Dijous i divendres de llibres

Paraules durant la presentació de Temps vençut

Primerament, cal referir-se a Vicent Andrés Estellés i la seua estreta vinculació a Xàtiva. Les seues vingudes a la nostra ciutat foren nombroses al llarg de la seua vida. Quasi podríem dir que Xàtiva era el seu segon terrer. Les primeres visites de Vicent daten d’anys anteriors a la Transició. Participà diverses vegades als jocs florals que s'organitzaven durant la fira d'agost. Un cop constituït el primer ajuntament democràtic, vèiem l’escriptor freqüentment (al festival de la cançó, en diferents aplecs, en presentacions de llibres...). La presència d'Estellés a la nostra ciutat esdevingué assídua. Abans de les primeres eleccions municipals democràtiques, ja havia intervingut en un cicle de conferències sobre l’autonomia, celebrat a l’antic Comerç. En 1978, el poeta participà al Primer Aplec d’Estudiants del País Valencià. En 1979, va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre per a l’Associació d’Amics de la Costera. Gràcies a les gestions dels amics Toni Martínez i Jesús Huguet, Vicent Andrés Estellés i la seua esposa, Isabel, van viure dies inoblidables a casa nostra. El poeta escriví posteriorment els poemes que acabarien completant el llibre Xàtiva, reeditat fa poc.

En 1980, hi hagué una actuació d’Ovidi Montllor a l'església de Sant Feliu. Un dels poemes més coneguts del llibre Xàtiva, el titulat “M’aclame a tu”, musicat pel mateix Ovidi, fou interpretat en aquella ocasió. Vicent Andrés Estellés participà del moment. Dels aplecs nacionalistes del 25 d’abril, hi ha una abundant documentació gràfica. En abril de 1981, el poeta estigué present en un acte celebrat davant del monument als maulets i en el posterior concert a la plaça de bous. La foto més emblemàtica de Vicent, llegint uns versos del llibre Xàtiva, correspon a altre aplec del 25 d’abril, organitzat per Acció Cultural i celebrat en la plaça de bous de Xàtiva. Podem recordar, finalment, la presentació d’una carpeta de gravats, El collar de la coloma, en 1981, amb obres de Manolo Boix, Artur Heras, Rafa Armengol i Joan Ramos i poemes d'Ibn Hazm recreats per Antoni Martínez. A l’acte de presentació van participar Manuel Sanchis Guarner, Alfons Roig i Vicent Andrés Estellés. En fi, és emocionant recordar el pas del poeta pels nostres carrers. Molts dels aquí presents vam viure amb ell moments irrepetibles que encara recordem.

Però toca parlar de la publicació que presentem. Entre 1989 i 1999, el Llibre de la Fira s’oferia als lectors amb el suplement Quaderns de Xàtiva. El d’agost de 1993 —el número cinc, per tant— estava dedicat a Estellés, que havia traspassat en març d’aquell mateix any. Va estar coordinat per Antoni Matínez. Toni, autor de dos textos, aconseguí la col·laboració de Jesús Huguet, Marc Granell, Joan Francesc Mira, Paco Muñoz, Pep Bataller, Jaume Pérez Montaner, Lluís Roda, Manuel Molins, Vicent Escrivà i Miquel Alberola. Tots ells evocaven vida i obra de Vicent Andrés Estellés i analitzaven els diferents vessants de la seua producció: la poesia, el teatre, la prosa i el periodisme. (Alberola contava l'ingrés d'Estellés en la professió periodística, la seua trajectòria i la peripècia final al diari Las Provincias, després d'obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.) Toni se centrava sobretot en el llibre Xàtiva i la biografia d'Estellés. Temps vençut conserva les mateixes col·laboracions del Quaderns de Xàtiva nº5. Hem volgut respectar aquells textos originals (obligatòriament, en el cas del desaparegut Vicent Escrivà).

 

Els textos foren escrits en 1993, però conserven, com podran comprovar, plena vigència. Només hi ha dues novetats que es refereixen a Vicent Torregrosa i a mi: ell escrivia com a regidor i ara ho fa en qualitat de president d'Amics de la Costera, i jo no vaig escriure per a l'edició de 1993, però ara hi figura un article meu que ajuda a contextualitzar la present reedició. En fi, mentre preparàvem la presentació, Torregrosa em demanà que parlara del disseny i la maquetació del volum que presentem. Em vaig encarregar de les tasques en aquell suplement del Llibre de la Fira de 1993. En realitat, no estic massa satisfet del resultat. Això passa sovint. Veus un treball teu de fa anys i el fulminaries. Vaig treballar amb les habilitats i els mitjans disponibles llavors. Si no m'hagués dedicat a la docència, potser podria haver trobat feina a les arts gràfiques. El llibre es maquetà amb un ordinador Macintosh d'Apple i l'aplicació Aldus PageMaker. Veníem de l'època dels tipus mòbils, i de l'etapa posterior de la taula translúcida, el cúter, el pegament i les bandes per a composar les pàgines de les publicacions i transformar-les en fotolits per a l'òfset.

L'aparició d'ordinadors de sobretaula fou una revolució. Transcorreguts molts anys, i després d'haver llegit llibres com Ortotipografia. Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic, de Josep M. Pujol i Joan Solà, o Manual de tipografia, del plomo a la era digital, de José Luis Montesinos i Montse Mas, crec que he après alguna cosa sobre maquetació i disseny gràfic. Ara ja no existeix el programa Aldus PageMaker. Molta gent ignora que el nom de l'aplicació era un homenatge al Gran Aldo Manuzio, humanista i impressor italià que visqué a cavall dels segles XV i XVI. La seua impremta de Venècia revolucionà les arts gràfiques. Inventà el llibre de butxaca —pensant potser en Erasme de Rotterdam. Amb ajuda de diversos col·laboradors, Aldo va crear tipus de les famílies romanes que encara s'utilitzen avui. També va crear els caràcters en cursiva, normalitzà tots els signes de puntuació, la separació de paràgrafs, la distinció entre majúscula i minúscula, entre rodona i cursiva... Anteriorment, predominava l'scriptio continua. Com que no hi havia separació de paraules als textos, la lectura resultava una tasca dificilíssima.

Era cosa del lector trobar sentit entre l'enorme massa de lletres, distingir-hi cada paraula i cada frase, i endevinar on acabava una i començava la següent. Però continuem amb el disseny gràfic i la maqueta de Temps vençut. Tot el treball l'he fet a ma casa, amb el meu ordinardor Mac i l'aplicació InDesign, successora de PageMaker. La coberta és obra de l'amic Miquel Mollà. Les portadelles interiors són meues. He fet servir el tipus Baskerville d'un cos 12 i una disposició del text justificat en una sola columna. He tractat que el llibre tinga un aspecte actual i, alhora, ressonàncies clàssiques, pel que fa a l'equilibri entre text i il·lustracions, que s'han cuidat al màxim (cosa que no va ocòrrer en l'edició del noranta-tres). Hi ha reproduccions d'obres dels artistes Manuel Boix i Joan Ramos. Mai s'està plenament satisfet d'un treball, però crec que el llibre que presentem supera clarament el seu antecessor. La impressió, que és l'últim pas, també ha quedat molt bé. El record i l'homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés exigia esforçar-se. En qualsevol cas, els lectors jutjaran. Aquest Temps vençut és una de les fites de la celebració xativina de l'Any Estellés.

Homenatge a Estellés

Entre 1989 i 1994, el Llibre de la Fira s’oferia als lectors amb el suplement Quaderns de Xàtiva. El d’agost de 1993 —el número cinc, per tant— estava dedicat a Vicent Andrés Estellés, que havia traspassat en març d’aquell mateix any. Ara, en 2024, tocava commemorar el centenari del naixement de Vicent. Els promotors d’aquell Quaderns de Xàtiva n. 5, actualment difícil de trobar, vam decidir de reeditar-lo en un altre format amb el suport de l’Associació d’Amics de la Costera. Pagava la pena posar-lo a l’abast de nous lectors. S'han volgut respectar els textos originals (obligatòriament, en el cas del desaparegut docent i escriptor Vicent Escrivà). Potser algú trobe en alguns paràgrafs certa lleugeríssima flaire d’anacronia. ¡Lògic! Els textos foren escrits en 1993. Però conserven, com es podrà comprovar, plena vigència.

Continua el centenari d'Estellés

Reedició del llibre Xàtiva

Cent d'Estellés

 

Va transcorrent 2024, any dels "Cent d'Estellés". (El proper 4 de setembre farà cent anys del naixement de Vicent Andrés Estellés.) Abans dels comicis locals i autonòmics, les institucions valencianes —la Generalitat entre elles— enllestien tots els preparatius per a la commemoració. Dissortadament, el resultat del comicis permeté l'entrada de Vox al govern de la Generalitat. El Consell, per pressions dels ultres —ara "barallats" amb el PP—, es desvinculà de l'efemèride estellesiana. El PP no necessitava molta empenta, però li vingué bé la coartada de Vox. Estellés era un home d'esquerres, sí, però mai no va tenir una militància concreta. A més, es veu obligat a dissimular la seua tirada durant el franquisme. En 1943, amb només dinou anys i sense el necessari batxillerat, havia entrat en l'Escola de Periodisme gràcies a les gestions del director de Jornada davant les autoritats franquistes. Este joven promete como periodista, es va argumentar des del periòdic, però no ha podido estudiar per falta de medios económicos. El jove faria les pràctiques a Levante i més endavant, en 1949, ingressaria en la plantilla de Las Provincias.

Tot açò ho contà Miquel Alberola en un article publicat al suplement del Llibre de la Fira de 1993. Estellés, que arribaria a ser cap de redacció, tindria com a directors Martí Domínguez i José Ombuena, i com a subdirectora María Consuelo Reyna, membre de la família propietària del diari, els Doménech, i qui manava realment. Ombuena i Reyna foren els promotors del viratge de Las Provincias cap a la catalanofòbia. Qualsevol pot imaginar com seria la convivència d'Estellés amb aquests personatges. En 1978 es produeixen dos fets concatenats: Vicent acut a Barcelona a rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i és acomiadat del diari. L'article d'Alberola adés esmentat es titulava "—Estellés se la ha jugado —va dir ella". A María Consuelo no li havien agradat les declaracions d'Estellés a Barcelona. L'escriptor es quedà sense feina. En realitat, les dissensions no eren noves. Des de l'inici de la Transició, Vicent Andrés Estellés havia estat temptat per polítics de tots els signes, inclús per Manuel Broseta, que acabaria militant en UCD.

Veien en Estellés el poeta del poble. Però ell es decantà per l'esquerra i el valencianisme, influït per gent com Joan Fuster. I la dreta mai no li ho ha perdonat. Des de la seua eixida forçosa de Las Provincias, Vicent es dedicà íntegrament a la creació literària. I a partir de llavors, les seues vingudes a Xàtiva es feren freqüents. He dedicat més d'una columna a recordar la seua figura, tan vinculada a la nostra ciutat. Hom podia veure’l al festival de la cançó, en diferents aplecs, en presentacions de llibres, concerts... El moment àlgid d'aquesta presència es produí en 1979. Va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre per a l’Associació d’Amics de la Costera, que era presidida en aquell moment pel desaparegut Joan Juan Barberà. El poeta i la seua dona sojornaren uns dies a casa nostra. Estellés escriví posteriorment els poemes que acabarien completant el llibre Xàtiva. Aquesta obra preciosa, dedicada a la nostra ciutat, va a reeditar-se. Fa tres dècades que ens va deixar l'enyorat Vicent Andrés Estellés. Durant aqueix temps, Xàtiva mai no ha cessat de recordar-lo. En 1993, any del seu traspàs, el suplement del Llibre de la Fira ja inicià el seguit d'homenatges.

Tanmateix, la dreta sempre ha tingut col·locat el poeta al panteó dels rebutjats en vida i després de morts. Això explica que les màximes institucions del país (la Generalitat, dues diputacions i ajuntaments importants en mans del PP i Vox) no hagen volgut celebrar oficialment el centenari del poeta valencià més gran des d'Ausiàs March. Però Xàtiva, fidel a la tradició, està recordant la figura d'Estellés. Amics de la Costera ha programat rutes literàries, reedicions i presentacions de llibres, recitals i exposicions per a celebrar els “Cent d’Estellés”. Jo tinc la satisfacció d'estar col·laborant en un projecte atractiu, la reedició en altre format d'aquell suplement de què ja s'ha parlat, el Quaderns de Xàtiva nº 5 (1993), avui difícil de trobar, per a posar-lo a l’abast de nous lectors. Recull firmes de diversos autors (Jesús Huguet, Joan Francesc Mira, Marc Granell, Toni Martínez, Jaume Pérez Montaner...) que glossen la vida i l'obra del poeta des de diferents punts de vista. En fi, tindrem tardor plena d'homenatges a Estellés. Continuem evocant la seua figura.

(publicat a Levante-EMV, el 10/08/2024)

Presentació del monogràfic dedicat a Ibn Hazm

Biografia d'un mestre xativí

Papers de la Costera nº 19

A finals de 2022 finalitzava un cicle de conferències dedicat a científics xativins. Pretenia recordar diverses personalitats que han fet aportacions del màxim interés al camp de la ciència —de la medicina especialment— al llarg dels segles. L'Associació d'Amics de la Costera aconseguí de reunir un excel·lent grup de col·laboradors, professors universitaris —emèrits uns, actius altres. Estava previst de celebrar el cicle durant 2021, però la pandèmia de Covid-19 impedí el propòsit. Calgué posposar l’activitat. Finalment, quan les condicions sanitàries ho van permetre, es va desenvolupar el programa entre novembre de 2021 i juny de 2022. Ara, en un número monogràfic de Papers, il·lustrat per l’artista xativí Rubén Colomer, s'ha recollit el contingut de totes les conferències. La revista es presentarà el pròxim dimecres.

 

Un total de nou articles repassa vida i obra d’onze científics nostrats. La gent de Xàtiva —ni que siga pels rètols de diferents edificis i espais públics o per proximitat cronològica i personal— haurà sentit parlar d’alguns, però la trajectòria d’altres és poc coneguda. Els textos sobre Ferrer Torrella, Pere Pintor, Francisco Franco, José Chaix o Juan Morcillo permeten redescobrir un grapat de personatges destacables. Chaix, matemàtic i astrònom, viatjà a l’estranger, col·laborà en treballs d’electromagnetisme, mesura de l’arc de meridià i establiment del patró metre, fou sotsdirector del Reial Observatori de Madrid i ensenyà astronomia. El 1801, publicà els resultats de les seues observacions en Anales de Ciencias Naturales. Aquell mateix any veié la llum el primer volum de les seues Instituciones de Càlculo Diferencial e Integral. En 1807, publicà una Memoria sobre un nou mètode general per a transformar en sèrie les funcions transcendents. José Chaix té dedicat un carrer, perpendicular al d’Argenteria, en la zona sud-oest de Xàtiva.

Altre científic interessant és Juan Morcillo Olalla. Havia nascut en un poble d’Albacete, però gran part de la seua vida va transcórrer a Xàtiva, on exercí com a veterinari i inspector sanitari. Dedicà la seua vida professional a la clínica de solípedes i la inspecció d’aliments. En 1882, fou membre de la Societat Veterinària de l’Aube (França) i rebé la medalla de bronze de la Societat de Medicina Veterinària Pràctica de París per la publicació del seu llibre Guía del Veterinario Inspector. Realitzà observacions sobre la transmissió de la tuberculosi. Pocs xativins coneixien la repercussió dels seus treballs. Hi havia una làpida dedicada a l’il·lustre veterinari en l’antic escorxador municipal situat al final de Baixada del Carme. La peça fou col·locada a les noves instal·lacions, però acabaria desapareixent.

Un article molt interessant repassa la trajectòria d’una saga d’apotecaris, els Artigues, i la biografia d’Ana Artigues i Fillol, última representant del seu llinatge. En temps de lluita per l’emancipació de les dones, Ana destacà pel seu feminisme capdavanter. Malgrat els nombrosos entrebancs posats per un pare autoritari, aconseguí els títols de mestra nacional i llicenciada en Farmàcia. Havia estat alumna de la Residència de Senyoretes, dirigida per María de Maeztu. Aquella institució era l’equivalent femení de la Residència d’Estudiants, creada per la Junta per a l’Ampliació d’Estudis, focus de la intel·lectualitat del moment i producte de les idees renovadores que impulsà Francisco Giner de los Ríos, amb la fundació en 1876 de la Institució Lliure d’Ensenyança. Fou titular de la Botica Central de Xàtiva.

Aquest número de Papers de la Costera té altres aportacions magnífiques. El professor emèrit de la Universitat d’Alacant Emili Soler Pascual, posem per cas, inclou en el seu article dedicat a Diego Ramírez de Arellano un apèndix documental amb la reproducció autògrafa del testament del cosmògraf i la seua transcripció. És la primera vegada que es publica el document, que es conserva a l’Arxiu Històric Provincial de Sevilla. En fi, el contingut del nou lliurament de la revista d’estudis editada per Amics de la Costera serà del grat de tots els lectors i lectores.

Presentació a la Biblioteca Municipal

Llibre sobre la Transició

 

Dimecres es presenta un llibre sobre la Transició editat per l'Associació d'Amics de la Costera amb el suport de la Institució Alfons el Magnànim. La Transició tingué a Xàtiva i la seua comarca actors autòctons i capítols ben interessants que les generacions joves solen ignorar, per escassesa d’estudis especialitzats i publicacions. En el volum que es presenta, algunes de les persones que protagonitzaren els episodis més reeixits de la nostra marxa cap a la democràcia narren les seues experiències o reflexionen sobre tot allò que s'esdevingué en diferents àmbits (polític, socioeconòmic, cultural, educatiu...). Es passa revista a diferents fites: els atemptats de l’extrema dreta, l’empresonament d’opositors al règim franquista, la sortida de la clandestinitat i la legalització de sindicats obrers i partits polítics, la constitució de l’Agrupament Democràtic de la Costera, el sorgiment del moviment veïnal i l’associacionisme cultural a la nostra comarca, la celebració dels Festivals de la Cançó, les activitats de renovació pedagògica, la programació de nombrosos actes culturals (exposicions, cicles de conferències), la visita a Xàtiva de Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic, la celebració de les primeres eleccions democràtiques... Es ret homenatge a dues figures reeixides, Eduard Serra i Manolo Casesnoves. El llibre compta amb abundant material gràfic (fotos, cartells, documents). En aquest sentit, cal destacar la magnífica documenta final, una crònica visual de la Transició a la Costera. En general, tots els protagonistes dels principals episodis esdevinguts a Xàtiva i la seua comarca durant els darrers setanta i els primers vuitanta del segle passat actuaren moguts per la vocació política i un veritable esperit de servei. Molts polítics, sindicalistes i activistes culturals de casa nostra van ser lluitadors per la democràcia. La lectura de La Transició a la Costera permetrà conèixer el seu testimoni i rememorar una època que forma part de la nostra història recent.

Presentació d'una nova publicació

El fill secret de la reina

En 1409, a Martí l’Humà se li va morir el darrer fill viu. El rei es casà d’urgència amb una joveníssima noble, Margarida de Prades, 30 anys més jove que ell, per a intentar tenir descendència, però no ho aconseguiren i ell morí l’any següent. Margarida mantingué la condició de reina vídua, integrada dins la família reial, vivint al Palau Reial Menor de Barcelona i amb certes rendes reials, però en 1419 es va enamorar d’un noble valencià, Joan de Vilaragut, i es va casar amb ell, d’amagat, per tal de no perdre la condició reial i les rendes corresponents. I més encara, tingueren un fill, Joan-Jeroni de Vilaragut, que també van amagar, primer donant-lo a una família de Barcelona i després ingressant-lo en el monestir de Santes Creus, on va ser ordenat monjo sense saber que son pare era un noble i sa mare tota una reina.

