C'est l'amour!

¿Públic o privat?

El marit li pregunta a la seua dona:

—¿Juguem als metges?

—¿De la Seguretat Social o de la privada? —inquireix ella.

El marit posa cara de no entendre.

—¿Quina és la diferència? —interroga.

—Si he de ser metgessa de la Seguretat Social et donaré cita per a l’any vinent. Però si sóc de la privada... ¡Són cent euros! —fa ella amb posat de desgana.

 

Salvar la infanta

Dies enrere, parlàvem de l’apel·lació a La perfecta casada i les gracietes de l’advocat de la infanta Cristina. Es vol fer creure que la infanta, a causa de l’amor, confia cegament en el seu marit. Els lletrats intenten netejar la imatge pública de la princesa. Aquesta línia argumental no està exempta, però, d’algunes contradiccions. Al·legant ignorància, l’esposa enamorada deixa el marit als peus dels cavalls; l’únic autor dels delictes imputats seria ell, que s’hauria de menjar el marró tot sol. De tota manera, el gendre dels reis ja està amortitzat. Només interessa salvar la imatge de la infanta. Els llepaculs de la casa reial hi col·laboren; diuen que ella és objecte d’una cacera mediàtica, que els mitjans només busquen un trofeu de caça. Aquesta afirmació topa amb la realitat. Ni PP ni PSOE volen que la infanta siga declarada culpable. Això provocaria una crisi de conseqüències impredictibles. La monarquia trontollaria.

 

Quant als mitjans de comunicació, el seu deure és informar. Qualsevol afer relacionat amb la casa reial té rellevància informativa. La imputació d’una persona corrent no despertaria cap interès mediàtic; la d’una filla del rei és notícia de primera plana. A pesar de tot, la premsa només obtindrà —i no és segur— un trofeu simbòlic: la foto del “passeig” a peu per la rampa del jutjat. Molts monàrquics no acaben de pair que els membres de la reialesa han d’assumir els pros i els contres de la seua condició. A canvi d’uns privilegis (assignació de diners públics, escortes, tracte preferent) que els altres mortals no tenim, han de patir alguns inconvenients: ser escrutats a tothora per l’ull públic, tenir una vida privada molt constreta per les prescripcions constitucionals... La seua existència té una cara i una creu inseparables. Pros i contres van en el mateix paquet. No es poden bandejar els segons sense renunciar als primers.

La Transició queda molt lluny

Aquest cap de setmana s’estan celebrant unes jornades en què s’analitzen les peculiaritats que va adoptar la Transició a Xàtiva i la seua comarca. Aquesta etapa de la nostra història recent és molt coneguda a nivell global. I s’ha de dir que està mitificada en excés. El pensament dominant n’ha destacat exhaustivament les llums, però ha passat de puntetes per les ombres. S’ha lloat a tort i a dret l’esperit de reconciliació dels polítics i els ciutadans, i la seua capacitat per a oblidar velles rancúnies i facilitar el final de la dictadura. Però això no és del tot exacte. Cada vegada queda més clar que l’acord de la Transició fou asimètric. El franquisme —almenys el seu sector més pragmàtic— acceptà l’adveniment d’una democràcia liberal amb pluralitat de partits, model vigent a tots els països de l’anomenat món occidental. En canvi, els hereus del bàndol vençut a la Guerra Civil renunciaren a la forma republicana d’estat, a rehabilitar la memòria dels qui l’havien defensat, a exigir responsabilitats per la repressió i el genocidi perpetrats pels sequaços de la dictadura... La Transició no acabà, per tant, amb les dues Espanyes.

Ho deia en una columna anterior: el franquisme sociològic continua impregnant les institucions oficials (administratives, acadèmiques, judicials...). Alguns joves palpen el feixisme al seu entorn més pròxim. Ni es volen investigar els crims franquistes, ni es volen obrir les foses comunes on jauen els morts republicans. La dreta diu que això és obrir velles ferides. En canvi, les víctimes i la nomenclatura del franquisme mai no han deixat de ser honorades. Sense anar massa lluny, Franco continua sent alcalde honorari i perpetu de Xàtiva. La dreta governant es nega a retirar-li els honors. Españolito que vienes /  al mundo te guarde Dios. / Una de las dos Españas /  ha de helarte el corazón, deixà escrit Antonio Machado. En definitiva, la Transició no va estroncar —com posa de relleu el debat acarnissat que suscita aquests dies l’avortament— unes rivalitats ancestrals que revifen a la mínima ocasió. Al País Valencià, el període tingué especificitats pròpies. Quant a Xàtiva i la Costera, les generacions més joves solen desconèixer, per manca d’estudis i publicacions, quins fets destacables s’hi esdevingueren.

