Renúncia a la porpra cardenalícia

En agost de 1498, en una cerimònia sense precedents, el consistori va acceptar la renúncia de Cèsar Borja a la porpra cardenalícia. Tornava a l'estat secular. Era la condició per a posar en marxa els pactes i els projectes prèviament elaborats. Cèsar buscà l'aliança amb els francesos. Fou nomenat Duc de Valença del Delfinat. A partir d'aleshores, fou conegut com Duca Valentino, Duc del Valentinés o Valentinois. Va sol·licitar en matrimoni Carlota d'Aragó, filla de Frederic III de Nàpols, oncle de Sança i Alfons, marit de Lucrècia. Carlota es negà (no volia ser coneguda com la "senyora cardenala". Aleshores, va concertar amb el rei de França el matrimoni amb Carlota d'Albret, germana del rei de Navarra. En contrapartida, Alexandre VI havia de dissoldre el matrimoni de Lluís XII amb Joana, perquè el monarca pogués casar-se amb la duquessa de Bretanya. Hi hagué més pactes: el papa Borja recolzaria les pretensions franceses en Nàpols i, a canvi, Cèsar comptaria amb suport francés per a iniciar les accions militars a la Romanya i les Marques.

Viatjant per terres normandes

A finals de juliol s'anunciava la publicació de Derrota Perpètua, obra de Guillem Llin, Carles Senso, Ximo Vidal i Salvador Català. El llibre recopila la biografia de quaranta-nou veïns de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés víctimes dels camps nazis d'extermini. Quasi tots eren republicans o simples reclutes forçats que marxaren a l'exili i foren reclosos en camps de refugiats. Per tal de fugir-ne, s'allistaren en les Companyies de Treballadors Estrangers. La seua peripècia fou ben trista; la capitulació de França provocà la captura i l'enviament a camps de concentració com Mauthausen o Gusen. La majoria no sobrevisqué. A finals d'agost, aquestes planes també evocaren la figura d'Amado Granell, tinent de la novena companyia, la Nueve, de la Segona Divisió Blindada del general Leclerc. La novena, formada bàsicament per republicans espanyols, aconseguí de prendre l'Ajuntament de París el 24 d'agost de 1944. La capital seria definitivament alliberada dels invasors alemanys. Granell, nascut a Borriana i mort a Sueca en 1972, fou el primer oficial de les Forces Franceses Lliures (FFL) que trepitjà els despatxos de l'alcaldia parisenca. Valencians en un episodi històric de màxima transcendència.

La casualitat volgué que jo estigués el passat dia 24 d'agost en Omaha Beach, Bloody Omaha, en què més de 4.000 soldats —uns 3.000 nord-americans i uns 1.200 alemanys— van perdre la vida el 6 de juny de 1944, durant el Desembarcament de Normandia. L'episodi, que ha estat recreat per pel·lícules com El dia més llarg o Salvar el soldat Ryan, fou l'inici del final de l'Alemanya nazi. Malgrat les destrosses patides a causa de les guerres, Normandia, terra de remots orígens víkings, conserva grans tresors històrics i artístics, molts declarats patrimoni mundial per la UNESCO. Destaquen sobretot els monuments religiosos: les grans catedrals de Coutances, Bayeux, Rouen —tantes vegades pintada per Claude Monet—; les antigues abadies de Mont-Saint-Michel, Jumièges, Caen, Rouen, Fécamp. Els viatgers poden contemplar nuclis urbans i pobles amb abundants mostres d'arquitectura tradicional: Rouen, Pont-l'Évêque, Pont-Audemer —vila plena de canals—, Honfleur... Els paisatges costaners i els pobles de pescadors són ben bonics.

Els penya-segats, les agulles i els arcs de la Costa d'Alabastre, que s'estenen a banda i banda de la petita vila d'Étretat, deixen en els viatgers una impressió inesborrable. La Porte d'Amont i la Porte d'Aval serviren d'inspiració a pintors (Gustave Courbet, Claude Monet, Eugène Boudin) i escriptors (Guy de Maupassant, Gustave Flaubert, Maurice Leblanc). Les platges de Trouville i Deauville remeten a Marcel Proust, la Belle Époque, els banys de mar, les curses de cavalls i els inicis del fenomen turístic. El port d'Honfleur, anomenat Vieux Bassin, està voltat de cases amb entramats de fusta en les façanes i una església també de fusta, Santa Caterina. És d'obligada visita el Centre Guillem el Conqueridor. Exposa el Tapís de Bayeux, peça brodada d'uns setanta metres de llargària que narra la batalla de Hastings i la conquesta d'Anglaterra per les hosts normandes l'any 1066. I açò em porta de nou als escenaris del Desembarcament de Normandia. En Sword Beach (nom xifrat), al nord de Caen, també arribaren unitats de les FFL.

El passat dia 24, vaig camejar per les platges que s'estenen entre Vierville-sur-Mer i Colleville-sur-Mer. Hi queden restes dels ports artificials que construïren els enginyers militars aliats. Al sector de Saint-Laurent-sur-Mer s'ha erigit un monument, Les Braves, en memòria dels soldats morts. La població compta amb el Museu Memorial d'Omaha Beach. Em vaig allargar fins a la Pointe du Hoc, per a veure les fortificacions alemanyes. Vaig visitar La Cambe, el cementiri on estan soterrats els alemanys morts en la batalla, i l'enorme cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer, on descansen uns 20.000 soldats, el fill del president Theodore Roosevelt entre ells. Ara, pensant en les víctimes dels camps nazis (veïns d'Ontinyent, Castelló de Rugat, Pobla del Duc, Aielo, Fontanars, Agullent, Ràfol de Salem, Xàtiva, Canals, Llanera, Moixent, Vallada, Quesa, Bolbaite, Chella, Enguera, Anna), em pregunte si hi hauria xativins o naturals de les nostres comarques entre els soldats de la França Lliure que desembarcaren a Normandia.

(publicat a Levante-EMV, el 15/09/2018)

Records de París

França fou noticia dilluns per diversos motius. El daltabaix socialista a les eleccions municipals ocupava les primeres planes. L’extrema dreta ha aconseguit uns resultats històrics. El gir cap a la dreta impulsat per François Hollande ha passat factura; un percentatge elevadíssim d’electors d’esquerra han decidit d’abstenir-se, de quedar-se a casa el dia de les eleccions. La història de sempre. ¿Quina ha estat la reacció del president Hollande? ¡Inclinar-se encara més cap a la dreta! Ha nomenat primer ministre Manuel Valls, polític d’origen català amb unes idees socialistes peculiars; durant algun temps, volgué llevar el mot ‘socialista’ de la denominació del seu partit. També són molt conegudes les seues idees sobre la immigració. (¡Un immigrant a favor de les quotes d’immigrants!) L’únic punt positiu, en aquest panorama, és el triomf de la nova alcaldessa de París, Anne Hidalgo. En fi, totes aquestes circumstàncies han desplaçat a un segon pla l’assumpte del qual volia parlar realment: l’aniversari de la Torre Eiffel.

El 31 de març de 1889 s’inaugurava el símbol per antonomàsia de París —i de tota França, per extensió. Durant la dècada dels vuitanta, quan aquest símbol estava a punt de complir els cent anys, vaig viatjar tres vegades a París. Com és natural, vaig pujar a la torre. Tothom creu que fou dissenyada per Gustave Eiffel. Es tracta d’una falsa idea; en fou el constructor. L’edificació metàl·lica fou projectada per dos enginyers, Maurice Koechlin i Émile Nouguier, que treballaven per a Eiffel. Al principi, aquest no era massa partidari del projecte, però alguns retocs efectuats per altre enginyer acabaren convencent-lo. Eiffel s’apropià de la idea i la torre acabaria portant el seu nom. De fet, al tercer nivell hi ha una “recreació” de l’oficina d’Eiffel. Dues figures de cera representen l’enginyer francès rebent la visita de l’inventor Thomas Edison. Però Gustave Eiffel mai no va utilitzar aquesta planta com a oficina. El lloc va estar ocupat successivament per un observatori meteorològic i un laboratori telegràfic.



La seua altura, 325 m, proporciona unes vistes de París impressionants. També impressiona, i molt, situar-se sota els arcs que subjecten el primer nivell i mirar cap amunt. Contemplar la mola gegantina de ferro provoca vertigen. Avui, els francesos i els visitants admiren el perfil de París presidit per la torre, però la seua construcció va ser polèmica. Vora tres-cents artistes (escriptors, pintors, compositors, arquitectes) firmaren una carta oberta en què denunciaven «la inútil i monstruosa Torre Eiffel». Entre els firmants estaven Guy de Maupassant, Sully Prudhomme, Leconte de Lisle, Alexandre Dumas fill, Paul Verlaine... Quasi un segle després, el Centre Georges Pompidou, dissenyat pels arquitectes Renzo Piano i Richard Rogers, alçaria una polèmica semblant. La Torre Eiffel acabà servint d’inspiració a escriptors, músics i cineastes, i a pintors com Robert Delaunay, Henri Rousseau, Pierre Bonnard, Maurice Utrillo, Raoul Dufy, Marc Chagall (Robert Delaunay féu servir la torre en una trentena de llenços).

Altres artistes de l’avantguarda, com els constructivistes, se sentirien atrets per la torre. Tatlin, posem per cas, projectà una obra, el Monument a la Tercera Internacional, molt influïda per l’arquitectura del ferro. He recordat París i la Torre Eiffel mentre llegia la premsa d’aquest dilluns. Vaig viure experiències magnífiques a la Ciutat de la Llum, però també vaig entreveure el costat fosc dels parisencs. Vaig ser víctima del racisme. L’escena se’m va quedar gravada. S’esdevingué al jardí de les Tuileries un dia d’agost. La meua dona i jo passejàvem pel parc. Ens apropàrem a un quiosc amb terrassa. Vaig demanar una cervesa. L’home que estava darrere el taulell em va dir que no tenia. Em vaig girar i vaig comprovar que nombrosos clients asseguts a les taules en prenien. És més: en aquell moment, un cambrer servia dues botelles a una parella. Li vaig dir a l’home del taulell que tothom en bevia.

El malparit em va contestar amb posat bord: Je suis désolé. Je n'ai plus de bière en ce moment. ¿No hi havia cervesa per als estrangers meridionals? L’enuig em pujava fins a les temples. La meua dona em va arrossegar: «Deixa-ho estar, Ximo. No aconseguiràs res.» En fi, espere que el primer ministre Manuel Valls no haja hagut de passar per un tràngol semblant. Sort que sempre ens quedaran les vistes de París des de la Torre Eiffel...