Petició o imposició?

Sóc prou refractari a parlar de la funció pública; em fa por perdre l’equanimitat. Ja se sap: hom no pot ser part i jutge alhora. Tanmateix, no he pogut resistir la temptació d’encetar aquesta sèrie de reflexions sobre els funcionaris. Les paraules que ha pronunciat aquest matí el president de la Generalitat, Alberto Fabra, han estat el detonant: En la Comunidad Valenciana no hay ni un solo ajuste que afecte a la calidad o la prestación del servicio educativo; únicamente se ha pedido un esfuerzo puntual a los profesores al reducir en un 50 por ciento, de forma temporal y muy excepcional, el complemento de sexenios, un concepto por el que esta autonomía era de las que más pagaba de toda España. Què t’ha paregut, canut? Els motius inconfessables d’aquestes declaracions podrien ser tres: insinuar que els professors cobren massa, fer creure que els joves fan vaga per a defendre el sou dels docents, i deixar caure sibil·linament que el professorat és l’inductor encobert de les mobilitzacions estudiantils. Com aquestes falsedats van a repetir-se una i mil vegades, caldrà combatre-les sense descans. Primera fal·làcia: la reducció del 50% dels sexennis, un complement que cobren els docents a partir dels sis anys d’antiguitat, no és una petició; és una imposició. Demanar implica sempre pregar l’aquiescència de la part sol·licitada (en el cas que ens ocupa, hauria d’haver implicat la negociació amb els representants sindicals del professorat). Tanmateix, les mesures d’ajust salarial es van publicar al DOG sense haver-les negociat. Tampoc no es pot qualificar l’ajust —com fan alguns governants— d’esforç solidari; la solidaritat és virtut cívica d’exercici voluntari. Quan el pretès comportament solidari ve imposat, deixa de ser virtut i esdevé mera càrrega. Una càrrega pot ser justa o injusta, però resulta sempre feixuga. Seguirem parlant de fal·làcies.

Un descans li aniria bé

A principis de setmana, va aparèixer en un mitjà de comunicació una nota cridanera. Pel que sembla, l’alcalde de Xàtiva, tan bocamoll com sempre, s’havia esplaiat a gust durant un sopar al restaurant La Isla de Sevilla. Mentre escric aquestes línies, no consta que l’edil haja desmentit aquella nota. No sé, em fa l’efecte que Rus està perdent facultats. Ell, que sempre ha estat tan llest, hauria de saber coses elementals: s’ha de tenir precaució amb allò que es diu davant dels íntims. En política no hi ha amics. Un dels més pròxims pot ser un Judes disposat a retirar-te el seient, per tal d’ocupar-lo ràpidament quan caigues a terra. D’altra banda, també és sabut que les parets senten. I què van sentir les parets, o la delegació manxega asseguda a la taula del costat, durant el sopar congressual de Sevilla? Doncs, gracietes de l’alcalde! Coneixent-lo, no costa d’imaginar l’escena sevillana: acudits sobre Marianico el Corto, rialles, expressions masclistes dedicades a la senyora Cospedal, alegria i aplaudiments de la claca...

En fi, certes facècies no són gens originals; fa dos o tres anys, l’alcalde de Valladolid, Francisco Javier León —que un cosí meu castellà anomena irònicament el Fiera— va dedicar aquesta perla a la ministra Leire Pajín: Cada vez que le veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a contar. Totes les expressions denigradores són igualment rebutjables, però crida l’atenció que les bromes del nostre edil anaren dedicades a dirigents del seu propi partit. És evident que no mesurà bé les seues paraules, ni el seu to de veu. Què li passa al nostre campió de la ubiqüitat? Doncs, que està molt desficiós! Des que Camps va presentar la dimissió, el nostre edil se sent bandejat. Com que els polítics solen tenir un concepte molt elevat de si mateixos, Rus ja es creia president in pectore de la Generalitat Valenciana —ja se sap, la caritat ben entesa. Si Berlusconi havia estat primer ministre d’Itàlia, per què no podia ser Rus president de la Generalitat?

Per això, quan s’assabentà per la premsa —segons va explicar ell mateix— que el nou cap de govern era Alberto Fabra, l’edil xativí agafà un bon rebot. I des del dia de la infausta notícia, no ha deixat de participar en les bandositats desfermades entre campsistes i fabristes. Bé que s’afanyà a jurar fidelitat al nou president, l’alcalde s’ha alineat amb els nostàlgics de Camps. Total: el nostre prohom ja no sembla llegir correctament la realitat. Ha perdut olfacte. Oblida coses que no se li escapen ni al més ximple: la direcció nacional del PP recolza inequívocament el nou president de la Generalitat; la gent del carrer Gènova està farta del sainet valencià. Fer broma de la senyora Cospedal, la persona que controla l’aparell del partit, denota inconsciència o temeritat. Tots recordaran com va destituir Ricardo Costa de manera fulminant. Per molt que Rus haja negat els fets en privat, l’incident de Sevilla podria costar-li algun càrrec.

Tampoc no passaria res. En col·lecciona massa: alcalde, president de la diputació, president provincial del partit, diputat autonòmic, president de l’Olímpic... Ja no sap on acudir! Entre unes coses i altres, no para en torreta. «Qui toca campanes no pot anar a sa processó», resa el refrany mallorquí. L’alcalde a penes posa els peus en l’ajuntament. Qualsevol diria que passa dels afers quotidians. (Com ha petat el sector immobiliari...) Ara bé, ni baixa del trampolí local, ni vol delegar en ningú les seues responsabilitats municipals. Vaig a brindar des d’ací una idea: es podrien organitzar unes rogatives a Sant Judes Tadeu, patró de les causes perdudes. «Sant Judes, meneja-li la cadira a Rus.» Qui no prova no té nora. Igual s’esdevé el miracle. L’alcalde ho agrairia. Estar tan pluriempleat deu ser molt penós. Un descans li aniria bé.

(publicat a Levante-EMV, el 25/02/2012)

Contra les retallades

La procònsol es cobreix de glòria

Una manifestació de funcionaris (de metges, infermers, professors) no suposa una amenaça imminent per al govern de torn. Els manifestants són, en la seua immensa majoria, gent de classe mitjana, burgesia circumspecta que no promourà desordres, ni trencarà aparadors, ni bolcarà contenidors, ni llançarà llombardes a la policia... Són gent acomodada a qui fa vergonya entrar emmanillada al furgó policial, passar la nit al calabós, comparèixer davant del jutge... Un metge o un professor de secundària creu que té molt a perdre en un aldarull: la seua posició social, part dels seus emoluments, un càrrec directiu... La por té efectes paralitzants.

Una manifestació d’adolescents té, en canvi, conseqüències imprevisibles. L’adolescència és, ja se sap, l’edat de la inconsciència, l’època de la vida en què les hormones estan disparades. Un grup de metges o professors s’ho pensarà dues vegades abans de tallar l’avinguda Marqués de Sotelo o el carrer Xàtiva; un grup d’adolescents, gens ni miqueta. Dijous passat, la delegada del govern, Paula Sánchez de León i Guardiola, una absoluta incompetent, cridà el general Custer i el Setè de Cavalleria, i els ordenà de carregar contra els sioux, un  grup de xiquets que havien tallat la via pública, davant de l’IES Lluís Vives, per a protestar contra els retalls de la Generalitat. ¿Perdé la calma la senyora Sánchez de León o seguia un pla premeditat?

No sé. En qualsevol cas, convertí el centre de València en una mena de Little Big Horn. I si allò que pretenia era acoquinar els menors, aconseguí justament el contrari: els joves, en veure’s tractats de manera arbitrària i violenta, han augmentant la intensitat de les seues protestes. La policia podria haver abordat l’assumpte de manera proporcionada: retenir els menors més bel·licosos, amonestar-los, cridar els seus pares... En comptes d’això, els agents han optat per la violència exagerada: càrregues contra l’enemic, pilotes de goma, colps, ferits, detinguts... Ahir, alguns vianants que passaven per l’indret també van rebre de valent.

I clar, una possibilitat que el govern veia llunyana —la revolta juvenil— comença a prendre cos. Proliferen les manifestacions de joves en moltes ciutats: Madrid, Barcelona... El hashtag de twitter #primaveravalenciana ha esdevingut trending topic mundial. A poc a poc es van afegint a la protesta els estudiants universitaris, els xicots de la cresta, alguns pares i mares indignats, professors, gent del moviment 15-M... Allò que difícilment podien haver aconseguit els pares de família estan a punt d’aconseguir-ho els seus fills: posar nerviosos els guardians del sistema. Ruiz-Gallardón, posem per cas, ja ha sortit en defensa de la democràcia, del pacífic ús de la llibertat d’expressió, del reprotxe penal als esvalotadors —amb independència de la seua edat.

Quan finalitzaven el seu mandat, els cònsols romans marxaven a un retir daurat: solien ser designats procònsols en una província on podien exercir durant un temps, de forma tranquil·la, el seu imperium. Ignore si la delegada del govern pensaria que el seu proconsolat anava a estar lliure d’ensurts. (Algun temor devia albergar; fa pocs dies, parlava de prevenir els conflictes a la via pública.) En qualsevol cas, s’ha cobert de glòria reprimint les protestes estudiantils. Tothom demana la seua dimissió, però jo no tinc tan clar que haja de cessar en el seu càrrec. Si finalment aconseguís traure del sopor el nostre jovent, se li haurien de tributar els mateixos honors que el poble romà concedia als procònsols quan havien aconseguit alguna victòria als límits remots de l’imperi.

Article de luxe

No és cap misteri que els mitjans de comunicació travessen una situació força delicada. Els seus problemes són anteriors a la crisi econòmica, però s’han agreujat amb aquesta. La premsa escrita, posem per cas, ha d’afrontar la competència ferotge d’Internet. Abans, les persones que volien vendre un vehicle de segona mà o un habitatge es comunicaven amb els potencials compradors a través de les pàgines d’anuncis per paraules. Ara, aquestes operacions de compravenda s’anuncien en portals especialitzats d’Internet. Conseqüències? Els anuncis per paraules són a punt de desaparèixer —només sobreviu, i no sabem per quant de temps, la secció de contactes. Les pàgines salmó, dedicades a la informació econòmica, també han minvat ostensiblement. I clar, milers de periodistes van engreixant les llistes de l’atur.

A la Costera tenim bons exemples. Ràdio Xàtiva, propietat de PRISA, que pertany a la seua vegada a Liberty, un hedge fund que controla el 57,7% de les accions del holding i agrupa més de 70 grans inversors (Taurus, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan i els bancs Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank i Morgan Stanley entre d’altres) està posant al carrer, de manera gradual, els seus treballadors —alguns, bons amics meus. Als drames personals i humans que provoquen aquests comiats, cal afegir la pèrdua de qualitat democràtica que experimenta la nostra convivència. La SER ha retallat dràsticament la programació local. I encara podria reduir-la més. Es remoreja que la pròxima víctima podria ser l’espai esportiu de les vesprades. I clar, donat cas que es confirmaren aquests vaticinis, el temps de desconnexió per a programació local quedaria reduït a uns noranta minuts diaris, és a dir, al mínim imprescindible per a continuar captant publicitat en la nostra ciutat.

Està clar que els habitants de Xàtiva i les poblacions veïnes tindran menys accés a la informació local i comarcal. L’aspecte més negatiu de l’assumpte és, però, la pèrdua de llibertat d’expressió (al cap i a la fi, la informació en temps real és cada vegada més abundant a la xarxa). L’opinió lliurement expressada pels ciutadans molesta moltíssim als governants, sobretot en període electoral. Algun dia s’escriurà la història de les contínues pressions fetes als mitjans locals que es neguen a tancar les petites escletxes de llibertat. Més d’una vegada ha estat en perill, per exemple, l’espai A quien corresponda. (El dia que desaparega, correrà a doll el cava, n’estic segur.) I clar, en tals circumstàncies, ¿qui gosaria criticar els treballadors dels mitjans de comunicació per lliurar-se a l’autocensura? Perilla el seu lloc de treball!

Diran vostès que tothom es troba en les mateixes circumstàncies. De fet, la por està fent estralls entre els assalariats. Quan només hi havia quatre milions i escaig d’aturats, el PP, que en parlava de cinc des de l’oposició, animava els treballadors a fer una vaga general. Ara, tot i aproximar-nos a la xifra rècord de sis milions, les persones que conserven una ocupació no gosen moure’s; el temor a perdre-la les paralitza. L’alarma s’ha estès fins i tot als treballadors públics. Fins ara, els funcionaris amb oposicions aprovades tenien feina assegurada. Però les autoritats europees han exigit a Grècia l’acomiadament immediat de 15.000 funcionaris —150.000 fins a 2015. «Quan veges la barba de ton veí pelar, posa la teua a remullar», fa la dita.

En fi, done gràcies per conservar la meua plaça de professor de Secundària. És la garantia de poder expressar les meues opinions sense patir represàlies. (Conec persones que han perdut el treball per exterioritzar les seues idees o les seues preferències polítiques.) I també agraïsc l’oportunitat de poder dirigir-me a vostès cada quinze dies. Tal i com estan les coses, una columna d’opinió porta camí de convertir-se en article de luxe.

(publicat a Levante-EMV, l'11/02/2012)

El bombardeig de Xàtiva

Nit de guardons

Xativins pel món

Divendres es va presentar a la Casa de Cultura de Xàtiva l’obra Un model formatiu d’elits; Estatutos para el Seminario Patriótico de Educación de la Ciudad de San Felipe (1799), edició facsímil de l’original conservat a l’Arxiu Municipal. El llibre porta un estudi introductori del professor Vicent Torregrosa. L’acte s’emmarcà al seguit d’activitats iniciades el 2011 amb motiu del bicentenari de la restitució del nom de Xàtiva, acordada per les Corts de Cadis. Cal recordar que els promotors del Seminario Patriótico (Antonio Mateo Pueyo, Pedro Pichó Ríus, José Aliaga, Luis Meliana...) mantingueren una relació ben estreta amb el diputat Villanueva, defensaren els postulats educatius de la Il·lustració i van instar l’establiment d’un nou pla d’estudis per a Xàtiva i la creació de la institució acadèmica vuitcentista. Quasi totes les aspiracions d’aquells burgesos xativins, homes il·lustrats i liberals, es veieren materialitzades. Ara bé, les seues idees quallaren d’una manera molt efímera.

Féu la presentació del llibre el doctor Emili Balaguer Perigüell, membre d’Amics de la Costera i un de tants xativins il·lustres que pul·lulen pel món. Emili Balaguer va nàixer a la nostra ciutat el 1942. Llicenciat a València el 1968, amplià estudis a Heidelberg, Zuric i Londres. És doctor en medicina i ha estat professor a les universitats de Saragossa, València, Alacant i Elx. (A hores d’ara és catedràtic d’Història de la Ciència al Departament de Salut Pública de la Universitat Miguel Hernández). Emili Balaguer fou deixeble predilecte del professor José María López Piñero, mort a València en 2010 —alumne a la seua vegada de Pedro Laín Entralgo, amb qui Emili Balaguer també tingué relació. López Piñero, il·lustre historiador de la ciència, havia estudiat medicina a la Universitat de València, on es doctorà el 1960. Hi ha, per tant, un fil conductor que enllaça la figura de Laín Entralgo amb Emili Balaguer.

El doctor López Piñero s’havia format com a especialista en història de la medicina a les universitats de Munic, Bonn i Zuric. Fou catedràtic d'Història de la Medicina de la Universitat de València fins a 1988, any en què es va jubilar. Fou fundador de l'Institut d'Història de la Ciència i la Documentació, centre mixt del Consell Superior d'Investigacions Científiques i la Universitat de València, que actualment porta el seu nom. Per la seua banda, el professor Balaguer ha presidit, com el seu mestre, la Societat Espanyola d'Història de la Medicina, ocuparà l’escó de López Piñero a la Reial Acadèmia de Medina (en octubre pronunciarà el seu discurs d’ingrés) i també és membre —de nou com el seu mentor— de la Société Internationale pour l'Histoire de la Médecine. En fi, el doctor Balaguer ha publicat nombrosos llibres, articles científics, articles de divulgació i col·laboracions a treballs col·lectius sobre història de la medicina, amb una atenció especial a les qüestions de fisiologia.

Es poden esmentar, entre d’altres, els següents escrits seus: La introducción del modelo físico-matemático en la biología moderna, la seua tesi doctoral; Diccionario histórico de la ciencia moderna en España, amb López Piñero i Rosa Ballester; Francisco Xavier de Balmis (1753-1819) y la real expedición filantrópica de la vacuna (1803-1806), amb Rosa Ballester; La ciencia en la España ilustrada; Presència i característiques dels elements mèdics en ‘Les mil i una nit’, amb Rosa Ballester; La medicina al Tirant, publicat a la revista El Temps... Aquestes incursions al món de la literatura criden certament l’atenció. Com diu Rafael Alemany Ferrer a la seua obra En torno al desenlace del Tirant lo Blanc, el personatge de la famosa novel·la sembla patir els símptomes d’un atac al cor (muy probablemente un infarto de miocardio, a juicio de mi colega el doctor Emili Balaguer Perigüell.)

El nostre paisà ja havia participat al cicle de conferències celebrades el 2006, quan es complia el cinquè centenari de la mort del metge xativí Lluís Alcanyís. En aquella ocasió, pronuncià una magnífica dissertació sobre medicina medieval. Divendres, va mostrar de nou els seus vastos coneixements històrics i humanístics. Parlà sobre l’ideari dels il·lustrats i sobre la significació local del Seminario Patriótico al context del segle de les llums, una centúria d’intensos moviments intel·lectuals i culturals que van recórrer Europa. En definitiva, el doctor Balaguer, que molts xativins a penes coneixen, estigué de nou entre nosaltres. Alguns mai no hem deixat de recordar l’amic i el savi. I em consta que ell ho agraeix.

(Una versió més abreviada d’aquest text, ha estat publicada a Levante-EMV, el 09/02/2012)

Cornut i pagar el beure

Augmentar la recaptació impositiva està mal vist per la insistència amb què es difon la següent idea: els imposts són dolents; ens convé a tots que baixen. La dreta política sempre està amb la mateixa cançó: cal reduir els imposts. Els rics donen la sensació de somniar a tothora amb un escenari en què no calga pagar cap tribut. ¿Què tenen en contra dels tributs? Jo només trobe dues raons: cobdícia (desig d’acumular riquesa sense traves) i egoisme (atendre únicament a l'interès propi; els altres ja s’apanyaran). Aquesta mentalitat és producte del darwinisme social professat de manera indissimulada per les elits que dominen el món. El PP, per exemple, inclogué al seu programa electoral l’objectiu de baixar els imposts. Ara bé, per a la dreta política, baixar els imposts significa baixar la tributació als rics. ¿Quina tributació? ¡Si els rics mai no han pagat imposts en aquest país! Hi ha moltes vies per a eludir la fiscalitat directa: buscar mariachis i crear una SICAV; posar tots els guanys a nom d’una empresa pantalla; emportar-se la pasta a un paradís fiscal; engreixar les files de l’economia submergida; ocultar directament els béns al fisc... Hi ha, en definitiva, moltes maneres de defraudar Hisenda, o múltiples operacions d’enginyeria financera per a ingressar només quatre cèntims a les arques públiques. Caldria recordar, però, que fiscalitat és signe de progrés i democràcia. Libèria o Mali, posem per cas, no tenen un sistema fiscal digne de tal nom; els suecs, en canvi, paguen més imposts que nosaltres. Sense imposts, no hi ha serveis públics ni estat del benestar.

Dir que els empresaris suporten una fiscalitat excessiva és, damunt, pura fantasia. En realitat, a l’Estat espanyol, només paguem imposts directes els treballadors o les persones pertanyents a la classe mitjana, especialment la gent assalariada. En teoria, tenim un sistema impositiu just i progressiu. En la pràctica, la major part dels ingressos fiscals provenen de les rendes del treball i dels imposts indirectes. Durant els últims anys, els successius governs del PSOE i el PP han introduït tantes exempcions i bonificacions a l’impost de societats que el seu tipus impositiu, el 30% (excepte al País Basc), ha baixat de facto al 10%. A pesar del protagonisme actual de les empreses a la vida econòmica dels països desenvolupats, la participació de l’impost de societats al conjunt d’ingressos fiscals dels països de l’OCDE és d’un 10%, enfront del 26% corresponent a l’impost sobre la renda de les persones físiques. En fi, se sol amagar que les reformes fiscals presentades com a rebaixes d’imposts per a tothom només suposen, en realitat, reduccions impositives per a les rendes més elevades i per al capital, especialment l’immobiliari. Les bonificacions (com els tipus reduïts i el tram de renda de les PIME exempt de l’impost de societats) o altres incentius fiscals donen com a resultat —segons dades de la mateixa Agència Tributària— que els grans empresaris paguen menys d’un 10% dels seus beneficis (els multimilionaris que gestionen llurs béns per mitjà de les SICAV a penes paguen l’1%).