Antoni Marzal, fotògraf amb tots els requisits

Els estudiosos encara discuteixen la finalitat —màgica, ritual o utilitària— de les primeres representacions gràfiques efectuades per humans. Una cosa és clara: des de l'inici dels temps històrics fins a les darreries del segle XIX, l'encàrrec de retrats sols estava a l'abast de les classes socials més elevades (l'aristocràcia, el patriciat, la casta sacerdotal, la burgesia). Mentre només fou possible la representació d'imatges per mitjà del dibuix, la pintura, el gravat o l'escultura, calia tenir diners per a comprar els serveis d'un artista de cambra. Aquest privilegi dels sectors benestants finí amb l'adveniment de la fotografia; la nova tècnica permetia crear imatges de manera ràpida, barata i fidel a la fesomia de la persona retratada. També era possible obtenir múltiples còpies positives d'un únic clixé o negatiu fotogràfic. Per tant, el retrat, reservat fins aleshores a les elits, anà democratitzant-se a poc a poc. Les primeres imatges fotogràfiques no tenien color. Hi hagué, però, una època de gran esplendor del blanc i negre.

El nou llenguatge plàstic inicià el seu camí com expressió artística independent. Aparegueren fotògrafs de gust refinat que completaren una obra magnífica. A Xàtiva, la llista de gent que ha realitzat fotos interessants, des del segle XIX, és ben extensa. La fotografia té gran tradició a casa nostra. Antoni Marzal és hereu d'aqueixa tradició. Ara bé, la democratització no està lliure d'inconvenients. Avui, gats i gossos tenen aparell fotogràfic. Tots els telèfons mòbils estan proveïts de càmera per a fotos i vídeo. L’última novetat és fotografiar amb tauletes digitals (tablets, en anglès). Total: es produeixen diàriament milions d'imatges. Però qui es crega fotògraf només per enlairar una càmera que capta tipus, paisatges, monuments o ciutats va errat. Un fotògraf ha de tenir sensibilitat, dots d'observació i competència tècnica. Quan no posseeix aquestes qualitats, ¿quina cosa és l'amo d'una càmera? No sé. Turista, convidat al casori...

Marzal és un fotògraf amb tots els requisits, un deixeble avantatjat dels grans mestres del blanc i negre, un artista que adquirí domini tècnic revelant negatius i positivant fotos analògiques al bany de sa casa. La seua obra, enorme, mostra unes inclinacions poètiques evidents, fruit del seu amor per la terra. Des de fa molts anys, alça acta de la realitat que l’envolta. Ha sabut copsar l'spectrum de la seua ciutat i les seues gents. Admirador d'artistes com Cartier Bresson, Walker Evans o Gabriel Cualladó, Antoni Marzal no necessita per a les seues fotos temes importants o dramàtics, ni persones de fama reconeguda, sinó escenes quotidianes i persones pròximes. En aquesta ocasió ens mostra una galeria de xativins, naturals o adoptats, que destaquen —em fa vergonya dir açò, perquè el meu retrat també hi figura— en activitats relacionades amb la cultura o l'activisme social: escriptors professionals o aficionats, periodistes, artistes plàstics, algun clergue, actors i actrius, historiadors, sanitaris, persones amb aficions peculiars, gent de la ràdio, professors i professores en actiu o emèrits, músics, crítics, dansaires, cantants, filòlegs, homes i dones dedicats a l'animació cultural, clowns, empresaris, treballadors assalariats, joves, vells, arquitectes, enginyers, acadèmics... Potser en sobre algú. O potser n'hi haja absències.

Determinar quines gents fan grans aportacions i quines suren en la irrellevància és complicat. Les fílies i les fòbies, intenses en ciutats menudes com la nostra, difuminen la frontera que separa la insignificança de la significació. Antoni Marzal ha intentat fugir del sectarisme. En fi, ha creat la "seua" galeria de personatges. Amb el temps, els retrats transcendiran l'espai i el temps en què foren realitzats i apareixeran envoltats d’un halo poètic. ¿Per què? Perquè les imatges de Marzal no estableixen cap relació unívoca amb l'espectador; estan dotades d'un camp connotatiu que permet diferents interpretacions, des de les referencials fins a les estètiques. En qualsevol cas, el llibre que teniu a les mans eixampla el coneixement de la societat xativina. L'autor pertany a aquella classe de fotògrafs que simultaniegen identitat creativa i compromís cívic, ètica i estètica. (Al cap i a la fi —ja s'ha dit altres vegades—, les representacions del món social sempre conviden a la reflexió sobre el ésser col·lectiu.) Per damunt de tot, però, les persones que fullegen aquest volum podran gaudir d'unes magnífiques fotos en blanc i negre.

Pròleg de Perfils d'un poble,

llibre de fotografies d'Antoni Marzal

(Excm. Ajuntament de Xàtiva, 2018)

Companys de mil aventures

Toni Martínez i jo tenim una extensa memòria compartida. Ens vam conèixer a la darreria dels setanta, durant la Transició. Coincidírem a la Unió Sindical Obrera de la Costera, una organització de classe que propugnava l'autogestió. Toni i jo vam participar a la vida del sindicat: reunions, mítings, congressos, viatges a Madrid i Castelldefels... D'aquella aventura sindical nasqué el projecte de presentar una llista a Xàtiva en les eleccions municipals democràtiques de 1979. Es constituí una agrupació independent encapçalada per Toni (jo n'era el número dos), Socialistes Independents, que obtingué una sola acta de regidor. Quant al sindicat, part de la militància estatal ingressaria en UGT. En 1980, una immensa majoria dels militants valencians —xativins inclosos— abandonaria USOPV i ingressaria a CCOOPV. Aquell mateix any, Toni dimití com a regidor. El vaig substituir jo.

La campanya electoral, molt costosa, obligà a idear alguna forma de finançament. Ja teníem experiència en l'activisme cultural; estàvem afiliats a l'Associació d'Amics de la Costera. La nostra agrupació d'electors començà a desenvolupar una tasca cultural intensa, impulsada per Toni, que s'estendria almenys fins a la primeria dels noranta. S'ha de tenir present que ens tornàrem a presentar a les següents eleccions locals, ja amb les sigles d'UPV (Unitat del Poble Valencià). Producte d'aquella activitat foren un setmanari local, La Veu de Xàtiva, diverses edicions del Llibre de la Fira (i els suplements, que vam titular Quaderns de Xàtiva), dues carpetes de gravats, la galeria Artrés, alguns concerts... El record més emotiu que conserve d'aquell temps és el de Vicent Andrés Estellés, que vaig conèixer gràcies a Toni. Aquest tingué cura, en 1980, d'una edició emblemàtica d'Amics de la Costera, el llibre Xàtiva, del gran poeta valencià. El disseny i la maquetació foren obra d'altre amic comú, Artur Heras.

El poeta venia sovint a Xàtiva. Ara no toca fer el recompte exhaustiu de visites, però paga la pena recordar-ne algunes. El 8 de març de 1980, assistí al concert d'Ovidi Montllor, que cantà a l'església de Sant Feliu. Recorde, entre d'altres, la cançó "M'aclame a tu", un sonet de Vicent musicat per l'alcoià. La vesprada del 25 d’abril de 1981, Estellés participà a l'acte organitzat davant el Pedró dels Maulets. Llegí uns poemes i dipositàrem, ell i jo, una corona al monument. Per la nit, assistiríem als actes programats a la Plaça de Bous: actuació del grup Aplec, diversos parlaments, crema en efígie del Botifler Mayor del Reino i la interpretació pel grup Al Tall del seu Oratori d’Almansa. Darrere de totes aquestes iniciatives sempre estava Toni Martínez. La cultura immaterial sobreviu en la memòria, però la creació material roman en el temps i l'espai. Una dècada de producció cultural en la qual van participar moltes persones, a més de Toni i jo, ha deixat abundants fruits. Em referisc a les publicacions.

Ens férem càrrec en diverses ocasions del Llibre de la Fira. Des de primera hora, hi vam voler introduir novetats. En l'exemplar de 1988, posem per cas, hi havia una secció literària, titulada "Xàtiva en negre", amb relats que firmàvem Llorenç Cirujeda, Víctor Mansanet, Miquel Alberola, Jesús Huguet, Toni Martínez, Ernest Orquín, Toni Cucarella, Pep Bataller i jo. Aquell llibre es repartí per primera vegada amb el suplement Quaderns de Xàtiva. Es titulà El curs de l'any: tradicions i costums de la ciutat de Xàtiva. N'érem autors Antoni Martínez, Toni Cucarella, Vicenta Cerveró i jo mateix. S'inaugurava un costum que durà poc de temps; avui, ja s'ha perdut. Caldria destacar també el Quaderns de Xàtiva nº 5, de 1993, dedicat a Estellés, amb texts de Jesús Huguet, Joan Francesc Mira, Toni Martínez, Pep Bataller, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Manuel Molins, Miquel Alberola... Jo em vaig encarregar del disseny gràfic. En aquell moment, Vicent Torregrosa Barberà era el regidor de Cultura.

Toni enllestí diversos projectes d'Amics de la Costera —la col·lecció Proposta Poètica, per exemple. Tanmateix, l'activitat més ambiciosa que duguérem a cap fou l'edició d'obra gràfica seriada. En 1981, la nostra agrupació d’electors edità El collar de la coloma, carpeta que contenia gravats de Manuel Boix, Artur Heras, Rafael Armengol i Joan Ramos, acompanyats d'una introducció meua i poemes d'Ibn Hazm de Còrdova traduïts per Toni. A l’acte de presentació van participar Manuel Sanchis Guarner, Alfons Roig i Vicent Andrés Estellés. Més endavant, en 1984, enllestírem un gran projecte, Homenatge Picasso, estoig amb vint gravats i vint-i-un poemes. Recollia firmes d'artistes plàstics i poetes reeixits: Estellés, Andreu Alfaro, Gaspar Jaén, Arcadi Blasco, Josep Palomero, Manuel Hernández Mompó, Jaume Pérez Montaner, Rafael Pérez Contel, Lluís Alpera, Enric Solbes, Antoni Martínez, Joan Verdú, Josep Piera, Adrià Pina, Rafael Ventura Melià, Jordi Teixidor, Joan Valls, Josep Vento, Vicent Salvador i un llarg etcètera. Els textos introductoris eren de Joan Fuster i del pare Alfons Roig. Com sempre, jo em vaig encarregar del disseny i la maquetació.

Les tasques impulsades per Toni Martínez en què he col·laborat són, ja es veu, innombrables. I és segur que me'n deixe moltes. Arribà un moment en què les nostres trajectòries se separaren. Jo vaig abandonar la política activa i el treball sindical. Més endavant, ell faria el mateix. Però mai no deixàrem de conservar amistat i franquesa. Gràcies a ell, vaig tenir l'oportunitat de conèixer nombroses personalitats que m'han influït profundament. Jo encara tinc un record grat dels temps en què érem carn i ungla. Vaig aprendre molt amb ell. En 1979, vaig viatjar per primera vegada a Itàlia amb un grup d'amics i amigues capitanejat per Toni. Em suscità molt d'interès per les arts gràfiques. Encara no he perdut l'amor pels viatges i les impremtes. Ara, Toni i jo fem tasques, cadascú pel seu compte, que ens fan confluir de nou molt sovint. Ell continua col·laborant en les publicacions de l'Associació d'Amics de la Costera. En fi, les experiències compartides amb l'amic que homenatgem avui són part fonamental de la meua biografia. No puc estar-me, per tant, de donar-li les gràcies més afectuoses.

 

Publicat a Toni Martínez Revert, mestre de cerimònies,

llibre d'homenatge amb texts i catàleg d'obres plàstiques de diversos autors

(Excm. Ajuntament de Xàtiva, juliol de 2021)  

Valenciana, republicana i exiliada

Lapònia al costat de casa

A mitjan juny es convocà a Bolbaite una taula territorial per a debatre amb persones i entitats de la Costera i la Canal de Navarrés els eixos del Pla d'Acció Territorial de Comarques Centrals en fase de participació. S´hi anava a parlar de corredors verds, assentaments i infraestructures. Però s'escolaren al debat altres assumptes: l'impacte de diversos projectes fotovoltaics a les nostres comarques, el despoblament d'alguns assentaments i la necessitat de posar en valor el patrimoni històric. Em vingué a la memòria el magnífic llibre de Paco Cerdà, Los últimos. Voces de la Laponia española. El periodista nascut al Genovés reflexiona sobre la Serranía Celtibérica, un vast territori que forma part de cinc comunitats autònomes, s'estén per deu províncies i agrupa 1.355 municipis amb una densitat mitjana de 7,34 habitants per quilòmetre quadrat. S'ha de tenir present que València ciutat en té 5.942,93 i el conjunt de l'Estat, 92. Els especialistes consideren deserts demogràfics els territoris amb densitats inferiors a 10 habitants per quilòmetre quadrat. Lapònia té la mateixa densitat de població que la Serranía Celtibérica, a l'Espanya buidada.

Doncs bé, part de la Canal de Navarrés és un desert demogràfic. Tres dels seus municipis tenen densitats inferiors a 10: Quesa (9,16), Bicorp (3,90) i Millars (3,27). La pedania de Navaló és un cas especial, amb només 61 habitants i una densitat d'1,19. Cap dels vuit municipis de la Canal no arriba als 5.000 habitants. I parlem d'una comarca més extensa que la Costera. Des de 1990, Quesa, Bicorp i Millars han perdut uns 120, 170 i 400 habitants respectivament. I les xifres podrien no ser reals; sovint, als pobles menuts hi ha empadronada gent que no hi viu tot l'any. ¿Causes del despoblament? Falta d'oportunitats, abandó dels joves, envelliment de la població, absència de serveis... Els joves marxen a estudiar i ja no tornen. L'Administració té la seua part de responsabilitat; hauria de prendre's més seriosament l'equilibri territorial. Se sol idealitzar molt el món rural. Al seu llibre, Paco Cerdà recull alguns testimonis que esgarrifen. Sembla que sovintegen als poblets de la Lapònia espanyola la resignació, l'alcoholisme masculí, la manca d'iniciativa, la malfiança envers els forasters, la resistència als canvis. Tot mena a la mort lenta.

El capitalisme desfermat n'és l'altre gran culpable. En els deserts demogràfics es despèn poc o gens. Els negocis substanciosos només es fan a ciutat. Els guanys elevats s'obtenen allà on hi ha grans densitats de població. Els escenaris de plusvàlues immobiliàries solen ser urbans. En ells s'instal·len les cadenes d'alimentació, serveis de tota mena (mèdics, financers), les franquícies de roba i objectes de consum. Els temples de l'oci també solen estar en zones urbanitzades. El món contemporani gira al voltant del consumisme i aquest és inseparable de les concentracions urbanes. Per això, des del segle XIX —sobretot a partir de la segona meitat del segle XX—, l'èxode rural cap a les ciutats no ha deixat de créixer. Com que el capitalisme no sembla tenir aturador, potser estiguem abocats a un món en què només hi haja ciutats voltades de deserts demogràfics, amb les consegüents degradació i pèrdua de cultura i tradicions mil·lenàries. Els optimistes diuen que serà bo per a la participació democràtica, que sempre s'ha exercit a la polis.

Tinc els meus dubtes; sovint, l'urbanita és víctima fàcil de l'alienació. ¿Qui no ha sentit dir que la societat de consum aliena l’individu? Però tornem a la nostra Lapònia. ¿Som a temps d'evitar la mort demogràfica a l'extrem septentrional de la Canal de Navarrés? No sé. Els precedents no conviden a l'optimisme. Comarques valencianes i castellonenques com ara els Serrans, el Racó d'Ademús o els Ports formen part de la Serranía Celtibérica descrita per Cerdà amb densitats de població baixíssimes (4,89 als Ports). I la Generalitat Valenciana ha estat incapaç de modificar la situació. Sovint, pensem en Sòria o Terol quan sentim parlar de despoblament, però tenim el desert demogràfic just al costat de casa. Ignore si la Conselleria de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat guarda algun as. A la taula de Bolbaite acudiren Roberto Granero, alcalde de l'Alcúdia de Crespins i president del Consorci de les Comarques Centrals, i Immaculada Orozco, secretària autonòmica d'Ordenació del Territori. Però sols volien recollir suggeriments.

(publicat a Levante-EMV, el 17/07/2021)

Papers de la Costera dedicat a Lucrècia Borja

El 24 de juny de 1519, moria a Ferrara Lucrècia Borja. Sols tenia 39 anys. Era filla de Roderic de Borja i Vannozza Cattanei. Lucrècia havia nascut en 1480 a Subiaco, un llogaret pròxim a Roma. En 1465, Roderic de Borja havia conegut Vannozza Cattanei, que seria la seua amant durant quinze anys, amb una relació quasi conjugal. Al castell de Subiaco van nàixer tres fills de Vannozza i el futur papa: Joan, Cèsar i Lucrècia.

Roma i Ferrara foren els principals escenaris en què es desenvolupà la vida de Lucrècia. També petjà Pesaro o Spoleto. De Pesaro fou el seu primer marit, Giovanni Sforza. Aquest primer matrimoni s'anul·laria. La jove es tornaria a casar amb el gran amor de sa vida, Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie. L'estada d'Alfons a la cort papal no fou fàcil. El duc fugí de Roma. Per tal d'alleugerir el desconsol de la seua filla, el papa la nomenà governadora de Spoleto. Lucrècia marxà a la vila umbra per a prendre possessió del seu càrrec. El marit hi acudí. Posteriorment, tornaren a Roma. Però el duc de Bisceglie acabaria assassinat. Aviat, el papa projectà d'unir la seua filla amb l'hereu del duc Hèrcules de Ferrara. Lucrècia es casà amb Alfons d’Este per procura, al Vaticà. Després, deixà Roma definitivament.

A Ferrara, Lucrècia s'envoltà d'un petit cercle de familiars i d'humanistes. Parí set fills —dels quals només sobrevisqueren quatre. Les rivalitats amb altres estats italians obligaren Alfons d'Este a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. Portà una vida pietosa i adquirí fama de benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada al monestir del Corpus Domini, regentat per clarisses.

Lucrècia ha protagonitzat múltiples creacions literàries i artístiques: drames (Lucrèce Borgia, de Victor Hugo), òperes (Lucrezia Borgia, de Donizetti), novel·les (Lucrècia Borja, la filla del papa, de Dario Fo, Lucrecia Borgia, la mujer que sobrevivió a la infamia, de John Faunce). La seua figura ha estat objecte de molt diverses interpretacions. Un origen no italià —estranger— del llinatge, les ambicionAmics de la Costeras excessives i els nombrosos enemics guanyats durant dècades d'intrigues, poder i guerres a Itàlia han inspirat una literatura plena a vessar d'immoralitats i crims atribuïts al papa i la seua família, però la filla d'Alexandre VI se'n duu la palma quant a imputacions. Bona part de la nombrosa bibliografia dedicada a narrar des de fa cinc segles les peripècies dels Borja posa el focus sobre Lucrècia. Moltes obres, narratives, teatrals o assagístiques, han donat aparença de veracitat als mites sobre la filla del papa.

No hi ha, però, cap estudi seriós que corrobore les falòrnies que s'han dit sobre Lucrècia. Només alguns autors —Maria Bellonci, Joan Francesc Mira— defugen estereotips i s'aproximen a la veritat històrica de manera assenyada. Ni l'origen familiar de Lucrècia ni el seu comportament foren especialment escandalosos. Lucrècia, per la seua condició de dona, serví de penyora a la trama d'aliances i tripijocs polítics que ordí la seua família. Fou, en definitiva, una moneda de canvi. L'Associació d'Amics de la Costera volgué commemorar en 2019 el cinquè centenari del traspàs de la jove amb un cicle de conferències. Foren convidats a participar-hi especialistes i persones interessades en la història de la família xativina més universal de tots els temps. El professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà s'encarregà de coordinar el cicle.

 

En un número extraordinari de Papers de la Costera s'han recollit tots els textos d'aquelles conferències. Es deixa constància, així, d'una commemoració que va rebre el suport dels socis d'Amics de la Costera i d'un nombrós públic.  La revista ha estat il·lustrada en aquesta ocasió amb obres de l'artista Manuel Boix. En fi, és possible que, després de llegir-lo, els lectors guarden aquest número de la revista com un xicotet tresor.

Papers de la Costera nº 18

Papers de la Costera nº 18