A principis de setmana, va aparèixer en un mitjà de comunicació
una nota cridanera. Pel que sembla, l’alcalde de Xàtiva, tan bocamoll com
sempre, s’havia esplaiat a gust durant un sopar al restaurant La Isla de Sevilla. Mentre escric
aquestes línies, no consta que l’edil haja desmentit aquella nota. No sé, em fa
l’efecte que Rus està perdent facultats. Ell, que sempre ha estat tan llest,
hauria de saber coses elementals: s’ha de tenir precaució amb allò que es diu
davant dels íntims. En política no hi ha amics. Un dels més pròxims pot ser un
Judes disposat a retirar-te el seient, per tal d’ocupar-lo ràpidament quan
caigues a terra. D’altra banda, també és sabut que les parets senten. I què van
sentir les parets, o la delegació manxega asseguda a la taula del costat,
durant el sopar congressual de Sevilla? Doncs, gracietes de l’alcalde! Coneixent-lo,
no costa d’imaginar l’escena sevillana: acudits sobre Marianico el Corto, rialles, expressions masclistes dedicades a la
senyora Cospedal, alegria i aplaudiments de la claca...
En fi, certes facècies no són gens originals; fa dos o tres anys,
l’alcalde de Valladolid, Francisco
Javier León —que un cosí meu
castellà anomena irònicament el Fiera—
va dedicar aquesta perla a la ministra Leire Pajín: Cada vez que le veo la cara y esos morritos
pienso lo mismo, pero no lo voy a contar. Totes les expressions denigradores són igualment rebutjables, però
crida l’atenció que les bromes del nostre edil anaren dedicades a dirigents del
seu propi partit. És evident que no mesurà bé les seues paraules, ni el seu to de veu.
Què li passa al nostre campió de la ubiqüitat? Doncs, que està molt desficiós! Des que
Camps va presentar la dimissió, el nostre edil se sent bandejat. Com que els
polítics solen tenir un concepte molt elevat de si mateixos, Rus ja es creia
president in pectore de la
Generalitat Valenciana —ja se sap, la caritat ben entesa. Si Berlusconi havia
estat primer ministre d’Itàlia, per què no podia ser Rus president de la
Generalitat?
Per això, quan s’assabentà per la premsa —segons va explicar ell
mateix— que el nou cap de govern era Alberto Fabra, l’edil xativí agafà un bon
rebot. I des del dia de la infausta notícia, no ha deixat de participar en les
bandositats desfermades entre campsistes
i fabristes. Bé que s’afanyà a jurar
fidelitat al nou president, l’alcalde s’ha alineat amb els nostàlgics de Camps.
Total: el nostre prohom ja no sembla llegir correctament la realitat. Ha perdut
olfacte. Oblida coses que no se li escapen ni al més ximple: la direcció nacional
del PP recolza inequívocament el nou president de la Generalitat; la gent del
carrer Gènova està farta del sainet valencià. Fer broma de la senyora Cospedal,
la persona que controla l’aparell del partit, denota inconsciència o temeritat.
Tots recordaran com va destituir Ricardo Costa de manera fulminant. Per molt
que Rus haja negat els fets en privat, l’incident de Sevilla podria costar-li algun
càrrec.
Tampoc no passaria res. En col·lecciona massa: alcalde, president
de la diputació, president provincial del partit, diputat autonòmic, president
de l’Olímpic... Ja no sap on acudir! Entre unes coses i altres, no para en
torreta. «Qui toca campanes no pot anar a sa processó», resa el refrany
mallorquí. L’alcalde a penes posa els peus en l’ajuntament. Qualsevol diria que
passa dels afers quotidians. (Com ha petat el sector immobiliari...) Ara bé, ni
baixa del trampolí local, ni vol delegar en ningú les seues responsabilitats
municipals. Vaig a brindar des d’ací una idea: es podrien organitzar unes rogatives
a Sant Judes Tadeu, patró de les causes perdudes. «Sant Judes, meneja-li la
cadira a Rus.» Qui no prova no té nora. Igual s’esdevé el miracle. L’alcalde ho
agrairia. Estar tan pluriempleat deu ser molt penós. Un descans li aniria bé.
(publicat a Levante-EMV,
el 25/02/2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada