dissabte, 24 d’abril de 2021

Els plataners de l'Albereda

El 14 d'octubre de 1868, l'ajuntament revolucionari de l'època va decidir enderrocar la muralla de Xàtiva, seguint l'exemple de moltes altres ciutats. La demolició començaria l'any següent. Heus ací els orígens de l'actual Albereda. Es materialitzà la idea de transformar el buit de les velles muralles en façana d'una gran avinguda. El projecte tenia una remota inspiració francesa. Dos Bonaparte, Napoleó I i el seu nebot Napoleó III, casat amb Eugenia de Montijo, volgueren renovar París. El principal artífex d'aquella renovació fou Georges-Eugène Haussmann, que dissenyà els grans bulevards, els monuments i els tipus de construccions que avui es poden contemplar al centre urbà parisenc. Per raons òbvies, Xàtiva no podia aspirar a tanta grandeur. Però l'Albereda, dita així perquè estava poblada per molts exemplars de pollancre o àlber negre (populus nigra) es volgué transformar en un gran passeig. Abans de desaparèixer els murs, Pascual Madoz arribà a veure aquells àlbers, els quals, vers el 1880, foren substituïts pels actuals plataners. Per tant, el passeig de l'Albereda, que esdevingué l'orgull de xativins i xativines, ja és més que centenari.

Aviat, començaria a urbanitzar-se la banda meridional, sobretot el tram comprès entre plaça de la Bassa i carrer Portal del Lleó. Aquest tram arribaria a tenir mostres interessants de diferents estils arquitectònics (neoclassicisme, historicisme, eclecticisme, modernisme). Han desaparegut algunes (l'antiga seu de la Caixa d'Estalvis, el convent de Sant Francesc, el Casino Setabense). Afortunadament es conserva la Casa Botella. Després s'urbanitzaria la banda septentrional. Hi sorgirien diferents quioscs, mobiliari urbà, un templet de música, la Glorieta de José Espejo, delmada per successives edificacions (l'oficina de correus i el Banc d'Espanya, actual Casa de la Ciutat), l'Hotel Españoleto... ¡Albereda de Xàtiva, lloada pels poetes, ja no ets allò que vas ser! Et queden, això sí, molts plataners, que han esdevingut un problema. Cal suposar que es van plantar per bones raons. Són arbres poc exigents. Toleren podades i esporgades enèrgiques. Donen una ombra frondosa en estiu. Però demanen molta llum i un sòl profund i fresc.

Manquen d'aqueixes coses per culpa d'un paviment amb temperatures estiuenques molt altes, un aparcament subterrani i les edificacions en altura. Els plataners pateixen malalties. Alguns es podreixen. Hom lliga cables i quadres elèctrics als seus troncs. Els arbres centenaris no reben per part dels serveis municipals les atencions necessàries. No és precís arribar als extrems dels japonesos, que encorden minuciosament les branques, durant la tardor, per tal d'evitar que les trenquen els vents i les neus hivernals. ¡Quina enveja donen els parcs del país del sol naixent! Nosaltres estem a la Mediterrània, però alguna cosa s'hauria de fer. Ja són moltes les branques, i fins i tot arbres sencers, que han caigut sobre el terra de l'Albereda i d'altres llocs de la ciutat. De moment, només han provocat danys materials. Tanmateix, ¿qui se sorprendrà dels personals, si s'esdevé la caiguda d'una branca gran sobre algú? Els plataners centenaris han donat múltiples avisos a qui corresponga, però ja coneixem el refrany: «Acabats els trons, adéu Santa Bàrbara.»

També cal recordar que l'espècie arbòria hegemònica als espais públics de Xàtiva causa prou molèsties a les persones al·lèrgiques. En primavera, els fruits globulars dels plataners solten una pelussa que es clava al nas i els ulls dels vianants. Atenent tot açò, jo evite passejar per sota dels arbres des de fa temps. (Aquesta precaució es transformava en por si m'acompanyaven els meus néts.) Ja sé que un arbre —un ésser viu al cap i a la fi— no té cap culpa de res. Són els humans els qui decidiren plantar-lo al lloc on arrela. En fi, l'Albereda, la via xativina més emblemàtica i pulmó verd de la nostra ciutat durant una part de l'any, està malalta. I fa l'efecte que els serveis municipals se'n recorden només quan es produeix un agreujament episòdic de l'afecció. ¿És una bona idea anar pal·liant els problemes a poc a poc o caldrien solucions dràstiques? Pense, per exemple, en la substitució dels plataners per arbres d'altra espècie. No seria cosa de canviar-los en un tres i no res; als enamorats de l'Albereda els vindria un atac. I tampoc no tinc massa clar si aquesta és la solució idònia. No sóc biòleg. Ara bé, crec que els responsables tempten la sort.

(publicat a Levante-EMV, el 24/04/2021)