dijous, 28 de febrer del 2008

La Rioja independent

Estava cantat: la recent declaració d’independència de Kosovo, que ha suscitat tota mena de reaccions entre les forces polítiques (a favor i en contra), només ha servit per a embolicar la troca: mentre el govern espanyol s’afanyava a condemnar la declaració, alguns partits nacionalistes la saludaven amb goig, posant de relleu els possibles paral·lelismes entre Kosovo i les nostres nacionalitats peninsulars. En tot aquest embolic, només s’ha dit, però, una veritat: que encara és possible d’exercir el dret d’autodeterminació a la vella Europa.

Fora d’això (de la possibilitat d’exercir aqueix dret), jo no trobe cap paral·lelisme entre Kosovo i les nacionalitats històriques de l’Estat espanyol. El trobaria si la Rioja, posem per cas, fos envaïda per gironins (és un dir) i s’arribés al punt que aquests gironins esdevingueren el noranta per cent de la població riojana. Imaginem, seguint amb la política ficció, que el govern espanyol, temorós que el monestir de San Millán de la Cogolla (bressol de Castella) caigués en mans dels nouvinguts, suprimís l'autonomia de la Rioja i desfermés una campanya de neteja ètnica envers els gironins riojans, de forma que aquests hagueren de demanar ajut internacional, a l’OTAN o a la Unió Europea, per a no ser anihilats...

Doncs bé, bromes a part, cal recordar que això fou exactament el que passà, fa pocs anys, al nou estat balcànic: els serbis desfermaren una campanya de neteja ètnica contra els albanesos de Kosovo. Les escenes de mort, violacions i deportacions en massa eren esfereïdores, molts ho recordaran. Tanmateix, el govern espanyol es nega a reconèixer el nou estat perquè la seua declaració d’independència s’ha fet de forma unilateral (sense l’acord de les parts) i d’esquena a la legalitat internacional. Algú creu que els serbis hagueren accedit de bon grat a la independència kosovar?

La independència del nou estat era una qüestió de força major. Una víctima mai no pot trobar aixopluc i protecció a casa del seu botxí. Jo no trobe, per tant, similituds entre la situació kosovar i la situació catalana o basca. Les comparacions les ha propiciades, en tot cas, l’actitud del govern espanyol. Jo no voldria una independència com la kosovar. El nou estat serà una república inviable. Estarà permanentment amenaçada. Les tropes estrangeres s’hi hauran de perpetuar. Sense la protecció internacional, Kosovo no podria durar ni un minut. En realitat, posats a elegir, jo preferiria una independència com la de les repúbliques bàltiques.

dimecres, 27 de febrer del 2008

Dos i dos sumen quatre?

Hem apuntat, en diferents ocasions, una teoria segons la qual dos i dos, en política, no solen sumar quatre. L’amic Miquel Lorente, militant significat de l’EUPV local i una de les persones que ha prestat suport a la nova coalició Bloc-Iniciativa-Verds, aventura, en un comentari, la possibilitat que, si es compleixen algunes condicions (honestedat, pluralitat d'idees i sentit col·lectiu de la política), dos i dos puguen sumar cinc, ço és, que la unitat tinga efectes multiplicadors als resultats electorals. Tant de bo fos així. Ara bé, com que l’anàlisi correcta de la realitat és conditio sine qua non per a l’obtenció d’objectius polítics acceptables, convé no fer-se massa il·lusions de cara a la pròxima cita amb les urnes.

La nova coalició haurà d’enfrontar-se a dues circumstàncies adverses: la disputa de l’espai electoral amb EUPV i l’escàs arrelament de les noves sigles. Tothom sap que, en les eleccions legislatives, la tendència al vot útil s’accentua, sobretot si hi ha molta crispació i es preveu un resultat molt ajustat. El bipartidisme protagonitzat per les dues grans forces hegemòniques, PSOE i PP, ofega les opcions polítiques minoritàries. I clar, en aqueixes circumstàncies, les baralles per un espai electoral esquifit i la manca d’unes sigles perfectament “reconeixibles” esdevenen obstacles difícils de superar. Uns possibles resultats negatius a la pròxima contesa serien, per tant, conseqüència lògica d’arribar-hi amb una nova marca.

En realitat, una franja molt ampla de l’electorat potencial de la nova coalició encara no ha entès que votar l’opció valencianista pot ser molt útil. Si els resultats electorals d’aquesta opció superaren la massa crítica necessària, la dreta ja no podria emparar-se (com fa ara, gràcies a les peculiaritats de la Llei Electoral) d’un centenar de milers de vots que no són seus. Es podria trencar la tendència al bipartidisme que pateix l’actual panorama polític valencià. Ja no serien possibles, per exemple, les majories aclaparadores indefinides del PP (obtingudes, sens cap dubte, amb el concurs de la llei d’Hont).

De totes formes, la coalició Bloc-Iniciativa-Verds no s’hauria de desmoralitzar per uns resultats adversos. El veritable partit es jugarà a les pròximes eleccions autonòmiques i locals. En aqueixes eleccions, l’oferta nacionalista podria haver experimentat algunes novetats: haver-se desfet del llast stalinista; exhibir una veritable unitat i presentar un programa creïble que connecte amb una franja ampla de l’electorat. En aquests moments, els signes són positius. Si no es malbaraten les expectatives creades, cabria la possibilitat que, finalment, dos i dos acabaren sumant quatre. Ja seria hora!

Costums nacionals

Des de fa dies, Radaurí sembla enfeinat amb algun assumpte misteriós; roman cavil·lós llargues estones i, cada dos per tres, fa anotacions sobtades en un quadern. «Què duu entre mans?», pregunta Eiximona. «Redacta un llistat de costums nacionals!», desvetlla Rocabuix amb somrís brètol. «Doncs... a jutjar pel temps que hi dedica, ja deu tenir una filera d’apunts descomunal», insinua ella. «I tant! Ahir fiu una ullada al llistat, per damunt del seu muscle, i vaig entreveure algunes notes», informa ell. «I quins són, segons Radaurí, els nostres costums nacionals?», pregunta ella encuriosida. «Ocupar la via pública amb qualsevol excusa, malparlar de tothom, xerrar escridassant, dir renecs, fer la migdiada, llançar escopinades al terra, fer soroll a tothora...». «S’hauria de distingir entre costums masculins i femenins –interromp ella–. L’ociositat, per exemple, és un hàbit molt estès entre els mascles. Jo, com que estic tan atrafegada tot el dia amb les qüestions domèstiques, no m’hi puc dedicar», conclou amb un sospir. Rocabuix es fa el desmenjat i continua llegint el Diari d’Informacions.

dilluns, 25 de febrer del 2008

Ciutadans “especials”?

Arran dels seus pronunciaments públics, diferents portaveus de la jerarquia catòlica han manifestat el seu desgrat per les reaccions del govern, que qualifiquen d’exagerades i poc respectuoses. Els bisbes al·leguen la seua condició de ciutadans normals, en plenitud de drets, el d’expressió entre d’altres, per a demanar que es respecten les seues orientacions al ramat cristià. Aquestes queixes, que semblen, en principi, molt assenyades, amaguen, en realitat, algunes fal·làcies. Els bisbes no són, com afirmen ells, ciutadans “normals"; són uns ciutadans “especials” obligats per les disposicions de tres instàncies distintes: una d’índole sobrenatural –han d’obeir Déu Nostre Senyor– i dues de ben mundanes –els ordenaments jurídics de l’Estat espanyol i del Vaticà–.

Deixant de banda les contrades celestials i baixant a les terrenals, constatem, en primer lloc, que els prelats ostenten el seu càrrec per decisió d’un monarca estranger, el cap d’estat del Vaticà, el papa de Roma. A més, alguns d’ells, els cardenals, formen part del reduït col·legi electoral encarregat d’elegir aqueix monarca. Què diríem, per exemple, de l’alt càrrec o de l’alt funcionari d’un estat estranger que volgués influir a la nostra presa de decisions polítiques? L’acusaríem, sens cap dubte, d’ingerència als nostres afers interns. Doncs alguns cardenals de l’església romana han fet exactament això: tractar d’influir a les nostres decisions polítiques en vespres d’una cita electoral.

Els bisbes podran objectar que no són súbdits vaticans. Podran explicar que aquestes analogies només es poden fer amb el nunci apostòlic, el qual mai no s’ha ingerit als afers interns de ningú (és més, ha convidat el president del govern a prendre un brou, com a mostra de la seua predisposició a la concòrdia). I s’hauran de consentir aquests planys dels bisbes. Al cap i a la fi, un demòcrata mai no els prohibirà que diguen el que vulguen (encara que les seues declaracions necessiten el nihil obstat de Roma). Ara bé, que un demòcrata siga titllat d’exagerat i d’irrespectuós, per rebatre les manifestacions bisbals, sembla un xic massa.

Pretendre que les declaracions de la jerarquia eclesiàstica no puguen ser rebatudes és inacceptable; als debats d’idees, essencials per a la democràcia, tots els participants han de poder argumentar lliurement. A més, quan s’addueix que un bon demòcrata ha d’acceptar les idees dels altres, s’incorre en una nova fal·làcia, aquesta vegada disfressada d’entimema: “Com que democràcia implica respecte, qui no respecta les idees dels altres no és un demòcrata”. La llibertat d’expressió, però, contradiu el fals raonament dels prelats: un demòcrata ha de respectar les persones, però no les seues idees (màxim si aquestes no són respectables); quan les idees dels altres no són mereixedores de consideració, han de ser combatudes frontalment (encara que de forma incruenta, és clar). I no mereix respecte la pretensió bisbal que tots els ciutadans, catòlics i no catòlics, acaten els dictats de la moral que propugna l’Església Catòlica.

diumenge, 24 de febrer del 2008

Una nova coalició nacionalista i d’esquerres

La darreres eleccions municipals i autonòmiques van propiciar el pacte entre els nacionalistes i Esquerra Unida (el segon des de l’adveniment de l’autonomia) amb el resultat de tots conegut. Naturalment, fou precís signar aquell pacte; altrament, ni Esquerra ni el Bloc hagueren tingut presència a les Corts Valencianes (Esquerra Unida hauria estat la nova víctima de la barrera del 5%). Els resultats electorals van quedar, però, molt lluny de la suma aritmètica dels vots obtinguts per uns i altres a les anteriors eleccions. En política dos i dos no solen sumar quatre. Sovint oblidem que el nucli dur d’Esquerra Unida està format pel PC. Ni els votants comunistes confien en el Bloc ni el votants nacionalistes confien en Esquerra. Això ja va quedar de manifest a Xàtiva fa uns anys, a les terceres eleccions municipals. I, per si no estava prou clar, les darreres eleccions mostraren que el Bloc era capaç de duplicar els vots en solitari mentre l’Esquerra Unida s’enfonsava.

En esclatar la crisi de Compromís pel País Valencià, moltes veus acusaren de deslleialtat el Bloc Nacionalista. Tenien fonament aquestes acusacions? Tot és opinable. Pense, però, que el Bloc no n’era responsable. EUPV, al nucli dur de la qual es troba el PC, que havia acceptat el pacte electoral a contracor, va ficar als futurs socis del Compromís unes condicions duríssimes d’assumir. El Bloc es véu obligat a signar les clàusules del pacte fent un gran sacrifici. S’arriscava a desmobilitzar el seu electorat, que no entenia, per exemple, que la llista castellonenca fos encapçalada per Esquerra (en aquesta circumscripció, el Bloc trau habitualment més vots que els seus socis del Compromís). La campanya electoral fou desastrosa. A la manca de liderat, s’ha d’afegir el temor del PC de quedar en minoria enfront dels diputats d’Esquerra i País (en aquell moment membres, no ho oblidem, d’EUPV) i del Bloc. Aquests temors, efectivament, es veieren confirmats pels resultats electorals. A partir de llavors, Glòria Marcos (la diputada que titllà de sicilians tots els valencians) va prendre unes decisions unilaterals en contra del parer majoritari del grup parlamentari (fins i tot del de les dues diputades d’Esquerra i País). Les baralles han acabat en una situació que els electors difícilment entendran.

D’una banda, Esquerra i País (ara Iniciativa del Poble Valencià, que pretenia mantenir els vincles amb l’estructura federal d’IU, s’ha separat de la coalició, al País Valencià, i s’ha aliat amb el Bloc Nacionalista (Joan Ribó s’ha adherit a aquest pacte) de cara a les pròximes legislatives. D’altra banda, Llamazares ha perdut el pols amb el nucli dur del PC i veu com Isaura Navarro encapçala la llista de Bloc-Iniciativa-Verds. En aquestes circumstàncies, EUPV perdrà, amb tota seguretat, l’escó que fins ara tenia a Madrid. Les coses no són tan greus per a la nova coalició, que de moment només aspira a consolidar-se com a tercera força a les Corts Valencianes. Per a IU, però, pot suposar la pèrdua de grup parlamentari propi. Es tracta d’unes perspectives força preocupants per a l’esquerra en general. Sens cap dubte, la descomposició d’EUPV minvarà el pluralisme ideològic i accentuarà la polarització del panorama polític valencià. El PP podria perpetuar-se indefinidament al poder.

Quant a Xàtiva, les coses tampoc no van a ser fàcils. El recolzament del grup local d’EUPV a la coalició Bloc-Iniciativa-Verds és una bona notícia. Evidentment, aquest recolzament no tindrà especials repercussions a les eleccions del pròxim dia 9. En vista de l’actual polarització, cal suposar que molts votants es decantaran pel vot útil. En realitat, la nova coalició juga altra lliga. Això no obstant, s’haurà de treballar de valent pensant en les pròximes municipals. La cosa no serà fàcil. S’hauran de refer moltes relacions trencades per la desconfiança, els malentesos i els personalismes. Caldrà elaborar unes propostes polítiques integradores i atractives per a l’electorat xativí. I sempre planarà la possibilitat que, com s’ha dit tantes vegades, dos i dos continuen sense sumar quatre. Queda, per tant, molta feina.
...
(publicat a Levante-EMV, el 22/02/08)

dissabte, 9 de febrer del 2008

Per què ha fracassat el Consorci de les Comarques Centrals?

Ara farà nou anys, sis comarques amb interessos compartits (l'Alcoià, el Comtat, la Costera, la Marina, la Safor i la Vall d'Albaida) van crear el Consorci de les Comarques Centrals Valencianes (CCV). Els promotors d’aquesta iniciativa es van inspirar al model de les mancomunitats. Perseguien dos objectius: impulsar l'activitat econòmica d’una zona especialment dinàmica i unir esforços en matèries cultural i d’ordenació del territori. La sessió constitutiva del Consorci se celebrà el 17 de febrer del 1999 a Ontinyent, amb l’assistència del llavors conseller d'Economia i d’Hisenda, José Luis Olivas.

Els estatuts establien que només els municipis i mancomunitats emplaçats a les CCV podien incorporar-se al Consorci. Els municipis que volgueren fer-ho havien de tenir almenys deu mil habitants. També hi podien participar altres entitats territorials (com ara la Generalitat o les Diputacions de València i d’Alacant), les Universitats, les associacions empresarials o sindicals d'àmbit territorial de les CCV i altres institucions i associacions sense finalitat lucrativa (Cambres de Comerç, Col·legis Professionals, etc.).

Els objectius del Consorci s’havien de plasmar, sobretot, als Plans de Promoció Econòmica i Social, i d’Ordenació Territorial de les CCV. De seguida quedà clar, però, que la seua activitat tindria escassa durada. A finals del 2003, ja s’havien paralitzat els plans. Des de llavors, no s’han reunit els òrgans rectors de la institució. El Consorci està, per tant, pràcticament dissolt. Fina ara, només hi treballava un funcionari, a la seu de la Mancomunitat de la Vall d'Albaida, que hi dedicava unes hores, un dia a la setmana. Ibi i Ontinyent lliuraren, el 2003, les darreres aportacions econòmiques. Des d’aqueix any, s’havien anat prorrogant els pressuposts; la pròrroga del 2007 fou, però, l’última, perquè, des del punt de vista legal, ja no era possible de fer-ne més.

Les causes d’aquesta paralització són diverses. Està, d’una banda, la persistència de l’actual divisió provincial; les diputacions, privades de moltes competències des que existeix el govern autonòmic, toleren malament el naixement de nous ens territorials que interferisquen l’exercici de les seues funcions. D’altra banda, les Corts Valencianes mai no han volgut aprovar, pels mateixos motius, una assignatura pendent: la llei de comarcalització. El Consorci, escassament operatiu pels recels dels poders públics establerts, resultava, per tant, difícil d’encaixar al sistema de les administracions públiques valencianes. A més, l’absència d’informació i de legitimació democràtica (els seus òrgans rectors no són elegits per sufragi directe) han aixecat una escassa adhesió popular entre els habitants de les CCV.

Sense un sistema adequat d’obtenció de recursos i sense una quota de poder atractiva per als polítics (els dos pilars en què recolzen totes les institucions públiques), les rivalitats territorials i partidistes han abocat finalment a la desaparició d’un organisme que, sobre el paper, havia d’ajudar a contrarestar les tendències centrífugues del sud alacantí i a unificar el País. Pocs coneixien la seua existència i pocs ploraran la seua mort. Pràcticament ningú. Només els membres de la XIEC (Xarxa d’Instituts d’Estudis Comarcals), que hi tenien dipositades algunes esperances, lamentaran profundament la suspensió dels projectes que havia de finançar el Consorci (ha quedat en via morta, per exemple, la redacció d’una guia turística de les Comarques Centrals). No seria mala idea de demanar alguna explicació als polítics que han permès el fracàs d’un instrument tan útil per a la vertebració del País.

Darrerament, diverses instàncies (partits, sindicats, ajuntaments...) han demanat la reactivació del Consorci. L’última petició l’ha feta l’Ajuntament de Cocentaina, que ostentava la vice-presidència de l’organisme. Ha reclamat la convocatòria d’una junta general i ha exigit al president de la Generalitat, Francisco Camps, que s’implique, política i econòmicament, en el futur del Consorci (anteriorment, ja s’havien manifestat en el mateix sentit el PSPV, el Bloc Nacionalista i CCOO). Pel que es veu, el projecte d’articular institucionalment l’espai de les Comarques Centrals encara compta amb valedors. De moment, però, el PP no sembla estar molt interessat a l’assumpte. Haurem d’esperar, per tant, que passen les eleccions i vinguen temps millors.
xx
(publicat a Levante-EMV, el 08/02/08)

dijous, 7 de febrer del 2008

L’un per l’altre

«L’aspirant ha dit que, si guanya les eleccions, obligarà tots els immigrants a signar un document amb valor jurídic que els comprometrà a respectar la nostra llengua i els nostres costums», informa Radaurí. «L’aspirant és un racista!», proclama Eiximona des de la cuina. «Ja, però les seues paraules tindran ressò. El racisme està molt estès», intervé Rocabuix. «I tant! Tu mateix ets un racista. Confessa-ho!», ordena Radaurí amb una gran riallada. «Jo? No!», protesta l’interpel·lat. «Anem a fer la prova del nou: imagina’t que la teua nena arriba a casa i et diu que surt amb un marroquí. Com t’ho prens?», pregunta Radaurí amb gest murri. «Malament!», contesta Rocabuix desconcertat. «Veus? Ets un racista!», conclou l’inquiridor amb aire triomfal. «I tu? Com reaccionaries si una filla teua et portés un moro a casa?», contraataca Rocabuix. «Jo no tinc filles en edat de casar! –crida Radaurí des de la porta de casa–. Salut!». Rocabuix i Eiximona es queden sols. «Sou l’un per l’altre», sospira ella.

Celebració surrealista




«Les sortides del govern són cada cop més gracioses; semblen tretes d’una pel·lícula dels germans Marx», riu Rocabuix alçant la vista del Diari d’Informacions. «Home, no serà per a tant! Com vas a comparar Camps amb Groucho Marx? El president, a més de no fumar cigars, manca d’aquell toc surrealista que caracteritzava el bigotut dels Marx», qüestiona Radaurí. Rocabuix llegeix en veu alta: «Montpellier celebra el naixement de Jaume I inaugurant un nou centre cultural; Camps ho celebra batejant, amb el nom del monarca, un helicòpter negre de la policia. L’aparell i la seua tripulació han estat llogats pel sistema de lísing». Hi ha uns segons de silenci. «Vols més surrealisme?», conclou Rocabuix.

dimarts, 5 de febrer del 2008

Sense nomenar parts

Una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político”, ha dit la Conferència Episcopal. I clar, pràcticament totes les forces polítiques, llevat del PP, han retret als bisbes la seua hipocresia i les seues contradiccions. El PSOE i els partits nacionalistes bascs s’han sentit especialment al·ludits. Uns i altres han recordat que, des de l’adveniment de la democràcia, tots els governs han dialogat amb ETA. El govern d’Aznar, per exemple, mantingué contactes amb la banda terrorista durant la treva de Lizarra. El bisbe Uriarte actuà, en aquella ocasió, com a mitjancer, cosa que, a més d’evidenciar l’existència de veus discrepants al si de la Conferència Episcopal, avala les acusacions d’hipocresia dirigides a l’Església. Els socialistes estan molt irritats; acusen els bisbes d’haver dit, indirectament, que el pròxim 9 de març s’ha de votar PP. Davant d’aquesta reacció, els prelats han optat per llançar balons fora; diuen que ells no han nomenat parts. Però encara que no les hagen nomenat (ja se sap, la diplomàcia de l’Església és, de vegades, molt fina), les coses estan ben clares: si té quatre potes, lladra i meneja la cua... gos! Les dites populars són almenys tan velles com la diplomàcia vaticana.

diumenge, 3 de febrer del 2008

Mostra d’erudició

“Mossèn Joan s’ha lamentat avui, des del púlpit, de l’actual inversió dels valors socials. Ha dit que la gent viu una sexualitat desenfrenada i que s’hauria de tornar a la moralitat d’èpoques passades.”, informa Somina. “A mi també m’agradaria tornar a èpoques passades”, tercereja Radaurí amb un somrís brètol. “Com?”, pregunten a l’uníson Rocabuix, Eiximona i Somina. Radaurí trau la vena erudita i inicia una llarga dissertació: “A l’època medieval, la sexualitat i les seues fantasies eren viscudes per tothom amb intensitat i plaer. En teoria, la religió considerava pecaminosos els plaers terrenals (en contraposició als gaudis celestials). En la pràctica, però, els homes i dones de l’Edat Mitjana, que havien de suportar una existència curulla de penalitats, feien cas omís dels sermons. Volien gaudir la vida tant com els fóra possible. I el plaer més assequible era el sexe”. “Tinc entès que eren temps molt foscos i que l’amenaça de càstigs terribles en dissuadia la gent”, interromp Rocabuix. “Els Penitencials –prossegueix Radaurí–, catàlegs medievals de càstigs que havien de complir els autors d’actes punibles (incest, homosexualitat, bestialisme...) demostren que la luxúria estava molt present entre els fidels. A la Biblioteca Nacional es conserva un manuscrit de procedència oriental, Speculum al ffoder, que recull tot un cúmul de sabers medievals sobre les relacions heterosexuals: receptes per a realitzar satisfactòriament el coit, positures per a fotre, beuratges per a augmentar la potència sexual... Les obres literàries (incloent-hi les de caire didàctic) també confirmen que la gent corrent practicava la sexualitat d’una forma que avui podríem considerar alliberada o desinhibida. Escriptors castellans com ara l’Arxiprest d’Hita o l’Arxiprest de Talavera, autor de El Corbacho, ho han narrat magistralment”. Radaurí s’atura, satisfet per l’atenció que li presta l’auditori. “Continua, continua!”, preguen Eiximona i Somina. Radaurí reprén el fil de la seua exposició: “Els documents matrimonials i els estudis demogràfics medievals indiquen que la gent es casava a una edat molt primerenca (la solteria perllongada s’implantaria a partir del segle XVI). Sovintejaven els adulteris, com demostra l’existència de nombrosos fills il·legítims. Les relacions sexuals eren civilment ben vistes, guardant algunes formalitats. Possiblement, aquesta tolerància obeïa a raons demogràfiques i econòmiques: convenia reemplaçar les persones que morien en guerres i epidèmies, a fi d’assegurar-ne la quantia i la percepció de les diverses exaccions que rebien nobles i eclesiàstics (censos, delmes, etc.). Els costums de clergues i monjos estaven absolutament relaxats. Llurs aventures sexuals eren freqüents (les monges, tot s’ha de dir, també van caure en la vida llibertina, però de forma més esporàdica). Fins ben entrada l’Edat Mitjana, el sexe i el celibat eren assumptes sense importància. De fet, resulta aclaparador el nombre de clergues, fins i tot coneguts papes de Roma, casats i amb fills. A Castella, el concubinat no es va prohibir fins a les Corts de Briviesca del 1387. El Traité de Polygamie Sacrée relata estadísticament el nombre de concubines que estaven lligades a eclesiàstics en les ciutats més importants de França, el cost del seu manteniment i el nombre de bastards”. Radaurí s’atura de nou. “Si això que acabes d’explicar és cert, no m’estranyen les enyorances del mossèn”, fa Rocabuix amb to burleta. “Que n’ets, d’animal! –exclamen les dues dones–. No veus que Radaurí s’ho ha inventat tot?”. Radaurí calla i encén una cigarreta amb cara de pòquer.

Ones


dissabte, 2 de febrer del 2008

Les enyorances d’alguns bisbes

Durant la legislatura que ara s’acaba, els pronunciaments polítics dels bisbes han seguit un crescendo progressiu que, de moment, ha culminat en una nota feta pública, la setmana passada, pel portaveu de la Conferència Episcopal. Amb aquesta nota, la jerarquia eclesiàstica tracta d’orientar el vot dels catòlics de cara a les pròximes eleccions del 9 de març. En poques paraules, els bisbes intenten d’influir en la campanya electoral. Res de nou. L’Església sempre ha intentat influir als resultats electorals. La novetat rau, en aquesta ocasió, en el sistema utilitzat: com que els púlpits tenen poca audiència, han decidit de traslladar les seues directrius al carrer i als mitjans de comunicació.

Diu la Conferència Episcopal, a la nota adés esmentada, que “No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo”. Aquest enunciat, que en principi podria semblar impecable, amaga, però, dues trampes: ni explica que s’entén per “recta” raó ni esmenta l’experiència històrica concreta en què ha de basar-se la moral cívica de l’Estat.

D’acord amb l’exegesi d’altres textos de la Conferència Episcopal, podem deduir que, segons els bisbes, la raó només serà “recta” si s’avé al dogma catòlic (segons el qual, l’avortament, l’eutanàsia i el matrimoni de les persones homosexuals serien moralment reprovables), la qual cosa mena a un cercle viciós: si la moral cívica s’aparta del dogma catòlic no està fundada en la recta raó; només una societat fundada en la moral catòlica estarà conforme amb la recta raó. Altre paràgraf de la nota dels bisbes dóna llum en aquesta qüestió: “Es preciso afrontar con determinación y claridad de propósitos, el peligro de opciones políticas y legislativas que contradicen valores fundamentales y principios antropológicos y éticos arraigados en la naturaleza del ser humano, en particular con respecto a la defensa de la vida humana en todas sus etapas, desde la concepción hasta la muerte natural, y a la promoción de la familia fundada en el matrimonio, evitando introducir en el ordenamiento público otras formas de unión que contribuirían a desestabilizarla, oscureciendo su carácter peculiar y su insustituible función social. La legislación debe proteger al matrimonio, empezando por reconocerlo en su ser propio y específico”. Com veiem, sols els valors cristians garanteixen, segons els bisbes, la natura democràtica de l'Estat.

I quant a la segona trampa, quan els prelats citen l’experiència històrica del poble (espanyol, cal suposar) com a font de valors socials, semblen remetre’s a èpoques en què l’Església era ama absoluta de les pautes morals que, necessàriament, havien de seguir tots els súbdits (que no ciutadans) dels diversos pobles d’Europa. Respecte d’açò, només cal dir que els actuals règims de llibertats són la culminació d’una llarga lluita per llevar-se de sobre aquell jou eclesiàstic. El sector dels bisbes que enyora el passat, el franquisme per exemple, no està, per tant, en sintonia amb la societat actual, que rebutja majoritàriament els valors de l’antic règim. En realitat, la Conferència Episcopal agafa la figa pel capoll, perquè els valors fonamentals que regeixen la nostra societat ja estan arreplegats a la Constitució, que preveu diferents mecanismes per a fer fora de l’ordenament tot allò que contravinga el propi text constitucional. Altra cosa és que, de vegades, aquests mecanismes es puguen pervertir o no acaben de funcionar com cal.

Olor de sagristia

Somina i jo vam comentar, l’altre dia, que Nyevetes està desconeguda. S’ha tornat molt beata. Ara, li ha entrat la dèria de fregar el terra de la parròquia tots els divendres. Li ho he contat a Rocabuix i m’ha semblat que l'assumpte no li estranyava gens. “Clar! Com que la teua amiga freqüenta massa l’església, mossèn 'Campanes' ha acabat trastocant-li el senderi!”, m’ha soltat. He continuat explicant-li que, dissabte, vaig trobar Nyevetes (acompanyada pel seu marit) a l’Albereda. Mentre la fèiem petar una estona, se’ns va acostar el mossèn, que, després de donar-nos els bons dies, volgué ficar cullerada a la conversa. Nyevetes es posà més erta que un fust i, fent botiges, va presentar Llibert, el seu home, al capellà. “Molt de gust, Llibert. No el coneixia de res... Com que no el veig mai...”, va dir el rector, somrient i arrossegant les quatre últimes paraules. Nyevetes i jo ens vam quedar més callades que una mòmia egípcia. Llavors, Llibert va contestar: “Perquè vol. Jo estic totes les vesprades al casino, fent-me un rebentat i jugant una partida de dòmino amb els amics. Vinga quan vulga. Salut!”. En sentir el meu relat, Rocabuix quasi es trenca de riure. Quan, per fi, ha deixat de tossir i d’esbufegar, ha sentenciat: “El Llibert n’estarà fins al capdamunt, amb tanta olor de sagristia”.

divendres, 1 de febrer del 2008

Les lleis de Murphy

Ja ho hem dit en altres ocasions: durant la legislatura que ara s’acaba, l’espai electoral de l’esquerra alternativa s’ha comprimit molt; les mesures preses pel govern de Rodríguez Zapatero (la retirada d’Iraq, el matrimoni de les persones homosexuals, la llei d’igualtat...) li han llevat a Izquierda Unida bona part de la seua proposta política. I clar, la necessitat de diferenciar-se del PSOE ha desfermat les tensions al si de la coalició. Al País Valencià, les circumstàncies que viu Esquerra Unida (immersa en un procés accelerat de desintegració) no auguren res de bo; no seria gens estrany que els resultats obtinguts a les passades eleccions locals i autonòmiques, molt dolents, es tornaren a repetir a la pròxima cita electoral (o que empitjoraren; ja se sap que, segons les lleis de Murphy, qualsevol situació dolenta és susceptible d’empitjorar). Les picabaralles tindrien com a colofó, en aqueix cas, la pèrdua de l’únic escó que ocupa EU al Congrés dels Diputats (IU perdria, per tant, el grup parlamentari). En definitiva, els conflictes interns podrien propiciar l’augment del vot útil i la conversió d’Izquierda Unida en una força residual. Es tracta d’una mala notícia, perquè la pèrdua de pluralisme i la consolidació del bipartidisme degraden la qualitat del sistema democràtic. Vista la deriva que duu la coalició, no ens hauria de sorprendre, però, que acaben complint-se les lleis de Murphy.