Cornut i pagar el beure

Augmentar la recaptació impositiva està mal vist per la insistència amb què es difon la següent idea: els imposts són dolents; ens convé a tots que baixen. La dreta política sempre està amb la mateixa cançó: cal reduir els imposts. Els rics donen la sensació de somniar a tothora amb un escenari en què no calga pagar cap tribut. ¿Què tenen en contra dels tributs? Jo només trobe dues raons: cobdícia (desig d’acumular riquesa sense traves) i egoisme (atendre únicament a l'interès propi; els altres ja s’apanyaran). Aquesta mentalitat és producte del darwinisme social professat de manera indissimulada per les elits que dominen el món. El PP, per exemple, inclogué al seu programa electoral l’objectiu de baixar els imposts. Ara bé, per a la dreta política, baixar els imposts significa baixar la tributació als rics. ¿Quina tributació? ¡Si els rics mai no han pagat imposts en aquest país! Hi ha moltes vies per a eludir la fiscalitat directa: buscar mariachis i crear una SICAV; posar tots els guanys a nom d’una empresa pantalla; emportar-se la pasta a un paradís fiscal; engreixar les files de l’economia submergida; ocultar directament els béns al fisc... Hi ha, en definitiva, moltes maneres de defraudar Hisenda, o múltiples operacions d’enginyeria financera per a ingressar només quatre cèntims a les arques públiques. Caldria recordar, però, que fiscalitat és signe de progrés i democràcia. Libèria o Mali, posem per cas, no tenen un sistema fiscal digne de tal nom; els suecs, en canvi, paguen més imposts que nosaltres. Sense imposts, no hi ha serveis públics ni estat del benestar.

Dir que els empresaris suporten una fiscalitat excessiva és, damunt, pura fantasia. En realitat, a l’Estat espanyol, només paguem imposts directes els treballadors o les persones pertanyents a la classe mitjana, especialment la gent assalariada. En teoria, tenim un sistema impositiu just i progressiu. En la pràctica, la major part dels ingressos fiscals provenen de les rendes del treball i dels imposts indirectes. Durant els últims anys, els successius governs del PSOE i el PP han introduït tantes exempcions i bonificacions a l’impost de societats que el seu tipus impositiu, el 30% (excepte al País Basc), ha baixat de facto al 10%. A pesar del protagonisme actual de les empreses a la vida econòmica dels països desenvolupats, la participació de l’impost de societats al conjunt d’ingressos fiscals dels països de l’OCDE és d’un 10%, enfront del 26% corresponent a l’impost sobre la renda de les persones físiques. En fi, se sol amagar que les reformes fiscals presentades com a rebaixes d’imposts per a tothom només suposen, en realitat, reduccions impositives per a les rendes més elevades i per al capital, especialment l’immobiliari. Les bonificacions (com els tipus reduïts i el tram de renda de les PIME exempt de l’impost de societats) o altres incentius fiscals donen com a resultat —segons dades de la mateixa Agència Tributària— que els grans empresaris paguen menys d’un 10% dels seus beneficis (els multimilionaris que gestionen llurs béns per mitjà de les SICAV a penes paguen l’1%).

 

Si traiem la mitjana, els rics, que solen tenir-ho tot —cases, vehicles, objectes sumptuaris— a nom de fundacions o empreses pantalla, estarien tributant a Hisenda un 5% (i clar, en aquestes circumstàncies, l’impost de patrimoni, que el PSOE va reimplantar per a les rendes patrimonials més elevades, resultaria absolutament irrellevant). Tenim, finalment, l’economia submergida, que suposa un 25% del PIB (uns 245.000 milions d’euros) i tampoc no tributa a Hisenda. Si s’aplicaren mesures efectives per a traure els diners negres a la superfície, la recaptació podria augmentar en 38.500 milions d’euros anuals. Això contribuiria a retallar el dèficit del conjunt de les administracions públiques vora un 40%. En resum: empreses i gent acabalada contribueixen ben poc al manteniment dels serveis públics. En canvi, els assalariats paguen a Hisenda, sense escapatòria possible, entre el 25 i el 35%  de les seues rendes del treball. (Es dóna el cas sagnant de molts empleats que declaren més ingressos que els amos de les seues empreses.) Conclusió: el govern del PP ha hagut de baixar momentàniament del burro. Hi ha en aquesta decisió molta mentida, perquè s’havia anunciat el contrari durant la campanya electoral. Ara bé, baixar encara més la fiscalitat als rics i persistir als retalls per a eliminar el dèficit (objectiu marcat pels tecnòcrates de la Unió Europea) hauria conduït directament a l’abisme. El caràcter redistributiu dels imposts directes, molt afeblit ja, hauria quedat en no res. De tota manera, no ens hem d’enganyar; els serveis públics —com més va, més  devaluats—, els continuem pagant bàsicament els de sempre, els assalariats. «Cornut i pagar el beure», fa la dita.