S’ha de reconèixer que
l’alcalde és un encantador de serps. A finals de 2011, l’Associació de
Propietaris “Canyoles” es va dirigir a l’Ajuntament sol·licitant que es
resolgueren diversos convenis d’urbanització. Hom demanava la caducitat —amb la
consegüent desqualificació dels sòls— dels PAI “Canyoles” i “Riu Albaida”, i la
Unitat d’Execució nº 1 “Camí la Bola”. Els firmants de l’escrit argumentaven el
següent: «És notori i conegut que aquests programes es troben en una situació
de paralització total pel que fa a la seua tramitació administrativa i a la
seua execució material, sense que aquesta última ni tan sols s’haja iniciat en
cap dels tres sectors». Davant la insistència dels portaveus de l’esmentada
associació —i davant l’amenaça, tot s’ha de dir, de ser demandat judicialment—,
l’alcalde s’avingué a celebrar una reunió amb els propietaris perjudicats per
la paralització dels PAI. Segons m’ha contat un amic present a la reunió, que
es va celebrar a la Casa de la Ciutat, el primer edil exercí un control escènic
absolut.
Els representants dels
propietaris hi acudiren amb la intenció de recordar a les autoritats municipals
que, d’acord amb la normativa urbanística, els terminis de caducitat són molt clars:
«Els programes preveuran l’inici de la seua execució material dins del seu
primer any de vigència i la conclusió de la urbanització abans de cinc anys des
del seu inici.» Els PAI estarien en una situació jurídica de derogació
automàtica d’acord amb la natura de la caducitat, que opera sense necessitat de
declaració expressa. ¿Per quin motiu reivindiquen, els propietaris dels
terrenys afectats, la caducitat dels PAI? Perquè la situació d’indefinició està
danyant greument els seus interessos: entrebanca les transaccions sobre els
terrenys i el seu aprofitament agrícola, en impedir destinar el sòl a una finalitat
concreta, atesa l’afectació de les parcel·les a projectes abandonats pels seus
promotors. En conseqüència, grans extensions de terrenys situats al nord de la
ciutat han esdevingut erms, descampats sense cap mena de control.
La principal queixa dels
perjudicats és, però, de caire fiscal. El manteniment d’una qualificació urbana
fictícia sotmet els propietaris a tributacions confiscadores. Han de pagar uns imposts
(IBI, Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys, IRPF) elevadíssims, ja
que el càlcul d’aquests recolza sobre el valor cadastral fals atribuït als
immobles, inferior al valor de mercat. La càrrega tributària abusiva impedeix
la venda de les parcel·les i la seua transmissió per qualsevol títol. La
situació és particularment anguniosa per als petits propietaris, perquè han de
pagar quantitats que estan fora de les seues possibilitats. L’actuació de l’alcalde
fou de manual —el diable vell sap més per experiència que per consell—: retirà
la paraula al portaveu dels afectats i propicià que els petits llauradors, gents
de molta edat, gemegaren en veu alta. «Alfonso, trau-nos del destret», plorava
una àvia. «Alfonso, tingues mirament», ploriquejava un llaurador. I l’edil, amb
un somrís d’orella a orella, va dir: «Tot està solucionat».
¿Solucionat? ¡Ni
pensar-ho! Rus s’ha limitat a rebaixar l’IBI un 40%. Això sí, ha aconseguit que
part dels afectats abandonen la plataforma reivindicativa. Divideix i venceràs.
¡Jugada d’encantador de serps! Però la jugada li ha sortit a mitges; els
altres propietaris han decidit de demanar judicialment la caducitat dels convenis
d’urbanització, la qualificació anterior de les seues parcel·les, terrenys no
urbanitzables, i el pagament d’indemnitzacions per part dels agents
urbanitzadors que han incomplert llurs obligacions, causant danys a tercers.
El flautista no ha pogut hipnotitzar tothom. Aquesta setmana, ha tornat a
traure, però, l’ocarina. Referint-se al projecte de llei sobre l’avortament, l'alcalde ha dit: Esto ha de ser un tema en el que la gente
pueda elegir y las mujeres tienen derecho a opinar. S’admeten apostes.
L’actual projecte de llei acabarà experimentant alguna petita rebaixa. Els
polítics del PP podran traure pit dient que han atès les demandes ciutadanes. En
fi, açò és un tema distint. Ja en parlarem altre dia.
(publicat a Levante-EMV, l’11/01/2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada