Blog amb notícies, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària...
dimecres, 31 d’octubre del 2012
dimarts, 30 d’octubre del 2012
Deu anys d'història
dilluns, 29 d’octubre del 2012
El desprestigi del nacionalisme
El terme
“nacionalisme” està molt desprestigiat. El mal ve de lluny. Durant la
Transició, era massa agosarat proclamar-se independentista; no estava el forn
per a rosques. En realitat, pocs creien que la independència fos una meta
abastable. Per això, molts partidaris del redreçament nacional decidírem de
dir-nos nacionalistes. Pensàvem que aquesta terminologia s’acoblava de manera
més realista a les circumstàncies del moment històric. Ara bé, tan aviat com
l’espanyolisme disfressat de cosmopolitisme prengué volada, quedà clar que
reclamar-se alhora nacionalista i socialista era servir en safata al
centralisme el seu argument preferit: els nacionalistes perifèrics són gent
d’inclinacions nazis. En fi, l’experiència que dóna el pas del temps —he vist
caure alguns murs— m’ha convençut que és millor defugir el terme
“nacionalista”. És preferible proclamar-se autonomista, federalista,
independentista... Al cap i a la fi, un independentista deixa de ser-ho tan bon
punt assoleix la independència; a partir de llavors, passa a ser ecologista,
socialista, comunista o liberal a seques. Amb la independència, els parits
d’esquerres poden centrar-se en el seu objectiu prioritari: lluitar contra
l’oligarquia autòctona. En una Catalunya independent, per exemple, ningú no
hauria de ser ja independentista. En canvi, els nacionalistes podrien ser
titllats de nazis amb total fonament. Pensem en allò que s’esdevé en altres
contrades. Als Països Baixos, nació més petita que Catalunya, només el PVV
(el Partit per la Llibertat) de l'impresentable Geert Wilders és una veritable formació
nacionalista d’inclinacions nazis o feixistoides; els altres partits polítics
(liberals, socialdemòcrates, demòcrates cristians, verds) manquen d’aquesta
connotació. En definitiva, ja va sent hora de dir les coses pel seu nom.
Il·lustració de Javier Jaén
dissabte, 27 d’octubre del 2012
Amors que maten
El
PSOE s’ha ensorrat a Galícia i el País Basc. I podria passar-li el mateix a
Catalunya. El centreesquerra espanyolista porta camí d’esdevenir residual al
conjunt de l’Estat. I això, encara que semble mentida, podria crear un
veritable problema a la dreta centralista, que es quedaria sense interlocutor
preferent. Per al PP, l'ideal seria pactar els grans
assumptes d’Estat amb un PSOE debilitat però no mort. Altrament, hauria d’entendre’s
—en temes puntuals— amb una plèiade de grups divergents: un PSOE agònic, una IU radicalitzada, una
UPyD que aspira a llevar vots al PSOE però també al mateix PP. O encara pitjor: s'hauria de pactar amb partits nacionalistes emergents i amb aspiracions
independentistes. ¡Un maldecap! Per això, alguns sectors de la dreta han sortit
en defensa del PSOE. Un article de Félix de Azúa, publicat en El País del passat dia 24, n’és
paradigmàtic. Quizá ya haya pasado el tiempo de las admoniciones y
estemos en el de echar una mano, deia
l’articulista. Això sí, quan vols tirar una mà al teu adversari polític, pots acabar tirant-li-la al coll. És el que Félix de Azúa,
un dels quinze firmants dels dos manifests de Ciutadans de Catalunya, fa amb el seu article. L'escriptor diu que el
PSOE legalitzà Bildu, recolza l’independentisme català i s’identifica amb els
sindicalistes andalusos que roben als supermercats. En fi, no sé si serviran de
molt “ajudes” com aquesta. En comptes d'ajudar el PSOE, Félix de Azúa sembla voler convertir-lo en clon d'UPyD. ¿Voldrien Rosa Díez i els seus amics ocupar l'espai electoral i polític del PSOE? ¡Naturalment!
divendres, 26 d’octubre del 2012
Els nacionalismes integristes
Darrerament,
el repertori de desficacis que es llancen contra l’independentisme català
frega l'absurd. Un d’ells és el següent: la crisi econòmica
ha revifat el nacionalisme integrista català. ¿És el català un nacionalisme integrista?
