Juny de diades i commemoracions

Commemoració de la Batalla d'Almansa

Noranta-cinquè aniversari

Recordant les víctimes

Zzzzzz

 

Vinyeta de Julio Rey

¿Premi a la manca d'honorabilitat?

En molts estats del centre i el nord d'Europa s'estilava que els polítics dimitiren en determinades circumstàncies per responsabilitat política. Faig servir el temps verbal en passat perquè ignore si el costum encara manté vigència; el món canvia a velocitat de vertigen. Va dimitir un ministre britànic que havia comès una infracció de trànsit i assajà de encolomar-li la pèrdua de punts a la seua dona. Dimitiren dos polítics alemanys per haver plagiat les seues tesis doctorals. Va dimitir un ministre suec de Justícia perquè s'havia fugat de la presó un condemnat perillós. En fi, les dimissions es produïen a conseqüència d'actuacions irregulars o presumptament delictives, però també per fracassos de gestió, per escàndols atribuïbles a l'àmbit de competències pròpies, per errors, per falta de vigilància dels subordinats... A casa nostra no sol dimitir ningú. Jo m'he de remuntar a l'època del ministre Antoni Asunción per a trobar una dimissió a l'europea, per la fuga de Roldán. Entre els nostres polítics, la responsabilitat, que se substancia amb la dimissió, és una rara avis. Deu ser un tret cultural. Es confon responsabilitat política amb culpa penal.

És evident que la gestió de l'emergència provocada per la dana d'octubre de 2024 fou desastrosa. La incompetència va causar 230 morts i pèrdues materials que afectaren una quantitat ingent de persones. Es poden barallar moltes explicacions sobre el perquè de la nefasta gestió: manca de responsabilitat i competència dels membres del govern valencià; por a perjudicar els interessos del sector hostaler (la darrera setmana d'octubre acabava en un pont de tres dies, per la festivitat de Tots Sants); desconfiança en els consells científics; gust de Mazón per la vida ociosa i contemplativa; actuació pusil·lànime de la consellera Pradas... Potser fou una combinació de tot plegat. En qualsevol cas, la magnitud de la tragèdia exigia la immediata assumpció de responsabilitats polítiques. Si fórem un país del nord d'Europa, Mazón hauria dimitit i tindríem altre president de la Generalitat des de fa temps. No era on havia de ser el dia mès tràgic de la història recent dels valencians. Un president com cal hauria suspès l'agenda oficial i s'hauria posat al front dels serveis d'emergència, encara que el comandament correspongués a la consellera Salomé Pradas.

Mazón no féu res del que tocava. Va estar enjogassat tot el dia. Si això no és causa suficient per a substanciar la responsabilitat política, ¿què haurà de motivar-la en el futur? ¿Què ha de passar perquè el president de torn assumisca la seua responsabilitat? Mazón ha posat el llistó molt alt. Molta gent es preguntarà quins són els motius pels quals Mazón no dimiteix. Les raons exactes només les sap ell, però podem suposar-ne algunes sense por a equivocar-nos. Primerament està la confusió entre responsabilitat política i culpa penal. De fet, que Mazón reba algun retret penal és molt problemàtic per tres motius: la responsable de gestionar una emergència de nivell 2 era la consellera de Justícia i Interior (el president no volgué elevar el nivell malgrat la gravetat dels fets); serà difícil provar davant la sala la comissió dels delictes d'homicidis i lesions imprudents que s'imputen de manera indiciària a Pradas i Emilio Argüeso, l'ex secretari autonòmic (caldrà acreditar el nexe causal entre l'actuació dels polítics i les morts); les resolucions precedents dels tribunals valencians (al cas Mónica Oltra, posem per cas) han solgut afavorir clarament el PP.

Així i tot, Mazón deu creure que la dimissió pot ser interpretada com acceptació de culpa penal. No vol perdre el fur. D'altra banda, vol assegurar-se el seu futur econòmic. Si completa la legislatura, tindrà, com estableix l'Estatut dels Expresidents de la Generalitat Valenciana, oficina, dos assessors i xofer al seu servei, i passarà a ser membre nat del Consell Jurídic Consultiu per un període de quinze anys. Tampoc no s'ha de descartar l'ambició d'estar dalt de tot; assegura que vol tornar a presentar-se candidat a presidir la Generalitat. ¿Mala lectura de la realitat o clarividència? Si Trump o Milei guanyen eleccions, ¿per què no hauria de guanyar-les Mazón? La tragèdia del 29 d'octubre de 2024 ens ha descobert que els valencians tenim un president de la Generalitat gens ni mica honorable. És un mentider, un desentit a qui tant li és ali com pardali, un covard capaç de passar el mort als subordinats per salvar la pell, un tipus desmemoriat (Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria, deia Marcos Mundstock, del grup Les Luthiers) i mancat de decor (quan estigué desaparegut el dia 29, ¿feia alguna cosa que no s'atreveix a confessar?)

No té empatia amb els familiars de les víctimes mortals, que no ha volgut rebre. No ha demanat perdó («¿De què?», deu pensar). Ha llançat totes les culpes de la catàstrofe als altres. Té la corfa més dura que un cocodril; quan surt al carrer, suporta l'allau d'insults i retrets sense immutar-se. Menteix als ciutadans, als periodistes i en seu parlamentària amb una total desimboltura. ¡A fer punyetes la responsabilitat política! ¡El poder és el poder! Usted ya conoce a los valencianos. No hubieran hecho caso de la alerta, li digué a un home d'Aldaia que li recriminava la tardança a enviar el missatge d'alerta. ¡L'equivalent al se hubieran muerto igual de Díaz Ayuso! ¿Per què tolera el PP tot açò. ¡Per pur tacticisme! Fins ara, ha considerat molt arriscada una convocatòria electoral anticipada. Potser, prefereix esperar a veure què passa amb la legislatura de Sánchez. Descartada la dimissió de Mazón (perquè caldria consensuar amb Vox el nom del nou president o la nova presidenta de la Generalitat), els dirigents de Génova semblen tenir la vista posada únicament en les enquestes. Esperen que l'efecte nociu d'El Ventorro vaja diluint-se a poc a poc.

Alguns sondejos auguren que la dreta i la ultradreta tornaran a obtenir la majoria absoluta en les pròximes eleccions autonòmiques, amb una persona candidata a presidir el govern valencià que no siga Mazón. (Vox resultaria ser el grup més afavorit per l'enorme malestar ciutadà.) I mentre, ¿què fa l'oposició? Jo trobe que està desapareguda, sobretot la del PSOE. Crec que el mantra de "Mazón dimissió" ja no dóna més de si. Caldria una oposició en positiu i encoratjadora per al votant progressista i per als valencianistes. Altrament, ¡estem llestos! És possible que la nul·la prevenció de la catàstrofe i la pèssima gestió de la pitjor emergència patida pels valencians des de la riuada de 1957 no tinguen el càstig merescut a les urnes. Si malgrat superar totes les línies roges de la ignomínia i el maltracte als ciutadans, la dreta revalidés el suport electoral, caldrà passar el tant de responsabilitat als votants. Però que mai no es puga dir que l'oposició no va fer bé la seua feina. La feina opositora és cosa sobretot del PSOE i Compromís; altres formacions —com ara Sumar, EU o Podemos— estan sumides a hores d'ara en la més absoluta de les irrellevàncies.

Octubre 2025

     

