Darrerament,
el repertori de desficacis que es llancen contra l’independentisme català
frega l'absurd. Un d’ells és el següent: la crisi econòmica
ha revifat el nacionalisme integrista català. ¿És el català un nacionalisme integrista?
¿I l’espanyol? En fi, l’afirmació, referida a Catalunya, és doblement fal·laç:
ni l’independentisme català ha crescut amb la crisi, ni és fonamentalista. Les
aspiracions nacionalistes de Catalunya són seculars; no van nàixer la setmana
passada. D’altra banda, l’actual revifament independentista no està motivat ni
de bon tros per la crisi econòmica. Les causes són altres: la sentència de
l’Estatut, la falta d’inversions estatals en infraestructures, les decisions
judicials sobre l’ensenyament del català, l’etern dèficit fiscal, l’insuficient
finançament autonòmic, el menyspreu generalitzat envers Catalunya i els
catalans... S’han amuntegat massa greuges. Tot plegat ha provocat l’enuig d’una
ampla majoria ciutadana —el fàstic arriba fins i tot a sectors no nacionalistes.
Tampoc no és correcte equiparar l’independentisme català amb
l’ultranacionalisme grec d’Alba Daurada, posem per cas. El catalanisme és un
corrent transversal; afecta diverses ideologies i diferents capes socials. És
un moviment pacífic que aspira a deixar de ser nacionalista l’endemà mateix de
la secessió. És integrador; vol acollir al seu si totes les persones que viuen
i treballen a Catalunya. No és, en definitiva, una aspiració fonamentalista. En
canvi, algunes respostes espanyolistes —aquelles que apel·len a l’insult o la
coacció—, ¿són o no són clarament integristes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada