dimarts, 29 de desembre del 2020

Un pack que inclou la corona

Al segle XXI, justificar filosòficament la forma monàrquica d'estat és dificilíssim —si damunt la corona gaudeix de privilegis exagerats, impossible—; la democràcia ha de garantir a totes les persones sense excepcions la igualtat de drets i deures. Des del punt de vista polític, només la utilitat pràctica pot justificar la relíquia monàrquica. Ja sabem que la democràcia no garanteix l'elecció dels millors, però dóna almenys la possibilitat de poder rectificar. El monarca no s'elegeix i la seua capacitat depèn exclusivament de l'atzar genètic. En tot cas, el rei ha de ser útil per a tots. Si només ho és per a la meitat de les persones del reialme, per a la classe alta i els adlàters, l'altra meitat se sentirà frustrada amb tota raó. Utilitat i neutralitat són indestriables. El rei pot pensar com vulga però ha d'exercir les funcions constitucionals amb neutralitat. Alguna gent esperava massa del discurs reial de la nit de Nadal. No tenim un rei neutral. Per això resulta descoratjador que el PSOE seguisca donant suport a la monarquia. Només se m'acut una explicació: la cúpula socialista també forma part del conglomerat corona-exèrcit-església-judicatura-policia-ibex35.

Casualment, el dia 23, el segon canal de Televisió Espanyola havia emès The Royals, the British Aristocracy and the Nazis, un documental molt interessant. L'efímer rei Edward VIII del Regne Unit —que abdicà per a poder casar-se amb la divorciada nord-americana Wallis Simpson— era simpatitzant dels nazis. Molts membres de l'aristocràcia britànica eren nazis. Edward fou succeït pel seu germà Albert, que prengué el nom de George VI. La seua esposa, cunyada d'Edward i mare de l'actual reina, fou filmada fent el salut nazi. Membres de la burgesia i l'aristocràcia van crear una organització secreta. En formaven part lords, burgesos —parlamentaris molts d'ells—, propietaris d'empreses periodístiques, dones adinerades... S'hi arribà a ordir un cop d'estat. Els involucrats pretenien tornar a col·locar Edward VIII al tron, perquè col·laborés amb l'Alemanya nazi. Churchill ordenà la detenció de nombroses persones. George VI, el govern i gran part de l'establishment rebutjaren el feixisme. Però conservadorisme, classisme i anticomunisme de la classe alta britànica, que arriben fins als nostres dies, tingueren efectes nefasts per a Espanya.

Quan els nord-americans volgueren tombar Franco, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Churchill els ho va llevar del cap. Creia que pagava la pena mantenir un règim dictatorial si aquest servia de bastió contra el comunisme. Els habitants de la pell de brau ens menjàrem una dictadura de quaranta anys. I ací rau la diferència més important entre ibèrics i britànics. Els primers veiérem impotents com Franco moria vell al seu llit. Els segons derrotaren el feixisme. La divisió de classes és semblant al Regne Unit i al Regne d'Espanya. De fet, les simpaties nazis de reialesa, aristocràcia i burgesia angleses tenien un motiu: la sort dels seus iguals russos en esclatar la revolució bolxevic. El tsar Nicolau II i el rei George V eren cosins —Nicolau i la seua família serien assassinats pels revolucionaris. La classe treballadora del Regne Unit també estava immersa en la misèria absoluta. La classe alta britànica temé un contagi revolucionari que no s'arribaria a produir. En definitiva, la victòria sobre el nazisme, la tradició parlamentària i l'alineament en el bloc occidental durant la guerra freda li assegurà el pedigree democràtic.

Les coses rutllaren de manera distinta en Espanya, amb molta tradició d'intervencionisme reial i militar als afers polítics. El feixisme no fou derrotat. Franco restaurà la monarquia borbònica, eliminada durant el breu període republicà. Durant la transició cap a la democràcia, els hereus del dictador s'asseguraren l'amnistia per als crims del franquisme i exigiren que no hi hagués cap depuració, ni als aparells de l'Estat ni als cercles econòmics. Restà tot atado y bien atado. La comparació amb Argentina, per exemple, ens deixa molt malparats. Al país austral, tots els membres de les juntes militars acabaren asseguts a la banqueta davant dels tribunals. Ací, res de res. Nosaltres tenim, en conseqüència, tot el pack complet: monarca, església, forces armades, judicatura, cossos policials i empreses sorgides al caliu de la dictadura que conserven l'ADN franquista. Cap país no està lliure de rebrotades feixistes. Però el feixisme s'ha mantingut sempre ben viu a casa nostra. Per això, aquells que anuncien insistentment la imminència de la tercera república pequen d'optimisme. La cosa està verda. Caldrà treballar molt perquè arribe.

Mentrestant, el dilema no és monarquia o república, sinó democràcia autèntica o conglomerat franquista amb aparença de democràcia. En el passat, aquests dilemes se solucionaven amb un moviment revolucionari. Avui, les probabilitats d'un canvi radical són remotíssimes. Veig més factible que el deteriorament de la família reial augmente progressivament i la monarquia es veja abocada a un cul-de-sac. Veurem. No hem d'oblidar, però, el paper de guardians de jutges i membres de les forces armades. A més, ja sabem quines conseqüències porta un enfrontament entre les dues Espanyes. Conclusió: si almenys tinguérem un rei veritablement constitucional que exercís les seues funcions amb exquisida neutralitat i donés exemple d'ètica, respecte a totes les sensibilitats i transparència... De moment, això és somniar truites; Felip VI no fa cap esforç per semblar neutral i mostrar empatia amb tothom. La gent que esperava del Borbó un discurs nadalenc distint és molt somniadora. Ara, totes les expectatives es traslladen a la pasqua militar pròxima. ¿Seran capaços el rei i el govern de posar ferma tota la tropa? Mmm. No crec.

dissabte, 26 de desembre del 2020

¿Qui li escriu els discursos al rei?

Existia una inusitada expectació pel discurs que anava a pronunciar el rei la passada nit de Nadal. Finalment, sentírem les seues tradicionals paraules nadalenques i es féu ben palès que les expectatives eren exagerades i totalment infundades. Molta gent esperava de Felip VI més del que aquest podia donar. Els monarques de tots els països —el de les Espanyes també— són de dretes. Formen part de l'establishment. Naturalment, caben graus; es pot ser més o menys dretà, pot dissimular-se molt o gens el tarannà classista. Felip VI és molt de dretes. La monarquia borbònica no té tradició democràtica. I és possible que patisca complex d'inferioritat. Els Windsor, per exemple, són immensament rics i posseeixen nombrosos bens immobles. Els Borbó utilitzen edificis propietat de l'Estat. Potser, aquesta siga l'explicació a l'afany de riquesa de l'anterior rei. L'actual ha perdut la "mística" que solia voltar la figura d'un monarca; hi ha coses (herència genètica dubtosa, manca de l'halo sagrat —la reina britànica és cap de l'església anglicana—, matrimoni morganàtic amb una divorciada, correries del pare) que lleven l'aura en l'era del ciberespai.

¿Rei d'Espanya per la gràcia de Déu? No, per gràcia de Franco. D'altra banda, tenim la manca d'exemplaritat. Està estesa per totes les monarquies europees, però Joan Carles ha posat el llistó molt alt. Primer el fill, llevant al pare l'assignació anual de la casa reial i renunciant a béns paterns de procedència dubtosa, i després el mateix pare, en fer una regularització fiscal, han certificat la veracitat de les notícies sobre frau fiscal i evasió de capitals. A més, el monarca emèrit no nega els fets. Els mitjans d'informació espanyols parlen de xifres irrisòries. La comissió percebuda per l'adjudicació de l'AVE Medina-la Meca, part de la qual lliurà a Corinna Larsen, les quantitats descobertes en comptes de Suïssa i altres paradisos fiscals i els diners gastats amb una targeta black sols sumen uns cent milions d'euros. Tanmateix, revistes com Forbes xifren la fortuna del rei emèrit en prop de 2.000 milions d'euros. ¡Més diners que la reina britànica Elisabet II! ¿De veritat pensa renunciar Felip VI a part de tota aqueixa fortuna? Difícilment podia reprendre el pare de manera més explícita durant el seu discurs nadalenc, com esperaven moltes persones.

Les paraules del rei foren aquestes: «Els ciutadans reclamen per a les nostres conductes uns principis morals que ens obliguen a tots sense excepció, uns principis que estan per damunt de qualsevol consideració, fins i tot de les personals o familiars.» Però se li oblidà dir que la llei també obliga a tots sense excepció. La conducta de son pare sembla delictiva a més d'immoral. En fi, allò que més m'intriga és saber com es va redactar el discurs. D'acord amb el mandat de la Constitució, el rei no pot dir res que no siga referendat pel govern. Al Regne Unit, allò més habitual és que la reina llegisca els discursos que li escriu el seu primer ministre de torn. Felip VI hauria d'haver pronunciat un discurs escrit pel president del govern d'esquerres. Ja sabem que el monarca és molt de dretes. ¿Però ha sigut idea de Pedro Sánchez i els seus assessors que el rei no blasme de manera més explícita les activitats de son pare, ni faça cap esment als militars feixistes retirats i en actiu? Tot podria ser, perquè diversos portaveus socialistes han dit que el discurs del monarca els ha semblat adequat. Més adequat encara l'han trobat els líders del PP, Vox i C's.

També és possible que Felip VI haja escrit el discurs (com va fer el 3 d'octubre de 2017) i el president del govern haja acotat el cap. Llavors, tenim un problema molt gran; el monarca només pot parlar per boca dels membres del seu govern. Per això és incomprensible que no al·ludís el passat dia 24 a les accions governamentals per a combatre la pandèmia de covid-19, pal·liar la crisi, d'empreses i treballadors, i lluitar contra la desigualtat, i que no assenyalés els intents de divisió... La coalició d'esquerres és el "seu" govern legítim perquè així ho ha decidit la sobirania popular que representa el parlament. ¿Que s'empipa l'oposició? No té raó. Quan governe la dreta, ja li escriurà els discursos al rei. Que el monarca no actue com correspon en cada moment provaria que és un ultradretà reaccionari incapaç de guardar les formes. Tampoc no exercí un paper conciliador en la crisi catalana. El pare, tot i les seues activitats il·lícites, sabia mantenir millor l'aparença de neutralitat. La parcialitat del fill deteriora la imatge de la corona. I fer pinya amb el franquisme sociològic, com sembla haver decidit, empitjora les coses. En resum: s'esperava massa del discurs reial.

dimarts, 22 de desembre del 2020

Cadena de causalitats

Cada vegada sembla més clar que una gran part de la societat tendeix a polaritzar-se en postures antagòniques irreconciliables davant d'assumptes diversos. No tota; les enquestes solen mostrar una franja de ciutadans que no sap i no contesta. El passat dia 7 emeteren en la tve2 un capítol molt interessant de Cazador de cerebros. Especialistes en psicologia i neurociència explicaren quines coses ens influeixen a l'hora de votar. Els ciutadans hem intuït sempre certes influències, però és bo que els científics socials corroboren les intuïcions. Parlen de cadena de causalitats. Hi ha tres principals: actualitat, valors i identitat. L'actualitat (econòmica, social i política) és la causa més pròxima, superficial i volàtil de les decisions de vot. En canvi, identitat i valors són causes llunyanes i profundes, però tenen un paper més decisiu. Els temes candents, és a dir, els assumptes importants en un moment determinat, poden inclinar el sentit del nostre vot. Ara mateix, aqueixos temes són l'atur, el conflicte català, la immigració i el coronavirus.

De vegades, un tema esdevé candent per l'acció interessada de grups polítics. La immigració és un exemple. Les enquestes mostren que la preocupació dels espanyols per l'assumpte ha minvat, però algun partit ha aconseguit posar-lo a l'agenda i li està traient gran rendiment. El politòleg James Dennison afirma que la gent opta per solucions populistes en època de crisi. Però quan la situació millora, elegim la "tecnocràcia", l'opció moderada, per creure que els partits centristes, de centre esquerra o centre dreta, estan més capacitats per a gestionar afers públics. En realitat, allò que més determina les nostres opcions polítiques són els valors i la identitat. Hi ha dos tipus de valors: els universals, més o menys importants, i els sagrats, aquells pels quals estaríem disposats fins i tot a donar la vida. Els primers activen la zona més racional del nostre cervell, la part deliberativa. Els sagrats activen la zona irracional, la part subjectiva on rauen les emocions i els sentiments. Els valors sagrats estan a la base del partidisme i la polarització. Contra ells no valen els arguments. És inútil debatre amb qui està convençut que els seus valors són sagrats.

