Fa més de
quatre anys, vaig escriure aquest text que encara continua tenint vigència
Per als grecs, moviment era
tota modificació d’un objecte o cosa, modificació que també podia afectar,
naturalment, la seua posició a l’espai. El terme actual més pròxim al concepte
grec del moviment seria, per tant, canvi. Aristòtils defineix el moviment com
el pas de la potència a l’acte, o, d’una manera més tècnica com «l’acte d’allò
que està en potència, en tant que està en potència». El moviment és un acte: es
una realitat que li pot sobrevenir a una cosa. Dita cosa pot no tenir el
moviment en acte, com quan està en repòs (si no moc el llapis i el tinc a la
meua mà, el llapis té el repòs en acte —està quiet— i el moviment en potència,
ja que el puc desplaçar en qualsevol moment).
Aqueixa realitat peculiar o
acte en què consisteix el moviment la té un objecte en la mesura en què encara
no ha actualitzat totalment allò que pot arribar a ser, ja que tan aviat com ho
haja fet ja no estarà en moviment sinó quieta. L’acte del moviment del llapis
cap a la taula en què el vull deixar el té el llapis en la mesura en què encara
no està a la taula ―en la mesura en què té encara la potència d’estar a la
taula, en la mesura en que està en potència respecte del seu poder estar a la
taula―; quan el llapis ja està a la taula, cal dir que ja està en acte i no en
potència, per la qual cosa el moviment deixa de donar-se, ha finalitzat (ha
finalitzat, lògicament, respecte d’aquesta característica o determinació,
perquè respecte d’altra encara pot estar canviant).
Segons l’ontologia aristotèlica
totes les coses que podem percebre, totes les coses sensibles (tant les
naturals com les artificials) tenen l’estructura d’acte i potència, i, donat
que el moviment és el pas de la potència a l’acte, totes les coses sensibles
tenen el moviment com un dels trets més característics i definitoris.
Tanmateix, Aristòtils distingeix diversos tipus de canvi o moviment. Està,
d’una banda, el canvi substancial, quan desapareix una substància i dóna lloc a
altra (com quan cremem un paper i el convertim en cendra, o quan el gla esdevé
una alzina).
També està el canvi accidental,
quan una substància es modifica en algun dels seus atributs o característiques
però roman sent la mateixa. Aquest canvi pot ser, a la vegada, de tres classes:
canvi segons la qualitat (com quan passem de joves a adults, o quan una fulla
canvia de color), canvi segons la quantitat (com el guix que es desgasta amb
l’ús) i canvi de lloc (com quan ens traslladem d’un lloc a altre). Precisament,
aquesta distinció entre canvi substancial i canvi accidental forma part de
l’actual polèmica sobre l’avortament.
Alguns teòlegs cristians, com
ara Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino, consideraven substancial el canvi entre
la fase embrionària i la fase fetal humana. A les nocions aristotèliques d’acte
i potència, la metafísica de Tomàs d’Aquino afegeix dues de noves: la forma i
la matèria. L’ànima és la forma de la matèria dels éssers vius. D’altra banda,
el teòleg distingeix tres ànimes: vegetativa, sensitiva i intel·lectiva. Fins
als quaranta o quaranta-sis dies, un embrió només tindria ànima vegetativa.
Posteriorment, rebria l’ànima sensitiva i, a les fases de major desenvolupament
(quan el fetus humà ja pot ser viable fora de l’úter matern), l’ànima
intel·lectiva.
Els dos teòlegs consideren que
l’avortament és un greu pecat, però només el consideren un homicidi quan afecta
un fetus ja desenvolupat. Els sectors catòlics contraris a despenalitzar
l’avortament afirmen que ara, en vista dels actuals coneixements sobre embriologia,
Tomàs d’Aquino canviaria d’opinió. Altres, posats a fer hipòtesis, creuen que
la distinció entre un ésser viu merament vegetal i un altre amb ànima
intel·lectiva continua sent perfectament vàlida; un zigot només seria un ésser
humà en potència, com el gla és una alzina en potència.
En qualsevol cas,
independentment de les opinions contraposades sobre la metafísica tomista,
caldria aclarir algunes qüestions: els no catòlics no han d’estar concernits
per les creences sobre l’ànima o la noció de pecat, que només afecten els
creients; les lleis estatals, que poden tipificar els delictes i castigar-los,
no han de ser aplicables de cap manera a les transgressions morals de tipus religiós. En
general, tothom rebutja l’avortament, un veritable drama personal, però moltes persones entenen una cosa ben
simple: que la llei no ha de considerar delinqüents ni la dona que decideix
avortar dins dels terminis legals ni el metge que l’ajuda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada