dissabte, 22 de desembre del 2018

La volubilitat de la sort

Quan es publique aquesta columna, s'estarà celebrant el tradicional sorteig de Nadal. Nombroses persones hauran adquirit dècims o participacions de loteria amb l'esperança que els toque la grossa. Vivim temps de gran descreença —almenys, això blasma la jerarquia eclesiàstica—, però la superstició no desapareix; molta gent haurà adquirit el seu número a Doña Manolita o La Bruixa d'Or —administració fundada, ves per on, en un poble que es diu Sort. En fi, ja s'acaba 2018 i la sort es reparteix, com sempre, de manera molt desigual. La jove Laura Luelmo tingué la dissort d'entrar en el camp visual d'un assassí depravat. Per a la pobra xica i el cercle de persones que l'estimaven, no hi haurà sorteig, ni Nadal, ni res. La roda de la Fortuna, a la qual estan sotmeses totes les vicissituds de les coses humanes, no els ha estat propícia. La volubilitat de la sort s'ha acarnissat amb ells. La mort de Laura ha desfermat reaccions previsibles —les d'alguns polítics, posem per cas. La brutalitat contra les dones no cessa. La pretensió de derogar la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere sembla, per tant, extemporània.

Confiar la solució del problema a les bones intencions també resulta extemporani. Bona intenció és, per exemple, posar a les entrades de la nostra població un cartell de color fúcsia amb aquest text: «Xàtiva, ciutat lliure de violència de gènere» De cap manera es pot entendre que l'enunciat informe sobre una realitat fàctica; si una xativina patís demà una agressió masclista, els cartells grinyolarien. Potser, qui ha ordenat col·locar-los pensava realment açò: «Volem que Xàtiva siga una ciutat lliure de violència de gènere.» ¿Com s'aconsegueix això? ¡Amb mesures legals, no hi ha dubte! També se sol apel·lar a l'educació. Jo sóc escèptic sobre la seua eficàcia. He treballat tota la vida a la docència. Atès que aquesta està absolutament feminitzada, sobretot als nivells primaris i secundaris, no es pot descartar que part important del professorat ensenye valors des d'una perspectiva de gènere. Ara bé, ni el seu poder de convicció és tan poderós com es creu, ni obté l'èxit que caldria suposar. En els centres educatius continuen existint la violència de gènere, el masclisme, l'assetjament a les persones d'orientació sexual no normativa i la marginació.

En realitat, l'educació dels xiquets i les xiquetes sol estar a càrrec de les seues famílies. Per això, bé que l'ensenyament obligatori s'universalitzés fa temps, els estereotips de gènere mantenen la seua vigència i han passat a formar part d'un element central de la rivalitat política, la batalla cultural. A nivell global, la dreta populista va guanyant aquesta batalla. Es considera des de les files progressistes que l'educació podria capgirar la situació. Jo no ho tinc tan clar. La casa i el carrer són competidors molt poderosos de l’escola a l’hora formar i socialitzar els infants i els adolescents. Si les virtuts taumatúrgiques de l’escola foren reals, els índexs de lectura estarien pels núvols, la intolerància, la xenofòbia i el masclisme ja haurien desaparegut després d'anys d’escolarització universal. Tanmateix, fets com els protagonitzats pels membres de la manada demostren que el masclisme continua impregnant gran part de la societat i les seues institucions (la judicatura, l'exèrcit, les forces armades). No s'albira, per tant, una solució a curt termini.

Les morts per violència de gènere són la punta de l'iceberg. Tan bon punt es coneixen episodis com l'assassinat de Laura Luelmo s'alcen veus que demanen l'enduriment del Codi Penal. El càstig ha de ser part de la solució, clar, però les reaccions en calent no porten enlloc. Convé recordar que els índexs de morts violentes del nostre país són dels més baixos del món, mentre que els de països com els EUA, la legislació dels quals contempla l'aplicació de la pena de mort i la cadena perpètua, són altíssims. Bo, atès que aquesta és la meua darrera columna de 2018, aprofitaré l'ocasió per a expressar els meus desitjos de cara a l'any vinent. Vull una Xàtiva lliure de violència de gènere, per descomptat, però m'agradaria també que la nostra ciutat estigués lliure de demagògia. ¡Ah! I convindria recordar que l'infern està empedrat de bones intencions. Sovint, el color violeta, les pancartes i les petites concentracions van per una banda i la realitat, tossuda, per altra. Bones festes, bon any i que la sort ens porte almenys algun premi menor.

(publicat a Levante-EMV, el 22/12/2018)

dissabte, 8 de desembre del 2018

L'etern retorn

Ja està a punt d'acabar l'any. En 2018 s'han commemorat diferents fites. Jo en remarcaria dues: els moviments revolucionaris europeus del 68 i l'aprovació de la Constitució espanyola del 78. Entre el 5 de gener i el 20 d'agost de 1968, es van succeir a l'antiga Txecoslovàquia diversos fets el punt àlgid dels quals fou l'anomenada Primavera de Praga, un breu període de liberalització política iniciat amb l'elecció del reformista Alexander Dubček com a primer secretari del Partit Comunista de la república centreeuropea. La invasió del país pels exèrcits de la Unió Soviètica i altres membres del Pacte de Varsòvia posà punt i final a les reformes. Encara eren temps de Guerra Freda. Dubček volia impulsar mesures que conduïren a un socialisme amb rostre humà: legalització de partits i sindicats, consentiment de la llibertat d'expressió, reconeixement del dret de vaga. Tot açò no era acceptable per als soviètics. Com que la via de la persuasió no dissuadí Dubček i els seus, 500.000 soldats del Pacte de Varsòvia ocuparen el país. Els txecoslovacs hi oposaren la resistència pacífica. Una invasió prevista per a pocs dies s'allargaria mesos.