La influència social pot ser més efectiva, per a fer canviar d'opinió, que l'argumentació lògica. Alguns polítics ho saben. Per això, fan servir un discurs que apel·la a la part irracional dels seus electors. I això ens duu a altre element de la cadena de causalitats, la identitat. Sabedora que el sentit de pertinença influeix en el comportament, la dreta, especialment la populista, fomenta la identitat nacional espanyola. Steven Pinker, professor de la Universitat de Harvard, sosté que els fets reals només ens influeixen en assumptes molt pròxims de la vida quotidiana. En qüestions llunyanes o generals influeixen més les llegendes i els mites. Tendim a creure'ns-los. I aquesta tendència adoba el tribalisme, el partidisme polític. Hom acaba convençut que el seu grup és el bo. El tribalisme demonitza els adversaris, els deshumanitza. Naix la polarització de les idees. Aquestes es tornen extremes. Si la divisió és molt aferrissada, no s'admet l'equidistància. Cal ser part d'un dels grups antagònics. Arribats en aquest punt, un partit populista no ha de fer esforços per persuadir els seus, que s'autoconvencen. Es produeix el fenomen de l'autopersuasió.

Els partits intenten activar principis morals. Segons la teoria dels fonaments morals, els humans compartim cinc valors que donen peu a antinòmies ètiques: hem de cuidar els altres i no fer-los mal; s'han de complir les regles compartides i no enganyar; cal ser lleial al grup i no trair; hem de respectar l'autoritat i no ser subversius; s'ha de conservar la puresa de la tradició i no caure en la desviació. Cada persona dóna més importància a uns fonaments o altres. En situacions que susciten conflicte entre ells, la preferència determina l'elecció política. En fi, ¿sabem per què votem allò que votem? En molts casos, no. La idea de tenir gent ben informada que participa al debat públic i pren decisions racionals sol ser una il·lusió. El grup a què pertanyem modela el nostre cervell. Les xarxes refermen el partidisme. Entre dos grups que veuen el món de manera radicalment distinta, es creuen amos de la veritat i consideren ximple o agressiu l'altre, per no compartir realitat, el debat polític esdevé tòxic. Sovint, la gent més informada és també la més polaritzada, perquè sols rep missatges dels seus. (Com més llesta es creu més esbiaixada està.)

Els mitjans d'informació que consumim s'assemblen molt al menjar que consumin. I ja se sap: som allò que mengem. La polarització pot afectar també la gent indecisa. El joc d'influències de grups diversos acaba arribant a tothom. De vegades, acaba provocant rivalitats ideològiques al si de famílies i colles d'amics o col·legues. Es produeix la polarització de masses. Els possibles remeis serien l'accés a una informació molt plural (no sols a l'emanada del grup en què hom està enquadrat) i humilitat intel·lectual. L'altra persona pot tenir idees aprofitables. S'ha de procurar connectar amb gent aliena al grup propi, gent que pense de manera distinta, per tal de conéixer quines dades maneja i de quines fonts les trau. Cal interrogar-se sempre per la fiabilitat de les informacions que es reben. Cal saber com funciona la ment, quins biaixos té. La neurociència fa molts descobriments que no arriben al gran públic, potser perquè no interessa; el coneixement és poder. Hem d'assumir que ningú no està lliure d'esbiaixades. Tanmateix, molts remeis no estan a l'abast de la gran massa. Per tant, acabar amb la polarització sembla tasca àrdua o impossible.

diumenge, 20 de desembre del 2020

Arriba el Nadal més estrany

Les coses no solen ser blanques o negres. És evident que no cal arriscar la salut o la vida, d'u mateix o d'altres persones, per celebrar de manera irresponsable unes festes nadalenques que tenen molt de gran orgia consumista i poc de celebració religiosa. Efectivament caldrà seguir els consells dels sanitaris i les normes de les autoritats, per tal d'evitar que la pandèmia de covid-19 s'escampe encara més. Però menysprear aquell a qui sap greu que es fiquen moltes restriccions al Nadal no és massa encertat. Si llevem a la celebració totes les capes que l'envolten, veurem al seu nucli un component social i emotiu que no pot obviar-se. En tots els països i totes les cultures del món se solen dedicar uns dies de l'any al retrobament familiar, a la renovació dels nostres vincles amb els éssers estimats. Al marge de creences o descreences religioses, Nadal és, en la cultura a què pertanyem, una ocasió per a l'aplec de la família extensa. Jo recorde amb nostàlgia les festes nadalenques de la infantesa. A cals avis es reunia una munió de parents: pares, mares, fills, filles, germans, germanes, cunyats, cunyades, oncles, ties, néts, nétes, cosins, cosines...

Érem setze o dèsset persones a la taula. Algunes, com una tia i la seua família, vivien lluny de Xàtiva. Tornaven a casa per Nadal, com en l'anunci de torró. En aquells temps, les festes nadalenques no eren tan consumistes; encara no havien rebut influències anglosaxones. A les llars humils, els xiquets no tenien massa oportunitats de rebre estrenes o regals. Esperaven amb delit la nit de Nadal i la diada dels Reis d'Orient. Quan els meus germans i jo ens vam casar i tinguérem fills i filles, continuava la tradició. Abans del traspàs dels meus avis, el nombre de parents augmentava. A les meues filles els feia molt de comboi ajuntar-se amb les cosines. Per tant, bé que la tradició s'haja adulterat, no es pot despatxar sense més el Nadal, com fan algunes persones. A més, hi ha circumstàncies ben doloroses. Cal recordar les persones molt majors —ma mare, per exemple, té 92 anys— que estan soles i confinades des de fa mesos. Es parla sovint de la limitació de drets constitucionals que ha provocat la pandèmia de coronavirus. ¿Sabem de què parlem?

A Novaedat, on encara hi ha infectats, els residents no poden sortir de les seues habitacions. La llar està tancada i no admet visites. Altres anys, els majors podien abandonar l'establiment unes hores o uns dies per a sopar o dinar amb les seues famílies, i per a veure els seus fills i els seus néts. Enguany, ¡res de res! Els residents tenen triplement limitats els seus drets fonamentals; han de suportar les limitacions derivades de viure en una residència geriàtrica, les limitacions que pateix la ciutadania en general i les addicionals que imposa Salut Pública a les llars d'ancians amb focus de coronavirus. El Nadal 2020 serà força estrany per a tota la ciutadania. Per a molts iaios i iaies, ¡un malson! Alguna gent jove es queixa. Podria ficar-se en la pell de persones amb més de vuitanta anys que no fan vida social normal des de fa molt de temps. Porten mesos sense poder reunir-se físicament amb llurs famílies. Estan confinats. Ancians i ancianes tenen un risc altíssim de contraure la covid-19. En molts casos, no es poden acostar als seus néts.

Jo acate les normes de l'autoritat —algunes certament absurdes— i podré aguantar les pròximes setmanes allunyat de gent que estime. Al cap i a la fi, se celebra Nadal tots els 25 de desembre. Però no puc suportar les banalitats que es diuen, especialment a través de les xarxes socials. Frivolitzar el fons de la celebració és sobrer, perquè importa a gran quantitat de persones. Els governants locals, autonòmics i estatals repeteixen sovint que cal salvar les festes d'anys vinents encara que es perden les d'enguany. Sí, però no hauríem d'oblidar que la pròxima nit de Nadal podria ser l'última per a nombroses persones, sobretot majors. Ja n'hi ha hagut moltes que han mort en la més absoluta solitud. Per tant, qui amolla que les festes de Nadal són una bajanada prescindible —sense matisar l'afirmació— invisibilitza el patiment de persones que no voldrien renunciar a l'aplec familiar nadalenc; ignoren si tindran altra oportunitat de celebrar-lo. Estaran soles en contra de la seua voluntat. Si qui diu paraules de menyspreu és una autoritat política, la seua aportació al foment de la responsabilitat compartida en la lluita contra la pandèmia és nul·la.

dimecres, 16 de desembre del 2020

¡Cos a terra, que vénen els jutges!

Tot allò que vaig estudiar durant la meua carrera de dret s'ensorra a poc a poc. La cosa arribà al seu punt més àlgid amb el judici als presos catalans. Presumiblement, el jutge instructor va prevaricar; féu una qualificació extravagant d'uns delictes imaginaris; no hi havia rebel·lió, ni sedició, ni malversació. El frau de llei aconseguí, però, l'objectiu que es perseguia: atraure la causa judicial a Madrid. L'estratagema furtà als encausats tots els seus drets processals: el dret a comparèixer davant del jutge ordinari predeterminat per la llei —del TSJC en aquell cas—; el dret a un judici just; el dret d'apel·lar en instància superior una sentència desfavorable. Tampoc no se'ls va aplicar als independentistes el principi del supòsit més favorable per al reu. Abans, durant i després del judici, altres drets fonamentals dels presos i els exiliats també foren ignorats: el dret al sufragi passiu, els drets a la inviolabilitat i la immunitat dels parlamentaris. Fins i tot la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, es va sumar a la possible prevaricació en sucumbir al dictat de Manuel Marchena, president de la Sala Segona del Tribunal Suprem.

Aquest magistrat, sense haver demanat cap suplicatori, ordenà a la presidenta del Congrés que procedís a la suspensió dels quatre diputats catalans en presó preventiva. La senyora Batet s'hi plegà, quan tenia altres opcions: la negativa a executar allò sol·licitat o el recurs al conflicte de competències. Per tant, es va conculcar el principi de separació de poders. I quan crèiem que ja ho havíem vist tot, arriba una nova decisió estrambòtica del Suprem: ha ordenat que l'Audiència Nacional repetisca el judici contra Arnaldo Otegi i els altres imputats en el cas Bateragune. S'ha de recordar que el Suprem havia anul·lat la condemna de 2012 en aplicació d'una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que considerà vulnerat el dret d'Otegi a un jutge imparcial. Quan els condemnats havien apel·lat al Tribunal Suprem, aquest no havia apreciat la imparcialitat de la magistrada Ángela Murillo. Malgrat la sentència del TEDH, Arnaldo Otegi i els seus companys ja han complert la condemna injusta. L'Audiència Nacional desestimà la repetició del judici. És molt possible que prengués en consideració els principis de cosa jutjada i non bis in idem.

Tanmateix, el Suprem, que validà el judici del cas Bateragune, vol ara repetir-lo. ¿Quin sentit té açò quan s'ha complert la condemna? Els magistrats del TS, que ja han actuat de manera política altres vegades, podrien perseguir diversos objectius: enviar un missatge als presos catalans que també han apel·lat a la justícia europea; estalviar-se el pagament d'una indemnització a Otegi; revisar la seua pena d'inhabilitació per a desactivar políticament el coordinador d'EH Bildu davant unes hipotètiques eleccions... ¡Qui sap! Però les preguntes s'amunteguen: ¿què passa si la condemna del segon judici és superior a la del primer? ¿és possible això? En tot cas, assistim a un episodi que no s'havia vist mai: jutjar de nou una cosa jutjada i amb sentència ferma. A més, l'argumentació del TS engega a rodar per terra —o això sembla— el principi de presumpció d'innocència: Hay que celebrar un nuevo juicio para evitar que los hechos queden imprejuzgados, ya que un defecto procesal no puede convertirse en una exención penal. ¿Com? ¿Un defecte sense importància, la falta d'imparcialitat de la presidenta de sala? ¡Vici processal que acaba en fallida de la justícia!

S'ha perdut qualsevol sentit de coherència i serietat. Però encara faltava el coet final. El Ple del Tribunal Constitucional resol per majoria que els ultratges a la bandera d'Espanya no estan emparats per la llibertat d'expressió. En un text anterior, vaig dir que els nacionalistes espanyols volgueren deixar escrit, a l'article 4.1 de la carta magna, quina és la seua bandera, formada per tres franges horitzontals, roja, groga i roja. El corol·lari, ¡la sentència del TC! En altres estats democràtics i de dret, ni la bandera oficial figura al text constitucional ni es considera delicte cremar-la. A més, els magistrats del TC han oblidat que el TEDH va condemnar l'estat espanyol en 2018 per haver violat la llibertat d'expressió d'unes persones, en condemnar-les per cremar retrats de la família reial espanyola. En fi, hom diria que la democràcia, el sentit del ridícul, els principis bàsics del dret i la jurisprudència europea li la bufen al govern de les togues. La deriva de la cúpula judicial hauria de preocupar molt als demòcrates. ¡Cos a terra, que vénen els jutges!

diumenge, 13 de desembre del 2020

Curiositats

Aquests dies, es parla molt de militars. Se suposa que l'Exèrcit de l'Aire i l'Armada, les branques més tecnificades de les forces armades espanyoles, han d'estar al servei de tota la ciutadania de l'Estat. Conjuntament amb l'Exèrcit de Terra tenen assignada per l'article 8 de la Constitució de 1978 la missió de garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar la seua integritat territorial i l'ordenament constitucional. Curiosament, la Carta Magna no diu res de garantir la seguretat dels ciutadans i les ciutadanes. (Serà perquè aquesta missió correspondrà en exclusiva als cossos policials i la guàrdia civil.) Però hi ha coses encara més estranyes. L'Exèrcit de l'Aire té pràcticament totes les seues bases importants en territoris de l'antiga Corona de Castella: a Madrid, tres; a Valladolid, Salamanca, Badajoz, Sevilla, Albacete i Gran Canària, una; i a Múrcia, dues). La base aèria de Saragossa és l'única excepció a la regla general. L'aviació militar no té cap base a Catalunya ni al País Valencià. Quelcom semblant s'esdevé amb les bases més estratègiques de l'Armada (Cartagena, Rota, Ferrol i Las Palmas). Només a Portopí i Maó (en les illes de Mallorca i Menorca respectivament) hi ha instal·lacions de l'Armada en què no té base permanent cap nau important de la marina de guerra espanyola. A Catalunya i el País Valencià, res de res. Ara bé, tenim ocupat l'antic convent de Sant Domènec, a València, pel Quarter General de la Força Terrestre d'Alta Disponibilitat. ¿Que què? Jo crec que aquestes coses, més enllà d'estratègia i una forta càrrega simbòlica, tenen molta utilitat pràctica. Em ve al cap com els elements, personals i materials, més decisius de l'exèrcit federal de l'antiga Iugoslàvia eren bàsicament serbis. Quan esclatà la darrera guerra dels Balcans, alemanys i nord-americans hagueren de formar i dotar a correcuita l'exèrcit de Croàcia. Ja sé que no és gens probable que es produïsca una situació semblant a casa nostra, però l'asimetria del desplegament militar espanyol salta a la vista. No sé si cal alegrar-se, empipar-se o restar indiferent.

divendres, 11 de desembre del 2020

¿Quantes guerres han guanyat els exèrcits espanyols?

Sempre que hi ha soroll de sabres, ix a relluir el passat gloriós i heroic de l'exèrcit espanyol. En realitat, aquests dies no hi ha sabres; els militars que es dediquen a escriure missatges feixistes en whatsapp i cartes al rei ja estan retirats. (Això no lleva que puguen haver-hi militars en actiu que seguisquen la línia de pensament dels retirats, la qual cosa ha de preocupar els demòcrates.) Alguns mitjans es desfan en elogis a les forces armades. En realitat, ¿és tan gloriós el passat de l'exèrcit espanyol? La resposta ha de ser llarga per força. Caldria remuntar-se al període 1500 - 1600 per a trobar gestes militars dignes de menció. Les victòries començaren amb la conquesta del regne de Nàpols per les tropes que comandava Gonzalo Fernández de Córdoba. (Allò fou un assumpte de família; Ferran II volgué prendre un reialme que era en mans dels hereus bastards d'Alfons el Magnànim.) L'actual exèrcit espanyol reivindica aquell grup expedicionari del Gran Capità com el precedent més antic dels terços i l'actual infanteria de marina. Cal recordar, però, que encara no existia en 1500 un estat anomenat Espanya. I Ferran era rei de la Corona d'Aragó.

Les gestes glorioses continuaren durant els regnats de Carles I i Felip II. L'emperador derrotà França i els protestants alemanys. Les tropes imperials, formades per soldats de molt diferents nacionalitats, protagonitzaren el Sacco di Roma. Hernán Cortés, Francisco Pizarro i altres conqueridors castellans s'empararen de bona part d'Amèrica. (Als súbdits de la Corona d'Aragó no se'ls permeté participar a l'aventura americana.) Hi hagué també episodis menys decorosos, com la Guerra de les Germanies, o la dels Comuners. Durant el regnat de Felip II augmentà la colonització americana i foren descobertes les illes Filipines. Els soldats del rei infligiren càstigs als aragonesos i als moriscos de l'Alpujarra, i derrotaren els francesos i els habitants dels Països Baixos. Participaren a la coalició internacional que vencé els turcs otomans a Lepant. (Les naus de Felip patiren, això sí, una gran desfeta a les costes d'Anglaterra i d'Irlanda.) Fent un balanç global, el saldo de victòries bèl·liques fou netament favorable per als dos reis. En aquells temps, la guerra era patrimonial. Es desfermava per tal d'augmentar el patrimoni del rei i la noblesa.

Però aquelles gestes no foren realment espanyoles. A tot estirar, ¡castellanes! A partir de 1598, el declivi, amb poquíssims respirs, fou inacabable: expulsió dels moriscos, múltiples derrotes en Anglaterra, Irlanda, Països Baixos... Un fet demostra que no existien ni Espanya ni l'exèrcit espanyol. En 1640, regnant Felip IV, el comte-duc d'Olivares va voler imposar a catalans, aragonesos i valencians la Unió d'Armes. Castella, que ja no guanyava cap guerra, es queixava que els territoris de la Corona d'Aragó no aportaven homes ni diners a les empreses de la monarquia hispànica. Els catalans es revoltaren i les conseqüències foren la invasió castellana del Principat, la pèrdua de Portugal, la intervenció de França, la derrota del monarca hispànic i la firma del Tractat dels Pirineus, que suposà la renúncia al Rosselló i part de la Cerdanya. Més endavant vindria la Guerra de Successió, un conflicte entre les corones de Castella i Aragó (amb intervenció de diversos països estrangers) que acabaria amb derrota de catalans, aragonesos i valencians, pèrdua dels furs i prohibició de l'ús del català. El tractat d'Utrecht posà fi a la guerra.

El nou monarca, Felip V, hagué de cedir Gibraltar als britànics. Els Borbó foren els primers a crear una armada i un exèrcit pròpiament espanyols. Però les derrotes no tindrien aturador. En època de Ferran VI es van perdre algunes reduccions guaranís dels jesuïtes situades a Paraguai, que passaren a Portugal. El rei Carles III va perdre l'Havana i Manila. Per a recuperar-les, hagué de lliurar la Florida i el golf de Mèxic. Durant el regnat de Carles IV s'esdevingué la desfeta de Trafalgar. Més tard, els generals de Napoleó agranaren l'exèrcit espanyol en un tres i no res. Els francesos serien expulsats gràcies a l'acció combinada de grups guerrillers, les restes de l'exèrcit regular i tropes britàniques. La lluita contra el francès i la Constitució de 1812 redactada a Cadis infantaren l'estat nació espanyol tal com el coneixem avui. Sols a partir de llavors es pot parlar amb propietat d'Espanya. Les seues armes seguirien col·leccionat derrotes. El retorn de Ferran VII, el rei Felón, propiciaria la gradual independència de quasi totes les colònies americanes, sense que l'armada i l'exèrcit espanyols pogueren fer res per impedir-ho. Continuava el declivi.

