Móns paral·lels

És una sort viure a Xàtiva, bé que l'envaïsquen periòdiques ones d'alta temperatura, cosa que s'ha esdevingut tota la vida durant els mesos de juliol i agost. Hom passeja per carrers i places de la nostra ciutat, entra en negocis o seu en una terrassa i troba que la vida segueix el seu curs. La quotidianitat desmenteix la vida que narren els mitjans. Pel que es veu hi ha dues realitats paral·leles: una que fa niu a casa nostra i altra que pul·lula pels mitjans i les xarxes. S'ha de fer notar que els grans mitjans generalistes tenen les oficines centrals a Madrid. Per tant, molta vida política narrada és purament madrilenya. Ara bé, això no lleva que s'estiga desenvolupant un autèntic intent d'enderrocar el govern d'esquerres. En l'operació participen els partits de la dreta reaccionària, llurs mitjans afins i la cúpula judicial. Bocins de la realitat centralista s'escolen en cercles d'amics i familiars, però els xativins i les xativines del carrer tenen altres preocupacions: la carestia de la vida, com arribar a final de mes... Qui s'ho pot permetre pensa en vacances a la platja, Bixquert o qualsevol lloc. Juliol i agost haurien de ser mesos per a oblidar la política.

Al Cap i Casal també hi ha batalles —el conflicte lingüístic, per exemple— que no solen alterar el pols vital dels xativins. El català té des dels seus orígens dos dialectes constitutius: l’oriental i l’occidental. Aquesta diversitat és el rerefons de moltes polèmiques sobre la denominació de la nostra llengua. Hom creu que això només passa al País Valencià. ¡Falsa creença! Recorde un viatge meu a Noruega, on també hi ha controvèrsies lingüístiques. La geopolítica ha dividit en tres idiomes, danès, suec i noruec, parlars que haurien de ser dialectes d’una llengua germànica comuna hereva del nòrdic antic, que tenia, durant el segle X, un dialecte oriental, parlat a Suècia i Dinamarca, i un occidental, parlat a Noruega, Islàndia, Grenlàndia, les Illes Fèroe i les Illes Shetland (l’islandès oral conserva molts trets d’aquell nòrdic antic). El noruec és similar, per tant, a les llengües dels altres països escandinaus. Els parlants de noruec, suec i danès s’entenen molt bé entre ells. Els tres idiomes s'utilitzen en la comunicació entre habitants d’Escandinàvia.

¡Altra prova que totes les llengües del món tenen dialectes! Fins al segle XIX, el danès havia estat la koiné escrita de Noruega. Però els nacionalistes, que reclamaven la independència del país —unit a Dinamarca, durant 436 anys, i a Suècia, fins a 1905—, van iniciar la controvèrsia. Reclamaven una llengua nacional noruega diferenciada del danès. Tanmateix, els seus intents topaven amb una realitat: la majoria dels noruecs parlava danès —empeltat, això sí, de trets dialectals autòctons. Alguns lingüistes van proposar un idioma nou, basat en els dialectes de les zones rurals i més diferenciat del danès. Sorgiren dos estàndards i dues ortografies alternatives que han acabat denominant-se bokmål i nynorsk (el bokmål és hegemònic i més afí al danès; el nynorsk és la llengua creada amb pretensions de purisme nacionalista). Durant un temps, les institucions oficials intentaren fondre bokmål i nynorsk en una llengua comuna, el samnorsk, però el caos ortogràfic aconsellà d'abandonar la idea. I encara hi ha més propostes minoritàries: la norma riksmål, pràcticament idèntica al danès, i l’høgnorsk, més "purista" que el nynorsk.

Una minoria pretén elevar a estàndard el col·loquial parlat a les barraques. A València, alguns volen el mateix. Ara bé, com que els noruecs viuen en latituds fredes, la sang mai no ha arribat al riu. A l’escola s’imparteixen tant el bokmål como el nynorsk, tot i que el 86% de la població fa servir el bokmål com a llengua escrita quotidiana. La Radiotelevisió Noruega emet programes en bokmål i nynorsk, i totes les institucions oficials tenen obligació d’admetre les dues varietats. El bokmål s’utilitza al 92% de les publicacions (llibres, premsa escrita...). Finalment, cal dir que gran part dels noruecs sap parlar altres llengües. Anglès, alemany i francès són considerats els principals idiomes estrangers. Els estudiants universitaris poden utilitzar qualsevol d’aquests a l’hora de presentar les seues tesis. (Els dialectes ugrofinesos sami, parlats especialment al nord, també són oficials.) Mentrestant, el conseller José Antonio Rovira veu incompatibles el català bokmål i els dialectes que es parlen a l’Horta. Sort que la vida continua al marge dels polítics.

(publicat a Levante-EMV, el 27/07/2024)

¿Unitat o disgregació?

El català té des dels seus orígens dos dialectes constitutius: l’oriental i l’occidental. Aquesta diversitat lingüística és el rerefons de moltes polèmiques sobre la denominació de la nostra llengua. Hom té tendència a creure que això només passa al País Valencià. ¡Falsa creença! En Noruega, posem per cas, també hi van haver controvèrsies lingüístiques, bé que avui semblen haver cessat. En realitat, la geopolítica ha dividit en tres idiomes estatals, danès, suec i noruec,  parlars que haurien de ser simples dialectes d’una llengua germànica comuna, nòrdica o escandinava, hereva del nòrdic antic. Durant el segle X, el nòrdic tenia un dialecte oriental, parlat a Suècia i Dinamarca, i un dialecte occidental, parlat a Noruega, Islàndia, Grenlàndia, les Illes Fèroe i les Illes Shetland (l’islandès parlat conserva trets d’aquell nòrdic antic i ha acabat diferenciant-se molt de les altres llengües escandinaves modernes). El noruec és similar, per tant, a les llengües dels altres països escandinaus. Els parlants de noruec, suec i danès s’entenen perfectament entre ells. Les tres llengües poden ser —i de fet ho són— utilitzades en la comunicació entre els habitants d’Escandinàvia. Açò ens recorda que totes les llengües del món tenen dialectes.

Fins al segle XIX, el danès havia estat la koiné escrita de Noruega. Però els nacionalistes, que reclamaven la independència de Noruega —unida a Dinamarca, durant 436 anys, i a Suècia, fins a 1905—, desfermaren la controvèrsia lingüística. Reclamaven una llengua nacional noruega diferenciada del danès. Tanmateix, els seus intents topaven amb una realitat: la majoria dels noruecs parlava danès —empeltat, això sí, de trets dialectals autòctons. Alguns lingüistes van proposar un idioma nou, basat en els dialectes de les zones rurals i més diferenciat del danès.  Sorgiren així dos estàndards i dues ortografies alternatives que han acabat denominant-se bokmål i nynorsk (el bokmål és hegemònic i més afí al danès; el nynorsk és la llengua creada amb pretensions de purisme nacionalista). Durant un temps, les institucions oficials intentaren fondre el bokmål i el nynorsk en una llengua comuna denominada samnorsk, però el desgavell ortogràfic aconsellà d’abandonar la idea. I bé que minoritàries, encara hi ha dues propostes més: la norma riksmål, pràcticament idèntica al danès, i l’høgnorsk, més "purista" que el nynorsk. (Una minoria pretén elevar a estàndard el col·loquial que es parla a les barraques.)

Ara bé, com que els noruecs viuen en latituds molt fredes, la sang mai no ha arribat al riu. A l’escola s’imparteixen tant el bokmål como el nynorsk, tot i que el 86% de la població fa servir el bokmål com a llengua escrita quotidiana (el 5,5% utilitza les dues i el 7,5%, només el nynorsk). Com a resultat de la cooperació al si del Consell Nòrdic, els ciutadans dels països escandinaus, i els d'Islàndia i Finlandia, tenen dret a comunicar-se amb les autoritats noruegues en les llengües respectives de cada estat. La Companyia Noruega de Radiotelevisió (NRK) emet programes en bokmål i en nynorsk, i totes les institucions governamentals tenen l’obligació d’admetre ambdues varietats. El bokmål s’utilitza al 92% de les publicacions (llibres, premsa escrita...). El sociolecte parlat per les classes urbanes mitjana i alta residents a l’est de Noruega, en què es basa el bokmål, és la varietat (denominada standard østnorsk —noruec estàndard de l’est—) que se sol ensenyar als estudiants estrangers. Paral·lelament, diversos dialectes ugrofinesos sami són parlats i escrits al país, especialment al nord, on habiten els sami, que tenen dret a rebre educació i comunicacions del govern en la seua llengua, sense importar el lloc de residència.

Finalment, s’ha de dir que bona part dels noruecs sap parlar altres llengües. L’anglès és la principal llengua estrangera ensenyada a les escoles primàries. Quasi tots els noruecs el parlen de manera fluïda, especialment els nascuts després de la Segona Guerra Mundial. L’alemany, el francés o l’espanyol són també ensenyats habitualment com a segona o tercera llengua. Altres idiomes com el rus, el japonès, l’italià, el llatí i el xinès mandarí estan disponibles en algunes escoles, sobretot a les ciutats. De tota manera, l’anglès, l’alemany i el francès són considerats els principals idiomes estrangers del país. Sense anar massa lluny, s’utilitzaren als passaports noruecs fins a la dècada dels noranta. És més: els estudiants universitaris poden utilitzar qualsevol d’aquests idiomes a l’hora de presentar les seues tesis. Mentrestant, la consellera Català —no sé com encara no s’ha canviat el cognom— veu incompatibles el català bokmål i els dialectes que es parlen a l’Horta de València. No deu viatjar massa.

Les nits de Noruega

 

 

  

El passat 4 d’agot, quan vam aterrar a l’aeroport d’Oslo, a les 21.30 hores, imaginàvem que l’estiu escandinau era a les seues acaballes. Després de les encaixades de mans, la persona que ens esperava a la zona d’arribades ens digué que havia caigut, mitja hora abans, un enorme xàfec. Efectivament, el cel estava fosc. De camí a la ciutat, eren perceptibles els paviments humits i els bassals. Tanmateix, les aparences resultaren ser enganyoses. Durant la meua estada a terres noruegues, només va ploure, breument, un matí. L’escalfament global fa sentir els seues efectes. La temperatura era càlida. Hom podia anar en mànigues de camisa a les dotze de la nit. Segons diuen, Bergen té dos-cents vuitanta-cinc dies plujosos a l’any. Doncs nosaltres ens hi deixàrem caure, precisament, durant dos dels vuitanta en què llueix el sol. Ja és casualitat. El bon oratge ens va acompanyar del primer a l’últim dia d’estada en Noruega. «¡Quina sort! Ara... No sé si serà bonic navegar per un fiord sense una mala goteta o un poc de boira», diu sorneguer un amic. En fi, s’experimentava una estranya sensació al país boreal: a mitjanit, el cel encara conservava una mica de lluïssor; a les quatre de la matinada, ja era dia clar. ¡Com són de boniques, les nits de Noruega!

 

Camejant per Estocolm

Darrerament, a Rocabuix li vénen cabòries misògines. Com que vol perdre de vista, durant uns dies, la sogra, la dona i la gossa, s'apunta, tot sol, a un club de viatges. A la primera reunió, però, s'astora, en comprovar que la massa social es compon, bàsicament, de dones madures. "Tan escadusseres com van ser les meues relacions adolescents amb les dones i ara no me les puc traure del damunt", cavil·la mentre cameja pels carrers del Gamla Stan, nucli antic d'Estocolm, situat a l'illa de Stadsholmen, plena de carrers estrets, places d'ambient agradable i palaus antics amb la façana esglaonada pròpia del renaixement nòrdic. Entra a la catedral i es queda sorprès: una sacerdotessa (o prevera o capellana o mossena, ves a saber!) celebra missa amb l'ajuda d'un escolà ros i eixerit. "Les coses anirien millor al nostre país si les dones hi feren les misses", xiuxiueja una sòcia del club. Rocabuix busca, mentalment, una alternativa femenina per a la dita "predica'm Tomàs, que predicant et quedaràs".