El traspàs d'un lluitador per la sanitat pública

Dissabte i diumenge proppassats, ens vam acomiadar del benvolgut amic Paco Martínez, xativí, metge jubilat i militant socialista. En desembre, hauria fet setanta-cinc anys. Tenia un gran amor a la seua ciutat. Al tanatori, un company embolcallà el cos amb la bandera xativina i hi diposità una rosa, com s'acostuma a fer quan mor una persona que ha tingut acta de regidor socialista a l'Ajuntament de Xàtiva. Molts ho ignoraran, però Francesc Martínez Grau arribà a ser mestre. Acabà els estudis de Magisteri en 1971 amb accés directe al cos de mestres de primària, gràcies a un expedient brillat. Després d'exercir la docència provisionalment a Massanassa i Tavernes Blanques, obtindria destinació definitiva en una escola de la Vall de Gallinera. Intentà fer una permuta, perquè s'havia matriculat en el tercer curs de la carrera de Medicina. Volia ser metge. Finalment, la docència duraria poc. Els pares li aconsellaren que demanés l'excedència en el cos de mestres i es dediqués plenament als estudis en la facultat. Va obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia en 1977. Havia fet pràctiques a l'especialitat d'anestèsia. Encara no existia el MIR.

 

Durant un temps, prestà els seus serveis d'anestesista a alguns metges de Xàtiva (Joaquín Vila, Antonio Saiz...). En febrer de 1979, aprovà les oposicions de metge inspector i fou destinat a les illes Canàries, on també exercí interinament un càrrec directiu a la delegació en Gran Canària de l'INP. Molts amics valencians l'encoratjaven perquè demanés trasllat a casa nostra. Finalment, el destinarien a Gandia on va ser director de l'hospital Sant Francesc de Borja. En 1982, el director general de l'Insalud nomenà Paco director de l'ambulatori i els centres hospitalaris de Xàtiva. El nou hospital no tenia nom ni equipament. Paco s'encarregà bàsicament de gestionar la dotació d'una infraestructura sanitària que ja havia costat dos mil milions de pessetes. Amb l'ajuda d'un administrador, hagué de gestionar mil milions més per a l'equipament. Abans de la inauguració, Paco Martínez tornaria a Gandia. És interessant recordar la figura del doctor Joaquín Colomer, catedràtic de Pediatria a la Universitat de València, de la qual va ser rector entre 1979 i 1984.

Colomer també seria deu anys Conseller de Sanitat de la Generalitat Valenciana, durant les tres últimes legislatures del socialista Joan Lerma. Amb Colomer es produí la transferència de les competències sanitàries a la Generalitat i es van consolidar les bases de l'actual sistema de salut valencià. S'impulsà el nou model d'atenció primària i es modernitzà la xarxa assistencial amb la construcció d'uns cent-cinquanta centres de salut i la reforma d'alguns dels principals hospitals —el Clínic de València, per exemple. En aquest context s'inaugurà el Lluís Alcanyís en 1984, amb un acte presidit per Ernest Lluch. Més endavant, s'obriria el nou centre d'atenció primària d'Ausiàs March. Paco seria nomenat director general d'Assistència Hospitalària i Especialitats Mèdiques. Després, director del Clínic i director del Doctor Peset entre 1988 i 1993. (Ja s'havia afiliat al PSPV-PSOE en aquell temps.) Tancà la seua carrera professional com a cap d'inspecció de serveis sanitaris a Gandia, on romangué fins a la jubilació. Però l'amic finat també participà a la política local. Va ser regidor de l'Ajuntament de Xàtiva durant dos períodes municipals, de 1991 a 1998.

En el primer, sent alcalde Miquel Calabuig, Paco va ser membre de la comissió de sanitat. En el segon, ja a l'oposició, exercí funcions de portaveu del grup socialista. En definitiva, el nostre benvolgut amic fou un treballador incansable en pro de la ciutat i de la sanitat pública. Després de la jubilació, vindria l'etapa de dedicació a la família i als amics. De vegades, me'l trobava per Baixada de l'Estació i em deia: «Me'n vaig a València, que he de tenir compte dels meus néts.» També el veia passejant amb la germana, a la qual li calia companyia perquè es refeia d'una malaltia. Paco era un dels assidus als esmorzars de dissabte d'un grup d'amics en què m'incloc. Jo tenia una relació especial amb ell. Sovint, quan he dedicat les meues columnes quinzenals als problemes de la sanitat local —vostès n'hauran llegit alguna—, Paco era una de les millors fonts d'informació. En fi, ha marxat massa d'hora i ha deixat família (dona, fills, néts, germans i altres parents) i amics pròxims sumits al desconsol. Mai no oblidarem la bonhomia de Paco Martínez.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2026)

¡Que arriba l'hantavirus!

És impossible saber de tot. Jo, per exemple, no sabia res de l'hantavirus. (Ara, però, a còpia de sentir notícies i més notícies sobre vaixells amb passatgers infectats, me'n faig una idea.) Segons els científics, la possibilitat que un episodi d'humans infectats per aquest virus derive en epidèmia és molt baixa. Mmm. Si el risc és tan baix, trobe incomprensible que les televisions dediquen la meitat dels seus informatius del matí, el migdia i la nit a contar-nos amb pèls i senyals tots els detalls de l'operació de desembarcament dels passatgers del creuer neerlandès Hondius. L'afer té aspectes dignes de reflexió. Evidentment, quan una notícia causa moltíssima preocupació en els ciutadans, els mitjans tenen obligació de prestar-li atenció. Tanmateix, en el cas de l'hantavirus, les coses semblen funcionar a l'inrevés; un excés exagerat d'informació acaba creant una enorme preocupació. (O no tan enorme; jo, per exemple no estic gens preocupat.) ¿És precís donar un fart d'informació a gent llega de tot el territori estatal? Entendria que els habitants de Tenerife, que són els més directament concernits, foren exhaustivament informats. ¿Però cafè per a tots?

Altre aspecte interessant és la reacció dels polítics. Anem a pams. Els caps d'algunes comunitats autònomes semblen més independentistes que Puigdemont. Isabel Díaz Ayuso, per exemple, va exigir explicacions al govern central per traslladar els catorze viatgers espanyols de l'Hondius a l'Hospital Militar Gómez Ulla de Madrid. Que jo sàpiga, Madrid no és un estat independent i el govern d'Espanya té la titularitat del Gómez Ulla, que depèn del Ministeri de Defensa. A més a més, aquest hospital compta amb la millor unitat per a l'atenció de víctimes d'incidents produïts per agents nuclears, radiològics, biològics i químics, incloses les malalties infeccioses d'alt risc. Altre èmul de Puigdemont és el president de Canàries, Fernando Clavijo Batlle, que va prohibir el fondeig del vaixell neerlandès al port de Granadilla, el titular del qual és Ports de l'Estat, un organisme dependent del Ministeri de Transports. Juanfran Pérez Llorca s'empipà perquè un avió ambulància turc havia fet escala a l'aeroport de Manises, per a proveir-se de combustible, sense haver-ho comunicat a la Generalitat. En fi, ha sovintejat l'exigència d'explicacions al govern de Pedro Sánchez.

Naturalment, el govern central té obligació de ser transparent, però moltes pretensions dels caps autonòmics del PP resulten cridaneres. ¡Ha! Després, tots aquests estan en contra que Espanya siga un estat confederal. A nivell estatal, la reacció de la dreta també ha estat estrambòtica. Els líders del PP han demanat la dimissió de la ministra de Sanitat i han dit que no hi ha ningú al volant quan es produeix una emergència. (Deuen haver oblidat el paperot d'Ana Mato durant la crisi de l'èbola.) La reacció dels ultres ja és directament de sainet; Abascal diu que Sánchez ha creat el virus a posta i l'ha portat a Espanya per a tapar casos de corrupció que afecten el govern. Qualsevol crisi s'aprofita automàticament com un arma política. Les dretes amollen boles sense immutar-se. Ja sabem com està el rotgle, però hom troba a faltar més consens quan s'esdevenen emergències. La gent corrent tampoc no es lliura de l'ambient enrarit. La solidaritat brilla per la seua absència. Les persones a bord de l'MV Hondius eren vistes com empestades, ignorant que totes eren asimptomàtiques i que possiblement no estaven infectades. ¿I què diuen els sindicats?

El sindicat TPT (Treballadors de Ports de Tenerife) —imagine que no serà d'esquerres— arribà a barallar la possibilitat de boicotejar l'arribada de l'MV Hondius al port de Granadilla. Davant una operació avalada per l'OMS, ¡insolidaritat i corporativisme! Al creuer procedent d'Ushuaia també viatjaven espanyols. Cal recordar-ho, perquè a molts ultres se'ls omple la boca amb això de los españoles, primero. Per altra banda, les imatges dels evacuats de Països Baixos arribant a l'aeroport d'Eindhoven criden l'atenció; han baixat de l'avió sense EPI i el personal de l'aeroport i els policies no semblen estar preocupats. ¿S'ha fet d'una puça un elefant i el govern de Sánchez es veu obligat a sobreactuar perquè val més passar-se que quedar-se curt? ¡Quanta exageració i quant de cangueli injustificat! El president de Canàries tenia por que els inexistents ratolins de l'Hondius, infectats d'hantavirus, arribaren nedant al port de Granadilla. Els índexs d'audiència, la cerca d'ingressos per publicitat, l'atemoriment i els càlculs polítics es conjuminen i d'un pet en fan cent esquerdes. Si a les crisis sanitàries que vindran s'actua igualment, ho tenim clar.

La salut universal trontolla

Els cinquanta anys de la mort de Franco s'han endut totes les primeres planes dels mitjans de comunicació, però altre aniversari ha passat quasi desapercebut. Enguany ha fet vint-i-cinc anys de l'assassinat d'Ernest Lluch. El mataren el 21 de novembre de 2000 al garatge del seu domicili barcelonès. El crim fou reivindicat pel denominat Comando Barcelona d'ETA, format per tres membres. Els nostàlgics del franquisme exalcen l'"obra" del dictador. Diuen, per exemple, que Franco va crear el sistema universal de salut. ¡No! Sent ministre del primer govern socialista, Ernest Lluch va posar les bases legals per a la universalització de l'atenció sanitària amb la Llei General de Sanitat de 1986. El principi de salut universal garanteix que totes les persones han de tenir accés als serveis sanitaris de prevenció, tractament de malalties i rehabilitació sense patir discriminacions per motius econòmics o socials. Lluch aspirava a uns serveis sanitaris públics de qualitat per a tothom. Diferents organismes internacionals, com ara l'OMS, vindiquen que el de la salut ha de ser un dret humà fonamental i un dels objectius de desenvolupament sostenible.

En altres ocasions ja he parlat de les vinculacions de Lluch amb Xàtiva. Durant la Transició, va visitar la nostra ciutat almenys dues vegades. En 1976, participà en unes xerrades celebrades al Comerç per a commemorar la mort de Jaume I. Vaig compartir estrada amb ell. També participà en una taula redona sobre l'autonomia. En octubre de 1984, sent ministre de Sanitat i Consum, Ernest vingué a inaugurar l'hospital Lluís Alcanyís, com recorda una placa situada a l'entrada. Han passat quaranta anys i la instal·lació hospitalària ha envellit per manca de manteniment i d'inversions importants. Ernest no viu per a veure la deriva presa per la sanitat pública que ell impulsà. Les autonomies governades pel PP aposten per externalitzar i concertar els serveis públics de salut amb empreses privades. Però l'estratègia neoliberal provoca unes llistes d'espera interminables per a consultes i intervencions mèdiques, i víctimes específiques (7291 morts en residències de Madrid durant la pandèmia, fallades en la prevenció del càncer de mama...).

Es retallen inversions en serveis públics per tal que no funcionen i la gent es veja empentada cap al sector privat. Però les suposicions sobre pràctiques rebutjables realitzades per empreses s'han vist confirmades per l'escàndol de l'hospital de Torrejón. Algú pensarà que certes coses només passen a terres llunyanes, però també sovintegen a casa. El conseller de Sanitat admeté un retard d'entre dos i tres anys en la realització de mamografies a 150.000 dones. Amigues i familiars meues, molt pròximes, han estat afectades; se'ls havia d'haver realitzat la mamografia en 2024 i van rebre l'avís enguany. Al centre d'atenció primària d'Ausiàs March, les esperes per a cites telefòniques o presencials són llarguíssimes. Els metges de família deuen tenir ordres de derivar el mínim de pacients als especialistes. (Algunes persones perden la paciència i acaben acudint a consultes privades.) L'ambulatori pateix manca crònica de pediatres. Per tant, cal habilitar metges de família. Al Lluís Alcanyís i l'hospital d'Ontinyent també hi ha múltiples dificultats.

Aquestes planes informaren l'octubre passat del dèficit, a tota l'àrea Xàtiva-Ontinyent, de tècnics per al diagnòstic amb imatge. I escassegen especialistes. De moment, el problema és apressant a Ontinyent, però la conselleria ha reconegut que acabarà declarant tot el departament àrea de difícil cobertura. La falta de plantilla té una possible explicació. Molts metges que viuen fora de les nostres comarques aspiren a treballar al Cap i Casal. Abans de demanar destinació al nostre departament, estudien les comunicacions. Xàtiva està ben connectada amb València per tren i autovia, cosa que permet l'anada i la tornada en un dia entre casa i el treball. La connexió amb Ontinyent és més limitada. La probabilitat que el futur hospital de referència a la Vall d'Albaida tinga prou dificultats per a cobrir les places, de medicina i d'infermeria, és molt alta. Per tant, calen incentius. I s'hauria d'ampliar el Lluís Alcanyís. La saturació provocada per la grip és una nova advertència. Aturar el declivi dels serveis públics concerneix tota la ciutadania. Al cap i a la fi, la privatització es produeix perquè compta amb l'aval d'un nombre significatiu de votants.

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2025)

Seguint un mateix patró

Les polítiques neoliberals provoquen dos tipus de víctimes, les genèriques i les específiques. El PP, en solitari o amb Vox quan no li queda altre remei, propugna la privatització dels serveis públics. Justifiquen aquesta privatització apel·lant a l'eficiència. Sostenen que l'empresa privada és molt eficient. Supose que volen dir que presta un millor servei a un cost menor. Es tracta, no caldria dir-ho, d'una excusa; d'alguna manera han de justificar els seus programes polítics. No està demostrat que les empreses privades presten els millors serveis socials al menor cost. La cosa té la seua lògica; una empresa cerca obtenir beneficis. Això s'aconsegueix de diferents maneres: reduint costos (plantilles, salaris, qualitat dels béns o serveis ofertats), augmentant marges... En realitat, els partits de la dreta no busquen bons serveis, sinó proporcionar oportunitats de negoci a la classe social que representen. Volen privatitzar progressivament els serveis públics i reduir l'estat al mínim imprescindible. Els serveis essencials solien ser tradicionalment públics. Avui, però, el neoliberalisme considera que molts d'aquests serveis són susceptibles de privatització.

Per definició, les coses de què no podem prescindir (l'assistència sanitària, l'ensenyament, les infraestructures i els mitjans de transport, la protecció civil, els serveis funeraris, la recollida i el tractament de residus, els abastiments, el subministrament d'energia, les pensions, els sistemes de protecció i assistència social...) sempre tenen demanda. Per tant, són una veritable bicoca per a qui pensa en el negoci; té la clientela assegurada. Per això proliferen residències geriàtriques privades, assegurances mèdiques privades, universitats i escoles privades, transport ferroviari privat... I ja s'albira un futur en què també hi haurà policies privades, exèrcits privats, presons privades... Aquesta estratègia neoliberal provoca molts problemes: llistes d'espera interminables per a les consultes i les intervencions mèdiques, obstacles insalvables per a accedir a l'habitatge social, mala qualitat de l'atenció a les persones majors... Les víctimes d'aquests problemes són genèriques. I el sistema té una gran habilitat per a banalitzar-les i assumir-les. De fet, l'enorme nombre de damnificats quotidians no sembla passar-los factura electoral als partits de la dreta.

Ara bé, la privatització d'alguns serveis (la sanitat, la prevenció i l'atenció a les emergències, les ajudes a la dependència de persones majors) provoca víctimes específiques: 7291 morts a les residències de Madrid durant la pandèmia, 230 morts valencians durant la dana d'octubre de 2024, les fallades en la prevenció del càncer de mama que poden haver afectat a moltíssimes dones andaluses i valencianes... El PP mostra zero empatia amb aquestes víctimes específiques, perquè desmunten la cobla del millor funcionament dels serveis privats. Al ciutadà tant se li'n dóna la lata de l'eficiència. Vol atenció eficaç, que és cosa distinta. Quan es veuen superats per esdeveniments que susciten una allau de víctimes extraordinàries, els governs de dretes reaccionen seguint un mateix patró: tardança a reaccionar, minimització de danys quan és possible —el PP andalús va dir al principi que les afectades pels errors en el diagnòstic de càncer de mama eren només tres o quatre—, negativa a demanar perdó —o demanar-lo massa tard—, culpabilitzar les mateixes víctimes, acusar de politització les seues associacions, endossar la culpa als adversaris polítics...

Al final, tot es redueix a la necessitat de dissimular el cor de la qüestió: suprimir inversions en serveis públics provoca el seu mal funcionament, sobretot en situacions extraordinàries que cada cop ho seran menys. La dreta practica deliberadament aquesta política; si allò públic no funciona, la gent es veurà empentada cap al sector privat. Sovint, no hi ha opció. A Xàtiva, per exemple, l'única residència d'ancians existent és privada. Però la dissimulació té els seus límits. Les víctimes específiques dels accidents que escapen a l'assiduïtat de les nombroses incidències normalitzades només es poden amagar amb boles més grans que el campanar de la Seu. A més, les mentides no tracten sols d'ocultar les deficiències dels serveis públics. També són útils per a amagar la incompetència i la manca de moralitat de polítics sense la preparació necessària per a fer front a problemes d'envergadura. Els valencians patim un govern autonòmic, sostingut pels grups parlamentaris del PP i Vox, que sembla preocupat únicament per dos assumptes: la guerra cultural i la implementació del programa neoliberal. ¿Empatia amb les víctimes d'octubre de 2024? ¡Zero!

Xantatge de les asseguradores

Els ideòlegs del neoliberalisme, que inspiren les polítiques econòmiques dels governs de dretes, intenten desmuntar l’estat del benestar. Pensen que s’han de privatitzar tots els serveis públics. Aquestes intencions es manifesten clarament en la sanitat. Durant l'anterior etapa de govern del PP, el País Valencià fou pioner en la política d’externalització de diversos serveis sanitaris. La Generalitat arribà a tenir privatitzats cinc hospitals —el més pròxim en Alzira. De fet, la cessió d'hospitals públics madrilenys al sector privat s’inspirà en el model Ribera. Hi ha, però, altres aspectes de la política sanitària que passaven desapercebuts. Un d’ells afecta els treballadors públics. Els funcionaris civils de l’Estat no cotitzen al règim general de la Seguretat Social. Ho fan a la Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Civil de l’Estat, Muface, que prestava fins ara l’assistència sanitària als seus afiliats a través de diferents entitats, amb les quals firmava un concert. Els mutualistes destinats al País Valencià (docents, empleats de l'administració general, policies nacionals, etc.) podien elegir entre el sistema sanitari públic o asseguradores privades.

Molts funcionaris triaven les companyies asseguradores; el seus serveis ambulatoris no estan tan col·lapsats com els de la sanitat pública. El Ministeri d’Hisenda, encantat; pagava unes primes molt ajustades per aquesta assistència externalitzada. Resulta, però, que totes les companyies mèdiques rebutgen de renovar el concert en vigor si la seua pretensió d'augment de les primes no és atesa. Al·leguen que la mitjana d’edat dels funcionaris està pujant exponencialment —els funcionaris jubilats també són mutualistes. La gent major resulta molt cara per a les empreses privades —la gent jove és més barata. (Cal recordar que l’empresa privada no sol pensar en la qualitat del servei que presta; pensa només en el benefici que n’obtindrà. Muface està a punt de desaparèixer. Des de certa esquerra es llancen uns missatges cridaners: «¡Que els funcionaris patisquen la merda d'atenció primària que rep la resta de treballadors!» D'acord amb les lleis de Murphy, una situació molt dolenta és susceptible d'empitjorar encara més. Si tots els mutualistes acaben passant al règim comú de la Seguretat Social, el col·lapse del servei públic pot ser total.

Al País Valencià, mutualistes i altres beneficiaris —els fills i les persones a càrrec dels titulars— formen un col·lectiu d'unes 120.000 persones. La província de València és la tercera de l'Estat amb major percentatge de mutualistes, el 6 %. Entre titulars i beneficiaris, Muface hi compta amb vora 87.000 afiliats, un 76 % dels quals venia optant per l'assistència sanitària prestada per empreses concertades. Als ambulatoris públics xativins, cal una cita prèvia per a les consultes de medicina familiar i especialitats. En tot el territori valencià hi ha quasi mig milió de pacients (441.605) esperant una primera consulta especialitzada. El temps mitjà d’espera per a ser atès per un especialista o ser sotmès a una cirurgia és de tres mesos (una setmana per a ser atès pel metge de família). Els terminis són més llargs en consultes d'especialitats com oftalmologia o traumatologia. En total, el 52 % dels valencians ha d'esperar almenys dos mesos per a rebre una primera consulta especialitzada. Al camp quirúrgic, les cirurgies plàstica, toràcica, neurològica, pediàtrica, d'urologia, traumatològica i d'otorinolaringologia superen els tres mesos d'espera.

Si traiem la mitjana de tots els camps, el 16 % dels valencians pendents d'una operació haurà d'esperar almenys sis mesos. L’aterratge en la sanitat pública dels mutualistes residents al País Valencià, nombrosos a Xàtiva i la seua rodalia, augmentarà les esperes. Llavors, la Generalitat continuarà la seua política de “derivar” pacients a clíniques privades. En altres paraules: molts funcionaris hauran fet un viatge d’anada i tornada. Estarem davant d’un peix que es menja la cua. En realitat, l'actitud de les asseguradores privades és un xantatge. Alguns estudis dubten de les pèrdues al·legades; des de 2018, les seues primes han augmentat el 18,6 % (el govern els ha oferit una pujada del 39 %), però l'IPC general sols ha pujat un 18,2 % (un 7,3 el del sector mèdic). El mutualisme només representa un 22% del negoci de les companyies. En l'altre 78 % guanyen molts diners. A més, han aprofitat els concerts amb Muface per a oferir als mutualistes serveis addicionals amb què també han guanyat molta pasta. Diuen que l'envelliment augmenta la sinistralitat, però el govern central els ofereix una pujada de prima substancial. ¡Tant els és!

Les companyies formen un oligopoli i saben que la sanitat pública, en mans de les comunitats autònomes, tindrà molts problemes si desapareix Muface. El sector deu voler que l'actual model sanitari col·lapse per sobrecàrrega. Així, podria fer-se amb una porció major del pastís. Ara bé, amb un finançament adequat i personal suficient, el sistema públic absorbiria sense cap problema els mutualistes que encara no s'han passat als serveis públics de salut. «L'ocasió té un pèl», diu el refrany. Es podria aprofitar el xantatge de les asseguradores per a desfer-se d'un veritable cavall de Troia de la sanitat privada. Alguns diuen que la pilota està en la teulada del ministre Óscar López, però les coses no són tan simples. Un munt de comunitats autònomes governades pel PP, que aspira a privatitzar la sanitat, hauria de millorar el sistema, cosa força improbable. Seria com demanar a la rabosa que cuide del galliner. D'altra banda, caldria revisar el sistema de finançament autonòmic; amb l'actual, els governs valencians la passen negra per a prestar els serveis públics, els sanitaris entre ells. En fi, no tardarem a veure com acaba l'embolic de Muface.

El futur serà femení

La desigualtat entre homes i dones encara és ben gran, però diversos símptomes anuncien que el futur serà femení. Un àmbit que s'ha feminitzat molt és el literari. La narrativa, per exemple, ja havia de tenir des dels orígens ingredients atractius per a les dones, que sempre n'han estat les principals receptores. L'obra que mancava d'aqueixos ingredients estava condemnada al fracàs. Però la literatura era principalment escrita per homes. I només tenien accés a la lectura dones de classe alta. Tot això ha canviat. Diferents revistes i suplements culturals de diaris solen publicar les llistes dels millors llibres de l'any. En 2023, el nombre d'autores era aclaparant. Alguns noms es repetien en totes les llistes: Alana S. Portero, Maggie O'Farrell, Laura Ferrero, Marta Jiménez Serrano, Irene Solà, Elvira Navarro, Eva García Sáenz de Urturi, Dolores Redondo... Si mirem premsa escrita en la nostra llengua, set de dotze llibres i nou de quinze, recomanats per un diari i un setmanari, tenien autora: Imma Monsó, Andrea Genovart, Mònica Batet, Núria Cadenes, Eva Piquer, Maria Climent, Carlota Gurt, Anna Moner, Marina Garcés, Montserrat Corretger...

Els clubs de lectura —ignore si n'hi haurà algun a Xàtiva— estan formats majoritàriament per dones. Açò té molta rellevància; els llibres són transmissors d'estereotips de raça, de gènere, de classe... Sovint, el poder s'expressa a través de la literatura. L'establishment encara és masculí, però les dones van accedint gradualment als àmbits en què es remenen les cireres. El passat 14 de febrer, Felip VI presidí l'acte de lliurament de despatxos a una nova promoció de jutges. A la presidència sols hi havia homes, però integrava la fornada una immensa majoria de dones. El rei s'afartà d'encaixar mans femenines. Això no significa necessàriament que la nostra justícia vaja a millorar, ni que les noves jutges siguen més progressistes que els seus col·legues masculins, entre els quals predomina el conservadorisme. Però tot podria ser; els sondeigs del CIS indiquen que les dones es posicionen més a l'esquerra que els homes. El partit polític amb més suport electoral entre les dones és el PSOE, mentre que Vox atrau la major proporció de vot masculí.

En les últimes eleccions, el 44% de les dones va votar per partits progressistes o d'esquerres i el 31%, per partits de dreta i ultradreta. El fenomen es dóna en altres països (Alemanya, Polònia, Brasil...). Potser, la dona té més seny que l'home, o la consciència de la injustícia, la desigualtat, l'assetjament i la violència de gènere influeix en el posicionament. La inclinació per l'esquerra es manifesta sobretot entre xiques menors de 35 anys. Només els homes majors de 65 són majoritàriament d'esquerres. Dretització i reacció contra el feminisme estan protagonitzades principalment per xics joves. Existeix, per tant, una bretxa ideològica entre xics i xiques que va en augment. Però tornem als membres de la judicatura. Bé que siguen progressistes, pertanyen a l'establishment. Les dissonàncies amb persones dels seus cercles d'amistats pot complicar-los la carrera professional. Desentonar dels col·legues sol reportar problemes. Passa igual en altres professions de gent acomodada. Per això, més presència femenina als tribunals no garanteix res. A Xàtiva, els quatre jutjats de primera instància i instrucció tenen dones com a jutges titulars.

Les dones també són majoria a l'ensenyança primària, pública i concertada, i porten camí de ser-ho en secundària. Als col·legis d'infantil i primària de Xàtiva, els claustres estan feminitzats. Al CEI Teresa Coloma només hi ha dones, perquè els homes solen defugir l'educació infantil. La història es repeteix a la sanitat. El Centre de Salut d'Ausiàs March, que compta amb serveis de salut mental, pediatria, planificació familiar i atenció primària, té una plantilla de divuit metges, quinze infermers, una treballadora social i una higienista dental. Vora dos terços dels facultatius són dones. En infermeria, un treball tradicionalment femení, la quota puja al 95%. També són majoria aclaparant les auxiliars administratives. I sense sortir-nos de la sanitat, el farmacèutic és altre sector en què es van imposant les dones. Ja deuen ser majoria les titulars farmacèutiques de Xàtiva. En definitiva, bé que encara s'han de trencar sostres de vidre, ens dirigim cap a un món en què les dones tindran molt a dir, cosa que alguns homes, joves sobretot, no acaben de pair.

(publicat a Levante-EMV, el 06/04/2024)

Les aigües residuals

Ja se sap que un esdeveniment positiu rarament és notícia. Generalment, els successos negatius (les crisis econòmiques, les pandèmies, les guerres, els accidents, les catàstrofes naturals) solen ser més noticiables que els descobriments científics, posem per cas. Dissortadament, l'aigua està d'actualitat per motius gens falaguers; tenim una enorme sequera i el canvi climàtic no permet d'albirar un futur amb abundància hídrica. La degradació de Doñana, els embassaments buits i els rius amb cabals mínims ocupen les primeres planes de telenotícies i premsa escrita. Amb aquest teló de fons se celebrà a la Casa de Cultura, divendres passat, la Primera Jornada sobre Epidemiologia i Salut Pública 'Ciutat de Xàtiva'. El principal tema d'exposició i debat fou la utilitat de les aigües residuals per a monitorar l'evolució de la pandèmia de covid-19. L'anàlisi d'aquestes aigües permetrà d'establir alertes primerenques quan s'hi detecten futurs patògens. La jornada fou organitzada per l'empresa Global Omnium, la Universitat Internacional de València i l'Ajuntament de Xàtiva, gràcies a la iniciativa del regidor de Sanitat Josep Vicent Banavent.

En aquestes mateixes planes ja es va informar sobre la participació de personalitats destacades (Hermelinda Vanaclocha, sotsdirectora general d'Epidemiologia i Vigilància de la Salut, Gloria Sánchez, investigadora del CSIC, Guillermo Jorques, director de Salut Pública del Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent, Laura de la Fuente, cap de secció del Servei del Cicle Integral de l'Aigua de l'Ajuntament de València, Dionisio García, conseller delegat de Global Omnium...). El monitoratge de l'ARN del coronavirus present a les aigües residuals va predir l'evolució clínica de la infecció, tant abans com després de les campanyes de vacunació. Al llarg del matí del dia 5, s'explicaren detalls d'uns treballs que es van dur a cap en diverses ciutats, Xàtiva entre elles. Tanmateix, per bé que la relació entre pandèmia i aigües residuals era l'objecte principal de les ponències, van aparèixer altres temes interessants: gestió de la crisi sanitària per part del govern valencià; actuació a les residències d'ancians; informació subministrada a la població...

Les autoritats de la nostra comunitat autònoma gestionaren la crisi millor que altres, és evident, però hi hagué punts negres. La informació en fou un. Durant l'estat d'alarma, es donaven xifres globals per departaments de salut, però no per poblacions. Fins a juny de 2020, desconeguérem quina incidència tenia el coronavirus a Xàtiva i les altres localitats del departament. Les autoritats sanitàries arguïen que no convenia donar aqueixa informació, perquè les poblacions amb poca incidència podien baixar la guàrdia. D'altra banda, les diferents administracions públiques no proporcionaven dades homogènies i fiables. La doctora Vanaclocha acceptà que potser hauria calgut més transparència. El doctor Jorques explicà l'actuació als geriàtrics —les aigües dels quals s'analitzaven— i el suport donat pel departament de salut. Els majors infectats foren confinats dins llurs habitacions, cosa que permeté de controlar la taxa de letalitat. El cost en salut mental fou terrible. Si l'ingrés en una residència ja suposa retallada de drets i llibertats, la pandèmia donà el cop de gràcia. Fins a la darreria de 2022, els interns només podien rebre dues visites setmanals de quaranta-cinc minuts amb cita prèvia. ¡Conseqüències d'un model de residència geriàtrica que s'haurà de revisar!

En fi, la jornada encara desvetllà altres aspectes cridaners del cicle de l'aigua. Atesa l'escassetat futura que s'endevina, caldrà millorar la depuració d'aigües residuals. Sembla que no s'eliminen encara totes les restes de medicaments —d'antibiòtics, per exemple. ¡Només faltaria beure aigua amb traces d'antibiòtics, cada vegada menys eficaços, perquè els bacteris s'hi fan resistents! En realitat, al nostre clavegueram hi ha residus molt diversos, d'antidepressius, drogues, microplàstics... Dionisio García ho explicà bé en la intervenció final. En tot cas, quedà clar que monitorar les aigües residuals serà ben útil en una futura pandèmia vírica, que no tardarà a presentar-se, a causa de l'enorme mobilitat de les persones per tot el planeta. A les conclusions de la jornada s'esmentà també la cogovernança. La societat civil, els diferents governs i els científics hauran de gestionar millor les futures crisis sanitàries. ¡Qui havia de dir que l'aigua bruta de les clavegueres donava per a tant!

