Noranta aniversari

La Segona República espanyola fou una forma d'estat democràtica. Aquest caràcter encara és negat per bona part de la dreta. S'ha repetit milanta vegades que la República fou un règim estalinista. En realitat, el seu govern provisional fou presidit durant un temps per un catòlic conservador, Niceto Alcàlá Zamora (líder del Partido Republicano Progresista, l'anterior Derecha Liberal Republicana, de la qual s'escindiria el Partido Republicano Conservador de Miguel Maura). Després d'aprovada la Constitució de 1931, el primer president de la República fou Alcalá Zamora. El govern, presidit per Manuel Azaña, comptava amb el suport de grups que eren perfectament democràtics. Al parlament sorgit de les constituents de juny, encarregat de redactar la Constitució de 1931, el PSOE tenia 115 diputats, el Partido Republicano Radical d'Alejandro Lerroux, 94, el Partido Republicano Radical Socialista de Marcelino Domingo, 59, Esquerra Republicana de Catalunya, 31, Acción Republicana de Manuel Azaña (que després passaria a denominar-se Izquierda Republicana), 28, Partido Republicano Progresista, 22... La República no començà sent un règim revolucionari.

En definitiva, les formacions polítiques més esquerranes eren el PSOE i ERC. El PCE, irrellevant, no tenia representació parlamentària. La República volgué portar endavant canvis imprescindibles per a la modernització de les Espanyes: la reforma educativa, la reforma militar, la reforma agrària, la millora de l'economia i de les condicions laborals dels treballadors, la laïcització de l'Estat, el vot per a les dones, el disseny d'un Estat Autonòmic... La Constitució republicana suposà un gran avanç de l'ordenament jurídic espanyol i de l'organització democràtica de l'Estat; recollí i protegí els drets i les llibertats individuals i socials, amplià el dret de sufragi actiu i passiu... Des del primer moment, però, la República tingué l'oposició frontal dels monàrquics, l'Església i l'exèrcit, és a dir, de l'Espanya caciquil, ama i beneficiària de tot el reialme fins aleshores. El canvi de règim vingué en temps difícils; la depressió assolava Europa i EUA. El món financer acollí malament els canvis. Cal tenir present que moltes activitats econòmiques (producció d'energia elèctrica, telefonia, ferrocarrils) estaven en mans de capitals britànics, belgues, nord-americans, francesos.

 

 Dibuix de David Ouro

Hi hagué un primer intent de cop d'estat fracassat. Com que la creació de partits polítics i el vot eren lliures, la dreta (PRR i CEDA) guanyà les següents eleccions i governà durant el bienni 1933-1934. Desactivà moltes reformes, algunes de les quals havien tingut escassa volada. El descontent desfermà intents revolucionaris. El de 1936, iniciat després dels comicis guanyats per la coalició entre republicans d'esquerra i socialistes, i impulsat per l'anarcosindicalisme i el comunisme llibertari de la CNT-FAI, amb la col·laboració del POUM i l'ala esquerra del PSOE i la UGT liderada per Largo Caballero, començà en juliol del 36 i acabà en maig del 37, en plena Guerra Civil. Aquesta revolució anarcosindicalista i la participació del PCE en la seua desactivació han donat peu a la suposició que Espanya s'encaminava cap a un règim soviètic. Això és suposar massa; sense el cop d'estat feixista del 17 i el 18 de juliol de 1936 i la posterior dictadura militar, el futur de la República hauria depès en bona mesura dels esdeveniments europeus (el triomf dels aliats en la Segona Guerra Mundial, la derrota del feixisme i la guerra freda entre l'est i l'oest).

En qualsevol cas, la rebel·lió militar i el feixisme acabaren amb un règim democràtic i legítim. Franco instaurà una dictadura en què van desaparèixer les eleccions lliures, els drets de les dones i llibertats universalment acceptades com  les d'expressió, reunió i associació. Foren prohibits els partits i els sindicats obrers, s'eliminà la laïcització de l'estat, s'estroncà la reforma educativa —posant de nou l'ensenyament en mans de l'Església— i es va exercir una violenta repressió contra totes les persones que havien simpatitzat amb la República. L'actual dreta continua sense acceptar aquestes veritats inapel·lables. Almudena Grandes diu que l'especialitat del feixisme espanyol és convertir les víctimes en botxins, per tal que aquests apareguen com a màrtirs. Els colpistes de 1936 van considerar il·legítim el govern. L'actual dreta considera il·legítim el govern de coalició de PSOE i UP. Diu que la memòria intenta rectificar el passat. No. Reivindicar la memòria és plantejar què volem ser. Hi ha milions d'espanyols que no s'identifiquen amb els símbols de l'Estat, que no senten com seua la bandera monàrquica. Només la toleren si hi ha un mundial de futbol.

«En la Transició —de nou Almudena Grandes— es decidí que calia oblidar per a progressar. No anem a honorar la nostra tradició democràtica, no anem a honorar els seus defensors. Conclusió: hi hagué una guerra entre feixistes i demòcrates i encara no se sap qui és el bo. Oficialment, no se sap.» En Alemanya o Itàlia, ho saben. Nosaltres, no. És precís, per tant, refundar l'actual "democràcia", si volem viure en un país normal on ningú no visca la seua nacionalitat oficial com un acte de violència contra si mateix. Vindicar la república és plantejar renovació. Naturalment, la cosa no és gens fàcil. ¡La monarquia sols caurà si cau la Constitució! ¿Canviem la Carta Magna per a canviar la forma d'Estat? Avui, seria impossible aconseguir el consens necessari. En realitat, la pregunta és aquesta: ¿La modificació de tot el títol II de la Constitució seria una reforma constitucional o un canvi de Constitució? La majoria dels experts considera que seria un canvi de Constitució. El títol II només es pot modificar pel procediment agreujat que exigeix amplíssima majoria del Congrés (233 diputats) i del Senat, la dissolució de les Corts, eleccions generals i un posterior referèndum.

En la pràctica, un procés constituent. Caldria revisar tot el text de la Constitució de 1978, perquè són nombrosos els articles d'altres títols en què apareixen contínues referències al monarca. En definitiva, aniríem a la redacció d'un text constitucional nou, amb tot el que això implica —revisió del disseny autonòmic, per exemple. ¿Seria possible aqueix procés en aquests moments? Crec que no. Hi ha un empat tècnic entre dreta i esquerra. I cal recordar que el PSOE no és partidari de trencar el pacte de la Transició. Fins i tot si els socialistes canviaren d'opinió, que la meitat de la ciutadania imposés a l'altra meitat el marc de convivència comuna —com passà a la Transició— no portaria res de bo. Mentre no hi haja majoria significativa a favor, el canvi de Constitució no té probabilitats de reeixir. Alguns politòlegs han especulat amb altra possibilitat: la revolució. De fet, totes les constitucions espanyoles dels segles XIX i XX foren derogades per revolucions o colps militars, com el del 18 de juliol de 1936. ¿Però algú veu ambient prerevolucionari a l'Espanya d'ara? Veig més bé possibilitat de revolta social a causa de la crisi. Ja sé que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré.

Sent jove, pensava que mai no cauria el mur de Berlín. ¿Cauran els Borbó? No sé. L'extrema dreta està molt crescuda. Tampoc no és desitjable una revolució cruenta. Cap altra alternativa: que la crisi catalana depare sorpreses que en aquests moments no s'albiren. En qualsevol cas, està bé evocar una República que intentà acabar amb la subjugació dels ciutadans al poder de la corona, l'altar i l'espasa. Aquell intent d'instaurar una democràcia basada en prosperitat per a tots, llibertat, igualtat, justícia, cultura, ciència i educació no va reeixir. I ací estem, governats per una coalició d'esquerres, però sense haver-nos llevat de damunt encara ni la corona, ni l'altar, ni la injustícia... ¿Arribarà algun dia la III República? Si arriba, ¿com serà? ¿Federal, confederal? ¿Quin estatus hi tindrem els valencians? ¿Ho veuré? Qui sap.