En aquestes jornades es podrà sentir la veu de persones que els van protagonitzar. Es passarà revista a diferents fites: els atemptats de l’extrema dreta, l’empresonament d’opositors al règim franquista, la sortida de la clandestinitat i la legalització de sindicats obrers i partits polítics, la constitució de l’Agrupament Democràtic de la Costera, el sorgiment del moviment veïnal i l’associacionisme cultural a la nostra comarca, la celebració dels Festivals de la Cançó a Xàtiva, la programació de nombrosos actes culturals (exposicions, cicles de conferències), la visita a la nostra ciutat de Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic, la celebració de les primeres eleccions democràtiques... Trobarem a faltar gent que ens podria haver aportat els seus punts de vista: Eduard Serra, Jaume Ripoll, Vicent Garrido, Manolo Casesnoves... En general, les persones que participaren en els principals episodis esdevinguts durant la dècada dels setanta a la nostra comarca actuaven mogudes per la vocació política i l’esperit de servei. Molts sindicalistes, polítics i activistes culturals duien a les esquenes anys de lluita per la democràcia.     



Malauradament, la normalització democràtica propicià l’aterratge d’arribistes a la política local. Gent que mai no havia aparegut per les plataformes antifranquistes o que mai no s’havia significat pel seu compromís amb la cultura o els problemes socials anà engrossint les diferents formacions —partits i agrupacions d’electors— de què s’ha servit la dreta per a concórrer als successius comicis locals. (El fenomen ha proliferat en nombroses poblacions de la comarca.) En canvi, molts antics lluitadors antifranquistes abandonaren la política activa, potser empesos pel desencís. Mentre uns perdien la fe en la utopia, altres descobrien que els municipis són espais idonis per a fer bons negocis. Qui controla els ajuntaments controla els plans urbanístics, les requalificacions, les llicències, les places de funcionaris municipals, les brigades locals... A poc a poc, els interessos oligàrquics de sempre —sovint representats per cares noves— s’han emparat de la vida municipal de la Costera. ¿Resultat? Clientelisme, sospites de corrupció, proliferació de recomanats... Definitivament, la Transició queda molt lluny.

 

(publicat a Levante-EMV, el 25/01/2014)

No hi haurà judici oral

¿Com és possible que el fiscal Pedro Horrach llance una greu acusació a l'instructor del cas Nóos, la d’haver elaborat una “teoria conspiradora” per a deduir l'existència d'indicis delictius en l’activitat de la infanta, i no recórrega l'acte d’imputació? Horrach ha sol·licitat la declaració prèvia, en qualitat de perits, dels inspectores de l’Agència Tributària que van redactar l’informe exculpador de la infanta. Està clar que les institucions de l’Estat continuen col·laborant amb la família reial. ¿Qui ho havia de dir? ¡El Ministeri Públic aliat amb la defensa d’una imputada! ¡El món al revés! La fiscalia s’ha plegat a la decisió dels advocats de Cristina de Borbó. Podria semblar que l'estratègia dels lletrats per a combatre la imputació de la seua clienta es basa en fal·làcies i arguments extrajurídics (entre les primeres destaca una: la infanta acut “voluntàriament” al jutjat per tal d’acurtar els terminis del procés).

El jutge Castro ja s’ha encarregat de desmentir-la: ella, com qualsevol imputat, acut a declarar “obligada” per una decisió judicial (la renúncia al recurs seria l’única decisió voluntària que ha pres); quant a l’abreujament dels terminis, és el jutge qui marca els temps processals. ¿Per què diu, l’advocat Jesús María-Silva, les coses que diu? A falta d’arguments jurídics amb què refutar els indicis que incriminen la seua clienta, el lletrat ha tirat mà de la literatura, dels manuals de les perfectes casades escrits entre els segles XIV i XVI: El llibre de les dones, de Francesc Eiximenis, De institutione feminae christianae, de Lluís Vives, La perfecta casada de Luis de León... «Cristina de Borbó és una dona enamorada del seu marit. El matrimoni es basa en la confiança. Quan el marit li demana una signatura, la dona enamorada no acut a un notari i tres advocats perquè li indiquen si pot estampar-la o no», ha explicat el catedràtic.

¿Tan mal estan les coses que cal utilitzar aquesta línia argumental? La confiança pot valer d’excusa —és un dir; la ignorància de llei no eximeix del seu compliment— en assumptes de poca importància. Però quan l’esposa prudent observa que el marit s’embarca en despeses extraordinàries o forassenyades, que no poden cobrir els ingressos habituals de la parella, allò més assenyat  és preguntar d’on suten els diners. Així actuen les dones normals. L’escriptora Empar Moliner feia aquesta reflexió: «Si Cristina de Borbó, que té estudis universitaris, no s’assabentava dels tripijocs del marit, mal, i si els coneixia, pitjor. No mereix gaudir dels drets dinàstics ni en un cas ni en l’altre, per ximpleta o delinqüent. ¡Visca la república!» En fi, més d’un es preguntarà quina línia de defensa segueix la infanta. Tot té una explicació. Els seus advocats no són burros de solemnitat. La resposta està en el Tribunal Suprem.

 

En el procediment abreujat, l’obertura de judici oral ha de ser sol·licitada pel Ministeri Fiscal o l’acusació particular. Si cap dels dos la demana, el jutge ha d’acordar el sobreseïment.  En 2007, l’Audiència Nacional abordà el cas de les cessions de crèdit, en què estava imputat Emilio Botín, amo del Banc de Santander. Aquell producte financer, fiscalment opac, perjudicava l’erari públic, però ni l’Advocacia de l’Estat, representant d’Hisenda, ni el Ministeri Fiscal mantingueren l’acusació. L’Audiència resolgué que la sola acusació popular no era suficient per a seure en la banqueta Emilio Botín. Posteriorment, el Tribunal Suprem ratificà la decisió i establí jurisprudència. Els advocats de la infanta saben, per tant, que la seua clienta no seurà a la banqueta; Hisenda i el Ministeri Fiscal s’oposen. Encara que l’acusació popular del Sindicato Manos Limpias ho demanés, el jutge no podria obrir judici oral contra la filla del rei.

Teoria de la potència i l’acte

Fa més de quatre anys, vaig escriure aquest text que encara continua tenint vigència

Per als grecs, moviment era tota modificació d’un objecte o cosa, modificació que també podia afectar, naturalment, la seua posició a l’espai. El terme actual més pròxim al concepte grec del moviment seria, per tant, canvi. Aristòtils defineix el moviment com el pas de la potència a l’acte, o, d’una manera més tècnica com «l’acte d’allò que està en potència, en tant que està en potència». El moviment és un acte: es una realitat que li pot sobrevenir a una cosa. Dita cosa pot no tenir el moviment en acte, com quan està en repòs (si no moc el llapis i el tinc a la meua mà, el llapis té el repòs en acte —està quiet— i el moviment en potència, ja que el puc desplaçar en qualsevol moment).

Aqueixa realitat peculiar o acte en què consisteix el moviment la té un objecte en la mesura en què encara no ha actualitzat totalment allò que pot arribar a ser, ja que tan aviat com ho haja fet ja no estarà en moviment sinó quieta. L’acte del moviment del llapis cap a la taula en què el vull deixar el té el llapis en la mesura en què encara no està a la taula ―en la mesura en què té encara la potència d’estar a la taula, en la mesura en que està en potència respecte del seu poder estar a la taula―; quan el llapis ja està a la taula, cal dir que ja està en acte i no en potència, per la qual cosa el moviment deixa de donar-se, ha finalitzat (ha finalitzat, lògicament, respecte d’aquesta característica o determinació, perquè respecte d’altra encara pot estar canviant).

Segons l’ontologia aristotèlica totes les coses que podem percebre, totes les coses sensibles (tant les naturals com les artificials) tenen l’estructura d’acte i potència, i, donat que el moviment és el pas de la potència a l’acte, totes les coses sensibles tenen el moviment com un dels trets més característics i definitoris. Tanmateix, Aristòtils distingeix diversos tipus de canvi o moviment. Està, d’una banda, el canvi substancial, quan desapareix una substància i dóna lloc a altra (com quan cremem un paper i el convertim en cendra, o quan el gla esdevé una alzina).

També està el canvi accidental, quan una substància es modifica en algun dels seus atributs o característiques però roman sent la mateixa. Aquest canvi pot ser, a la vegada, de tres classes: canvi segons la qualitat (com quan passem de joves a adults, o quan una fulla canvia de color), canvi segons la quantitat (com el guix que es desgasta amb l’ús) i canvi de lloc (com quan ens traslladem d’un lloc a altre). Precisament, aquesta distinció entre canvi substancial i canvi accidental forma part de l’actual polèmica sobre l’avortament.

Alguns teòlegs cristians, com ara Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino, consideraven substancial el canvi entre la fase embrionària i la fase fetal humana. A les nocions aristotèliques d’acte i potència, la metafísica de Tomàs d’Aquino afegeix dues de noves: la forma i la matèria. L’ànima és la forma de la matèria dels éssers vius. D’altra banda, el teòleg distingeix tres ànimes: vegetativa, sensitiva i intel·lectiva. Fins als quaranta o quaranta-sis dies, un embrió només tindria ànima vegetativa. Posteriorment, rebria l’ànima sensitiva i, a les fases de major desenvolupament (quan el fetus humà ja pot ser viable fora de l’úter matern), l’ànima intel·lectiva.

Els dos teòlegs consideren que l’avortament és un greu pecat, però només el consideren un homicidi quan afecta un fetus ja desenvolupat. Els sectors catòlics contraris a despenalitzar l’avortament afirmen que ara, en vista dels actuals coneixements sobre embriologia, Tomàs d’Aquino canviaria d’opinió. Altres, posats a fer hipòtesis, creuen que la distinció entre un ésser viu merament vegetal i un altre amb ànima intel·lectiva continua sent perfectament vàlida; un zigot només seria un ésser humà en potència, com el gla és una alzina en potència.

En qualsevol cas, independentment de les opinions contraposades sobre la metafísica tomista, caldria aclarir algunes qüestions: els no catòlics no han d’estar concernits per les creences sobre l’ànima o la noció de pecat, que només afecten els creients; les lleis estatals, que poden tipificar els delictes i castigar-los, no han de ser aplicables de cap manera a les transgressions morals de tipus religiós. En general, tothom rebutja l’avortament, un veritable drama personal, però moltes persones entenen una cosa ben simple: que la llei no ha de considerar delinqüents ni la dona que decideix avortar dins dels terminis legals ni el metge que l’ajuda.

Tripijocs de lletrats

La imputació de Cristina de Borbó en dos presumptes delictes, frau fiscal i blanqueig de capitals, ha deparat una sorpresa: la infanta compta amb un assessorament jurídic “peculiar”. Jo només trobe una explicació: com que és filla del monarca, la casa reial sap que la cosa està xuplada —s’utilitza l’aparell de l’Estat per a combatre les decisions judicials i llestos. El cercle d’assessors reials s’ha trobat, però, amb la tenacitat d’un jutge que ha entrebancat aquesta estratègia. En combatre la imputació inicial per tràfic d’influències, els advocats defensors havien balafiat l’as a la mànega amb què comptava la infanta: la seua condició de persona privilegiada —que la justícia no és igual per a tots ho saben fins els mes ximples. Segurament, aquell càrrec hagués quedat en no res. Però els assessors de Cristina van recórrer l’acte judicial, per a estalviar-li el “passeig” per la rampa d’entrada als jutjats de Palma.

La sala va respondre el recurs amb una de calç i altra d’arena: la imputació fou revocada, sí, però se li va indicar al jutge que investigués possible frau fiscal i possible blanqueig de capitals, delictes que podrien implicar una condemna de fins a onze anys de presó. Com que el desenllaç de les diligències es veia venir, l’Agència Tributària i la Fiscalia intentaren parar una nova imputació. L’AE va donar per bones unes factures que prèviament havia considerat falses; la Fiscalia, molt abans que l'instructor decidís quina cosa procedia fer, anuncià que no trobava indicis de delicte en la infanta, víctima d’una persecució per ser qui és. Total: el jutge es véu obligat a redactar un acte d’imputació de 227 fulls. Volia que els fonaments fàctics i jurídics de la seua decisió foren inapel·lables. Quan la cosa ja no tenia remei, els advocats de l’esposa d’Iñaki Urdangarin hagueren de dissenyar una nova estratègia de defensa.

Miquel Roca Junyent anuncià un recurs contra la nova imputació i, de manera sorprenent, el catedràtic i advocat penalista Jesús María-Silva va declarar que estaven pensant de no presentar-lo. Si tantas ganas tiene el juez de oírla y así se siente realizado como persona, a lo mejor vamos, va dir amb un somriure. Per dir-ho suaument, això eren ganes de tocar el nas al jutge instructor. Finalment, els defensors han decidit de renunciar a presentar recurs. ¿Per què? Perquè l’acte del jutge Castro és difícil de combatre. A pesar de tot, Miquel Roca continuà fent declaracions xocants: «La decisió del jutge manca de fonaments fàctics i jurídics, però hem decidit de no recórrer-la.» ¿Algú entén això? ¿Com es pot considerar mancada de tot fonament jurídic una decisió judicial i no recórrer-la? ¡Tripijocs de lletrats! En realitat, els advocats de Cristina sabien que, aquesta vegada, el seu recurs no anava a prosperar.

Jornades d'estudis comarcals

L’encantador de serps

S’ha de reconèixer que l’alcalde és un encantador de serps. A finals de 2011, l’Associació de Propietaris “Canyoles” es va dirigir a l’Ajuntament sol·licitant que es resolgueren diversos convenis d’urbanització. Hom demanava la caducitat —amb la consegüent desqualificació dels sòls— dels PAI “Canyoles” i “Riu Albaida”, i la Unitat d’Execució nº 1 “Camí la Bola”. Els firmants de l’escrit argumentaven el següent: «És notori i conegut que aquests programes es troben en una situació de paralització total pel que fa a la seua tramitació administrativa i a la seua execució material, sense que aquesta última ni tan sols s’haja iniciat en cap dels tres sectors». Davant la insistència dels portaveus de l’esmentada associació —i davant l’amenaça, tot s’ha de dir, de ser demandat judicialment—, l’alcalde s’avingué a celebrar una reunió amb els propietaris perjudicats per la paralització dels PAI. Segons m’ha contat un amic present a la reunió, que es va celebrar a la Casa de la Ciutat, el primer edil exercí un control escènic absolut.

Els representants dels propietaris hi acudiren amb la intenció de recordar a les autoritats municipals que, d’acord amb la normativa urbanística, els terminis de caducitat són molt clars: «Els programes preveuran l’inici de la seua execució material dins del seu primer any de vigència i la conclusió de la urbanització abans de cinc anys des del seu inici.» Els PAI estarien en una situació jurídica de derogació automàtica d’acord amb la natura de la caducitat, que opera sense necessitat de declaració expressa. ¿Per quin motiu reivindiquen, els propietaris dels terrenys afectats, la caducitat dels PAI? Perquè la situació d’indefinició està danyant greument els seus interessos: entrebanca les transaccions sobre els terrenys i el seu aprofitament agrícola, en impedir destinar el sòl a una finalitat concreta, atesa l’afectació de les parcel·les a projectes abandonats pels seus promotors. En conseqüència, grans extensions de terrenys situats al nord de la ciutat han esdevingut erms, descampats sense cap mena de control.

La principal queixa dels perjudicats és, però, de caire fiscal. El manteniment d’una qualificació urbana fictícia sotmet els propietaris a tributacions confiscadores. Han de pagar uns imposts (IBI, Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys, IRPF) elevadíssims, ja que el càlcul d’aquests recolza sobre el valor cadastral fals atribuït als immobles, inferior al valor de mercat. La càrrega tributària abusiva impedeix la venda de les parcel·les i la seua transmissió per qualsevol títol. La situació és particularment anguniosa per als petits propietaris, perquè han de pagar quantitats que estan fora de les seues possibilitats. L’actuació de l’alcalde fou de manual —el diable vell sap més per experiència que per consell—: retirà la paraula al portaveu dels afectats i propicià que els petits llauradors, gents de molta edat, gemegaren en veu alta. «Alfonso, trau-nos del destret», plorava una àvia. «Alfonso, tingues mirament», ploriquejava un llaurador. I l’edil, amb un somrís d’orella a orella, va dir: «Tot està solucionat».

