L'Associaciód'Amics de la Costera inicia el cicle de Cinema d'Estiu 2015 dedicat, com
els anteriors, a pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Les sessions
es realitzaran al Poliesportiu de Novetlè. El proper dijous 2 de juliol, a les
21.45 h, es projectarà la magnífica pel·lícula Il capitale umano
(El capital humà). L'entrada és gratuïta per a tots els públics. El bar del “Poli”
estarà obert. S’hi podran adquirir begudes, refrescs, gelats... El sopar es pot
comprar al lloc o dur-lo de casa. Adjuntem sinopsi itràiler.
Els temes socials i polítics han estat
centrals en tota la història del cinema italià. Recordem el neorealisme de
després de la Segona Guerra Mundial (que va produir un bon nombre d'obres
mestres) o el cinema de compromís polític dels anys 70 de Rosi, Petri,
Bellocchio, Bertolucci o els germans Taviani. En aquesta línia, Paolo Virzi ens
ofereix un relat policíac que és, alhora, una visió del món de les altes
finances des de dins, amb un retrat dels seus agents actius i passius. És un
film coral (surten múltiples personatges) narrat des de diversos punts de
vista. Il capitale umano és una
pel·lícula interessant que va acaparar tots els premis del cinema italià de
2014.
Durant els últims períodes municipals, les
trajectòries de l’Olímpic i l’alcalde de Xàtiva han estat paral·leles: ascens i
caiguda d’Alfonso Rus; ascens i previsible caiguda del club local de futbol. El
polític, bandejat pels electors xativins, havia fet de l’Olímpic la seua nau
insígnia. En açò, el patró no era gens original; tothom recordarà exemples de
polítics que han fet servir el futbol com a eina de promoció política personal.
El desaparegut Jesús Gil n’era el paradigma. Ben mirat, l’alcalde de Xàtiva era
un imitador de Gil. Aquest utilitzà l’Atlético de Madrid com a catapulta per a
la seua ascensió a l’alcaldia de Marbella. Amb el pas del temps, la confusió de
patrimonis era total; Gil manejava els béns de la ciutat, el club i els seus propis
com si tots foren de la seua titularitat. En 1999, ingressaria en presó acusat
de malversació de cabals públics i falsedat en document públic. En 2000, fou condemnat
per quatre delictes de prevaricació i per haver desviat 450 milions de pessetes
de l’ajuntament de Marbella al seu club de futbol.
Però tornem a Xàtiva. Mantenir l’Olímpic en
segona divisió és molt costós. Els ingressos per abonaments i entrades no permeten
de finançar tot el seu pressupost. Tres factors combinats, poca capacitat del
camp de la Murta, una massa social esquifida i minsa afluència d’aficionats, impedeixen
d’obtenir els guanys necessaris. Però Rus tenia a l’abast els diners públics. Recorde
haver explicat, en un article anterior, els números de la temporada 2013-14. L’Olímpic
havia rebut una subvenció de 59.000 euros i no havia pagat cap despesa de la
Murta. El manteniment de les instal·lacions i el consum d’aigua i electricitat havien
anat a càrrec de l’Ajuntament. Fins i tot els desplaçaments de l’equip havien
estat subvencionats. En total, les arques municipals havien destinat més de
120.000 euros a l’equip. Però encara hi ha més: l’esclat del cas Imelsa fa
sospitar que el club venia beneficiant-se també de diners negres abonats per les
empreses subministradores de gespa artificial, és a dir, de diners procedents
de la corrupció.
En resum: l’Olímpic se sostenia a la
categoria de bronze gràcies als tripijocs de l’alcalde. Tot això s’ha acabat;
Rus ha renunciat a la presidència del club. Ja havia fet acció de dimitir en
juny de 2012 i juliol de 2014, però ara va de bo. Finalitzada l’etapa del padrí
local, l’Olímpic necessita l’arribada de capital que assegure la continuïtat del
seu projecte esportiu. Dies enrere circulà la notícia que un antic dirigent del
València volia fer-se’n càrrec. ¡Una butllofa! La directiva negà taxativament
aquest rum-rum. Com que l’expresident ha deixat un deute de 30.000 euros —la
plantilla no ha cobrat l’última nòmina—, l’equip podria descendir de categoria.
Les actuacions de Rus tornen a ser, per tant, paral·leles; ha renunciat a l’acta
de regidor sense donar explicacions i ha abandonat la llotja de la Murta sense badar
boca. El futur de l’entitat és, en definitiva, complicat. El pressupost per a mantenir
la categoria és de 400.000 euros. (La possibilitat d’obtenir diners en canvi de
favors és impossible en aquests moments.)
Però no tot està perdut. El nou repartiment
dels drets de televisió podria aportar 200.000 euros a les arques del club xativí. A
més, el nou govern municipal ha anunciat que mantindrà la subvenció a l’Olímpic
i seguirà pagant totes les despeses del camp. Com a contrapartida, el club haurà de garantir
màxima transparència en la seua gestió i haurà d’acceptar que diversos equips i
entitats puguen utilitzar també la Murta —sempre que no entrebanquen l’activitat
principal, per descomptat. Potser per això, algunes persones ja s’han interessat, a
última hora, pel club. Si abans de dilluns apareix un inversor, la junta
directiva respirarà tranquil·la; els seus membres han parlat de fer una derrama per a
pagar la nòmina pendent (convençuts que no arribaran a rascar-se la butxaca,
perquè l’hipotètic inversor assumirà el deute). M’alegraria que l’Olímpic
salvés la categoria. Això significaria que hi ha vida després de Rus. Si el
club descendeix finalment a tercera, el patró és capaç de tornar del seu
amagatall i dir, mentre aspira el fum d’un havà: «Sense mi, aneu altra vegada
en burro.»
¿S’ha de tractar l’enemic amb guant de seda?
¡No, perquè creurà que li tenim por! L’alcaldessa de Madrid és una bona
persona, però comença malament el seu mandat. No hauria d’haver acceptat que el
regidor Guillermo Zapata renunciés a dirigir l’àrea municipal de Cultura. Altra
cosa és que el mateix Zapata, per pròpia iniciativa, hagués presentat la
dimissió irrevocable de tots els seus càrrecs. Carmena s’equivoca. Es podria
fer un llistat extensíssim de càrrecs elets del PP (regidors, alcaldes, diputats,
ministres) que han exalçat el feixisme, han menyspreat les víctimes
republicanes de la Guerra Civil, han justificat els assassinats franquistes,
s’han retratat amb simbologia nazi o franquista i han penjat tuits insultants,
racistes o amenaçadors. Que jo sàpiga, ningú no ha presentat la dimissió o ha
demanat perdó. Sense anar massa lluny, en les llistes peperes de les passades eleccions locals figuraven alguns personatges
que havien exhibit símbols feixistes. En el seu dia, Rus titllà els fets de
monyicotades i els va llevar importància. Durant un plenari de la corporació
municipal, va dir, referint-se a Jorge Roca: «S’ha massacrat un xiquet per
fer-se una foto amb una bandera. Quan la gent demana disculpes, s’accepten.»
Guillermo Zapata no és una persona racista. Cità
entre cometes uns acudits innecessaris i poc intel·ligents en el context de la
polèmica suscitada, fa quatre anys, per uns tuits polèmics del cineasta Nacho
Vigalondo. Aquells tuits tenien ànim de provocar. Zapata volgué solidaritzar-se
amb Vigalondo. A l’un i l’altre se’ls anà la mà. Sobre certes qüestions, millor
no fer humor negre. De tota manera, els dos personatges s’han penedit, han
reconegut la improcedència de les seues piulades i han demanat perdó. És igual.
Com que ha decidit de no donar cap treva a la nova alcaldessa —¿cent dies? ¡ni
un minut!—, el PP, que havia ordenat un rastreig minuciós dels comptes de
Twitter de tota la candidatura Ahora Madrid, ha començat a disparar amb tota l’artilleria.
Manuela Carmena ha volgut aplacar la fera. No ho aconseguirà. De moment, només
ha aconseguit donar una mostra de debilitat. La conclusió és força descoratjadora:
el partit d’hipòcrites que disculpen l’exaltació del feixisme, el menyspreu a
les víctimes del franquisme i l’exhibició de símbols nazis és qui traça, de
moment, la ratlla que diferencia allò que està bé d’allò que està mal. Com diu Antón
Losada, ara les feres ja saben que manen elles.
A causa del seu emplaçament
sobre la dorsal mesoatlàntica, Islàndia és un país amb gran activitat geològica
i volcànica. La dorsal, una serralada submarina que separa les plaques
continentals —eurasiàtica i nord-americana a l’hemisferi nord—, discorre pel
mig de l’Atlàntic de sud a nord. Emergeix just en Islàndia. L’illa està, per
tant, en contínua formació, perquè les plaques no deixen de separar-se. Com que
la lava que ascendeix a la superfície se solidifica i crea nou sòl, no és
possible veure l’esquerda. Només s’endevina el fenomen al Parc Nacional de
Thingvellir; en aquest lloc, una enorme falla marca la fractura tectònica. A
més, l’illa es troba damunt d’un punt calent, zona en què el magma s’acumula
sota l’escorça terrestre molt a prop de la superfície. Tots aquests factors han
modelat el paisatge islandès. L’illa està composta de basalt i lava
petrificada. L’alta activitat geològica provoca diferents fenòmens. En Islàndia
hi ha més de dos-cents volcans —alguns, com l’Hekla, l’Eldgjá, l’Herðubreið i l’Eldfell,
molt coneguts— i nombrosos guèisers. També s’hi esdevenen moltíssims
terratrèmols.
Cada cinc anys sol haver-hi una
erupció volcànica. Moltes han tingut efectes devastadors dins del país i en
altres parts del món. L’erupció del Laki, posem per cas, esdevinguda entre 1783
i 1784, provocà una gran fam que exterminà el 25% de la població local. El núvol
de cendra volcànica cobrí diferents llocs d’Europa, Àsia i África. Entre 1963 i
1968, el material llançat per l’erupció d’altre volcà, el Surtsey, creà una nova
illa que encara es troba entre les més joves del món. I l’erupció de l’Eyjafjallajökull,
en 2010, forçà centenars de persones a abandonar les seues llars (el núvol de cendra
obligà a tancar l’espai aeri de gran part del continent europeu). No tot són,
però, inconvenients. Les fonts renovables d’anergia, principalment geotèrmiques
i hidràuliques, proveeixen tota l’electricitat que necessita el país. Diverses
centrals geotèrmiques subministren electricitat i calefacció per a les llars, i
aigua calenta sanitària gratuïta. (Vora el 80% de tota l’energia utilitzada
pels islandesos prové de fonts renovables.) La geologia del país també té
efectes espectaculars sobre els seus paisatges —sobre els costaners, posem per
cas.
L’Eyjafjallajökull
en 2010 i en l'actualitat
Durant el meu periple islandès,
em vaig acostar a platges i penya-segats ben bonics: Djúpalónssandur, Arnarstapi,
Vík í Mýrdal... En Djúpalónssandur encara es poden veure les pedres amb què les
tripulacions dels pesquers posaven a prova la força dels aspirants a
enrolar-s’hi. La pedra Hálfdrættingur,
de 54 kg marcava la frontera; un home que no pogués alçar-la era considerat
inadequat per a la vida en la mar. Sobre la platja de pedres negres estan escampades les
peces de metall oxidat del vaixell anglès Eding,
naufragat el 1948. Una sèrie de formacions rocoses, algunes de les quals
emergeixen de la mar, jalonen la costa entre Djúpalónssandur i Dritvík. Fins al
segle XIX, Dritvík era l’estació pesquera més gran d’Islàndia. Ara sols en
queden les ruïnes. Segons les llegendes, algunes de les roques són restes d’un
temple de trolls. En Arnarstapi, unes roques enormes presideixen el port. Les
ones han foradat els penya-segats de la seua costa i han creat formes
capricioses (arcs, ponts, ulls...). En Vík í Mýrdal, l’oceà ha excavat
cavernes a les parets basàltiques. Durant la meua estada a Vík, la platja negra
era batuda per una enorme galerna.
Si vostès estan llegint aquestes línies a
migdia, ja sabran amb total seguretat que tenim nou alcalde de Xàtiva i nou
president de la Generalitat, socialistes l’un i l’altre. S’inicia, per tant,
una nova etapa política al país i a la nostra ciutat. Les negociacions per a
formar el nou govern valencià han estat àrdues i plenes de gestos innecessaris.
Ha sobrat teatralitat. No era precís, posem per cas, alçar-se de la taula a
mitjan negociació, com Belén Esteban quan no se surt amb la seua en Sálvame, i amenaçar de tirar-ho tot a
rodar. Era ociós que el líder dels socialistes simulés negociar la presidència
del Consell amb Ciutadans i PP; aqueixa operació no se la creia ningú. Tampoc no
era precís pintar Mònica Oltra com una dona ambiciosa disposada a tot per aconseguir
la presidència de la Generalitat. Imagine que els impulsors d’aquestes
estratagemes perseguien un doble objectiu: acoquinar aquells que finalment
seran els seus socis de govern i suscitar els clams de l’electorat progressista.
