Santa Clara, bé de domini públic

Durant l'Antic Règim, gran quantitat de terres i béns romanien en poder de l'Església, el clergat secular i els ordes religiosos, que havien acumulat tanta riquesa per ser beneficiaris habituals de donacions, testaments i heretatges abintestats que no podien ser alienats —venuts, hipotecats o cedits. (L'Església sostenia que estaven destinats a Déu.) Les revolucions liberals decidiren d'expropiar forçosament i subhastar aquestes possessions per a posar-les al mercat, abaratir el preu de les terres lliures, augmentar la producció agrària, crear una classe burgesa i obtenir fons amb què amortitzar el deute públic. La Revolució Francesa marcà la pauta. En Espanya, se succeïren diferents intents desamortitzadors —durant la Il·lustració i les Corts de Cadis, posem per cas—, però les expropiacions definitives de béns eclesiàstics es van produir en 1835 i 1855 impulsades per Juan Álvarez Mendizábal i Pascual Madoz respectivament. Les amortitzacions espanyoles no van aconseguir pràcticament cap dels objectius que s'han enumerat més amunt. Això sí, molts convents i monestirs foren exclaustrats i passaren a mans públiques o privades.

A Xàtiva, tenim nombrosos exemples; els convents de la Trinitat, Sant Agustí, Sant Domènec, Sant Francesc o Montsant foren desamortitzats. Els temples, però, seguiren en mans eclesials. A més, les circumstàncies polítiques dels darrers cent cinquanta anys han permès que l'Església atresore un immens patrimoni moble i immoble: edificis, terrenys, obres d'art... Alguns dels seus immobles es destinen a usos aliens al culte: establiments hostalers, centres d'ensenyament, cases rectorals. Les parròquies continuen rebent donacions o herències. Altres organitzacions eclesials han realitzat vendes que proporcionen enormes beneficis —la del monestir xativí de Santa Clara, sense anar massa lluny. (Pel que es veu, les anomenades "mans mortes" ja no són béns inalienables, ni estan destinats al cel.) A França, les coses són distintes. Des de la promulgació de la llei de separació de les Esglésies i l'Estat, en 1905, els edificis religiosos són de domini públic, bé que poden ser utilitzats per l'Església. La llei estipula que l'Estat els podrà confiar gratuïtament a associacions religioses sempre que aquestes els facen servir per al culte.

Durant un viatge recent a Normandia, vaig constatar els efectes de la laïcitat francesa. A Caen, l'abbaye aux Hommes i l'abbaye aux Dames han esdevingut seus de l'ajuntament i el consell regional. Les antigues abadies de Fécamp (la Trinité) i Rouen (Saint-Ouen) alberguen totes les dependències dels respectius ajuntaments. (L'església de Saint-Ouen, dessacralitzada, permet usos diversos: exposicions, concerts...) L'abadia de Mont-Saint-Michel i les catedrals també són propietat estatal. En canvi, el nostre país veu com l'Església manté els privilegis. Està exempta de pagar l'IBI. Ha aprofitat la modificació de la Llei Hipotecària impulsada pel govern d'Aznar en 1998 per a immatricular-se tots els temples i milers de béns no registrats sense aportar cap títol de propietat. (Amb la nostra legislació tradicional, no calia registrar els llocs sagrats mentre continuaren oberts al culte.) Molts edificis que eren públics i podien seguir sent-ho —bé que cedits en ús a l'Església— han esdevingut privats. Això llasta la recuperació del nostre patrimoni històric.

En fi, en 2006, les filles de Santa Clara, la companya del Poverello d'Assisi (el Pobret d'Assís), vengueren el seu convent xativí per 2.400.000 euros. Ara, l'Ajuntament, que ja invertí diners públics en l'adquisició de Sant Domènec, haurà de pagar dos milions al Banc de Santander, per tal que el Reial Monestir de l'Assumpció, o de Santa Clara, passe a domini públic. Una bona notícia, malgrat la despesa, amb moltes incògnites. El Pla Especial de Protecció del BIC encara no està aprovat. Sabem que les parts més degradades del conjunt monàstic albergaran uns jutjats de nova construcció, però ignorem quina destinació es pensa donar a les dependències millor conservades. Tampoc no sabem com s'harmonitzaran aquests usos diferenciats, quants metres quadrats ocuparan els jutjats, ni quin tipus d'arquitectura es dissenyarà per a la nova seu judicial. En qualsevol cas, hem de felicitar-nos per una mesura que ha suscitat l'acord de tots els partits amb representació municipal. ¡Fins al PP li ha paregut bé! Veure-ho per a creure-ho.

(publicat a Levante-EMV, el 29/09/2018)