Presentació a Montesa

Les primàries

Molta gent ja no se'n recorda, però el Partit Democràtic (PD) d'Itàlia fou pioner a Europa en l'organització d'unes primàries. Per l'octubre del 2007, l'encara alcalde de Roma, Walter Veltroni, fou elegit secretari general del nou partit, que aspirava a revolucionar el panorama de la política italiana i acabar amb el minifundi partidista. Veltroni aconseguí un recolzament del 75,63 por cent dels votants inscrits a les eleccions primàries. L’àmplia victòria de Veltroni i la gran participació, entre 3,3 i 3,5 milions d’electors, firmaren l’acta de naixement del PD, la principal vocació del qual era acabar amb la fragmentació de partits a Itàlia. En aquells moments, l’esquarterat espectre polític estava format per trenta partits presents al parlament, cosits com a pedaços en dues grans aliances: la de centre-esquerra, representada per la Unió, amb 16 formacions, i la de centre-dreta, agrupada a la Casa de les Llibertats, amb catorze. «Avui hem canviat la política en Itàlia; hem canviat l’estructura partdària; els partits 'torre de marfil' s’han acabat», explicva Mario Adinolfi, que competia amb Veltroni per la secretaria general del Partit Democràtic.

La seua aparició obligà a la creació d’un partit d’ample espectre al centre-dreta i a un reagrupament dels petits grups de l’extrema esquerra. Fins i tot el primer ministre, Romano Prodi, expresseva el seu desig que el centre dreta fes servir instruments anàlegs, en referència a les primàries i a la creació d’un gran partit, cosa que, assegurava, seria «un gran pas endavant» per al país. Per la seua banda, Veltroni pronosticava que el percentatge de vots per al PD, en les eleccions generals de 2008, seria del 37 o el 40%, cosa que podia donar-li la majoria absoluta. El centre-esquerra, amb Veltroni al cap, veié en la gran participació a les primàries un rebuig a allò que en Itàlia es denominava "antipolítica". El fàstic dels ciutadans per la classe dirigent era enorme. La realitat desmentí, però, els pronòstics. La candidatura de Veltroni a les egenerales només obtingué un 33,17% dels vots (un 37,54% sumant els del seu aliat Antonio di Pietro), resultat que no pogué evitar la majoria absoluta de la coalició presidida por Silvio Berlusconi, que arribà al 37,39% dels vots (el 46,81% sumant els de la Lliga Nord). En 2009, després d'unes eleccions regionals celebrades a Sardenya, Veltroni presentà la seua dimissió irrevocable com a secretari general del PD.

Una part de l'afartament dels italians continuà sent capitalitzat pel famós còmic Beppe Grillo, que exigia als polítics acabar amb els seus privilegis i amb la presència a les cambres de diputats i senadors condemnats per la Justícia. (Sonen la lletra i la música d'aquesta cançó.) El naixement del PD mitjançant unes primàries fou ben positiu, no sols per als afiliats sinó per al conjunt dels italians. El Partit Democràtic suposà aire fresc. I obligà l’esquerra a reorganitzar-se. Però els fruits d'aquella iniciativa no pogueren impedir els anys de govern de Berlusconi. Finalment, un nou secretari general del PD, Matteo Renzi, aconseguiria de ser elegit President del Consell de Ministres de la República Italina en 2014. I per una d'aquelles ironies del destí, un parell de setmanes abans de ser elegit per al càrrec, Renzi es va reunir amb Silvio Berlusconi per a consensuar una llei electoral, aprovada fa poc al parlament, que assegurés la governabilitat o, dit d'altra manera, que garantís el bipartidisme en Itàlia. Per a viatge tant curt...

Repassant l'hemeroteca

Tradicionalment, a finals de juliol o primeries d’agost se sol celebrar l’acte de presentació del cartell i el programa oficials de la fira xativina. Això m’ha fet recordar uns fets esdevinguts el 1995, any en què guanyà les primeres eleccions Alfonso Rus. Els anteriors equips municipals socialistes havien establert el costum d’encarregar el cartell de fira a artistes plàstics de renom. A finals de març d’aquell any, quan encara no s’havien celebrat les eleccions locals, Vicent Torregrossa, llavors regidor de Cultura, es posà en contacte amb Andreu Alfaro. En una sessió posterior de la Comissió de Cultura, s’acordà —fins i tot amb el vot favorable del regidor de l’oposició Ramon Vila— de fer-li l’oferiment formal a l’artista. En altra sessió celebrada el 29 de març, l’encara president de la comissió, Vicent Torregrossa, informà que Andreu Alfaro havia acceptat l’encàrrec. En definitiva, el cartell de la fira de 1995 anava a estar firmat per un artista de prestigi internacional. Vingueren, però, eleccions municipals, les guanyà el PP i el pòster acabà firmat per Vicente Lorenzo, un cartellista vinculat al món faller.

En el seu moment, Miguel Ángel Gozalbes Moracho afirmà que Alfaro havia renunciat de motu proprio. ¿Mentia el nou regidor de fira? Jo crec que no. Sempre ha planat la sospita que l’equip del PP havia trencat amb Alfaro, perquè l’artista faller xativí volia que el seu amic Lorenzo fes el cartell. Resulta difícil inclinar-se per una versió o altra; Alfaro ja no viu i l’Arxiu Municipal no conserva cap acta de la Comissió de Cultura en què es faça constar la renúncia de l’artista i els motius. Cal acudir, per tant, a altres fonts. Encara que avui semble estrany, durant el seu període de gestió, Gozalbes Moracho tenia relacions fluïdes amb les persones (Jesús Fèlix Soler, Pep Fitó...) que coordinaven el llibret de la falla República Argentina. (Arribà a encarregar-los la coordinació del llibre de fira de 1998.) Algunes d’aquestes persones són del parer que el regidor de fira deia la veritat. Per altra banda, les persones que coneixien bé Andreu Alfaro no descarten la possibilitat que aquest no volgués col·laborar amb un ajuntament del PP. Mai no ha aparegut cap escrit de l'artista en què exigís el pagament d'alguna quantitat per un encàrrec ja enllestit.

En qualsevol cas, l’assumpte posà de relleu l’escassa estima dels peperos xativins pel món de la cultura. El nou regidor de l’àrea, Vicent Tudela, declarà en una roda de premsa que no li havien agradat els treballs de Verdú, Renau, Heras, Boix, Armengol, Solbes, Antoni Miró, Hernández Mompó, Valdés, Calatayud, Michavila, Ricard Huerta o Genovés, els artistes que havien firmat fins aquell moment els pòsters de diverses edicions de la fira. Referint-se al disseny de Vicente Lorenzo, amollà açò: «És la primera vegada que entenc el cartell de la fira.» Per la seua banda, Rus assegurà que el cartellista faller no tenia res a envejar a Andreu Alfaro. Els polítics del PP menystenien, per tant, alguns creadors de renom internacional. Manuel Boix, posem per cas, havia rebut en 1980 el Premi Nacional d’Arts Plástiques, un dels Premis Nacionals de Cultura a les Belles Arts que concedeix tots els anys el Ministeri de Cultura. Valdés té exposada obra en museus i espais urbans de mig món. Andreu Alfaro representà Espanya en diverses biennals de Venècia i forma part de la història de l’escultura del segle XX. ¡La ignorància és atrevida!

A partir de 1995, la trajectòria del cartell de fira ha estat molt irregular. Per bé que en algunes edicions s’hagen elegit dissenys de qualitat realitzats per magnífics il·lustradors o grafistes, en termes generals ha predominat el kitsch (kitsch és aquella obra banal que s’adreça a la massa revestida amb atributs de qualité). Però tornem a 2015. El nou alcalde socialista, Roger Cerdà, ha assumit personalment el control de la fira. S’ha encarregat el cartell oficial a un artista local de prestigi. Es reprèn així una tradició interrompuda durant vint anys. Paral·lelament, es fan gestions per a tractar de localitzar l’esbós o l’obra que Alfaro tingués enllestida per a la fira del noranta-cinc. Els representants de l’Ajuntament ja s’han posat en contacte amb els hereus de l’artista. Si finalment apareix el cartell del gran dibuixant i escultor valencià, l’equip de govern tractarà d’adquirir-lo. El seu destí podria ser l’Almodí. Els xativins guanyaríem una peça que alguns, per desinterès, ignorància o prejudicis ideològics, van deixar escapar. En fi, l’assumpte del cartell només fou l’inici de dues dècades d’espifiades. ¡L’hemeroteca és implacable!

(publicat a Levante-EMV, el 25/07/2015)

Cartell de Garcia Lledó

Socarrats; homenatge al maulets

Amb motiu del 25 d'abril i la publicació de la novel·la de Josep Lluís Borredà Mejias Socarrats, 1707-1714, de la qual en va fer la imatge i el disseny de la coberta, Miquel Mollà va decidir dur endavant l'edició d'una versió serigrafiada d'aquesta imatge. Com a resultat d'aquest esforç, apareix la serigrafia homònima, Socarrats; homenatge al maulets, de la qual es fa una edició de 100 exemplars númerats i signats per l'autor. L'estampa, de la qual adjuntem imatge, té unes mesures de 50x70 cm i ha estat feta a 7 tintes sobre paper Modigliani blanc de 260 gr/m². Es lliura protegida per una carpeta personalitzada amb els motius i les característiques de l'edició. El preu de llançament és de 40 euros.

L'obra constitueix una hibridació d'almenys dues de les seues sèries plàstiques: per una banda, Ciutat X (iniciada el 2003 com un treball d'il·lustració per a la revista Papers de la Costera, que no veuria la llum fins al 2007) i, per una altra, L'herència del vent (una indagació de l'artista en els diversos simbolismes de les fulles de plataner com a càrrega efímera que arrossega la força de la història). Totes dues sèries han anat construint-se amb amb obres de tècniques diverses (dibuixos, pintures, estampacions, fotomuntatges) que, de mica en mica, han anat revelant-se com un llenguatge amb que projectar la nostra realitat social.

Donat que la serigrafia va a aparéixer amb posterioritat al llibre, no va haver temps de fer-ne una presentació conjunta a Xàtiva. Els interessats poden fer la comanda directament, posant-se en contacte amb l'autor. Al seu blog http://miquelmollaserigrafies.blogspot.com.es en trobaran informació.

'71

L'Associació  d'Amics de la Costera continua amb el seu cicle de Cinema d'Estiu 2015 dedicat, com els anteriors, a pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Les sessions es realitzen al Poliesportiu de Novetlè. El proper dijous 23 de juliol, a les 21.45 h, es projectarà la magnífica pel·lícula '71. L'entrada a la projecció és gratuïta per a tots els públics. El bar del “Poli” estarà obert. S’hi podrà adquirir tota clase de begudes, refrescs, gelats... El sopar es pot comprar al mateix lloc o dur-lo de casa. Adjuntem sinopsi i tràiler.

'71

Any: 2014
País: Gran Bretanya
Director: Yann Demange
Actors: Jack O’Connell, Sam Reid, Sean Harris

El 1971, a Belfast, en una manifestació de catòlics partidaris de la unió amb la República d’Irlanda, un soldat britànic del grup enviat a reprimir-la queda aïllat en un barri catòlic. Aquesta anècdota real és el motiu d’un relat cinematogràfic en el qual s’evidencia la dificultat de classificar les persones en bones i dolentes a priori, com es podria fer des d’un pensament simplista. La crítica ha reconegut el treball del director francès Yann Demange, que ha sabut distanciar-se suficientment del conflicte i mantenir el pols, per tant, en el laberint polític d’Irlanda del Nord. Al film s’estructura amb coherència un relat amb moltes dosis de pel·lícula de suspens.

 

L'Església, la gran afavorida

El País Valencià té extraordinàriament desenvolupat el turisme de costa, perquè compta amb algunes de les platges més afortunades de la Mediterrània, que ofereixen quantitat i gran qualitat de serveis i equipaments turístics de sol i platja. Podríem dir que aquest recurs està al límit de la seua explotació. Hom ha abocat els turistes a la costa, perquè és un recurs fàcil d’explotar i molt rendible, però els recursos d’interior i els culturals romanen oblidats. Açò és incomprensible; a l'interior, tenim paisatges meravellosos i ciutats amb un gran potencial patrimonial i històric. Els projectes d’intervenció en aquest patrimoni han suposat una gran inversió que s'ha dirigit, sobretot, a edificis monumentals de titularitat pública o propietat, majoritàriament, de l’Església. Avui, anys després d'haver estat restaurats, molts resten tancats, no són visitables. A través del programa “La Llum de les Imatges”, s’han invertit milions d’euros en la restauració de monuments, especialment eclesiàstics. El programa, poc valorat i desmantellat pel govern del PP, havia estat Premi Europa Nostra d’intervenció en el patrimoni.

La “Llum de les Imatges” havia generat nombrosos llocs de treball, ben rendibles quan el programa viatjava a l’interior. Augmentaren exponencialment les visites a les comarques que acollien les mostres. Sant Mateu, per exemple, ha esdevingut una ciutat diferent des que el programa passà per la seua arxiprestal. Però una vegada closes les exposicions, molts recursos patrimonials romanen tancats en espera d’un conveni de difusió que caldria negociar urgentment amb la propietat. S’han fet, per tant, grans inversions sense haver establert abans amb la l'Església un programa d'obertura i promoció dels béns restaurats que beneficiés la totalitat de la societat. Cal recordar que la parròquia de Sant Andreu de València resta tancada —només s’obri per a la celebració de bodes. Al marge de "La Llum de les Imatges", s'han realitzat altres actuacions en el patrimoni eclesiàstic que tampoc no ha tingut cap utilitat. És el cas de la Sang de Llíria. Un cop restaurat integralment amb fons públics, i malgrat estar dessacralitzat, l'edifici restà tancat anys, des de l’arribada del PP a l’ajuntament de la capital del Camp del Túria.

Els vint anys de govern de la dreta han deixat restaurades pràcticament totes les propietats monumentals de l’Església Catòlica al País Valencià, però les inversions centrades en les peces artístiques no han arribat als entorns monumentals. S’han fet grans inversions sense valorar que els monuments necessàriament han d’estar contextualitzats. A Catí, posem per cas, la impecable intervenció en l’església i la llotja no ha valgut per a millorar l’entorn. Simplement una plantada d’arbres i el millorament de voreres i carrers haurien canviat la cara de la població. Encara hi ha exemples més cridaners: a la Llotja de València (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) s'accedeix per la porta de darrere. L'edifici presideix la plaça del Mercat, que continua sent una mena de carretera per on circulen milers de cotxes privats, autobusos, furgonetes de repartiment. Sense anar massa lluny, el nucli històric de Xàtiva ha patit un enorme declivi durant el govern municipal del PP (que només ha prestat atenció —i no sempre— a peces aïllades, descurant l’atenció al conjunt urbà de ciutat vella, sobretot als seus barris més degradats).

Eslovènia

www.fil-per-randa.com

Conjunts històrics i artístics: perfils imponents

Queden pocs conjunts històrics al nostre país; les conteses bèl·liques i el desenvolupament incontrolat han anat esborrant-los de la nostra geografia. Sort que n’hem pogut salvar alguns. Deuen la pervivència a la penúria. En temps de bonança econòmica, la gent es desfà de les andròmines velles. Les etapes de prosperitat solen comportar l’arrasament dels elements de significació històrica i artística, i l’aparició d’un paisatge urbà dispers que aboca al declivi inexorable del patrimoni construït i acaba difuminant la nostra memòria col·lectiva. El desenvolupament urbanístic extensiu, imperant fins aquests moments, qüestiona i posa en perill els conjunts històrics. Els burgs antics, abandonats pels residents autòctons, són ocupats per noves poblacions desarrelades d’origen immigrant o provinents de la marginació. Els nuclis històrics perden teixit social i centralitat —perden l’ànima, podríem dir. Per això sorprèn que l’arquitectura de la pedra seca o els traçats urbans medievals mantinguen la seua presència. Per això meravellen els perfils imponents de Xàtiva, Morella, Peníscola, Oriola, Bocairent...    

A curt termini, una nova mentalitat ciutadana més respectuosa amb el patrimoni cultural assegura la pervivència d’aquestes vistes. Diversos perills guaiten, però, des de l’horitzó. Francesc Muñoz ha posat en relleu, en un llibre titulat Urbanalizació, paisajes comunes, lugares globales (editat per Gili Gaya), els processos de banalització i tematització a què són sotmesos, pertot, els nuclis urbans i els conjunts històrics i artístics. Cal recolzar, per tant, iniciatives residencials privades i activitats econòmiques compatibles amb els valors i el caràcter dels conjunts històrics, tal com es fa amb el patrimoni monumental de l’Església o amb el patrimoni de domini públic. S’han de limitar, doncs, els excessos de l’esbargiment nocturn, l’exagerada especialització turística, la colonització de les franquícies comercials... D’aquesta manera, els nostres fills i els nostres néts continuaran gaudint amb l’espectacle dels conjunts esplendorosos que jalonen el nostre país.

Alceu la llanterna roja

L'Associació  d'Amics de la Costera continua amb el cicle de Cinema d'Estiu 2015 dedicat, com els anteriors, a pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Les sessions es realitzen al Poliesportiu de Novetlè. El proper dijous 16 de juliol, a les 21.45 h, es projectarà la pel·lícula Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà (Alceu la llanterna roja). L'entrada és gratuïta per a tots els públics. El bar del “Poli” estarà obert. S’hi podran adquirir begudes, refrescs, gelats... El sopar es pot comprar al lloc o dur-lo de casa. Adjuntem sinopsi i tràiler.

Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà (Alceu la llanterna roja)
Any: 1991
País: Xina
Director: Zhang Yimou
Actors: Gong Li, Ma Jingwu. He Caifei, Cao Cuifeng

En els anys vint del segle passat, la poligàmia estava encara vigent a la Xina (almenys entre la gent de la classe alta). La jove Songlian (magníficament interpretada per l'actriu Gong Li) es veu forçada a ser la quarta esposa d'un ric propietari i ha de adaptar-se a les regles d'un ambient tens, incloent les relacions amb les altres esposes del marit. Amb una bella posada en escena, amb llocs i vestuaris realçats per una magnífica fotografia, Alceu la llanterna roja és la tercera i més notable obra mestra resultat de la col·laboració entre el més destacat director xinès, Zhang Yimou, i l'actriu xinesa més coneguda, Gong Li (els altres dos films són Sorgo roig i Ju Dou). D'aquesta pel·lícula s'ha dit que seria un film que hauria filmat Bergman i també que és una al·legoria de la lluita de l'individu contra les lleis de l'estat (va ser censurada per les autoritats xineses durant un temps).

Radicals

Des de fa molts anys, els membres d’una colla d’amics seguim la tradició d’esmorzar junts tots els dissabtes en un bar de la ciutat. El costum és conegut per molta gent; entre els convocats a la cita sabatina hi ha antics concejals, quadres polítics, professors —en actiu o emèrits—, metges, economistes, directius de grups culturals o esportius... Sóc assidu d’aquests esmorzars. Puc certificar, per tant, que hi predomina l’harmonia i el bon “rotllet”; les persones que ens reunim anteposem els lligams de l’amistat a les diferències ideològiques. Al grup predominen els socialistes, però també hi ha alguns militants i simpatitzants del Bloc Nacionalista i Podemos. Malgrat l’aclaparadora majoria d’esquerres, quan s’hi acosta algun conegut més escorat cap a la dreta, a saludar o a prendre un cafè, sempre és benvingut. Durant els caps de setmana posteriors al 24 de maig, la conversa girava al voltant dels resultats electorals. Proliferaven comentaris com aquest: «Si els haguérem negociat nosaltres, els pactes s’haurien firmat el primer dia.» Tots retrèiem el sainet protagonitzat pels tres partits que han pactat la formació del nou govern valencià (justament els tres partits en què militem o amb què simpatitzem els habituals dels esmorzars).

Que hi haja bon rotllet no lleva que hi proliferen les indirectes, les bromes, les pulles iròniques. Els simpatitzants de Compromís hem hagut d’escoltar moltes vegades la següent incriminació: «És que quasi tota la gent del Bloc és de dretes.» El recolzament innecessari que Adolf Garcia donà al PP, durant la primera majoria absoluta de Rus, ens posà les coses molt difícils; a partir d’aquell fet, les pulles al Bloc estaven a l’orde del dia. (L’actitud del personatge, que obeïa a raons estrictament personals, tindria un cost ben elevat; el grup nacionalista perdria la representació municipal en les següents eleccions locals.) L’acusació de ser de dretes, que prenia vol quan els valencianistes es negaven a pactar amb el PSOE en algun ajuntament, recolzava en meres presumpcions, esperonades per la divisió i el sectarisme tradicionals al camp progressista (en què els militants de cada partit solen reclamar-se més d’esquerres que ningú) i pels trets sociològics dels membres i simpatitzants del Bloc Nacionalista (joves de classe mitjana, gent del món de la cultura, docents, professionals lliberals). Aquesta segona circumstància és, però, absolutament gratuïta; els grups socials esmentats són, en realitat, el principal suport de tota l’esquerra.

«Us ajunteu amb CiU», ens refregaven. En fi, bé que sonés a tòpic, titllar els seguidors del Bloc de petits burgesos i coses pitjors esdevingué una cobla recurrent. Als esmorzars sabatins, els al·ludits combatíem les pulles com podíem. «A Navarra, els socialistes han preferit pactar amb UPN, marca del PP, abans que subscriure un acord amb l’esquerra», recordava l’un. «En Extremadura, Esquerra Unida permet que governe el PP», afegia l’altre. ¡Tot debades! ¡El Bloc Nacionalista era de dretes i prou! «Navarra i Extremadura estan molt lluny», se’ns retrucava. La gent d’Esquerra Unida donava una resposta encara més sorprenent: «És que nosaltres fem política.» En fi, atesos tots aquests precedents, es fàcil imaginar la sorpresa causada per les bestieses que es diuen ara de Compromís: grup de radicals d’esquerra, incitadors a l’odi, pancatalanistes, separatistes... ¡Que llunyà sembla aquell congrés celebrat pel Bloc en 2009! S’hi aprovà una ponència marc que abraçava com a propis tots els valencianismes possibles. La formació nacionalista pretenia encabir tots els símbols —la bandera de la franja blava i la quadribarrada, l’himne de l’exposició i la muixeranga— i totes les identitats, des del regionalisme fins a l’independentisme catalanista, passant per les diverses formes de valencianisme —autonomista, federalista o independentista.

Els detractors de la ponència denunciaren que es propugnava un model confús per a la societat valenciana, que es transmetia la sensació de no ser carn ni peix, que el Bloc corria el risc de ser percebut com un partit regionalista. Doncs bé, malgrat les renúncies dels nacionalistes, la dreta titlla Compromís de grup extremista i separatista. I encara més: acusa els socialistes d’haver-se radicalitzat des que s’ajunten amb la gent extremista i antisistema de Compromís i Podemos. ¡Viure per a veure! ¿Algú percebrà el regidor Joanjo Garcia Terol com un perillós extremista?

(publicat a Levante-EMV, l’11/07/2015)

Fil-Per-Randa

Bèsties del Sud Salvatge

L'Associació  d'Amics de la Costera continua amb el cicle de Cinema d'Estiu 2015 dedicat, com els anteriors, a pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Les sessions es realitzaran al Poliesportiu de Novetlè. El proper dijous 9 de juliol, a les 21.45 h, es projectarà la magnífica pel·lícula Beasts of the Southern Wild (Bèsties del Sud Salvatge). L'entrada és gratuïta per a tots els públics. El bar del “Poli” estarà obert. S’hi podran adquirir begudes, refrescs, gelats... El sopar es pot comprar al lloc o dur-lo de casa. Adjuntem sinopsi i  tràiler.

Beasts of the Southern Wild (Bèsties del Sud Salvatge)
Any: 2012
País: USA
Director: Benh Zeitlin
Actors: Quvenzhané Wallis, Dwight Henry. Levy Easterly

    

La protagonista de la pel·lícula és una xiqueta, Hushpuppy, que viu amb son pare en unes condicions molt dures, al difícil món dels aiguamolls del delta del Mississippi. La xiqueta utilitza la seua imaginació, que maneja amb molta habilitat, per a evadir-se de la dura realitat que l'envolta i sobreviure. Fins i tot, fabula sobre els uros, mítics bous de l'Edat del Gel. La pel·lícula hipnotitza des del primer moment (cal destacar la fotografia) i commou amb la seua incòmoda bellesa. A més, aquest film reuneix una sèrie de talents precoços: primera pel·lícula del director, Benh Zeitlin, que la va filmar amb 30 anys, basada en una obra de teatre de Lucy Albar (29 anys) i meravellosament interpretada per Quvenzhané Wallis (9 anys). Nominat a quatre oscars importants: millors pel·lícula, direcció, guió i actriu principal (Quvenzhané Wallis aconseguí ser l'actriu amb menor edat de tota la història dels oscars nominada a aquest premi) i multipremiat a tot el món (destacant la Càmera d’ Or de Cannes al millor primer film).

Més democràcia

Diumenge, un article d’El País, diari “progre” per antonomàsia, portava el següent titular: Tsipras, el pararrayos quemado del Gobierno. L’entrada era aquesta: El jefe del Ejecutivo de Syriza ha consumido su capital político. (El cos de l’article i una imatge de l’il·lustrador Sciammarella ocupaven pràcticament tota una plana, la tercera.) Hom imaginava que dilluns, dia en què el capital polític d’Alexis Tsipras s'havia duplicat, o quadruplicat, el diari del grup Prisa faria alguna rectificació, entonaria un mea culpa, reconeixeria la seua miopia... ¡Ha! ¡Ni una paraula de reconeixement del seu fracàs com a prospector de futur! I és que —no ens enganyem— El País i tota la premsa espanyola escrita en paper havien “passat” de la informació i de l’explicació de la realitat. S'havien manifestat a favor del sí en el referèndum grec i prou. És més: havien donat per descomptat que guanyaria el sí. S'havien dedicat, pura i simplement, a exterioritzar els desitjos de les seues empreses editores, desitjos que no tenien res a veure amb la realitat, com tothom pogué comprovar diumenge per la nit, quan es feren públics els resultats de la consulta. Està clar que els votants grecs no anaven a llegir-los, però els periòdics espanyols no s’havien amagat de manifestar durant la campanya plebiscitària hel·lena el seu alineament amb les posicions de l’establishment.

No eren els únics. El president del Parlament Europeu i els membres de l’Eurogrup i la Comissió Europea —amb el seu president Jean-Claude Juncker al cap— també van fer campanya a favor de votar sí en el referèndum grec (sí a més retalls i a més patiments per als ciutadans hel·lens). En aqueixa campanya valia tot: mentides, amenaces d’expulsió de l’eurozona —de dubosa legalitat, segons les normes europees—, anuncis de cataclismes diversos a una població que ja viu en el cataclisme perpetu. En realitat, desitjaven la caiguda de Syriza i els seus líders. ¿Posició d’exquisida neutralitat? ¡No, home, no! El triomf del rebuig a les receptes de l’Eurogrup podia resultar molt contagiós. Partits d’altres països del sud d’Europa també estan en contra d’aqueixes receptes. Conclusió: en posar tota la carn a la graella, els tecnòcrates que dirigeixen Europa han sortit ben escaldats; el triomf del no al programa de retalls propugnat per la Troika ha estat aclaparador. Els qui s’havien manifestat a favor del sí ja comencen a cavar tallafocs. Albert Ribera, posem per cas, ha dit que Pablo Iglesias interpreta incorrectament el resultat del referèndum grec. Al líder de C’s li preocupa que Tsipras, Iglesias, Maduro i Le Pen compartisquen alegria per un resultat que ha dividit la població grega. En fi, ja tornen les comparacions amb Veneçuela i Marine Le Pen. ¡Quina novetat!

Per la seua banda, Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, ha recordat a Syriza que ha d’atenir-se a les regles europees i acceptar la cessió de sobirania que implica pertànyer a la Unió Europea. Uns i altres obliden algunes coses elementals. Fins a diumenge, hi havia partidaris del si i partidaris del no. A partir de dilluns, hi ha la voluntat sobirana del poble grec, expressada lliurement a les urnes. El no a la Troika ha estat majoritari. Els defensors d’aquesta opció estan, lògicament, satisfets. És evident que tots els processos electorals divideixen les poblacions entre partidaris d’unes opcions o altres. Ara bé, el referèndum grec no ha deparat un empat tècnic; els partidaris del no han obtingut un avantatge de vint punts sobre els partidaris del sí. Tots els grecs, els seguidors de Syriza i els de Nova Democràcia, són igualment ciutadans europeus. Cal respectar, per tant, la seua decisió. Dir que el resultat del referèndum divideix la població grega és tant com dir que sempre haurien d’estar proscrites les urnes, per a evitar divisions. Els estats membres de la UE fan cessió d’una part de la seua sobirania, però això no ha d’implicar renúncia dels europeus a exercir els seus drets i a elegir llurs representants i llurs governants. Més Europa ha de significar més democràcia, no més tecnocràcia. Acceptar les regles implica participar en l’elecció de qui les dicta o les aplica.