Les guerres carlines, enfrontaments entre espanyols, van ser el teló de fons d'una bona part del regnat d'Isabel II. Durant el del seu nét Alfons XIII, el vell imperi perdé les colònies que encara li restaven: Cuba (la Perla de les Antilles), Puerto Rico, Filipines i Guam. La guerra del Marroc també proporcionà a l'exèrcit espanyol vergonyes tan llegendàries com el Desastre d'Annual. Per fi vindria la Guerra Civil, la dictadura franquista i l'adéu oprobiós al Sàhara, Ifni i Guinea Equatorial. Per tant, els militars que desitgen evocar velles glòries es remeten al segle XVI o a èpoques anteriors, quan no existien encara ni Espanya ni l'exèrcit espanyol, per a trobar alguna proesa digna de menció —si és que n'existeix cap; adjudicar-se les victòries de Roger de Llúria o els almogàvers és posar-hi molta imaginació. Per altra banda, a la guerra hi ha poca poesia. Hi sovintegen les atrocitats: barbàrie, mort, destrucció, genocidi, tortura, violació... Les seqüeles són terribles: ferides, invalidesa, trauma mental, ruïna, desaparició d'éssers estimats... Jo trobe particularment injustes les guerres imperialistes i colonialistes, com les dels Àustria i els Borbó.

Només es podria considerar justa la guerra de defensa contra l'atac immotivat d'alguna potència estrangera. Però no es recorda que l'armada i els exèrcits espanyols hagen guanyat una veritable guerra de defensa des que existeixen. Faccions militars han donat, això sí, múltiples cops d'estat. I també han guanyat algunes guerres civils. No hi ha motius per a enorgullir-se'n. Les guerres civils son especialment infamants, sobretot quan l'exèrcit massacra una part de la població que hauria de protegir. Aquests dies, uns quants militars retirats han mostrat el seu enyor pel cop militar del 18 de juliol de 1936 i per la dictadura franquista. Alguns fins i tot han deixat clar que massacrarien milions de persones sense cap problema de consciència. Naturalment, assalta un dubte. ¿Hi haurà generals i oficials en actiu que compartisquen l'actitud ignominiosa dels seus antecessors emèrits? L'assumpte no s'ha de banalitzar. Al PP li ha costat molt condemnar les expressions deshonorants dels militars retirats. El govern hauria d'investigar els fets de manera exhaustiva, prendre les mesures disciplinàries adients i instar les accions judicials que calga.

dimarts, 8 de desembre del 2020

Els trens que es perden no tornen a passar

En realitat, la Llei Celaá està ben lluny dels postulats de l'esquerra. L'actual govern ha redactat una norma que ni de bon tros pot considerar-se revolucionària, en part perquè no li ho permeten ni la Constitució ni el Concordat amb el Vaticà, i en part perquè el PSOE sol ser molt timorat a l'hora de fer reformes. Tanmateix, la moderació no li ha servit de res; tota la dreta ha armat un sagramental. L'article 16.3 de la nostra Carta Magna estableix que l'Estat mantindrà relacions de cooperació amb l'Església Catòlica. L'article 27 no esmenta la llibertat d'elecció de centre, sinó la llibertat d'ensenyança, que és cosa distinta, però garanteix la formació religiosa (apartat 3) i la llibertat de creació de centres docents (apartat 5). Si es mira amb deteniment aquest article, es veurà que no apareix en cap apartat el lloc (escola, parròquia) on els xiquets hagen de rebre la formació religiosa. Tanmateix, el govern central està molt constret per l'acord de 1979 entre l'Estat i la Santa Seu relatiu a ensenyança i assumptes culturals. Es tracta del famós Concordat.

L'article I d'aquest acord diu: A la luz del principio de libertad religiosa, la acción educativa respetará el derecho fundamental de los padres sobre la educación moral y religiosa de sus hijos en el ámbito escolar. En todo caso, la educación que se imparta en los centros docentes públicos será respetuosa con los valores de la ética cristiana. L'article II: Los planes educativos en los niveles de Educación Preescolar, Educación General Básica y Bachillerato Unificado Polivalente (BUP) y Grados de Formación Profesional correspondientes a los alumnos de las mismas edades incluirán la enseñanza de la religión católica en todos los centros de educación, en condiciones equiparables a las demás disciplinas fundamentales. Com l'acord és un tractat internacional que obliga les parts, tots els centres d'infantil, primària i secundària han d'oferir l'assignatura de religió sí o sí. Per tant, ¿què hauria de fer un govern d'esquerres? Denunciar els acords amb el Vaticà. Però el PSOE mai no s'ha atrevit a donar aqueix pas. Diversos juristes han explicat l'anomalia del Concordat, el contingut del qual podria ser fins i tot anticonstitucional.

El govern sorgit de les eleccions constituents de 1977 estava negociant-lo mentre es redactava el text de la Carta Magna, quan allò més lògic era esperar-se a la seua promulgació per a començar a negociar acords amb el Vaticà. Els socialistes sempre han tingut por a la reacció de la dreta si es trencava el Concordat. ¿Volien apaivagar la fera? No ho han aconseguit, atès l'aldarull que està alçant la Llei Celaá. Vegem: si la dreta igualment ha de muntar el sagramental, ¿per què el progressisme no va a totes d'una vegada? ¡Es denuncia el Concordat i llestos! Si la reacció va sense ambages quan governa, ¿per què no fa exactament el mateix, el bloc progressista? És molt depriment que l'ensenyança infantil, primària i secundària d'un estat en teoria aconfessional i democràtic haja d'estar supeditada en la pràctica al dictat dels bisbes, com si la pell de brau s'hagués quedat congelada al segle XVI. ¿Quan acabarà l'esquerra amb això de l'assignatura de religió —tant li fa que siga avaluable o no— als centres acadèmics? Sense Concordat seria més fàcil. Estaria bé un revulsiu en la dinàmica ja vista de derogar la llei quan hi ha canvi de govern.

La continuïtat de l'ajuda pública a empreses privades prova el caràcter gens radical de la Llei Celaá. (L'ensenyament privat no és sols un negoci ideològic, també és una activitat lucrativa.) Malgrat les mentides que es diuen, la llei no elimina els centres concertats; no pot fer-ho mentre la xarxa pública siga insuficient. Però prohibeix que col·legis privats finançats pel contribuent reben diners de les famílies, veda donar terrenys públics per a la creació de centres concertats i els impedeix cobrar quotes i organitzar activitats extraescolars pagades dins l'horari escolar. Cal reconèixer que això va en la bona direcció. Però l'assignatura pendent de l'esquerra és completar una xarxa pública, als llocs on governe, amb prou places per a tots els alumnes d'ensenyaments preuniversitaris. Només així, aquells que volgueren portar fills a un centre privat s'ho haurien de pagar. El teatret exagerat muntat per la dreta no passa. Quan mana ella, fa el que li dóna la gana. No accepta propostes o esmenes de l'oposició. En fi, s'agrairia que tots els governs d'esquerra foren valents en aquest i altres assumptes, perquè els trens que es perden no tornen a passar.