(publicat a Levante-EMV, el 10/05/2023)

El passaport covid

La pandèmia de covid-19 ha afectat el discerniment de nombroses persones, fins i tot d'algunes no contagiades. Un tema molt propici per a esbojarrar-se és el del passaport covid. És obligatori el document per a entrar en locals relacionats amb l'oci i en establiments d'hostaleria que tinguen capacitat per a cinquanta o més persones. També s'ha de mostrar a l'entrada de residències i centres sanitaris. Els polítics i molts metges afirmen que és un incentiu per a la vacunació. Jo, en canvi, crec que és una mesura coercitiva. Vaja per davant que no tinc res en contra de les vacunes. De fet, ja he rebut tres dosis vacunals contra la covid-19. I m'he descarregat el meu passaport covid. Però l'obligatorietat de mostrar-lo en determinats espais és incompatible amb el concepte d'incentiu; incentivar significa premiar, no punir. Tanmateix, la norma vigent al País Valencià restringeix drets i llibertats, castiga les persones que no mostren el passaport, no les permet d'entrar en certs establiments i espais. Per això ha calgut validar judicialment la norma. En fi, des de l'inici de la pandèmia, les autoritats tracten els ciutadans com a menors d'edat.

Segons la Generalitat, l'objectiu del passaport és garantir la seguretat a l'interior dels locals en què hi ha molta interacció social i estimular la vacunació, tant de ressagats que no han completat la seua pauta com de persones que encara no s'han vacunat contra el coronavirus. ¿El passaport garanteix la seguretat? Una persona vacunada amb triple pauta pot contraure la variant òmicron i ser asimptomàtica (el vaccí alleuja o elimina símptomes, però no evita el contagi). Si entra en un saló de banquets, ensenyant el seu certificat, escamparà entre els altres comensals una variant del coronavirus altament transmissible. En realitat, la funció del passaport és obligar a vacunar-se aquell que encara no ho ha fet. Em sembla molt aconsellable que es vacune tothom, però no suporte que el polítics mentisquen. A més, llurs contínues contradiccions cansen. En començar el procés de vacunació, el ministre de Sanitat digué que un 70% de població diana vacunada proporcionaria immunitat de grup. Segons dades oficials, ja està vacunat el 90% de la població diana al conjunt de l'Estat. No cal coaccionar ningú. Ja es veu que el nombre d'antivacunes és mínim.

A més, no s'ha de presumir que hi ha a l'Estat tres milions de persones contràries als vaccins. Potser, un percentatge indeterminat dels tres milions no s'haurà vacunat per consell mèdic (a causa de trets fisiològics o afeccions que ho desaconsellen) o per altres motius raonables. I cal recordar una premissa bàsica: a l'Estat espanyol, les vacunes contra les malalties infeccioses mai no han sigut obligatòries, ni ha calgut que ho foren; la gran majoria dels ciutadans les valora positivament. Per tant, l'autoritat no té motius per a enganyar la població. ¿Dir la veritat fa por? Les vacunes disponibles contra la covid-19 ni són esterilitzants, ni eviten contagis, ni garanteixen immunitat de grup, però lleven molta gravetat a la malaltia, disminueixen ingressos hospitalaris i baixen la letalitat. Per això caldria que es vacunés el 100% de la població. Ara bé, en comptes de dir-ho clarament, s'opta pel subterfugi del passaport. Es demana fins i tot a qui no toca; un xiquet de sis anys no podrà visitar la seua iaia en una residència si manca de passaport, no exigible a menors de dotze anys. Total: la mentida podria tornar-se en contra i augmentar el nombre dels escèptics.

Cansament

La variant òmicron del SARS-CoV-2 està desfermada. La nova ona de la pandèmia assoleix uns índexs d'incidència altíssims. El govern central ha tornat a decretar l'obligatorietat de portar mascareta quan es circule per espais públics. L'administració de vacuna contra la covid-19 a menors de dotze anys ja ha començat. El coronavirus és omnipresent. L'assumpte cansa des de fa temps. I no em referisc al cansament que provoca en totes les persones un succés que altera contínuament la quotidianitat. Em referisc més específicament a la fatiga causada pels científics, els polítics i la gent que suposadament es dedica a l'activitat periodística. La pandèmia ha tingut fins i tot la virtut de descobrir alguns personatges molt llestos, com Miguel Sebastián, ministre socialista d'Indústria, Turisme i Comerç en el govern de Zapatero. Sebastián no veu venir en 2007 la crisi de les hipoteques subprime, però un canal generalista de televisió ha fitxat l'exministre com expert en covid-19. Connecten amb ell tots els dies (entre setmana, dissabtes) i a qualsevol hora, perquè il·lustre els televidents sobre l'evolució de la pandèmia i les mesures que caldria prendre.

No seré jo qui li negue el dret d'opinar; totes les persones en gaudim, d'aquest dret. El problema és que l'exministre sembla impartir ciència; els presentadors li diuen professor quan parlen amb ell. Però Sebastián és professor d'economia, no d'epidemiologia. Fa temps, en un programa nocturn, tingué una intervenció digna de glossa. Féu quedar malament un company de partit, el llavors ministre de Sanitat Salvador Illa, que anava a ser substituït; Sebastián expressà el seu desig que la persona substituta millorés la gestió de la pandèmia —que era tant com dir que Illa no l'havia gestionada bé, insinuació sorprenent. Sebastián deixà anar afirmacions sobre els tests d'antígens que eren ben semblants, ves per on, a les de la presidenta de la Comunitat de Madrid. El professor creia que calia fer una quantitat sideral de proves —autotests de saliva inclosos—, amb independència de l'efectivitat i el cost econòmic de la mesura. Hi havia epidemiòlegs, però, que no veien tan clara la utilitat d'aqueixa estratègia. Arribats en aquest punt convé recordar una obvietat: dues informacions, distintes però relacionades, se solen entendre millor si s'ajunten.

A més de professor de Fonaments d'Anàlisi Econòmica de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat Complutense, l'exministre socialista també assessora algunes multinacionals. Des de gener de 2019, és conseller d'Indra. (Fa temps, també fou director del Servei d'Estudis del BBVA.) Com a ministre, l'espifiada més gran que se li recorda és el projecte Castor, que ha costat a l'erari públic 1.350 milions d'euros, diners que han anat a parar a les empreses de Florentino Pérez. «Però el cansament que provoquen aquests personatges té una fàcil solució, canviar de canal», diran alguns. No, la solució no és tan fàcil; tots els canals i tots els periòdics estan plens de llestos i llestes. N'hi ha fins i tot a les xarxes. També encaparra, i molt, la contínua falta de consistència dels polítics. Per a fugir de tot això caldria fer com Robinson Crusoe, marxar a una illa deserta. En fi, si sumem l'extenuació causada per quasi dos anys de pandèmia i la fatiga que provoca sentir a tothora el mateix disc ratllat, a ningú no pot estranyar que moltíssima gent haja desconnectat de l'assumpte —sobretot aquella que no ha vist de prop les orelles al llop.

Comprant arguments als adversaris ideològics

Primer fou el viròleg del CSIC, Luis Enjuanes, el científic que dirigeix el desenvolupament de la vacuna espanyola contra la covid-19: Si usted no se vacuna, no puede ir a centros públicos. La Seguridad Social no debería hacerse cargo de su tratamiento si el coronavirus le ocasiona problemas de salud. Després, altre personatge famós va parlar en termes molt semblants. L'actor José Sacristán va dir necis als antivacunes. Preguntat per la possibilitat de cobrar l'assistència mèdica, quan emmalaltisquen, a les persones que neguen l'existència de la covid-19, Sacristán va respondre: Nadie tiene derecho a meter en un ataúd a un semejante. Que paguen para ser curados, por imbéciles. En fi, trobe prou impresentable que personatges amb ascendent entre el públic facen aquesta mena de declaracions. Naturalment, tenen tot el dret a expressar les seues opinions, ¡només faltaria! Però expressar-les té un cost. En el primer cas, la respectabilitat que em mereixia el doctor Enjuanes trontolla. És possible que el corporativisme estigués darrere les seues paraules; degué pensar en la càrrega de treball i la saturació dels nostres serveis sanitaris.

Però hi ha altra manera d'aconseguir que minve la pressió sobre els hospitals públics: contractar més personal. Dos pilars bàsics de l'estat del benestar són l'accés universal als serveis públics i la igualtat de tracte per a tothom. En realitat, la idea del doctor Enjuanes no és nova; a la dècada dels noranta, els laboristes britànics volien castigar els pecadors que acudien als centres públics de salut. S’arribà a estudiar —ignore si finalment es posà en pràctica— la possibilitat d’enviar al final de les llistes d’espera dels serveis sanitaris els obesos, els drogoaddictes, els alcohòlics, els fumadors... ¡Castigats per viciosos! El nombre de rèprobes podria haver-se ampliat amb gent sedentària, homosexuals afectats de SIDA, sifilítics, accidentats que conduïen cotxes sense el cinturó de seguretat cenyit... El viròleg espanyol ha pujat un esglaó; el qui no vulga vacunar-se que no siga atès per la sanitat pública. Aquesta proposta em sembla profundament reaccionària. I açò em duu a José Sacristán. Sempre s'ha vindicat com una persona radicalment d'esquerres. I ens té acostumats a discursos que semblen sermons. Sol renyar la gent que no fa allò que toca.

Ara va més lluny; l'anomena directament imbècil. Sovint, alguns personatges d'esquerres actuen com els sacerdots que anuncien les flames eternes de l'infern. El cognom Sacristán es presta a l'acudit fàcil, però l'actor és un d'aqueixos sacerdots. Molts recordaran les seues esbroncades recurrents als electors que no voten com cal. Convindria tenir clares algunes coses elementals. Els motius per a no voler vacunar-se poden ser molt variats. Jo conec dones que estigueren ben malaltes després de rebre la primera dosi del vaccí contra la covid-19. Algunes fins i tot hagueren d'acudir als serveis d'urgència. Lògicament, ja no volgueren saber res d'una segona dosi. I, en molts casos, els seus parents pròxims esdevingueren renitents a rebre la vacuna. Però no eren fatxes, ni guillats defensors de teories conspiranoiques, ni gent antisistema, ni imbècils. Simplement, tenien por. I és possible que foren fans de l'actor —no sé si continuaran sent-ho. D'altra banda, ¿quin sentit té fer propostes com les d'Enjuanes i Sacristán a la pell de brau on, segons fonts oficials, està vacunat vora el 90% de la població? Pel que es veu, hi ha poquíssimes persones enemigues de les vacunes.

No s'entén que alguns donen la matraca amb la cobla de l'obligatorietat dels vaccins i els càstigs a tots els desobedients. En absència d'un estat d'alarma —o d'excepció, com voldria el Tribunal Constitucional—, les llibertats que garanteix l'ordenament no estan suspeses. Tanmateix, hi ha qui sembla voler restringir-les. Un tractament mèdic forçós col·lisiona amb el dret a la integritat física i moral que garanteix l'article 15.1 de la CE. L'hospitalització obligatòria afecta la llibertat personal garantida per l'article 17; l'aïllament i les restriccions de les llibertats de circulació i residència topen amb l'article 19 de la carta magna. Les decisions administratives poden afectar altres drets fonamentals, com ara la inviolabilitat del domicili o la protecció de la intimitat. Per a certes decisions administratives cal, per tant, intervenció judicial, preceptiva quan hi ha una intromissió pública en drets i llibertats fonamentals dels particulars. Estic convençut de les bondats de les vacunes. Jo mateix he rebut la pauta completa del vaccí contra el coronavirus. Tanmateix, puc contagiar-me, ser asimptomàtic i transmetre la malaltia a altra gent. La seguretat absoluta no existeix.

Som éssers socials. Sempre existirà la possibilitat de contaminar —o «de ficar en un taüt», com diu Sacristán de manera teatral— les persones amb què ens relacionem. Vacunar-se contra tota classe de patògens és, per tant, molt convenient. Però negar assistència sanitària pública a poregues, equivocats, malintencionats o desinformats em sembla una actitud impròpia de gent d'esquerres. ¡Ha! Si la dreta copiés la idea, els serveis públics de salut es descongestionarien en un tres i no res. Dos mil anys de cristianisme han acabat imbuint de tal manera la noció de pecat i els seus correlats —la salvació i el càstig—, que fins i tot gent d'idees marxistes —refractària, per tant, al concepte religiós de transcendència— sembla haver-los assumit inconscientment. Jo crec que hem d'evitar la petulància intel·lectual, el corporativisme funcionarial i el fanatisme ideològic. Recordem que l'accés universal a la salut és un pilar de l'estat del benestar i que abandonar a la seua sort persones que es troben en una situació crítica, amb l'excusa que elles s'ho han buscat, és una actitud molt reaccionària. No deguem comprar els arguments dels adversaris ideològics.

¡Riu-te tu de Joc de trons!

La gent del carrer sempre ha anat per un costat i l'establishment, per un altre. De vegades, però, la divergència es torna descomunal. Ara mateix, en plena pandèmia, assistim a l'espectacle que està donant una part essencial del sistema, el conjunt de partits polítics. ¡Riu-te tu de Joc de trons! Múrcia havia esdevingut l'escenari d'una trama amb girs inesperats. Resultaria que el PP murcià es manté al poder gràcies a una presumpta xarxa de corrupció nodrida a base de favors, prevaricació, suborns, adjudicacions irregulars de contractes públics, clientelisme... (L'escàndol de les vacunacions d'alts càrrecs i funcionaris seria la punta de l'iceberg.) C's, que es presentà a les últimes eleccions amb la promesa d'acabar amb tot això, a l'hora de la veritat donà suport al PP en els governs autonòmic i local. Aviat sorgiren rivalitats al si de la franquícia murciana dels taronja, agreujades per intervencions de l'executiva estatal. Fa poques setmanes, la querella contra el tinent d'alcalde de Múrcia, membre de C's, que havia denunciat un presumpte cas de corrupció, esdevingué l'última gota que féu vessar el vas de la tensió entre els socis de govern.

Des de Madrid, centre de totes les Espanyes, s'observaven atentament els fets. Moncloa veié la possibilitat de fer-se amb el govern autonòmic murcià. Inés Arrimada necessitava frenar la deflagració de la seua formació i demostrar que C's pot ser un partit frontissa. Amb el suport de Madrid, els grups parlamentaris murcians de PSOE i C's començaren a negociar una moció de censura. El PSOE, partit que més escons ocupa al parlament murcià (el més votat en les últimes eleccions), estava disposat a cedir la presidència a C's. Finalment, tots els diputats, els 17 del PSOE i els sis de C's, firmaren la moció. ¡Ha! No calibraren bé les conseqüències. Creien que el PP no sabia res. Però resulta que Judes seia entre ells. Diversos diputats de la formació taronja han jugat a doble baralla. Isabel Franco i Valle Miguélez, membre de la comissió negociadora, informaren al PP d'allò que s'estava cuinant. Els peperos, ¡mutis! Quan finalment es va registrar la moció, es produí un fet cridaner: el president murcià destituí tots els consellers de C's menys Isabel Franco, vicepresidenta i un dels tres diputats que havien firmat dues coses contradictòries.

Van subscriure la moció de censura i un pacte d'amagatotis amb els peperos. ¡Nou tamayazo! ¿Excuses? Primer, van dir que havien firmat la moció per disciplina de partit. Ara, diuen que foren coaccionats. ¿Els van amenaçar de mort? La realitat és que des de l'executiva estatal se'ls digué que el pla no seguiria endavant si hi havia gent disconforme. Des de l'ombra, però, el PP volia un sisme. ¡Moció de censura i tamayazo! És més, sembla que hi ha més diputats de C's comprats per si un dels tres inicials flaqueja. Les coses podrien haver quedat com estaven fa sis dies, però s'havia produït un efecte papallona inesperat: la convocatòria anticipada d'eleccions a Madrid. ¡Teoria del caos en estat pur! (Inesperat potser per a Moncloa, Inés Arrimadas i el comú dels mortals; a Gènova, estava tot ben planificat.) Más Madrid i PSOE reaccionaren ràpidament i presentaren sengles mocions de censura per a frenar les eleccions. Aprofitaren la incompetència jurídica i administrativa de l'equip de Díaz Ayuso, que no havia registrat a temps la dissolució de l'Assemblea de Madrid. Els jutges han resolt l'embolic. Tenir amics als tribunals sempre ajuda.

El PSOE també presentà una moció de censura tàctica en les Corts de Castella i Lleó. Però van comparèixer davant els mitjans de comunicació els vicepresidents de Castella i Lleó i Andalusia i Begoña Villacís. Van dir que no deixaran caure els respectius governs autonòmics i municipal. Com que els fets se succeeixen a velocitat de vertigen, aquestes declaracions ja podrien estar desfasades; les feren quan encara ignoraven que s'havia consumat el tamayazo a Múrcia ¿Ja han acabat les rèpliques del terratrèmol polític? ¡No! En realitat, la moció de censura al govern de Múrcia no ha estat retirada. És tot un misteri saber què votaran els tres membres del grup mixt expulsats de Vox. També s'ha sabut aquest matí que el president del parlament murcià, diputat de C's, s'abstindrà en la votació —un dels que tenia el PP a la recambra per a cas de necessitat. ¿Prosperarà una moció firmada pel PSOE gràcies al suport de diputats de l'extrema dreta? Cosas veredes, diria l'Arcipreste de Hita. Continua el degoteig de càrrecs —Toni Cantó l'últim— que abandonen el vaixell taronja, principal damnificat del sisme. C's està a punt d'enfonsar-se.

Podria sentir la temptació de morir matant. Ara bé, si Arrimadas decidís torpedinar l'Ajuntament de Madrid i la Junta de Castella i Lleó com a represàlia, ¿la seguirien tots els càrrecs polítics del seu partit presents en ambdues institucions? Teodoro García Egea ha obert les portes de bat a bat a dirigents i militants de C's. El dimitit Toni Cantó —que ja no donarà la tabarra a les Corts Valencianes— deu conèixer els vaticinis d'alguns sondeigs, perquè voldria que tot el centredreta es presente junt a les eleccions madrilenyes. Segons aqueixos vaticinis, C's i Unidas Podemos es quedarien sense representació en l'Assemblea de Madrid i Díaz Ayuso podria governar amb el suport de Vox. Aquests pronòstics han detonat l'altra bomba del matí: Pablo Iglesias abandona el govern de l'Estat, perquè vol ser candidat a president del govern de la Comunitat de Madrid. En conèixer la notícia, Díaz Ayuso ha dit: España me debe una; he conseguido sacar a Iglesias del gobierno. Voy a cambiar el lema de campaña, que ahora será "Libertad o comunismo". Ja es veu quin nivell ha assolit la política de les Espanyes. I que Madrid estiga sempre en el focus cansa molt.

En fi, el "joc de trons" podria seguir. Per tant, la gent del carrer té dret de preguntar-se si alguns dels polítics embolicats en operacions de transfuguisme, convocatòries d'eleccions, mocions de censura i confecció de llistes estaran pendents de l'evolució de la pandèmia, de la campanya de vacunacions, de la crisi econòmica i de l'atur. Fa l'efecte que només pensen en les seues coses. Qui vol ser nova presidenta de Múrcia, Ana Martinez Vidal, diputada de C's, féu una afirmació cridanera en assabentar-se del tamayazo dels seus ex companys: «Els tres traïdors que continuaran donant suport al PP s'han venut.» ¿Preu? «76.000 euros bruts a l'any i xofer a la porta de casa», va dir. Amb aquestes paraules de la candidata a presidir la Regió de Múrcia, podem fer-nos una idea de quin seria el seu preu si triomfés la moció de censura. I ja sabem quines són les inquietuds d'alguns personatges públics. Però tornem al principi. Per darrere d'aquest circ polític i mediàtic, està la necessitat imperiosa que té l'establishment de controlar els ressorts del poder a tots els àmbits. I això està per davant de preocupacions ciutadanes com la salut o la justícia social.

Massa desgavell durant la pandèmia

Tal vegada era inevitable, i deu haver passat en molts indrets. La gestió de la pandèmia ha estat desastrosa al País Valencià. Durant el primer estat d'alarma, vam creure que érem els millors, però les onades successives de covid-19 han evidenciat la crua realitat del caos, administratiu i ciutadà, en què estem immersos. El desori arribà a convertir el País Valencià en la comunitat autònoma amb pitjors dades de tot l'Estat (major incidència del coronavirus, més ingressos en hospitals i UCI i més morts). ¿Com és això? La crònica oficial anava per un costat i la realitat per altre. Sense sortir de Xàtiva, múltiples episodis mostren el desori. A finals de novembre, un diari amb delegació comarcal informava d'un fet que passà desapercebut. A l'ambulatori d'Ausiàs Marc havien acudit moltes persones a fer-se proves PCR, entre elles alumnes de la guarderia Ninos. Imaginem quin cacau suposa fer la prova a nens xicotets; se'ls ha de clavar un hisop o bastonet pel nas. La plorera és monumental. ¿Què passà? Que calgué repetir la prova a grans i menuts.

S'havien perdut les mostres. ¡Nova plorera dels menuts! En aquest cas, pèrdua pot tenir diversos significats: desaparició de mostres, descontrol en el registre de les proves, mala conservació... El cas és que calgué repetir-les. Per aquelles dates, amb el primer trimestre del curs acadèmic en vigor, algunes mares acudien a l'ambulatori en notar que llurs xiquets podien tenir símptomes compatibles amb la covid-19. Es van donar situacions ben cridaneres. Una mare treballadora, posem per cas, tenia un xiquet refredat. Trucà a l'ambulatori. La citaren per a fer-los una PCR. Abans d'entrar al box, una infermera li donà a la mare un document que calia signar. Aquesta: «Primer, l'hauré de llegir.» La sanitària: «Escolta, no tenim temps; hi ha molta gent fora.» La mare firmà i entrà al box. Els prengueren les mostres. «Han d'estar confinats a casa deu dies», digué la sanitària. La mare, estranyada: «Diguéreu que sols havia d'estar a casa mentre esperem els resultats. ¿Deu dies? Jo treballe.» La sanitària, indiferent: «És el que acabes de firmar.»

Quan la dona sortí del box, va dir a les mares que estaven a la sala d'espera: «Abans de firmar-lo, llegiu bé un paperet que us donaran.» La infermera, molt empipada: «Escolta, ¿qui ets tu per a dir això?» La interpel·lada: «No vull que els passe el mateix que a mi. I estic temptada d'anar al despatx de l'inspector.» Però encara hi ha més exemples de mal funcionament dels serveis sanitaris. A una dona li han de realitzar una endoscòpia al Lluís Alcanyís. Abans cal fer-li una PCR. Surt positiva. Fan la prova també al marit i dos fills. Positius i asimptomàtics. Els sanitaris els diuen que estiguen deu dies confinats a casa. Passat aquest període, podran fer vida normal si es troben bé. Ella té algunes molèsties i problemes per a comunicar-se telefònicament amb l'ambulatori. ¡Uf! Durant el confinament, cap rastrejador no els truca per a preguntar pels seus contactes estrets. Transcorreguts els deu dies, ¡a volar! Com deia més amunt, entre la ciutadania també han proliferat conductes inadequades. Es poden contar casos reals com la vida mateixa.

S'apleguen un parell de matrimonis amb els seus fills en un xalet. És dissabte. Les normes diuen que no es poden reunir persones no convivents. Un dels homes està contagiat i no ho sap. Fan paella. Les dones i els xiquets mengen cadascú del seu plat. Els homes decideixen menjar a la valenciana, clavant cullerada directament en el calder, és a dir, en la paella. Un amic contagia l'altre i aquest la seua família. Al seu fill li detecten el coronavirus en el col·legi. Cal enviar a casa tots els alumnes de la seua classe, a fer quarantena. Dues famílies i una classe, amb mestra inclosa, confinats. Altre grup familiar extens, molts membres del qual exerceixen professions relacionades amb la salut, es reuneixen també en un xalet. És diumenge. Algú d'ells té la covid-19. Una dona present a l'aplec, docent de professió, es contagia. L'endemà, acut a treballar en un conegut col·legi de Xàtiva. Tres dies després, una classe sencera enviada a casa i més confinats en quarantena. I encara hi ha més casos de professionals de la salut que fan coses molt rares.

Una metge ha donat positiu en coronavirus. Ella i la seua família han de romandre al domicili, fent la quarantena corresponent. Una veïna que viu al mateix immoble s'astora al supermercat; troba la metge agarrant gènere de les prestatgeries. «¿Però què fas ací? ¿No hauries d'estar en casa?», pregunta a distància amb una barreja d'espant i sorpresa. «És que jo no puc estar tants dies tancada. A més, hauré de comprar el menjar, ¿no?», contesta la metge. (L'escena transcorre al súper on jo solc comprar.) Més mostres d'irresponsabilitat. Durant el mes de febrer, no podien reunir-se a la via pública més de dues persones no convivents. La prohibició —molts lectors ho comprovarien— s'incomplia sovint. Trobar tertúlies al carrer era habitual. Veure ancians reunits —a la plaça on visc, sense anar massa lluny— era el pa nostre de cada dia. Em cridà l'atenció una anècdota. En la Baixada de l'Estació, sis avis, uns dempeus i altres asseguts en un banc, es burlaven d'altre que passava per la vorera d'enfront: «Vine ací. ¿És que tens por?» Devien ignorar que són població de risc. I potser criticarien després els joves que han organitzat festes.

Altre element que explica el desastre és l'hostaleria. Els propietaris de negocis hostalers s'han afartat de dir que llur activitat és segura. «Els locals tenen ventilació. Usem gel desinfectant i mascaretes. S'hi guarden distàncies. Respectem les mesures de seguretat.» ¿Sí? ¡No sempre! En un prestigiós restaurant xativí, tot està en ordre: cabuda i nombre de persones per taula com marca la norma; mascaretes dels cambrers ben ficades; distàncies adients; carta de menú que no cal tocar (hi ha a les taules un codi QR que es pot captar amb el mòbil). En canvi, les coses no funcionen com cal en altre establiment. Un grup de clients, més dels permesos per la norma, seuen a la terrassa al costat d'una finestra. Van fent comandes. S'estan dues hores. S'han llevat la mascareta en arribar i —malgrat un avís ben gran als vidres— no se la tornaran a posar fins que decidisquen marxar. L'amo del local fa els ulls grossos; no vol perdre clientela. Estan prohibits els plats per a compartir, però es veuen a taula plats de papes, olives i salmorra d'on piquen tots.

Recordem que l'alcaldia ordenà tancar dos locals de plaça del Mercat al començament de l'any. Els portaveus del gremi d'hostalers afirmen —sense explicar de quines fonts trauen les dades— que el nombre de contagis als seus negocis és ínfim. Jo no ho tinc tan clar. És més: si van baixar dràsticament el contagis quan es tancà tota l'hostaleria, alguna relació causa-efecte ha d'haver-hi. En tot cas, l'evolució de la covid-19 al País Valencià semblava per moments catastròfica. I ningú no pot llançar la primera pedra (ni autoritat, ni sectors econòmics, ni segments ciutadans). Ja hem sortit d'una terrible tercera onada pandèmica. La Generalitat ha rebaixat la duresa de les mesures contra el coronavirus. Atès que el procés de vacunació es desenvolupa de manera molt lenta, ¿tindrem una quarta onada en què es reproduïsquen desgavells administratius i socials com els acabats de contar? Tot podria ser. L'humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I molta gent ja comença a estar desconnectada de l'assumpte.

Posar a la picota

La vacuna contra la covid-19 és un bé escàs. Per tant, l'autoritat sanitària ha establit un protocol que marca l'ordre en què s'han d'immunitzar els grups de població. Fou molt fàcil acordar quins serien els primers: residents i personal de geriàtrics; personal sanitari i sociosanitari de primera línia, grans dependents no ingressats en institucions i gent major de vuitanta anys. El problema comença a l'hora de decidir quins seran els següents. Molts col·lectius esgrimeixen el seu dret: sanitaris de segona línia —¿n'hi ha, de segona línia?—, bombers, policies, docents, empleats de la llar, taxistes, dependents d'establiments d'alimentació, treballadors de l'hostaleria, auxiliars d'ajudes a domicili... Fins i tot s'ha parlat de vacunar ja tots els membres dels governs central i autonòmics, alcaldes de poblacions importants —bé que caldria aclarir això de la importància. ¡Mare meua! (Jo tinc ben clar que no rebré el vaccí fins a la darreria d'any, si les farmacèutiques no augmenten la producció.) A finals de la setmana passada encara no s'havien pogut vacunar tots els sanitaris de primera línia al Lluís Alcanyís —els residents i el personal de Novaedat, sí.

Començà una carrera a la recerca de padrins, per a colar-se. Els costums picarescos de segles no desapareixen de la nit al dia. Polítics de distint rang, militars d'alta graduació, bisbes i sacerdots, directors d'hospitals, gerents d'àrees de salut, metges jubilats, sindicalistes i altres tramposos ja han rebut la primera dosi sense tenir prioritat. És vergonyós que faça la patota qui precisament ha de donar exemple de joc net. Les trampes d'alcaldes, bisbes, consellers i l'excap de les forces armades són ben reprovables. Sanitaris militars, contingents que marxen en missió a l'estranger i membres de la UME havien de vacunar-se abans. Per tant, el general de l'aire a qui tots els dies de guerra li semblen dilluns ha tingut un comportament comparable al del capità que abandona primer la nau. Ara bé, no sóc partidari de fer llenya de l'arbre caigut; ja ha presentat la renúncia al seu càrrec. Crida l'atenció, això sí, el procedir d'un bisbe; a més de botar-se el torn, ha mentit dient que viu a la residència sacerdotal on s'ha vacunat. Ja ho deia un amic meu molt bromista: «Qui no tinga una excusa, ¡que el maten!» I tots en tenen alguna —la del culet, per exemple.

Es veu que alguns monsenyors no comparteixen les teories del cardenal Cañizares, el qual arribà a dir que s'utilitzaven embrions d'avortament en la fabricació dels vaccins. Al final hi haurà un aspecte positiu en aquest assumpte; malgrat el negacionisme, l'interès d'autoritats per vacunar-se abans que ningú dissipa els temors de la gent de peu. Però les trampes han reviscolat tendències atàviques dels habitants de la pell de brau. Una d'elles és l'atracció per l'espectacle de la picota, una columna que assenyalava el lloc de viles i ciutats en què es practicaven execucions. El fust servia també per a lligar els criminals exposant-los a la vergonya pública. Posar gent a la picota torna a ser moda. Em sembla molt just que es difonguen nom i càrrec dels qui s'han colat davant de gent més necessitada de vacuna, ¿però cal que ens els repetisquen tots els dies, a totes hores, en tots els periòdics, en tots els telediaris i en totes les tertúlies? ¡Uf! A més, la picota podria haver tingut un efecte secundari: la infracció de les normes sobre protecció de dades personals.

Els tramposos s'han vacunat davant de testimonis —davant almenys de qui els ha injectat la dosi. És difícil evitar, per tant, que els seus noms acaben coneixent-se. Però no es pot descartar que funcionaris amb accés a registres sanitaris hagen filtrat les dades de penques que, altrament, haurien passat desapercebuts. I per a rematar-ho, algunes autoritats, com ara el molt honorable Ximo Puig, neguen segona dosi als infractors del protocol de vacunació. Els renuents a dimitir mereixen reprovació, però tot açò em recorda l'edat mitjana. Al final, igualment caldrà vacunar-los i s'hauran balafiat dosis. ¿És precís més càstig als qui hagen assolit responsabilitats? ¿No n'hi ha prou amb l'exposició en la picota? ¿Volem també que es moren, o que li costen un dineral al contribuent si arriben a ingressar en una UCI? Ah, oblidava l'excusa del culet. «¿A l'Àrea de Salut Xàtiva-Ontinyent hi haurà caps que, per no tirar culets de vials...?», m'etziba una persona molt llarga. Mmm. ¡Quina pregunta! No m'agrada l'espectacle de l'argolla i la picota.

(publicat a Levante-EMV, el 13/02/2021)

Quan s'està acostumat a manar

Dins de les seues diòcesis respectives, molts bisbes estan acostumats a tenir l'última paraula en assumptes diversos: interpretació del dogma, pastoral, organització i administració eclesiàstica, nomenament de càrrecs... Dit d'altra manera: manen sobre el ramat de què són pastors, pràctica derivada de l'organització jeràrquica i piramidal de l'Església. De fet, les cúries bisbals se solen creure un poder paral·lel desvinculat del poder civil. El bisbe d'Oriola-Alacant, per exemple, que s'ha ficat la primera dosi de la vacuna contra la covid-19, quan encara no li tocava, ha tingut una reacció de manual. Primerament, ha afirmat que no ha comès cap irregularitat. És a dir, no té consciència d'haver obrat malament. Anem a veure, monsenyor. El protocol de Salut Pública està clar. Si vostè no és resident o treballador d'un geriàtric, ni personal sanitari o sociosanitari de primera línia, ni gran dependent ingressat en una institució, ni major de vuitanta anys, no li tocava vacunar-se encara. Ha comès, per tant, una irregularitat. En qualsevol cas, el bisbe ha anunciat que renuncia a la segona dosi, en vista de la repercussió mediàtica que ha tingut el seu cas. És a dir, no renuncia perquè estiga penedit d'allò que ha fet. Els seus portaveus afirmen en un comunicat oficial que monsenyor no buscava ningún trato de favor i seguia la dinámica de las demás campañas de vacunación, debido a su vinculación sanitaria. ¿Vinculació sanitària? ¿De què parlen? ¿Altres campanyes de vacunació? ¡Aquesta és una campanya distinta! Ho sap fins i tot el meu nét de vuit anys. A més, la renuncia arriba tard. El president de la Generalitat ja va dir que no rebrien segona dosi els tramposos. (Encara que podria rectificar finalment aquesta decisió.) El bisbe també explica que renuncia pel bé espiritual de tots els fidels de la diòcesi. ¡Ha! Quan una persona que està acostumada a manar intenta fer gestos d'humilitat les coses no acaben de funcionar. ¡Humilitat forçada! I falsa, per tant. El bisbe deu tenir por que la seua conducta suscite, en part dels seus feligresos, dubtes sobre l'ajuda de Déu. I algunes ovelles del ramat podrien recordar les paraules de Crist (Mateu, 20, 1-16): «Els últims seran els primers i els primers, els últims.» Com a colofó, el prelat anuncia que s'ha posat en mans de la Sanitat Pública per a completar la seua vacunació quan, on i com determine l'autoritat sanitària. ¡Ens ha fotut! Com fa la immensa majoria de gent. I com hauria d'haver fet ell des del principi. En fi, un signe d'humilitat i penediment vertaders seria acceptar sense excuses el seu mal procedir i posar el seu càrrec a disposició del papa. La resta, ¡galindaines! I a tot açò, la Conferència Episcopal callada.

L'assumpte de què ningú no parla

Per causa de la covid-19, havíem oblidat que el conflicte català condiciona tota la política de l'Estat. Condiciona també —almenys això crec jo— la lluita contra el coronavirus. Ara mateix, l'evolució de la pandèmia ofereix dades d'incidència i d'ingressos hospitalaris pitjors, en molts casos, que les de març o abril. Creix el nombre de morts. A Xàtiva i el conjunt del País Valencià les xifres són terribles. La situació és d'extrema gravetat. Qualsevol diria que el govern central ha perdut el control. Som en estat d'alarma, però el decret que el regula no contempla confinar domiciliàriament la població, ni avançar el toc de queda a les 20.00 hores. Tots els epidemiòlegs aconsellen un confinament de catorze dies, però el ministre Illa diu que no. Els presidents autonòmics són les autoritats competents delegades, però no tenen atribucions per a sortir-se de l'establert al decret d'estat d'alarma. L'executiu estatal es resisteix a revisar-lo. La situació ha pres uns viaranys incomprensibles. Algunes autonomies desobeeixen el govern central, que ha recorregut als tribunals. Aquests podrien donar la raó a les autonomies —decisió extravagant.

¿Què està passant? ¿És que Sánchez ha perdut la brúixola? ¿Vol salvar l'economia en detriment de la salut? ¿Té por a la reacció d'una part de la població? Sí, però no. ¡És el conflicte català! Si fos només una qüestió econòmica, no estarien tancats o limitats els negocis turístics, els bars i els restaurants, els hotels, l'activitat comercial... Sánchez ha apostat per Illa com a candidat a president de Catalunya. Vol aprofitar la relativa bona imatge que l'encara ministre de Sanitat ha tingut fins ara. Però conforme passe el temps i empitjore la situació pandèmica, el capital polític d'Illa podria dissipar-se i quedar en no res. A Pedro Sánchez li interessa molt que les eleccions catalanes se celebren com més aviat millor. Permetre confinaments domiciliaris i avançaments del toc de queda va en contra dels seus interessos polítics. El confinament es pot acordar des del mateix executiu central, amb la previsible reacció en contra d'una part de la població, o passant la bola als presidents autonòmics. Al PSOE li fan feredat ambdós escenaris. Si optés per la primera alternativa, hauria de bregar amb múltiples revoltes de sectors polítics i ciutadans.

Amb confinament domiciliari o toc de queda a les 20.00 hores en el Principat, celebrar eleccions el 14 de febrer ja no tindria cap sentit —ara mateix en té poquíssim—, amb independència del que diga el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per als socialistes, l'ajornament de les eleccions fins al mes de maig seria catastròfic. Es debilitaria l'efecte Illa, caldria torejar bous com el tercer grau per als presos polítics —o el seu indult—, la reforma del tipus penal de la sedició, les contínues intoxicacions de Vox i la decisió definitiva del Parlament Europeu sobre el suplicatori del Tribunal Suprem espanyol per a llevar la immunitat a Puigdemont i els altres dos europarlamentaris catalans exiliats. Ignore quin grau de fiabilitat tenen les enquestes, però algunes auguren en aquests moments un resultat boníssim per al PSC. ¿I en el mes de Maig? ¡Qui sap! Conclusió: encara que la pandèmia continue desfermada, l'executiu central no vol prendre cap mesura dràstica que altere la seua agenda. Puc equivocar-me, però crec que no adoptarà cap decisió que perjudique la seua estratègia política en Catalunya, llevat que es veja obligat per factors sobrevinguts.

Es van ajornar les eleccions gallegues i basques, però no es volen endarrerir les catalanes. Això està contaminant la política sanitària. El preu a pagar per la ciutadania de l'Estat és molt elevat. El nombre d'infectats de covid-19 per cada 100.000 habitants ha pujat a altures estratosfèriques. Augmenten vertiginosament els ingressos hospitalaris. Les UCI estan a la vora del col·lapse. Fernando Simón fa cada vegada més botiges. Illa encara no dimiteix. Cada comunitat autònoma governada pel PP va a la seua. L'executiu central no vol revisar el decret d'estat d'alarma. Per la seua banda, la gent comença a presentar símptomes de desorientació a causa del desgavell polític. ¿Què està passant? El PP parla d'incompetència i de ministre amb doble dedicació, però no crida el mal temps. No interessa. A més, l'actuació d'alguna autonomia regida per la dreta no invita a llançar coets. En definitiva, Catalunya ho condiciona tot —fins i tot la política sanitària. Si els comicis catalans se celebren per fi el 14 de febrer, ¿es repartiran EPI a totes les persones membres de taules electorals? Ja veurem. Mentre, ¡el desori! ¿Servar la vida? No, home, no. ¡L'interès partidista!

Pujant i baixant per les dents de serra

¿La covid-19 millorarà el planeta? ¡No sabria dir! Durant la primera onada de la pandèmia, van circular imatges de contrades i ciutats —de Venècia, per exemple— en què es veia com algunes espècies animals havien reconquerit espais. La contaminació atmosfèrica disminuí moltíssim. Ja som en 2021 i tot sembla un mirall. En alguns aspectes, hem empitjorat. S'ha disparat el consum de plàstic. Als supermercats i en altre tipus d'establiments és obligatori l'ús de guants. Proliferen les pantalles de metacrilat. Tornen a multiplicar-se els envasos de plàstic, de fruites i verdures sobretot. L'ús de les mascaretes també provoca problemes ambientals. Les quirúrgiques, que només es poden usar un màxim de quatre hores i no s'han de reutilitzar, es distribueixen per milions. I sovint, van a parar a qualsevol lloc. Jo les he vistes tirades per terra, a Xàtiva. No està gens clar que el planeta vaja a millorar a curt termini. Per tant, tots aquells que ja es fregaven les mans, perquè veien en el coronavirus una oportunitat per al canvi social, hauran de prendre's les coses amb prou calma. Estem en un procés "dents de serra" que no sabem fins a quan durarà.

Quan es prenen mesures molt radicals restrictives de la llibertat i la mobilitat, la pandèmia perd virulència. Però si s'afluixen les restriccions, les corbes d'infectats, hospitalitzats i morts pugen. I estarem així durant un temps indeterminat. Molta gent no fa cas ni de líders religiosos ni de profetes laics. Els primers diuen que el coronavirus és un càstig de Déu per la deriva amoral i descreguda que duu la societat actual. En el segle XIV també es donà la culpa de la pesta negra a la vida depravada. Per la seua banda, diversos profetes laics (ecologistes, portaveus de grups verds i animalistes) afirmen que el SARS-CoV-2 és una venjança de la natura, per la nostra falta de respecte al medi ambient. Més bé, però, les infeccions massives solen estar històricament relacionades amb la falta d'higiene. Atès que existeixen epidèmies des que Judes era fadrí i sa mare festejava, sembla que els virus són més l'arma de la natura contra els humans que resultat del maltracte que li infligim. Però els anunciants del futur no deixen d'utilitzar la prosopopeia: «La pandèmia ens està enviant un missatge. Fins ara, no n'hem fet cas. Nova oportunitat.»

Antigament —en època de Girolamo Savonarola, per exemple—, davant una gran calamitat, les multituds s'unien en la por, el penediment i la promesa a Déu que ja no els caldrien més avisos. Avui, les coses funcionen d'altra manera. Un virus no envia avisos; no parla. Els científics són els encarregats d'advertir. Hem de respectar la natura. I hem de traure algunes conseqüències de la crisi. Cal invertir en recerca, per exemple. S'ha de millorar el sistema de salut. Però l'actuació d'alguns polítics no sembla anar en aqueixa direcció. Per altra banda, diversos pensadors —com ara l'eslovè Slavoj Žižek, filòsof, sociòleg i psicoanalista— creuen que la pandèmia ens ofereix l'oportunitat històrica de canviar la societat. S'anuncia una mena d'apocalipsi, de judici final, amb la caiguda revolucionària del capitalisme i la instauració d'un nou comunisme mundial. Al final, el coronavirus no resultaria ser tan dolent. ¡Ha! Crec, sincerament, que és molt prematur afirmar que el món serà millor o pitjor després de la gran crisi. ¡El dia després és una incògnita!

 

 

Ja tenim vacuna contra el patogen, però pocs indicis que el planeta millorarà. ¿Aprendrem les lliçons de la catàstrofe? ¿En traurem partit? La gent desitja recuperar aviat el seu estil de vida. Ens costa renunciar als abraços, l'encaixada de mans i la tertúlia de bar. I el capitalisme busca l'efecte rebot. El PIB de Xina, posem per cas, baixà un 10% en el primer trimestre de 2020, però pujà un 21,5% en el segon. Remuntada estratosfèrica del PIB significa ascens considerable del consum i la contaminació, dos fenòmens incompatibles amb un món millor. Jo vaig tenir una experiència reveladora a l'aparcament d'un supermercat de Xàtiva. Després de posar la compra al cotxe, vaig anar al lloc en què havia de deixar el carro. Guants i bosses ja inservibles s'havien d'introduir en un contenidor. Obrir la tapa no era cap problema; sols calia petjar un pedal. Doncs bé, al voltant del recipient hi havia tota una escampada de brutícia. Molta gent no clavava les deixalles al contenidor. Allò em va semblar una bona metàfora de l'anomenada nova normalitat.

(publicat a Levante-EMV, el 02/01/2021)

Arriba el Nadal més estrany

Les coses no solen ser blanques o negres. És evident que no cal arriscar la salut o la vida, d'u mateix o d'altres persones, per celebrar de manera irresponsable unes festes nadalenques que tenen molt de gran orgia consumista i poc de celebració religiosa. Efectivament caldrà seguir els consells dels sanitaris i les normes de les autoritats, per tal d'evitar que la pandèmia de covid-19 s'escampe encara més. Però menysprear aquell a qui sap greu que es fiquen moltes restriccions al Nadal no és massa encertat. Si llevem a la celebració totes les capes que l'envolten, veurem al seu nucli un component social i emotiu que no pot obviar-se. En tots els països i totes les cultures del món se solen dedicar uns dies de l'any al retrobament familiar, a la renovació dels nostres vincles amb els éssers estimats. Al marge de creences o descreences religioses, Nadal és, en la cultura a què pertanyem, una ocasió per a l'aplec de la família extensa. Jo recorde amb nostàlgia les festes nadalenques de la infantesa. A cals avis es reunia una munió de parents: pares, mares, fills, filles, germans, germanes, cunyats, cunyades, oncles, ties, néts, nétes, cosins, cosines...

Érem setze o dèsset persones a la taula. Algunes, com una tia i la seua família, vivien lluny de Xàtiva. Tornaven a casa per Nadal, com en l'anunci de torró. En aquells temps, les festes nadalenques no eren tan consumistes; encara no havien rebut influències anglosaxones. A les llars humils, els xiquets no tenien massa oportunitats de rebre estrenes o regals. Esperaven amb delit la nit de Nadal i la diada dels Reis d'Orient. Quan els meus germans i jo ens vam casar i tinguérem fills i filles, continuava la tradició. Abans del traspàs dels meus avis, el nombre de parents augmentava. A les meues filles els feia molt de comboi ajuntar-se amb les cosines. Per tant, bé que la tradició s'haja adulterat, no es pot despatxar sense més el Nadal, com fan algunes persones. A més, hi ha circumstàncies ben doloroses. Cal recordar les persones molt majors —ma mare, per exemple, té 92 anys— que estan soles i confinades des de fa mesos. Es parla sovint de la limitació de drets constitucionals que ha provocat la pandèmia de coronavirus. ¿Sabem de què parlem?

A Novaedat, on encara hi ha infectats, els residents no poden sortir de les seues habitacions. La llar està tancada i no admet visites. Altres anys, els majors podien abandonar l'establiment unes hores o uns dies per a sopar o dinar amb les seues famílies, i per a veure els seus fills i els seus néts. Enguany, ¡res de res! Els residents tenen triplement limitats els seus drets fonamentals; han de suportar les limitacions derivades de viure en una residència geriàtrica, les limitacions que pateix la ciutadania en general i les addicionals que imposa Salut Pública a les llars d'ancians amb focus de coronavirus. El Nadal 2020 serà força estrany per a tota la ciutadania. Per a molts iaios i iaies, ¡un malson! Alguna gent jove es queixa. Podria ficar-se en la pell de persones amb més de vuitanta anys que no fan vida social normal des de fa molt de temps. Porten mesos sense poder reunir-se físicament amb llurs famílies. Estan confinats. Ancians i ancianes tenen un risc altíssim de contraure la covid-19. En molts casos, no es poden acostar als seus néts.

Jo acate les normes de l'autoritat —algunes certament absurdes— i podré aguantar les pròximes setmanes allunyat de gent que estime. Al cap i a la fi, se celebra Nadal tots els 25 de desembre. Però no puc suportar les banalitats que es diuen, especialment a través de les xarxes socials. Frivolitzar el fons de la celebració és sobrer, perquè importa a gran quantitat de persones. Els governants locals, autonòmics i estatals repeteixen sovint que cal salvar les festes d'anys vinents encara que es perden les d'enguany. Sí, però no hauríem d'oblidar que la pròxima nit de Nadal podria ser l'última per a nombroses persones, sobretot majors. Ja n'hi ha hagut moltes que han mort en la més absoluta solitud. Per tant, qui amolla que les festes de Nadal són una bajanada prescindible —sense matisar l'afirmació— invisibilitza el patiment de persones que no voldrien renunciar a l'aplec familiar nadalenc; ignoren si tindran altra oportunitat de celebrar-lo. Estaran soles en contra de la seua voluntat. Si qui diu paraules de menyspreu és una autoritat política, la seua aportació al foment de la responsabilitat compartida en la lluita contra la pandèmia és nul·la.

Ernest Lluch

Quan es publique aquesta columna ja farà vint anys de l'assassinat d'Ernest Lluch. Li donaren mort el 21 de novembre de 2000 al garatge del seu domicili barcelonès. El crim fou reivindicat pel denominat Comando Barcelona d'ETA, format per tres membres. Lluch, economista, polític i professor, havia estat molt vinculat al País Valencià, bé que el seu assassinat tingué a veure amb la seua postura a favor de la pau i el diàleg en Euskadi. Ja des dels temps d'estudiant, havia estat compromès amb moviments socials i polítics que lluitaven contra la dictadura franquista. Això provocà diverses detencions i l'expulsió de la Universitat de Barcelona, on era professor ajudant del catedràtic Fabià Estapé. Recalà a la Universitat de València en 1970 com a professor agregat en la Facultat d'Econòmiques, de la qual arribaria a ser vicedegà. Aviat, féu amistat amb professors, polítics i periodistes, com ara Miquel Tarradell, Joan Reglà, Vicent Ventura, Alfons Cucó —uns catalans i altres valencians—, tots ells preocupats pel futur del País Valencià quan ja s'albirava el final del franquisme. Ernest Lluch influí sobre algunes d'aquelles persones.

La seua implicació en el valencianisme polític tingué fites molt significatives; participà en el I Congrés d'Història del País Valencià (1971), en la creació de la Taula Democràtica del País Valencià (1974) i en la fundació del Partit Socialista del País Valencià (1974). Guanyà el premi Joan Fuster d'Assaig, als Premis Octubre de 1975, amb l'obra La via valenciana (publicada per Tres i Quatre l'any següent). Al final acabaria tenint molta anomenada la detenció el 24 de juny de 1975 dels membres d'una comissió de la Taula Democràtica reunits en la Casa d'Exercicis Espirituals la Puríssima d'Alaquàs. L'objecte de la reunió era constituir el Consell Democràtic del País Valencià, que havia de promoure la redacció d'un estatut d'autonomia i l'establiment de l'autogovern valencià. (Al conjunt de l'Estat, s'havia creat la Junta Democràtica, que no recollia la reivindicació autonòmica valenciana.) La Brigada Político-Social s'emportà els congregats, entre els quals estava Ernest Lluch. (l'actual conseller Vicent Soler també hi era.) L'episodi és conegut com la detenció dels 10 d'Alaquàs. A finals d'aquell mateix any, moriria Franco.

Lluc tornà a Catalunya on mantingué la seua militància política. Va participar en la fundació del PSC, actual franquícia socialista catalana. Entre 1977 i 1989, fou diputat a Corts per Girona i Barcelona successivament. (De 1980 a 1982, exerciria com a portaveu de la coalició Socialistes de Catalunya al Congrés dels Diputats.) Fou ministre de Sanitat i Consum del primer govern de Felipe González. Lluch és considerat el pare intel·lectual de la Llei General de Sanitat de 1984, que universalitzà l'atenció sanitària. També creà per primera vegada a l'Estat espanyol un servei de defensa dels drets del consumidor. En 1986, abandonà la política institucional i es reintegrà a la docència. Obtingué la càtedra d'Història de les Doctrines Econòmiques de la Universitat de Barcelona. De 1989 a 1995, fou rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. Abans, havia visitat Xàtiva almenys dues voltes. En 1976, un grup de xativins commemorà el centenari de la mort de Jaume I amb unes xerrades celebrades al Comerç, en què participà Ernest.

 

Ernest Lluch parlant en un saló del Comerç (Xàtiva, 1976)

Recorde haver compartit estrada amb ell. També s'organitzà una taula redona sobre l'autonomia amb participació de Màrius Bevià, Vicent Soler, Ernest Sena, Maria Conca i Francesc de Paula Burguera. Anys després, en octubre de 1984, sent ministre de Sanitat, Ernest vingué a inaugurar l'hospital Lluís Alcanyís. Per fi, la ciutat comptava amb una instal·lació hospitalària digna. Fins aquell moment, l'antic Hospital de Pobres de la plaça de la Seu albergava quiròfan, paritori i sales de malalts atesos per les monges de Sant Vicent de Paül. (Una filla meua hi va nàixer.) El Lluís Alcanyís ha envellit. Durant tres dècades, no ha rebut cap inversió important. Es torna a anunciar per enèsima vegada la construcció d'un nou centre de dia. Ernest ja no viu per a veure la deriva presa per la sanitat pública que ell va gestionar. Però alguns xativins no hem oblidat el professor, ministre i amic assassinat per ETA. No podem celebrar el 21 de novembre cap acte commemoratiu; els espais municipals estan tancats. Farem altre dia un recordatori com cal.

(publicat a Levante-EMV, el 21/11/2020)