No hi ha gossos a Iran

En la República Islàmica d'Iran, està prohibit tenir gossos a casa. El gos és sens cap dubte un animal immund, segons l'aiatol·là Nasser Makarem Shirazi. «No es pot traure de passeig, ni tenir dins de la casa o el jardí. Les relacions amistoses amb els gossos són una cega imitació dels costums europeus i nord-americans. Els occidentals estimen més els seus animals que la seua dona i els seus fills», adverteix el clergue xiïta. Tanmateix, l'anterior president, Mahmud Ahmadineyad, s'arrogà el dret de tenir quatre gossos. Deia que eren guardians. Els havia comprat en Alemanya al preu de 110.000 euros cadascun (¡Quasi quinze mil milions de rials per quatre gossos!) La notícia suscità, a parts iguals, l'enuig i la gatzara generalitzats dels iranians. Ahmadineyad es véu obligat a emetre una fàtua en què justificava el seu dret a posseir gossos perquè eren destinats únicament a garantir la seua seguretat. Res d'acaronar-los ni de traure'ls de passeig pel parc. En fi, ¿per què rebutgen els gossos, els musulmans? Per motius religiosos.

Segons la llegenda, el Profeta Muhammad fou atacat per un gos. També s'atribueix a Aisha, la seua esposa, aquest relat: «L'àngel Gabriel havia promès al Profeta que el visitaria en una hora determinada. Arribà l'hora convinguda i l'àngel no aparegué. Muhammad llançà el bastó que tenia a les mans mentre es deia que ni Al·là ni els seus missatgers incomplien mai les seues promeses. El Profeta féu una ullada al seu voltant i descobrí un cadell de gos sota el llit. Va preguntar a Aisha quan havia entrat el gos. Ella va contestar, posant Al·là per testimoni, que no ho sabia. El Profeta ordenà que tragueren l'animal. Llavors, es presentà Gabriel. Muhammad va retraure a l'àngel la seua promesa d'arribar a una hora determinada i la seua incompareixença. Gabriel contestà que li ho havia impedit el gos. "Els àngels no entrem a les llars on hi ha gossos o imatges", va proclamar.» Un hadit diu, en efecte, que els mala’ika (els àngels) no entren on hi ha un gos. Qalb ibn qalb (gos fill d'un gos) és un insult particularment greu al món musulmà.

Altre controvertit hadit afirma que les dones, els burros i els gossos anul·len l'oració del creient, perquè el distreuen. Per a molts ulemes, les dones són l'arma de Satanàs, i els gossos negres la seua encarnació. L'Islam prohibeix tenir gossos, excepte quan s'utilitzen per a caçar o custodiar el ramat i els grans. El càstig per a qui incompleix la norma és perdre cada dia un o dos qiraats de la seua hasanaat (recompensa per bones obres). Sembla que el Profeta va dir: «A qui tinga un gos, llevat que siga per al pastoreig o la caça, se li pendrà un qiraat de la seua recompensa per dia.» ¿Què es pot fer en els casos no previstos? Els ulemes s'emboliquen en freqüents debats. Heus ací l'opinió d'un doctor islàmic sobre els gossos guardians domèstics: «Si una casa es troba enmig de la ciutat, no cal un gos per a custodiar-la. Per tant, tenir-lo és haram (no està permès), li lleva al propietari un o dos qirats per dia. En canvi, si la casa està aïllada en el camp, és lícit tenir un gos per a cuidar la llar i les persones, més importants que els ramats o els conreus.

¿Què passa amb allò que entra en contacte amb un gos? Pel que es veu, Muhammad va dir: «La purificació d'un vas llepat per un gos ha de fer-se rentant l'atuell set vegades, la primera amb aigua i terra, i les següents amb aigua només.» Els ulemes diuen que tocar un gos eixut no converteix la mà en nayis (impura), però tocar-lo quan està humit torna nayis la mà. Aleshores, cal llavar-se set vegades, una d'elles amb terra. La cosa podria resultar graciosa, però té conseqüències molt serioses. Sovint, als invidents que van acompanyats d'un gos guia se'ls nega l'accés a taxis, autobusos o negocis, conduïts o regentats per musulmans. I això no passa sols als països àrabs. Al Regne Unit, els gossos policia utilitzats per a identificar sospitosos de pertànyer a cèl·lules terroristes han de portar botes de cuir quan entren en mesquites o cases de musulmans. Un mul·là pakistanès emetia una fàtua contra l'ús de gossos entrenats per a detectar droga o explosius. Apel·lant a la xaria, negava validesa a proves obtingudes amb gossos.

A casa nostra, també han sorgit conflictes. Les associacions islàmiques de Lleida demanaren a l'ajuntament que es prohibís l'accés del millor amic de l'home als transports col·lectius i a determinades zones públiques, a fi de garantir la llibertat religiosa i el dret dels musulmans a viure segons els principis islàmics. Com que el consistori de la ciutat rebutjà la petició, es multiplicà el nombre d'animals morts per enverinament. Però tornem al principi. Mentre passejàvem pels carrers d'Isfahan, una companya de viatge em va preguntar: «¿T'has adonat que no es veu ni un gos ni mig? ¡Quina cosa més estranya! ¿No els agradarà tenir animalets?» No sé. Aparentment no hi ha gossos a Iran. No se'n veu cap ni un pels carrers. Ara bé, ¿per què serà que l'aiatol·là Nasser Makarem Shirazi ha decidit recordar la prohibició de tenir-ne? No m'estranyaria gens que molts iranians facen un cas com un cabàs als sermons dels ulemes.