Exposició dedicada a Estellés

Commemoració 2025

Isabel de Villena i Isabel-Clara Simó

Roig, groc i morat

Dissabte per a reflexionar

Aquest dissabte se celebra el Dia Internacional de la Dona, que brinda l'ocasió de reflexionar sobre l'avanç de la igualtat a casa nostra. Des de 2023, Espanya és el quart estat de la UE amb major índex d’igualtat entre homes i dones. Segons l'informe de 2024 de l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE), Espanya només té per davant Suècia, Dinamarca i Països Baixos. Són bones notícies. En 2012, un informe elaborat per l'ONG Social Watch, que mesurava les diferències entre homes i dones en educació, salut, influència econòmica i poder polític, per a calcular la mitjana de desigualtat, col·locava Espanya, amb 81 punts sobre 100, a la part alta de la taula, en setena posició. Sols Noruega, Finlàndia, Islàndia, Suècia, Dinamarca i Nova Zelanda estaven per davant. A nivell europeu, quan l'índex de l'EIGE començà a publicar-se, Espanya també ocupava la setena posició, però baixaria a l'onzena. Ara, torna a estar amunt. Les coses no rutllen igual a nivell mundial; l'Estat espanyol ocupava en 2023 el lloc 18 en una llista de 155. Havia retrocedit, per tant. En qualsevol cas, es troba entre els vint estats més igualitaris del món.

La Plana, la Costera o el Baix Vinalopó, contrades llatines i mediterrànies, estan més a prop del món escandinau —de països boreals com Noruega o Islàndia— del que crèiem. Quant als estats pitjor situats en l'índex de 2023, República Democràtica del Congo, Pakistan i Afganistan, país amb major bretxa de gènere del planeta, eren els últims. (En l'informe de l'EIGE, Romania és l'estat de la UE amb més desigualtat de gènere.) En fi, les dades hispanes referents a igualtat són positives, però no podem dir el mateix de la taxa de violència masclista; en 2023, n'hi hagué 194.658 víctimes, 533 cada dia, un augment del 10% respecte de l'any 2022 —les xifres són la punta de l'iceberg, perquè només inclouen dones que van denunciar. Al País Valencià, la taxa de víctimes de violència de gènere és superior a la mitjana estatal. Aquest és el rerefons de notícies sobre personatges com Errejón o Monedero. «Mai no m'ho hagués imaginat», diria molta gent, tan bon punt va saber que els dos polítics d'esquerra són uns presumptes assetjadors masclistes.

No devem donar res per descomptat —que els homes d'esquerra són aliens al patriarcat, posem per cas. El masclisme és transversal i no fa distinció de classe social, creença, militància política o nivell cultural. Tolstói maltractava la seua dona. Antonio Machado es casà als 34 anys amb Leonor, que només en tenia 15. Dos premis Nobel, Ramón y Cajal i Einstein, menyspreaven les seues dones. Pablo Picasso, un misogin, sempre fou infidel a les seues parelles, que maltractava psicològicament. Neruda fou un violador. El masclisme, com el racisme, és una cosa contra la qual s'ha de lluitar. I mai no podem estar segurs de la victòria definitiva. Per això, sospite de qui afirma: «Jo no sóc masclista.» He citat celebritats —als àmbits de les lletres, l'art i la ciència— que no tenien un procedir decorós. Els misògins també pul·lulen dins la política. Quan se sent a dir, en cercles de l'esquerra, «Mai no permetrem que hi haja cap assetjador masclista al nostre partit», recorde el refrany: «No digues mai d'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga.»

¿I a Xàtiva? ¿Existeixen en el nostre entorn immediat mascles de certa notorietat que no tracten bé les dones? Crec que sí, bé que coste detectar-ne. Cal un bon radar. Hem d'afinar els criteris de cerca. No em referisc als agressors que descriu Laura Bates en el seu llibre Los hombres que odian a las mujeres. Pense en persones com Juan Ramón Jiménez o Manuel de Falla, homes que volen una dona que els solucione les necessitats quotidianes i, si pot ser, les eròtiques i afectives. Poeta i compositor anul·laren respectivament dona i germana, mentre ells es tancaven en la seua torre de marfil i es dedicaven exclusivament a l'elevada tasca creativa. ¿És possible que existisquen a Xàtiva exemplars d'aquesta classe de mascle il·lustre, la vida privada del qual xoca frontalment amb l'aura pública? ¿Estendre la roba, fer-se el llit, anar al mercat o portar els néts a l'escola? «D'això s'encarrega la meua dona.» ¿Tenir cura de l'esposa si està malalta? «Que se n'ocupen les filles, o contractem una empleada domèstica.» I ves per on, aquests grans homes passen per ser la mar de progressistes. Sovint, tenim el masclisme ben a prop i no el detectem.

(publicat a Levante-EMV, el 08/03/2025)

Estellés a cau d'orella

Paraules durant la presentació de Temps vençut

Primerament, cal referir-se a Vicent Andrés Estellés i la seua estreta vinculació a Xàtiva. Les seues vingudes a la nostra ciutat foren nombroses al llarg de la seua vida. Quasi podríem dir que Xàtiva era el seu segon terrer. Les primeres visites de Vicent daten d’anys anteriors a la Transició. Participà diverses vegades als jocs florals que s'organitzaven durant la fira d'agost. Un cop constituït el primer ajuntament democràtic, vèiem l’escriptor freqüentment (al festival de la cançó, en diferents aplecs, en presentacions de llibres...). La presència d'Estellés a la nostra ciutat esdevingué assídua. Abans de les primeres eleccions municipals democràtiques, ja havia intervingut en un cicle de conferències sobre l’autonomia, celebrat a l’antic Comerç. En 1978, el poeta participà al Primer Aplec d’Estudiants del País Valencià. En 1979, va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre per a l’Associació d’Amics de la Costera. Gràcies a les gestions dels amics Toni Martínez i Jesús Huguet, Vicent Andrés Estellés i la seua esposa, Isabel, van viure dies inoblidables a casa nostra. El poeta escriví posteriorment els poemes que acabarien completant el llibre Xàtiva, reeditat fa poc.

En 1980, hi hagué una actuació d’Ovidi Montllor a l'església de Sant Feliu. Un dels poemes més coneguts del llibre Xàtiva, el titulat “M’aclame a tu”, musicat pel mateix Ovidi, fou interpretat en aquella ocasió. Vicent Andrés Estellés participà del moment. Dels aplecs nacionalistes del 25 d’abril, hi ha una abundant documentació gràfica. En abril de 1981, el poeta estigué present en un acte celebrat davant del monument als maulets i en el posterior concert a la plaça de bous. La foto més emblemàtica de Vicent, llegint uns versos del llibre Xàtiva, correspon a altre aplec del 25 d’abril, organitzat per Acció Cultural i celebrat en la plaça de bous de Xàtiva. Podem recordar, finalment, la presentació d’una carpeta de gravats, El collar de la coloma, en 1981, amb obres de Manolo Boix, Artur Heras, Rafa Armengol i Joan Ramos i poemes d'Ibn Hazm recreats per Antoni Martínez. A l’acte de presentació van participar Manuel Sanchis Guarner, Alfons Roig i Vicent Andrés Estellés. En fi, és emocionant recordar el pas del poeta pels nostres carrers. Molts dels aquí presents vam viure amb ell moments irrepetibles que encara recordem.

Però toca parlar de la publicació que presentem. Entre 1989 i 1999, el Llibre de la Fira s’oferia als lectors amb el suplement Quaderns de Xàtiva. El d’agost de 1993 —el número cinc, per tant— estava dedicat a Estellés, que havia traspassat en març d’aquell mateix any. Va estar coordinat per Antoni Matínez. Toni, autor de dos textos, aconseguí la col·laboració de Jesús Huguet, Marc Granell, Joan Francesc Mira, Paco Muñoz, Pep Bataller, Jaume Pérez Montaner, Lluís Roda, Manuel Molins, Vicent Escrivà i Miquel Alberola. Tots ells evocaven vida i obra de Vicent Andrés Estellés i analitzaven els diferents vessants de la seua producció: la poesia, el teatre, la prosa i el periodisme. (Alberola contava l'ingrés d'Estellés en la professió periodística, la seua trajectòria i la peripècia final al diari Las Provincias, després d'obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.) Toni se centrava sobretot en el llibre Xàtiva i la biografia d'Estellés. Temps vençut conserva les mateixes col·laboracions del Quaderns de Xàtiva nº5. Hem volgut respectar aquells textos originals (obligatòriament, en el cas del desaparegut Vicent Escrivà).

 

Els textos foren escrits en 1993, però conserven, com podran comprovar, plena vigència. Només hi ha dues novetats que es refereixen a Vicent Torregrosa i a mi: ell escrivia com a regidor i ara ho fa en qualitat de president d'Amics de la Costera, i jo no vaig escriure per a l'edició de 1993, però ara hi figura un article meu que ajuda a contextualitzar la present reedició. En fi, mentre preparàvem la presentació, Torregrosa em demanà que parlara del disseny i la maquetació del volum que presentem. Em vaig encarregar de les tasques en aquell suplement del Llibre de la Fira de 1993. En realitat, no estic massa satisfet del resultat. Això passa sovint. Veus un treball teu de fa anys i el fulminaries. Vaig treballar amb les habilitats i els mitjans disponibles llavors. Si no m'hagués dedicat a la docència, potser podria haver trobat feina a les arts gràfiques. El llibre es maquetà amb un ordinador Macintosh d'Apple i l'aplicació Aldus PageMaker. Veníem de l'època dels tipus mòbils, i de l'etapa posterior de la taula translúcida, el cúter, el pegament i les bandes per a composar les pàgines de les publicacions i transformar-les en fotolits per a l'òfset.

L'aparició d'ordinadors de sobretaula fou una revolució. Transcorreguts molts anys, i després d'haver llegit llibres com Ortotipografia. Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic, de Josep M. Pujol i Joan Solà, o Manual de tipografia, del plomo a la era digital, de José Luis Montesinos i Montse Mas, crec que he après alguna cosa sobre maquetació i disseny gràfic. Ara ja no existeix el programa Aldus PageMaker. Molta gent ignora que el nom de l'aplicació era un homenatge al Gran Aldo Manuzio, humanista i impressor italià que visqué a cavall dels segles XV i XVI. La seua impremta de Venècia revolucionà les arts gràfiques. Inventà el llibre de butxaca —pensant potser en Erasme de Rotterdam. Amb ajuda de diversos col·laboradors, Aldo va crear tipus de les famílies romanes que encara s'utilitzen avui. També va crear els caràcters en cursiva, normalitzà tots els signes de puntuació, la separació de paràgrafs, la distinció entre majúscula i minúscula, entre rodona i cursiva... Anteriorment, predominava l'scriptio continua. Com que no hi havia separació de paraules als textos, la lectura resultava una tasca dificilíssima.

Era cosa del lector trobar sentit entre l'enorme massa de lletres, distingir-hi cada paraula i cada frase, i endevinar on acabava una i començava la següent. Però continuem amb el disseny gràfic i la maqueta de Temps vençut. Tot el treball l'he fet a ma casa, amb el meu ordinardor Mac i l'aplicació InDesign, successora de PageMaker. La coberta és obra de l'amic Miquel Mollà. Les portadelles interiors són meues. He fet servir el tipus Baskerville d'un cos 12 i una disposició del text justificat en una sola columna. He tractat que el llibre tinga un aspecte actual i, alhora, ressonàncies clàssiques, pel que fa a l'equilibri entre text i il·lustracions, que s'han cuidat al màxim (cosa que no va ocòrrer en l'edició del noranta-tres). Hi ha reproduccions d'obres dels artistes Manuel Boix i Joan Ramos. Mai s'està plenament satisfet d'un treball, però crec que el llibre que presentem supera clarament el seu antecessor. La impressió, que és l'últim pas, també ha quedat molt bé. El record i l'homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés exigia esforçar-se. En qualsevol cas, els lectors jutjaran. Aquest Temps vençut és una de les fites de la celebració xativina de l'Any Estellés.

Any Estellés als pobles

La Seu, una gran desconeguda

Penetrar dins els murs i pujar per una escala de cargol. Obrir una porta per a entrar al vetust arxiu de la Seu, que guarda un tresor de documents i l'estufa que els canonges feien servir en altres temps per a cremar paperassa inservible. Abandonar el cos cilíndric que corona l'escala, dirigir-se a una obertura, baixar uns esglaons i endinsar-se en la penombra. Impressiona petjar unes protuberàncies que són en realitat la part oculta de les voltes de mocador dels diferents trams de l'absis. Dalt del cap, unes bigues de fusta sostenen les cobertes de teula. Hi ha dos cilindres més, amb cúpules i pinacles barrocs, un dels quals és un fumeral. Continuar ascendint per una escala de caixa quadrangular, per tal d'arribar a la base de la gran cúpula. Altra escaleta, metàl·lica, permet arribar a la llanterna. Les vistes són esplendoroses. Cap a llevant, tramuntana i ponent, panoràmiques a vista d'ocell de la ciutat i la seua rodalia. A migjorn, les estampes de la Penya Roja, Sant Josep, el Bellveret, el castell... Passejar per l'enorme circumferència interior de la cúpula, sostinguda per les petxines dels quatre evangelistes pintats per Joaquim Tudela.

Des de la barana, visió aèria de la cruïlla i les naus. Passejar per damunt de l'absis travessant els portells dels contraforts. Veure els vitralls des de l'exterior. Entrar de nou a la foscor sota les cobertes. Abundància de grafits, sobretot davant la porta de sortida a la cornisa que envolta l'altar major. Baixar escales. Sortir del mur i tornar a petjar el paviment de les naus del temple. Davallar a la cripta, sota el presbiteri. ¡Santa Maria de Xàtiva, església amb aspecte de catedral! Em ve a la memòria Notre-Dame de Paris, la famosa novel·la de Victor Hugo protagonitzada per Quasimodo, campaner de la catedral parisenca. El narrador de la història descobreix racons desconeguts de l'enorme construcció i explica la relació del geperut amb l'edifici: «I la catedral no era sols la seua companya, era l’univers. Millor dit, era la Natura en si mateixa. Ell mai no somnià que hi hagués altres bardisses que els vitralls en continua floració, altra ombra que la del fullatge de pedra sempre en germen i ple d’ocells als matolls dels capitells saxons, altres muntanyes que les colossals torres de l’església, altres oceans que París braolant sota els seus peus.» Durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat, vaig viatjar tres vegades a París.

En entrar per primera vegada a Notre-Dame, vaig quedar impressionat. Vaig pujar a la galeria de les quimeres i a una de les torres que s'alcen fins als setanta metres d’alçada. Les quimeres, figures monstruoses i diabòliques que decoren la balustrada del tercer nivell de la façana, hi havien estat col·locades per Viollet-le-Duc, durant els treballs de restauració enllestits al segle XIX amb criteris que avui serien rebutjats. Contemplant la ciutat de la llum, des d’aquella galeria —amb el fantàstic decorat de les quimeres—, vaig rememorar els personatges de Victor Hugo: l’ardiaca Frollo, el campaner Quasimodo, geperut i sordmut, la bella gitana Esmeralda, el capità Febus... Hi ha altres llocs que permeten l'experiència d'explorar els budells d'un gran edifici. La col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, per exemple, també proporciona el conjunt de sensacions associades a moltes construccions religioses. La Seu és una gran desconeguda per als xativins. Tots la veuen, però pocs paren esment als detalls. Pocs deuen haver pujat a la cúpula, pocs coneixen passadissos, racons, estances i escales que s’amaguen als murs del superb edifici.

Dirigir-se cap al campanar, obert als visitants. Ascendir per l'escala helicoïdal. Descansar als bancs de pedra de les finestres per tal de recuperar l'alé. Arribar al cos de campanes, amb dos nivells. "Maria" és la campana major. En un nivell superior estan les menors. Més amunt, la campana d'hores. Les vistes de les façanes historicista de la Seu i renaixentista de l'antic hospital són magnífiques. Admirar el carrilló i la seua maquinària. Arribar al templet de la Mare de Déu. Albirar novament des de la màxima altura possible les vistes espectaculars de la ciutat, la seua redor i la Serra del Castell. Contemplar en picat la gran cúpula i les cobertes del temple. Noves postals de Montsant, Sant Josep, el Bellveret, San Feliu i els dos castells. Més grafits. Marcial Cutillas y Serafín Calzón subieron el dia 6 de junio de 1938, diu un. Baixar. Sortir al carrer. Un grapat de fotògrafs es conta entre els pocs privilegiats que coneixen els secrets de la Seu i els han desvelat amb les seues preses fotogràfiques. Fotos en blanc i negre de la primeria del segle XX mostraven com encara continuava la construcció de la Seu. La façana de ponent no existia.

