dijous, 7 d’octubre de 2021

Antoni Marzal, fotògraf amb tots els requisits

Els estudiosos encara discuteixen la finalitat —màgica, ritual o utilitària— de les primeres representacions gràfiques efectuades per humans. Una cosa és clara: des de l'inici dels temps històrics fins a les darreries del segle XIX, l'encàrrec de retrats sols estava a l'abast de les classes socials més elevades (l'aristocràcia, el patriciat, la casta sacerdotal, la burgesia). Mentre només fou possible la representació d'imatges per mitjà del dibuix, la pintura, el gravat o l'escultura, calia tenir diners per a comprar els serveis d'un artista de cambra. Aquest privilegi dels sectors benestants finí amb l'adveniment de la fotografia; la nova tècnica permetia crear imatges de manera ràpida, barata i fidel a la fesomia de la persona retratada. També era possible obtenir múltiples còpies positives d'un únic clixé o negatiu fotogràfic. Per tant, el retrat, reservat fins aleshores a les elits, anà democratitzant-se a poc a poc. Les primeres imatges fotogràfiques no tenien color. Hi hagué, però, una època de gran esplendor del blanc i negre.

El nou llenguatge plàstic inicià el seu camí com expressió artística independent. Aparegueren fotògrafs de gust refinat que completaren una obra magnífica. A Xàtiva, la llista de gent que ha realitzat fotos interessants, des del segle XIX, és ben extensa. La fotografia té gran tradició a casa nostra. Antoni Marzal és hereu d'aqueixa tradició. Ara bé, la democratització no està lliure d'inconvenients. Avui, gats i gossos tenen aparell fotogràfic. Tots els telèfons mòbils estan proveïts de càmera per a fotos i vídeo. L’última novetat és fotografiar amb tauletes digitals (tablets, en anglès). Total: es produeixen diàriament milions d'imatges. Però qui es crega fotògraf només per enlairar una càmera que capta tipus, paisatges, monuments o ciutats va errat. Un fotògraf ha de tenir sensibilitat, dots d'observació i competència tècnica. Quan no posseeix aquestes qualitats, ¿quina cosa és l'amo d'una càmera? No sé. Turista, convidat al casori...

Marzal és un fotògraf amb tots els requisits, un deixeble avantatjat dels grans mestres del blanc i negre, un artista que adquirí domini tècnic revelant negatius i positivant fotos analògiques al bany de sa casa. La seua obra, enorme, mostra unes inclinacions poètiques evidents, fruit del seu amor per la terra. Des de fa molts anys, alça acta de la realitat que l’envolta. Ha sabut copsar l'spectrum de la seua ciutat i les seues gents. Admirador d'artistes com Cartier Bresson, Walker Evans o Gabriel Cualladó, Antoni Marzal no necessita per a les seues fotos temes importants o dramàtics, ni persones de fama reconeguda, sinó escenes quotidianes i persones pròximes. En aquesta ocasió ens mostra una galeria de xativins, naturals o adoptats, que destaquen —em fa vergonya dir açò, perquè el meu retrat també hi figura— en activitats relacionades amb la cultura o l'activisme social: escriptors professionals o aficionats, periodistes, artistes plàstics, algun clergue, actors i actrius, historiadors, sanitaris, persones amb aficions peculiars, gent de la ràdio, professors i professores en actiu o emèrits, músics, crítics, dansaires, cantants, filòlegs, homes i dones dedicats a l'animació cultural, clowns, empresaris, treballadors assalariats, joves, vells, arquitectes, enginyers, acadèmics... Potser en sobre algú. O potser n'hi haja absències.

Determinar quines gents fan grans aportacions i quines suren en la irrellevància és complicat. Les fílies i les fòbies, intenses en ciutats menudes com la nostra, difuminen la frontera que separa la insignificança de la significació. Antoni Marzal ha intentat fugir del sectarisme. En fi, ha creat la "seua" galeria de personatges. Amb el temps, els retrats transcendiran l'espai i el temps en què foren realitzats i apareixeran envoltats d’un halo poètic. ¿Per què? Perquè les imatges de Marzal no estableixen cap relació unívoca amb l'espectador; estan dotades d'un camp connotatiu que permet diferents interpretacions, des de les referencials fins a les estètiques. En qualsevol cas, el llibre que teniu a les mans eixampla el coneixement de la societat xativina. L'autor pertany a aquella classe de fotògrafs que simultaniegen identitat creativa i compromís cívic, ètica i estètica. (Al cap i a la fi —ja s'ha dit altres vegades—, les representacions del món social sempre conviden a la reflexió sobre el ésser col·lectiu.) Per damunt de tot, però, les persones que fullegen aquest volum podran gaudir d'unes magnífiques fotos en blanc i negre.

Pròleg de Perfils d'un poble,
llibre de fotografies d'Antoni Marzal
(Excm. Ajuntament de Xàtiva, 2018)