¿Solucionat? ¡Ni pensar-ho! Rus s’ha limitat a rebaixar l’IBI un 40%. Això sí, ha aconseguit que part dels afectats abandonen la plataforma reivindicativa. Divideix i venceràs. ¡Jugada d’encantador de serps! Però la jugada li ha sortit a mitges; els altres propietaris han decidit de demanar judicialment la caducitat dels convenis d’urbanització, la qualificació anterior de les seues parcel·les, terrenys no urbanitzables, i el pagament d’indemnitzacions per part dels agents urbanitzadors que han incomplert llurs obligacions, causant danys a tercers. El flautista no ha pogut hipnotitzar tothom. Aquesta setmana, ha tornat a traure, però, l’ocarina. Referint-se al projecte de llei sobre l’avortament, l'alcalde ha dit: Esto ha de ser un tema en el que la gente pueda elegir y las mujeres tienen derecho a opinar. S’admeten apostes. L’actual projecte de llei acabarà experimentant alguna petita rebaixa. Els polítics del PP podran traure pit dient que han atès les demandes ciutadanes. En fi, açò és un tema distint. Ja en parlarem altre dia.

 

(publicat a Levante-EMV, l’11/01/2014)

La festa de Sant Antoni

 

El país es cau a trossos

El tancament del Palau de les Arts, a causa del despreniment d’un fragment de la seua coberta, és una metàfora del que succeeix al conjunt del País Valencià. La nostra era la millor terreta del món. Els valencians fèiem les coses en gran. Érem una referència internacional —o almenys això ens feien creure alguns espavilats. Bona part dels nostres conciutadans vivia en un bonic conte de fades. Aquell conte va arribar, però, a l’últim capítol: el país de llet i mel on es desenvolupava la història de fantasia era només un decorat multicolor que començava a esquinçar-se, a caure a trossos; el gripau no es convertia en príncep eixerit. El desenllaç de la trama, una cura de realitat per a qui somniava truites, per a qui bufava en caldo gelat, ha deixat garratibades moltes ànimes beneïdes.

El llarg període de govern pepero serà recordat per la pèrdua de tots els símbols autòctons. Les hosts del PP han fet més mal que els huns d’Àtila. Les polítiques peperes han estat incapaces de salvar el teixit productiu valencià. Les nostres indústries tradicionals (moble, tèxtil calcer, joguines) experimenten una crisi profunda. L’agricultura tampoc no travessa pel seu millor moment. La política urbanística del PP ha malmès grans extensions de territori (espais naturals, zones d'horta, aiguamolls, costes...). Les nostres xifres d’atur baten rècords peninsulars i europeus. Ha calgut llogar o posar a la venda moltes de les obres faraòniques bastides durant l’època dels grans esdeveniments (algunes d’aquestes obres estan inacabades, buides o rovellant-se a la intempèrie).

Els peperos s’han carregat el sistema financer valencià. Elements emblemàtics com la Caixa d’Estalvis i el Banc de Valencià ja no existeixen. El PP ha tancat la radiotelevisió valenciana. Camps i Rita Barberà van col·laborar en la voladura del València CF, que ara es ven al millor postor. (És possible fins i tot que Bankia acabe regalant-lo.) ¡Qui ho havia de dir! El Banc de València en mans catalanes i el club de Mestalla adquirit per un xinès de Singapur. En fi, si només estigués caient a trossos la coberta del Mazinger... ¡Tota l’autonomia política i tot l’entramat social dels valencians estan en perill de col·lapse imminent! Els dirigents del PP no semblen, però, especialment compungits. Actuen com si no tingueren res a veure amb la devastació. És més: molts d’ells estan la mar de contents.

¡Normal! Ara mateix, 51 persones pertanyents a l’organigrama del govern presidit per Francisco Camps estan imputades en les diverses peces judicials que investiguen els casos de corrupció destapats a la nostra comunitat autònoma (una peça del cas Nóos, dos del cas Cooperació i sis del cas Gürtel). Alguns dels imputats ocupen —o arribaren a ocupar— càrrecs dels més alts nivell i responsabilitat: diputats, consellers, secretaris, sotssecretaris, directors generals, caps de servei, caps d’àrea... Es generalitza la sensació que el col·lapse de les nostres institucions els és indiferent a molts peperos. Com que ja han fet caixa... ¡Que s’afone l’univers!

Bon cap d'any