¿Amenaça nuclear a l'horitzó?

A hores d'ara és difícil saber com acabarà la guerra desencadenada per Israel i EUA contra Iran. Sembla que les coses no van massa bé per als agressors imperialistes i sionistes. La resistència iraniana els ha sorprès. Les contradiccions de Donald Trump són constants, però plana la sospita que voldria escapolir-se de l'embolic que ell mateix ha provocat. ¡Difícil! Fer passar per honrosa una retirada és missió impossible. D'altra banda, Netanyahu està empipat davant la perspectiva que els EUA deixen sol Israel. Trump podria estar temptat de repetir, abans de marxar, la decisió nefasta de Nixon a la guerra de Vietnam, uns bombardejos terribles i indiscriminats, la qual cosa tampoc no suposaria cap alteració substancial del que ja s'ha fet fins ara. Els bombardejos diaris sobre territori iranià des que començà l'agressió han de ser titllats de crims de guerra. S'ataquen objectius que no tenen caràcter estrictament militar: escoles i liceus, universitats, centres de recerca científica, zones residencials, infraestructures civils (aeroports, ponts, dessaladores, dipòsits de combustible, centrals elèctriques...), hospitals, fàbriques de productes mèdics...

Deixar un país sense energia elèctrica, medicaments, centres mèdics, escoles i altres serveis de primera necessitat posa en perill la vida de milers de civils innocents i atempta contra el dret internacional humanitari. Donald Trump ha dit que vol retornar Iran a l'edat de pedra abans d'abandonar l'escenari bèl·lic, és a dir, ha confessat les seues intencions criminals. La incògnita és saber què farà Israel. ¿Continuarà les hostilitats contra Iran i el Líban en solitari? ¿Seguirà comptant amb subministraments militars dels EUA? ¿I Iran? ¿Cessarà d'enviar míssils i drons al territori israelià? Les autoritats de Tehrân podrien veure's temptades de martellejar Israel fins a l'hipotètic col·lapse de l'estat jueu. Dubte que ho aconseguiren, però aquesta hipòtesi mena a la darrera pregunta: ¿Estaran pensant les autoritats extremistes israelianes en la utilització del seu arsenal nuclear? Fins ara, la bomba atòmica ha tingut caràcter dissuasiu. Estava descartada la seua utilització. Ara bé, la temptació de fer-la servir si el posseïdor se sent acorralat no s'ha de menystenir. Està latent el perill de llançar una bomba bruta o, directament, una bomba atòmica.

D'altra banda, Israel tampoc no està lliure de l'amenaça nuclear. En 2007, el diplomàtic Ignacio García-Valdecasas publicava a la pàgina web del Real Instituto Elcano l'article titulat "El lobby israelí en Washington y su influencia en el Estado de Israel". En un dels seus paràgrafs, deia el següent: No puedo compartir la opinión de quienes minusvaloran los riesgos de la proliferación nuclear en Oriente Próximo. Oponerse a la proliferación tiene un valor en sí mismo, aunque se esté indirectamente beneficiando a Israel y aunque éste sea el principal causante y responsable de esta proliferación. Tampoco la comparto cuando señalan que es harto improbable que un Estado islámico con tecnología nuclear ponga su armamento a disposición de un grupo terrorista; dependerá de la solidez del régimen y del grado de fanatismo de sus dirigentes. A un grup islamista que decidís d'utilitzar l'arma nuclear no li caldria llançar-la al centre d'Israel; n'hi hauria prou amb llançar-la en qualsevol frontera per a provocar una devastació gegantina. I les repercussions a escala planetària serien inimaginables. La crisi és, per tant, d'extrema gravetat.

Hi ha molts odis creuats i concentrats en una extensió petita de territori. Ampliar les hostilitats a l'antic imperi persa no ha estat una bona idea. Els odis passaran de pares a rebesnéts i l'Estat d'Israel mai no es podrà sentir segur. Crec que el moviment sionista ha errat els càlculs adobant les polítiques agressives de l'estat jueu. La censura impedeix conèixer realment la magnitud dels danys que estan provocant els míssils i els drons iranians. Podrien ser més grans del que es diu. Atesos l'extremisme i el fanatisme religiós dels partits que formen la coalició de govern d'Israel, la temptació d'utilitzar armament nuclear deu ser molt forta. Les autoritats ni afirmen ni neguen la possessió d'arsenal nuclear, però no hi ha dubtes entre els analistes internacionals que Israel compta amb un nombre indeterminat d'ogives nuclears. Si els EUA es retiren de la guerra, si Iran continua martellejant Israel i aquest veu en perill la seua supervivència, qualsevol escenari és factible. En fi, la situació bèl·lica al pròxim orient és força preocupant i ningú no sap a hores d'ara quin final tindrà. El pitjor malson seria que Netanyahu decidís de prémer el botó nuclear.

Atacs de falsa bandera

Sembla que en la guerra contra Iran s'estan produint episodis de falsa bandera. Es poden posar exemples: llançament de míssils pretesament iranians contra territoris d'Azerbaidjan i Turquia, per a provocar que els dos països se sumaren a l'agressió a Iran; el bombardeig d'instal·lacions de gas d'algun país del Golf Pèrsic; llançament de míssils de creuer també pretesament iranians contra una base de Regne Unit i EUA a l'illa Diego García... Israel podria estar darrere d'aquests atacs. Potser els dos míssils contra la base de Diego Garcia haurien sortit d'un submarí israelià submergit a l'Índic. L'objectiu seria fer creure que Iran té capacitat per a atacar urbs com Roma, Berlín, París... Es tractaria, en última instància, d'aconseguir que la Unió Europea done suport a l'agressió a Iran. ¿Són o no atacs de falsa bandera? ¡Qui sap! En qualsevol cas, la falsa bandera és una especialitat dels serveis secrets israelians. Estigué present a les protestes produïdes en Iran des del 28 de desembre de 2025 al gener passat. Els comerciants i els mercaders del Basar de Tehrân foren els primers a protestar, però les manifestacions es van propagar per tot el país.

Iran pateix una enorme sequera i una crisi econòmica brutal, amb inflació altíssima i depreciació de la moneda. La mala gestió del govern n'és una causa, però la situació s'agreujà quan Trump decidí d'intensificar les sancions i el bloqueig econòmic. A l'últim, els estudiants i l'oposició se sumaren a la protesta. Està clar que el govern iranià sol reprimir violentament les protestes, però diverses fonts asseguren que el Mossad, totalment infiltrat entre els manifestants, es va dedicar a provocar incidents de gran violència, per a desencadenar una terrible repressió contra la protesta. Així ho confirmen diferents fonts. L'exdirector de la CIA Mike Pompeo digué que el Mossad tenia agents infiltrats entre els manifestants. Netanyahu animava les protestes. El 10 de gener, la televisió israeliana Channel 14 afirmava que agents estrangers infiltrats entre els manifestants havien matat alguns membres de les forces de seguretat iranianes. Tehrân també va denunciar la presència d'agents estrangers que convertiren una protesta pacífica en una revolta violenta. La insurrecció pretesament generalitzada seria, almenys en part, més falsa que un duro de goma.

Juan Manuel de Prada, columnista d'ABC i gens sospitós d'inclinacions esquerranes, deia: ... la reciente insurrección «feminista» contra los ayatolás (en realidad una bandera más falsa que Judas urdida por la CIA i el Mossad). Finalment, els provocadors aconseguiren llurs objectius a mitges: es desencadenà una terrible repressió que va causar milers de morts —uns 7.000, segons la relatora de Nacions Unides—, però fracassà l'objectiu principal, la caiguda del règim. Ara bé, els morts per la repressió han estat d'utilitat per a Israel i els EUA, perquè han servit d'excusa per a desencadenar una agressió no provocada contra Iran i per a cometre diversos assassinats —el d'Ali Larijani, posem per cas. La precisió amb què són eliminats els líders iranians palesa l'enorme infiltració del Mossad. Israel i EUA acusaven Larjani de ser el responsable de reprimir violentament la protesta contra el govern dels aiatol·làs. «Li diu el mort al degollat.» Recordem que Netanyahu és l'últim responsable de més de 75.000 palestins assassinats a Gaza —xiquets, dones i ancians inclosos. El Tribunal Penal Internacional ha dictat una ordre de cerca contra ell per delicte de genocidi.

Però continuen les falses banderes israelianes. ¿L'última? La difusió d'un vídeo en què es veu algú col·locant en un míssil suposadament iranià un adhesiu amb la foto de Pedro Sánchez i una frase d'agraïment al president espanyol. De seguida, el govern israelià ha aprofitat la falsa bandera per a carregar immediatament contra Sánchez. Núñez Feijóo i els seus portaveus també han atacat Sánchez sense prendre's la molèstia de verificar la veracitat del contingut del vídeo. El PP està influenciat pels lobbys sionistes, ben presents en diverses comunitats autònomes i en tot l'Estat. ¿Falsa bandera contra Sánchez? Teories de la conspiració a part, el govern israelià té moltes raons per a desgastar la imatge del president espanyol; fou el primer líder europeu que va titllar d'il·legítima i contrària al dret internacional la guerra contra Iran. També fou el primer a condemnar-la amb rotunditat. «¡No a la guerra!», va proclamar. L'establishment sionista d'Israel i de tot el món està molt furiós contra Sánchez i els seus ministres. ¿Continuaran les accions de falsa bandera? És previsible que sí, mentre dure una guerra que no sabem com i quan acabarà.

La veritat, la primera víctima

Tothom sap que la veritat és la primera víctima de qualsevol guerra. Els conflictes a l'Orient Mitjà en són bona prova. La mentida pot ser una arma més poderosa que una bomba de 14.000 kg i té múltiples rostres, un d'ells la censura, l'ocultació de la veritat. EUA van aprendre molt de la guerra de Vietnam, retransmesa diàriament per tots els canals de televisió. Jo ho recorde molt bé. Veia als telenotícies unes imatges espantoses. L'exèrcit nord-americà va prendre bona nota. Des de llavors, quan ha desencadenat una de les seues múltiples agressions bèl·liques en un racó del món, ha restringit dràsticament l'activitat dels periodistes. Aquests, que es dediquen a cercar la veritat, només poden accedir als escenaris autoritzats per les autoritats militars. Així és impossible saber realment com es desenvolupa la guerra. Es pot constatar a Israel. Les autoritats no permeten fotografiar ni filmar els efectes dels míssils iranians que les defenses antiaèries no aconsegueixen interceptar. Els infractors de la prohibició s'arrisquen fins i tot a penes de presó. Però hi ha altra classe de censura: la imposada pels propietaris dels mitjans de comunicació.

La informació que arriba al ciutadà és parcial i esbiaixada. El resultat de tot plegat és que resulta impossible saber de ciència certa si la devastació en terra israeliana és molta, poca o regular. En conflictes anteriors a la zona, l'exercit israelià ha optat per una mesura més bèstia: assassinar directament els periodistes, perquè no puguen informar de la veritat, una pretensió molt difícil d'aconseguir; al final, la veritat acaba filtrant-se per múltiples escletxes. Tanmateix, a l'actual guerra, l'hermetisme no permet, de moment, fer-se una idea exacta de la dimensió dels danys que està patint Israel. Després estan les campanyes deliberades d'intoxicació que circulen per Internet. ¡I faltava la intel·ligència artificial! És pràcticament impossible separar la veritat de la mentida en tot allò que es propaga per les xarxes. Podem sospitar que les coses no estan anant bé ni per als EUA ni per a Israel. Pensaven que Iran anava a caure en tres dies, però ja portem vint-i-set de conflicte i Iran és capaç de resistir i contraatacar. Quant als danys patits per aquest país, tampoc no ens arriba massa informació. No sabem si Mojtaba Khamenei està viu o mort.

Els serveis d'intel·ligència i la guerra híbrida també col·laboren a difondre mentides a tort i dret. Altra varietat d'ocultació de la veritat és prohibir filmar els fèretres de soldats morts coberts amb les barres i les estrelles o amb l'estrella de David. El motiu és evident: impedir que els ciutadans copsen la realitat de la guerra. A la d'Iraq, més de 4.600 soldats dels EUA moriren en combat, i milers més es van suïcidar després de tornar a casa. No convé que la gent veja les imatges dels taüts als telenotícies. Jo encara recorde com nombrosos joves estatunidencs es negaven a participar en la guerra de Vietnam. La protesta social precipità la negociació de pau amb els nord-vietnamites a París —en realitat una retirada nord-americana. És una veritable infàmia enviar joves a morir en una guerra llunyana contra un país en què no se li ha perdut res a l'estat agressor. Després del conflicte de Vietnam, les guerres ja no es televisen; la veritat no interessa a cap dels bàndols bel·ligerants. Per tant, l'actual guerra d'Orient Mitjà no proporcionarà imatges ni de fèretres embolicats amb banderes, ni de funerals d'estat en honor als caiguts en combat.

La cesura tampoc no permet saber si algun portaavions dels EUA ha estat atacat per Iran. Es diu que el Gerald Ford hauria patit un incendi a la bugaderia. ¡Vés a saber! Acceptar que el vaixell ha estat encertat per míssils iranians seria demolidor per al prestigi de la superpotència militar. Hi ha altra modalitat de mentida més antiga que la picor: l'atac de falsa bandera, que provoca una reacció de l'atacat beneficiosa per a l'atacant. I finalment està la farsa neta i pelada. Dilluns, Trump digué que estava negociant amb Tehrân. Com la cosa anava bé, Trump havia decidit cinc dies de treva abans d'atacar les centrals elèctriques d'Iran. ¡Una bola! Els iranians no tenen incentius per a negociar. Cal recordar que l'inici de l'agressió dels EUA i Israel es produí enmig d'unes converses prometedores, segons al-Busaidi, mitjancer i ministre d'afers exteriors d'Oman. Les autoritats iranianes se senten traïdes i no volen tornar a caure al parany. Han negat contactes directes amb EUA. Trump amollà la bola després que Tehrân amenacés amb la destrucció de centrals elèctriques i plantes dessalinitzadores d'estats del Golf. Trump menteix més que alena.

Trump i Netanyahu combustible per a falla

Era inevitable que Donald Trump, un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge, aparegués en alguna falla de Xàtiva. D'una banda, fer un ninot del personatge és molt fàcil; n'hi ha prou amb posar-li una gran cabellera taronja (o del color del flocall del panís), cara de pomes agres i una llarga corbata roja. Però resulta, a més, que les decisions frenètiques del president dels EUA, afecten gents de tot el món, també els xativins. (Quan la psiquiatria encara no havia evolucionat, els frenètics eren lligats perquè no feren mal.) Les conseqüències més greus de la guerra desencadenada il·legalment contra Iran per Israel i EUA són la pèrdua de vides humanes, els ferits, la ruïna (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient), les multituds de desplaçats que ho han perdut tot... Però la guerra amenaça també de provocar una crisi econòmica global, per l'encariment del petroli, el gas natural i certes primeres matèries. Els xativins comencen a notar-ho en les seues butxaques quan porten els cotxes a la gasolinera.

Iran, el més afectat per l'agressió no provocada, és un estat successor de l'antiga Pèrsia. El segon Imperi Persa, el Sassànida, que esdevindria un dels més extensos d'Àsia a la primeria del segle VII, acabaria conquerit pels musulmans. En el segle XIII, quan Jaume I conquistava Xàtiva, a Orient tenien notícies de la nostra ciutat. El persa d'origen àrab, Abu-Yahya al-Qazwīnī, jurista, astrònom, viatger i geògraf nascut en Qazvin (Iran), va redactar Kitāb āṯār al-bilād wa ajbār al-ʿibād, obra amb un extens capítol dedicat al territori andalusí. (Potser ignorava que Madinat al-Xateba havia deixat de pertànyer a al-Andalus.) Va descriure més de trenta ciutats. Els dedicava adjectius perquè el lector en pogués imaginar el prestigi i en deduís la grandària. Per exemple, deia que València era antiga —una ciutat preislàmica d'antiga fundació. De Xàtiva deia que era antiga i gran (qadīma wa kabīra). Encara que l'actual Iran continue pertanyent al món islàmic, el 60% dels seus habitants són tan aris com els europeus. L'idioma oficial és el persa. La branca xiïta de l'islam és la religió majoritària des de 1501. De 1925 a 1979 hi va regnar la dinastia Pahlaví.

¿Des de quan tinc notícies d'Iran? De menut, jo sentia parlar a ma mare de Farah Diba, la tercera esposa de Mohammad Reza Pahlavi, l'últim xa d'Iran, enderrocat per la revolució islàmica de l'aiatol·là Khomeini. Jo calcule que les revistes del cor amb la foto de Farah devien estar a totes les perruqueries femenines de Xàtiva. El xa havia permès un cop d'estat, en 1953, contra el primer ministre Mohammad Mosaddeq, que volia nacionalitzar el petroli. El cop, orquestrat per Regne Unit i EUA, instaurà la dictadura. Des de llavors, l'animadversió de molts iranians vers britànics i estatunidencs és irreductible. En 1971, el "rei de reis" Reza Pahlavi va organitzar uns grans fastos a les ruïnes de Persèpolis, per a celebrar els 2.500 anys del naixement de l'Imperi Persa. La sumptuositat de les mil i una nits es televisà. En representació del comte de Barcelona i el govern de Franco, hi acudiren Joan Carles i Sofia. ¡Més xerrola a les perruqueries xativines! Ho contava la meua sogra. Clienta que arriba a fer-se la permanent: «Escolta, ¿parleu de Reza?»

En 1976, Farah Diba visità Espanya, invitada pels reis Joan Carles i Sofia. Franco ja havia mort. Avui, sabem que Joan Carles havia demanat al xa d'Iran un donatiu de deu milions de dòlars per a ajudar a consolidar la monarquia espanyola i evitar el triomf electoral del Partit Comunista. En la pràctica, aqueixos diners havien de finançar la campanya d'UCD, però Suárez va dir que ell no n'havia vist ni un cèntim. En 1978, durant un viatge per Àsia, Joan Carles i Sofia visitaren de nou Iran i foren rebuts per Reza Pahlavi i Farah Diba, que marxarien a l'exili l'any següent. La seua presència en les revistes del cor aniria minvant. Quant a mi, en 2015, vaig viatjar a Iran. Vaig conèixer Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Yazd, Meybod, Isfahan, Kashan, Teheran... El país és meravellós i els seus habitants, hospitalaris. Els mitjans en donen una imatge molt negativa. I hi ha qui, sense haver-hi estat, es creu tot el que li conten. Pense en les morts i la destrucció que estan provocant Trump i Netanyahu i no puc evitar que m'envaïsquen la ràbia i la consternació.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 21/03/2026)

Suposicions

En ser assassinat Ali Khamenei, la cúpula del règim iranià designà un triumvirat que havia d'assumir provisionalment les funcions de lideratge de l'aiatol·là desaparegut fins al nomenament del nou líder suprem de la República Islàmica. El triumvirat estava format pel president moderat Masud Pezeshkián, el cap ultraconservador del poder judicial Gholamhossein Mohseni Ejei i el clergue Alireza Arifi. Però cal pensar que hi havia un quart home fort, Ali Larijani, secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional —que ja podria estar mort. Durant uns dies governà una tetrarquia. Finalment, fou elegit successor de l'aiatol·là assassinat el seu fill Mojtaba Khamenei, la qual cosa empipà Trump i Netanyahu. Es fan moltes suposicions sobre Mojtaba. S'ha dit que no apareix en públic perquè ha mort. També corre el rumor que està hospitalitzat a Moscou, perquè fou ferit greument durant l'atac que matà son pare. Però podria haver-hi una explicació més simple: no apareix en públic per a evitar que el detecten. Els EUA han posat preu al seu cap —deu milions de dòlars— i Netanyahu diu que Israel eliminarà Mojtaba com va eliminar son pare.

En qualsevol cas, ja posats a fer suposicions, imaginem que Mojtaba Khamenei està realment mort. El seu nomenament com a líder suprem hauria estat una jugada mestra per dos o tres bones raons: Tehrân hauria enganyat tothom amb una maniobra de distracció; seguiria manant a l'ombra un grup, dividit entre moderats i radicals, cosa que explicaria algunes declaracions contradictòries dels seus membres; la designació de Mojtaba —en realitat una bonica enza per a enganyar— cercaria tocar els nassos a Trump, que aspirava a col·locar un titella com en Veneçuela. Inclús si Mojtaba estigués greument ferit, la cúpula del règim iranià, més complexa del que se sol dir, demostraria que manté el control de la situació, que descarta la rendició, que aposta per una llarga guerra de desgast i que intentarà tocar la moral dels països aliats dels EUA a la zona, provocant de pas una crisi econòmica global. Gent més radical que Ali Khamenei portaria ara el timó. Una de les primeres decisions de la tetrarquia podria haver estat la de completar el procés de fabricació de l'arma nuclear que Iran no tenia fins ara. ¡Males notícies per a Trump i per a Netanyahu!

 

 Vinyeta de Hanif Bahari

També es demostraria que el sistema de govern de la República Islàmica no és una dictadura unipersonal com repeteixen contínuament els polítics i els mitjans de comunicació occidentals. Però tornem al principi. Potser el nou líder suprem d'Iran simplement s'amaga per precaució, bé que exerceix plenament el seu lideratge polític i religiós i les seues funcions. Llavors, Trump i Netanyahu tindrien enfront un home més ultra que el seu antecessor i que ha vist com els EUA i Israel han assassinat el seu pare, la seua mare, la seua esposa, la seua germana, el seu cunyat i una neboda molt petita. ¿Algú esperarà esperit conciliador d'una persona així? Ja es veu que es poden fer múltiples suposicions. Ara bé, siga quina siga la més plausible —tant si Mojtaba està mort com si està viu i en funcions—, el règim dels aiatol·làs no mostra símptomes de col·lapse. No s'ha ensorrat com esperaven EUA i Israel. Al final, l'agressió a Iran només haurà aconseguit que l'establishment del país es replegue sobre si mateix i es torne més fonamentalista. La guerra il·legal allunya les perspectives democràtiques. Les dones continuaran pagant els plats trencats.

Cap gest d'humanitat

Al llarg de tota la història, darrere de les guerres sempre hi ha hagut el mateix mòbil: el robatori de riqueses alienes (territoris, recursos naturals, tresors, patrimoni artístic...). Els grans museus de França, Alemanya, Regne Unit —per posar només tres exemples— estan plens de patrimoni artístic eepoliat a altres nacions sotmeses. Naturalment, darrere de l'agressió contra Iran també està el robatori —de petroli, en aquest cas. En definitiva, el precapitalisme i el capitalisme són sempre els inductors de les conflagracions bèl·liques. Com explica l'historiador i sociòleg Emmanuel Rodríguez, en el seu llibre El fin de nuestro mundo. La lenta irrupción de la catástrofe, la crisi del capitalisme empenta a la cerca de nous mercats, noves matèries primes i nou coneixement, per tal d'augmentar la rendibilitat de les seues inversions. Però l'explotació dels recursos mostra símptomes d'un esgotament creixent. Hi ha cada cop menys terres, menys món que explotar, i l'existent està canviant molt ràpidament —i sembla que no en una direcció de més abundància i diversitat. (La crisi ecològica és només una dimensió de la crisi capitalista.)

Fins a 2008, la sobreabundància de capital en cerca de rendibilitat es dirigia cap a l'especulació dels mercats financers. Però aquesta crossa va entrar en crisi. Per tant, la competència creixent per acaparar els nínxols de rendibilitat disponibles es materialitza en guerres pel petroli i altres recursos, monopolis tecnològics molt tancats i la resurrecció de polítiques proteccionistes que semblaven periclitades. A més del pillatge, poden haver-hi altres motius per a iniciar guerres. La religió i la ideologia també influeixen en el desencadenament de molts conflictes. Encara més: la personalitat, totalitària i/o desequilibrada, del líder d'una potència imperial, és altra espoleta. A l'actual guerra en el pròxim orient es donen pràcticament tots els ingredients per a la tempesta perfecta. D'una banda tenim el capitalisme dels EUA —concentrat especialment en els sectors tecnològic, de l'energia i armamentista, però també en altres— que no vol perdre l'hegemonia mundial. La d'Iran és una guerra pel control del petroli i la seua distribució des del golf Pèrsic, per a fer la guitza a Rússia i, sobretot, a la gran potència emergent, Xina. Quasi tots els règims de la zona que no combregaven amb els plans dels EUA han estat escapçats. Només falta Iran.

Si sumem els interessos de les petrolieres nord-americanes, l'enorme bossa de gas natural davant la costes de Gaza que els israelians pretenen rapinyar, la fantasia sionista d'un Gran Israel que arribe fins al riu Eufrates —engolint-se Líban, Síria i part de Jordània—, el mite religiós de la terra promesa, els problemes legals de Netanyahu per corrupció, les idees reaccionàries de la il·lustració fosca i un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge que ha esdevingut màxim mandatari de la potència militar més gran del món —i que a més està esguitat per l'escàndol Epstein—, tindrem com a resultat una explicació exacta del perquè de la guerra de Trump i Netanyahu. Per a completar la feina, els cal aniquilar els aiatol·làs d'Iran i col·locar-hi un règim titella. ¿Acabar amb la fabricació d'armes nuclears? ¿Alliberar les dones iranianes? ¿Instaurar la veritable democràcia al país? ¡Ha! Precisament, han assassinat Ali Jamenei, el líder religiós iranià que frenava la fabricació de l'arma nuclear. No tenen ni idea de quin país és Iran. Trump no va fer cas dels advertiments del cap de l'estat major del seu exèrcit. S'ha deixat dur per "intuïcions" seues i pels consells del seu gendre, d'un promotor immobiliari i d'un presentador de televisió.

Després de la destrucció d'un país sempre arriben les immobiliàries. Trump ha entrat en un laberint la sortida del qual no troba. La guerra, un dels Genets de l'Apocalipsi, té efectes devastadors; provoca morts, ferits, fam, destrucció (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient) i munions de desplaçats que ho han perdut tot. Aquestes calamitats són constatables a Gaza, Líban i Iran. La doctrina militar d'Israel és clara: quan vol eliminar una persona —un mul·là xiïta, posem per cas— que habita amb la seua família en un bloc de vàries plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense avisar, per a impedir que l'objectiu de l'atac fuja. El nombre de víctimes innocents —xiquets, dones i ancians inclosos— és enorme. El bombardeig d'una escola d'Iran matà cent setanta xiquetes. Un dels atacs més terribles a Tehrân fou el bombardeig d'unes instal·lacions petrolieres. L'incendi dels dipòsits provocà que el combustible ardent es propagués per diverses vies urbanes i es filtrés en el subsol. Per les aixetes d'algunes llars eixia petroli. La "pluja negra" i un núvol gegantí de contaminació tòxica es van estendre durant uns dies sobre tota la ciutat.

L'impacte per a la salut i el medi ambient és brutal. Les pluges negra i àcida que van caure sobre Tehrân després de l'atac són un perill real per a la població civil iraniana. El lloc bombardejat no semblava ser d'ús militar exclusiu. L'atac als dipòsits tindrà efectes a llarg termini; els elements tòxics hauran afectat la salut respiratòria de nombroses persones i hauran contaminat les aigües. L'alliberament massiu d'hidrocarburs, òxids de sofre i composts de nitrogen en l'aire seran duradors. Els impactes sobre víctimes civils poden ser qualificats de crims de guerra, perquè Israel i els EUA no compleixen les obligacions de proporcionalitat i precaució que estableix el dret internacional humanitari. Tota guerra és terrible, però la contemporània més; les potències militars s'ho juguen tot a la tecnologia. Amb avions i míssils poden arrasar tot un país, deixant un paisatge ple de runes, però eviten posar tropes en terra. I l'artilleria guiada per intel·ligència artificial no dóna peu a cap gest d'humanitat. Trump pot ordenar que un B-2 llance una bomba antibúnquer GBU-57 de quasi 14.000 kg guiada amb precisió i anar-se'n a jugar una partida de golf.

Dia de la Dona

Al començament del segle XX, el Dia de la Dona era celebrat només per obreres. Però ha acabat concernint totes les dones sense distinció. S'atribueix l'origen de la commemoració a l'incendi esdevingut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. Moriren unes cent obreres que s'havien declarat en vaga i s'hi havien tancat. En realitat hi hagué tres incendis a la ciutat: un en 1857, durant una vaga de treballadores del tèxtil; l’esmentat de 1908 a la fàbrica Cotton; i un tercer a la Triangle Shirtwaist Company, el 25 de març de 1911. En aquest van morir 142 obreres —la majoria immigrants— que l'any anterior havien fet una vaga per a demanar millores laborals. El primer Dia de la Dona fou celebrat per les socialistes nord-americanes en 1908. A Europa, el 1910, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin proposà una celebració internacional, per a promoure el sufragi femení, encara inexistent. A partir de 1911, doncs, les europees celebrarien el Dia Internacional de la Dona Treballadora, el dia 19 de març.

Però des de la sortida al carrer, en protesta per la manca d'aliments, de nombroses dones russes, el 8 de març de 1917, la diada passaria a celebrar-se el 8 de març. Amb independència dels seus antecedents històrics, la diada és avui molt transversal; la desigualtat afecta totes les classes. Les dades són inapel·lables. Segons l'informe Women in Business 2026, el percentatge de dones CEO ha baixat al 18,5 % en el conjunt de l'Estat —un descens de deu punts en tres anys. El percentatge de presidentes d'empres també retrocedeix quasi un punt, del 4,4 al 3,5 %. El de sòcies ha experimentat l'últim any un gran descens, del 10,3 al 4,4 %. De fet, el govern mundial a l'ombra, format pels caps dels gegants tecnològics (Microsoft, Apple, Google, Meta, Nvidia, Tesla, Amazon), no compta amb cap dona. Les grans potències imperialistes (EUA i Rússia) també estan governades per mascles. Si las mujeres mandasen / en vez de mandar los hombres / serían balsas de aceite / los pueblos y las naciones, fa la lletra d'una de les jotes de Gigantes y Cabezudos, sarsuela amb música de Manuel Fernández Caballero i lletra de Miguel Echegaray.

La casualitat ha volgut que la diada de la dona coincidisca enguany amb l'agressió que porten a cap els EUA i Israel —també governat per un mascle— contra Iran, estat teocràtic i patriarcal. Algú pensarà que el país i el seu règim són agredits per reprimir les dones —molt més lliures en Iran que en les monarquies feudals del Golf—, o per massacrar l’oposició i conculcar els drets humans. Qui pense tot això somnia truites. Iran és un punt estratègic pel qual circulen els corredors energètics i comercials est-oest i nord-sud. El país dels aiatol·làs manté molt bones relacions amb Rússia i Xina, enemic aferrissat dels mandarins de Washington, temerosos de perdre l'hegemonia mundial. Volen col·lapsar la nova Ruta de la Seda i emparar-se del petroli iranià. L'enemic últim és Xina. L'alliberament de la dona iraniana els importa un rave a Trump i Netanyahu. La bola de l'arma nuclear és la nova versió de les "armes de destrucció massiva". En 2002, el general Wesley Clark va dir: «Ens desfarem de set règims en cinc anys, començant pel d'Iraq. Després, prendrem Síria, Líban, Líbia, Somàlia i Sudan. I acabarem la feina amb Iran.»

¿Quatre milions de morts i quaranta milions de desplaçats? Danys col·laterals. En fi, vull acabar aquesta columna amb una nota amable. Diumenge, Dia Internacional de la Dona Treballadora, podrem escoltar el concert que l'organista Montserrat Torrent oferirà a Montesa. Es tracta d'un esdeveniment molt especial. Montserrat va nàixer a Barcelona el 17 d'abril de 1926. Per tant, ¡està a punt de complir els 100 anys! Així i tot, estarà a Montesa per a interpretar un programa amb obres d'autors dels segles XVI, XVII i XVIII (Antonio de Cabezón, Francisco Correa de Arauxo, Joan Baptista Cabanilles, Alessandro Scarlatti...). L'organista té un currículum artístic i professional que impressiona. És una prova vivent d'allò que es pot aconseguir amb voluntat i treball. Deixe, per a concloure la columna, una reflexió de Montserrat: «Viure és creure, actuar segons la convicció pròpia, barrada a la vanitat, oberta a la persistència i la tenacitat. És assolir objectius, lluitar per un ideal, ser honrats. Deixem-nos bressolar pels braços de la il·lusió.»

(publicat a Levante-EMV, el 07/03/2026)

No a la guerra

Quan els governs han de prendre decisions sobre assumptes de màxima gravetat, l'opinió de la gent del carrer compta poc o gens. D'altra banda, com sempre s'ha dit, l'opinió pública sol ser l'opinió publicada. En altres paraules: moltíssima gent està intoxicada per allò que publiquen els mitjans de comunicació. ¡Per a mostra, un botó! Dilluns, alguns diaris portaven en primera plana aquests titulars: Irán dispara el terror en el Golfo (El Mundo); Irán arrastra a una guerra a Oriente Medio tras caer su líder (Levante-EMV). El segon és, a més, incoherent; cal conèixer el context per a entendre'l. Potser una formulació més coherent seria aquesta: Tras caer su líder, Irán arrastra Oriente Medio a la guerra. En qualsevol cas, tots dos titulars intoxiquen l'opinió pública. Els qui han arrossegat a la guerra són els EUA i Israel; han desencadenat una agressió no provocada. I Iran tindrà dret a defendre's, ¿no? Ja havia advertit que si era agredit atacaria les bases militars dels EUA instal·lades en diversos països del Golf Pèrsic, cosa absolutament lògica; des d'aqueixes bases es podia atacar territori iranià, que es troba a molt poca distància.

Tanmateix, els mitjans —de propaganda, més que d'informació— intenten fer-nos creure que l'agredit és l'agressor. ¡El món del revés! També crida l'atenció el tractament donat a la notícia de l'esclat de drons a les bases britàniques de Xipre. Se'ns ha enviat el missatge que Iran ataca territori de la Unió Europea. Ja n'hi ha dos estats membres (França i Alemanya) que han anunciat la seua participació en l'agressió a Iran. Ignore què en pensaran els francesos i els alemanys corrents d'aquesta decisió dels seus governs. Potser els semblarà bé, si s'han engolit la bola. Les bases britàniques a Xipre no són territori de la Unió Europea. Els britànics tenen plena sobirania sobre dues bases militars a l'illa, Akrotiri i Dekélia, que suposen un 3 % del territori de Xipre. En resum: els atacs —realitzats per la milícia d'Hizbul·là, no per Iran— han anat dirigits contra territori britànic. I que jo sàpiga, el Regne Unit no forma part de la Unió Europea des del Brexit. La majoria dels electors britànics no vol saber res de l'Europa continental. ¿Per quina regla de tres s'ha de sentir concernida la Unió Europea per un atac a una base britànica?

Segons el meu parer, el govern espanyol ha pres la decisió correcta. Ha prohibit que els avions cisterna de la força aèria dels EUA utilitzen la base de Morón per a qualsevol operació relacionada amb l'agressió a Iran. I el govern encara ha tallat curt; hauria d'haver fet extensiva la prohibició a la base naval de Rota. No s'ha de donar suport a una guerra unilateral i il·legítima per contrària al dret internacional. Ni ha estat provocada, ni compta amb autorització de Nacions Unides. Obeeix a interessos espuris de Trump i Netanyahu. Per a iniciar-la, israelians i nord-americans han apel·lat de nou al subterfugi de les "armes de destrucció massiva" en la seua nova versió de «tindran una bomba nuclear en poques setmanes» —cobla que es repeteix des dels anys noranta del segle passat. Els habitants de la pell de brau ja tinguérem prou amb les guerres d'Iraq i d'Afganistan, bé que alguns semblen haver perdut la memòria. Si els britànics volen donar suport a una agressió que ja ha començat a provocar víctimes innocents, ja s'arreglaran. Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. Iran mai no havia agredit cap veí. I segons el dret internacional, una guerra preventiva és il·lícita.

Res (ni la cortina de fum per a tapar la implicació de Trump en el cas Epstein, ni el robatori del petroli i altres matèries primes d'Iran, ni el mite del Gran Israel, ni els interessos geoestratègics dels EUA) no justifica que ens involucrem en una guerra que podria prendre una deriva letal per a tot el planeta. Els estats membres de la Unió Europea haurien de recuperar el seny i negar-se a col·laborar amb plans imperialistes. Ningú no sap com acabarà la guerra. Als trets reaccionaris dels mandarins de Washington s'ha d'afegir una ignorància supina. No coneixen amb qui s'han ficat. Iran té una història més que mil·lenària, de la qual se senten orgullosos els iranians, molt amants de llur independència. Els nord-americans tampoc no deuen tenir idea de quins són els trets del xiisme, religió majoritària a Iran. Assassinar Khamenei és com si s'hagués assassinat el papa de Roma. Han eliminat el líder d'una religió amb milions de fidels. L'han convertit en un màrtir. Era un autòcrata cruel, però cap base jurídica no autoritza que Trump actue com a jutge global. A més, ni ell ni Netanyahu estan per a donar lliçons. I els pot sortir el tret per la culata.

Cortina de fum

Aposte que ningú no parla ara d'Epstein, ¿veritat?

Rerefons de l'agressió israeliana

A poc a poc, els EUA i Israel, amb l'ajuda d'altres països, han anat destruint els règims que donaven suport als palestins (Sudan, Somàlia, Iraq, Líbia, Síria). En alguns casos, han eliminat físicament —o han deixat fora de circulació— els seus dirigents (Saddam Hussein, Moammar al-Gaddafi, Baixar al-Àssad i els caps de les milícies d'Hezbol·là al Líban i Hamàs a Gaza). ¿Últim enemic a batre? El règim dels aiatol·làs d'Iran. Resulta evident que l'objectiu últim d'Israel no és destruir les centrals nuclear iranianes, sinó enderrocar el règim dels aiatol·làs. Els últims dies, Netanyahu i Trump han deixat caure que podrien matar l'aiatol·là Ali Hosseini Khamenei, líder suprem de l'Iran. (Ho poden fer; ja han assassinat en aquest país científics, polítics i militars.) Sabem per experiència que la destrucció de règims polítics porta aparellada la conversió dels atacats en estats fallits. D'altra banda, les guerres d'Iraq, Líbia i Síria han provocat milions de víctimes (morts, deportats, exiliats). Els EUA i Israel menteixen. Diuen que Iran està a punt d'aconseguir ogives nuclears. ¡Totalment fals! Es repeteix l'episodi de "les armes de destrucció massiva".

El govern iranià ha afirmat sovint que no fabrica armes nuclears. L'agència Reuters es féu ressò d'un informe dels serveis d'intel·ligència estatunidencs segons el qual Iran havia paralitzat en 2003 el seu programa per a desenvolupar armes nuclears. L'OIEA (Organització Internacional d'Energia Atòmica), organisme de l'ONU, corroborà la informació. Cal recordar que Iran i sis països (EUA, Xina, Rússia, Regne Unit, França i Alemanya) van firmar en 2015 un acord que implicava l'aturada del projecte iranià d'aconseguir l'arma nuclear. L'acord fou saludat tant per Obama com per Hassan Rohaní, president d'Iran, però fou molt criticat pel primer ministre israelià Netanyahu. ¿Per què? Perquè deixava sense coartada els seus plans d'eliminar el règim iranià. Tanmateix, Trump, només accedir al seu primer mandat presidencial, decidí d'abandonar l'acord nuclear amb Iran. Tornàvem a la casella de sortida. L'opinió pública internacional, els ciutadans de peu, estan molt intoxicats per les contínues mentides sobre Iran. Més enllà de les seues habituals fanfarronades retòriques, no suposava cap perill existencial per a l'estat d'Israel.

Es pot argüir que els grups proxy d'Iran, Hezbol·là i els houthis de Iemen, sí amenacen Israel, però l'amenaça és més aparent que real; la milícia d'Hezbol·là està molt malmesa. I no s'ha de perdre de vista que les diverses milícies islamistes són la resposta a l'acció genocida israeliana contra els palestins. A més a més, des de fa anys, els atacs injustificats d'Israel a Iran han estat freqüents. A hores d'ara, EUA i Iran tornaven a negociar un acord nuclear. Trump pretenia que Iran destruís totes les centrifugadores d'urani. Iran contestava que havia de conservar-ne algunes per a fins civils. Altres països —Alemanya, per exemple— enriqueixen urani per a usos civils. ¡Tant se val! Netanyahu, necessitat de desviar l'atenció de Gaza i de conjurar els seus problemes polítics i judicials, ha decidit d'atacar Iran amb l'excusa de "les armes de destrucció massiva". Israel mai no ha admès tenir armes nuclears, però sempre s'ha negat a firmar el Tractat de No Proliferació Nuclear. Mordejái Vanunu, un ex tècnic nuclear israelià, revelà detalls del programa nuclear del seu país a la premsa britànica en 1986. Israel posseeix armes de destrucció massiva.

 

En definitiva, les negociacions d'Iran amb EUA estaven a punt de fructificar. Això no interessa a Israel, que pretén ser l'única potència nuclear regional d'Orient Mitjà, cosa que va molt bé als interessos nord-americans. ¿Què faran els EUA? Fins ara, Donald Trump i el Secretari d'Estat Marco Rubio no acabaven de posar-se d'acord. «El govern d'Israel ens ho ha comunicat, però ha actuat unilateralment (Rubio).» «Estàvem perfectament assabentats (Trump).» Menteixen. L'atac israelià durant la nit de dijous a divendres de la setmana passada no hauria estat possible sense el suport dels EUA (abastiment de combustible en vol, informació dels satèl·lits espies...). I a partir d'ara, ¿què? Netanyahu desitjaria que els EUA s'involucraren més, que declararen la guerra a Iran. Mentre escric aquestes línies, Trump no diu ni sí ni no. S'ho està pensant. S'ha empipat amb el primer ministre israelià; li ha trencat la negociació amb Iran. D'altra banda, hi ha divisió d'opinions al si del Partit Republicà: els falcons són partidaris de la guerra total sense més preàmbuls; l'ala més moderada pensa en Iraq i Afganistan i en les possibles conseqüències.

Washington ja té molts fronts oberts. Però se li'n podrien obrir altres —al Pacífic, posem per cas. La "guerra preventiva" —dir-li "agressió unilateral no provocada" sona mal— pot tenir imitadors. En qualsevol cas, com he vist durant la meua vida tantes agressions imperialistes dels EUA, una més no em causaria sorpresa. La condemna internacional hauria de ser contundent contra el règim sionista d'Israel. Recordem quina fou la resposta quan Iraq envaí Kuwait. Però la senyora Úrsula von der Leyen ha parlat amb el criminal de guerra Netanyahu —el Tribunal de la Haia ha decretat contra ell una ordre de detenció «per crims contra la humanitat i crims de guerra»— i li ha dit que Israel té dret a defendre's. La intoxicació de l'opinió pública internacional no va a cessar. ¿Von der Leyen parla en nom dels quatre-cents cinquanta milions d'habitants de la Unió Europea? Doncs, no. Almenys no en el meu nom. L'atac israelià a Iran és una violació del dret internacional i de la sobirania, la seguretat i la integritat territorial del país. I podria ser que els EUA, els únics que han llançat bombes atòmiques, ataquen Iran perquè no puga defendre's.

Agressió israeliana a Iran

En 2015, fa deu anys, vaig viatjar a Iran. Vaig recórrer diferents poblacions i llocs arqueològics: Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Abarkuh, Yazd, Meybod, Na'in, Isfahan, Kashan, Teheran... Quan visite contrades llunyanes, intente conèixer les cultures i les gents que hi viuen, cosa gens fàcil; la barrera de l'idioma entrebanca la comunicació. Al final, sols acabar parlant només amb guies i persones que realitzen activitats vinculades al món del turisme (en hotels i restaurants, en oficines turístiques i tendes de souvenirs, en monuments i museus...). Iran és meravellós, però els seus habitants estan sotmesos a una dictadura teocràtica. Els mitjans globals s'han encarregat de donar-li mala fama al país. Hi ha qui, sense haver-hi estat mai, es creu tot el que li conten. Potser per això, Iran rebia —almenys quan jo el vaig visitar— pocs turistes. Veure estrangers causava l'estranyesa dels iranians. Això permetia cert contacte amb la població. Pel carrer, em preguntaven d'on era: Where are you from? (S'estudia anglès a l'escola.) Quan els contestava, em recordaven amb un somriure que Espanya havia guanyat el Campionat Mundial de Futbol.

Molts iranians volien fer-se selfies. Em vaig adonar ben aviat que part de la població no suporta els aiatol·làs. Sobre això ja he escrit. Ara bé, en occident es passa per alt que els iranians són, per damunt de tot, molt orgullosos. La majoria descendeix dels perses. L'antic Imperi Persa ja existia en 550 aC. (Sota els aquemènides, arribà a ser l'imperi més gran conegut fins aleshores.) El mot "Iran" està emparentat amb "ari". Els iranians, que són amants de llur independència, no suporten pressions externes. Al país predomina l'islam xiïta, però també hi ha minories sunnites, zoroàstriques, cristianes i jueves, que són tolerades. De fet, cristians i jueus tenen representació parlamentària, bé que simbòlica. Vaig tenir ocasió de visitar la magnífica catedral ortodoxa armènia d'Isfahan dedicada a Sant Salvador. Bé que no existeix una veritable llibertat de creació de partits, en Iran es fan eleccions —inexistents en altres monarquies feudals veïnes. Iran no és cap model de democràcia liberal, però hi ha estats amb règims polítics molt pitjors —Aràbia Saudita, posem per cas— que compten, ves per on, amb el suport dels EUA i tots els seus aliats.

¿Per què està demonitzat Iran? Perquè els aiatol·làs rebutgen la política supremacista del règim sionista d'Israel, perquè Iran mai no ha encaixat als plans imperialistes dels EUA, perquè el país té tractes amb Xina, Rússia i Veneçuela, perquè vol fabricar bombes atòmiques... ¿Fabricar bombes atòmiques? ¡Quanta hipocresia! No hauria de tenir-ne ningú. Tanmateix, amb independència que en tenen EUA, Rússia, Regne Unit i França, també disposen d'armes nuclears Israel, Xina, Pakistan, Índia i Corea del Nord. Com que Iran intenta fabricar ogives nuclears, ha estat atacat preventivament per Israel. Que Iran tinga armes nuclears és un perill, diu el govern de l'estat genocida israelià. ¡El mort li diu al degollat! Naturalment, l'estat agredit està exercint el seu dret a la defensa. Cal recordar-ho; conforme passen els dies, Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. ¡Fal·làcia total! Segons el dret internacional, la guerra preventiva és il·lícita. Si Israel no rep cap condemna, s'estableix un precedent molt perillós. Es pot estendre el mal exemple pertot arreu.

En el futur, qualsevol estat podria desencadenar una guerra preventiva contra algun veí. Estem assistint a una escalada bèl·lica entre Israel i Iran de conseqüències impredictibles. La capacitat militar d'Israel i EUA és superior a la iraniana, però la reacció de Teheran no cessa de moment. Allò més preocupant és que es consolide de manera generalitzada l'opinió que un criminal de guerra, el primer ministre israelià, actua com cal quan agredeix Iran. I faltava Donald Trump, que ha aconsellat als habitants de Teheran que abandonen la ciutat. ¿Com? ¿Cap portaveu de la Unió Europea no pensa dir res al respecte? ¿Què pintem els ciutadans de peu quan els nostres representants polítics han de prendre decisions en assumptes de política internacional? Per si algú no ho sap, en la capital d'Iran i la seua àrea metropolitana resideixen més de vint milions de persones. Qualsevol pot imaginar les conseqüències greus de l'estampida d'un nombre tan elevat de persones. Al final resultarà que Israel estava realitzant en Gaza un assaig general. Els ultres que governen l'estat hebreu somnien un Gran Israel que s'estenga des d'Egipte fins a l'Eufrates.

Narges Mohammadi

L'espiral de violència que es viu a Israel i els territoris palestins ocupats ha desplaçat a un segon pla la notícia de la concessió del Premi Nobel de la Pau a una dona iraniana, Narges Mohammadi, represaliada pel règim dels aiatol·làs. Narges ha patit multes, fuetades, presó i separació dels seus fills per defendre la llibertat i els drets humans.

Happenings als museus

Periòdicament salta la notícia d'un nou happening museístic. Als grups d'activistes climàtics els ha pegat per realitzar "accions" en museus. Ja fa dies, llançaren sopa de tomaca a la pintura Els gira-sols, de Vincent van Gogh, exposat a la National Gallery de Londres. (Només el marc del quadre resultà lleugerament danyat; l'obra estava protegida per un vidre.) Posteriorment, dos activistes alemanys van entrar al Museu Barberini de Potsdam —a prop de Berlín— i van atacar un quadre del pintor impressionista francès Claude Monet. Li van llançar puré de creïlla, però el quadre no patí danys, afortunadament. En realitat, la gent que lluita contra el canvi climàtic porta mesos organitzant accions de protesta com aquestes, per a cridar l'atenció de la societat i els polítics sobre l'escalfament global. En agost, dues persones s'enganxaren a un quadre de Lucas Cranach el Vell en la Gemäldegalerie de Berlín. Una obra del pintor renaixentista italià Rafael, la Madonna Sixtina, que s'exhibeix a la Gemäldegalerie Alte Meister de Dresde, fou la següent víctima. En ambdues ocasions, els activistes adheriren les mans encolades al marc de la pintura.

Ara els ha tocat el torn a la Maja desnuda i la Maja vestida de Goya, que s'exhibeixen al Museu del Prado de Madrid. S'ha posat de moda que obres d'art famoses siguen l'ase dels cops. Els agitadors graven llurs accions en vídeos que després publiquen a les xarxes socials. Exigeixen als governants mesures urgents que aturen la catàstrofe climàtica imminent. Em sembla bé la seua lluita, però trobe equivocada la tàctica que fan servir. Si volen tocar-li el viu al capitalisme, podrien atemptar contra els interessos de les seues empreses més representatives, especialment les més contaminants, i deixar en pau l'art. És evident que, des de la més remota antiguitat, allò que denominem art exquisit s'ha creat quasi sempre per a les elits instal·lades al poder en cada moment històric. També és ben evident que moltes institucions museístiques, reials en el seu origen —el British Museum, el Louvre, alguns dels Museus Estatals de Berlín—, són enormes magatzems d'obres furtades durant les èpoques colonials. L'Església Catòlica també és una gran posseïdora de tresors artístics. En temps revolucionaris, una part d'aquests tresors fou destruïda.

En fi, les classes socials baixes solien tenir un accés molt restringit a la producció cultural més elevada. Tradicionalment, la gent de peu s'havia de conformar amb els productes del que Arnold Hauser anomenava cultura del poble. Per altra banda, la incultura generalitzada tampoc no invitava al gaudi de l'art sublim. Però els temps han canviat. Ara, molts dels grans museus són de domini públic. Tothom pot accedir-hi. Les seues obres d'art formen part d'un patrimoni històric i artístic que hem de conservar, especialment aquell que concerneix la nostra identitat cultural. A més, aqueix patrimoni proporciona llocs de treball, directes i indirectes, i rendiment econòmic a l'erari públic i a les localitats que acullen els museus. ¿Han pensat en tot açò els activistes dels purés? ¡No! Diuen coses com aquestes: «La gent es mor de fam i només teniu por de la sopa de tomaca en un quadre. Nosaltres tenim por perquè en 2050, segons els científics, ja no podrem alimentar les nostres famílies. Un quadre ja no valdrà res quan calga barallar-se pel menjar.» Conclusió: la protecció del patrimoni cultural és, per als activistes, tasca absolutament prescindible.

En escoltar les seues preguntes («¿Val més l'art que la vida, que el menjar?»), em vénen records d'un viatge per Iran en 2015. Vaig fer una excursió a Pasargada per a veure els seus jaciments arqueològics. La guia local ens contà açò: «En 1979, un grup de guardians de la revolució arribà al poble amb intenció de destruir la tomba de Cir el Gran —la seua conservació els semblava contrària a l'islam. Llavors, tots els homes del poble s'estengueren a terra, en el camí d'accés al monument. "Haureu de passar per damunt dels nostres cadàvers", van cridar. "Si trenqueu la tomba, llevareu el pa als nostres fills. ¿Sabeu quants turistes vénen tots els anys a visitar-la?" Finalment, els guardians giraren cua.» Sí, el patrimoni dóna treball i rendiment econòmic. Per altra banda, els happenings poden tenir derivades que els llançadors de tomaca no deuen haver calibrat. Els sortiran imitadors —malalts, fanàtics o gent sense solta— que voldran fer el mateix i els museus extremaran les mesures de seguretat, cosa que afectarà tots els visitants, que acabaran pagant els vidres trencats. L'entrada d'un museu s'assemblarà a les zones d'embarcament dels aeroports.

Finalment, voldria transcriure les paraules d'un amic: «Van Gogh estimà la natura. Pintà lliris, camps de blat i gira-sols, però no aconseguia de vendre un quadre. Es tallà una orella i se suïcidà d'un tret al pit, perquè ningú no entenia el seu art. Ara, ens caguem en la seua elitista pintura per a salvar la natura que tant estimà. De bojos.» Efectivament, de bojos, i de gent que menysprea el patrimoni cultural. ¡Quina mania de ficar-se amb els artistes plàstics! I encara gràcies. De moment, no han esdernegat cap obra d'art de manera irremeiable. Però podrien buscar altres dianes que donen més efectivitat a la protesta; no crec que aconseguisquen res amb happenings museístics; el poder sol restar indiferent davant la degradació i la destrucció dels béns culturals. Els lluitadors contra el canvi climàtic podrien interrompre, posem per cas, el tradicional concert de cap d'any a la Goldener Saal del Musikverein de Viena. Allà es reuneix el bo i millor de les elits. I hom no faria cap mal a la música, que és un bé immaterial. I l'esdeveniment es televisa en directe a tot el món. ¡És broma! Les empreses capitalistes contaminants haurien de ser l'objectiu de la protesta.

Iran, bressol de civilitzacions

    

Jugar-se la integritat física a Iran

Als estrangers els sobta la manera de conduir dels iranians. El trànsit és infernal en les grans ciutats de l'antiga Pèrsia. Travessar un carrer de Shiraz, Yazd, Isfahan o Teheran és jugar-se la integritat física. A penes hi ha semàfors o passos zebra, però els vehicles no respecten els pocs existents. En essència, qui vol assolir l'altra vorera d'un carrer ha de mostrar determinació. Si emet signes d'indecisió, cap vehicle s'aturarà. Els cotxes només frenen quan veuen el vianant enmig de la calçada. Contemplar els naturals del país sortejar el trànsit provoca calfreds. A les cruïlles impera la llei de la selva: passa el cotxe que trau primer el morro. S'organitzen uns embussos de dimensions colossals. Amb vint mil morts a l'any, Iran se situa als primers llocs del rànquing mundial de mortalitat per accidents de trànsit. La conducció temerària dels iranians no ajuda a millorar l'estadística, però fonts policials reconeixen obertament que la majoria de les morts en carretera estan relacionades amb els baixos estàndards de qualitat dels vehicles.

El parc mòbil del país és "peculiar". Proliferen molt els cotxes antics. Marques com Renault, Peugeot i Citroën tenien molta presència abans del bloqueig internacional a Iran. Queden, per exemple, moltes unitats del Peugeot 405, vehicle que jo vaig tenir fa vint anys. Quasi tots els taxistes condueixen aquest model. També hi ha molts vehicles nous de gamma baixa de dos fabricants locals, Iran Khodro i Saipa. Els cotxes més bons són coreans i japonesos. (Xina ha intentat ocupar el mercat que deixaren buit les firmes europees, però els iranians són reacis a tot allò que arriba del gegant asiàtic.) Al llarg dels dies d'estada al país, només vaig veure dos Mercedes, un a Yazd i altre a Teheran. El bloqueig va disparar, sobretot a partir de 2012, el preu dels vehicles d'importació. Comprar un BMW, per exemple, costava el doble que en Europa. Els iranians arribaven a pagar per marques de luxe com Porsche o Maserati fins a 350.000 dòlars. Així i tot, el fabricant alemany venia a la República Islàmica més unitats que en tot l'Orient Mitjà. Ignore per on estarien circulant aquests bòlids esportius; jo no vaig veure cap ni un.

Pocs dies després de tornar d'Iran, vaig saber que molts ciutadans del país hvien llançat per les xarxes socials una campanya per a boicotejar les dues marques de cotxes de fabricació pròpia, Iran Khodro i Saipa, a les quals responsabilitzen de l'elevada taxa de morts en carretera que registra el país. La reacció de les seues autoritats no es féu esperar; va acusar de traïdores antirevolucionàries les persones que compartien els nombrosos missatges que circulaven per la xarxa. El problema és que els dos fabricantes boicotejats, que lideren el monopoli de la indústria automobilística en Irán, generen el 12% de l'ocupació del país. L'automoció és el sector econòmic iranià més puixant després del petrolier. A causa de les sancions internacionals a què estava sotmès Iran, les marques rebutjades pels internautes han vist multiplicar-se llurs beneficis durant els darrers anys. «La campanya de boicot als cotxes iranians va en contra dels interessos nacionals. És pecaminosa i antirevolucionària, i farà molt de mal a l'economia domèstica», va declarar a l'agència Fars el ministre d'Indústria, Mohammad Reza Namatzadeh.

Aquestes paraules van encendre els internautes, que acusen el ministre de no tenir en compte les vides que es perden, ni el dret dels ciutadans a exigir vehicles més segurs. Els usuaris acusen els fabricants d'anteposar llurs beneficis a la integritat de conductors i acompanyants. «Molta gent mor a causa de les marrades tècniques dels vehicles», es queixen els ciutadans. El Ghannon Daily reprotxà al ministre que critiqués els usuaris, però no tingués cap paraula de reprovació per als fabricants que posen en perill la vida de la gent. Els iranians no entenen que el seu govern protegisca una indústria sense cap posibilitat de ser competitiva i que no recolze altres sectors amb major potencial. Un executiu de Saipa ja s'ha disculpat en televisió. Ha assegurat que la marca projecta plans per a millorar la qualitat dels seus vehicles. També s'haurien de millorar l'educació dels conductors i els elements de regulació del trànsit. S'hauria de prohibir, per exemple, girar a l'esquerra per a travessar la mitjana d'una autovia i passar a l'altre sentit de circulació. Es pot fer. L'autobús en què viatjava la nostra expedició ho féu vàries vegades.

No hi ha gossos a Iran

En la República Islàmica d'Iran, està prohibit tenir gossos a casa. El gos és sens cap dubte un animal immund, segons l'aiatol·là Nasser Makarem Shirazi. «No es pot traure de passeig, ni tenir dins de la casa o el jardí. Les relacions amistoses amb els gossos són una cega imitació dels costums europeus i nord-americans. Els occidentals estimen més els seus animals que la seua dona i els seus fills», adverteix el clergue xiïta. Tanmateix, l'anterior president, Mahmud Ahmadineyad, s'arrogà el dret de tenir quatre gossos. Deia que eren guardians. Els havia comprat en Alemanya al preu de 110.000 euros cadascun (¡Quasi quinze mil milions de rials per quatre gossos!) La notícia suscità, a parts iguals, l'enuig i la gatzara generalitzats dels iranians. Ahmadineyad es véu obligat a emetre una fàtua en què justificava el seu dret a posseir gossos perquè eren destinats únicament a garantir la seua seguretat. Res d'acaronar-los ni de traure'ls de passeig pel parc. En fi, ¿per què rebutgen els gossos, els musulmans? Per motius religiosos.

Segons la llegenda, el Profeta Muhammad fou atacat per un gos. També s'atribueix a Aisha, la seua esposa, aquest relat: «L'àngel Gabriel havia promès al Profeta que el visitaria en una hora determinada. Arribà l'hora convinguda i l'àngel no aparegué. Muhammad llançà el bastó que tenia a les mans mentre es deia que ni Al·là ni els seus missatgers incomplien mai les seues promeses. El Profeta féu una ullada al seu voltant i descobrí un cadell de gos sota el llit. Va preguntar a Aisha quan havia entrat el gos. Ella va contestar, posant Al·là per testimoni, que no ho sabia. El Profeta ordenà que tragueren l'animal. Llavors, es presentà Gabriel. Muhammad va retraure a l'àngel la seua promesa d'arribar a una hora determinada i la seua incompareixença. Gabriel contestà que li ho havia impedit el gos. "Els àngels no entrem a les llars on hi ha gossos o imatges", va proclamar.» Un hadit diu, en efecte, que els mala’ika (els àngels) no entren on hi ha un gos. Qalb ibn qalb (gos fill d'un gos) és un insult particularment greu al món musulmà.

Altre controvertit hadit afirma que les dones, els burros i els gossos anul·len l'oració del creient, perquè el distreuen. Per a molts ulemes, les dones són l'arma de Satanàs, i els gossos negres la seua encarnació. L'Islam prohibeix tenir gossos, excepte quan s'utilitzen per a caçar o custodiar el ramat i els grans. El càstig per a qui incompleix la norma és perdre cada dia un o dos qiraats de la seua hasanaat (recompensa per bones obres). Sembla que el Profeta va dir: «A qui tinga un gos, llevat que siga per al pastoreig o la caça, se li pendrà un qiraat de la seua recompensa per dia.» ¿Què es pot fer en els casos no previstos? Els ulemes s'emboliquen en freqüents debats. Heus ací l'opinió d'un doctor islàmic sobre els gossos guardians domèstics: «Si una casa es troba enmig de la ciutat, no cal un gos per a custodiar-la. Per tant, tenir-lo és haram (no està permès), li lleva al propietari un o dos qirats per dia. En canvi, si la casa està aïllada en el camp, és lícit tenir un gos per a cuidar la llar i les persones, més importants que els ramats o els conreus.

¿Què passa amb allò que entra en contacte amb un gos? Pel que es veu, Muhammad va dir: «La purificació d'un vas llepat per un gos ha de fer-se rentant l'atuell set vegades, la primera amb aigua i terra, i les següents amb aigua només.» Els ulemes diuen que tocar un gos eixut no converteix la mà en nayis (impura), però tocar-lo quan està humit torna nayis la mà. Aleshores, cal llavar-se set vegades, una d'elles amb terra. La cosa podria resultar graciosa, però té conseqüències molt serioses. Sovint, als invidents que van acompanyats d'un gos guia se'ls nega l'accés a taxis, autobusos o negocis, conduïts o regentats per musulmans. I això no passa sols als països àrabs. Al Regne Unit, els gossos policia utilitzats per a identificar sospitosos de pertànyer a cèl·lules terroristes han de portar botes de cuir quan entren en mesquites o cases de musulmans. Un mul·là pakistanès emetia una fàtua contra l'ús de gossos entrenats per a detectar droga o explosius. Apel·lant a la xaria, negava validesa a proves obtingudes amb gossos.

A casa nostra, també han sorgit conflictes. Les associacions islàmiques de Lleida demanaren a l'ajuntament que es prohibís l'accés del millor amic de l'home als transports col·lectius i a determinades zones públiques, a fi de garantir la llibertat religiosa i el dret dels musulmans a viure segons els principis islàmics. Com que el consistori de la ciutat rebutjà la petició, es multiplicà el nombre d'animals morts per enverinament. Però tornem al principi. Mentre passejàvem pels carrers d'Isfahan, una companya de viatge em va preguntar: «¿T'has adonat que no es veu ni un gos ni mig? ¡Quina cosa més estranya! ¿No els agradarà tenir animalets?» No sé. Aparentment no hi ha gossos a Iran. No se'n veu cap ni un pels carrers. Ara bé, ¿per què serà que l'aiatol·là Nasser Makarem Shirazi ha decidit recordar la prohibició de tenir-ne? No m'estranyaria gens que molts iranians facen un cas com un cabàs als sermons dels ulemes.

Tothom parla de política a l'Iran

A l'Iran, l'ambient és més religiós en unes ciutats —s'hi veuen més xadors— que en altres. En alguns llocs, molts botiguers, posem per cas, no baixen la persiana del negoci per a complir amb el precepte de l'oració. (L'islam xiïta estableix tres moments d'oració: el matí, el migdia i el capvespre.) A Shiraz, una persona ens deia que el 70% dels iranians no resa. Ignore d'on treia aquesta data el nostre interlocutor. En qualsevol cas, a Iran s'esdevindria el mateix que a les Espanyes, on quasi tots els ciutadans són catòlics, però pocs van a missa. Els iranians, això sí, han d'acatar per força les lleis que imposen els mul·làs instal·lats al poder. Recorde una anècdota divertida. L'últim dia d'estada al país, un divendres, dia festiu per als musulmans, ens veièrem immersos en una enorme retenció de veicles al cèntric carrer Ferdowsi de Teheran, en què hi ha diverses facultats universitàries. Era estranya la densitat de trànsit en un dia no laboral. Potser s'havia produït un accident, perquè aparegué un cotxe de bombers. El xofer de l'autobús va dir sorneguer: «Com ja passem del migdia, les cabres i les ovelles han acabat de resar.»

Es referia als estudiants ultrareligiosos que sortien dels oratoris universitaris i agarraven el cotxe. Ja ens podem imaginar l'escepticisme religiós del xofer, un home ja major, i la seua opinió sobre les persones que freqüenten les mesquites. La gent va perdent la por a poc a poc. Segons la nostra guia local, tothom parla de política al metro, als taxis... Molts iranians estaven farts de Mahmud Ahmadineyad. La veu popular li havia endossat el malnom de Mico. «¿Com era possible que un home tan lleig ens representés a l'estranger. La gent d'altres països pensaria que tots els iranians som lletjos», bromejà una persona que per prudència no identificaré. «En comptes d'anar a consolar les víctimes del terratrèmol, prengué un vol a Veneçuela», afegí altra persona. Ignore de quin terratrèmol parlava; durant un dels més greus, per agost de 2012, sembla que Ahmadineyad estava a Teheran. Quan fou elegit president per segona vegada, hi hagué vàries manifestacions de protesta i molta repressió policial. «¿Què s'ha fet dels nostres vots?», resaven les pancartes. La seua presència al soterrar de Chávez també alçà aldarull.

El Mico abraçà en públic la mare d'Hugo Chávez, Elena Frías, acció totalment prohibida en Iran. «Si ho fèrem nosaltres, aniríem a la presó. Si ho fa el Mico, està ben fet», xiuxiuejaven els iranians. L'episodi suscità un enorme escàndol a la República Islàmica; al país dels aiatol·làs, abraçar una dona en públic és un delicte. La foto de l'abraç circulà pertot arreu, malgrat els esforços del règim per convèncer l'opinió pública que la imatge havia estat manipulada per l'imperialisme. L'actual president, Rouhani, està ben valorat, però la gent creu que no podrà fer gran cosa en política domèstica. Un discurs seu dirigit a policies provocà la ira dels aiatol·làs. ¿Què havia dit? Que la policia no està per a defendre l'islam, sinó per a vigilar el compliment de les lleis. La frase no tenia tanta transcendència; les lleis d'orde públic són d'inspiració clarament religiosa. Recorde una aturada a la vila de Meybod, per a veure un colomer de tova. Molt a prop hi havia policies. Unes viatgeres havien oblidat el vel. En pujar a l'autobús, la guia, nerviosa, advertí: «Si la policia veu estrangeres sense vel, buscarà el guia. Em poden llevar la llicència.»

Aquests dies, es parla molt d'Iran als nostres mitjans de comunicació. Es diu que Podemos ha rebut finançament del règim iranià. Les visites de Hassan Rouhani a Itàlia i França també han alçat enrenou. Les escultures antigues nues del Museu Capitolí de Roma, que havia d'acollir una reunió entre el mandatari iranià i Matteo Renzi, van ser cobertes per tal de no ofendre l'invitat. Tanmateix, en finalitzar la visita, la delegació iraniana va difondre un comunicat en què negava haver demanat que es taparen els nus. (De fet, en un turó de la província iraniana de Kermanshah es pot admirar un escultura rupestre nua que representa Hèrcules o la divinitat persa Bahram.) En qualsevol cas, donaven les gràcies als amfitrions italians per la seua deferència. A París, sembla que es va suspendre un sopar en honor a Rouhani perquè les autoritats gal·les no estaven disposades a prescindir del vi. El president iranià és persona culta i políglota; parla àrab, persa i anglès. A més dels seus estudis religiosos, cursà la llicenciatura de dret a la Universitat de Teheran. Cpmpletà la seua formació jurídica al Regne Unit. Obtingué el doctorat en Dret Constitucional a la Glasgow Caledonian University. Si les notícies d'Europa han arribat a Iran, els seus habitants tindran altre tema de conversa.

Les dones d'Iran

Durant la recent estada per terres iranianes, les dones del meu grup havien de portar el cap i els muscles sempre coberts amb un vel (només se'l podien llevar dins l'habitació de l'hotel). Al país, estan prohibides les faldilles femenines i els pantalons curts masculins. ¿Què pensen els principals afectats, dones i homes iranians, del codi islàmic sobre indumentària? A jutjar pel que vaig entreveure durant els dies de viatge, moltes persones n'estan tipes. Com que no vaig fer cap enquesta —l'objectiu del meu viatge era merament turístic—, faré uns apunts esquemàtics. Jo dividiria la població femenina en tres grups: el de les submises —o molt religioses, no sé—, el de les indiferents i el de les disconformes. Les primeres van vestides amb el xador fosc. Bé que la peça és transversal —la porten dones de totes les edats—, el seu ús éstà generalitzat entre les més majors. Les alumnes de centres de primària i secundària l'han de dur obligatòriament, com a uniforme (el de les més jovenetes sol ser de color blau marí).

El xador no uniformitza del tot les seues usuàries. Als basars venen teles luxossísimes de diferents teixits. Es veuen sovint xadors de domàs amb dibuixos brillants sobre fons mat. També poden ser luxosos els mocadors que envolten el cap sota la peça negra o marró. Sovint s'endevinen joies —polseres, anells, agulles de pit—, pantalons vaquers i sabates de tacó ben elegants. Entre les fèmines d'edat mitjana, mestresses o treballadores, sovinteja la bateta curta, de color fosc, cordada per darrere, els vaquers i —quin remei— el mocador nugat sota la barbeta. Les més rebels intenten eixamplar a poc a poc els límits d'allò permès. Segons el codi islàmic, la dona ha de portar els cabells llargs i tapats pel vel. Però nombroses xiques es retiren el vel cap a darrere per a mostrar llurs tenyits i pentinats, sovint ben cridaners, o trauen unes trenes ben llargues per l'esquena. També exhibeixen, en contra de les normes, maquillatges exagerats. Llueixen vels, bates de colors i dibuixos cridaners, i pantalons ben ajustats —gairebé malles. Porten sandàlies que deixen els peus a l'aire. (Aprofiten que el nou president, Rouhani, és més permissiu.)

 

Els homes també pateixen una llarga llista de prohibicions; no poden exhibir grenya llarga, cua de cavall, mullet (pèl curt al crani i llarg al clatell), cabell tallat en punta... Però també els joves intenten eixamplar els límits; alguns adopten l'estèttica hipster, difícil de distingir del codi islàmic. (Certes vestimentes, que en Europa són mostra d'esnobisme, esdevenen un acte polític en Iran.) La policia pot sancionar —fins i tot detenir— les persones que no acaten el codi de moralitat als espais públics (qui duu pantalons massa ajustats, corbata, vel massa solt, escot). En qualsevol cas, les dones són les més perjudicades per la moralitat oficial; sempre depenen d'un home —pare, marit o fill major. Necessiten un permís per a viatjar. No poden ser jutges (segons els clergues, es deixarien dur pels sentiments al dictar les sentències). Només poden divorciar-se per una causa justa. Tenen prohibit cantar en públic (llevat que ho facen per a una audiència exclusivament femenina). No poden ballar (els homes tampoc; el ball és considerat satànic per les autoritats religioses). A les iranianes els està vedat conduir autobusos o motocicletes i dirigir l'oració en les mesquites.

Es nota que moltes dones estan fartes de la situació. Malgrat tot, l'estatus de la dona persa és comparativament millor que el de les àrabs. Les iranianes poden accedir a càrrecs polítics, exercir quasi totes les professions, assolir el grau d'aiatol·là, conduir els seus cotxes privats... Sens cap dubte, una nova revolució iraniana estarà protagonitzada per la joventut, especialment la femenina. Però els canvis semblen encara llunyans. Costarà desbancar els mul·làs i els guardians de la revolució islàmica impulsada, ara fa trenta-sis anys, per l'aiatol·là Sayyid Ruhollah Musaví Jomeini.