Narrador i gramàtic fonamental en la recuperació de la llengua i la cultura popular dels valencians
divendres, 30 d’abril del 2021
dijous, 29 d’abril del 2021
Sobres amb bales
Madrid continua acaparant tota l'actualitat política. Més enllà de Somosierra, Estremera, Aranjuez o San Martín de Valdeiglesias no sembla existir res. Pel que es veu, l'Estat és només la Comunitat de Madrid. La campanya per a les eleccions autonòmiques del pròxim dia 4 ho absorbeix tot. En realitat, més que campanya, es desenvolupa una anticampanya. Debats i altres actes propis del període preelectoral van esclatar el dia 23. I costa d'analitzar allò que està passant d'una manera assenyada i que no entre en contradicció amb dos dels pilars bàsics en què recolza la forma democràtica d'organització social: no cap l'equidistància entre democràcia i feixisme, i s'ha de condemnar qualsevol violència sense excepcions. Com tothom ja sap, el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, la directora general de la Guàrdia Civil, María Gámez, i el secretari general d'UP, Pablo Iglesias, havien rebut sengles sobres amb escrits amenaçadors anònims i unes bales que se solien utilitzar amb armes militars d'assalt. No havien sigut detectats pels serveis de seguretat de Correus. Això planteja la primera pregunta: ¿Van passar inadvertits realment?
Els destinataris de les amenaces —Pablo Iglesias podria haver optat per comunicar els fets només a la policia— van denunciar públicament les amenaces. L'endemà, al debat organitzat per una cadena de ràdio, el líder d'UP volgué també que Rocío Monasterio condemnés l'enviament dels sobres. És sabuda l'actitud de la candidata de Vox. Afirmà que aquest assumpte era un muntatge de l'esquerra, es dedicà a provocar i li digué al cap d'UP: Señor Iglesias, levántese y lárguese de una vez. També es va riure de la moderadora, a qui va dir que era una activista. I ací comença la part més delicada de la meua reflexió. ¿Va fer bé Iglesias d'alçar-se i marxar? Jo crec que tenia altres opcions millors. Per descomptat, jo no me n'hagués anat si la brètola d'ultradreta m'hagués dit lárgate. Li hagués contestat: Lárgate tú, impresentable. De fet, Monasterio amollà després als seus: Prometimos que lo tiraríamos y hemos cumplido. Ja sé que, possiblement, m'aparte de l'opinió de l'esquerra sobre l'esdeveniment. Però vaig trobar lleig allò que passà després: UP va retraure als candidats de PSOE i Más Madrid que no hagueren marxat també immediatament.
Hi ha una part de veritat en aquest retret; si no estava Díaz Ayuso, no hi havia res a debatre amb la bergant de Vox —els demòcrates no tenen res a parlar amb el neofeixisme. Però això ja se sabia abans d'acudir a la cadena de ràdio. ¿Per què no havien pactat una estratègia conjunta? És que jo al·lucine. I finalment està la reflexió sobre els sobres amb bales. Evidentment, denunciar públicament les amenaces de mort tenia vàries utilitats. La primera és advertir del perill en què es troben alguns polítics d'esquerra. Recordem que la diputada laborista britànica Jo Cox fou assassinada quan sortia d'un acte sobre el Brexit després d'haver rebut nombroses amenaces. La denúncia pública també ficava molta pressió en el PP; el descontrol de Vox i els sobres amenaçadors poden mobilitzar l'electorat d'esquerres i fulminar les perspectives d'una majoria absoluta de les forces reaccionàries. Per tant, cabia esperar que les dretes havien de fer alguna cosa —i ràpida— per a deixar fora de l'anticampanya tant les bales com una navalla amb taques roges que havia rebut Reyes Maroto, ministra d'Indústria, Comerç i Turisme. De fet, han posat mans a l'obra aviat.
Volen llevar importància al sobre rebut per la ministra perquè l'ha enviat un desequilibrat mental. No hauríem d'oblidar que el procediment sol ser sempre el mateix: un polític extremista posa la diana i un fanàtic —o un desequilibrat, o una barreja d'ambdues coses— executa la feina. Es diu també que UP promou la violència, perquè anima a fer escraches i a llançar pedres contra líders de Vox. Aquesta acusació és completament falsa. I un escrache no admet comparació amb la veritable violència; les protestes ciutadanes i les amenaces de mort són coses ben distintes. Però reprenguem el fil. La dreta havia de fer aviat alguna cosa. ¿Quina era la més fàcil? ¡Començar a repartir sobres amb munició a tort i a dret! I, efectivament, mentre escric aquest text ja se n'han enviat un segon a Iglesias, detectat a l'estafeta de Vallecas, un a Isabel Díaz Ayuso, interceptat als serveis de Correus de Sant Cugat del Vallés i un a Rodríguez Zapatero. ¿Cal condemnar-los tots? Sí, clar. Però Díaz Ayuso ja està dient que el problema afecta tothom i que se li hauria de restar importància per a evitar que apareguen imitadors. La dreta intenta banalitzar i llançar balons fora.
A mi, ningú no em lleva del cap que els tres primers sobres eren els autèntics, emparentats amb el xat dels militars que volien afusellar vint-i-sis milions de ciutadans o amb el personatge que disparava en una galeria de tir contra fotos de polítics d'esquerra. ¿Els altres sobres? ¡Tinta de calamar! Algú em dirà: «Fas trampa. ¿Si les bales van contra uns, violència, però si van contra altres, muntatge?» Naturalment, no puc saber amb certitud on està la veritat. Si la policia —espere que no siga la denominada "policia patriòtica"— investiga les amenaces i troba els autors, sabrem què s'amaga darrere les bales. Dubte que ho aconseguisca. Mentre, la reflexió personal de cadascú és lliure. Sé que un demòcrata està obligat a condemnar la violència sense excepcions. D'acord. Però cal recordar que algun partit d'esquerra no ha condemnat sempre totes les violències —la policial desproporcionada, posem per cas. I nombrosos mitjans de comunicació, tampoc. Això ha donat peu a acusacions infundades contra qui sí ho ha fet, o contra qui ha tractat d'explicar la reacció irada del jovent a sentències injustes, que són una modalitat de violència institucional.
En fi, en política, les anàlisis simplistes —el blanc i negre sense matisos— no em convencen un pèl. No volia parlar de Madrid, perquè n'estic fart. Però he caigut finalment a la temptació. Sort que ja queda poc per al dia 4. ¿Quines repercussions tindran els anònims amenaçadors, les bales i la navalla? Ves a saber. Davant d'esdeveniments embrollats, allò més adequat és fer-se una pregunta: ¿açò qui perjudica o qui beneficia? En aquest cas, però, la resposta pot embolicar encara més la troca. En definitiva, dimarts per la nit, coneixerem la resposta als interrogants. A hores d'ara, les probabilitats que el neofeixisme governe l'única entitat estatal que sembla existir a la pell de brau són molt altes. I després de les eleccions, continuarà parlant-se de Madrid, aqueix lloc on la vida és molt apassionant, perquè pots seure en una terrassa per a prendre una cervesa ben fresqueta després d'un dia de patiment o de treball dur, o l'espai geogràfic on es pot canviar de cap i de parella tranquil·lament, perquè mai no trobaràs l'ex pel carrer. ¿Qui pensa en amenaces de mort, pobresa o injustícia? Els madrilenys trumpistes, no. ¡Quin malson viure a la perifèria! Clar que sí.
Els destinataris de les amenaces —Pablo Iglesias podria haver optat per comunicar els fets només a la policia— van denunciar públicament les amenaces. L'endemà, al debat organitzat per una cadena de ràdio, el líder d'UP volgué també que Rocío Monasterio condemnés l'enviament dels sobres. És sabuda l'actitud de la candidata de Vox. Afirmà que aquest assumpte era un muntatge de l'esquerra, es dedicà a provocar i li digué al cap d'UP: Señor Iglesias, levántese y lárguese de una vez. També es va riure de la moderadora, a qui va dir que era una activista. I ací comença la part més delicada de la meua reflexió. ¿Va fer bé Iglesias d'alçar-se i marxar? Jo crec que tenia altres opcions millors. Per descomptat, jo no me n'hagués anat si la brètola d'ultradreta m'hagués dit lárgate. Li hagués contestat: Lárgate tú, impresentable. De fet, Monasterio amollà després als seus: Prometimos que lo tiraríamos y hemos cumplido. Ja sé que, possiblement, m'aparte de l'opinió de l'esquerra sobre l'esdeveniment. Però vaig trobar lleig allò que passà després: UP va retraure als candidats de PSOE i Más Madrid que no hagueren marxat també immediatament.
Hi ha una part de veritat en aquest retret; si no estava Díaz Ayuso, no hi havia res a debatre amb la bergant de Vox —els demòcrates no tenen res a parlar amb el neofeixisme. Però això ja se sabia abans d'acudir a la cadena de ràdio. ¿Per què no havien pactat una estratègia conjunta? És que jo al·lucine. I finalment està la reflexió sobre els sobres amb bales. Evidentment, denunciar públicament les amenaces de mort tenia vàries utilitats. La primera és advertir del perill en què es troben alguns polítics d'esquerra. Recordem que la diputada laborista britànica Jo Cox fou assassinada quan sortia d'un acte sobre el Brexit després d'haver rebut nombroses amenaces. La denúncia pública també ficava molta pressió en el PP; el descontrol de Vox i els sobres amenaçadors poden mobilitzar l'electorat d'esquerres i fulminar les perspectives d'una majoria absoluta de les forces reaccionàries. Per tant, cabia esperar que les dretes havien de fer alguna cosa —i ràpida— per a deixar fora de l'anticampanya tant les bales com una navalla amb taques roges que havia rebut Reyes Maroto, ministra d'Indústria, Comerç i Turisme. De fet, han posat mans a l'obra aviat.
Volen llevar importància al sobre rebut per la ministra perquè l'ha enviat un desequilibrat mental. No hauríem d'oblidar que el procediment sol ser sempre el mateix: un polític extremista posa la diana i un fanàtic —o un desequilibrat, o una barreja d'ambdues coses— executa la feina. Es diu també que UP promou la violència, perquè anima a fer escraches i a llançar pedres contra líders de Vox. Aquesta acusació és completament falsa. I un escrache no admet comparació amb la veritable violència; les protestes ciutadanes i les amenaces de mort són coses ben distintes. Però reprenguem el fil. La dreta havia de fer aviat alguna cosa. ¿Quina era la més fàcil? ¡Començar a repartir sobres amb munició a tort i a dret! I, efectivament, mentre escric aquest text ja se n'han enviat un segon a Iglesias, detectat a l'estafeta de Vallecas, un a Isabel Díaz Ayuso, interceptat als serveis de Correus de Sant Cugat del Vallés i un a Rodríguez Zapatero. ¿Cal condemnar-los tots? Sí, clar. Però Díaz Ayuso ja està dient que el problema afecta tothom i que se li hauria de restar importància per a evitar que apareguen imitadors. La dreta intenta banalitzar i llançar balons fora.
A mi, ningú no em lleva del cap que els tres primers sobres eren els autèntics, emparentats amb el xat dels militars que volien afusellar vint-i-sis milions de ciutadans o amb el personatge que disparava en una galeria de tir contra fotos de polítics d'esquerra. ¿Els altres sobres? ¡Tinta de calamar! Algú em dirà: «Fas trampa. ¿Si les bales van contra uns, violència, però si van contra altres, muntatge?» Naturalment, no puc saber amb certitud on està la veritat. Si la policia —espere que no siga la denominada "policia patriòtica"— investiga les amenaces i troba els autors, sabrem què s'amaga darrere les bales. Dubte que ho aconseguisca. Mentre, la reflexió personal de cadascú és lliure. Sé que un demòcrata està obligat a condemnar la violència sense excepcions. D'acord. Però cal recordar que algun partit d'esquerra no ha condemnat sempre totes les violències —la policial desproporcionada, posem per cas. I nombrosos mitjans de comunicació, tampoc. Això ha donat peu a acusacions infundades contra qui sí ho ha fet, o contra qui ha tractat d'explicar la reacció irada del jovent a sentències injustes, que són una modalitat de violència institucional.
En fi, en política, les anàlisis simplistes —el blanc i negre sense matisos— no em convencen un pèl. No volia parlar de Madrid, perquè n'estic fart. Però he caigut finalment a la temptació. Sort que ja queda poc per al dia 4. ¿Quines repercussions tindran els anònims amenaçadors, les bales i la navalla? Ves a saber. Davant d'esdeveniments embrollats, allò més adequat és fer-se una pregunta: ¿açò qui perjudica o qui beneficia? En aquest cas, però, la resposta pot embolicar encara més la troca. En definitiva, dimarts per la nit, coneixerem la resposta als interrogants. A hores d'ara, les probabilitats que el neofeixisme governe l'única entitat estatal que sembla existir a la pell de brau són molt altes. I després de les eleccions, continuarà parlant-se de Madrid, aqueix lloc on la vida és molt apassionant, perquè pots seure en una terrassa per a prendre una cervesa ben fresqueta després d'un dia de patiment o de treball dur, o l'espai geogràfic on es pot canviar de cap i de parella tranquil·lament, perquè mai no trobaràs l'ex pel carrer. ¿Qui pensa en amenaces de mort, pobresa o injustícia? Els madrilenys trumpistes, no. ¡Quin malson viure a la perifèria! Clar que sí.
diumenge, 25 d’abril del 2021
dissabte, 24 d’abril del 2021
Els plataners de l'Albereda
El 14 d'octubre de 1868, l'ajuntament revolucionari de l'època va decidir enderrocar la muralla de Xàtiva, seguint l'exemple de moltes altres ciutats. La demolició començaria l'any següent. Heus ací els orígens de l'actual Albereda. Es materialitzà la idea de transformar el buit de les velles muralles en façana d'una gran avinguda. El projecte tenia una remota inspiració francesa. Dos Bonaparte, Napoleó I i el seu nebot Napoleó III, casat amb Eugenia de Montijo, volgueren renovar París. El principal artífex d'aquella renovació fou Georges-Eugène Haussmann, que dissenyà els grans bulevards, els monuments i els tipus de construccions que avui es poden contemplar al centre urbà parisenc. Per raons òbvies, Xàtiva no podia aspirar a tanta grandeur. Però l'Albereda, dita així perquè estava poblada per molts exemplars de pollancre o àlber negre (populus nigra) es volgué transformar en un gran passeig. Abans de desaparèixer els murs, Pascual Madoz arribà a veure aquells àlbers, els quals, vers el 1880, foren substituïts pels actuals plataners. Per tant, el passeig de l'Albereda, que esdevingué l'orgull de xativins i xativines, ja és més que centenari.
Aviat, començaria a urbanitzar-se la banda meridional, sobretot el tram comprès entre plaça de la Bassa i carrer Portal del Lleó. Aquest tram arribaria a tenir mostres interessants de diferents estils arquitectònics (neoclassicisme, historicisme, eclecticisme, modernisme). Han desaparegut algunes (l'antiga seu de la Caixa d'Estalvis, el convent de Sant Francesc, el Casino Setabense). Afortunadament es conserva la Casa Botella. Després s'urbanitzaria la banda septentrional. Hi sorgirien diferents quioscs, mobiliari urbà, un templet de música, la Glorieta de José Espejo, delmada per successives edificacions (l'oficina de correus i el Banc d'Espanya, actual Casa de la Ciutat), l'Hotel Españoleto... ¡Albereda de Xàtiva, lloada pels poetes, ja no ets allò que vas ser! Et queden, això sí, molts plataners, que han esdevingut un problema. Cal suposar que es van plantar per bones raons. Són arbres poc exigents. Toleren podades i esporgades enèrgiques. Donen una ombra frondosa en estiu. Però demanen molta llum i un sòl profund i fresc.
Manquen d'aqueixes coses per culpa d'un paviment amb temperatures estiuenques molt altes, un aparcament subterrani i les edificacions en altura. Els plataners pateixen malalties. Alguns es podreixen. Hom lliga cables i quadres elèctrics als seus troncs. Els arbres centenaris no reben per part dels serveis municipals les atencions necessàries. No és precís arribar als extrems dels japonesos, que encorden minuciosament les branques, durant la tardor, per tal d'evitar que les trenquen els vents i les neus hivernals. ¡Quina enveja donen els parcs del país del sol naixent! Nosaltres estem a la Mediterrània, però alguna cosa s'hauria de fer. Ja són moltes les branques, i fins i tot arbres sencers, que han caigut sobre el terra de l'Albereda i d'altres llocs de la ciutat. De moment, només han provocat danys materials. Tanmateix, ¿qui se sorprendrà dels personals, si s'esdevé la caiguda d'una branca gran sobre algú? Els plataners centenaris han donat múltiples avisos a qui corresponga, però ja coneixem el refrany: «Acabats els trons, adéu Santa Bàrbara.»
També cal recordar que l'espècie arbòria hegemònica als espais públics de Xàtiva causa prou molèsties a les persones al·lèrgiques. En primavera, els fruits globulars dels plataners solten una pelussa que es clava al nas i els ulls dels vianants. Atenent tot açò, jo evite passejar per sota dels arbres des de fa temps. (Aquesta precaució es transformava en por si m'acompanyaven els meus néts.) Ja sé que un arbre —un ésser viu al cap i a la fi— no té cap culpa de res. Són els humans els qui decidiren plantar-lo al lloc on arrela. En fi, l'Albereda, la via xativina més emblemàtica i pulmó verd de la nostra ciutat durant una part de l'any, està malalta. I fa l'efecte que els serveis municipals se'n recorden només quan es produeix un agreujament episòdic de l'afecció. ¿És una bona idea anar pal·liant els problemes a poc a poc o caldrien solucions dràstiques? Pense, per exemple, en la substitució dels plataners per arbres d'altra espècie. No seria cosa de canviar-los en un tres i no res; als enamorats de l'Albereda els vindria un atac. I tampoc no tinc massa clar si aquesta és la solució idònia. No sóc biòleg. Ara bé, crec que els responsables tempten la sort.
(publicat a Levante-EMV, el 24/04/2021)
Aviat, començaria a urbanitzar-se la banda meridional, sobretot el tram comprès entre plaça de la Bassa i carrer Portal del Lleó. Aquest tram arribaria a tenir mostres interessants de diferents estils arquitectònics (neoclassicisme, historicisme, eclecticisme, modernisme). Han desaparegut algunes (l'antiga seu de la Caixa d'Estalvis, el convent de Sant Francesc, el Casino Setabense). Afortunadament es conserva la Casa Botella. Després s'urbanitzaria la banda septentrional. Hi sorgirien diferents quioscs, mobiliari urbà, un templet de música, la Glorieta de José Espejo, delmada per successives edificacions (l'oficina de correus i el Banc d'Espanya, actual Casa de la Ciutat), l'Hotel Españoleto... ¡Albereda de Xàtiva, lloada pels poetes, ja no ets allò que vas ser! Et queden, això sí, molts plataners, que han esdevingut un problema. Cal suposar que es van plantar per bones raons. Són arbres poc exigents. Toleren podades i esporgades enèrgiques. Donen una ombra frondosa en estiu. Però demanen molta llum i un sòl profund i fresc.
Manquen d'aqueixes coses per culpa d'un paviment amb temperatures estiuenques molt altes, un aparcament subterrani i les edificacions en altura. Els plataners pateixen malalties. Alguns es podreixen. Hom lliga cables i quadres elèctrics als seus troncs. Els arbres centenaris no reben per part dels serveis municipals les atencions necessàries. No és precís arribar als extrems dels japonesos, que encorden minuciosament les branques, durant la tardor, per tal d'evitar que les trenquen els vents i les neus hivernals. ¡Quina enveja donen els parcs del país del sol naixent! Nosaltres estem a la Mediterrània, però alguna cosa s'hauria de fer. Ja són moltes les branques, i fins i tot arbres sencers, que han caigut sobre el terra de l'Albereda i d'altres llocs de la ciutat. De moment, només han provocat danys materials. Tanmateix, ¿qui se sorprendrà dels personals, si s'esdevé la caiguda d'una branca gran sobre algú? Els plataners centenaris han donat múltiples avisos a qui corresponga, però ja coneixem el refrany: «Acabats els trons, adéu Santa Bàrbara.»
També cal recordar que l'espècie arbòria hegemònica als espais públics de Xàtiva causa prou molèsties a les persones al·lèrgiques. En primavera, els fruits globulars dels plataners solten una pelussa que es clava al nas i els ulls dels vianants. Atenent tot açò, jo evite passejar per sota dels arbres des de fa temps. (Aquesta precaució es transformava en por si m'acompanyaven els meus néts.) Ja sé que un arbre —un ésser viu al cap i a la fi— no té cap culpa de res. Són els humans els qui decidiren plantar-lo al lloc on arrela. En fi, l'Albereda, la via xativina més emblemàtica i pulmó verd de la nostra ciutat durant una part de l'any, està malalta. I fa l'efecte que els serveis municipals se'n recorden només quan es produeix un agreujament episòdic de l'afecció. ¿És una bona idea anar pal·liant els problemes a poc a poc o caldrien solucions dràstiques? Pense, per exemple, en la substitució dels plataners per arbres d'altra espècie. No seria cosa de canviar-los en un tres i no res; als enamorats de l'Albereda els vindria un atac. I tampoc no tinc massa clar si aquesta és la solució idònia. No sóc biòleg. Ara bé, crec que els responsables tempten la sort.
(publicat a Levante-EMV, el 24/04/2021)
dijous, 22 d’abril del 2021
El concert
Miquel Mollà, professor de filosofia, pintor i escultor, em va convidar a col·laborar en el seu blog aRT De FoNS. Em féu un envit. M'envià un dibuix ben suggeridor, executat amb BIC sobre paper, de clara pulsió surrealista, i un títol, "El concert". Jo havia de posar text a la imatge. No sóc el primer que he acceptat un repte semblant de Miquel.
dimarts, 20 d’abril del 2021
Noranta aniversari
La Segona República espanyola fou una forma d'estat democràtica. Aquest caràcter encara és negat per bona part de la dreta. S'ha repetit milanta vegades que la República fou un règim estalinista. En realitat, el seu govern provisional fou presidit durant un temps per un catòlic conservador, Niceto Alcàlá Zamora (líder del Partido Republicano Progresista, l'anterior Derecha Liberal Republicana, de la qual s'escindiria el Partido Republicano Conservador de Miguel Maura). Després d'aprovada la Constitució de 1931, el primer president de la República fou Alcalá Zamora. El govern, presidit per Manuel Azaña, comptava amb el suport de grups que eren perfectament democràtics. Al parlament sorgit de les constituents de juny, encarregat de redactar la Constitució de 1931, el PSOE tenia 115 diputats, el Partido Republicano Radical d'Alejandro Lerroux, 94, el Partido Republicano Radical Socialista de Marcelino Domingo, 59, Esquerra Republicana de Catalunya, 31, Acción Republicana de Manuel Azaña (que després passaria a denominar-se Izquierda Republicana), 28, Partido Republicano Progresista, 22... La República no començà sent un règim revolucionari.
En definitiva, les formacions polítiques més esquerranes eren el PSOE i ERC. El PCE, irrellevant, no tenia representació parlamentària. La República volgué portar endavant canvis imprescindibles per a la modernització de les Espanyes: la reforma educativa, la reforma militar, la reforma agrària, la millora de l'economia i de les condicions laborals dels treballadors, la laïcització de l'Estat, el vot per a les dones, el disseny d'un Estat Autonòmic... La Constitució republicana suposà un gran avanç de l'ordenament jurídic espanyol i de l'organització democràtica de l'Estat; recollí i protegí els drets i les llibertats individuals i socials, amplià el dret de sufragi actiu i passiu... Des del primer moment, però, la República tingué l'oposició frontal dels monàrquics, l'Església i l'exèrcit, és a dir, de l'Espanya caciquil, ama i beneficiària de tot el reialme fins aleshores. El canvi de règim vingué en temps difícils; la depressió assolava Europa i EUA. El món financer acollí malament els canvis. Cal tenir present que moltes activitats econòmiques (producció d'energia elèctrica, telefonia, ferrocarrils) estaven en mans de capitals britànics, belgues, nord-americans, francesos.
En definitiva, les formacions polítiques més esquerranes eren el PSOE i ERC. El PCE, irrellevant, no tenia representació parlamentària. La República volgué portar endavant canvis imprescindibles per a la modernització de les Espanyes: la reforma educativa, la reforma militar, la reforma agrària, la millora de l'economia i de les condicions laborals dels treballadors, la laïcització de l'Estat, el vot per a les dones, el disseny d'un Estat Autonòmic... La Constitució republicana suposà un gran avanç de l'ordenament jurídic espanyol i de l'organització democràtica de l'Estat; recollí i protegí els drets i les llibertats individuals i socials, amplià el dret de sufragi actiu i passiu... Des del primer moment, però, la República tingué l'oposició frontal dels monàrquics, l'Església i l'exèrcit, és a dir, de l'Espanya caciquil, ama i beneficiària de tot el reialme fins aleshores. El canvi de règim vingué en temps difícils; la depressió assolava Europa i EUA. El món financer acollí malament els canvis. Cal tenir present que moltes activitats econòmiques (producció d'energia elèctrica, telefonia, ferrocarrils) estaven en mans de capitals britànics, belgues, nord-americans, francesos.
Dibuix de David Ouro
Hi hagué un primer intent de cop d'estat fracassat. Com que la creació de partits polítics i el vot eren lliures, la dreta (PRR i CEDA) guanyà les següents eleccions i governà durant el bienni 1933-1934. Desactivà moltes reformes, algunes de les quals havien tingut escassa volada. El descontent desfermà intents revolucionaris. El de 1936, iniciat després dels comicis guanyats per la coalició entre republicans d'esquerra i socialistes, i impulsat per l'anarcosindicalisme i el comunisme llibertari de la CNT-FAI, amb la col·laboració del POUM i l'ala esquerra del PSOE i la UGT liderada per Largo Caballero, començà en juliol del 36 i acabà en maig del 37, en plena Guerra Civil. Aquesta revolució anarcosindicalista i la participació del PCE en la seua desactivació han donat peu a la suposició que Espanya s'encaminava cap a un règim soviètic. Això és suposar massa; sense el cop d'estat feixista del 17 i el 18 de juliol de 1936 i la posterior dictadura militar, el futur de la República hauria depès en bona mesura dels esdeveniments europeus (el triomf dels aliats en la Segona Guerra Mundial, la derrota del feixisme i la guerra freda entre l'est i l'oest).
En qualsevol cas, la rebel·lió militar i el feixisme acabaren amb un règim democràtic i legítim. Franco instaurà una dictadura en què van desaparèixer les eleccions lliures, els drets de les dones i llibertats universalment acceptades com les d'expressió, reunió i associació. Foren prohibits els partits i els sindicats obrers, s'eliminà la laïcització de l'estat, s'estroncà la reforma educativa —posant de nou l'ensenyament en mans de l'Església— i es va exercir una violenta repressió contra totes les persones que havien simpatitzat amb la República. L'actual dreta continua sense acceptar aquestes veritats inapel·lables. Almudena Grandes diu que l'especialitat del feixisme espanyol és convertir les víctimes en botxins, per tal que aquests apareguen com a màrtirs. Els colpistes de 1936 van considerar il·legítim el govern. L'actual dreta considera il·legítim el govern de coalició de PSOE i UP. Diu que la memòria intenta rectificar el passat. No. Reivindicar la memòria és plantejar què volem ser. Hi ha milions d'espanyols que no s'identifiquen amb els símbols de l'Estat, que no senten com seua la bandera monàrquica. Només la toleren si hi ha un mundial de futbol.
«En la Transició —de nou Almudena Grandes— es decidí que calia oblidar per a progressar. No anem a honorar la nostra tradició democràtica, no anem a honorar els seus defensors. Conclusió: hi hagué una guerra entre feixistes i demòcrates i encara no se sap qui és el bo. Oficialment, no se sap.» En Alemanya o Itàlia, ho saben. Nosaltres, no. És precís, per tant, refundar l'actual "democràcia", si volem viure en un país normal on ningú no visca la seua nacionalitat oficial com un acte de violència contra si mateix. Vindicar la república és plantejar renovació. Naturalment, la cosa no és gens fàcil. ¡La monarquia sols caurà si cau la Constitució! ¿Canviem la Carta Magna per a canviar la forma d'Estat? Avui, seria impossible aconseguir el consens necessari. En realitat, la pregunta és aquesta: ¿La modificació de tot el títol II de la Constitució seria una reforma constitucional o un canvi de Constitució? La majoria dels experts considera que seria un canvi de Constitució. El títol II només es pot modificar pel procediment agreujat que exigeix amplíssima majoria del Congrés (233 diputats) i del Senat, la dissolució de les Corts, eleccions generals i un posterior referèndum.
En la pràctica, un procés constituent. Caldria revisar tot el text de la Constitució de 1978, perquè són nombrosos els articles d'altres títols en què apareixen contínues referències al monarca. En definitiva, aniríem a la redacció d'un text constitucional nou, amb tot el que això implica —revisió del disseny autonòmic, per exemple. ¿Seria possible aqueix procés en aquests moments? Crec que no. Hi ha un empat tècnic entre dreta i esquerra. I cal recordar que el PSOE no és partidari de trencar el pacte de la Transició. Fins i tot si els socialistes canviaren d'opinió, que la meitat de la ciutadania imposés a l'altra meitat el marc de convivència comuna —com passà a la Transició— no portaria res de bo. Mentre no hi haja majoria significativa a favor, el canvi de Constitució no té probabilitats de reeixir. Alguns politòlegs han especulat amb altra possibilitat: la revolució. De fet, totes les constitucions espanyoles dels segles XIX i XX foren derogades per revolucions o colps militars, com el del 18 de juliol de 1936. ¿Però algú veu ambient prerevolucionari a l'Espanya d'ara? Veig més bé possibilitat de revolta social a causa de la crisi. Ja sé que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré.
Sent jove, pensava que mai no cauria el mur de Berlín. ¿Cauran els Borbó? No sé. L'extrema dreta està molt crescuda. Tampoc no és desitjable una revolució cruenta. Cap altra alternativa: que la crisi catalana depare sorpreses que en aquests moments no s'albiren. En qualsevol cas, està bé evocar una República que intentà acabar amb la subjugació dels ciutadans al poder de la corona, l'altar i l'espasa. Aquell intent d'instaurar una democràcia basada en prosperitat per a tots, llibertat, igualtat, justícia, cultura, ciència i educació no va reeixir. I ací estem, governats per una coalició d'esquerres, però sense haver-nos llevat de damunt encara ni la corona, ni l'altar, ni la injustícia... ¿Arribarà algun dia la III República? Si arriba, ¿com serà? ¿Federal, confederal? ¿Quin estatus hi tindrem els valencians? ¿Ho veuré? Qui sap.
dimecres, 14 d’abril del 2021
dissabte, 10 d’abril del 2021
Entre la història i la ficció
El castell de Xàtiva ha estat notícia per diversos motius. S'ha tornat a obrir al públic. Aquestes pàgines han informat del nombre de visites al recinte i la procedència dels visitants. (Resulta que uns quants francesos van venir d'excursió durant els passats dies festius.) Com tots els altres espais municipals, el nostre monument més emblemàtic s'havia tancat per causa de la pandèmia. La Generalitat en té la titularitat, però l'Ajuntament, encarregat del manteniment, ha aprofitat el tancament per a fer algunes tasques; ha invertit 257.000 euros en reformar els lavabos, la cuina i la barra del restaurant, per a millorar l'accessibilitat en aqueixos espais. També s'han col·locat torns d'entrada al recinte i s'ha eliminat vegetació. Les obres han estat dirigides per Ferran Pina, arquitecte municipal. La Llei del Patrimoni Cultural Valencià (article 35, b,1) no exigeix permís exprés de conselleria per a obres de manteniment (habilitacions interiors dels immobles que no afecten llur percepció exterior i obres que, a més de limitar-se a conservar, reposar i mantenir elements preexistents, siguen reversibles i no comporten alteració de la situació anterior).
Ara bé, el text del mateix article diu que requeriran autorització «les actuacions d'urbanització dels espais públics que sobrepassen la seua mera conservació i/o reposició.» Dic açò perquè la zona enjardinada que hi havia en un costat del pati d'armes —i açò és altra dada noticiable— s'ha eliminat. Els xativins i xativines que hagen entrat sovint a l'alcàsser notaran de seguida el canvi, en una pròxima visita. Ja han aparegut comentaris per les xarxes socials. Sembla que dos tècnics municipals, arqueòleg i arquitecte, donaren el vistiplau per bones raons. En temps antics, el pati d'armes del castell no comptava amb jardinets. Per altra banda, les filtracions d'aigua i la vegetació posaven en perill l'estabilitat del tram de muralla comprès entre l'edifici neogòtic que alberga el restaurant i la torre també neogòtica que s'alça a prop del portal d'accés a la fortalesa. De fet, es prohibí acostar-se als merlets, pel perill de solsides. També és coneguda l'opinió de Vicent Torregrosa Soler, arquitecte conservador del castell. La va expressar en 2018 durant unes jornades, "Castells en l'aire. Els castells en la història i la ficció", celebrades a Sant Domènec.
