El desprestigi del nacionalisme

El terme “nacionalisme” està molt desprestigiat. El mal ve de lluny. Durant la Transició, era massa agosarat proclamar-se independentista; no estava el forn per a rosques. En realitat, pocs creien que la independència fos una meta abastable. Per això, molts partidaris del redreçament nacional decidírem de dir-nos nacionalistes. Pensàvem que aquesta terminologia s’acoblava de manera més realista a les circumstàncies del moment històric. Ara bé, tan aviat com l’espanyolisme disfressat de cosmopolitisme prengué volada, quedà clar que reclamar-se alhora nacionalista i socialista era servir en safata al centralisme el seu argument preferit: els nacionalistes perifèrics són gent d’inclinacions nazis. En fi, l’experiència que dóna el pas del temps —he vist caure alguns murs— m’ha convençut que és millor defugir el terme “nacionalista”. És preferible proclamar-se autonomista, federalista, independentista... Al cap i a la fi, un independentista deixa de ser-ho tan bon punt assoleix la independència; a partir de llavors, passa a ser ecologista, socialista, comunista o liberal a seques. Amb la independència, els parits d’esquerres poden centrar-se en el seu objectiu prioritari: lluitar contra l’oligarquia autòctona. En una Catalunya independent, per exemple, ningú no hauria de ser ja independentista. En canvi, els nacionalistes podrien ser titllats de nazis amb total fonament. Pensem en allò que s’esdevé en altres contrades. Als Països Baixos, nació més petita que Catalunya, només el PVV (el Partit per la Llibertat) de l'impresentable Geert Wilders és una veritable formació nacionalista d’inclinacions nazis o feixistoides; els altres partits polítics (liberals, socialdemòcrates, demòcrates cristians, verds) manquen d’aquesta connotació. En definitiva, ja va sent hora de dir les coses pel seu nom.

Il·lustració de Javier Jaén