidable; Joseph Wechsberg el recordaré sempre. Era un
incordi, un Mal Exemple i un ritu de pas per a cada editor junior. Per a
començar, era txec i en realitat mai no aprengué anglès. (Ací hi ha una observació
biològica de Wechsberg que he conservat intacta al llarg dels anys: «Sense els llargs
musells dels abellots, els pensaments i el trèvol roig no poden fructificar».)
A més, havia començat com escriptor de ficció (ara és més conegut, si és que se
li coneix per alguna cosa, per alguns relats que publicà a la revista abans de
la guerra) i, cada vegada que les dades que necessitava resultaven elusives, se
les inventava. Com la seua escriptura estava desvinculada de la gramàtica, el
vocabulari i la cordura (veure amunt), podia escriure molt de pressa, i no hi havia
ningú més prolífic que ell. Sandy Vanderbilt sempre deia que havia editat més Wechsberg
que jo, i que havia editat més Wechsberg del que el mateix Wechsberg havia
escrit, per culpa d’una malson recurrent en què treballava en un manuscrit
implacable i interminable de Wechsberg que seguia supurant per molt que Sandy treballés. Quan anàrem a la morgue i traguérem l’arxiu de Wechsberg, ningú dels dos no
podia recordar qui havia editat què, o, per a ser més precisos, qui havia
escrit què. Ens molestava que Wechsberg era immensament popular entre els
lectors, la qual cosa volia dir que nosaltres érem immensa, encara que anònimament,
populars entre els lectors. Quan arribaren uns editors encara més juniors
que jo —Bill Knapp, Bill Fain, Bob Gerdy i un parell de figures transitòries més—, els assignaren a Wechsberg i jo vaig quedar lliure a la fi. No totalment
lliure, clar. Como la revista publicava cinquanta-dos números a l’any,
la majoria dels quals contenia (llavors) almenys dues peces factuals, era massa
esperar que els escriptors de primera fila pogueren satisfer aqueixa
demanda. Això obrí la porta a escriptors de segona línia i jo (com Sandy,
Shawn i tots els altres) havia de tirar una mà. Era el tipus de treball que em portà
a una sèrie de conclusions sobre l’edició.
Regla
n.º 1: Per a ser bo, un text requereix la inversió d’una
quantitat determinada de temps, per part de l’escriptor o l’editor.
Wechsberg era ràpid; per això, els seus editors havien d’estar desperts tota la
nit. A Joseph Mitchell li costava molt de temps escriure un text, però quan el
lliurava, es podia editar en el temps que costa prendre un cafè.
Regla
n.º 2: Com menys competent siga l’escriptor, majors seran les
seus protestes per l’edició. La millor edició, li sembla, és la falta d’edició.
No s'atura a pensar que aqueix programa també li agradaria a l’editor, ja que li
permetria tenir una vida més rica i plena, i veure més els seus fills. Però no duraria
molt de temps en nòmina, ni tampoc l’escriptor. Els bons escriptors es recolzen
en els editors; no se’ls acudiria de publicar alguna cosa que ningú no ha llegit.
Els mals escriptors parlen de l’inviolable ritme de la seua prosa.
Regla
n.º 3: Pots identificar un mal escriptor abans d’haver vist
una sola paraula que haja escrit si utilitza l’expressió «nosaltres, els escriptors».
Regla
n.º 4: A l’editar, la primera lectura d’un manuscrit és la més
important. En la segona lectura, els passatges pantanosos que vas veure en la
primera semblaran més ferms i menys tediosos, i en la quarta o quinta lectura et
semblaran perfectes. Això és perquè ara estàs en harmonia amb l’escriptor, no amb
el lector. Però el lector, que només llegirà el text una vegada, el jutjarà tan
pantanós i avorrit como tu en la primera lectura. En resum, si et sembla que alguna
cosa està mal en la primera lectura, està mal, i allò que cal és un canvi,
no una segona lectura.
Regla
n.º 5: Hom mai no ha d’oblidar que editar i escriure són arts,
o artesanies, totalment diferents. La bona edició ha salvat la mala escriptura amb
més freqüència del que la mala edició ha danyat la bona escriptura. Això és perquè
un mal editor no conservarà el seu treball molt de temps, mentre que un mal escriptor
pot continuar per a sempre, i ho farà. La bona escriptura existeix al marge de
l’ajuda de qualsevol editor. Per això un bon editor és un mecànic, o un artesà,
mentre que un bon escriptor és un artista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada