diumenge, 26 d’abril del 2009

Per primavera cal anar al Puig


SALVEM EL PUIG

Comunicat de la Coordinadora
“Salvem el Puig”


Els urbanites moderns, enredats al tràfec quotidià, hem perdut el costum de mirar amb deteniment allò que ens envolta. Veiem la superfície de les coses, però rarament intentem penetrar-les. Quantes vegades haurem vist el Puig? Moltes! El turó s’enlaira sobre els antics arrossars de l’horta de Xàtiva. És visible des de qualsevol punt. És patrimoni comú de molta gent que el veu de lluny des dels pobles emplaçats a l’altra banda del Cànyoles: Cerdà, Torrella, Llanera, Rotglà, la Granja. També és veu des de les viles de llevant (Llocnou, Barxeta, el Genovés, la Torre d’en Lloris, Manuel, l’Ènova), des de les viles de tramuntana (la Llosa) i des de les viles de ponent (Novetlè i Xàtiva). El Puig està, podríem dir, just al centre de la rosa dels vents, presidint les nostres vides. Però, quanta gent n’és conscient?

Tots el veuen, però quants paren esment en la seua presència? Paren esment els poetes i els novel·listes. Paren esment nombroses persones que entenen i estimen el caràcter mític i sagrat del Puig. Els ací presents som —no cap dubte— la millor representació d’eixes persones. La pujada al Puig és una exigència moral per als amants de la muntanya i d’una ermita-baluard que resisteix a males penes l’empenta de les pluges, els vents i la desídia política. Els presents voldríem que ambdues, muntanya i ermita, continuaren formant part del nostre paisatge i continuaren dibuixant l’horitzó amb el mateix perfil que mostraren sempre al llarg dels segles. Volem preservar la nostra riquesa paisatgística i arquitectònica. Ara mateix, l’ermita, l’element que millor simbolitza eixa riquesa comuna, ha esdevingut també mostra de la desídia amb què tracten el nostre patrimoni les administracions públiques i prova de càrrec contra les autoritats locals i autonòmiques, que s’han desentès fa temps del nostre llegat cultural.

Recentment, Vicent Parra, regidor i diputat autonòmic, anuncià l’inici imminent de les obres de restauració del Puig amb els diners sobrants d’anteriors partides pressupostàries no invertides (és a dir, amb el sobrant dels diners balafiats destrossant la muntanya) i amb noves aportacions. En declaracions als mitjans de comunicació, Parra afirmà que per fi s’anava a actuar a l’interior de l’edifici. També assegurà que s’anaven a utilitzar mitjans aeris per a pujar materials i eines. Les paraules de d'edil eren un calc de les pronunciades, de forma cíclica, en nombroses ocasions anteriors. Per a comprovar-ho, sols s'ha de consultar l'hemeroteca i fer una mica d'història. Quant als resultats del seu anunci, són els mateixos de sempre; ja han passat uns mesos des que foren fetes aquelles declaracions i les obres continuen sense començar.

I ací estem un any més. «Què feu els de la “corfa amarga” demanant la salvació d’una ermita?» o «No us avorriu de repetir tots els anys el mateix ritual?», pregunten els malintencionats que veuen l’assumpte del Puig com una cosa distant. Quanta ignorància i quanta intoxicació! Entre les persones que participen a la romeria, hi ha creients i no creients, gent d’esquerra i gent de dreta, homes i dones, vells i joves. Pugen al Puig perquè anteposen certs valors, l’amistat i el respecte al llegat dels nostres avantpassats, a altres consideracions de tipus ideològic o partidista. Ja ho hem dit més d’una vegada: la Coordinadora i les entitats que la formen estan al marge de les rivalitats entre partits i no volen intervenir al debat polític o electoral. I clar, amb tals premisses, ningú no s’hauria d’estranyar de veure’ns ací junts, tots els anys, reafirmant el nostre compromís cívic i solidari. L’ermita del Puig fou originàriament un edifici religiós, però ha acabat sent patrimoni de tots, dels religiosos i dels qui no ho són.

I no, no ens avorrim de pujar al Puig tots els anys. Fitem els arbres, fitem les pedres i cada primavera descobrim algun matís nou: una aranya que ha teixit la seua tela, una roca que s’ha mogut, una volta que s’ha ensorrat, un mur que cada cop està més inclinat... un fragment de calçada que ha desaparegut, o una biga que han envaït les heures, o un forat que s’ha fet més ample, un tram de senda que ja no existeix... Com que som gent que fita les coses (altres només les veuen), anem constatant la progressiva degradació de l’ermita. El panorama de la devastació no ens fa, però, defallir; ens indigna —això sí— i ens empenta a pujar de nou l’any vinent, per a seguir reivindicant una improbable actuació dels poders públics. I seguirem pujant fins a veure totalment enllestida la rehabilitació de l’edifici.

I acabarem el manifest d’enguany repetint de manera ritual totes aquelles coses que hem dit tantes i tantes vegades durant tretze anys d'excuses, de malbaratament dels diners públics i d'incompliment de les lleis. Que els diners de les Administracions Públiques no són propietat d'una persona o d'un grup polític. Que els ciutadans estan legitimats per a exigir que part d’eixos diners s'invertisca en la salvaguarda del patrimoni. Que s’hauria de prestar atenció al fons de l'assumpte, el perill de desaparició d'una joia arquitectònica del segle XIV. Que els episodis protagonitzats pel convent de les clarisses o la Papelera de San Jorge posen de manifest la nul·la consideració que el patrimoni cultural dels valencians mereix al partit que governa la ciutat.

Apel·larem de nou a la bona voluntat dels governants, a llur possible conscienciació, a llur escassa capacitat d’escoltar la veu dels ciutadans... Tornarem a demanar-los un major compromís en la defensa dels valors culturals. Els recordarem que la tasca feta en altres elements del patrimoni arran de celebrar-se Lux Mundi (la recent exposició de La Llum de les Imatges) hauria de tenir continuïtat. I evocarem les paraules dites ací fa dos anys: «Veritablement, és miraculós que l'ermita es mantinga encara dempeus! Portem ja un munt d'anys exigint una actuació ràpida, sense veure resultats positius. Els desigs i les bones paraules han esdevingut ja, per desgràcia, meres fórmules rituals. A molts ciutadans i ciutadanes ens assalta el temor que puguen governar les nostres viles i ciutats els descendents d'aquells botiflers que provocaren l'incendi de Xàtiva, la desfeta del País i la pèrdua de la nostra identitat ara fa tres-cents anys. Les sospites es veuen confirmades quan veiem que les agressions al patrimoni, la destrucció del paisatge i la descurança en que romanen peces ben valuoses del nostre llegat històric no tenen aturador». Tant de bo les coses hagen canviat, finalment, l’any 2010.

Xàtiva, abril de 2009


Gent de la Torre d’En Lloris
Associació cultural “la Sénia”, de Lloc Nou d’en Fenollet
Associació cultural “9 d’octubre”, del Genovés
Coordinadora “Xàtiva digna”
Associació d’Amics de la Costera
Centre Excursionista de Xàtiva

Interrogants


Aquesta nit, els botiflers de sempre han agredit de nou el monòlit dedicat a la memòria d’aquells que el 1707 van lluitar heroicament contra les tropes borbòniques que assetjaven la ciutat. L’incident mostra algunes peculiaritats cridaneres. Els autors de l’agressió han cremat —vés a saber a quines hores de la matinada— la corona de llorer dipositada ahir pels partits polítics que van organitzar la diada del 25 d’abril. Han deixat intacta, però, la corona ofrenada per l’Ajuntament —això sí, arrencant-li el llaç amb la senyera—. No us sembla entendridor el gest? Els facinerosos no han volgut menyscabar el detallet dels seus parents polítics. L’activitat d’aquests pinxos no és nova; la democràcia mai no ha deixat de covar, als seus replecs amagats, els ous de la serp. Com molts ja sabran, són ben freqüents les agressions a llibreries, a seus de partits nacionalistes i d’esquerres... Sense anar massa lluny, el monument als maulets ha estat agredit múltiples vegades. Hi ha, però, un aspecte que crida l’atenció: la manca de dades sobre els autors. Algú sap si la policia o la Delegació del Govern han donat mai informació sobre aquest assumpte? Sap algú si mai s’ha efectuat alguna detenció relacionada amb aquests atemptats? I encara podríem fer més preguntes. Tenen carta blanca els feixistes per a practicar la kale borroca impunement? Estaria bé que el senyor Ricardo Peralta, antic comunista i persona vinculada a la nostra ciutat, aclarís aquests interrogants.

dissabte, 25 d’abril del 2009

Vaga

L’espectacle de la desunió

Avui, data commemorativa de la batalla d’Almansa, tornem a assistir per enèsima vegada a l’espectacle de la desunió entre les diverses forces polítiques. Que hi haja desavinences entre la dreta i l’esquerra té la seua lògica; en el fons, la dreta sempre s’ha sentit botiflera, ço és, hereva del bàndol triomfador a la Guerra de Successió. Fem memòria: en ser proclamat monarca Felip d’Anjou, els membres de la noblesa i de l’alta jerarquia eclesiàstica foren botiflers, partidaris del Borbó. Fins i tot es pot entendre que l’esquerra d’obediència centralista nade entre dues aigües. Al cap i a la fi, tres-cents anys no passen debades. Si tenim en compte que les classes populars (jornalers i camperols), l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals foren en 1707 decididament austriacistes, notarem que hi ha hagut, a Xàtiva i a tot el País Valencià, un clar lliscament ideològic cap a posicions botifleres.

Què fan, però, els hereus dels maulets —els partits que propugnen el redreçament nacional— embolicats en contínues dissensions? La setmana passada, aquestes planes publicaven la notícia: «Esquerra Unida es desmarca de l’acte conjunt del 25 d’abril, per a mostrar el seu malestar amb el Bloc, per la negativa dels nacionalistes a pactar les llistes locals en les eleccions del 2007». No sé què pensaran vostès. Jo trobe que aquesta decisió és una clara mostra d’immaduresa. En política, mai no s’ha de mirar endarrere. Els membres locals d’EUPV s’haurien d’aclarir. La gent que va saludar llur recolzament a la coalició Bloc-Iniciativa-Verds està ara sorpresa; pensa que EU no acaba de superar els vells tics. «Hem decidit desvincular-nos per tal d’incitar a la reflexió», ha dit Miquel Lorente. Qui hauria de reflexionar és, però, la pròpia Esquerra Unida.

La coalició no acaba de trobar el seu espai. Ha patit en poc de temps dos terrabastalls electorals. Ahir mateix, va perdre un dels seus referents estatals, Rosa Aguilar, alcaldessa de Còrdova. Per això sorprèn que el portaveu local, impertèrrit, demane reflexió als altres —en una nova versió d’«el mort li diu al degollat: qui t’ha fet aqueix forat?»—. Els altres, els nacionalistes, deuen haver reflexionat ja; el seu rebuig a l’oferta prepotent de pacte, de cara a les municipals del 2007, va ser, segons com es mire, ben profitós: multiplicaren en solitari la seua representació institucional mentre EU s’enfonsava —un consol escàs per al votant nacionalista i d’esquerres, que veu com la dreta s’aprofita d’aquestes “partides de pilota”—.

Ja s’ha dit altres vegades: qui vulga descavalcar Alfonso Rus de la poltrona municipal haurà de treballar de valent. La cosa no serà fàcil. S’hauran de refer moltes relacions trencades per la desconfiança, els malentesos i els personalismes. Per tant, no s’hauria de perdre temps en “batalletes”. Cal elaborar propostes polítiques integradores i atractives per a l’electorat xativí. S’han de donar mostres d’unitat sense mirar al passat. I clar, els militants locals d’EUPV hauran d’aclarir si el seu suport a Iniciativa del Poble Valencià continua en vigor. De moment, ja s’ha perdut una ocasió magnífica per a escenificar la unitat de les forces progressistes.

El 25 d’abril del 1707, els partidaris de Felip V guanyaren la batalla d’Almansa —«Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança», diu, des de llavors, el refrany popular—. Uns dies després, les tropes borbòniques assetjaren Xàtiva. El 24 de maig del 1707, els assaltants penetraren en la ciutat a mata-degolla. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. Sempre he pensat que aquella desfeta fou producte de la desunió; la desorganització campava a gust entre les tropes que defensaven la causa autriacista, formades per soldats de múltiples nacionalitats. Els partits progressistes tindran l’oportunitat d’eradicar aquests fantasmes de la rivalitat i la desunió el pròxim juny, mes en què es commemora l’incendi de la ciutat. Està en joc l’existència d’una nova coalició que aspira a consolidar-se com a tercera força política valenciana. Per a Esquerra Unida es tracta, a més, d’una qüestió de supervivència. Sens dubte, la seua desaparició reduiria dràsticament el pluralisme ideològic i accentuaria més —si cap— la polarització del panorama polític valencià.

(publicat a Levante-EMV, el 25/04/09)

dimarts, 21 d’abril del 2009

Presentació

Proper divendres, 24 d'abril, es presenta a Xàtiva, a la Llibreria La Costera, a les 20,00 hores, la novel·la Els neons de Sodoma (Editorial 3i4), del xativí Xavier Aliaga, guardonada amb l'Andròmina 2008 dels Premis Octubre.


Oficiarà la cerimònia el poeta i actor Elies Barberà.

(per la nit, cap a les 22,00 hores, doblet en el Genovés)

dijous, 16 d’abril del 2009

Una nova fita del «Grand Tour»


Ja fa temps que un grup d’amics i amigues anem completant el Grand Tour, aquell itinerari precursor del turisme modern que prengué auge des de mitjan segle XVII fins a la dècada de 1820. L’itinerari permetia d’accedir a les obres més sublims del Renaixement i del Barroc, i es féu popular entre els joves britànics de classe alta; servia com a etapa educativa i d’esbargiment, prèvia a l’edat adulta. En un temps en què floria l’interès per la història antiga i l’arqueologia, Itàlia oferia uns paisatges únics i vestigis magnífics de civilitzacions mil·lenàries. El viatge era lent i s’havia de fer per etapes. A més d’admirar l’harmonia i la bellesa impreses a la bota italiana —durant segles de creació, saviesa i civilitat—, els viatgers entraven en contacte amb altres formes de vida i amb un ric patrimoni cultural de parles i tradicions —gastronòmiques, artesanals, musicals— poc conegudes.


L’expressió Grand Tour havia estat encunyada per Richard Lassels, al seu llibre The voyage of Italy, publicat el 1670, en què descrivia un viatge que, des del 1630, ja anava difonent-se entre les elits culturals del nord d’Europa. Grans viatgers d’aquell temps foren, entre d’altres, Milton, Marvell, Harvey i el filòsof Hobbes. Molts d’aquests expedicionaris —com ara Philip Skippon, William Acton, John Evelyn, John Raymond o el ja esmentat Richard Lassels— ens van deixar les memòries del seu periple italià. Johann Wolfgang von Goethe, el sant patró dels viatgers, també feu el Grand Tour. El 3 de setembre de 1786, abandonà Carlsbad (l’actual Karlovy Vary, a la República Txeca) i marxà en secret a Itàlia; volia descobrir el país de què tant li havien parlat. Després de breus aturades a Verona, Vicenza i Pàdua, i dues setmanes d’estada a Venècia, Ferrara, Bolonya, Florència i Perusa, Goethe arribà a Roma el 29 d'octubre. En una carta escrita el 3 de desembre, tres mesos després de la seua partença, Goethe afirmava que aquell viatge era per a ell «una vertadera renaixença... un segon naixement». De març a juny de 1787, visità el sud de la península i Sicília, acompanyat per Christoph Heinrich Kniep, pintor i gravador encarregat d'il·lustrar el viatge. Després d'un petit sojorn a Nàpols, l’escriptor romàntic arribà a Palerm el 2 d'abril. Dos anys més tard, tornà a Weimar.

.
Com es veu, el Grand Tour podia durar mesos o anys, depenent del pressupost. Els meus amics i jo, que no som aristòcrates ni britànics, l’anem fent a poc a poc. El proppassat 14 de març, vam marxar a Nàpols, antic reialme d’Alfons el Magnànim i una de les etapes finals. Els viatgers del segle XVIII portaven com a record, quan tornaven a casa, vistes de Venècia i Roma —de pintors com Canaletto o Giovanni Paolo Pannini—, i gravats de ruïnes romanes de Piranesi. Sovint, els itineraris realitzats es plasmaven en obres literàries, com ara Italienische Reise (Viatge a Itàlia), del propi Goethe, o Història d’una excursió de sis setmanes, d’altres dos escriptors romàntics, Mary i Percy Shelley. Els actuals expedicionaris portem fotos de Pompeia —amb el Vesubi com a teló de fons—, els nostres quaderns de viatge i un munt d’emocions indescriptibles, com les experimentades a la Cappella Sansevero —davant del Cristo velato—, passejant per les ruïnes de Paestum, contemplant el tramonto des de la Certosa di San Martino o menjant uns spaghetti alle vongole a la vora del Castel dell'Ovo. I a força de recórrer el país dels Apenins, hem acabat comprenent quina mena d’emocions han experimentat tots els rodamóns que ens hi han precedit.



dimarts, 14 d’abril del 2009

Vanitas vanitatum

A Xàtiva, sempre han tingut importància les processons de Setmana Santa, tant les de penitència com la del diumenge de rams. Encara es mantenen amb passos, confrares, cobles i soldats, bé que molt desfigurades per la influència andalusa. Molta gent pensa que el doble caire folklòric i pietós ha permès de conservar-les. Són especialment destacables les processons que se celebren dimecres —les "Cortesies"—, dijous i divendres sant. Són difícils de datar els seus orígens. Les processons de Setmana Santa degueren sorgir a les darreries de l’Edat Mitjana, quan onades de desheretats corrien els camins d’Europa, portant imatges i estendards de la Passió, i lliurant-se a terribles penitències. Existeix constància històrica d’aquelles manifestacions, que duraven dies i sovintejaren pertot. Hi acudien milers de penitents.

També hi havia nombrosos grups de flagel·lants que transitaven per viles i ciutats, amb les espatlles nues, assotant-se amb fuets de cuiro i puntes de ferro. Organitzaven representacions de la Passió de Crist a places i esglésies, i ballaven les anomenades danses de la mort o danses macabres, sorgides arran del terror provocat per la pesta negra que assolà Europa a mitjan segle XIV. L’aula capitular del convent de Sant Francesc de Morella conserva un fresc del segle XV que representa aquesta dansa. El refrany Morir, ffrares, nos convé, es llegeix perfectament al mur —en realitat, és la traducció d’altre refrany: Ad mortem festinamus, del Llibre Vermell de Montserrat—. En aquestes danses estaven representats personatges de tota condició —papes de Roma i pidolaires, nobles i burgesos—, guiats en ronda frenètica per un esquelet amb dalla, que també marxava en corrua, precedint de vegades la processó de divendres sant.

Amb el temps, les processons s’anaren convertint en espectacle. Al segle XV, els pintors havien inventat estranys artefactes que permetien de representar les tres dimensions de la realitat amb absoluta fidelitat, d’acord amb la visió de l’ull humà. Proliferaren, doncs, les màquines de representació, predecessores dels passos de les processons, i les retícules. Aquestes màquines eren escenaris que reproduïen amb precisió allò que es volia pintar. L’artista hi emplaçava els models dels personatges que anaven a ser retratats. Les retícules facilitaven al pintor la tasca d’emplaçar al llenç les figures, els punts de llum i els elements de la perspectiva. Els tallers exhibien aquelles màquines en desfilades que acabaren convertint-se en celebracions populars.

Arribaren el concili de Trento i l’art barroc, i l’Església, comprenent el potencial propagandístic d’aquells aparells escènics, decidí d’utilitzar-los a les seus celebracions, que així acabaren emparentades amb el teatre. Urgia la presència religiosa al carrer; romeries i processons permetien escenificar el poder eclesial, exacerbar la pietat popular i ensenyar de manera eficaç la doctrina cristiana. Com que les representacions visuals eren més efectives que la lectura del relat bíblic, proliferaren a la via pública manifestacions religioses que buscaven l’efecte teatral i la fastuositat, proverbials a partir del segle XVII. La Passió s’omplí de lluminàries i oripells ostentosos, trompetes i estendards, soldats romans i jueus que vilipendiaven el Natzarè.

Però les obres de teatre tenen —ja se sap— papers protagonistes i papers destinats a actors de caràcter. En època barroca, les confraries s’organitzaven d’acord amb un rígid esquema de classes socials: certes germandats pertanyien als estaments nobiliaris i burgesos; altres, a les organitzacions gremials i populars. Avui, Xàtiva, per més que haja perdut bona part dels seus trets aristocràtics, encara serva l’encarcarament de temps passats. Per això, a la seua Setmana Santa continua vigent el joc de veure i ser vist, de la pinta i la mantellina. L’anonimat brilla per la seua absència. Com no tots els carrers de volta tenen el mateix rang, l’aspiració màxima de molts confrares continua sent carregar la imatge pel carrer Montcada. I segueix sent signe de distinció pertànyer a la “Botifarra”. I clar, encara es fan servir expressions com «en tal té molta botifarra» o «a tal se li han pujat els fums al cap; vol ser del Natzarè». Com diu l’Eclesiastès, «Vanitas vanitatum et omnia vanitas» (vanitat de vanitats i tot vanitat).

(publicat a Levante-EMV, l’11/04/09)

Aniversari de la II República