¿I l’espanyol? En fi, l’afirmació, referida a Catalunya, és doblement fal·laç:
ni l’independentisme català ha crescut amb la crisi, ni és fonamentalista. Les
aspiracions nacionalistes de Catalunya són seculars; no van nàixer la setmana
passada. D’altra banda, l’actual revifament independentista no està motivat ni
de bon tros per la crisi econòmica. Les causes són altres: la sentència de
l’Estatut, la falta d’inversions estatals en infraestructures, les decisions
judicials sobre l’ensenyament del català, l’etern dèficit fiscal, l’insuficient
finançament autonòmic, el menyspreu generalitzat envers Catalunya i els
catalans... S’han amuntegat massa greuges. Tot plegat ha provocat l’enuig d’una
ampla majoria ciutadana —el fàstic arriba fins i tot a sectors no nacionalistes.
Tampoc no és correcte equiparar l’independentisme català amb
l’ultranacionalisme grec d’Alba Daurada, posem per cas. El catalanisme és un
corrent transversal; afecta diverses ideologies i diferents capes socials. És
un moviment pacífic que aspira a deixar de ser nacionalista l’endemà mateix de
la secessió. És integrador; vol acollir al seu si totes les persones que viuen
i treballen a Catalunya. No és, en definitiva, una aspiració fonamentalista. En
canvi, algunes respostes espanyolistes —aquelles que apel·len a l’insult o la
coacció—, ¿són o no són clarament integristes?
Etiquetes de comentaris:
Catalanofòbia,
Catalunya,
Nacionalisme,
Opinió,
Política
dijous, 25 d’octubre del 2012
Nova presentació
dimarts, 23 d’octubre del 2012
¿Són masoquistes, els gallecs?
El PP ha
guanyat les eleccions gallegues. I clar, de seguida s’han produït les primeres
reaccions. Segons els peperos, la
victòria demostraria que els espanyols avalen les mesures d’austeritat dutes a
cap pel govern de Rajoy. Dit en altres
paraules: les eleccions gallegues serien una mena de plebiscit general sobre la
política econòmica del govern. Naturalment, tal afirmació és absolutament falsa.
Jo, posem per cas, no he votat en cap plebiscit. ¿No era el PP qui deia que els
habitants d’una comunitat autònoma no poden decidir el seu destí, ja que la
sobirania nacional rau en el conjunt de tots els espanyols? Doncs, si uns pocs no
poden decidir el seu destí, difícilment podran decidir el del conjunt de les
Espanyes. Resulta, per tant, cridanera, i contradictòria, la pretensió merament
propagandística de donar caràcter plebiscitari a unes eleccions celebrades en
una petita comunitat autònoma. Ja posats, ¿per què no donem el mateix caràcter
a les eleccions basques? En fi, aquesta no ha estat l’única reacció
extemporània.
Entre la gent
d’esquerra —entre els socialistes sobretot— triomfa la teoria que els gallecs
són majoritàriament masoquistes —una manera com altra qualsevol de no dir-los
directament peperos. (Els valencians també
hem sentit sovint la cobla.) En realitat, els números no avalen aquestes teories.
Els mecanismes i els tripijocs de la llei electoral provoquen aquests
malentesos. D’acord amb l’escrutini provisional, el PP hauria tret el 45,72%
dels vots. En canvi, l’alternativa socialista i nacionalista (PSG, AGE i BNG)
hauria tret el 44,69%. Notem que la diferència és a penes d’un punt. Tanmateix,
les enredades de la llei electoral i la desunió de l’esquerra han donat el 55%
dels escons (41) al PP, i el 45% (34) a l’oposició. En qualsevol cas, queda
clar que els gallecs no són majoritàriament peperos.
I si analitzem les dades electorals més minuciosament, ens adonarem que només un
25% dels gallecs recolza les polítiques del PP. Perquè els percentatges que s’han
esmentat adés estan calculats sobre el conjunt dels vots vàlids emesos: 1430185.
(Aquesta xifra inclou els vots en blanc, però no pren en consideració les paperetes
nul·les.)
Ara bé, es
podrien calcular els percentatges —per pura curiositat— d’altra manera. Si sumàrem
els vots emesos (incloent els nuls) i les abstencions tindríem un cens de 2300335
electors. Prenent com a referència aquesta xifra, el PP només hauria obtingut
el recolzament explícit del 28,43% dels gallecs amb dret a vot. Calculant els
percentatges d’aquesta manera, els triomfadors clars d’aquestes eleccions haurien
estat els abstencionistes (un 36,20% dels gallecs). I encara podríem afinar més
i dir que un 39,5% d’electors s’ha abstingut, ha votat en blanc o ha emès un
vot nul. Naturalment, aquestes xifres no poden servir de consol a socialistes i
nacionalistes; tots junts sols haurien obtingut el recolzament d’un 27,78% dels
gallecs. I la cosa encara podria ser pitjor; d’acord amb les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, els ciutadans cridats a votar en aquests comicis eren
2696513 (397284 gallecs residents a l’estranger també podien participar-hi).
Si traguérem percentatges sobre aquest cens, el recolzament als partits s’afonaria.
I la xifra d’abstencionistes, 1228856, esdevindria tremebunda.
Que el PP diga, amb aquestes dades, que els
electors avalen la seua política de retalls és una burla. En realitat, els
populars gallecs han perdut quasi 150.000 vots respecte dels anteriors comicis
autonòmics. Allò que demostren veritablement aquestes eleccions és la creixent
desafecció ciutadana cap als partits polítics. Una mala notícia, perquè els
partits són peça essencial per al funcionament del sistema democràtic. Però ja
dic, el PP està eufòric; amb menys vots ha tret més diputats que en la
legislatura anterior, gràcies sobretot a l’ensorrament dels seus adversaris. Lògicament,
Rajoy es creixerà davant les protestes: «Els manifestants i els vaguistes són
quatre gats. La immensa majoria dels ciutadans recolza el govern.» Se sentirà
legitimat per a continuar contra vent i marea per una senda que ens aproxima inexorablement a l’abisme. Farà mal, perquè els gallecs no són majoritàriament peperos, ni els altres ciutadans tampoc. De vegades, les aparences enganyen. Esperem que les
imminents eleccions catalanes traguen Rajoy del seu miratge. Això sí, l’esquerra
hauria de sortir de la letargia. Altrament, la dreta arrasarà el país.
dilluns, 22 d’octubre del 2012
dissabte, 20 d’octubre del 2012
Amb carmanyola i llibres prestats
Darrerament proliferen
molt els retrets dels polítics dirigits a ciutadans corrents. Encara pitjor: com
més va, més freqüent resulta escoltar, en boca dels actuals governants, tota
mena de diatribes i expressions calumnioses —sovint, veritablement insultants—
dedicades a sectors sencers de la ciutadania. Les víctimes preferides dels
improperis solen ser aquells col·lectius (professors, estudiants, aturats) que
protesten per les dures circumstàncies en què es veuen immersos a causa de les
polítiques governamentals. En definitiva, la baralla habitual entre partits —poc
edificant per si mateixa— s’ha traslladat a l’àmbit de les relacions entre polítics
i ciutadans. Tothom sap que un polític ha de suportar, a canvi del sou, les
crítiques dels electors i els adversaris. (Com resa el refrany, qui no vulga
pols que no vaja a l’era.) Però les persones corrents no haurien d’aguantar de
cap manera els exabruptes dels governants.
Dic açò perquè
el ministre Wert, en saber que es preparava una vaga d’estudiants, va titllar d’extremistes
perillosos els convocants i els seguidors de la protesta. Alfonso Alonso,
portaveu del PP al Congrés dels Diputats, encara anà més lluny: establí
paral·lelismes entre Herri Batasuna i les dues entitats convocants, el Sindicat
d’Estudiants i la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes.