Jo, que tenia 16 anys quan s'esdevingué aquest episodi, recorde, bé que boirosament, les imatges dels telediaris en blanc i negre. L'altre moviment revolucionari de 1968 fou el maig francès. Tot havia començat en març, amb una protesta dels estudiants de Nanterre contra la guerra de Vietnam. La detenció d'un universitari esperonà la revolta. Els joves exigien el canvi de les normes internes de la universitat. En les residències —posem per cas— estava prohibit que xics i xiques visitaren habitacions d'estudiants del sexe oposat. En maig, protestes i vagues es generalitzaren en nombroses universitats i liceus de París. Charles de Gaulle volgué trepitjar el moviment amb càrregues policials, cosa que suscità batalles campals entre els universitaris i els escamots antidisturbis. Es convocà una vaga general d'estudiants a la qual es van adherir milions de treballadors, que reclamaven millores en les seues condicions laborals. De Gaulle, tement una guerra civil o una revolució, dissolgué el parlament i convocà eleccions anticipades.

La situació revolucionària finí tan ràpid com havia començat. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, tornaren a la seua feina a petició del Partit Comunista i la CGT, sindicat d'esquerres. Els gaullistes obtingueren a les eleccions un triomf aclaparador. El sistema no canvià, però s'iniciaren moltes transformacions socials: la joventut esdevingué nou subjecte històric; esclatà la revolució sexual i sorgiren legislacions que liberalitzaven el divorci i l'avortament; els valors del patriarcat entraren en crisi; millorà l'ensenyament; augmentaren els salaris; es generalitzà el rebuig a l'autoritarisme. També hi hagué conats revolucionaris a Mèxic i, reprimits ràpidament per la dictadura, a casa nostra. Mentre els joves francesos llançaven llurs eslògans —"Prohibit prohibir", "Siguem realistes, demanem l'impossible", "Eleccions, parany per a idiotes", "Sóc marxista, tendència Groucho"—, alguns amics meus i jo jugàvem partides en uns futbolins de l'Albereda i escoltàvem discos dels Brincos, els Mustang o els Beatles. En aquella època, l'ajuntament franquista de Xàtiva estava presidit per l'alcalde Eugenio Blasco Guinart.

Anys després, jo acabaria copsant la significació dels fets esdevinguts en 1968. I hauria d'arribar la mort del dictador i la proclamació de la Constitució —que celebra el quaranta aniversari entre peticions de reforma— per a poder gaudir de les llibertats reclamades pels joves francesos en la dècada dels seixanta. Dons bé, ara, perplex, hom assisteix al retorn de l'autoritarisme i les idees reaccionàries: centralització política, retalls a les llibertats d'expressió i reunió, odi a minories i estrangers, derogació de la llei contra la violència de gènere... No voldria banalitzar el feixisme, però el cas és que tres grups de la dreta espanyola es barallen per ocupar la franja més extrema del seu espai polític. I la baralla, atès el resultat de les eleccions andaluses, no sembla passar-los factura. Per la seua banda, l'esquerra, trencat el pacte socialdemòcrata que havia donat com a fruit l'estat del benestar, ja no connecta amb els desfavorits. ¿Conseqüència? ¡L'etern retorn del feixisme! Ha succeït en Andalusia. En maig, podria esdevenir-se a Xàtiva i tot el País Valencià.

(publicat a Levante-EMV, el 08/12/2018)

dissabte, 24 de novembre del 2018

¡D'excursió al castell!

Del 16 al 19 d'octubre se celebrà al convent de Sant Domènec la tercera edició dels congressos 'Xàtiva: història, cultura i identitat'. El títol era, en aquesta ocasió, 'Castells en l'aire. Els castells en la història i la ficció'. Com és natural, una gran part de ponències i comunicacions girà al voltant del castell de Xàtiva. Molts dissertants estaven d'acord en un punt: el nostre alcàsser és l'element més emblemàtic de la ciutat. Tots els nostres governs locals, els anteriors i l'actual, semblen haver compartit la idea. La conseqüència és descoratjadora; es compten els milers d'entrades al castell i s'exhibeixen les xifres de visitants com un èxit. Vaig a repetir allò que ja s'ha dit en altres ocasions. Si arriben a Xàtiva a les deu del matí, pugen al castell, baixen, dinen i marxen de la ciutat a les sis de la vesprada, aquests visitants no són turistes, són excursionistes. La seua aportació a l'economia local és ben minsa. Xàtiva té altres elements emblemàtics, materials i immaterials. El castell és, això sí, peça imprescindible de cara a elaborar un producte turístic amb atractiu. Però cal incloure més recursos dins l'oferta per tal d'aconseguir turistes de debò.

D'altra banda, per a ser un veritable recurs, l'alcàsser xativí hauria d'estar en millors condicions d'ús. Durant el congrés, es debateren qüestions molt interessants. Julián Esteban Chapapría, que intervingué en la sessió inaugural, plantejà aquesta pregunta: «¿El caràcter simbòlic d'una ruïna és compatible amb la seua restauració?» En Europa hi ha dos corrents d'opinió sobre això: a França, des del segle XIX, els restauradors solen ser partidaris de refer els monuments —l'obra d'Eugène Viollet-le-Duc n'és un cas paradigmàtic—; al Regne Unit, en canvi, les restes d'antics edificis destruïts es consoliden i es transformen en ruïnes romàntiques. (La polèmica dels anys noranta suscitada per la restauració del teatre romà de Sagunt tenia aquest rerefons.) L'arquitecte Vicent Torregrosa es mostrà partidari, quan presentà la seua ponència, de refer parts del castell. De fet, ja n'ha refet moltes: panys de les muralles, algunes torres —la del Sol, posem per cas. En realitat, el castell sempre ha estat sotmès a obres de restauració. Els murs de tàpia ho permeten. La magnífica ponència del professor Juan Vicente García Marsilla ho va deixar molt clar.

La tàpia formigonada, barreja d'aigua, arena, terra i calç trepitjada i compactada en encofrats, es deteriora molt ràpidament quan perd la capa exterior de calç. En diverses èpoques històriques, el castell xativí patí desperfectes. Només solia ser reparat quan hi havia perill de guerra. En 1410, l'interregne provocat per la mort del rei Martí, aconsellà de restaurar les fortaleses del país. El batle general de València ordenà a les viles de reialenc que realitzaren les tasques més urgents. A l'Arxiu del Regne es conserven molts quaderns de comptes de les obreś que es van enllestir als castells valencians durant els segles XIV i XV. En 1410, a Xàtiva, es començà pels indrets dels castells major i menor en què «a peu pla podien entrar en los dits castells», ço és, per zones en què pràcticament havien desaparegut els murs. També es decidí d'enderrocar els panys en pitjor estat i alçar-los de nou des de la roca mare (cosa no massa diferent del que fa l'arquitecte Torregrosa actualment). Es coneixen els materials que van caldre, els seus preus, la mà d'obra que es va contractar, els salaris pagats i el temps que duraren totes les obres de reparació.

Al congrés també sorgí altre assumpte discutible. ¿Demolim les parts neogòtiques de l'acròpoli xativina? A principis del segle XX, el nostre castell fou possessió dels Casesnoves, de Bernardo Gómez i de Gregorio Molina. Bernardo Gómez Igual, senador i propietari dels magatzems El Siglo Valenciano, reformà en estil neogòtic l'antiga residència dels Casesnoves, construïda a la zona central del conjunt. Vicent Torregrosa es mostrà partidari de l'enderroc. Cal recordar que l'arquitecte eliminà els elements barrocs que tapaven la nau gòtica de Sant Pere i coronaven el seu campanar. Diverses generacions de xativins coneixen el castell tal com el veiem ara. Podem imaginar la reacció de molts si es demolís l'exin castillos. En qualsevol cas, convertir el castell en un recurs cultural i turístic exigiria reflexionar sobre els seus usos, decidir quin contingut ha de tenir, redactar el pla director, determinar com s'ha de gestionar el monument, invertir diners en obres urgents de consolidació i restauració. En l’entretant, ¡comptem excursionistes!

(publicat a Levante-EMV, el 24/11/2018)

dimecres, 14 de novembre del 2018

Foc de palla

El lector dels meus articles haurà advertit que procure diversificar els temes que aborde. Evitar la reiteració és un principi bàsic. Els meus texts perdrien interès si tractaren d'un únic assumpte. «Sempre escriu el mateix», dirien molts lectors. De vegades, però, cal fer excepcions a la regla general. L'actualitat mana. Avui, per exemple, aborde novament el tema sanitari. Com ja sabran, l'alcalde de Xàtiva i la regidora de Sanitat es van entrevistar amb la consellera Barceló el passat 26 d'octubre. El descontent dels metges del Lluís Alcanyís era la causa immediata de la trobada. Dies abans, els caps de servei s'havien reunit i havien redactat un escrit de protesta per les males condicions en què es troba l'hospital comarcal. Van remetre còpies a l'alcaldia, a la gerència del departament i a conselleria. Davant la consellera, Sunyer fou contundent: «Açò porta camí de convertir-se en tema de campanya electoral.» En tornar a Xàtiva, alcalde i regidora afirmaren que Ana Barceló s'havia compromès a visitar la nostra ciutat en data indeterminada —«després del pont de Tots Sants», digué off the record una de les persones participants en l'entrevista.

El passat dia 7, de bon matí, la gerent del Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent —que també havia estat present en la reunió del dia 26— convocà els caps de servei del Lluís Alcanyís per a informar-los d'allò que s'havia tractat amb la consellera. Avisà que Ana Barceló no tenia previst de venir imminentment a Xàtiva. La indignació dels convocats no admetia dubtes. (Potser ja sabien que la responsable de la sanitat valenciana anava a visitar l'endemà l'hospital de Gandia.) Pel que es veu, els caps de servei van demanar a la gerent que gestionés una visita immediata de la consellera. Altrament, ells mateixos li demanarien una entrevista. Si no eren atesos, farien saber als mitjans de comunicació el seu descontent. Per altra banda, la gerent deixà entreveure que havia rebut una reprimenda de la seua superior per anunciar a so de bombo i platerets unes inversions en la sanitat comarcal que finalment no van a ser realitzades. En fi, tot aquest enorme embolic demostra que no hi ha massa sintonia entre l'equip directiu del departament i el personal facultatiu del Lluís Alcanyís. Però també qüestiona la paraula d'alguns polítics.

La vinguda de la consellera per a estudiar in situ els problemes de l'hospital i tot el departament, anunciada per alcalde i regidora, està enlaire. Per tant, hauran de donar explicacions a l'altre soci de govern. A mitjan octubre, Xàtiva Unida —marca local d'EUPV— comunicà que anava a presentar al ple del dia 27 una moció en què s'exigia a conselleria més recursos per a la sanitat local. PSOE i Compromís demanaren el text, per a estudiar si el subscrivien. Sense atendre la petició, Miquel Lorente envià la moció a diversos mitjans, que van conèixer el contingut abans que els socis de tripartit. En PSOE i Compromís es van prendre molt malament la mostra de deslleialtat. Es concertà, al marge de Xàtiva Unida, l'esmentada trobada de Cerdà i Sunyer amb Ana Barceló, que volia saber què passa a Xàtiva. Però els aclariments sobre l'entrevista donats pels edils difereixen d'allò dit per la gerent davant els caps de servei. ¿Qui diu veritat? No sé. Tornem, però, a la moció de Xàtiva Unida. Socialistes i nacionalistes van preparar una esmena.

S'hi deia que no calia exigir res a conselleria; la seua titular s'havia compromès a visitar la ciutat i a estudiar, després de comprovar la situació, un pla de millora en què s'inclouria més inversió per al Lluís Alcanyís. Dissabte 27, se celebrà el plenari municipal. Quan havia de debatre's la moció, PSOE i Compromís presentaren l'esmena que ja tenien redactada. Fou aprovada amb 16 vots a favor (de PSOE, PP, Compromís i C's) i 5 en contra (de Xàtiva Unida). La moció, amb l'esmena incorporada, s'aprovà amb 16 vots a favor i 5 abstencions. En realitat, ignorem quines quantitats destinades a la sanitat local es consignaran als pressuposts de 2019, que encara no estan ni aprovats. En tot cas, els 150.000 euros de què s'ha parlat, destinats al nou centre de salut, s'invertiran en la redacció del projecte. Per tant, el centre tardarà anys en ser una realitat. Res no s'ha dit de l'hospital de dia del Lluís Alcanyís. Hom podria sospitar que les promeses de conselleria són foc de palla. Conclusió: la renovació de l'hospital Lluís Alcanyís se'n va en fum.

(publicat a Levante-EMV, el 14/11/2018)

Blai Bellver

dissabte, 10 de novembre del 2018

¿Deriva cap al no-res?

A principis de juny, vaig publicar en aquestes planes una columna que es titulava "La senyora Montón se'n va". Jo pensava que només marxava a Madrid, però hagué d'anar-se'n a sa casa pels motius que tots vostès ja saben. No faré llenya de l'arbre caigut. Recordaré simplement el meu parer sobre l'exconsellera i l'equip que havia nomenat per a gestionar el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent: no semblaven ser capaços d'aturar el declivi progressiu que pateix l'hospital Lluís Alcanyís. Esmentava, posem per cas, el retard que experimentava l'execució del projecte d'hospital de dia, que havia promès la mateixa Carmen Montón en gener de 2017. També me'n feia ressò de les denúncies sindicals per la manca de personal, sobretot mèdic i d'infermeria. La meua no era la primera veu crítica. Tanmateix, ni la gerent ni el seu gabinet de premsa havien contestat abans les censures. M'estranyà, per tant, la reacció a la meua columna. Durant algunes setmanes, la gerent concedí a diversos mitjans locals —periòdics, ràdios— vàries entrevistes. Feia l'efecte que intentava desmentir, una per una, totes les afirmacions del meu article.

¿Es tractava d'una campanya propagandística? Les entrevistes no posaven la senyora Llaudes en cap compromís. ¿Repreguntar? ¡Ha! Li col·locaven les qüestions igual que les boles de billar a Ferran VII. Les seues contestacions eren de manual: l'herència rebuda dels anteriors gestors, les dificultats inesperades que s'havia trobat (que alentien els canvis), la manca d'inversions per part de conselleria en recursos humans i materials... Això no obstant, anunciava unes inversions per a l'any 2018 —algunes ja fetes, segons ella— per valor de 4,5 milions d'euros, que s'havien de dedicar a noves adquisicions d'instrumental i aparells d'absoluta necessitat —i a la substitució dels obsolets—, a la millora d'instal·lacions i a la construcció de noves dependències. Afirmà en vàries ocasions que el projecte de nou hospital de dia al Lluís Alcanyís es licitaria en tres mesos, és a dir, després d'estiu. Doncs, ¡sembla que no! S'acabarà l'any i no s'haurà licitat. Hi ha, però, més males notícies. A finals d'octubre, ens assabentàrem que els hospitals d'Ontinyent i Xàtiva havien derivat en 2017 a la sanitat privada tres vegades més operacions que en 2016.

CCOO denuncià que les inversions al Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent estaven aturades per manca de personal. La responsable municipal de Sanitat, Cristina Sunyer, també estava preocupada per la possibilitat que el Lluís Alcanyís deixés de ser centre de referència del nostre departament. L'alcade i ella s'entrevistaren amb la consellera Ana Barceló el passat dia 26. Li van demanar un pla de millores i major dotació econòmica per al Lluís Alcanyís. Jo, per la meua part, com no he vist publicades les licitacions que s'havien promès, he fet números. Resulta que el departament perdrà gran part de les inversions anunciades. Deixarà de percebre tres milions d'euros. En definitiva, durant 2017 i 2018 s'hi hauran invertit "realment" dos milions, un per any. ¡Molt lluny de l'anunciat! La gerent tindrà molta feina per a contrarestar l'allau de crítiques, denúncies i reivindicacions. Les excuses de la directora de Gestió Econòmica (la nova llei de contractes, modificacions en el tractament informàtic de dades i falta de personal en el Servei de Contractació —que ja s'està pal·liant per la gerència—) no aclareixen els temors dels ciutadans.

Un amic meu diu que ens fan passar amb raons. ¿Voldrà la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública apostar totes les seues cartes per l'Hospital de la Ribera? No m'estranyaria gens. Si la por guia les autoritats (por que els serveis d'un hospital acabat de revertir a la xarxa pública siguen de pitjor qualitat que els dels privats), ho tenim clar. Com ja vaig escriure en l'anterior columna, el Lluís Alcanyís podria esdevenir un centre de malalts crònics i terminals on s'atenguen només afeccions degeneratives i geriàtriques. Altres tractaments i l'activitat quirúrgica anirien a la Vall d'Albaida o la Ribera. De fet, ja en aquests moments, els hospitals del nostre departament no es fan càrrec de pacients crítics necessitats de certes cures. Són enviats directament a l'Hospital de la Ribera on reben tant l'atenció del Servei de Radiodiagnosi —la realització dels TAC, per exemple— com la dels diferents especialistes de planta. ¿Encara som a temps d'evitar aquesta deriva? No sé.

(publicat a Levante-EMV, el 10/11/2018)

Concert a Montesa


dissabte, 27 d’octubre del 2018

Sis-cents aniversari amb escàs ressò

La Generalitat Valenciana compleix sis-cents anys. Pràcticament sols queden dos mesos perquè acabe 2018 i semblava que cap organisme oficial no recordava l'efemèride. Durant el segle XIV van nàixer les antecessores de la institució, les comissions de les Corts que havien de recaptar el donatiu, impost extraordinari sol·licitat pel rei i aprovat pels representants dels estaments del regne. Les comissions es dissolien quan finia la seua comesa. En les Corts Generals de la Corona d'Aragó de 1362, celebrades a Montsó, Pere IV demanà recursos per a finançar la guerra amb Castella. (Aquestes Corts només es reunien si les convocava el rei, normalment quan no tenia més remei, ço és, quan necessitava diners.) S'hi aprovà un impost denominat generalitat, perquè l'havia de pagar tothom. En tres territoris es creà una comissió encarregada d'administrar l'impost, la Diputació del General (Xàtiva tingué representació en la valenciana). Diumenge s'inaugurà al paranimf de la Universitat de València, amb assistència del president Ximo Puig, el congrés internacional 'La veu del regne', que millorarà el coneixement de totes aquelles institucions històriques.

Antoni Furió, que pronuncià la lliçó inaugural, explicà el pacte amb el monarca: «Pere IV hagué de fer concessions perquè li aprovaren les demandes econòmiques. Acceptà que l'impost votat fos recaptat i administrat per les corts mitjançant les seues diputacions. S’obrí així un important capítol en la història política de la Corona d'Aragó, que s'acostava a la via parlamentària pròpia d’Anglaterra, els Països Baixos i altres contrades europees. En 1418, la Generalitat Valenciana esdevingué diputació permanent de les Corts. A Catalunya i els regnes d'Aragó i València eren llurs diputacions i llurs hisendes respectives, convertides en actors polítics, les encarregades de recaptar i gestionar els impostos. (¡Igualet igualet que ara!) La Diputació del General constituïa un contrapès al poder del sobirà.» A partir de 1510, les reformes del sistema d'elecció dels seus representants provocaren l'afebliment de la Generalitat i el declivi del nostre regne. Finalment, en 1709, l'organisme fou eliminat com a conseqüència de la derrota valenciana a la Guerra de Successió i la subsegüent pèrdua dels Furs, derogats mitjançant els Decrets de Nova Planta.

En 1982 es constituí, gràcies a l'Estatut d'Autonomia, una Generalitat que no s'assembla gens a l'homònima d'època foral. Recuperàvem, però, un element de gran càrrega simbòlica. Enguany, el VI centenari de la seua creació s'hauria d'haver celebrat com cal. No és el cas. Finalment, sols les diverses universitats valencianes han pres la iniciativa —amb el patrocini, això sí, de la Generalitat. És indiscutible l'alt nivell acadèmic del congrés que es clausura demà. Han participat investigadors i docents provinents d'institucions dels governs autonòmics, centres de recerca, arxius, museus i universitats de tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, de la resta de l'Estat i de diversos països estrangers. Les ponències i les comunicacions generaran unes actes de gran interès. (Cal suposar que seran publicades.) També fou magnífic el concert inaugural a càrrec del grup musical Capella de Ministrers. Però un congrés va dirigit sobretot al món acadèmic. Molts hem trobat a faltar iniciatives polítiques, esdeveniments culturals —una gran exposició, posem per cas— i celebracions festives que connectaren amb la sensibilitat popular.

S'ha perdut una magnífica ocasió de fer país. D'altra banda, Xàtiva, segona ciutat del regne en època foral, ha estat absent de la fita acadèmica. Morella ha acollit una sessió del congrés. En Alacant se celebrarà la cloenda. A la nostra ciutat, ¡res! El passat dia 21, l'alcalde de Xàtiva no estava present en la inauguració —el de València, tampoc. (Sospite que només hi acudírem dos xativins, la meua dona i jo.) I calgué esperar l'espectacle de Capella de Ministrers, amb guió i textos d'Alfons Llorenç, per a poder escoltar per fi el nom de la nostra ciutat. (El seu incendi per ordres de Felip V hi fou evocat.) La cantant del grup, Elia Casanova, interpretà una bellíssima versió de Jo vinc d'un silenci, composició de Raimon. Conclusió: el 600 aniversari a penes ha tingut ressò. Sovint sembla que els nostres governants hagen caigut de la figuera i no sàpien per quina mar naveguen. No hi haurà oportunitat de commemorar altre centenari de la Generalitat fins a 2118. Ara bé, encara que la Terra continue girant, jo no el podré celebrar. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 27/10/2018)

dissabte, 13 d’octubre del 2018

Pagant els vidres trencats

A primeries de 2017, em vaig arribar fins a la Ciutat Comtal. M'havien convidat a pronunciar una xerrada a l'Ateneu Barcelonès. (Açò ja ho he contat en altra columna.) Durant el col·loqui posterior, els presents em preguntaren la meua opinió sobre la situació catalana. Mostrí la meua simpatia amb la convocatòria del referèndum, però vaig expressar el meu convenciment que l'Estat mai no permetria la independència de Catalunya. La Constitució de Cadis, fundadora de la nació espanyola, establí que Espanya és una unió indissoluble a perpetuïtat, com el matrimoni catòlic. Des d'aleshores, uns textos quasi sagrats, les diferents constitucions dels segles XIX i XX, han fixat els límits territorials de la nació espanyola i el subjecte de la sobirania nacional, el poble espanyol. Aquesta visió porta a la metàfora del cos i l'amputació. Una nació jurídica amb unió perpètua és concebuda com un cos format per cap, braços, cames... Permetre que part del cos, un braç, vote si desitja segregar-se del tot corpori és impensable. Ja hi hagué prou amb l'amputació de Cuba. (Espanya és, en realitat, un vell imperi al qual li han arrencat parts del seu territori a poc a poc.)

Més tard, en privat, la persona que m'havia convidat, partidària de la independència, em digué que jo tenia raó. Però tornem al col·loqui. Vaig manifestar els meus temors que els valencians pagàrem els vidres trencats d'una hipotètica secessió catalana. «¡Home, no!», em féu molta gent de l'auditori. Per a mi, les coses estan clares: el dèficit fiscal valencià es multiplicaria; perduda la font d'ingressos catalana, quedarien només dos grans finançadors de l'Espanya profunda, les Illes Balears i el País Valencià. Les conseqüències no serien únicament econòmiques, però. La nostra cultura i la nostra llengua, que ja són menystingudes per l'espanyolisme —l'autòcton i el forà— esdevindrien peces a batre. En açò, vaig resultar profètic; que no es repetisca al nostre país un procés com el català és la màxima obsessió dels partits centralistes. Està revifant la caça del "catalanista" que ja es desfermà en altres moments de la nostra història recent. El reviscolament del feixisme és altra seqüela del procés català. Amb l'arribada de la democràcia, molts franquistes, per vergonya, havien guardat la camisa blava al fons de l'armari. Ara s'ha perdut la timidesa.

Ho comprovàrem el 9 d'octubre de 2017. I ho tornàrem a constatar el passat dimarts. Damunt, alguns demòcrates, en comptes de plantar cara a la provocació, van desertar de la manifestació convocada per la Comissió 9 d'Octubre. Ni UGT ni PSPV hi participaren. Adduïren el conflicte català com a excusa. La delegació del govern central tampoc no va impedir que imputats en les agressions de l'any passat convocaren marxes per València amb el mateix recorregut que havia de seguir la tradicional manifestació de l'esquerra. ¿Qui ho entén? Alguns sabíem, en definitiva, que els valencians no anàvem a sortir indemnes de l'estremiment social i polític provocat pels nostres cosins al nord de la Sénia. S'ha proporcionat l'excusa perfecta als involucionistes. I s'alcen poques veus en contra de la violència física i moral. Afortunadament, a Xàtiva no es van produir aldarulls el dia 9. Però es fan paleses actituds i opinions que no conviden a l'optimisme. S'escampen el centralisme i el desig de càstig contra qui discrepe del pensament dominant.

Fa pocs dies, mentre esperava el meu nét a la porta del seu col·legi, vaig escoltar com un avi, que també devia esperar el seu o els seus néts, arengava un grupet de pares i iaios: «Jo sóc andalús, però visc molts anys ací. La meua dona és de Xàtiva i els meus fills també. El refrany diu que el bou no és d'allà on va néixer, sinó d'allà on pot péixer. Però no estic d'acord amb les autonomies. Cal tornar de nou a les cinquanta províncies. Que cadascuna aporte el que toque. I això de Catalunya... El pallasso que tenim de president (referint-se a Pedro Sánchez) no fa res. ¡Puigdemont i els altres a la presó! Si l'han feta, que la paguen. Catalunya forma part d'Espanya.» El trio que l'escoltava no badà boca. Ignore si algú dels tres estaria en desacord amb el garlaire, que no havia tret cap conclusió pràctica del refranyer. Pregunta: ¿D'on sou cavaller? Resposta: De la terra de ma muller, però la identitat d'aquesta terra, el finançament dels seus serveis i el dret dels valencians a l'autogovern m'importen un rave. Heus ací les repercussions del conflicte català.

(publicat a Levante-EMV, el 13/10/2018)

dissabte, 29 de setembre del 2018

Santa Clara, bé de domini públic

Durant l'Antic Règim, gran quantitat de terres i béns romanien en poder de l'Església, el clergat secular i els ordes religiosos, que havien acumulat tanta riquesa per ser beneficiaris habituals de donacions, testaments i heretatges abintestats que no podien ser alienats —venuts, hipotecats o cedits. (L'Església sostenia que estaven destinats a Déu.) Les revolucions liberals decidiren d'expropiar forçosament i subhastar aquestes possessions per a posar-les al mercat, abaratir el preu de les terres lliures, augmentar la producció agrària, crear una classe burgesa i obtenir fons amb què amortitzar el deute públic. La Revolució Francesa marcà la pauta. En Espanya, se succeïren diferents intents desamortitzadors —durant la Il·lustració i les Corts de Cadis, posem per cas—, però les expropiacions definitives de béns eclesiàstics es van produir en 1835 i 1855 impulsades per Juan Álvarez Mendizábal i Pascual Madoz respectivament. Les amortitzacions espanyoles no van aconseguir pràcticament cap dels objectius que s'han enumerat més amunt. Això sí, molts convents i monestirs foren exclaustrats i passaren a mans públiques o privades.

A Xàtiva, tenim nombrosos exemples; els convents de la Trinitat, Sant Agustí, Sant Domènec, Sant Francesc o Montsant foren desamortitzats. Els temples, però, seguiren en mans eclesials. A més, les circumstàncies polítiques dels darrers cent cinquanta anys han permès que l'Església atresore un immens patrimoni moble i immoble: edificis, terrenys, obres d'art... Alguns dels seus immobles es destinen a usos aliens al culte: establiments hostalers, centres d'ensenyament, cases rectorals. Les parròquies continuen rebent donacions o herències. Altres organitzacions eclesials han realitzat vendes que proporcionen enormes beneficis —la del monestir xativí de Santa Clara, sense anar massa lluny. (Pel que es veu, les anomenades "mans mortes" ja no són béns inalienables, ni estan destinats al cel.) A França, les coses són distintes. Des de la promulgació de la llei de separació de les Esglésies i l'Estat, en 1905, els edificis religiosos són de domini públic, bé que poden ser utilitzats per l'Església. La llei estipula que l'Estat els podrà confiar gratuïtament a associacions religioses sempre que aquestes els facen servir per al culte.

Durant un viatge recent a Normandia, vaig constatar els efectes de la laïcitat francesa. A Caen, l'abbaye aux Hommes i l'abbaye aux Dames han esdevingut seus de l'ajuntament i el consell regional. Les antigues abadies de Fécamp (la Trinité) i Rouen (Saint-Ouen) alberguen totes les dependències dels respectius ajuntaments. (L'església de Saint-Ouen, dessacralitzada, permet usos diversos: exposicions, concerts...) L'abadia de Mont-Saint-Michel i les catedrals també són propietat estatal. En canvi, el nostre país veu com l'Església manté els privilegis. Està exempta de pagar l'IBI. Ha aprofitat la modificació de la Llei Hipotecària impulsada pel govern d'Aznar en 1998 per a immatricular-se tots els temples i milers de béns no registrats sense aportar cap títol de propietat. (Amb la nostra legislació tradicional, no calia registrar els llocs sagrats mentre continuaren oberts al culte.) Molts edificis que eren públics i podien seguir sent-ho —bé que cedits en ús a l'Església— han esdevingut privats. Això llasta la recuperació del nostre patrimoni històric.

En fi, en 2006, les filles de Santa Clara, la companya del Poverello d'Assisi (el Pobret d'Assís), vengueren el seu convent xativí per 2.400.000 euros. Ara, l'Ajuntament, que ja invertí diners públics en l'adquisició de Sant Domènec, haurà de pagar dos milions al Banc de Santander, per tal que el Reial Monestir de l'Assumpció, o de Santa Clara, passe a domini públic. Una bona notícia, malgrat la despesa, amb moltes incògnites. El Pla Especial de Protecció del BIC encara no està aprovat. Sabem que les parts més degradades del conjunt monàstic albergaran uns jutjats de nova construcció, però ignorem quina destinació es pensa donar a les dependències millor conservades. Tampoc no sabem com s'harmonitzaran aquests usos diferenciats, quants metres quadrats ocuparan els jutjats, ni quin tipus d'arquitectura es dissenyarà per a la nova seu judicial. En qualsevol cas, hem de felicitar-nos per una mesura que ha suscitat l'acord de tots els partits amb representació municipal. ¡Fins al PP li ha paregut bé! Veure-ho per a creure-ho.

(publicat a Levante-EMV, el 29/09/2018)

dimecres, 26 de setembre del 2018

Darrera novel·la de Carles Cortés

La segona planta de la Casa de Cultura de Xàtiva acull el proper dia 27, dijous, a les 20:00 hores, la presentació del llibre La vida dins dels ulls, de Carles Cortés. Aquesta novel·la narra dues històries paral·leles marcades per la persecució del poble jueu i el descobriment dels orígens. El president de l'Associació d'Amics de la Costera (Institut d'Estudis Comarcals), Ximo Corts, i el mateix autor presentaran l'obra.



L'escriptor Carles Cortés Orts és doctor en Llengua i Literatura Catalanes des de 1999 i professor titular de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat d'Alacant (UA). Actualment, és vicerector de Cultura, Política Lingüística i Esports de la UA. També és membre de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i vocal al País Valencià de la Junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

A nivell internacional, forma part des del 2002 de l'Équipe Internationale de Recherche sur les Interférences des Codes (TRAVERSES) de la Université Paris VIII-Saint Denis; i des del 2009, del Centre de Recherches Interdisciplinaires sur les Mondes Ibériques et Contemporains (CRIMIC) de la Universitat Paris IV-Sorbonne.

Ha estudiat amb deteniment l'obra de Mercè Rodoreda, Carme Riera, Isabel Clara-Simó i Mª Antonia Oliver, entre altres. Com a escriptor de novel·les, ha publicat Veu de Dona (Columna, 2001), guanyadora del Premi 25 d’abril Vila de Benissa en la modalitat de Narrativa Curta; Marta dibuixa ponts (Broquil, 2003), Premi Ciutat de Sagunt; Els silencis de Maria (Brosquil, 2008); Sara la dona sense atributs (Bromera, 2010), Premi de Narrativa Eròtica Vall d’Albaida, i La clau que obria tots els panys (Bromera, 2015). Totes les seues obres han estat traduïdes al castellà. Com a dramaturg, ha escrit les obres Fests de rei i La joia, Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi en 2010, i l'adaptació teatral d'alguna de les seues novel·les. Cal destacar que és també autor de la biografía d'Antoni Miro Vull ser pintor.

Carles Cortés ha participat sovint en actes organitzats per l'Associació d'Amics de la Costera. Participà, posem per cas, en les jornades dedicades a l'estudi de la Transició a Xàtiva i la seua comarca, celebrades en 2014. També presentà, en març d'enguany, el darrer exemplar de la revista Papers de la Costera.

dissabte, 15 de setembre del 2018

Viatjant per terres normandes

A finals de juliol s'anunciava la publicació de Derrota Perpètua, obra de Guillem Llin, Carles Senso, Ximo Vidal i Salvador Català. El llibre recopila la biografia de quaranta-nou veïns de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés víctimes dels camps nazis d'extermini. Quasi tots eren republicans o simples reclutes forçats que marxaren a l'exili i foren reclosos en camps de refugiats. Per tal de fugir-ne, s'allistaren en les Companyies de Treballadors Estrangers. La seua peripècia fou ben trista; la capitulació de França provocà la captura i l'enviament a camps de concentració com Mauthausen o Gusen. La majoria no sobrevisqué. A finals d'agost, aquestes planes també evocaren la figura d'Amado Granell, tinent de la novena companyia, la Nueve, de la Segona Divisió Blindada del general Leclerc. La novena, formada bàsicament per republicans espanyols, aconseguí de prendre l'Ajuntament de París el 24 d'agost de 1944. La capital seria definitivament alliberada dels invasors alemanys. Granell, nascut a Borriana i mort a Sueca en 1972, fou el primer oficial de les Forces Franceses Lliures (FFL) que trepitjà els despatxos de l'alcaldia parisenca. Valencians en un episodi històric de màxima transcendència.

La casualitat volgué que jo estigués el passat dia 24 d'agost en Omaha Beach, Bloody Omaha, en què més de 4.000 soldats —uns 3.000 nord-americans i uns 1.200 alemanys— van perdre la vida el 6 de juny de 1944, durant el Desembarcament de Normandia. L'episodi, que ha estat recreat per pel·lícules com El dia més llarg o Salvar el soldat Ryan, fou l'inici del final de l'Alemanya nazi. Malgrat les destrosses patides a causa de les guerres, Normandia, terra de remots orígens víkings, conserva grans tresors històrics i artístics, molts declarats patrimoni mundial per la UNESCO. Destaquen sobretot els monuments religiosos: les grans catedrals de Coutances, Bayeux, Rouen —tantes vegades pintada per Claude Monet—; les antigues abadies de Mont-Saint-Michel, Jumièges, Caen, Rouen, Fécamp. Els viatgers poden contemplar nuclis urbans i pobles amb abundants mostres d'arquitectura tradicional: Rouen, Pont-l'Évêque, Pont-Audemer —vila plena de canals—, Honfleur... Els paisatges costaners i els pobles de pescadors són ben bonics.

Els penya-segats, les agulles i els arcs de la Costa d'Alabastre, que s'estenen a banda i banda de la petita vila d'Étretat, deixen en els viatgers una impressió inesborrable. La Porte d'Amont i la Porte d'Aval serviren d'inspiració a pintors (Gustave Courbet, Claude Monet, Eugène Boudin) i escriptors (Guy de Maupassant, Gustave Flaubert, Maurice Leblanc). Les platges de Trouville i Deauville remeten a Marcel Proust, la Belle Époque, els banys de mar, les curses de cavalls i els inicis del fenomen turístic. El port d'Honfleur, anomenat Vieux Bassin, està voltat de cases amb entramats de fusta en les façanes i una església també de fusta, Santa Caterina. És d'obligada visita el Centre Guillem el Conqueridor. Exposa el Tapís de Bayeux, peça brodada d'uns setanta metres de llargària que narra la batalla de Hastings i la conquesta d'Anglaterra per les hosts normandes l'any 1066. I açò em porta de nou als escenaris del Desembarcament de Normandia. En Sword Beach (nom xifrat), al nord de Caen, també arribaren unitats de les FFL.

El passat dia 24, vaig camejar per les platges que s'estenen entre Vierville-sur-Mer i Colleville-sur-Mer. Hi queden restes dels ports artificials que construïren els enginyers militars aliats. Al sector de Saint-Laurent-sur-Mer s'ha erigit un monument, Les Braves, en memòria dels soldats morts. La població compta amb el Museu Memorial d'Omaha Beach. Em vaig allargar fins a la Pointe du Hoc, per a veure les fortificacions alemanyes. Vaig visitar La Cambe, el cementiri on estan soterrats els alemanys morts en la batalla, i l'enorme cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer, on descansen uns 20.000 soldats, el fill del president Theodore Roosevelt entre ells. Ara, pensant en les víctimes dels camps nazis (veïns d'Ontinyent, Castelló de Rugat, Pobla del Duc, Aielo, Fontanars, Agullent, Ràfol de Salem, Xàtiva, Canals, Llanera, Moixent, Vallada, Quesa, Bolbaite, Chella, Enguera, Anna), em pregunte si hi hauria xativins o naturals de les nostres comarques entre els soldats de la França Lliure que desembarcaren a Normandia.















(publicat a Levante-EMV, el 15/09/2018)