Torregrosa es mostrà partidari d'enderrocar les parts neogòtiques de l'alcàsser, possessió, a la primeria del segle XX, dels Casesnoves, Bernardo Gómez i Gregorio Molina. Bernardo Gómez Igual, senador i propietari dels magatzems El Siglo Valenciano, reformà en estil neogòtic la residència dels Casesnoves, construïda al centre del conjunt. Seria molt dubtós que l'enderroc de l'exin castillos estigués emparat per la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. A més, ens podem imaginar que part de la ciutadania s'esvalotaria. Ja sabem què passa quan cent anys d'existència consoliden la visió d'una tramoia. Nombroses persones creuen que són davant d'una construcció genuïna, existent des d'èpoques immemorials. Però tornem al jardinet. Seguretat i criteris històrics han aconsellat d'eliminar un element absolutament impropi. Pot sorgir alguna protesta irada. I també pot existir la temptació d'aprofitar políticament la protesta. Segons el meu parer, es perdria el temps en un assumpte d'escassa transcendència. Hi ha altra qüestió més interessant.
L'alcalde convocarà una reunió de la Comissió Mixta del Castell per a demanar la conclusió del pla director. La comissió es creà arran del conveni signat fa temps per Generalitat i Ajuntament. El pla director mai no ha passat de la fase prèvia, la recollida de documentació. I amb això s'ha estat funcionant fins ara. Cal recordar novament que el castell és propietat de la Generalitat. Els governs xativins de distints colors, a més de comptar els excursionistes que visiten la fortalesa, haurien de recordar a conselleria les seues obligacions. Convertir el castell en un recurs cultural i turístic útil exigeix reflexionar sobre els continguts i els usos, aprovar definitivament el pla director, determinar com s'ha de gestionar el monument, invertir diners en obres de consolidació i restauració. Les actuals autoritats locals se n'han recordat després d'haver-se gastat un dineral. ¡Al·leluia! Mai no és tard quan arriba. El patrimoni xativí compta amb molts elements materials i immaterials, però el castell és peça imprescindible per a elaborar un producte turístic atractiu.
(publicat a Levante-EMV, el 10/04/2021)
Ara bé, el text del mateix article diu que requeriran autorització «les actuacions d'urbanització dels espais públics que sobrepassen la seua mera conservació i/o reposició.» Dic açò perquè la zona enjardinada que hi havia en un costat del pati d'armes —i açò és altra dada noticiable— s'ha eliminat. Els xativins i xativines que hagen entrat sovint a l'alcàsser notaran de seguida el canvi, en una pròxima visita. Ja han aparegut comentaris per les xarxes socials. Sembla que dos tècnics municipals, arqueòleg i arquitecte, donaren el vistiplau per bones raons. En temps antics, el pati d'armes del castell no comptava amb jardinets. Per altra banda, les filtracions d'aigua i la vegetació posaven en perill l'estabilitat del tram de muralla comprès entre l'edifici neogòtic que alberga el restaurant i la torre també neogòtica que s'alça a prop del portal d'accés a la fortalesa. De fet, es prohibí acostar-se als merlets, pel perill de solsides. També és coneguda l'opinió de Vicent Torregrosa Soler, arquitecte conservador del castell. La va expressar en 2018 durant unes jornades, "Castells en l'aire. Els castells en la història i la ficció", celebrades a Sant Domènec.
Torregrosa es mostrà partidari d'enderrocar les parts neogòtiques de l'alcàsser, possessió, a la primeria del segle XX, dels Casesnoves, Bernardo Gómez i Gregorio Molina. Bernardo Gómez Igual, senador i propietari dels magatzems El Siglo Valenciano, reformà en estil neogòtic la residència dels Casesnoves, construïda al centre del conjunt. Seria molt dubtós que l'enderroc de l'exin castillos estigués emparat per la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. A més, ens podem imaginar que part de la ciutadania s'esvalotaria. Ja sabem què passa quan cent anys d'existència consoliden la visió d'una tramoia. Nombroses persones creuen que són davant d'una construcció genuïna, existent des d'èpoques immemorials. Però tornem al jardinet. Seguretat i criteris històrics han aconsellat d'eliminar un element absolutament impropi. Pot sorgir alguna protesta irada. I també pot existir la temptació d'aprofitar políticament la protesta. Segons el meu parer, es perdria el temps en un assumpte d'escassa transcendència. Hi ha altra qüestió més interessant.
L'alcalde convocarà una reunió de la Comissió Mixta del Castell per a demanar la conclusió del pla director. La comissió es creà arran del conveni signat fa temps per Generalitat i Ajuntament. El pla director mai no ha passat de la fase prèvia, la recollida de documentació. I amb això s'ha estat funcionant fins ara. Cal recordar novament que el castell és propietat de la Generalitat. Els governs xativins de distints colors, a més de comptar els excursionistes que visiten la fortalesa, haurien de recordar a conselleria les seues obligacions. Convertir el castell en un recurs cultural i turístic útil exigeix reflexionar sobre els continguts i els usos, aprovar definitivament el pla director, determinar com s'ha de gestionar el monument, invertir diners en obres de consolidació i restauració. Les actuals autoritats locals se n'han recordat després d'haver-se gastat un dineral. ¡Al·leluia! Mai no és tard quan arriba. El patrimoni xativí compta amb molts elements materials i immaterials, però el castell és peça imprescindible per a elaborar un producte turístic atractiu.
(publicat a Levante-EMV, el 10/04/2021)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)