(Més tard, el diputat demanà disculpes per la seua desafortunada comparació.) Montserrat Gomendio,
secretària d’Estat d’Educació, Formació Professional i Universitats, reblà el
clau: Esta huelga es
política. ¡Al·leluia! La secretària d’Estat ha descobert Amèrica. En fi,
hi ha hagut una veritable competició per veure qui la tirava més llarga.
Diversos dirigents populars s’esforçaren a explicar que els pares vaguistes
infligien el dret a l’educació dels seus fills. Arribaren a dir que els alumnes
no podien fer vaga.
Conclusió: el
PP aconseguí que la vaga tingués més èxit de l’esperat. Dijous, el 80% dels
alumnes xativins de Secundària no assistí a classe. En Primària, el seguiment de
la vaga fou més desigual, perquè algunes AMPES no n’havien informat. (Així i
tot, només 60 dels 212 alumnes del CEIP Martínez Bellver acudiren a classe.) A
l’IES Moixent, el 90% dels alumnes del segon cicle d’ESO i el Batxillerat secundà
la protesta. A les comarques veïnes, l’èxit de la jornada de protesta encara
fou més remarcable. ¿Per què protestava la comunitat educativa? Pels atacs en
tota regla a l’ensenyança pública, un dels pilars de l’estat del benestar. Les
raons per al malestar són múltiples: minven les beques per a transport escolar,
menjador i llibres de text, disminueix el nombre de professors, augmenten les
ràtios i el preu dels materials escolars, no hi ha prou substituts per a cobrir
les baixes del personal docent.... I clar, la gent n’està farta.
Si tenim en
comte que altres col·lectius —el dels discapacitats, posem per cas— també estan
patint els retalls dràstics del govern valencià, s’entendrà millor l’enuig
generalitzat de molts ciutadans. Cal destacar, en aquest sentit, la lluita contra
els incompliments de la Generalitat duta a cap per Aspromivise, entitat presidida
entre 1993 i 2001 per la xativina Mercedes Montell, personatge bondadós i
solidari traspassat fa pocs dies. En definitiva, ens acostem a un món que
crèiem desaparegut per a sempre, un món en què els xiquets més desafortunats aniran
a una escola de pobres —proveïts de carmanyola i llibres vells prestats— i els
brots de família més acomodada estudiaran en col·legis de rics. De fet, la carmanyola
em recorda la meua infància i el got que duia a escola, perquè em ficaren la
llet en pols de l’ajuda americana. No m’estranya, doncs, que la convocatòria de
vaga haja trobat un ambient tan receptiu entre les famílies.
A Xàtiva no
ha aterrat Herri Batasuna, ni la kale
borroka. Han aterrat el descontent i el cabreig generalitzats. I que els governants
facen escarafalls d’una vaga d’estudiants, perquè és política, fa riure. ¿Com
havia de ser una vaga contra el ministre Wert? ¡Política! ¡Evidentment! La gent
sempre s’ha defès de les polítiques injustes amb mesures de pressió “polítiques”.
En resum: que els autors dels retalls es queixen del caràcter polític d’una
vaga és com si un púgil és queixés pel crochet
que vol amollar-li el seu contrincant. Si no vols pols, no vages a l’era.
(publicat a Levante-EMV,
el 20/10/2012)
Etiquetes de comentaris:
Ensenyament,
Levante-EMV,
Política
dimecres, 17 d’octubre del 2012
Matrimoni mal avingut
El senyor Álvarez i la senyora Mercè estan casats. Ell és un gentilhome
vingut a menys. Heretà castells i terres dels seus avantpassats, però moltes de
les seues possessions són absolutament improductives. Això sí, el cavaller té
un extens arbre genealògic ple de gestes glorioses, dutes a cap al llarg i
l'ample del món: Granada, Riu de la Plata, Flandes, Filipines... Ella és filla de
menestrals adinerats. Aportà al matrimoni un dot amb què Álvarez pogué redreçar
la seua esquifida economia. Mercè no volia casar-se amb el gentilhome. «L’estima
arribarà amb la convivència», insistia la mare de la xica. Però l’estima mai no
arribà a existir. Segons males llengües, el cavaller Álvarez ha tingut nombroses
amistançades. El desig de rememorar glòries passades i l’excessiva liberalitat
l’empenyen sovint a sostreure diners del dot de l’esposa. (Álvarez no troba
altra forma de subvencionar la seua vida de contínua disbauxa.) A causa d’aquestes
circumstàncies, Mercè ha passat mitja vida amagant cabals, per tal d’assegurar
el benestar dels seus fills. El marit es burla d’ella, posant-la de mesquina, agarrada,
ronyosa, garrepa i altres boniqueses del mateix estil. Mercè ja no pot més. Està
farta de menyspreus i traïcions. Vol divorciar-se. El cavaller Álvarez, malgrat
no estar enamorat de Mercè, ha amenaçat de matar-la si torna a nomenar la
paraula divorci.
dimarts, 9 d’octubre del 2012
Love me do
Love, love me do / You know I love you / I'll always be true / So please,
love me do / Whoa, love me do / Love, love me do / You know I love you / I'll
always be true / So please, love me do / Whoa, love me do / Someone to love / Somebody
new / Someone to love / Someone like you... El proppassat
5 d’octubre, Love me do, la mítica
cançó dels Beatles composada per Paul McCartney, entre 1958 i 1959, complia cinquanta
anys. El 4 de setembre de 1962, s’enregistrà la cançó. Hi participaren John
Lennon (harmònica i veu), Paul McCartney (baix elèctric i veu), George Harrison
(guitarra acústica) i Ringo Starr (bateria). George Martin en fou productor.
(Anteriorment, el 6 de juny, s’havia enregistrat altra versió amb Pete Best a
la bateria.) El 5 d’octubre fou llançat al Regne Unit un senzill que portava Love me do —la
versió enregistrada amb Ringo— en la cara A, i P.S. I Love You en la cara B.
El tema assolí el
número 17 en Record Retailer, una de
les quatre llistes britàniques. La cançó té uns acords i una lletra ben simples
(el mot love es repeteix vint-i-una
vegades). Comença amb una harmònica de blues tocada per John Lennon. De seguida
s’incorporen les veus del mateix Lennon i de McCartney. George Harrison fa
els cors. Vàries coses la diferencien, però, dels temes que feien altres músics
de l’època. L’aire gospel i melancòlic,
l’harmònica de John Lennon i les dues veus complementàries de Paul i John eren els
elements que donaven encant a la cançó. En 1967, quan els Beatles eren al cim
de la seua glòria, Paul McCartney parlava de Love me do en aquests termes: «És el nostre missatge filosòfic més
gran. Perquè si hom vol ser simple i sincer, primer que res ha de ser simple.»
L’11 de setembre de 1962, s’enregistrà una tercera versió, en què Andy White, un músic d’estudi, tocava la bateria, i Ringo Starr, la pandereta (a George Martin no li agradava com sonava la bateria de Ringo). Aquesta tercera versió s’inclouria a l’àlbum Please Please Me (1963), i arribaria a ser número 1 en Gran Bretanya i Estats Units (1964). Per la seua banda, Ringo Starr mai no oblidaria la humiliació. En definitiva, Love me do suposà l’inici de la meteòrica carrera dels Beatles, del fenomen de la beatlemania. El dissenyador i dibuixant italià Roberto Grassilli ha commemorat el cinquantenari del tema amb una col·lecció de magnífiques il·lustracions: Conquesta de la gran ciutat; 1964: Beatlemania; Conduint el meu cotxe; Cebes transparents; La senda dels Cors Solitaris; I el final.
L’11 de setembre de 1962, s’enregistrà una tercera versió, en què Andy White, un músic d’estudi, tocava la bateria, i Ringo Starr, la pandereta (a George Martin no li agradava com sonava la bateria de Ringo). Aquesta tercera versió s’inclouria a l’àlbum Please Please Me (1963), i arribaria a ser número 1 en Gran Bretanya i Estats Units (1964). Per la seua banda, Ringo Starr mai no oblidaria la humiliació. En definitiva, Love me do suposà l’inici de la meteòrica carrera dels Beatles, del fenomen de la beatlemania. El dissenyador i dibuixant italià Roberto Grassilli ha commemorat el cinquantenari del tema amb una col·lecció de magnífiques il·lustracions: Conquesta de la gran ciutat; 1964: Beatlemania; Conduint el meu cotxe; Cebes transparents; La senda dels Cors Solitaris; I el final.
dissabte, 6 d’octubre del 2012
Gent de got i ganivet
¿Què pensaran
els xativins d’esdeveniments com ara la manifestació independentista de l’11 de
setembre o les accions del 25S? ¿Estarà d’acord, la majoria silenciosa
socarrada, amb la petició de rescat a l’eurogrup? Totes aquestes preguntes em
venien al cap mentre llegia, l’altre dia, una columna de Xavier Aliaga. El meu
company de plana reflexionava sobre unes declaracions de Rajoy: Permítanme
que haga aquí en Nueva York un reconocimiento a la mayoría de españoles que no
se manifiesta, que no sale en las portadas de la prensa y que no abre los
telediarios. Son la inmensa mayoría de los cuarenta y siete millones de personas que viven en
España […]. Esa inmensa mayoría de españoles está trabajando, el
que puede, y dando lo mejor de sí. Si la gente está a la altura todos debemos
estar a la altura del comportamiento social i no estropear con
intereses de vuelo corto la grandeza del comportamiento de nuestros
compatriotas. Aquestes declaracions tenien més trampes que un camp sembrat de mines.
El president parlava
de la immensa majoria d’espanyols que està treballant —el que puede— sense descomptar immigrants, ni
xiquets, ni persones desfavorides o impedides... (En tot cas, només es permetia
una al·lusió de passada als aturats.) En fi, si descomptem els sis milions
d’aturats i l’altra gent que s’acaba d’esmentar —entre els quals cal incloure
els immigrants sense papers que han vist retirada la seua tarja sanitària— la
xifra d’espanyols a la altura de las circunstancias
deu ser sensiblement inferior als quarant-set milions. Després tenim aqueixa mania de
Rajoy —producte de la seua arrogància, de la seua presumpció intel·lectual— de
classificar les persones en gent decent i gent rara, donant a entendre que els
primers són partidaris seus. ¿Quin criteri fa servir el president del govern per
a distingir els uns dels altres? Doncs, ¡el criteri de “normalitat”!
Tots els
xativins que vesteixen de manera corrent —o fins i tot de manera moderna i
elegant—, tots els veïns que romanen aliens a les protestes, totes les persones
que van a la seua són gent normal i decent; en canvi, els xativins que porten crestes o rastes,
els veïns que participen en manifestacions o reivindiquen un canvi democràtic
són gent “rara”. Segons el criteri de normalitat —que és una pauta merament estadística,
com tothom sap—, Xàtiva seria una ciutat corrent, un indret on rarament
trobarem algú que se’n surta per cap banda, una localitat on quasi mai no passa
res anormal. ¿Això és cert? No sé. De vegades, les aparences enganyen. Xavier
Aliaga ho recordava: entre la gent
respectable i normal, pot haver comissionistes, assetjadors... També hi pot
haver, atenció, indignats i dissidents. Jo, que solc vestir de manera
convencional, estic més a prop d’un jove amb rastes que de Mariano Rajoy.
Les mentides
i les polítiques antisocials del president em tenen francament indignat. No em
cal, per tant, el seu agraïment. Sóc un dels xativins que no van acudir a la protesta
convocada per la Coordinadora 25S. No forme part, però, dels resignats o dels
satisfets amb la política de Rajoy. Simplement, em va resultar complicat
de viatjar a Madrid a mitjan setmana: el nombre i la freqüència d’enllaços ferroviaris entre Xàtiva i la capital han empitjorat
gràcies a les polítiques del PP; el bitllet de l’AVE és caríssim; l’endemà del
25 de setembre havia d’estar al treball... No he aparegut, per tant, a les
primeres planes dels periòdics, però rebutge radicalment les brometes, els
incompliments i les absències del senyor Rajoy. Cal recordar, per altra banda,
que ell i els seus correligionaris no es privaven de participar, quan encara
estaven a l’oposició, en les manifestacions de protesta contra Rodríguez
Zapatero, convocades per les organitzacions catòliques ultramuntanes.
Pel que
sembla, quan governa l’esquerra, la gent normal i decent té barra lliure per a
manifestar-se. En canvi, quan governa la dreta, tots els manifestants són
facinerosos, extremistes, gent de got i ganivet. Jo veig, en tot açò, un intent, per part de
la dreta, d’apropiar-se el llenguatge. Quan es parla del partit del sofà o de
la majoria silenciosa, sembla insinuar-se que tots els ciutadans que es queden
a casa recolzen les polítiques governamentals. Res més lluny de la realitat. Entre
la gent “normal”, sempre pot amagar-se algun pijo ácrata com el jutge Pedraz —segons expressió espontània de Rafael
Hernando, portaveu adjunt del PP al Congrés dels Diputats. ¿Quants pijos àcrates hi haurà a la nostra
ciutat? ¿Serem, vostès, estimats lectors, i qui subscriu aquesta columna, uns
individus d’aqueixos que, tot i no acudir a les manifestacions, volen subvertir
el sistema democràtic?
(publicat a Levante-EMV,
el 06/10/2012)
dijous, 4 d’octubre del 2012
El sentit de l’humor de Rajoy
Tothom sap
que Rajoy té un sentit de l’humor peculiar. Són cèlebres els seus jocs de
paraules basats en dilemes, apories, oxímorons... Tothom li haurà
sentit més d’una vegada aquesta expressió enigmàtica: Puede que sí, o puede que no...
En realitat, fa servir sovint la paradoxa: un enunciat veritable —que sol
constar de dos conceptes antagònics—presentat d'una manera inversemblant,
absurda o contradictòria. Al principi, a mi m’agradava el sentit de l’humor de
Rajoy. S’agraïen més les seues ironies que les riallotes d’Aznar. Però ja se
sap: poc agrada i molt embafa. El president del govern ha abusat massa de les ironies.
Les seues brometes, a més de ser sobreres en un panorama de pobresa i desesperació creixents,
desmenteixen el seu suposat pesar quan ha d’adoptar mesures doloroses, com ara retallar els serveis i les prestacions socials, en contra
de la seua voluntat.
Fa pocs dies,
per exemple, davant d’una pregunta dels periodistes sobre el rescat imminent d’Espanya
anunciat per l’agència Reuters, Rajoy obrí els ulls, arrufà el front, dibuixà un somrís burleta
i soltà el joc de paraules de sempre, entre les rialles dels seus col·laboradors
i part de l’auditori: Jamás he hecho una
filtración en mi vida. Y no pienso hacerla. Pues muy bien, si hay una agencia que
dice que este fin de semana vamos a pedir el rescate, caben dos posibilidades:
que esa agencia tenga razón y mejor información que yo, lo cual es muy posible;
o que no sea así, lo cual a lo mejor es posible, o no, ¿qué más da? Si a usted
le sirve de algo lo que pueda decirle, le diré que no, pero aún así puede
pensar lo que estime oportuno, porque, además, a lo mejor acierta.
Estem davant
de la paradoxa del gat. El físic Erwin Schrödinger tancà un gat viu dins d'una
caixa d'acer opaca junt amb dos elements que havien d'estar protegits de
qualsevol acció del felí: un comptador Geiger i certa quantitat d'una substància
radioactiva. Existia un 50% de probabilitats que almenys un dels àtoms de la
substància es desintegrés durant l’hora següent. Si s’esdevenia això, el comptador
Geiger alliberava un martell que trencava una botelleta d'àcid hidrociànic, molt tòxic.
El gat moria. Però també hi havia un 50% de probabilitats que no es desintegrés
cap àtom. En aquestes condicions, tant el gat com la partícula depenien del principi
quàntic d'incertesa: mentre no s’obria la caixa, el gat estava viu i mort alhora;
ara bé, en obrir-la, el mateix fet de l'observació modificava l'estat del gat,
que passava a estar només viu o només mort.
Substituïm el
gat pels ciutadans espanyols, i l’àcid hidrociànic pel rescat europeu, i sabrem
si estem morts o vius quan Rajoy òbriga la caixa opaca. També podríem acudir a
la paradoxa de Zenó. Els ciutadans no podem recórrer la distància que ens
separa del rescat, perquè hem d'arribar abans a la meitat d'aquesta, i abans, a
la meitat de la meitat, i encara abans, a la meitat de la meitat de la meitat,
i així fins a l'infinit. Teòricament, mai no hi arribarem, per molt que la cosa
estiga al caure. En fi, els enigmes de Rajoy passen de la ratlla. Les seues burles
comencen a suscitar la indignació de molts ciutadans. Jo, per exemple, com més
va, més enfadat estic. El president acostuma a prendre’ns per ignorants, subnormals o poc
capaços d’entendre les decisions polítiques.
Ens oculta sistemàticament plans que són
perfectament coneguts pels seus col·legues europeus. Fa servir tota mena
d’eufemismes per a emmascarar la realitat. I s’ha après una cobla amb què tapa
les seues mentides: No es mi intención, pero haré lo que haya que hacer. Som davant d’una monumental tergiversació dels usos democràtics.
No és tolerable que els polítics facen el contrari del que han promès en
campanya electoral. Quan un governant es veu sobrepassat pels esdeveniments, ha
de dimitir o convocar eleccions anticipades. Si Rajoy demana finalment el
rescat, caldria exigir-li un referèndum, que ens pregunte als ciutadans si acceptem
condicions tan dures com les aplicades a Grècia. Així tindríem almenys l'oportunitat d’escoltar
altres alternatives.
dimecres, 3 d’octubre del 2012
El cant de Vicent
Etiquetes de comentaris:
Cultura,
Diades,
Nacionalisme,
Poesia
dimarts, 2 d’octubre del 2012
Nosaltres els valencians
La frescor matinera
que sol acompanyar-nos aquests darrers dies ens recorda que l'estiu ja es
declina només en passat, per recent que siga, i que encarem la que podríem
anomenar "tercera edat" de l'any cronològic 2012. Això no significa, en
cap cas, que els darrers mesos de l'any no tinguen vitalitat. Al contrari,
l'empenta que duen és forta, i en el nostre cas no és una excepció. Com no podia ser
d'altra manera, el 50 aniversari de la publicació de Nosaltres els valencians
havia de merèixer l'atenció de l'IEVA. El llibre de Joan Fuster que va somoure
tota una societat, no només va ser un revulsiu, un escardussó literari. Fou i
és, encara, l'espai aquell inicial en què hui molts ens hi reconeixem, ni que
siga per discutir-lo: una mena de pròleg implícit en tantes i tantes mampreses
que dóna el país. En parlarem, del
llibre i de l'autor. I comencem aquest 5 d'octubre que ve, divendres, amb la
participació de Joan
Francesc Mira, escriptor, antropòleg i sociòleg, qui a hores d'ara
és president d'Acció Cultural del País Valencià, presentat per Miquel Àngel
Múrcia, membre de la Junta Directiva de l’IEVA. La seua conferència Sobre
Fuster, el país i la política servirà, doncs, per a inaugurar el
cicle que dedicarem a l'homenot de Sueca, i en què hi prendran part també Vicent
Olmos (9 de novembre) i Francesc Pérez Moragon (23 de novembre). La conferència inicial de
Joan Francesc Mira es farà a la sala d'actes de la Mancomunitat de Municipis de
la Vall d'Albaida, a la planta baixa de la seu comarcal, al carrer de Sant
Francesc número 8 d'Ontinyent, a les set i mitja de la vesprada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)