(«¡Vaaa, Ximo! ¡Volem que sigues el president!») En honor a la veritat, cal dir
que tampoc no han faltat importunitats a l’altre costat de la taula.
Uns i altres haurien d’haver calibrat, però,
els efectes perversos del teatret: la deslleialtat i la indiscreció d’una de
les parts, durant un procés negociador, minen la confiança dels altres interlocutors. ¡Mal
començament per a una hipotètica aventura en comú! Manca finezza, hauria dit en unes circumstàncies com aquestes el
polític italià Giulio Andreotti. (La finezza
és molt útil en situacions polítiques complicades.) A més, hem de tenir present
que la falta de discreció també descoratja el ciutadà comú. Quantes vegades
hauré sentit pel carrer, durant els últims dies, frases com aquestes: «Tots els
polítics són iguals. Només volen la poltrona. ¡Mai no els tornaré a votar!» Afortunadament,
l’obreta de teatre ja s’ha acabat. Al final, la gent de Compromís ha acceptat
que Ximo Puig siga president de la Generalitat. Els pactes —ja se sap— no són
possibles sense cessions d’uns o d’altres. En definitiva, Mònica Oltra no era
l’escurçó que pintaven alguns. A partir d’ara, si les coses marxen raonablement
bé, si ningú no surt amb nous estirabots, en pocs dies s’haurà oblidat el
sainet postelectoral. Hi ha molta feina a fer.
A Xàtiva, les aigües estan totalment
tranquil·les. El socialista Roger Cerdà, encara candidat a alcalde quan escric
aquest article, ha actuat amb magnanimitat. Bé que només necessita pactar amb
Esquerra Unida —la suma d’escons obtinguts per PSOE i EU ja dóna majoria absoluta—,
ha convidat els regidors de Compromís a formar part del seu equip de govern.
Els nous gestors del nostre ajuntament també tindran molta feina. Primerament,
hauran d’obrir els calaixos i revisar els comptes. Com aventurava servidor fa quinze
dies, trobaran un forat econòmic que podria ascendir als trenta milions d’euros
—factures amagades incloses. Si finalment es confirmen aquestes xifres, tot el
període municipal estarà llastrat per l’enorme deute. ¡Bonica herència! (El
panorama que trobaran Ximo Puig i Mònica Oltra a les dependències de la
Generalitat no serà molt distint.) En fi, caldrà obrir totes les finestres i
ventilar la Casa de la Ciutat. Els xativins han votat, en les passades
eleccions municipals, a favor del canvi. Caldrà agranar, per tant, tots els
vicis del passat: autoritarisme, opacitat, clientelisme, balafiament, vulgaritat...
Tothom espera un govern local transparent i
participatiu, un ajuntament en què estiguen desterrats l’amiguisme, els comportaments
despòtics i les sospites de corrupció. Els reptes que es presenten al tripartit
són descomunals: establiment d’un model de ciutat, revitalització econòmica, lluita
contra l’atur, disminució de la càrrega impositiva municipal, millora dels
serveis públics, pla contra la pobresa i l’exclusió... Els socis del nou govern
han fet moltes promeses. PSOE i Compromís, posem per cas, han anunciat llur
intenció d’aconseguir un campus universitari públic per a la nostra ciutat. Els
membres del tripartit s’han compromès a redactar el Pla Especial de Protecció
del Centre Històric, a frenar la degradació de ciutat vella, a revisar la
regulació del trànsit i l’aparcament de vehicles, a recolzar els moviments
associatius... Tant de bo aconseguisquen els seus objectius amb el recolzament
de tota la ciutadania.
Darrerament, he sentit vàries vegades com els
líders socialistes es referien a la prova del cotó. L’altra nit, Susana Díaz,
durant una entrevista televisada, va dir açò: Los votos de Podemos no
son de más calidad que los del partido socialista, en absoluto. Yo no voy a
tolerar, por ejemplo, lo que acabo de escuchar en Valencia, que se diga que los
socialistas tenemos que pasar la prueba del algodón y que otros son el cambio. Si Díaz es refereix a l’obvietat
que el vot ha de ser lliure i igual per a tots el ciutadans, estic totalment
d’acord amb la primera part de les seues paraules. Ara bé, la líder socialista
parla de qualitat. També podríem acceptar que tots els vots donats a partits
democràtics tenen la mateixa qualitat. Tanmateix, que la cap d’un partit immers
en casos greus de corrupció —els ERO, els cursos de formació— diga que el seu grup no ha de passar la prova del cotó... ¡Clar que ha de passar-la! La
segona part del seu discurs em sembla, per tant, pura fal·làcia. Tractaré
d’explicar aquesta afirmació sense fer ús de metàfores.
Ací, al País Valencià, el PSOE difícilment
pot representar el canvi i la renovació. Els militants, els simpatitzants i el
votants socialistes són dignes de tota consideració, però els seus
dirigentssemblen sortits d’un gabinet
d’antiguitats; la delegació socialista que negocia la formació del nou govern
valencià està dirigida per Ciprià Císcar, polític veterà a punt de complir els 70
anys. Res no impedeix que la gent major participe en política, però bona part
de la nomenklatura de Blanqueries encara milita al vell lermisme. El PSOE, que
ha governat Generalitat, diputacions i molts ajuntaments, també està esguitat per
algun cas de corrupció; José Manuel Orengo, per exemple, està imputat per uns
presumptes delictes de prevaricació i malversació de fons públics hipotèticament
comesos quan era alcalde de Gandia. Els caps del PSOE poden fer els escarafalls
que vulguen, poden sentir-se ofesos per les suspicàcies dels partits emergents,
però aquests fan bé de prendre cauteles abans de pactar amb els socialistes o
donar-los suport.
Al si de l’esquerra valenciana, només els
socialistes tenen veritable experiència de govern. Els altres partits,
Compromís, Ciudadanos i Podemos, o han romàs sempre a l’oposició
o encara no existien fa quatre dies. No tenen passat, per tant. En canvi, el
PSOE en té, i molt. És el partit socialista qui ha de garantir que no tornarà als vells vicis del
tacticisme, la connivència amb el poder econòmic i el menyspreu als grups minoritaris.
Entre socis, ha d’haver-hi lleialtat. Quan es vol arribar a consensos, totes
les parts han de cedir. Compromís haurà d’acceptar que tots els vots tenen la
mateixa qualitat —almenys la mateixa utilitat pràctica: conformar el joc de majories
i minories. Però el PSOE també hauria de cedir. De moment, ja s’ha fet amb la
presidència de les Corts. I acabarà fent-se també amb la del
Consell. Dóna la sensació de voler-ho tot. ¿Quina garantia tenen els seus socis
que hi haurà un veritable govern compartit, i que els pactes no seran traïts
quan convinga als socialistes? Compromís ja coneix el pa que s’hi dóna.
En fi, els socis del PSOE exigeixen alguna caució.
Volen lligar bé tots els aspectes del pacte. Els socialistes podrien començar
per explicitar la seua predisposició a compartir responsabilitats de manera
equitativa, la seua renúncia a pactar amb la dreta. ¡La prova del cotó! Es
tracta d’evitar que el futur president del Consell, Ximo Puig, puga fer i
desfer al seu antull. El resultat de les passades eleccions autonòmiques sembla
haver enviat un missatge clar als grups d’esquerra: la majoria dels ciutadans
vol canvis. Al nostre país, els canvis passen per un nou model econòmic, un
millor finançament de l’autonomia, una administració austera i
eficaç, un pla de xoc contra la pobresa i l'exclusió, lluita contra la coruupció... Quan van governar la
Generalitat, els socialistes autòctons foren incapaços de plantar cara al
govern central i d’exigir un finançament just per al país. És lògic, per tant,
que els dirigents de Compromís no se’n refien. Al final ja hi ha, però, un principi d'acord. Els electors no perdonarien un fracàs de les negociacions.
Parlar de la música islandesa
és parlar de Björk, cantautora, multi instrumentista, compositora i productora nascuda
a Reykjavík. Publicà el seu primer àlbum als onze anys. Saltà a la fama com a
cantant d’una banda de rock alternatiu, The Sugarcubes, que esdevingué grup de
culte a finals dels vuitanta en Estats Units i Regne Unit. Després de la desintegració
del grup, Björk es traslladà a Londres, on començà la seua carrera en solitari.
L’àlbum Debut, de 1993, la llançà a
la fama internacional. Les composicions de Björk combinen gèneres diversos:
jazz, música electrònica, sons experimentals... Sempre ha gaudit de bona
crítica. També ha estat actriu de cinema; en 2000, protagonitzà la pel·lícula Dancer in the Dark de Lars von Trier, que
obtingué la Palma d’Or al Festival de Cannes (la seua interpretació li valgué
el premi a la millor actriu del festival i una nominació al Globus d’Or a la millor
actriu). Els seus vídeos musicals, dirigits per directors tan reconeguts com
Michel Gondry, han estat aclamats per tota la crítica internacional. La islandesa ha treballat amb
dissenyadors de moda i fotògrafs. En definitiva, és una artista total.
A la seua pàtria, Björk alça
sentiments contraposats. En 2000, el primer ministre Davíð Oddsson afirmà que la
cantant havia fet més per la popularitat d’Islàndia que la majoria dels
islandesos. Els opositors d’Oddsson li van contestar que la cantant no té
domicili fiscal en Islàndia i que les lletres de les seues cançons estan majoritàriament
escrites en anglès. Això no obstant, quasi tots els islandesos adoren Björk per
haver ficat el país al mapa del món. Els habitants de l’illa tenen un fort
sentiment nacionalista. Cal recordar que Islàndia assolí la seua
independència fa poc. Havia estat una colònia danesa fins a 1918, any en què
Dinamarca reconegué Islàndia com un estat plenament sobirà, però unit
personalment al monarca danès. La independència total arribaria el 1943, en
caducar la unió amb el rei danès. Se celebrà un referèndum. Un 97% d'islandesos es manifestà a favor de la independència de la República
d’Islàndia, amb Sveinn Björnsson com a primer president. Björkparticipa d’aquest caràcter indòmit; en 2008,
durant una actuació a Shangai, cantà Declare
independence, tema inclòs al seu Disc Volta.
«¡Tibet! ¡Tibet!», cridà en acabar.
Heus ací la lletra de la cançó:
Declare independence / Don't let them do that to you / Declare
independence / Don't let them do that to you / Justice / Start your own
currency / Make your own stamp / Protect your language / Justice / Declare
independence / Don't let them do that to you / Declare independence / Don't let
them do that to you / Make your own flag / Make your own flag / Make your own
flag / Make your own flag / Raise your flag higher, higher / Raise your flag
higher, higher / Raise your flag higher, higher / Raise your flag higher,
higher / Raise your flag higher, higher / Declare
independence / Don't let them do that to you / Declare independence / Don't let
them do that to you / Damn colonists / Ignore their patronizing / Tear off
their blindfold / Open their eyes / Declare independence / Don't let them do
that to you / Declare independence / Don't let them do that to you / With a
flag and a trumpet / Go to the top / Of your highest mountain / And raise your
flag higher, higher / Raise your flag higher, higher / Raise your flag higher,
higher / Raise your flag higher, higher / Raise your flag higher, higher / Declare independence / Don't let them do that to you
/ Declare independence / Don't let them do that to you / Raise the flag.
«¡Declara la independència! ¡No
deixes que et facen això! Fabrica la teua moneda pròpia. Crea els teus propis segells.
Protegeix la teua llengua. ¡Crea la teua pròpia bandera!» En origen, la cançó estava
dedicada a Grenlàndia i les illes Fèroe, que romanen sota sobirania danesa. Naturalment,
el govern xinès no va reaccionar gens bé; des de llavors, les autoritats de
Pekín extremen la censura sobre els músics i els artistes estrangers que
visiten el gegant asiàtic. Possiblement, Björk ja no tornarà a actuar mai en
Xina. La cantant afirmà en la seua pàgina d’Internet que la cançó era en
principi més personal que política, però afegí: «El fet que haja estat traduïda
al seu sentit genèric, la lluita de les nacions reprimides, em dóna molta
satisfacció. Vull desitjar a totes les persones i les nacions bona sort en la
seua lluita per la independència.» En fi, durant els dies d’estada a Islàndia, calia
escoltar la veu de Björk. (En un mercadet de Reykjavík, em vaig comprar tres
discs seus que encara no estaven a les meues prestatgeries.)
Quant als vídeos, impressiona
el de “Joga”, tema inclòs al disc Homogenic.
El film està dirigit per Michel Gondry. La veu de la cantant i un grup de
cordes acompanyen imatges metafòriques d’Islàndia, terra de falles, volcans,
glaceres, rius i salts d’aigua. Cap al final del vídeo, el pit de Björk s’obre
i mostra un interior cavernós que remet al subsòl islandès. (L’illa és
travessada per una enorme fractura de l’escorça terrestre.) Pel mes de març, s’inaugurava
al Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York una retrospectiva de l’artista islandesa. L’exhibició,
que recorria vint anys de la seua carrera, mostrava obres visuals,
videoclips, pel·lícules, peces de vestuari i instruments utilitzats en moltes
de les seues actuacions. La mateixa Björk havia escrit el programa junt a l’escriptor islandès Sjón Sigurdsson. El recorregut acabava
amb una peça fílmica i musical orquestrada per la companyia de 3D Autodesk i
Andrew Huang. Björk és una artista extraordinària i innovadora les contribucions
de la qual a la música, el vídeo, el cinema, la moda i l’art contemporanis han tingut
impacte, a nivell mundial, en tota la seua generació. L’exposició fou
closa ahir.
Islàndia (Ísland en islandès) significa terra de gel. Tothom es podrà
imaginar el perquè. Quan comença la primavera, la durada dels dies i les nits islandeses
és semblant a la dels nostres dies i nits. Quant al clima, ¿què us podria dir?
Abans de sortir de viatge, a primeries del passat mes d’abril, havia consultat
l’oratge de l’illa en Internet. Es preveien unes temperatures mínimes de tres o
quatre graus sota zero. Benignes, si tenim en compte que el país nòrdic es
troba a escassa distància del cercle polar àrtic. Vaig ficar a l’equipatge roba
d’abric i una gorra irlandesa de visera, que no m’hauria de fer cap paper; la
primera nit d’estada a Reykjavík, els termòmetres locals arribaren a marcar
onze graus sota zero. Després de sopar, vaig sortir de l’hotel, per a fer un
tomb per ciutat. Em dolien les orelles, a causa de la baixíssima temperatura.
L’endemà, en sortir cap a la península de Snæfellsnes, vaig agarrar una gorra
de llana que em tapava tot el cap. Me l’havia comprada la vesprada anterior en
una botiga de records de la Llacuna Blava.
Durant l’excursió per l’est
d’Islàndia, des de Reykjavík fins a la vila de Stykkishólmur, vaig constatar com
és d’ajustada a la realitat la denominació “terra de gel”. El país crida
l’atenció per l’absència d’arbres. Els paisatges glaçats eren esplèndids. Vaig
poder contemplar tots els matisos del blanc, pur, lleument agrisat, blavós,
resplendent, esmorteït, plomís... Els diferents elements de la natura, la
tundra, les muntanyes, els llacs, estaven coberts de neu i gel. Pel
matí, les ventadesaixecaven la neu del
terreny. Els torbs travessaven la carretera i minvaven la visibilitat. El sol
brillava esmortit com una llanterna darrere d’un vidre translúcid. A migdia, la
rufaga havia desaparegut i el blau celeste esdevingué nítid. Vaig estar als
peus de la Muntanya Església (Kirkjufell),
i la cascada homònima (Kirkjufellsfoss),
elements ben emblemàtics del paisatge islandès. La Muntanya Església deu ser la
més fotografiada d’Islàndia. Per la vesprada, camejàrem pels volts d’una
glacera, la Snæfellsnesjökull, i la platja de Djúpalónssandur.
El tercer dia d’estada al país,
vaig visitar un dels llacs més grans d'Islàndia, el Thingvallavatn, el Parc Nacional de Thingvellir —indret on fou fundat, al segle X, el
primer parlament islandès—, la zona geotèrmica de Geysir i una monumental cascada, Gullfoss,
totalment congelada. L’omnipresència de la blancor no cessava. Conten que la guineu
àrtica porta pelatge marró grisenc en estiu. També diuen que les terres baixes
islandeses són verdes durant la temporada estival, per l’abundància de prats. Jo
no vaig veure cap exemplar de guineu, ni cap prat; era abril i encara no havia
acabat l’hivern islandès. Les raboses devien estar amagades en rases o potser camuflades
entre matolls glaçats. Els penya-segats, els salts d'aigua, les roques volcàniques i les platges d’arena
negra també mostraven nombrosos cúmuls blancs. Els espais de neu i gel eren,
per tant, infinits. ¡Una autèntica celebració per a la vista!