dissabte, 5 de desembre del 2020

Igualtat i qualitat per a tots

En realitat, hi ha molta hipocresia en alguna gent del llacet de color taronja. Es declara amant de la llibertat —del lliure mercat també, supose— i d'un estat que intervinga com menys millor. És possible que alguns amotinats amb llacet estiguen en contra de la pujada d'imposts als rics i de l'ingrés mínim vital (la paguita) per a gent en risc d'exclusió social. Pretenen, això sí, que l'Estat subvencione una guingueta exclusiva. Una dada que molts desconeixen és que el mòdul, el preu d'una unitat concertada, no cobreix totalment el seu cost. Per això hi ha centres concertats que cobren aportacions o quotes "voluntàries", cosa que és de dubtosa legalitat; està prohibit que un centre sostingut amb fons públics cobre a les famílies dels alumnes matriculats. Precisament, la nova llei d'educació ho posa per escrit. Per tant, la reivindicació dels manifestants amb llacet taronja hauria de ser la puja de mòduls. Doncs no; les quotes voluntàries vénen bé per a establir discriminacions classistes. Segons algunes fonts, la quota mitjana fixada pels centres concertats que l'exigeixen —la majoria— oscil·la entre els 60 i els 100 euros al mes —600 o 1.000 anuals.

Això suposa una barrera per a les famílies amb menor poder adquisitiu. Diferents estudis —de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques, per exemple— conclouen que l'escola pública acull un 33% d'alumnat d'origen humil, un 60% de xiquets provinents d'entorns mitjans i un 7% de fills de classe acomodada. En canvi, la privada concertada té un 65% d'alumnes de famílies amb molts recursos, un 27,5% d'alumnes d'extracció social mitjana i només un 7,5% de xiquets provinents d'entorns desfavorits. Sovint, quotes i aportacions voluntàries funcionen com una barrera de classe. Però hi ha altres obstacles. A Xàtiva per exemple, l'inici de curs d'un xiquet o una xiqueta de primària concertada costa no menys de 600 euros per diversos conceptes (llibres de text, uniformes...). Si es multiplica la xifra pel nombre de fills... Lògicament, això retrau les famílies humils. Però hi ha qui estarà encantat; els fills de gent classista no s'ajunten amb fills de famílies pobres, d'immigrants magrebins i subsaharians. Ix a compte; si el centre no estigués concertat, tenir els fills dins d'una bombolla, separats de la púrria, costaria el doble o el triple.

Altra cosa que crida l'atenció és la polèmica suscitada pels centres d'educació especial. «La Llei Celaá els elimina», diuen els del llacet taronja. ¡Mentida! La llei estableix que l'alumnat amb necessitats educatives especials s'integre si és possible en centres ordinaris. És una recomanació d'organismes internacionals com Nacions Unides. Els xiquets amb problemes greus seguiran en col·legis d'educació especial. La llei diu que aquests seran referència per a centres ordinaris que tinguen alumnes amb discapacitat. L'actitud dels concertats xativins és diversa. Uns accepten xiquets amb problemes. Altres renuncien al concert de recursos per a la discapacitat i es trauen de damunt problemes. Això sí, pengen un llaç taronja gegantí al balcó. Caldria recordar que el Pla de la Mesquita de Xàtiva pertany a la xarxa pública. Pel que es veu, quan la cosa és difícil, alguns prefereixen que se'n faça càrrec l'Estat. Ja dic: hipocresia. En la carrera cap al fariseisme, ja no importen les mentides, les tergiversacions ni la barreja d'elements que es contradiuen.

La Llei Celaá ens torna a 2013. El sistema educatiu tenia problemes, però la LOMCE aprovada a finals d'aquell any era un míssil contra la inclusió que empitjorà l'ensenyament en nombrosos aspectes. La Llei Wert s'aprovà sense consens. El PP alça gresca, però l'esquerra havia avisat que tombaria la cacicada tan aviat com arribés al poder. ¿Per què és tan exagerada, doncs, la rabiola de la dreta i l'Església? Posem les coses en context: la dreta vol enderrocar el govern; els bisbes no toleren que es retoque l'assignatura de religió ni l'ensenyament concertat. Aquest és el perquè del llaç taronja a les façanes d'alguns edificis xativins. L'Església vindica pluralisme i llibertat, però no els practica; sempre s'alinea amb els mateixos. En els col·legis catòlics —tres a Xàtiva—, la pluralitat i la llibertat d'ensenyança que dicta la Constitució curtegen. La ciutadania laica té dret a existir i a veure plasmats en la llei els seus ideals. Sense acord, toca respectar els torns. I la llei ha de garantir la igualtat i la qualitat de tots els centres, tant públics com privats.

(publicat a Levante-EMV, el 05/12/2020)

divendres, 4 de desembre del 2020

Els aviadors que desitjaven un holocaust

En la pel·lícula Doctor Strangelove, de Stanley Kubrick, que s'estrenà a la pell de brau en 1964 amb el títol ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú, l'inoblidable actor Peter Sellers interpreta fins a tres papers, un d'ells el de l'oficial Lionel Mandrake que intenta impedir, debades, que el general Jack D Ripper (el nom sona com Jack the Ripper, Jack l'Esbudellador) dispare amb una metralladora contra soldats compatriotes que ha pres per russos. Ves per on, s'ha descobert que la paranoia també afecta un general de divisió de l'Exèrcit de l'Aire espanyol. Està en la reserva, però cal pensar que contrauria la psicosi quan encara estava en actiu. Ell i altres antics oficials, tan guillats com el general, compartien el grup de whatsapp La XIX del Aire (en referència a la XIX promoció de l'Acadèmia de l'Aire de San Javier). Guillats i fatxes. Durant els xats, no es tallaven un pèl. Yo lo he leído [Mitos de la Guerra Civil, de Pío Moa], como buen facha, y si es verdad lo que dice (para mí sí lo es) no queda más remedio que empezar a fusilar a 26 millones de hijos de puta, amollava l'èmul de Jack D Ripper. «Home, això són coses que es diuen en un xat», pensaran alguns. Sí, però resulta que aquests personatges també havien escrit al rei una carta en què manifestaven la seua preocupació per la situació d'Espanya. A més, la transcripció dels xats ha destapat detalls molt cridaners: els participants enyoren la dictadura franquista, parlaven de la possibilitat d'un cop d'estat, d'enviar un caça a bombardejar la seu de l'Assemblea Nacional Catalana, eren saludats per Abascal... La ministra de Defensa ha dit que la cosa no té major transcendència; són quatre sonats que ja no estan en actiu. A mi em susciten curiositat aspectes col·laterals. ¿Com s'ha accedit al contingut dels xats d'aquesta quadrilla? Sabem que la seguretat de les comunicacions per Internet té més forats que un formatge emmental. ¿Ignoraven això el general de divisió i els seus camarades? ¿Hi havia unitats militars a les ordres de persones que no se saben traure la pasta dels dits? Curiosament, tenen coneixements d'estadística; segons els estudis demoscòpics, un poc més de la meitat dels ciutadans de l'Estat es declara d'esquerra o de centre esquerra. Els habitants de la pell de brau som quaranta-set milions i mig. ¡Per això cal afusellar vint-i-sis milions! ¡Xiquets i iaios inclosos! Jo seria home mort. Tornem a la primera incògnita. No era precís que aquests cavallers foren investigats pel servei secret, arran de la seua carta al rei, ni calia que el CNI filtrés les converses "patriòtiques" del general i companyia al mitjà digital que les ha fetes públiques. En realitat, alguns dels membres de La XIX del Aire, astorats per les burrades que deien els seus companys aviadors, poden haver informat a la premsa. Vés a saber. Però la meua curiositat principal és altra. ¿Quants generals, oficials i caps policials franquistes hi ha en actiu als exèrcits, l'Armada i les forces de seguretat de l'Estat? Si n'hi ha molts, ¡problema! Un tinent coronel de la XIX de San Javier afirma que el 50% de la seua promoció és franquista. I afegeix que el percentatge és semblant en altres promocions de totes les forces armades. Els fatxes senten un odi mortal per l'Espanya progressista i somnien una pàtria en la qual només caben ells. Feixistes que estiguen paranoics i tinguen galons i estrelles són, per tant, un perill. Tant de bo no estiga en actiu a les forces armades cap general Jack the Ripper com el de la pel·lícula de Stanley Kubrick.

dijous, 3 de desembre del 2020

Travallengües

El nom de la Llei Celaá sembla un embarbussament, o un apariat: Llei Orgànica de Modificació de la Llei Orgànica d'Educació (LOMLOE). Precisament són problemes de llengua allò que ha suscitat aquesta llei amb travallengua per títol. La supressió del caràcter vehicular del castellà ha esdevingut objecte de reaccions molt acres. En realitat, les protestes per la supressió vénen dels de sempre, dels nacionalistes espanyols, que mai no es reconeixeran nacionalistes, no. Ells diuen que són cosmopolites. Abans del pas de José Ignacio Wert pel Ministeri d'Educació, la llei no esmentava aqueix caràcter vehicular. I no passava absolutament res. Ni s'havia acabat el món, ni s'havia afonat l'univers. Tots els xiquets de les Espanyes aprenien castellà i el parlaven tranquil·lament en qualsevol lloc, fins i tot als patis de les escoles catalanes, valencianes i gallegues, durant la mitja hora d'esbarjo. ¡Veges tu! Article 3.1 de la Constitució: El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. ¡Més clar que l'aigua! Però el ministre Wert volia espanyolitzar Catalunya. Des del seu punt de vista —cosmopolita—, era intolerable que el català es fes servir com a llengua vehicular a les aules del Principat. Introduí en la seua Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQUE) el caràcter vehicular del castellà, més que res per fotre l'ensenyament del català i els programes d'immersió en aquesta llengua. Ahora sabrán lo que es bueno. El País Valencià també pagà els plats trencats, com sempre. Però la Llei Orgànica de Modificació de la Llei Orgànica d'Educació —cansa, eh— ha retornat l'assumpte a la casella d'eixida. Així que la reacció de la reacció ha sigut molt furibunda. Els amotinats deixen anar renecs diversos i algun oxímoron: Hemos pedido a nuestras comunidades que ejerzan la legítima desobediencia a la ley. I afirmen irats que el govern socialcomunista i bolivarià va a perpetrar el lingüicidi de l'espanyol, per a congraciar-se amb els independentistes. En fi, si tan cosmopolites són, podrien prendre exemple dels britànics. Com no tenen constitució escrita, no figura escrit en cap lloc que l'anglès siga la llengua oficial dels súbdits de sa majestat, però tots el parlen. Tampoc no tenen bandera oficial. La Union Jack és, en realitat, la bandera de la Royal Navy, bé que tothom ha acabat acceptant-la com a símbol britànic per excel·lència. Però els nacionalistes espanyols, potser per falta de confiança, volgueren deixar les coses per escrit. Article 4.1 de la Constitució de 1978, la vigent: Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda. Ens encolomaren a la Carta Magna l'idioma i el pavelló oficials: el castellà i la bandera monàrquica, reviscolada pel franquisme en detriment dels colors republicans. ¿Refermà això la confiança de l'espanyolisme? No, si s'ha de jutjar per la rabiola que li ha provocat l'eliminació de l'ús vehicular del castellà dictat per la nefanda Llei Orgànica de Modificació de la Llei Orgànica d'Educació. ¡Uf! Si algun dia —tant de bo siga ben llunyà— torna a governar la dreta, una o plural, tindrem de segur nova llei d'educació. Fins i tot és possible que la denominen LOMLOMQUE. ¿Endevineu el significat d'aquesta sigla?

dimarts, 1 de desembre del 2020

La caiguda dels Borja

En agost de 1503, Alexandre VI i Cèsar rebien una invitació del cardenal Adriano da Corneto per a sopar en la seua vinya. Quan s'acabà el sopar, pare i fill es trobaven malalts. En pocs dies, el papa morí. Una certa llegenda afirma que Alexandre i Cèsar foren víctimes d'un verí que, en principi, anava destinat al cardenal Adriano. Tanmateix, la malària feia estralls aquells dies per Roma. S'escampà la veu que els dimonis envoltaven el túmul del pontífex. Com que el cos es podria molt ràpidament, va rebre unes exèquies sumàries i fou enterrat de manera quasi clandestina. Es produí una fugida general. Michelotto Corella amenaçà amb una daga el cardenal del tresor perquè li lliuràs les claus. Els ornaments pontificis, que el lloctinent de Cèsar oblidà, foren robats pels cambrers i personal de la cúria. Cèsar, que a causa de la malatia no podia actuar amb la necessària celeritat, aconseguí que el conclau nomenara papa un amic de la famíla, Pius III Piccolomini, vell i malalt. El seu mandat durà només vint-i-un dies. En el següent conclau, Cèsar cometè el major error de la seua vida: recolzà l'elecció de Giuliano della Rovere, enemic declarat dels Borja.
 
Sepulcre d'Alexandre VI i Calixt III
a l'església romana de Santa Maria in Monserrato