Hi va haver un temps en què quasi tots els bons aficionats a la fotografia treballàvem en blanc i negre, bé que es podien fer incursions al color. Encara no havia arribat l’època de generalització dels aparells fotogràfics. (Avui, tothom té mòbil amb càmera fotogràfica.) Dissortadament, les generacions més joves es perden l’experiència meravellosa de tancar-se en una habitació fosca, revelar els carrets i assistir suspensos a l’espectacle màgic de veure com apareixen a la cubeta, a poc a poc, les imatges positives il·luminades per una llum roja. La fotografia en blanc i negre no ha passat de moda. Les actuals càmeres digitals de gamma alta permeten d’aconseguir imatges molt bones, tant en color com en blanc i negre. Les aplicacions informàtiques també permeten de transformar colors en escales de grisos. Encara podem representar la realitat en blanc i negre. El món té colors, però de vegades són sobrers. Rafa Benavent ha observat l'arquitectura de la Seu i l'ha fotografiada. Les seues fotos ens mostren indrets poc coneguts del bellíssim temple, el perímetre del qual també depara l'oportunitat d'observar detalls que passen desapercebuts sovint.

Contemplar la porta renaixentista de la girola i l'escala barroca de la façana nord —la cara sud és observable des dels patis de vàries cases que donen al carrer Ardiaca. La façana principal fou enllestida als anys vint del segle XX, seguint les traces de l’arquitecte Lluís Ferreres. Combina elements neobizantins i neoromànics. Malgrat haver estat construït al llarg de molts anys, amb la intervenció de múltiples arquitectes i mestres d’obra, el temple guarda una sorprenent unitat estilística. És un gran edifici classicista comparable a les esplèndides catedrals renaixentistes i manieristes andaluses. La seua arquitectura recorre els diferents corrents del classicisme (el renaixement, el barroc, l'historicisme...) i mostra alguns detalls exquisits: serlianes, voltes de mocador, elements oblics... ¡Inspiració per a pintors, imant per a fotògrafs! Pujar a l'ermita de Sant Josep per a contemplar la col·legiata. Ascendir al Calvari Alt i fotografiar contra el cel de ponent, plomís o tenyit de roig capvespre, la silueta imponent que s'enlaira enmig de la ciutat vella. La Seu, la gran desconeguda, testimoni mut d'uns quants segles de la nostra història.

 

(publicat al catàleg de l'exposició Entre el Compromís de Casp i la fi del Cisma d'Occident)

600 anys de la mort del Papa Luna

Homenatge a Estellés

Entre 1989 i 1994, el Llibre de la Fira s’oferia als lectors amb el suplement Quaderns de Xàtiva. El d’agost de 1993 —el número cinc, per tant— estava dedicat a Vicent Andrés Estellés, que havia traspassat en març d’aquell mateix any. Ara, en 2024, tocava commemorar el centenari del naixement de Vicent. Els promotors d’aquell Quaderns de Xàtiva n. 5, actualment difícil de trobar, vam decidir de reeditar-lo en un altre format amb el suport de l’Associació d’Amics de la Costera. Pagava la pena posar-lo a l’abast de nous lectors. S'han volgut respectar els textos originals (obligatòriament, en el cas del desaparegut docent i escriptor Vicent Escrivà). Potser algú trobe en alguns paràgrafs certa lleugeríssima flaire d’anacronia. ¡Lògic! Els textos foren escrits en 1993. Però conserven, com es podrà comprovar, plena vigència.

Continua el centenari d'Estellés

Centenari de Coll