 

Si traiem la mitjana, els rics, que solen tenir-ho tot —cases, vehicles, objectes sumptuaris— a nom de fundacions o empreses pantalla, estarien tributant a Hisenda un 5% (i clar, en aquestes circumstàncies, l’impost de patrimoni, que el PSOE va reimplantar per a les rendes patrimonials més elevades, resultaria absolutament irrellevant). Tenim, finalment, l’economia submergida, que suposa un 25% del PIB (uns 245.000 milions d’euros) i tampoc no tributa a Hisenda. Si s’aplicaren mesures efectives per a traure els diners negres a la superfície, la recaptació podria augmentar en 38.500 milions d’euros anuals. Això contribuiria a retallar el dèficit del conjunt de les administracions públiques vora un 40%. En resum: empreses i gent acabalada contribueixen ben poc al manteniment dels serveis públics. En canvi, els assalariats paguen a Hisenda, sense escapatòria possible, entre el 25 i el 35%  de les seues rendes del treball. (Es dóna el cas sagnant de molts empleats que declaren més ingressos que els amos de les seues empreses.) Conclusió: el govern del PP ha hagut de baixar momentàniament del burro. Hi ha en aquesta decisió molta mentida, perquè s’havia anunciat el contrari durant la campanya electoral. Ara bé, baixar encara més la fiscalitat als rics i persistir als retalls per a eliminar el dèficit (objectiu marcat pels tecnòcrates de la Unió Europea) hauria conduït directament a l’abisme. El caràcter redistributiu dels imposts directes, molt afeblit ja, hauria quedat en no res. De tota manera, no ens hem d’enganyar; els serveis públics —com més va, més  devaluats—, els continuem pagant bàsicament els de sempre, els assalariats. «Cornut i pagar el beure», fa la dita.

La Garrofera

Biologia evolutiva i llenguatge

Un dels majors experts mundials en biologia evolutiva, Mark Pagel, professor de la Universitat de Reading, que també ha estudiat les arrels del llenguatge humà, és el creador d’una mena de guies lingüístiques per a viatjar a través del temps. Aquestes guies contenen expressions que permeten albirar, posem per cas, com era l’anglès que es parlava fa mil anys. Segons el doctor Pagel, com que el llenguatge evoluciona en gran part igual que els gens, experimenta mutacions, ço és, canvis en les paraules que el composen. Si dos grups de persones es traslladen a llocs diferents, les llengües que parlen se separen de la mateixa manera que ho fan dos organismes vius. I després de molt de temps, es pot veure com apareixen grans famílies d’arbres lingüístics conforme s’han anat instal·lant nous humans en diferents zones geogràfiques. Per això, els europeus parlem llengües indoeuropees: anglès, català, italià... Es tracta de llengües relacionades perquè han evolucionat d’una llengua anterior comuna. Donat que les llengües evolucionen en gran mesura com ho fan les espècies, per un procés de descendència amb modificacions, es poden seguir els passos de l’evolució del llenguatge al llarg d’extensos períodes de temps.

Hom descobreix així que certs elements del llenguatge, les paraules, canvien tan lentament que, si ens remuntem temps enrere, trobarem formes lingüístiques relacionades amb dits elements d’una antiguitat de 5.000, 8.000 o 10.000 anys. Per exemple, existeix una paraula per a designar dos objectes: two en anglès, dos en català, due en italià i zwei en alemany. Cèsar, a l’antiga Roma, deia duo. Un parlant d’indi diu do. Un parlant de punyabí, do. Un grec, duo. I es pot apreciar que tots aquests sons són molt semblants. Totes les llengües indoeuropees, inclosos l’espanyol, l’italià, el portuguès, el francès, les llengües germàniques com l’anglès, el noruec o els idiomes d’origen escandinau, i les llengües de Txèquia, Rússia, Índia, totes són llengües relacionades. Ho podem constatar observant simplement la paraula amb què designem dos objectes: tots els parlants indoeuropeus fem servir un so relacionat. Els euskalduns són l’excepció. Els bascs, poble de caçadors recol·lectors, ja vivien a Europa quan hi arribaren els grangers indoeuropeus. Per això la seua llengua és inclassificable. (Probablement, el seu idioma descendeix d’una llengua parlada a Europa fa 20.000 anys, mentre que les llengües indoeuropees es remunten a un idioma comú parlat fa 8.000 o 9.000 anys.)

El llenguatge humà degué sorgir fa dos milions d’anys. Les 7.000 llengües que poblen la terra han evolucionat a partir d’un ancestre lingüísticament comú, deixant un rastre de regularitats que permeten traçar la seua història. Si poguérem retrocedir en el temps 8.000 o 9.000 anys, reconeixeríem potser paraules com io, tu, do, tre o cinc. Els pronoms i els números són aquells components de les llengües que menys han canviat amb el curs del temps (jo, jou, dos, tre, cinc, je, you, ich, du, due, drei, i, deux, three, io, two, trois, fem, ja, duzu, zwei, tair, ti, fümf, jag, si, dvije, tri, vijf). En canvi, els adjectius, els noms i els verbs serien irreconeixibles si viatjàrem al passat. Els idiomes, com les espècies, estan subjectes a la llei de l’evolució: o s’adapten modificant-se d’acord amb les noves condicions o s’extingeixen. Algunes llengües estan a punt de desaparèixer i moltes ja han desaparegut. Altres sobreviuran. Quan parlem de llengües que sobreviuen o s’extingeixen, és fàcil pensar que unes són superiors a altres. Però això no és cert; segons Pagel, només s’extingeixen les llengües de societats tecnològicament poc avançades. Tan aviat com una llengua té menys de 500 parlants, corre perill d’extingir-se. I a la inversa: quan una llengua té més d’un milió de parlants, dos o tres milions, s’estén el seu ús.

Les llengües molt parlades estan relacionades amb societats dominants política, econòmica, militarment... Les llengües dominants al món actual són l’espanyol, l’anglès i el xinés. Quasi la meitat de la població mundial parla alguna d’aquestes tres llengües. Pertanyen a tres cultures que han tingut èxit a nivell econòmic, polític o militar. Què passarà en el futur? Segons el professor Pagel, mai no s’hauria de subestimar el poder d’adaptació de les llengües. En aquests moments està emergint, posem per cas, una nova forma d’anglès. Alguns el denominen globish. Es tracta d’un anglès que parla tothom, persones de distintes societats. És un idioma globalitzat i simplificat. Utilitza paraules molts senzilles i pocs vocables sofisticats. (en realitat, l’anglès no té cap norma que separe allò correcte d’allò incorrecte; no té una reial acadèmia de la llengua.) En definitiva, els idiomes que sobreviuen tenen, com les espècies supervivents, capacitat d’adaptació, permeten l’entrada d’idees noves, de paraules noves. ¿Podríem extrapolar aquestes reflexions finals de Mark Pagel a la nostra llengua?

Presentació a la Casa de Cultura

Seminario Patriótico

Demà divendres 3 de febrer, a les 20 hores, es presenta a la Casa de Cultura de Xàtiva l’obra Un model formatiu d’elits; Estatutos para el Seminario Patriótico de Educación de la Ciudad de San Felipe (1799). El volum, edició facsímil dels estatuts originals de la institució xativina, conservats a l’Arxiu Municipal de la ciutat, compta amb un estudi introductori del professor Vicent Torregrosa. La publicació ha estat possible gràcies a la iniciativa de diferents entitats (l’Associació d’Amics de la Costera, l’IES Doctor Simarro de Xàtiva i l’IES Moixent) i diverses empreses patrocinadores. Intervindrà a l’acte, el professor xativí Emili Balaguer Perigüell, catedràtic d’Història de la Medicina a la Universitat Miguel Hernández d’Elx.

El Seminario Patriótico (Seminarios de Nobles en altres contrades peninsulars), fundat durant el període de la Il·lustració, fou l’antecedent directe d’allò que més tard serien els Instituts de Batxillerat —els actuals Instituts d’Educació Secundària. L’estudi introductori analitza les noves idees pedagògiques il·lustrades, vindicades pel grup de personalitats liberals xativines que instaren la creació del centre educatiu. El professor Torregrosa també repassa els principals avatars per què travessà la institució durant la seua efímera existència: els problemes econòmics, el trasllat a Ibi, la decadència definitiva...

Les persones que fundaren el Seminario Patriótico, relacionades amb el diputat Joaquín Lorenzo Villanueva, vindicaren també la restitució del nom històric de la ciutat (acordada per les Corts de Cadis), així com la catedralitat i la capitalitat de província. Quant als estatuts del centre educatiu, aprovats pel rei Carles III, mostren múltiples curiositats: el quadre de professors i tutors, el pla d'estudis, el règim de l'internat, la uniformitat, els esdeveniments de la vida acadèmica... Es tracta, en definitiva, d'una obra ben interessant.

Coses que passen